Les persones ens passem la vida desitjant coses, sovint, són coses que pensem que ens faran més feliços, però sempre hi ha qui somia tenir coses per poder ser més poderós o important que els altres. A Nataú passa el mateix, però com us podeu imaginar aquesta mena de delers maliciosos tenen com a protagonistes les bruixes. En voleu un exemple? Doncs no us perdeu aquesta història sorprenent...
L'AFANY
DE LES
BRUIXES
Puig Deulofeu
Dlof.
El cau que el Mestre Quelet compartia amb el seu deixeble Getet s'havia convertit en el centre d'atenció de les bruixes.
Mentre els dos follets feien vida normal sense desconfiar de res del que els envoltava, els ulls maliciosos de les bruixes espiaven casa seva nit i dia atretes per les famoses capses màgiques d'en Quelet. Aviat, però, descobriren que dins d'aquell racó tranquil i protegit hi havia alguna cosa més valuosa que els records gastats del vell follet.
El primer cop que van veure Ginè, el geni, les bruixes s'esvalotaren d'allò més. Ni la més vella de les bruixes no recordava l'última vegada que havia sentit a parlar d'un geni a Nataú, l'Antiga Tradició que seguien n'havia perdut la memòria i els tenia per extingits a causa de la seva naturalesa extremadament delicada.
 |
| Les bruixes els espiaven secretament |
El poder màgic dels genis era un poder temptador per la raresa única i incomprensible que implicava, sempre havia estat molt envejat per les bruixes ja que llur naturalesa mesquina les impulsava a desitjar tenir tot el que era fora del seu abast; així doncs, la caça d'un geni era una vella aspiració que bategava al cor de totes i cadascuna de les bruixes de Nataú.
Va ser així com el descobriment de l'existència d'aquell geni obrí les portes a una aventura insòlita i perillosa. Ni el mateix Ginè no arribà mai a sospitar el setge que les bruixes havien ordit al seu voltant i descobrí massa tard el preu de la ingenuïtat i de l'excés de confiança.
Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni sense gaire dificultats; de fet, camuflat entre les capses de records, ni tan sols els follets no en descobriren l'absència fins que va ser massa tard.
 |
| Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni |
Ginè despertà del seu son protegit envoltat per tot de rialles estridents i insidioses que ressonaven dins del cofre com una amenaça imminent.
Quan les bruixes aconseguiren de forçar el conjur màgic que en Getet havia forjat per protegir el cofre, en Ginè se sentí arrossegat per una força funesta que l'arrencà del seu cau i el llençà al cor d'una boira obscura i maligna que gairebé no el deixava respirar. Què era allò? Semblava una mena de mur polsegós que l'oprimia i el mantenia immòbil, es trobava retingut dins d'un núvol tòxic que desprenia una fortor molt desagradable.
- Són bruixes? -Es preguntà a si mateix.
I per més que provava de desfer-se de la presó boirosa que el retenia només aconseguia rebre doloroses descàrregues que li ulceraven la pell tendra, gairebé vaporosa.
- No en sortiràs pas... -reia una bruixa a prop seu- Aquests follets són massa ingenus en les seves arts! No ens ha costat gaire forçar el pany del teu cofre protector! Ara ets nostre!
 |
| Ginè era presoner de les bruixes |
Ginè se la mirà espantat.
- Vostre? -provà de dir- Què vols dir?
- Ens pertanys -aclarí la bruixa-. Som les mestresses del teu destí i del teu poder!
Ginè negà amb vehemència.
- No hi pots fer res... -va fer una altra veu rogallosa- No t'hi pots ni resistir... Que no ho veus?
Va fer un gest retorçat amb la mà. El conjur de les bruixes l'estrenyé cada cop més, fent-lo xisclar de dolor, el núvol negre que l'empresonava li oprimia el cos sense pietat.
- Què voleu? -xisclà desesperat.
- Que et rendeixis a la nostra voluntat -féu la bruixa més vella solemne mentre afluixava la tensió de la boira obscura amb un gest displicent.
 |
| - Rendeix-te a la nostra voluntat! |
- Això és impossible... -va fer Ginè adolorit- Ho hauríeu de saber... els genis no acaten la voluntat de les bruixes... és contranatural!
- Diu la llegenda que si ho fessis et desintegraries... tens raó... -va riure la vella- però tenim la solució!
Totes reien com unes esperitades.
- Has de canviar una mica la teva naturalesa... -va insinuar una bruixa esprimatxada i lletja.
- Calculem que si fas servir l'Arca que t'hem preparat... -féu la vella interrompent l'altra- t'aniràs transformant en un servent lleial, digne de de la Congregació del Poder Prohibit.
