A Nataú passa el mateix.
En Getet se sentia secretament atret pels estels, però només la lúcida inspiració del seu vell amic Quelet li revelà un destí que no hauria somiat mai seguir...
Voleu descobrir els secrets d'aquesta meravellosa història?
Aquí la teniu...
A la Mariona i la Jordina, que els estels vetllin sempre els seus somnis...
EL CAÇADOR
D'ESTELS
Dlof.
Feia temps que en Quelet i en Getet es feien mútua companyia. En Quelet, el vell Mestre dels Talents, solia reposar plàcidament al solet mentre el seu jove company endreçava, traginava i conservava les valuoses capses de records que tots dos feien per preservar els records del vell Mestre. (*)
S'avenien força i la convivència es feia fàcil entre ells. De nit, en Getet solia desempolsegar algun record amagat a una d'aquelles capses màgiques i tots dos gaudien de la llum màgica de tota una vida feta d'imatges somioses. En Quelet es quedava adormit amb un somriure als llavis i en Getet contemplava amb ulls amorosos el cel estelat que esperonava els seus propis somnis.
(* podeu llegir-ne la història al primer conte d'aquest blog : el follet desmemoriat)
 |
| De nit, contemplaven vells records oblidats... |
Una d'aquelles nits que en Getet contemplava el cel estelat amb aire meravellat, el follet se sorprengué de sentir la veu profunda d'en Quelet que li parlava. El vell follet se'l mirava amb atenció, com si el veiés per primer cop.
- Em sembla -va dir-, que tens un lligam molt especial amb els estels.
La seva veu semblava una carícia, els seus ulls li travessaven l'ànima.
- Sempre m'ha agradat molt mirar-me'ls... -va fer en Getet confós.
- És més que això -va fer en Quelet inspirat- el teu do hi té a veure. La llum dels estels fugaços amaga secrets que només tu pots protegir...
 |
| - Tens un do... i té a veure amb els estels... |
En Getet escoltà el seu Mestre completament fascinat. Era el primer cop des que s'havien trobat que el Mestre dels Talents revelava el seu poder adormit, oblidat. En Getet havia descobert la naturalesa del seu poder a través dels records amagats a les capses màgiques, sabia que en Quelet era un Mestre dels Talents, capaç de llegir al cor dels altres el do ocult que s'hi amagava; però en Getet no havia vist mai en acció aquell do tan meravellós i dubtava si aquelles paraules misterioses descobrien una veritat oculta sobre ell mateix.
 |
| En Quelet era un Mestre dels Talents. |
- No us entenc, Mestre Quelet... -va fer emocionat- Què voleu dir?
- No ho sé pas, fill meu... -va dir el vell follet novament emboirat per un tel d'apatia- Ets molt jove i eixerit, què hi fas aquí?
En Getet se'l mirà desconcertat.
- Quelet -digué preocupat-, us acompanyo, com sempre...
En Quelet sospirà llargament amb aire absent.
- No cal companyia per seguir un estel...
 |
| - Què hi fas aquí? |
La seva veu era gairebé un sospir, en Getet allargà els ulls cap al cel, com si alguna cosa allà dalt el cridés amb una força desconeguda; quan tornà a mirar el seu amic s'adonà que dormia profundament. S'alçà en silenci i anà a buscar-li una flassada, després d'acotxar-lo amorosament s'assegué a prop seu deixant-se perdre novament en la foscor acollidora del cel. Sí, indubtablement allà dalt hi havia el seu destí.
A partir d'aleshores, les nits es feren especials per a en Getet. Des d'aquella inspirada revelació, el vell Mestre no va tornar a mostrar-se tan lúcid, però el jove Getet sotjava el cel estelat amb esperança, sentia que dins del misteri distant de les estrelles hi havia un secret amagat per a ell.
 |
| Dalt del cel hi havia un secret per a ell... |
Va ser així com, una nit, en Getet descobrí un estel fugaç que dibuixava una traça daurada sobre el llenç blau fosc del cel.
- És això... -es va dir a si mateix entre el desig i el dubte.
I s'alçà sense dir res per empaitar l'estel que havia vist caure. Curiosament, no li costà gaire trobar-lo; malgrat tots els raonables impediments que haurien hagut de fer impossible una gesta com aquella el petit follet dreçà un camí inspirat que el portà davant per davant de l'estel caigut.
 |
| Decidí empaitar l'estel fugaç... |
Amb prou feines podia reconèixer el que era. Tot just una mena de pols suspesa sobre un clot profund que esventrava la terra. Una pols, això sí, tan brillant i seductora que no podia pertànyer a res més que a un estel.
En estirar la mà tremolosa, en Getet s'adonà que aquella pols d'estrella tenia una consistència inesperada, arribà a tocar-la amb el capciró dels dits i sentí que li feia pessigolles quan gosà atrapar-la entre les mans. Amb molt de compte, desféu el camí de retorn al cau on vivia amb en Quelet i col·locà amorosament la pols daurada al fons d'una capsa buida. El polsim semblava concentrar-se al voltant d'un punt brillant.
 |
| Una pols brillant i seductora... |
- Una capsa de records no serà prou, no trobes? -sentí que deia en Quelet darrere seu.
- Un cofret seria millor... -afirmà en Getet sense adonar-se'n- li agradaria més...
En Quelet assentí en silenci i s'assegué davant del polsim mentre en Getet començava a feinejar.
Quan en Getet acabà la seva obra, la mostrà al seu Mestre tot orgullós. Havia construït un cofre daurat.
- Ara el canviarem de lloc... -va dir cerimoniós.
I agafà amb delicadesa el polsim daurat. Quan el col·locà dins del cofre el polsim semblà bategar suaument.
