dissabte, 22 d’abril de 2017

La rosa encantada







Les roses són plenes de fragància i de bellesa. Desperten la nostra sensibilitat perquè parlen la mateixa llengua silenciosa que els batecs dels nostres cors.
A Nataú les roses també són molt valorades. Uten, el drac del vent, n'és un apassionat admirador i un dia, voltant incansable per Nataú , en descobrí una de molt especial.
Voleu saber per què aquella rosa era tan especial? Llegiu-ne la història...



          


                                                               
         LA  ROSA
       ENCANTADA

       Puig Deulofeu
               Dlof.  








Als jardins de Nataú les roses insistien a florir malgrat que la tardor ja s'havia fet present. Tot de poncelles agosarades esperaven àvidament els raigs generosos del sol per esbatanar-se impúdicament i presumir dels seus colors i fragàncies discretes.
 Uten, el drac del vent, passejava pels jardins embadalit amb les olors i els colors intensos de les roses. Les besava suaument i les acaronava amb dolcesa, completament seduït per la serena bellesa que oferien després de les generoses pluges que el seu amic Julpà, el drac de la pluja, havia abocat a Nataú.

 
Uten, el drac del vent, passejava pels jardins...



De totes les roses que Uten espiava, n'hi havia una que li tenia el cor completament robat. Es resistia encara a obrir-se, com si guardés un gran secret al seu interior. El color intensament roig que prenia, closa en la seva forma perfecta, era una promesa encisada que corprenia la sensibilitat del drac del vent.
- És una rosa encantada -li va dir Basí, el drac savi-. I saps per què? perquè ha atrapat a dins seu una mirada que s'ha enamorat de la promesa de la seva futura bellesa.
- Com és possible? -va esbufegar Uten impetuós- Les roses són totes boniques i encisadores... però no havia sentit a dir mai que poguessin estar encantades.


 
-És una rosa encantada -va dir Basí, el drac savi.



- Passa de vegades. A la natura tot és sensible i respon a tot allò que hi posem. Aquesta rosa que t'enamora ha atrapat l'encís d'una mirada dins seu i no renunciarà fàcilment a aquest do tan rar perquè la mirada que hi ha quedat presonera és la d'un home.
- Un home? -se n'estranyà Uten- Sé del cert que els agraden les flors... però això que m'expliques supera el que jo creia que ells eren capaços de fer.
- Són sensibles, de vegades massa. Quan el cor se'ls despulla i contempla el que els envolta sense traves poden arribar a sentir que la seva ànima toca la bellesa d'una manera única. Un cor així combrega amb el que contempla d'una manera tan virginal, tan pura, que encanta allò que és mirat amb el mateix poder amb què una fada podria fer-ho. És un poder ignorat i descregut que tenen els homes encara i que no cultiven perquè creuen que no serveix per absolutament res del que tant els interessa.

 
- La puresa de la mirada d'un home va encantar aquesta rosa...


- I quina mena d'encanteri és aquest que dius?- demanà Uten encuriosit.
- No ho sé del cert, caldria una fada de les flors per descobrir-ne els misteris, ja saps que jo em deleixo per saber-ho tot dels homes, però tot el que he pogut saber fins ara és el que t'he dit.  
Així va ser com Uten i Basí decidiren buscar Asò, una de les fades de les flors més dolces i amables de Nataú. Volien demanar-li quina mena d'encanteri s'amagava al cor d'aquella rosa encisada i si era cert el que Basí n'havia arribat a saber.

Uten i Basí decidiren buscar una fada de les flors


Asò era una fada petita i bellugadissa com totes les fades, tenia els ulls estelats d'una claror nítida, innocent, pura. I un somriure perfumat d'aromes tendres i virginals.
Poques vegades els dracs de Nataú gosaven empaitar les fades per demanar-los ajut, però Asò era tan càlida i amistosa que davant seu els dos amics s'arribaren a preguntar per què les fades solien ser tan esquerpes i solitàries.

 
Asò, la fada de les flors


- Sé molt bé de quina rosa em parleu... -va dir amb naturalitat- Jo mateixa l'he contemplat a l'albada i he sentit l'embruix d'un sentiment pur al fons clos de la poncella. Es resisteix a obrir-se. No vol deixar escapar la ullada tendra que ha atrapat dins seu. És tan rar avui dia trobar un cor ungit d'emoció en un home!
- I doncs? Quin secret amaga? -demanà Uten aventurer.
- L'enyorança d'un desig no confessat.. -va fer ella somiosa- Les meves flors parlen del vell Utí com d'un home cansat i rondinaire, sovint passa per davant seu sense mirar-se-les gens, es preocupa de la terra i de l'adob, de les herbes i de les malures, però no alça el cap per adonar-se de l'ofrena que elles li fan amb la seva bellesa per parar-li de la vida i de la generositat.