La bruixa havia assaborit cada paraula pronunciada. Les bruixes presents allà havien recuperat aquella antiga denominació de la seva tradició i se n'havien proclamat distingides representants en honor a la gesta realitzada: la caça d'un autèntic geni.
- Així és com ho proclamen els papers antics - continuà recitant la bruixa més vella- i la vella aspiració de posseir i controlar el poder d'un geni es consumarà per fi!
 |
| - T'has de transformar en un servidor lleial... |
Les bruixes acostaren cap al geni una mena de cofre pestilent, tot cobert de rovell, molsa i podridura. Col·locaren l' Arca al terra i encerclaren la boira que empresonava Ginè mentre salmodiaven una mena d'oracions incomprensibles. Tenien els braços estesos, amb els dits crispats i arrossegaven el núvol negre que havien conjurat com a presó del geni cap a l'Arca.
- Ara -va dir la més vella de les bruixes-. Accedeix a trobar refugi dins l'Arca del Poder Prohibit.
- Això mai! -es resistí Ginè valent.
- Saps prou bé que no pots viure sense un refugi... -va riure la bruixa- sense el teu cofre màgic no tens enlloc on reposar i refer les teves forces... ets massa delicat per restar sempre fora del teu refugi... no només s'esgotaria el teu poder... també tu t'esgotaries fins a morir! És això el que vols?
 |
| - Entra a l'Arca! |
Ginè assentí en silenci. Tot el que havia dit la bruixa era cert. El cofre màgic que li havia fet en Getet no només li havia permès transformar-se en un geni, també li permetia continuar amb vida, sense el seu refugi màgic, especialment creat per a ell, es consumiria lentament i acabaria desapareixent.
- Tant se val... -negà resignat- Cap geni no renunciaria a ser el que és per servir unes bruixes malvades... Qui sap quina mena de barbaritats escamparíeu per Nataú!
Les bruixes s'enfurismaren. Havien aconseguit la gran gesta d'empresonar un geni; fins i tot havien creat un bagul encantat on corrompre'n la puresa i transformar-lo en un servidor de les arts obscures; però no havien resolt com s'ho farien obligar-lo a acceptar aquell refugi pervers, era ben sabut que el llaç d'un geni amb el seu refugi era tan poderós com la seva voluntat i sense un acte de voluntat per part del geni no hi havia cap encanteri capaç d'empresonar-lo dins de l'Arca. Calia que Ginè accedís a recollir-s'hi.
 |
| - Tant se val... |
Les bruixes formaren un cercle de deliberació. En acabat, la que remenava les cireres, ordenà:
-Llenceu aquest cofre màgic al Pou Sense Fi perquè desaparegui tota esperança de sobreviure per a aquest incaut!
Les seves companyes obeïren solemnes. Agafaren el cofre d'en Getet i el llençaren dins d'un forat molt fosc que hi havia al terra. El pobre Ginè sentí com un buit infinit li naixia a les entranyes i li pujava coll amunt en forma d'ofec.
- Ara l'única opció que tens és l'Arca!- cridà la bruixa amb una veu esgarrifosa- Porteu-lo al Cor Encantat del Ginciè i deixeu-lo allà! -ordenà- Quan t'hi repensis l'Arca t'estarà esperant!
Les bruixes salmodiaren novament les seves lletanies i baixaren el cos embruixat del geni al fons d'un volcà extingit on l'alliberaren del núvol opressor.
Ginè veié desaparèixer, paret amunt, les bruixes i l'escala per on havien baixat al bell mig del cor d'una muntanya esventrada. Les parets rocoses, altíssimes, es perdien més enllà de la mirada, a tocar del cel. Ginè contemplava la seva nova presó amb un deix de perplexitat. Per més esquerpes que semblessin les parets volcàniques d'aquell forat pedregós, per més fondo que fos l'abisme que l'empresonava, per més esquerp i aspre que semblés tot, res no semblava tan opressiu com l'encanteri ennuvolat amb què l'havien fet presoner i del qual acabava d'alliberar-se; però s'equivocava.
 | |
| Era presoner al fons del volcà |
El Ginciè era territori de bruixes i el cor esventrat del volcà inactiu reposava sota el poder sinistre d'un encanteri molt poderós, creat per impedir el geni d'escapar-ne.
Ginè no trigà gaire a notar l'ofec incipient que li naixia del cor, una sensació derrotada i inútil que no havia sentit mai abans, era una buidor de viure sinistra, mortal. Aquella mena de sensacions el feien sentir derrotat i es deixà caure sobre les pedres, las, abatut.
