La dansa de les sirenes

La figura de les sirenes és plena de misteri, seducció i perills. La mitologia i la tradició literària ens n'ofereixen molts exemples que han contribuït al fet que aquestes criatures i els seus cants formin part de la nostra manera d'expressar-nos. 

Sovint parlem d'alguna cosa com si fos un "cant de sirena" i el que volem dir és que ens trobem davant d'un esquer irresistible, d'una temptació feta de paraules aduladores, falses, que ens volen portar a acceptar un oferiment perniciós. 

Tot plegat em fa pensar en els esforçats anuncis que patim diàriament a qualsevol banda, són veritables cants de sirena que ens volen temptar a consumir qualsevol cosa que no necessitem mitjançant la seducció enganyosa -per no dir falsa- d'uns ideals associats -de vegades amb calçador- al producte en qüestió. 

 

L'art, la publicitat i la fantasia...

Vivim a un món ple d'estímuls que competeixen per conquerir la nostra atenció i convertir-nos en consumidors compulsius de qualsevol cosa. Ens acostem a les dates més consumistes de l'any. Ara més que mai hem d'estar molt alerta i ser molt conscients que els cants de sirena publicitaris són tan enganyosos com els de la mitologia i que només nosaltres som amos de la nostra voluntat. No la regalem tan fàcilment, fem servir el cap amb sentit crític, i posem el timó al cor per fer més sòlids els nostres valors. Només l'autenticitat ens salvarà de caure en mans d'interessos materials que no ens regalaran mai una felicitat autèntica perquè la veritable felicitat només viu dins nostre, no a fora. Per més que ens la vulguin vendre.

 A Nataú passa el mateix, també hi ha cants de sirena capaços d'embruixar la voluntat de tothom... fins i tot la d'un drac! En Samú, el drac dels secrets, no només va sentir els cants de les sirenes, sinó que va tenir el dubtós privilegi de veure'n una dansa hipnòtica i perillosa...

En voleu conèixer la història?

No us perdeu...

LA DANSA DE LES SIRENES

PUIG DEULOFEU

DLOF.

Després de visitar el país de les fades (podeu veure el conte:  El país de les fades), el cos de fum d'en Samú s'havia transformat en un tel vaporós de mil colors brillants i seductors. No era només el seu aspecte el que havia canviat. El drac gaudia ara d'un temperament més reposat, serè. Voltava per Nataú surant sobre les coses amb un aire indolent que inspirava confiança i li obria totes les portes. En Samú podia satisfer la seva curiositat sense forçar cap situació perquè sentia un profund respecte per tot el que li confiaven. Aquells que abans l'havien defugit (amb raó) perquè el tenien per un xafarder massa xerraire, ara n'admiraven la sobrietat i la discreció. 

El drac viatjava amb afany d'explorador per tot arreu. I així va ser com el nostre amic arribà a una terra desconeguda que hi havia més enllà del portal màgic que les fades mantenien obert només per a alguns privilegiats com ell.

En Samú, el drac dels secrets.

 

Era una illa rocosa i solitària, envoltada de bromes denses i seductores. En Samú hi voltà sense entendre gaire què era el que l'atreia tant d'un lloc aparentment erm i desolat com aquell, potser el record de la seva antiga naturalesa fumosa s'emmirallava amb les espesses boires que desdibuixaven el perfil rocós d'aquell indret irreal; però la seva intuïció no l'enganyava i malgrat que les aparences desmentien que aquell illot tingués cap interès, es quedà allà.

Cap al capvespre, el drac s'allunyà dels cims endolats i s'assegué prop de l'aigua per deixar-se bressolar pel moviment constant de les onades incansables. De cara al mar, l'espectacle de les boires persistents de l'illa perdia protagonisme. El cel endolat, sense estels que l'embellissin, semblava un teló d'acer sobre unes aigües que respiraven profundament, sense treva. En Samú inhalà profundament, va deixar que tot el seu cos s'omplís d'aquella humitat carregada de salabrors i olors rotundes.

En Samú arribà a una illa rocosa i solitària...

Mirava l'horitzó amb els ulls mig tancats, incapaç de trobar un final per a aquella immensitat. De sobte, li semblà sentir una remor remota, misteriosa, indesxifrable. Mirà el cel endolat i no hi va veure cap ocell, mirà l'aigua fosca i sentí una esgarrifança inexplicable com si una vibració desconeguda el remogués de dins cap enfora.

Aleshores sentí amb més claredat el so d'unes veus platejades, metàl·liques, que ressonaven entre les roques i els esculls que es deixaven amarar d'aigua. Tot al seu voltant semblà omplir-se de ressons i ecos furtius que van anar minvant a mesura que un cant coral s'ensenyorí de l'escenari.

La melodia era encisadora, la més bonica que en Samú hagués sentit mai abans, la sentia fondre's amb les onades i enfilar-se cel amunt com si volgués abastar l'infinit.

El drac començà a sentir una melodia

En Samú s'abandonà a l'experiència i sentí que el seu propi cos es removia al ritme de la música subtil que ho inundava tot, era com si tot ell fos mar i cel, onades i roques, salabror i humitat. Com si tot ell fos veu, harmonia, melodia, cançó.

Ell no ho sabia, perquè amb els ulls tancats no es veia la pell boirosa que canviava, però els colors del seu cos s'havien tenyit de llum i d'intensitat, s'expandien i s'empetitien al ritme que dictava la melodia amb esclats intensos d'energia i batecs íntims i delicats com el cant que havia seduït la seva sensibilitat.