 
El vell Utí era un home cansat i rondinaire...


- Malgrat tot, -continuà- en el roig encès d'aquesta poncella el vell Utí hi ha trobat la delicadesa infinita del que podria haver estat i no va ser.
Els records en un home vell com ell -reflexionà encara la fada- es poden tornar molt vívids quan estan tocats per l'emoció i pel que sembla aquesta rosa ha tocat l'ànima d'un vell atrafegat per les cuites i les presses que empenyen tots els de la seva espècie lluny de si mateixos.
 - Un record... un desig... -reflexionava Basí concentrat- Els homes són tan complexos que no deixen mai de fascinar-me! No puc imaginar quin record en una vida llarga com la seva pot haver despertat en ell aquest poder adormit.

 
- Quin record va despertar aquest poder?


- El vell Utí s'ha entristit en recordar-se a si mateix abans de la renúncia que va canviar els seus somnis per una realitat diferent a aquella que estava cridat a viure -explicà Asò-. Els homes obliden amb rapidesa allò que saben que volen ser en un moment donat de la seva vida i aprenen a malviure fent allò que d'altres homes esperen d'ells.
El vell Utí -féu ella somiadora- es veié reflectit en la bellesa d'una flor que encara era una poncella. En ella es recordava a si mateix tal com era de petit, quan volia viatjar pel món i explicar tot el que veia als altres. Tenia l'impuls, la força, el do de fer atractius els seus relats... però li van treure del cap com només els homes saben fer amb les idees esbojarrades, amb els somnis... Ningú del seu poble no havia abandonat mai la vall, mai ningú no havia travessat el riu, ni vist res més que aquestes velles muntanyes. Com podia ell, que era només un vailet inconscient, pretendre fer el que no havia fet mai ningú?


Utí somiava viatjar pel món...


- El que reclamava Utí lluny d'aquí era perillosament atractiu, intens, vital... massa bonic per poder ser real. Per això, Utí, hi va renunciar. Malgrat que els homes estan fets per somiar, s'imposen absurdament el dogal de no creure en els seus somnis.
La sola visió d'una rosa menuda, fràgil i prometedora portà Utí a imaginar quines roses no hauria descobert enllà del riu i les muntanyes... el record d'aquell anhel arribà a ell sense fer fressa, sense avisar, sense mentir. Una llàgrima fugaç va recórrer la seva galta en adonar-se de l'emoció profunda que li ungia el cor davant de tanta bellesa i, com sempre passa, la flor que va rebre la besada dels seus ulls va atrapar l'emoció dins seu per protegir-la dins la seva fragilitat.


Somiava anar més enllà del riu...


- I és aquest l'encanteri que pateix? -féu Uten vigorós.
- Sí, -féu la fada- i restarà closa sense deslliurar-se del secret que guarda al seu si fins que la mateixa mirada que la va encantar no hi torni a reposar i l'alliberi.
- I si això no passés? -s'interessà Basí.
- Restaria així, closa, fins que li manquessin les forces i declinés definitivament el seu vigor i la seva esperança.
- Esperança... -repetí Uten impressionat- i què espera?


La rosa encara té esperança...


- Ella espera que el miracle es repeteixi, que els ulls que han estat tocats per la seva bellesa tornin a caure retuts a la certesa que els va vèncer.
- I per què? -demanà el drac savi.
- Perquè només així aquell moment passarà de ser un instant de defalliment, que sempre es pot passar per alt, per passar a ser viscut com una veritat profunda i certa capaç d'impulsar un cor adormit cap als batecs que enyora tant de sentir.
El vell Utí s'ha tornat malcarat i rondinaire, adust i esquerp, potser si entengués fins a quin punt mai no ha deixat de desitjar viatjar lluny d'aquí s'adonaria que només unes passes el separen del riu que no ha travessat mai i que els somriures que l'esperen a l'altra banda encara són a punt per dibuixar-se davant la seva cara arrugada. Mai no és massa tard. Aquesta rosa encantada que només és una poncella sap que res no és vell ni gastat mentre és viu. Sap que tot a la natura és com una poncella que creix i s'obre al món disposada a oferir-se tal com és, sense pors ni renúncies


- Mai no és massa tard...

Per a aquesta rosa encantada -conclogué Asò- el vell Utí no és més que un nen que somia travessar el riu, un nen que vol fer una passa més enllà del que els altres són capaços de fer; ella sap que ell pot fer aquesta passa encara perquè encara és viva en ell la mirada inquieta i admirada que reconeix la bellesa d'una flor.


Els somnis no moren...

- I tu creus que Utí alliberarà la rosa encantada del seu embruix? -demanà Uten esperançat.
- Qui ho sap... -va fer la fada- això és una cosa que només el seu cor pot decidir.
- Espero que l'alliberi! -desitjà Basí convençut.
- Tots els cors haurien de merèixer la sort de bategar amb força cap allà on els crida la vida -va fer Asò somiadora-, seria un do que faria la vida veritablement màgica.


