La dama de les ombres

Per la diada de Tots Sants a Catalunya ho celebrem fent una castanyada, s'hi mengen castanyes, moniatos i panellets que són uns pastissets típics de la nostra terra. Tot plegat ho fem com a record d'aquells que ja no hi són. Dels nostres difunts.

 

 

La fascinació per tot el que queda a l'altra banda del teló que emmarca la nostra vida es barreja amb la por que tenim a tot el que desconeixem. Més enllà del misteri que s'amaga rere la mort hi ha moltes coses a les nostres vides que ens resulten enigmàtiques i la por que ens fan no impedeix que ens sentim atrets pel que amaguen...

A Nataú també passa. Hi ha coses que poden fer una mica de por, però aquesta por, inexplicablement, es barreja amb una fascinació irresistible que impedeix fugir o bandejar tot el que sembla misteriós o enigmàtic. 

Això és el que li va passar a un gegant que veia una figura entre les ombres i no podia deixar de seguir-la...

En voleu conèixer la història? No us perdeu la història més embruixada i tenebrosa del vell país de la màgia...

 

 

LA DAMA 

DE  LES 

OMBRES

 

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

Caminava fosca pels racons més obacs del bosc. En Najú, el gegant que feia tant de temps que la seguia, la contemplava amb els ulls rodons, esbatanats davant la visió fantasmal que adquiria ella en la penombra. En retrobar-la novament, en Najú sentia que tot el temps que havia passat encalçant aquella imatge somiosa es feia etern, era com si tota la seva vida hagués consistit a perseguir un somni irreal que semblava existir només per a ell.

En Najú havia vist per primer cop la Dama de les ombres quan era només un marrec. Els seus amics es burlaven d'ell i el feien tan poruc que s'inventava qualsevol cosa amb tal de no travessar els boscos de nit; però en Najú sabia que ella era real... per més que ell fos l'únic que l'havia pogut veure, la sentia present a tots els racons del bosc, especialment els més ombrívols. En aquells temps li tenia por. La cara vaporosa de la Dama esguardava les ombres amb una mirada penetrant, feresta, amenaçadora. Sabia que ell era allà? En Naju n'estava segur, ella semblava saber-ho tot i mai no dubtava sobre quin camí prendre enmig de la foscor intensa i salvatge. 

Aquells vells camins s'havien fos en el temps i els nous camins que explorava la Dama de les ombres no la reconeixien. Ella venia de lluny, de tan lluny que ningú d'aquells boscos virginals no n'havia sentit a parlar mai, venia d'unes terres obscures i desgraciades que havien omplert de tenebres el seu cor i l'havien convertit en un aspre reflex del seu esperit torturat.

 

En Najú seguia la Dama de les ombres...

Allò era el que en Najú n'intuïa. Ell mateix era un foraster en aquells boscos profusos i aclaparats de bellesa. L'havia seguit per tot de països estranys i llunyans i mai abans havia vist que la Dama de les ombres s'entretingués tanta estona contemplant un paisatge. 

Nataú era una nova oportunitat per a la Dama de refer-se del seu mal i el vell gegant ho endevinava en el gest delicat amb què ella sotjava tot el que l'envoltava. 

En Najú havia sentit a parlar de les terres de Nataú,(sobre gegants a Nataú podeu llegir la màquina de fer boira , o bé Coixí de núvols) sabia que molts gegants com ell les consideraven una mena de pàtria antiga i sabia també que era terra de dracs, follets i fades encisadores... La màgia surava a aquelles terres amb una dolcesa especial i el vell gegant sentí que arribava a alguna mena de fita definitiva que donaria peu a un desenllaç llargament esperat i temut.

En Najú, cansat, ullà el rierol que corria indiferent prop d'on eren, les aigües netes reflectien les capçades generoses dels arbres mentre cantaven la seva dolça cançó, hi havia un tel de melangia en el ressò d'aquelles aigües desconegudes i una llum tènue semblava emanar directament del més profund del riu.