Podia sentir aquella melodia amb tot el seu ésser i se sentia benaurat per aquell moment beatífic que era capaç d'experimentar. Mai no s'havia sentit d'aquella manera, mai no havia estat capaç d'emocionar-se d'una manera tan completa i total amb una melodia inexplicable i desconeguda com aquella, era com un retorn a un origen oblidat de si mateix que l'omplia de pau i d'amor. No hi havia res d'amenaçador o sinistre en res del que sentia.

Tot el seu cos bategava amb la música

Una llàgrima furtiva regalimà galta avall i obrí els ulls entelats d'emoció per veure, completament astorat, un munt de cares somrients que el contemplaven des de l'aigua sense deixar de cantar.

Les sirenes se'l miraven amb devoció i viu interès. Cantaven dolçament i les seves veus imitaven tot d'instruments que semblaven tocar sense descans i que el pobre Samú no era capaç de veure perquè eren invisibles. Allò no tenia cap sentit, feien veure que tocaven una música que els sortia de la gola i els seus moviments hipnòtics vencien qualsevol intent d'entendre el que era incomprensible. Les sirenes l'atreien amb els seus gestos cap a l'aigua i el drac s'acostà als esculls completament seduït per la delicada bellesa d'aquelles criatures fantàstiques i per les seves veus argentades que el tenien completament subjugat.

Les sirenes se li acostaven i li passaven les mans per la pell acolorida i brillant. Els agradava veure's la pell humida a través del tel vaporós del cos del drac, reien i jugaven amb els colors, saltaven al seu voltant i començaren a cantar plenes de joia les cançons més alegres que coneixien.

 

Les sirenes tocaven instruments invisibles...

En Samú no tenia prou ulls per veure tot el que les sirenes feien al seu voltant i s'envolà cel amunt per poder tenir una imatge més clara del que feien. Aleshores se n'adonà. Les sirenes dansaven al seu voltant i removien l'aigua amb delicadesa per fer-la xipollejar al ritme intens de la seva música encantadora. En Samú somrigué extasiat. La dansa de les sirenes era tan hipnòtica com els seus cants.

- vine, balla amb nosaltres... -va dir una de les sirenes.

- És que jo... no sé si en sabré... en sabeu tant i ho feu tant bé!

- Va, vine... Ens agraden els teus colors!

- Sí, són bonics i plens d'una llum màgica!

En Samú admirà la dansa de les sirenes

En Samú assentí completament seduït per les sirenes mentre s'acostava perillosament a l'aigua. Una de les sirenes, entremaliada, l'estirà cap endins i el drac gairebé s'ofega de l'ensurt. En Samú no sabia nedar, de fet, mai abans no se li hauria acudit ficar-se dins de l'aigua i se sorprengué molt en veure que el seu cos surava sobre la superfície del mar formant remolins de colors que tenyien les onades de colors vibrants i lluminosos; però allò no era tan bonic com podria semblar, el drac se sentia disgregat com si mil parts del seu cos s'haguessin separat i escampat per sobre l'aigua sense cap control. Es va espantar i xisclà aterrit.

Les sirenes reien i reien.

- Què tens? -se'n burlaven cruels- Per què crides?

- Fa bonic això dels colors sobre l'aigua...

En Samú gairebé no tenia esma de parlar, però aconseguí dir:

- No em noto el cos... em desfaig... m'esvaeixo...

- Au, no passa pas res... -reien elles festives.

- Deixa't portar per la música.

- Balla amb nosaltres...

- Balla!

- Balla!

- Em desfaig! -somicà el drac quan l'estiraren cap a l'aigua...

I reien sense adonar-se del pànic que sentia el drac en veure's abandonat, fet bocins, al caprici de les onades sense poder fer-hi res. En Samú estava tan espantat que tenia por de desaparèixer dins del mar i no poder tornar mai més a Nataú o enlloc. Aquell podia ser el seu final. Intentà sortir de l'aigua, envolar-se i recuperar la consistència vaporosa del seu cos de sempre, una consistència etèria, sí, però prou compacta com per sentir-la com el que ell era.

Volia, doncs, sortir de l'aigua, però la dansa hipnòtica de les sirenes i els seus cants encantadors exercien un embruix funest sobre ell i no el deixaven moure's del mar on el seu cos s'escampava com una taca estesa de mil colors brillants. Per més que s'hi esforcés no se'n podia escapar.

En Samú tancà els ulls enfadat, ja no volia veure com dansaven les sirenes, de fet, ja no volia sentir-les cantar més. Tot havia deixat de ser divertit ja feia molta estona i se'n volia anar lluny d'aquell indret tan estrany i perillós. Començà a plorar amb desesperació.

- Què tens? -se'n burlaven les sirenes.

- Que plores? -reien despietades.

- Mira'ns, balla amb nosaltres. Que no sents com cantem?

En Samú sacsejava el cap amb força, es resistia a obeir-les, només volia que aquella tortura s'acabés d'una vegada.

Ja no les volia sentir, ni veure-les dansar...

De sobte, les veus s'apagaren i tot restà en silenci. En Samú respirà profundament alleujat, els ulls negats de llàgrimes impedien que veiés el que l'envoltava i, gràcies a això, com per art de màgia, va tenir tota la sensació que podia recuperar el seu cos i la capacitat d'enlairar-se lluny de l'aigua.

Fora del mar, en Samú recuperà completament la seva forma habitual i respirà profundament alleujat de veure's alliberat d'aquella amenaça mortal. Al seu costat es trobà que hi havia un drac desconegut que li somreia comprensiu mentre mirava cap avall i observava la dansa, ara muda, de les sirenes.

En Ciliè, el drac del silenci, havia acudit a auxiliar-lo en aquell destret. ( Sobre aquest drac, en Ciliè, podeu llegir: Cançons )

Solia visitar aquella illa solitària per ajudar els pobres dissortats que, com li havia passat a en Samú, queien sota l'embruix fatal dels cants de les sirenes. En Samú estava moix, atemorit i una mica avergonyit per l'experiència. També estava més que agraït al drac del silenci per fer callar aquelles veus embruixades.