- Utí farà realitat el seu somni infantil?


Sentint allò, Uten esbufegà amb força convençut que el seu alè podia vigoritzar tot el que l'envoltava. 
En el fons, el drac esperava que l'impuls alat del seu vent renovador decantés la balança a favor dels somnis.

La promesa d'un somni batega al cor d'una rosa




divendres, 22 d’abril de 2016

La màquina de fer boira



La boira entela de misteri tot el que toca. A Nataú també passa el mateix; però hi va haver una vegada que la boira es va tornar encara més misteriosa... Tot va ser el mal acudit d'un gegant inconscient que jugà amb un poder que no dominava.
En voleu conèixer la història?
Aquí la teniu... 





LA MÀQUINA 
DE FER
BOIRA
Puig Deulofeu
Dlof. 







Venó era un gegant jove i decidit que gaudia amb delit dels seus viatges. És ben sabut que a tots els gegants els agrada molt viatjar, però Venó semblava que no tenia cul per seure, no parava mai quiet. La majoria de gegants voltaven pel món fins que trobaven un lloc especial que els cridava al repòs, a la calma; Venó encara no havia trobat aquest lloc i presumia de les seves ganes de viatjar amb tota l'arrogància dels pocs anys que tenia.
- He vist els racons més meravellosos de Nataú -feia tot fatxenda- però encara hi ha molt de camp per córrer!
I reia feliç, completament enamorat de la vida senzilla que portava.


Venó era un gegant viatger...

Les coses, però, van començar a canviar quan un dia, prop d'un riu, sentí tot de veus estranyes. Encuriosit, s'acostà a la riba i saludà alegrement a una munió de criaturetes que -inexplicablement- només veure'l van començar a córrer i a xisclar fugint d'ell.
- On s'és vist? -va fer el gegant desconcertat- Si només els he dit "hola"...
Venó acotà el cap decebut.
Aquella mena de situacions, malauradament, es van anar fent més habituals a mesura que aquelles criatures menudes -homes, dones i nens- començaren a escampar-se per Nataú.
La presència de les persones al vell país de la màgia desconcertava els gegants ja que, invariablement, cada trobada es convertia en un esclat d'histèria i pànic per part dels "menuts".



S'espantaven d'un "hola"

Venó acabà per avorrir aquella mena de situacions. Els seus viatges apassionants es van transformar en una vigilància contínua del paisatge per tal d'evitar trobar-se persones enutjoses com aquelles pel camí.
Els altres gegants compartien amb ell l'enuig de trobar persones per tot Nataú, però la majoria es limitava a oferir la solució de viatjar de nit o emparar-se amb la boira per no ser vistos. Venó també emprava aquells recursos, però es queixava que, de nit, no s'hi veia prou i ensopegava amb tot.
- Ens caldria la mida justa de boira per no ser vistos i poder caminar sense caure. Baiò, ho hauria de tenir en compte!
I se n'anà tot carregat d'exigències, a veure el drac de la boira.
- Em sap greu -refusà Baiò- però la meva boira és exactament com ha de ser a cada lloc i en cada moment. No depèn de cap caprici interessat.


Baiò no el va poder ajudar...


- No em vols ajudar, doncs?
Baiò féu un gest imprecís i el gegant, irat, acabà la conversa amb un gest crispat.
- Baiò és un egoista en no voler ajudar els gegants... -mussità furiós- no li costaria gens envoltar Nataú d'una boira màgica que ens protegís de les mirades indiscretes de les persones!
Caminava donant puntades de peu a les soques.
- Però això no quedarà així... -decidí- Si el drac de la boira no ens vols ajudar, ja ho arreglaré jo!
I des d'aquell dia, Venó es tancà al fons d'una cova secreta que coneixia i s'enderià a treballar en un giny capaç de solucionar tots els seus problemes.
 Ningú no sabia què passava dins aquell cau gegantí. Se sentien tot de renous, frecs estranys, cops i xerrics estridents, però Venó protegia el seu secret amb tan mal geni que ningú no gosava preguntar-li res.



Començà a construir una màquina de fer boira...


Finalment, un bon dia, un retruny eixordador i constant anuncià l'aparició d'una boira pesada, densa, magnètica. Semblava feta d'una mena de pols en suspensió que desdibuixava les coses i dissimulava les presències gegantines amb gran eficàcia.
Els gegants estaven contents. La boira els feia estossegar una mica, però feia el fet.
Un dia, Uten, el drac del vent, es trobà que el seu alè màgic esbargia la saturada boira d'aquell indret i se n'estranyà de seguida.
- Què passa aquí?
D'una revolada inquieta s'impulsà cel enllà i trobà Baiò al cim més alt de Litrab, on el drac de la Boira solia fer parada i fonda.
- No sé de què em parles -replicà Baiò hostil quan Uten li parlà de la boira baixa de la plana.