Passaren dies i dies de captiveri... De tant en tant, les bruixes apareixien per temptar-lo amb l'Arca, però Ginè es resistia a acceptar un destí que, per a ell, era pitjor que la mort. No podia escapar de l'encanteri que pesava sobre aquell volcà maleït, però tampoc no podia permetre que el seu poder acabés sota el domini de les bruixes, no hi havia sortida ni remei. Acabaria els seus dies dins aquell cau infecte on només es podia respirar una buidor desoladora.
 |
| Es deixà caure, abatut. |
Ginè plorava desconsolat, sentia que les forces l'abandonaven i que moriria sense poder tenir ni el consol de sentir-se ell mateix altra vegada. Ja gairebé ni recordava com era sentir el batec generós i vital del seu poder a dins del cor, les bruixes li havien robat tot, l'havien entaforat al fons ensotat d'un no-res anorreador que li havia balmat les forces i les ganes de viure...
No! -pensà- No pot ser!
S'eixugà les llàgrimes i mirà al seu voltant amb desesperació.
- Tot és lleig i trist... -va lamentar amb un fil de veu- Ni tan sols no corre ni un bri d'aire...
Va riure cansat. De sobte, s'adonà que trobava molt a faltar la sensació de l'aire a la cara, suau com una carícia, amorós com una besada...
- No hi ha aire... -sospirà.
I en fer-ho s'adonà que el seu bleix desesperat l'escalfava suaument.
- Tinc el meu alè... -s'animà.
 |
| Trobava a faltar l'aire... |
I es posà les mans prop de la boca per sentir-se respirar suaument, tancà els ulls i imaginà l'escalfor del sol acariciant l'aire, un aire invisible, eteri, incontenible, lliure, capaç d'abastar-ho tot, de saber-ho tot, de vigoritzar-ho tot. Un aire vital i alegre, curiós i valent, un aire indiscret i salvatge, bellugadís i juganer, poderós i generós, un aire carregat de somnis i meravelles, de màgia i de miracles.
Ginè somrigué feliç, per un moment, dins del seu cap, la presó que el retenia havia desaparegut i el seu alè cansat s'havia convertit en un badall de felicitat irresistible.
- Aire! -exclamà captivat per la sensació.
Va ser aleshores que passà.
D'aquell badall somiós i relaxat, d'aquell badall creatiu i amorós en sorgí una forma rotunda i bellugadissa que es remogué inquieta davant del geni.
 |
| Va ser alehores que passà... |
Ginè amb prou feines podia entendre el que havia passat. Davant seu una criatura de vent li bufava suaument a l'orella:
- Ginè, vell amic... marxem d'aquí!
El geni se'l mirava completament embadalit.
- Qui o què ets? -demanà el geni.
- Em diran Uten... -va fer l'altre- sí, sóc un drac... El drac del vent! Nascut del somni d'un geni moribund que l'únic que no ha perdut és el poder més gran de tots els poders: el poder d'imaginar. Jo sóc la solució a tots els teus problemes, vell amic... et puc dir així, oi? He sortit de tu, sóc el teu alè fet màgia... podríem dir que som amics, oi? -El drac del vent reia feliç, mentre parlava sense parar.
- Però... com?
- Com què? -es burlà Uten- Com t'ho has fet per crear un drac quan no sents ni una engruna del teu poder? o com ens ho farem per fugir d'un cau de bruixes com aquest?
 |
| - Qui ets? |
Ginè arronsà les espatlles atabalat.
- El desig et dóna la vida... -bufà Uten content- és així com funciona... imaginar, somiar, desitjar... la màgia està feta d'aquestes coses... i un geni capaç de somiar no hauria de tenir por de cavalcar sobre el drac del vent, oi que no?
I dient això Uten es remogué hàbilment i es carregà Ginè sobre la cresta ventosa.
- Agafa't fort! Que bufa!
I tots dos s'enlairaren volcà amunt per conquerir el cel. El drac del vent bufà amb una força portentosa en el moment exacte que assolien el cràter del volcà encantat i un espetec monumental féu esclatar l'encanteri que l'embruixava. Les dues figures escaparen del cau de les bruixes sense mirar enrere. Si ho haguessin fet haurien gaudit de l'espectacle de xiscles i vanes amenaces que els dedicaven les bruixes en descobrir la fugida; encara més, haurien rigut amb ganes si haguessin vist les disputes i les baralles que començaren a encendre's entre elles per buscar la culpable d'aquell desastre.
Però Uten era un drac decidit i poderós que no s'entretenia quan en portava una de cap... i en aquells moments el que més l'amoïnava era salvar la vida del seu creador.
 |
| Fugint del volcà encantat |