- No t'hi amoïnis gaire... -li a dir en Ciliè- No ets el primer i t'asseguro que tampoc no seràs l'últim... De tota manera -afegí-, jo crec que els has agradat de veritat. Mai abans no les havia vist dansar davant d'algú. Pots presumir de ser un dels pocs privilegiats que han pogut contemplar la dansa de les sirenes.

- I per poc no hi deixo la pell...

L'aparició d'en Ciliè, el drac del silenci, li salvà la vida...

En Samú va mig somriure i sospirà profundament alleujat. El cor de silenci d'en Ciliè l'havia salvat de l'encant de les sirenes en impedir-li sentir-ne el cant fatal.

Tots dos dracs abandonaren l'illa de les sirenes i mentre viatjaven junts teixiren una bona amistat que els havia d'unir des d'aquell mateix moment.

El drac dels secrets sovint reflexionava sobre tot el que havia viscut a l'illa de les sirenes i, passat un temps, fins i tot arribà a estar agraït d'haver viscut tot allò ja que, gràcies a aquella aventura, havia fet un amic per tota la vida, un regal que sempre celebraria. En Ciliè era un amic de veritat, un amic amb qui l'uniria per sempre una afinitat molt especial perquè els secrets i els silencis es complementaven tan bé com els cants de sirena i la seva dansa.

Tot sovint els moments difícils ens regalen amics de veritat.

 

 

 

 

 

 

EL DRAC DELS COLORS

 Amb la tardor els paisatges canvien de color i es vesteixen amb una llum diferent. Cada estació de l'any ens porta un ventall de colors característic i podem gaudir de la transformació cromàtica de tot el que ens envolta com d'un regal que ens parla del nostre propi pas per la vida.

Tenim la sort immensa de viure a un món farcit de colors que ens poden encomanar tota mena d'emocions per enriquir el nostre dia a dia. Els colors parlen un llenguatge silenciós però molt poderós que connecta amb el nostre cor, amb la nostra capacitat de sentir, de bategar amb el que ens envolta.

Els mirem o no, els colors sempre hi són i val molt la pena admirar-los i enamorar-nos-en perquè són una porta oberta cap a l'alegria, la vitalitat i a una creativitat que té el poder de transformar-ho tot.

 

A Nataú passa el mateix. Els colors ho inunden tot. Hi ha llocs intensament acolorits que desprenen una gran bellesa i també n'hi ha d'altres apagats i grisos, misteriosos i desolats que esperen el seu moment... El petit Buixets es va trobar al cor d'un món erm i paorós del qual volia fugir i no podia... Però el petit follet pintor tenia la mirada neta d'un somiador i el poder miraculós d'una imaginació desbordada, a més d'uns colors veritablement màgics que venien de dins d'un drac misteriós... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

 

     El DRAC DELS COLORS   

Puig Deulofeu

Dlof.

 

Els Cingles de Litrab eren un dels llocs més emblemàtics de tot Nataú. Tots aquells que poblaven el vell país de la màgia sentien que allà hi bategava l'autèntic cor d'aquell món de fantasia encarnat en la figura somiosa d'en Misnòs, el drac dels somnis. Es creia que aquell drac tan singular somiava tot el que passava a Nataú, que era ell qui alimentava amb la força de la seva imaginació portentosa el poder màgic que surava per tots els racons.

La màgia d'en Misnòs era molt misteriosa, surava sobre els cims més alts de Litrab com una energia càlida i inquieta, en constant moviment.

En Misnòs, el drac dels somnis, alimentava la màgia de tot Nataú...

Litrab era un paradís tranquil i solitari. Es deia que en Misnòs hi havia viscut sempre tot sol, fins que un dia, l'aparició d'un petit follet pintor va canviar-ho tot. Els Cingles havien patit l'atac més agosarat de part de les bruixes que mai s'havia produït i la situació va arribar a ser tan greu que tota la màgia de Nataú es va veure compromesa. En Misnòs patia el setge cruel sense poder alliberar-se'n tot sol i tot el que els altres dracs coratjosos intentaven fer per desfer l'encanteri de les bruixes semblava inútil. Només la ingènua capacitat creativa d'en Buixets, un petit follet pintor que jugava a fer figures amb els núvols en comptes de pintar i pintar com feien tots els seus companys, va ser capaç d'alliberar tot Nataú de la pitjor crisi que havia patit mai el vell país de la màgia. (podeu veure El follet pintor )

Aquell feliç desenllaç propicià una estreta amistat entre el follet i el vell drac dels somnis. De fet, el petit pintor es quedà a viure als Cingles amb el drac i ho va fer encantat ja que als Cingles hi creixien nuvolades portentoses que el convidaven a jugar sense descans. El vell drac somreia beatífic mentre en Buixets formava figures al cel i ell mateix s'hi encantava amb els ulls mig closos disposat a deixar-se endur pels somnis més temptadors.

En Buixets, el follet pintor, feia figures amb els núvols...

Però el petit follet pintor no només jugava amb els núvols. Aquelles muntanyes eren plenes de racons preciosos on no havia estat mai.

Un dia, en Buixets s'encaminà cap a un salt d'aigua que brillava intensament sota la llum del sol. Quan hi arribà, quedà corprès per la rotunda sonoritat de l'aigua i per una llum que desprenien les roques just al darrere.

- Què deu ser? - es preguntà el follet pintor.

I resseguí un camí impossible arran de les roques humides per intentar descobrir aquell misteri. Quan arribà just allà on l'aigua queia a doll rost avall s'adonà que la roca s'esventrava cap endins per formar una mena de passadís estret d'on en sortia la llum misteriosa. Al final del túnel, el follet descobrí una cova molt especial, hi havia llum, és cert, però el que la feia tan singular era que es vestia dels colors més vívids que el follet pintor hagués vist mai.