- Què passa aquí?


- Ja m'ho pensava -va fer Uten- És una boira tota estranya, ben diferent  de la teva naturalesa...
Baiò arrufà el nas mig enfadat.
- Anem -va dir decidit-. Ensenya'm això que dius que és "boira".
Uten xiulà alegrement mentre removia l'aire. Rere seu, un tel d'autèntica boira entapissava el paisatge tornant-lo misteriós i humit gràcies a l'alè profund que respirava el drac de la boira.
Qua van arribar a la plana, Baiò bleixà amb força. Uten se'l mirava de reüll sense saber si panteixava per l'esforç o reprimia el seu proverbial mal geni.
- Com gosa? -escopí Baiò finalment.
Uten se'l mirà sorprès.
-Qui? -xiulà inquiet.
- Qui sigui! -respongué Baiò rabiós.
Uten sospirà desconcertat.
- Que no ho veus? -va fer Baiò impacient- "Algú"ha provat d'usurpar-me el poder i tot el que ha aconseguit és fer "això"

 
Baiò s'enfadà molt en veure aquella "boira"



Uten aspirà amb força.
- Pesa i té un regust metàl·lic -conclogué.
Baiò assentí rabiós.
- No és res de bo... -va dir- seguim-ne el rastre.
I els dos dracs van començar a rastrejar la boira de Venó. De seguida arribaren a la cova d'on sortia el brogit infernal de la màquina que el gegant havia inventat.
Baiò es plantà davant del forat per on sortia la boira i cridà:
- Surt d'aquí, maleït impostor!
La seva veu ressonà imperiosament per tota la vall i amarà les parets de la cova repetint l'amenaça incansablement. Venó, amb les mans a les orelles, es negava tossudament a obeir.
- Mai! -repetia.


De seguida trobaren l'origen de la falsa boira.

Però aquella reacció només serví per fer enrabiar encara més el drac. Baiò es mirà la cova i una espurna d'inspiració li va fer brillar els ulls. Va fer una muda indicació a Uten i el drac del vent, obedient, començà a bufar pel forat per on sortia la boira. De seguida, tota aquella pols metàl·lica saturà l'atmosfera de la cova tornant-la irrespirable.
Venó, vençut, sortí del seu cau estossegant.
- Tu! -tronà Baiò furiós- M'ho hauria d'haver imaginat!
- El coneixes? -va fer Uten bellugadís.
Baiò assentí.
- Que no veus el que has fet, inconscient?
Venó alçà el cap amb arrogància.
- No n'hi ha per tant! Només és una mica de boira...



Venó sortí del cau estossegant.


Volia riure, però el gest del drac l'intimidà.
- No gosis dir-ne boira "d'això"! Que no veus el que fa?
Baiò mostrà amb un gest les fulles pansides dels arbres que s'abaltien amb la malura que la boira els imposava; més enllà, hi havia estesos tot d'ocellets que piulaven intensament per la desesperació de no poder batre les ales pel pes de la boira.
- Tot es morirà si continua aquesta comèdia! -sentencià Baiò- Com n'has estat capaç?
- Només era per amagar-nos dels homes... -va fer Venó plorós, s'havia fet sobtadament conscient de les conseqüències dels seus actes.
Baiò se'l mirà amb menyspreu.


- Tot es morirà per culpa teva! -va dir Baiò furiós.


- Tot a la natura ha de tenir el seu equilibri... -explicà- la meva presència respon a aquesta llei inalterable. El teu egoisme sense límits ha gosat usurpar-me el poder i la saviesa que batega rere la màgia de tot el que és viu. Els gegants sou així i la vostra toixarrudesa mereix un càstig exemplar! A partir d'ara el meu alè serà el vostre malson, us adormirà de manera permanent i així no tornareu a fer de les vostres!
Dient això, Baiò bleixà amb força sobre el gegant. Venó caigué de genolls al terra pres d'un sopor inevitable. A mesura que el gegant queia adormit la pell se li tornà una crosta dura, de pedra, tota la seva figura monumental s'anà transformant en una carena muntanyosa, només la imaginació hi podia trobar cap semblança amb un gegant adormit.



Baiò adormí el gegant com a càstig.


- Baiò... -sospirà Uten neguitós- Vols dir que no t'has excedit?
El drac de la boira se'l mirà rabiüt.
- Faré el mateix amb tots els gegants que trobi a partir d'ara -etzibà. (podeu veure El llibre màgic )
Uten xiulà d'indignació.
- Doncs jo buscaré la manera de despertar-los! -féu coratjós- No poden pagar justos per pecadors! No tots els gegants són tan inconscients com Venó, no es mereixen un càstig tan cruel! (podeu veure Petjades )
- Fes com vulguis! -contestà Baiò indiferent- Jo no canviaré de parer.
I dient això s'alçà orgullós per sobre del cos de Venó, muntanyà enllà, visiblement satisfet de la seva venjança. A partir d'aquell dia Baiò encantà tots els gegants que trobava amb el seu alè més despietat.