- Diu el vent que totes les terres són riques... -cantava una veu desconeguda i molt dolça- i la riquesa no és pas igual a tot arreu. Hi ha qui pensa que ser ric és una bona cosa i també hi ha qui diu que el pes de les riqueses fa enfonsar qualsevol bot... la riquesa del cor és la bellesa de l'esperit i qui té l'esperit negre no és més ric que el més pobre de la terra...

 

En Najú la seguí fins a Nataú

En Najú escoltà entendrit aquella veu ignorada i sentí una esgarrifança a la pell arrugada, en el fons sempre havia temut que aquella Dama de les ombres que empaitava obsessivament no fos una ànima torturada per alguna mena d'embruix fatal i aquella cançó feia presents els seus temors com si els llegís directament del seu cor.

Mentre el gegant rumiava aquelles coses, una revolada intensa de foscor aparegué prop de la imatge estimada de la Dama. Era en Fúsoc, el drac de la Foscor, que acudia a la crida silenciosa que ella havia fet. El drac es movia inquiet a prop seu i l'examinava indecís, desconcertat per la presència vaporosa que s'encadenava a unes ombres més obscures que el més profund del negre cor del drac.

- Tu no ets com jo... -va dir finalment en Fúsoc- Les tenebres que t'empresonen no són de la mateixa naturalesa que la foscor que em dona forma a mi... No et puc ajudar. (sobre la naturalesa d'en Fúsoc podeu llegir el conte El castell dels dracs)

La Dama de les ombres féu un gest imprecís, el seu cor compungit no podia expressar amb claredat la seva decepció, però en Najú sabé veure en les formes imprecises un desencís tan profund que, momentàniament, li semblà poder veure-li el rostre plorós i tot.

- Tant de camí... -somicà el gegant- i mai cap resposta...

- El dol que ataca l'ànima de la teva amiga -digué una veu encisadora- només el pot atacar ella mateixa...

En Najú es girà espantat. Davant seu hi havia una figura menuda i preciosa que li parlava amb els ulls plens d'una llum tan clara que semblava poder animar les ombres del bosc amb la seva sola mirada.

 

- Tu no ets com jo -va dir en Fúsoc, el drac de la foscor...

 

- Ets una fada? -demanà en Najú esperançat.

- L'embruix que atrapa el cor de la Dama de les ombres és fruit d'un encanteri maligne, l'encanteri d'una bruixa. Mira'm Najú, vell amic... sóc tan menudeta que costa de distingir-me entre la vegetació, només la ullada innocent d'un cor noble pot adonar-se que hi sóc. Ella no em veuria mai perquè no hi ha esperança al seu cor, la seva ànima és presonera de les ombres que la fan incapaç de veure la llum màgica de les fades que encara poblem Nataú.

- Si pogués veure't... -va fer ell- s'alliberaria d'aquest mal que dius?

- Seria just a l'inrevés... si s'alliberés del seu plany, aconseguiria veure'm.

En Najú contemplà la Dama en silenci, l'havia seguit arreu amb l'esperança que descobriria qui era realment, com si allò el pogués alliberar a ell de la fascinació que sentia cap a ella. El seu cor valent i bo prou hauria lluitat per alliberar-la del seu mal si hagués sabut com fer-ho; però estava tan perdut com ella.

 

- Ets una fada? -preguntà el gegant.

 

- El teu cor se sent atret per la seva força malgrat que ella mateixa ja no creu tenir-ne gens... -continuà la fada- perceps en ella coses que ella ja ha oblidat de si mateixa, per això no la pots abandonar.

- Ja fa massa temps... -confessà en Najú cansat- No es pot empaitar un somni per sempre...

- És justament al contrari... -va dir ella dolçament, complaguda per l'amor que delatava la veu del gegant- Les il·lusions són el motor de la vida, l'impuls que fa que seguim endavant, creixent, vivint. Això, precisament, és el que ella va perdre fa tant de temps i que ha ancorat el seu cor a les tenebres.