- Què deu ser? -es preguntà.

En Buixets es passejava per la cova fascinat pels colors que ressaltaven els volums de les roques a les parets en ser tocades per la llum indescriptiblement bella que ho inundava tot. Era ben bé com ser al cor d'un cristall lluminós que ho tacava tot de colors intensos i vibrants. Li semblava sentir un so de fons que feia tremolar la llum, com una mena de vibració molt baixa, constant, un brunzit gairebé inaudible que, sense saber per què, el follet associava als colors que l'embadalien.

Una mirada furtiva observava tots els moviments del follet explorador. En Buixets començà a jugar amb els colors d'una manera molt semblant a com ho feia amb els núvols. S'acostava a les parets humides i provava d'agafar les taques de colors com si fossin alguna substància sòlida. El més meravellós de tot era que les taques de colors es desprenien de les roques i es transformaven a les seves mans en totes les figures que la portentosa imaginació del follet era capaç de crear.

El follet reia i dansava ple d'entusiasme mentre agafava colors d'aquí i d'allà i en molt poca estona tota la cova es va omplir de figures tan fantàstiques com vaixells, animals, flors, cares de gegants o delicades fades.

En Buixets feia figures amb els colors

El follet pintor jugava i reia de les coses que li sortien de les mans i estava tan enderiat amb els seus jocs que no s'adonà que una figura misteriosa se li acostava en silenci.

Quan el petit follet es girà amb una garlanda de flors de mil colors a les mans topà amb el cos contundent d'un desconegut que el va fer caure de cul.

El follet engrandí els ulls, incapaç de dir res. Es va posar vermell com un pigot, avergonyit d'haver estat enxampat jugant d'aquella manera. Mirà al seu voltant sense saber què dir, incapaç d'aguantar-li la mirada a aquell drac enorme.

- Que t'has fet mal, petit? -va dir ell amb una veu bondadosa.

El follet negà amb vehemència.

- Que t'has fet mal, petit?

 

El drac es passejà per la cova a poc a poc, contemplant amb molta atenció tot el que el petit follet havia fet amb els colors i la força de la seva imaginació. Quan el drac es tornà a girar cap a ell els ulls li reien.

-Que bonic que és tot això... -ponderà- Com ho fas?

Tenia a les mans la figura d'un estel fugaç fet amb la substància que el follet obtenia de les taques de color de les parets. El follet encongí les espatlles.

- Ho faig i ja està... -mussità- És com amb els núvols...

Tornà a encongir el gest.

- També ho saps fer amb núvols? -preguntà el drac impressionat.

El follet assentí amb timidesa. Alçà una mica la vista i es fixà més en el drac. Era molt gran, tenia una cara amable i un ventre prominent. Quan caminava movia la cua com si seguís el ritme d'alguna cançó silenciosa, tenia uns braços molt llargs que s'unien al cos amb una pell translúcida i flexible, una mena de membrana que feia que semblés com si tingués ales. En Buixets es fixà en les seves mans mentre el drac es passejava per la cova, eren unes mans petites i delicades, amb una sostenia l'estel que ell havia fet i amb l'altra alçava un dit com si fos una batuta, dirigint el ritme d'una música que només ell devia sentir.

 

El drac s'ho mirava tot amb un estel a la mà

 De sobte es va girar cap a ell.

- Per cert, jo em dic Cusló -es presentà fent una reverència teatral-. I bé, doncs, qui ets tu? -preguntà acostant-li el musell a la galta.

- Jo... jo sóc en Buixets... sóc un follet pintor...

- Buuuixeeets... -cantussejà el drac somrient- M'agrades. Tens molt de talent!

El follet pintor abaixà el cap, avergonyit.

- Au, au... no tinguis vergonya - l'animà ell- les coses bones SEMPRE s'han de dir... no ho sabies?

El follet negà amb els ulls rodons.

- Doncs és així com s'ha de fer -dictaminà el drac-. Com sabries que m'agrades si no t'ho dic?

El follet va somriure.

- Tu també m'agrades. Ets molt gros!

El drac va riure sorollosament.

 

En Cusló es presentà amb una reverència

- Sí... -va reconèixer tocant-se la panxa.

I en fer aquell gest trivial una espiral de colors començà a girar i a girar de manera hipnòtica al centre del seu estómac. 

El petit pintor sentí que perdia el món de vista, incapaç de deixar de mirar l'espiral que no parava mai de girar amb tots els colors dansant cap al centre i perdent-se en un infinit impossible dins del cos del drac. A mesura que el follet pintor es deixava seduir pel moviment dels colors se sentia empès cap a l'interior d'aquell centre que l'atreia amb un poder irresistible. Sentí que el cos se li allargava elàstic i dúctil com si fos la mateixa substància mal·leable que desprenien els colors de la cova per endinsar-se dins el forat central que s'obria a l'espiral de colors que giravoltava incessant al ventre prominent del drac.

Sense saber ni com, el petit follet pintor va deixar-se absorbir per aquell vòrtex de colors que el xuclava sense pietat. Sentí una nàusea profunda, un mareig que el debilitava completament i l'obligava a abandonar-se i a fondre's amb una energia molt poderosa que l'empenyia per camins insospitats a tota velocitat.

Un cop el petit follet hagué desaparegut dins seu, el drac simplement va plegar els braços sobre la panxa cobrint-la amb la pell membranosa que en penjava per tancar el portal. Tot seguit, obrí els braços d'una manera força teatral i el ventre prominent va començar a créixer i créixer amb una espiral cada cop més gran i poderosa que sortí del seu propi cos i el xuclà a dins de la mateixa manera que havia fet amb el petit Buixets.