-No és just! Buscaré la manera de despertar-los!











dilluns, 21 de desembre de 2015

El tió valent



La nit de nadal és la nit que fem cagar el tió, totes les llars catalanes s'omplen d'aquests personatges tan característics de cara riallera i poder prodigiós; però a Nataú hi va haver un tió màgic que no feia tan bona cara com voldria... i va haver de ser molt valent per superar la seva por a ser rebutjat i poder regalar la seva màgia poderosa... En voleu conèixer la història? No us perdeu...




EL TIÓ VALENT
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a fer llenya al bosc. 
Va fer caure un tronc enorme de roure i es va escarrassar a fer-ne trossos més petits per emportar-se'ls a casa per cremar. Amb la destral esmolada feia feina prou de pressa, els tions anaven acumulant-se vora seu formant una pila molt gran.

Un llenyataire feia llenya al bosc...


Vet aquí que un dels tions de la pila lliscà avall i rodolà sense aturador cap a una mata d'esbarzers. Entre la brossa, el tió va quedar ben amagat i quan el llenyataire enllestí la feina no s'adonà que deixava allà un dels esforçats trossos que havia tallat.


S'oblidà d'un tronc mig amagat...


El tió quedà sol al bosc i la llum de la lluna l'il·luminà, indiscreta, sota els herbots protectors. Un raig argentat davallà del cel i despertà el tió del seu son profund.
- Desperta't -li va dir prop de l'escorça- Ets un tió amb sort, aquest hivern no cremaràs i a partir d'ara et convertiràs en un tió de nadal.
El tió notà com sobre la pell llenyosa li sortien uns ulls rodons i eixerits , un nas vermell com un pebrot i un somriure feliç. A l'escorça li creixeren dues potes curtes que l'alçaven de cara a la lluna.
- Vés... -va dir-li ella silenciosa, amb aquella veu argentada que només alguns poden sentir- s'acosta nadal i   has de buscar la teva família.
- Com sabré on he d'anar? -li demanà el tió estranyat de la seva pròpia veu.
- Segueix l'escalf del teu cor, tots els tions troben la seva llar... -féu ella misteriosa.


La lluna despertà el seu poder adormit...


El tió començà a caminar, primer feia tentines i ensopegava amb tot, però ben aviat s'avesà al moviment. 
Se sentia feliç mentre viatjava. Tenia l'instint màgic que la lluna li havia encomanat per trobar una família que el volgués per nadal i les seves passes s'encaminaven certes cap al seu nou destí.
Però pel camí es trobà amb uns vailets desvagats que - en veure'l - es volgueren divertir amb ell de la manera més cruel. Començaren a donar-li cops i a fer-lo rodolar pel terra, picant contra les parets i les voreres mentre li cridaven:
- Au! camina ara, si pots!
El tió es quedà molt quietet, no gosà dir ni una paraula, no podia entendre per què aquells nois eren tan cruels amb ell. La tortura continuà durant un temps més, fins que els vailets se'n cansaren.



Ensopegà amb dos vailets cruels...


El tió quedà estès al terra tot estripat i brut, s'arrossegà cap a un bassal i una llàgrima li regalimà galta avall en veure-s'hi reflectit. 
Tenia un trenc molt lleig a la cara, prop de l'ull. Ja no semblava gens el tió feliç que la lluna havia saludat.
Desesperat, temé que el nen de la casa on somiava anar no el volgués, tan lleig i brut!  ell sabia que era la il·lusió dels nens el que guiava el pas de tot el que podia arribar a ser realitat i la seva cara estripada ja no podia enamorar cap cor d'infant. 
Amb tot, s'encaminà cap allà on sentia que havia d'haver estat la seva llar i sentí un desig tan gran de veure aquell nen que l'hauria rebut amb el cor alegre que es decidí a acostar-se a la casa tímidament.



S'havia fet un trenc molt lleig a la cara...


Era al pati, penedit de la seva gosadia, quan uns ulls esbatanats i una veu dolça el descobriren.
El nen que vivia a aquella casa, que es deia Joan, acaricià de seguida l'escorça rugosa del tió amb tota la tendresa del seu cor, com si tingués por de fer-li mal. Li rentà amorosament la cara amb un drap, tot seguit li posà un plat al davant ple de bones menges i una flassada ben calenta a l'esquena perquè es refés del fred.
De lluny, el tió sentí com en Joan deia a la seva mare:
- L'haig d'estimar molt, aquest tió. Deu haver patit molt per arribar a casa!

No hi ha res millor que l'amor d'un nen...