- No té il·lusions? -demanà en Najú desconcertat- Només és això?

- Mira-te-la bé, Najú- féu ella greu- Les ombres que corsequen el seu esperit no tenen cap contrast possible, ni una mica de llum que els doni un descans. La Dama de les ombres pateix el més terrible dels martiris, la condemna de vagarejar pel món sense saber què busca, ni què li manca...

En Najú deixà caure pesadament el seu cos al terra i plorà desconsoladament, se sentia tan incapaç d'ajudar la seva silenciosa amiga com d'abandonar-la definitivament a la seva sort.

- Mai no he sabut què tenies... -somicava desesperat- però ara veig que esperava poder veure el dia que t'alliberessis d'aquest tel tenebrós que m'impedeix veure't el rostre... era una il·lusió vana que ha impulsat les meves passes tot aquest temps... no puc imaginar com de desolat ha d'haver estat el teu camí sense cap mena d'esperança en el que tens al davant...

La fada es compadí del vell gegant i allargà tendrament una de les seves mans vaporoses per conhortar-lo.

- Potser encara hi ha esperança per a ella... -va fer amb senzillesa- un afecte sincer com el teu potser podria encendre en ella l'esca d'una petita il·lusió, per petita que fos la llum que niés dins seu seria prou per salvar-la.

 

- Potser encara hi ha esperança...

Amb aquella promesa la fada es féu fonedissa i en Najú restà solitari prop del riu sense saber com es podien donar il·lusions  a un cor desenganyat com aquell que vagarejava per Nataú. De sobte, una pluja fina començà a banyar tot el que envoltava en Najú i en Julpà, el drac de la pluja, es féu present davant seu.

- El secret de les aigües explica que al fons gairebé sec d'un pou profund i llunyà hi hagué en d'altres temps unes aigües miraculoses que vigoritzaven els esperits malalts i els alliberaven de la deixadesa de viure. El meu amic Uten i jo podríem acompanyar-te al pou, encara que només quedés una gota d'aquella aigua potser n'hi hauria prou per fer el miracle que ella necessita.

 

En Julpà, el drac de la pluja, començà a parlar...

Tot d'una, un vent vigorós i alegre envoltà el cos d'en Najú  mentre li deia a cau d'orella les paraules màgiques que el drac del vent feia servir per envolar els gegants i fer-los viatjar aferrats a la seva crinera salvatge. (podeu llegir el conte Petjades)

En Najú viatjà entre trons i llampecs acompanyant l'Uten i en Julpà, els dracs de Nataú s'esforçaren tant com van poder a dissimular la presència del gegant davant dels homes, car estaven convençuts que trobar-ne algun representaria una dificultat afegida a la seva missió.

 

En Najú viatjà entre trons i llampecs...

De matinada, en Baiò cobria l'aparença de les coses amb el seu alè boirós i molt pocs haurien estat capaços de veure el retorn alat d'un gegant que portava a les mans una minsa gota d'aigua que espurnejava com si fos viva enmig de la boira.

Quan penetraren els boscos colgats de bromes i obscuritats semblava com si no hagués de ser possible trobar la Dama de les ombres; però en Najú la coneixia bé i sabia quins llocs triava ella per arrecerar-se dels esclats de llum dels dies que ferien tant la seva essència torturada i trista.

 

En Baiò, el drac de la boira, cobria el paisatge de bromes...

En Najú saltà a terra fent trontollar tot el bosc sota el seu pes mentre s'acomiadava de l'Uten ple d'agraïment. Després, s'endinsà als boscos per trobar la seva silenciosa amiga i acabà trobant-la al racó més obscur que hi havia prop del riu. Començà a caminar cap a ella tan lentament com va poder.

En Najú sospirà amb força, mai abans no havia gosat adreçar-se-li i el seu cor valent bategava amb un neguit desconegut. En ser-li a prop va començar a parlar amb la veu enrogallada d'emoció.