En Buixets es perdé dins l'espiral de colors que hi havia a la panxa del drac

 - Buixets, Buixets...

El drac provava de despertar-lo.

- Buixets... va vine. Hem de veure moltes coses!

El petit follet pintor es mirà el que l'envoltava sense entendre res. Ja no eren a la cova. Al seu voltant tot eren pedres i pols, l'aire pesava, era aspre i costava respirar. Hi havia tot de forats al terra que fumejaven intensament, escopien espurnes de foc i vomitaven rius de lava.

- On som? -va demanar en Buixets.

- Al Fogar de l'enclusa... -explicà el drac.

El follet feia cara de no entendre res.

- Què ha passat? Com és que som aquí?

El drac va fer un somriure trist.

- Volia veure què et semblava aquest lloc... -va explicar mentre passejaven.

El follet va fer una ganyota disgustada.

- No m'agrada gens... -va dir- Fa pudor i costa respirar... A més, aquestes espurnes i rius de foc... em fan por. No. No m'agrada gens.

El drac assentí en silenci.

- Malgrat tot... -va dir- Està a punt.

- A punt de què?

El drac inclinà el cap per mirar-se'l.

- De transformar-se... Si tu vols...

 

- No m'agrada gens...

 El follet engrandí els ulls perplex.

- Si jo vull, què? No t'entenc, Cusló...

El drac s'aturà, encongí les espatlles i s'assegué en silenci. En Buixets se li acostà, inquiet.

- No podem marxar? -somicà.

El drac tancà els ulls i restà en silenci. Només movia una mica el dit com si seguís el ritme d'alguna cançó inaudible.

En Buixets s'assegué a prop seu sense deixar de mirar tot el que l'envoltava amb el cor encongit. Podia sentir la respiració pausada del drac i sentir l'escalfor del seu cos tendre a tocar, ell no tenia cap por. Aquell lloc no podia ser tan perillós si en Cusló s'hi estava tan tranquil... A poc a poc el petit follet es relaxà una mica. 

Les bafarades de fum que l'envoltaven feien formes molt curioses en ser empeses per l'aire, eren tan delicades i etèries... es movien molt, no paraven mai quietes, eren testimonis muts d'un aire que ni es notava. Quan s'acostaven a ells, l'alè del drac les tornassolava i les omplia d'una lluïssor estranya, de colors delicats i vaporosos. Era tan curiós... Sense adonar-se'n, el follet pintor s'anava deixant seduir per aquelles figures capricioses i pels colors que alenava el drac, segur que li naixien de la panxa! Pensant aquelles coses, el petit follet no s'adonava ni del gest que feia d'allargar la mà per tocar el fum vaporós de colors.

L'alè del drac vestia el fum de colors...

De seguida es trobà a si mateix dibuixant amb els gestos de sempre tot de figures amb el fum, allò era tan natural en ell que no era conscient ni de la intenció que esmerçava en influir-lo, canviar-lo i transformar-lo. Sense saber com, només amb les seves mans, el follet anava convertint el fum vaporós en una substància més tangible, flexible i consistent. Aquella matèria adquiria les formes que la viva imaginació del follet pintor dictava. 

En molt poca estona va tenir plantat un camp de flors silvestres de mil colors i formes. El follet somreia complagut, eren tan boniques que gairebé en podia sentir l'olor! I només pensar-hi una intensa olor floral s'escampà per tot arreu. Aleshores, el follet pensà que aquell prat florit necessitaria sol i aigua. I novament, va ser un dit i fet. Les seves mans no van trobar cap dificultat a forjar un sol ben lluent i un coixí ben espès de núvols dalt del cel que rajava una aigua ben brillant i fresca que de seguida omplí un riu cabalós i ple de peixos.

Sense pressa, gaudint de tot el que les seves mans afaiçonaven amb el peculiar fum que l'envoltava, el follet esculpí arbres i ocells, papallones, saltamartins, cucs de terra, marietes i qualsevol mena d'animaló que li passava pel cap.

En Buixets trescava pel nou paisatge que havia creat a partir d'aquell fum tan especial completament seduït pel que veia.

 

En Buixets jugà a crear coses amb el fum de colors...

Aquell lloc sí que li agradava. Era bonic, verd, joliu. Ple de vida. Passejava pels camins que ell mateix estenia als seus peus i n'omplia els marges de camps sembrats, pagesos feiners i masies enormes. S'aturava a beure aigua de les fonts que emergien de les seves mans com per art de màgia i jugava amb els conillets i els cabirols que sortien dels boscos acabats d'estrenar.

El follet estava tan enderiat a jugar amb el fum i transformar-lo que no s'adonà que en Cusló ja feia estona que havia obert els ulls i se li havia acostat en silenci. El drac s'ho mirava tot completament fascinat pel prodigi creatiu que el petit follet pintor estenia arreu d'aquell indret que, no feia gaire, havia estat un erm polsegós.

- Quina meravella! -exclamà entusiasmat.

En Buixets se'l mirà somrient.

- Ara és més bonic, oi?

- Ara és més bonic, oi?

 El drac somreia.

- I tant! -ponderà- I què et sembla si hi afegim un arc de Sant Martí?

En Buixets picà de mans il·lusionat.

- Sí. Sí! Un de ben gran!