El tió de l'Aina


 A Catalunya, per nadal tenim una tradició que fa les delícies dels més menuts. Fem cagar
Un tió de nadal
el tió de nadal... La cosa va així: comencem a donar cops de bastó al tió mentre entonem una de les cançons tradicionals i, finalment, el tió "caga" un munt de regals... A Nataú es coneix molt bé aquesta tradició i les raons màgiques per les quals un tió qualsevol es pot convertir en màgic per nadal... No us perdeu...





EL TIÓ DE L'AINA
Puig Deulofeu
Dlof. 



Hi havia una vegada una nena dolça i eixerida que es deia Aina, era tan petita que encara no sabia quins misteris s'amagaven rere les festes més candoroses de l'any, les festes de nadal.
Aquell any la petita i els seus pares anaren a viure a una casa que amagava el tresor més meravellós que poguessin imaginar. Enmig del pati hi havia un pi molt gran que s'havia fet vell i estava malalt, els pares de l'Aina el van haver de fer tallar i vet aquí que d'aquell tronc tan alt n'havia de sortir un preciós regal per a la petita. Un petit miracle que l'havia estat esperant només a ella.


Hi havia un pi molt alt...

Va ser mirant la pila de llenya en què s'havia convertit l'arbre que el pare de l'Aina es fixà en un tros gruixut i ferm que li cridà molt l'atenció.
- Em sembla -va dir a la seva dona-, que aquest tronc no el podrem pas cremar...
El pare de l'Aina no va dir res més, però guardà aquell tronc al llenyer amb l'esperança que el que hi havia vist es fes realitat.
Passaren els mesos i ningú no es recordava gaire del tronc arraconat fins que, pels volts de nadal, una nit de lluna plena aquell tros de llenya adormit es despertà del seu son profund.
Com tots els tions de nadal, aquell tió sentí la crida silenciosa de la lluna, la seva llum màgica acaronà l'escorça adormida i el desvetllà dolçament.
- Lleva't... -li va dir carinyosa- s'acosten els dies de nadal i hi ha una nena que t'espera.
El tió es desvetllà lentament i a mesura que ho feia una cara riallera s'anava dibuixant a la seva pell llenyosa.



La lluna desvetllà el tió...

L'endemà, el pare de l'Aina la cridà de seguida.
- Aina, mira! El tió ja s'ha despertat!
La nena se'l mirava amb els ulls ben rodons i el somriure a la cara.
- Ara l'hem d'abrigar i li hem de donar força menjar... -va dir la mare.
- Menjar... -va dir la petita.
I des d'aquell dia fins la nit de nadal l'Aina va tenir cura d'aquell tió que l'havia esperat adormit durant tant de temps. La nena li donava menjar i el mantenia ben calentó i procurava portar-se molt bé perquè el seu tió ho veia tot i se sentia feliç quan la petita era bona minyona.


De seguida li donaren menjar...

La nit de nadal el tió va ser molt generós amb ella i li regalà tot de dolços i llaminadures per agrair-li tot l'amor que la nena li havia sabut donar durant aquells dies de l'any que es mantenia despert només per a ella. Se sentia feliç de ser el seu tió de nadal.


Un tió feliç!






dilluns, 14 de desembre de 2015

La capsa dels laberints





Els camins sempre han seduït la nostra imaginació com una promesa d'aventures insòlites i esperades. 
A Nataú passa el mateix. El nostre vell amic Quelet va explorar molts camins a un indret màgic i secret quan era jove i ho va fer per tal de descobrir un tresor que li va canviar la vida... En voleu conèixer la història? No us perdeu...



LA CAPSA DELS LABERINTS
Puig Deulofeu
Dlof.



El primer dels records que el vell Quelet volgué protegir de l'amenaçadora pèrdua de memòria
que patia va ser col·locat a la capsa dels laberints . Aquella va ser la primera de totes les capses màgiques que el Mestre dels Talents va crear i ho va fer per preservar un dels moments més importants de la seva vida. Un record de la seva llunyana joventut.
Encara podia recordar molt bé el moment que veié per primera vegada Cutec, el drac de la terra.
En Quelet feinejava pel bosc quan va sentir un soroll rere uns esbarzers. S'hi acostà molt a poc a poc, mai no havia estat gaire valent, però alguna cosa l'empenyé més enllà de la prudència i descobrí una figura tota estranya que semblava atrapada entre les punxes del matoll espinós.



La primera capsa  de records fou la dels Laberints

Fos el que fos, en Quelet estava segur de no haver vist mai res de semblant. Tenia una forma allargada i arrodonida, se li feia una mena de cresta que li resseguia tot el cos i sota les crostes de sang i brutícia polsegosa semblava d'un color clar, força lluminós i agradable. Estava ferit i sagnava. Les punxes de l'esbarzer li ferien la pell tendra amb una facilitat sorprenent.
- Tens la pell molt delicada... -va fer en Quelet dolçament mentre s'hi acostava temorós- deixa'm que t'ajudi... mira... estigues quiet, cada cop que et mous et fas mal...
El follet agafà una branca del terra i la va fer servir per apartar l'esbarzer que empresonava el pas tossut d'aquella criatura.