- Serà el millor dels tresors que mai he tingut... -va dir en Getet content.
 |
| - Ara el canviarem de lloc... |
En Quelet féu un gest imprecís, com si volgués dir alguna cosa, però finalment amagà la seva intenció rere un somriure enigmàtic.
El cofre de l'estel restà al fons del cau dels follets molt de temps abans que la nostàlgia no fes niu al cor d'en Getet i el follet sentís la necessitat de tornar a veure el seu tresor estelat.
Quan obrí el cofre quedà garratibat. D'allà on només hi havia d'haver una pols daurada en sortí una figura vaporosa i delicada. Es movia amb molta rapidesa, gairebé era impossible distingir-ne el rostre. Quan es calmà, restà ingràvid a prop del cofre mirant-s'ho tot amb uns ulls rodons de sorpresa.
 |
| Quan obrí el cofre... |
- Quelet! Quelet! -cridà en Getet tremolós- Quelet, veniu!
Quan el Mestre dels Talents veié la figura vaporosa esclatà a riure.
- Què són tants crits! -el renyà- Que no veus que pots espantar el geni?
En Getet obrí molt els ulls.
- És... un... ge... ni? -quequejà.
En Quelet somreia feliç.
- És el teu primer geni... -va dir com si res.
En Getet no s'ho acabava de creure.
- No ho veus encara? -el mig renyà en Quelet- És ben clar que és el teu do! Ets un caçador d'estels!
 |
| - És el teu do. Ets un caçador d'estels! |
En Getet es mirava en Quelet i el geni amb un posat incrèdul.
- Diu que hi ha criatures especialment somiadores... -començà a explicar en Quelet- capaces de transmetre la força dels seus somnis al món. Tu ets una d'aquestes criatures, la teva manera de mirar els estels et guiava cap a la màgia creadora més antiga que es coneix: la força del desig.
Però no és això el que et converteix en un caçador d'estels -continuà en Quelet deixant-se caure pesadament sobre una soca- Quan vas veure l'estel fugaç el vas omplir amb la llum del teu cor (com podria fer qualsevol que se'l mirés amb un desig al cor) però va ser el llaç invisible que tens la capacitat de trenar amb els estels el que et va guiar per trobar-lo i ajudar-lo a a convertir-se en el que ara és... aquest és el do d'un caçador d'estels.
 |
| -Vas trenar un llaç invisible amb l'estel... |
- Ets un caçador d'estels. -repetí en Quelet il·lusionat- Qualsevol estel caigut que hagi estat tocat per l'anhel d'una mirada somiosa conté la llavor d'un geni; la majoria, però, acaben desfent-se enmig del no-res perquè no troben l'ajuda que necessiten. No tothom els la pot donar... -sospirà- Els genis són criatures extremadament delicades, sense la màgia d'un cofre com el que el teu do et permet crear, no poden sobreviure i assolir la seva maduresa.
Aquest geni és el teu geni -continuà- perquè ha estat tocat pel teu desig, això vol dir que hi tens un llaç d'unió molt especial que mai no es trencarà, però el teu do et permetrà caçar molts altres estels fugaços i protegir-los encara que els desitjos que els hagin tocat no siguin teus, si els trobes i els fas el cofre que els cal per créixer esdevindran genis madurs i poderosos. I contribuiran a engrandir el poder de la màgia de Nataú.
 |
| - Els teus cofres màgics fan créixer els genis... |
En Getet plorava d'emoció.
- Sembla mentida... -deia- és com... un miracle!
El geni s'acostà a ell amb timidesa i li robà una llàgrima de la galta.
- No ploris... -va dir amb veu melosa- que no estàs content? Per fi ens coneixem!
En Getet assentí emocionat.
- Em dic Ginè... -es presentà el geni.
- Jo sóc en Getet, -respongué el follet- i aquest és el meu Mestre, en Quelet...
 |
| - No ploris... -va dir el geni. |
Però el vell follet passejava la mirada per les seves estimades capses de records amb aire absent. En Getet s'hi acostà a poc a poc.
- No patiu, Mestre Quelet... -va dir- desarem aquesta aventura a una capsa ben llustrosa i així no se'n perdrà la memòria. Serà un record compartit, meu i vostre, el del naixement del primer geni que he estat capaç de trobar i el del regal que el vostre do meravellós m'ha fet en descobrir-me el meu talent.
- Sí, fill meu, sí... -s'afanyà a dir en Quelet- fem una capsa ben bonica perquè aquesta vivència és de les més boniques que he tingut i no mereix perdre's entre les boires d'una memòria massa capriciosa.
 |
| - Guardarem el record d'aquest moment a una capsa màgica... |
- Deixeu-me, també a mi, contribuir a la feliç construcció d'un record que comparteixo per dret de naixença... -intervingué en Ginè que ja portava una capsa màgica a les mans.
El geni havia fet servir per primer cop el seu poder per construir una capsa de records tan bellament treballada com les que feien en Quelet i en Getet. Ginè la deixà al terra i donà les mans als dos follets.
- Aboquem-hi tot l'amor per construir el record més bell de la nostra trobada... -va dir solemne- És així com ho feu? -demanà.
 |
| El geni els oferí una capsa màgica... |
- Així mateix és com ho fem... -concedí en Quelet alçant-se emocionat.
- I així és com es tornarà inoblidable més enllà del temps i de la memòria... -va afegir en Getet feliç.
I una bafarada de llum il·luminà la capsa amb el record d'aquella emocionada aventura. Tots tres havien compartit un moment de les seves vides que ja mai més no es repetiria, l'instant que el vell Quelet s'havia recordat del seu do magistral per fer possible tant la revelació del do d'en Getet com el naixement d'un autèntic geni natauenc. La vida, com la màgia, té aquestes coses.
 |
| La llum d'un record inoblidable. |