El drac es fregà la panxa i l'espiral de colors que s'hi formà començà a girar i a girar. Del centre en sortí un feix de colors que formaren un semicercle perfecte a l'horitzó. Aleshores el drac obrí molt els braços com si el volgués abastar; incomprensiblement, el recollí com si el doblegués i en tornar a obrir els braços en comptes de ser-ne un n'eren un nombre incomptable que omplien tot el cel. Aleshores el drac estirà els braços cap amunt i va moure les mans com si donés corda a un rellotge. Els arcs de Sant Martí començaren a giravoltar formant una esfera de colors que s'allargava tan lluny com l'horitzó i aquella esfera feta d'arcs de Sant Martí en rotació escampava i multiplicava tot el que en Buixets havia creat i moltes altres coses noves arreu d'aquell món gris i desdibuixat per transformar-lo en un món ple de vida i de colors.

En Buixets sentia que podia entendre tot el que estava passant sense que ningú ho expliqués i sabia que era perquè podia sentir una melodia preciosa que sonava amb un ritme molt marcat. El follet es mirà el drac somrient. Aquell so tan poderós, aquella música irresistible era la que en Cusló sentia sempre dins seu, la que feia girar els colors que se li feien a la panxa, la que feia servir per omplir de vida tot el que l'envoltava. 

El follet pintor se sentia molt feliç. El seu joc infantil havia servit de llavor per donar pas al naixement d'un món nou i era en Cusló, aquell drac tan misteriós i tranquil, qui li havia permès participar en un esdeveniment tan transcendental com aquell.

Els arcs de Sant Martí formaren una esfera de colors...

El petit pintor abraçà el drac per sentir el ritme d'aquella música amb més força. Sentia l'espiral de colors rodar a la panxa del seu amic i sabia que ben aviat el xuclaria per abandonar aquell lloc meravellós i tornar a casa. Mirà de cua d'ull tot el que l'envoltava per quedar-se amb el record d'aquell esclat de colors brillants i sentir el batec d'un món que s'acabava d'omplir de vida. Se sentí agraït i encara reia quan l'ofec i la nàusea l'atraparen de camí de retorn cap a casa.

Un cop a la cova, en Buixets es despertà com d'un somni. En Cusló era al seu costat amb els ulls tancats i movent el cap com si taral·legés alguna cançoneta insistent. El follet se'l mirà en silenci i es preguntà si tot havia estat real o no.

- Sí -va dir en Cusló sense obrir els ulls.

I el follet es va mirar les mans sorprès de veure-hi unes llàgrimes de llum plenes dels colors de l'arc de Sant Martí. Atrapà la llum entre les mans i en va fer un penjoll de cristall que es va penjar al coll per recordar que la vida és per omplir-la del so dels colors.

En Cusló, el drac dels colors, l'agafà de la maneta i l'acompanyà pels camins més bonics de tot Litrab per tornar al costat d'en Misnòs que ja els esperava amb els ulls somiosos i un somriure de benvinguda després d'haver somiat aquella singular aventura que el petit Buixets havia compartit amb el seu nou amic. Així era com el vell drac dels somnis no deixava mai d'omplir el cabal inesgotable de màgia que alimentava tot Nataú.

Quan van tornar, en Misnòs ja els esperava amb un somni d'aventures al cor.

 

 

 

 

 

 

EL FOLLET DELS BOTONS

La vida quotidiana és plena de les petites coses que ens passen. Ens vestim de pressa i, de sobte, ens adonem que hem perdut un botó de la camisa i ens tornem bojos buscant-lo per tot arreu.

 

A Nataú això també passa, però un fet com aquest obre les portes a la màgia que batega latent rere tot el que ens envolta. 

Quan es perd un botó no hi ha cap dubte que el millor és encomanar-se a un follet dels botons. Aquests follets són uns veritables enamorats dels botons i no heu de dubtar gens que si hi ha cap oportunitat de trobar el que heu perdut ell se'n sortirà amb molta més traça que no pas vosaltres.

Si no em creieu no deixeu de llegir aquesta història. No us perdeu...

 

 

 

 

EL FOLLET              

DELS

BOTONS

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

En Jan s'havia posat malalt i no podia anar a l'escola. Sa mare l'havia recollit d'allà carregat de febre i de tos i l'havia fet anar al llit tan bon punt arribaren a casa.

En desfer la bossa del nen la mare hi trobà la bata escolar i descobrí que hi faltava un botó.

- Jan, fill, que has perdut un botó? -li demanà.

El nen arronsà les espatlles i aclucà els ulls febrós. Sa mare li acaronà el front i el deixà dormir una estona abans de sopar.

Mentre ell reposava i sense que ningú no se n'adonés, a l'escola del nen un follet atrafegat apareixia del no-res repetint amb aire concentrat:

- Un botó... un botó... on deu ser? On deu ser?

 - Un botó, on deu ser?

 

Qui així parlava era un follet dels botons, representant de la noble estirp dels follets anomenats domèstics per la seva afició a ajudar o entorpir les tasques quotidianes de les persones. Tothom sap que els follets dels botons no es poden resistir a trobar els botons que s'han perdut i aquell follet havia aparegut màgicament a l'escola d'en Jan per trobar el botó que sa mare havia dit que el nen havia perdut.

La feina del petit follet es concentrà de bon principi a l'aula on en Jan anava a estudi, la va repassar de dalt a baix, però no hi va trobar res més que una goma d'esborrar i una cinta dels cabells perduda.

Després d'això el follet es passejà per tot el recinte escolar, per totes les classes i els passadissos, per tots els lavabos i sales que trobava... però res. Amb tot, el follet dels botons semblava no poder desanimar-se mai i enfilà el passadís cap al pati de l'escola ben decidit.

Només va trobar una goma d'esborrar i una cinta dels cabells...

 

El pati era ple de fulles seques que havien caigut dels arbres, buscar allà un botó extraviat era com buscar una agulla en un paller, però el follet dels botons s'ho mirava tot amb els seus ulls somiosos i començà a trescar amunt i avall confiant que la seva intuïció màgica el guiaria cap al seu objectiu.