- Diu que el teu mal pot tenir un remei en aquesta gota d'aigua que he anat a buscar per a tu... -va fer tímidament- No sé si és cert o no, però et voldria demanar que la prenguessis... ella et podria retornar l'espurna de vida que et manca i a mi em sembla que amb això n'hi ha prou per provar-ho.

 

- Aquesta gota pot guarir el teu mal...

 

La Dama de les ombres féu un gest imprecís. Les ombres que envoltaven el seu cos es remogueren inquietes, les paraules del gegant semblaven fer trontollar algun ressort adormit de la consciència d'ella, com si remoguessin l'essencial que havia oblidat a algun racó desconegut, ignorat de si mateixa.

Espectral, la Dama començà a avançar cap a on era ell, malgrat la seva vaporosa presència un pes enorme semblava llastar els seus passos i l'avenç es feia penosament lent, difícil, heroic.

Quan finalment arribà a tocar del gegant la Dama de les ombres allargà una mà fràgil, irreconeixible, entre les tenebres que la sepultaven i en Najú hi abocà candorosament la miraculosa gota d'aigua que havia cercat amb tota la fe que era capaç de sentir.

Ella prengué la gota i l'acostà als llavis marcits, un esclat sobtat de llum penetrà la seva gola profunda i fosca i, a poc a poc, el miracle de la vida s'anà apoderant de les ombres que havien empresonat el seu cos des de feia tant de temps.

 

La dama de les ombres prengué la gota...

En Najú contemplà meravellat com les obscures tenebres que envoltaven la figura estimada s'esvaïen completament per deixar-li veure, per primer cop a la vida, la bellíssima imatge d'un cos fràgil i delicat que resplendia d'una llum puríssima.

Aleshores se sentí una veu dolça i emmelangida que li regraciava el seu gest valerós.

- Jo no sabia què em mancava i tu ho has trobat per a mi, és el teu gest el que em torna a la vida perquè em demostra que allò que jo creia perdut per sempre existeix encara dins del teu cor.

En Najú escoltà aquelles paraules esmaperdut.

- No mereixo el teu agraïment, només volia veure't lliure del teu mal, sabia que el que hi havia sota les ombres mereixia veure novament la llum. Ara només voldria saber què et va fer perdre tant la il·lusió de viure que et va empresonar en un embruix tan terrible.

- Ha estat un malson del qual em pensava que no em despertaria mai... -va fer ella trista- Un embruix fatal que nasqué d'un desengany tan profund i abismat que no me'n vaig saber refer. Em vaig abandonar a aquell dolor sense voler veure res del que m'envoltava i que em podia fer sortir d'aquell sentiment tan fosc. Va ser per això que el mal de les bruixes em va empresonar d'aquesta terrible manera. Les tenebres del meu cor van anar creixent sense mesura i quan me'n vaig voler adonar ja havien crescut tant que no tenia forces per expulsar-les de dins meu tota sola.

Només tu m'acompanyaves distant però proper i jo no comprenia com la meva aparença trista i fosca podia atreure la teva bondadosa atenció. M'havies tingut por, jo ho recordo, però mai no vas deixar de seguir-me, com si confiessis que hi havia alguna cosa en mi que mereixia la teva devoció. Ara sé que vas ser tu l'únic que va mantenir en mi un alè de vida  i és a través del teu gest que he entès quin valor pot tenir la vida en qualsevol criatura, fins i tot la més desvalguda i ofuscada del món.

 

Les ombres van desaparèixer...

En Najú escoltà entendrit aquelles paraules i mentre ells parlaven les fades dels boscos de Nataú començaren a dansar al seu voltant per celebrar el retorn de l'ànima torturada de la que ja no seria mai més la Dama de les ombres.

 

Rere els núvols, fins i tot els més foscos, sempre hi ha un raig de sol.