- No et moguis, que et fas mal...

- Ara... -indicà en Quelet suaument- Prova de moure't ara....
I aquella mena de cuc gegant lliscà pesadament pel terra allunyant-se de les punxes feridores.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció. Tenia la mirada més tendra que hagués vist mai. Ho deia tot amb els ulls. I el que deia parlava d'agraïment i alegria.
- Gràcies... -va dir amb una veu de cristall- Mai no se sap el que un té sobre el cap!
Mentre reia, en Quelet es mirà el forat profund que hi havia sota l'esbarzer, aquella criatura havia sortit d'allà dins!
- Ara ho entenc... -va dir sorprès- ningú no seria tan enze de ficar-se dins d'un matoll espinós si no fos que no l'havia vist!
El follet va somriure conciliador, se sentia malament per si havia pogut ofendre el desconegut.


Va sortir d'un forat...

- Des de sota no es veu res... -concedí l'altre somrient-  T'agraeixo molt l'ajuda. Com te dius?
- Jo sóc en Quelet... -digué el follet content- i tu?
- Em dic Cutec. I sóc un drac!
En Quelet obrí molt els ulls. Havia sentit a parlar d'aquella mena de criatures, però el cert era que mai abans no n'havia vist una. També havia sentit a dir que els dracs tenien poders especials que els lligaven amb la seva naturalesa; en mirar-se a Cutec, en Quelet no va poder evitar preguntar-se quina mena de poder devia ser el que tenia aquell drac tan estrany.
Cutec, per la seva banda, observava el follet amb molt d'interès i després d'un llarg silenci digué:
- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te... El problema és que la tinc a sota terra... em pregunto si se't faria molt carregós d'acompanyar-me...


- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te...

En Quelet es mirà el forat i negà efusivament.
- Hi ha més camins! -va riure Cutec comprensiu- això d'avui no em passa gaire sovint... -es disculpà- Creu-me si et dic que sóc un drac de confiança.
La seva mirada era pura i la seva veu no mentia, potser per això en Quelet es trobà seguint-lo a una aventura que no hauria sospitat mai que ell fos capaç d'enfrontar.
Cutec s'alçà sobre la part més prima del seu cos i s'espolsà la pols amb un moviment decidit. Aleshores inspirà amb força i quan deixà anar l'aire tot el seu cos brillava amb un daurat pur i lluminós. No hi havia rastre de ferides ni de sang.
- Molt millor així... -va dir content- som-hi?




Tot el seu cos brillava...

I fent un giravolt espectacular tot el bosc que els envoltava desaparegué i es trobaren al cor d'un túnel excavat a les roques.
- Aquest és el cor dels Laberints... -explicà Cutec- de vegades cal fer una mica de volta per trobar alguna cosa que valgui la pena...
Reia feliç.
En Quelet el seguia completament embadalit. Les parets llustroses que els encaminaven brillaven amb un fulgor estrany, s'imaginava mil ulls de colors que espiaven el seu pas.
- Quin lloc més estrany... -va dir corprès per la bellesa- Estic segur de no haver estat mai aquí, però també diria que em sento acompanyat, com si fos a casa...



Mil ulls de colors espiaven el seu pas...

Cutec va somriure complagut.
- Així és com ha de ser... -va dir- Les parets dels Laberints estan farcides de pedres precioses que contenen els talents ocults de les criatures que no els han descobert encara... i no tothom té la capacitat de veure-les... estava segur que tu en series capaç.
En Quelet se'l mirà desconcertat.
- Jo no diria pas que les veig... -va confessar avergonyit- només he dit que em sento bé, aquí.
Cutec assentí comprensiu.
- No tot es veu amb els ulls, no ho sabies?
En Quelet hi pensà una estona mentre seguien avançant.




- Jo no he dit pas que les vegi...

- Suposo que vols dir que, de vegades, veiem coses que no hi són, que les sentim per dins... com si tinguéssim una mena d'ulls interiors...
Cutec assentí.
- Et passa sovint, oi? -demanà amb naturalitat.
En Quelet féu un gest imprecís, mai no havia fet gaire cas d'aquelles coses.
- Segur que sí... -sentencià Cutec- Mira... hem de triar un camí... Què hi dius?
El follet es mirà la bifurcació dubtós. Tots dos camins semblaven idèntics, com volia que triés?
- A mi m'és igual un que l'altre... -va dir- ets tu qui manes!
Cutec se'l mirà amb atenció.




-Quin camí vols que seguim?