Així va ser com després de moltes voltes, el follet emergí de sota la pila de fullaraca amb un botó nacrat carregat a l'esquena.

- ja el tinc! -cridava content mentre feia ballarugues.

De sobte es posà tot seriós i féu:

- Ara s'ha de cosir. Sí, sí, cosir, cosir...

Havia trobat el botó perdut!

 

I començà a mirar al seu voltant com si li calgués decidir quin camí emprendre. El follet deixà el botó a terra i, com per art de màgia, es tragué de sota la roba un rodet de fil enorme i una agulla tan llarga que el feien empetitir a ell i tot.

Amb molta traça enfilà l'agulla amb el fil transparent, quasi invisible, i la llençà amb una força sorprenent.

El follet es carregà el botó a l'esquena i seguí el fil invisible cap al seu destí. Després de molt caminar es trobà l'agulla clavada a la porta d'una casa. Havia trobat el que buscava.

Per art de màgia aparegueren fil i agulla...

Entrà a l'habitació del petit Jan per sota la porta i es posà a cosir el botó a la bata del nen. Sense adonar-se'n cantussejava una cançoneta que despertà el nen que se'l mirà amb ulls endormiscats.

- Què fas? -li va demanar en Jan fregant-se els ulls.

- Cuso un botó... -va fer el follet mirant-se'l de reüll i sense deixar la feina- És la meva feina, saps?

- Ah...

I en Jan seguí mirant-se'l com cosia tot atrafegat, puntada aquí, puntada allà... fins que ho deixà tot ben cosit.

- Ja està -va dir tallant el fil amb les dents esmolades-. Una bona feina, a fe que sí... No sé com us ho faríeu sense un follet dels botons com cal per casos així...

El follet somrigué feliç, li picà l'ullet i s'escolà per sota la porta sense dir adéu.

El follet es va posar a cosir...

 

La mare portà el sopar al seu fill i mentre el nen menjava començà a endreçar l'habitació. S'anava a emportar la bata per cosir-la quan el nen li va dir:

- Ja no cal... el follet dels botons ha vingut i l'ha cosit...

La mare es mirà desconcertada la bata i després s'acostà al seu fill.

- Encara tens febre -li va dir tocant-li el front-. Si demà encara en tens no podràs anar a l'escola.

En Jan tancà els ulls i s'adormí de seguida. Als seus somnis febrosos tot de follets trescaven per la casa arreglant les coses que no anaven a l'hora.

Quan en Jan es va posar bo i va tornar a l'escola es cordà la bata molt orgullós dels seus botons tan ben cosits, en tocar-los se li escapava un somriure feliç.

 

En Jan recordava feliç el seu nou amic, el follet dels botons.

 

El país de les fades

Vivim envoltats d'informació, hi tenim accés amb molta facilitat i en disposem d'una manera lleugera, despreocupada, sovint massa irresponsable.

De vegades no som conscients que tenir accés a tota aquesta allau d'informació exigeix de nosaltres un exercici conscient i deliberat de responsabilitat, som responsables del que fem amb tot allò que arribem a saber dels altres i també en som de respectar els límits que el nostre sentit comú i l'ètica personal que tots hauríem de tenir ens imposin. 

A una societat on tot es consumeix i es llença val la pena pensar una mica sobre tota la informació que ens arriba (ja sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació o de persona a persona ) i el que en fem com a individus.

 

A Nataú passa el mateix. Hi havia un drac de naturalesa fumosa que s'escampava per tots els racons del vell país de la màgia deixant-se emportar pel seu afany de tafanejar de manera insaciable.

En Samú xerrava tot el que arribava a saber i quan descobrí un dels secrets més ben guardats de tot Nataú ja us podeu imaginar quines intencions tenia... 

Però on no arriba la discreció hi arriba la màgia i les fades van donar una lliçó exemplar a aquest drac inconscient ... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

EL PAÍS DE LES FADES

Puig Deulofeu

Dlof.

Hi ha molta gent que no creu en les fades, però cap drac entenimentat de Nataú no hauria posat mai en dubte que les fades existeixen, tots ells saben que els follets n'estan secretament enamorats i que fins i tot els gegants, grans i toixos com són, els tenen un respecte reverencial.
Amb tot, a Nataú es comentava que cada cop hi havia menys fades. L'arribada dels homes semblava anar-les foragitant de la terra dels dracs per fer-les refugiar a un lloc misteriós que es coneixia com el país de les fades.
El país de les fades es tenyia del tel misteriós i secret que prenien totes les coses que tenien a veure amb aquelles criatures màgiques, era l'indret secret des del qual les fades anaven i venien a Nataú, un lloc del qual mai no parlaven, un lloc que semblava no existir.
Així va ser com va néixer la llegenda. Alguns deien que el país de les fades era un país d'aigua, ple de rius, llacs, fonts i estanys jolius, d'altres imaginaven que s'alçava dalt de tot d'alguna muntanya altíssima, llunyana i inabastable, emboirada i irreal com la presència vaporosa d'aquelles delicades criatures. Tot plegat eren enraonies somioses i desvagades que no aclarien res de res, però hi hagué un drac, només un, que arribà a visitar aquell món meravellós i en guardà el secret tan gelosament que ningú no s'arribà a creure mai que realment hagués trobat allò que tots es delien tant per descobrir.

 

El país de les fades era un lloc secret

En Samú era el drac dels secrets, tots el coneixien a Nataú i sabien que ningú com ell per escoltar i callar tot allò que se li volgués confiar, però el que molt pocs sabien era que en Samú no sempre havia estat així, i tampoc no sabien per què aquell drac tan discret havia arribat a ser d'aquella manera.

De jovenet, en Samú era un drac tafaner i terriblement indiscret. El seu cos era vaporós com el fum i per això, durant la seva joventut, molts l'arribaren a conèixer com el drac del fum.
En Samú solia anar amb en Fúsoc i en Goüm a la recerca d'emocions i aventures, però en Samú no tenia el cor tan negre com el drac de la por ni tan enteranyinat de malifetes com el drac de la foscor. Ell surava lliure pel cel de Nataú empès pel vent d'Uten que li alegrava les entranyes, gràcies a ell s'escolava per tots els racons i espiava tot allò que atreia la seva afamada atenció.
Les fades havien exercit sempre una fascinació molt especial en aquell drac tafaner, elles fugien de la seva presència tan bon punt com el veien i se'l miraven amb una suspicàcia que semblava endevinar la mena de relació que hi havien de tenir amb el temps. Però les reticències de les fades només servien per atiar la viva curiositat d'en Samú, com més el defugien més s'enderiava ell a voler encalçar-les i espiar tot el que feien i no semblava voler entendre que per molt que ell en volgués saber tots els secrets allò no li donava cap dret a saber-los.
En Samú seguia les fades pertot arreu, les espiava pels racons disposat a esbombar tots els detalls del seu pas per Nataú a qualsevol que se'l volgués escoltar. En certa manera en Samú era conseqüent amb la seva naturalesa fumosa, tot en ell s'expandia en l'aire, com els secrets que ell escampava de manera indolent.

En Fúsoc, el drac de la foscor, i en Goüm, el drac de la por, solien acompanyar en Samú

Un dia, en Samú ensopegà amb una fada que voltava tota atrafegada pel bosc, de seguida li semblà que ella tenia un tarannà sospitós i es decidí a seguir-la allà on anés. Per més que ella provés de fer marrada per estalviar-se la companyia d'un núvol de fum vaporós i insistent, en Samú no desistia d'encalçar-la. Tot i amb això la fada no es resignà a abandonar el seu camí, precisament la insistència d'aquell drac tant molest l'encoratjava a abandonar Nataú i anar-se'n al país de les fades.
El camí s'anà fent llarg i tortuós, semblava mentida que una criatura d'aparença tan desvalguda i fràgil pogués suportar un viatge tan llarg, però en Samú no desistia en la seva obsessió i encegat com estava per la idea de descobrir la llar de les fades demanà a en Fúsoc que l'ajudés.
El drac de la foscor acompanyà en Samú per fer invisible la seva presència, la dissimulava amb un tel dens de foscor sota els arbres dels boscos i l'agombolava teixint les nits més obscures de Nataú; així fou com tots dos pensaren que havien enganyat la fada fugitiva que seguia el seu camí aparentment segura d'haver deixat enrere el drac del fum definitivament.

El drac de la foscor acompanyava en samú...

Cap dels dos dracs no es podia imaginar el que passà. Dins d'uns boscos obscurs com una gola profunda i ignorada es formà un esclat de llum portentosa que havia aparegut obedientment davant el conjur de la fada.
- Així és com ho fan... -sospirà en Samú feliç.
I és que, efectivament, per arribar al país de les fades calia travessar una porta misteriosa tenyida d'una llum tan clara que encegava els sentits i els deixava tan somorts com si haguessin quedat encantats. 
En Fúsoc quedà tan enlluernat per la porta màgica de les fades que fugí corrents abans no es desdibuixessin les ombres que li cobrien el cos. En Samú, en canvi, quedà embruixat per la llum càlida i se sentí seduït per un poder rotund que l'atreia misteriosament cap a dins. 

La fada obrí el portal de llum del país de les fades

 

El país de les fades era un esclat de llums vaporoses i radiants, el cos de fum d'en Samú es tenyia dels colors més brillants com per art de màgia i ell mateix es podia veure la pell acolorida com si fos una altra criatura qui l'estigués mirant. - No has parat fins arribar-hi... -va sentir que li deia la fada a qui havia encalçat tant- Doncs mira-te'l bé... El país de les fades és un racó que no es deixa visitar pels forasters, els seus secrets, aquests secrets que tant et deleixes per descobrir se't revelaran finalment, però no en podràs dir res perquè el preu que has de pagar per la teva gosadia és el silenci.

A partir d'ara -continuà- només el teu cos de fum es podrà escampar arreu, però res del que vegis no anirà enlloc, correràs per Nataú i qui sap si per d'altres mons... descobriràs tot el que t'amaguen els silencis i les revelacions profundes, però en guardaràs el secret per sempre perquè els secrets no són com el teu fum, cal servar-los i estimar-los en el més profund dels silencis al fons del cor, allà on la ingenuïtat d'aquells que els confien els col·loquen amorosament.
Des d'ara -conclogué- l'encanteri de les fades et convertirà en el drac dels secrets, només tu podràs encalçar les veritats més ocultes dels cors dels altres i només tu els serviràs amb noblesa i honestedat.

El cos de fum d'en Samú s'anà omplint de colors

I així va ser, en Samú arribà a conèixer el país de les fades, els seus secrets i molts d'altres tan misteriosament bells com aquells. A Nataú molts creien que era la noblesa del seu cor la que imposava en ell un silenci rotund sobre tot el que havia vist, però en realitat el que impedia al drac d'esbombar-ho tot, com sens dubte hauria fet abans de la seva irrupció al país de les fades, era l'art d'un encanteri que l'obligava a callar.

El seu cos de fum s'havia transformat en un vaporós esclat de colors vius i brillants, tan generosament bells com el cor ungit de noblesa i discreció que li havien regalat les fades amb el seu encanteri. El drac dels secrets recordava amb la seva presència el valor de les coses profundes, dels misteris, de les màgies i dels silencis perquè tot plegat feia la vida una mica més bonica i engrescadora.

                            

Els secrets i la discreció són com dues cares d'una mateixa moneda