- De veritat? -va fer decebut el drac.
- És el teu Laberint! -protestà en Quelet enfadat- Ets tu qui em porta a alguna banda... Per què em vols fer triar?
- Així és la vida... -va dir Cutec lacònic.
En Quelet se'l mirà rabiós. No entenia quina mena de joc estrany jugava aquell drac. De sobte, s'aturà en sec i se'l mirà en silenci.
- Ets molt estrany i dius coses molt rares... -va dir-li- però ets al teu Laberint i tens les teves normes... suposo que tens raó. A la vida tot són eleccions, fins i tot si em drecessis el camí com jo esperava que fessis seria elecció meva seguir-lo o no... potser tant se val. Trio aquest camí!




-Trio aquest camí!

I tots dos seguiren el camí que el follet havia triat.
Des d'aquell moment, Cutec es féu enrere i permeté que fos en Quelet qui el guiés dins dels seus Laberints.
Voltaren llargament per aquell univers pedregós i hi trobaren tota mena de racons impressionants: fonts que brollaven del terra sobre un fons daurat, camins que escalaven cims bellament decorats per caramells de mil colors diferents, rius de còdols lleugerament calents, figures esculpides d'un fang llustrós i resistent que custodiaven llocs encalmats i sorprenentment ben il·luminats...
En Quelet cada cop se sentia més content de les seves decisions, triar camins era tan fàcil com deixar-se portar i el que s'hi amagava era tan sorprenent i tan bonic que satisfeia completament els seus desitjos.




camins decorats per caramells de mil colors...

- Saps què, Cutec? -va dir- M'agraden els teus camins... tots tenen una cosa o altra... sempre hi ha una sorpresa, un tresor amagat al darrere... és com un regal rere l'altre...
Cutec somrigué complagut.
- M'has descobert... -va dir cofoi.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció.
- Aquest és el teu do? -va dir insegur- Crees tresors... per... regalar-los?
Cutec assentí amb senzillesa.
- I en tinc un per a tu.




-Ets un drac dels tresors?

En Quelet refusà amb un gest atabalat.
- Ja m'has regalat prou coses deixant-me veure els teus Laberints...
- Ja ho sé... -va dir Cutec- però mira...
Davant del follet va aparèixer un objecte misteriós embolcallat en un polsim boirós.
- Només l'has de voler... -temptà.
En Quelet s'acostà a la boira i allargà els dits tremolós.
- Què és?
- Una cosa que tothom necessita a la vida... -va dir Cutec.





-Què és?

El follet bufà suaument sobre la pols suspesa sobre l'objecte i descobrí que el regal del drac era un mirall daurat. 
En Quelet allargà la mà per agafar-lo, però dubtà un moment abans de fer-ho: un mirall? es preguntà, un mirall és el que tothom necessita? Espolsà el cap amb vehemència i agafà el mirall amb més decisió. En tenir-lo a les mans se'l mirà llargament sense veure-hi res d'especial. Era un mirall, un mirall molt bonic, bellament treballat, però només un mirall.
Aleshores, es fixà en el reflex que hi veia i es meravellà de la certesa que hi descobrí.
- Sóc jo! -va dir- És això!
I va compartir un gran somriure amb el drac dels tresors.
- Jo puc descobrir els talents dels altres! -va dir lentament, profundament emocionat- És això! Aquest és el meu do! I jo no ho sabia! Quina meravella!





-Hi veig el meu propi talent!


- I tant! -va fer Cutec feliç- Ets un Mestre dels Talents, estimat Quelet. Des del moment que em vas conèixer que vas voler descobrir el meu do natural. Pels Laberints podies notar la presència de tots els dons que hi ha en totes les criatures vives i que s'amaguen aquí esperant l'oportunitat de sortir a la llum... i havent de decidir quin camí seguir has descobert els tresors que s'amaguen rere les eleccions que fem a la vida.
Tu tens el do de llegir als cors dels altres els talents que hi reposen. I el pots fer servir. Si ho fas, trobaràs criatures que t'agrairan l'ajut i seguiran el seu camí del cor i n'hi haurà que, simplement, faran d'altres eleccions. A la vida tot són camins! Ara saps que tu també pots triar. El meu regal te'l fas a tu mateix, no és res que no sigui a dins teu. Tu tens el poder d'acceptar-lo o de no fer-ho.
En Quelet assentí feliç. Des del moment que havia descobert el seu do que ja havia decidit que el faria servir. Com sempre, Cutec tenia tota la raó. A la vida tothom necessita un mirall... i ell podria ser un mirall on aquells que ho volguessin hi podrien veure reflectit el seu propi talent.
- Seré un mirall... -va dir feliç- no posaré ni trauré res que no hi sigui, ajudaré els altres mostrant-los els dons que tenen al cor. No podria ser més feliç!




-No podria ser més feliç!