El país de les fades

Vivim envoltats d'informació, hi tenim accés amb molta facilitat i en disposem d'una manera lleugera, despreocupada, sovint massa irresponsable.

De vegades no som conscients que tenir accés a tota aquesta allau d'informació exigeix de nosaltres un exercici conscient i deliberat de responsabilitat, som responsables del que fem amb tot allò que arribem a saber dels altres i també en som de respectar els límits que el nostre sentit comú i l'ètica personal que tots hauríem de tenir ens imposin. 

A una societat on tot es consumeix i es llença val la pena pensar una mica sobre tota la informació que ens arriba (ja sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació o de persona a persona ) i el que en fem com a individus.

 

A Nataú passa el mateix. Hi havia un drac de naturalesa fumosa que s'escampava per tots els racons del vell país de la màgia deixant-se emportar pel seu afany de tafanejar de manera insaciable.

En Samú xerrava tot el que arribava a saber i quan descobrí un dels secrets més ben guardats de tot Nataú ja us podeu imaginar quines intencions tenia... 

Però on no arriba la discreció hi arriba la màgia i les fades van donar una lliçó exemplar a aquest drac inconscient ... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

EL PAÍS DE LES FADES

Puig Deulofeu

Dlof.

Hi ha molta gent que no creu en les fades, però cap drac entenimentat de Nataú no hauria posat mai en dubte que les fades existeixen, tots ells saben que els follets n'estan secretament enamorats i que fins i tot els gegants, grans i toixos com són, els tenen un respecte reverencial.
Amb tot, a Nataú es comentava que cada cop hi havia menys fades. L'arribada dels homes semblava anar-les foragitant de la terra dels dracs per fer-les refugiar a un lloc misteriós que es coneixia com el país de les fades.
El país de les fades es tenyia del tel misteriós i secret que prenien totes les coses que tenien a veure amb aquelles criatures màgiques, era l'indret secret des del qual les fades anaven i venien a Nataú, un lloc del qual mai no parlaven, un lloc que semblava no existir.
Així va ser com va néixer la llegenda. Alguns deien que el país de les fades era un país d'aigua, ple de rius, llacs, fonts i estanys jolius, d'altres imaginaven que s'alçava dalt de tot d'alguna muntanya altíssima, llunyana i inabastable, emboirada i irreal com la presència vaporosa d'aquelles delicades criatures. Tot plegat eren enraonies somioses i desvagades que no aclarien res de res, però hi hagué un drac, només un, que arribà a visitar aquell món meravellós i en guardà el secret tan gelosament que ningú no s'arribà a creure mai que realment hagués trobat allò que tots es delien tant per descobrir.

 

El país de les fades era un lloc secret

En Samú era el drac dels secrets, tots el coneixien a Nataú i sabien que ningú com ell per escoltar i callar tot allò que se li volgués confiar, però el que molt pocs sabien era que en Samú no sempre havia estat així, i tampoc no sabien per què aquell drac tan discret havia arribat a ser d'aquella manera.

De jovenet, en Samú era un drac tafaner i terriblement indiscret. El seu cos era vaporós com el fum i per això, durant la seva joventut, molts l'arribaren a conèixer com el drac del fum.
En Samú solia anar amb en Fúsoc i en Goüm a la recerca d'emocions i aventures, però en Samú no tenia el cor tan negre com el drac de la por ni tan enteranyinat de malifetes com el drac de la foscor. Ell surava lliure pel cel de Nataú empès pel vent d'Uten que li alegrava les entranyes, gràcies a ell s'escolava per tots els racons i espiava tot allò que atreia la seva afamada atenció.
Les fades havien exercit sempre una fascinació molt especial en aquell drac tafaner, elles fugien de la seva presència tan bon punt com el veien i se'l miraven amb una suspicàcia que semblava endevinar la mena de relació que hi havien de tenir amb el temps. Però les reticències de les fades només servien per atiar la viva curiositat d'en Samú, com més el defugien més s'enderiava ell a voler encalçar-les i espiar tot el que feien i no semblava voler entendre que per molt que ell en volgués saber tots els secrets allò no li donava cap dret a saber-los.
En Samú seguia les fades pertot arreu, les espiava pels racons disposat a esbombar tots els detalls del seu pas per Nataú a qualsevol que se'l volgués escoltar. En certa manera en Samú era conseqüent amb la seva naturalesa fumosa, tot en ell s'expandia en l'aire, com els secrets que ell escampava de manera indolent.

En Fúsoc, el drac de la foscor, i en Goüm, el drac de la por, solien acompanyar en Samú

Un dia, en Samú ensopegà amb una fada que voltava tota atrafegada pel bosc, de seguida li semblà que ella tenia un tarannà sospitós i es decidí a seguir-la allà on anés. Per més que ella provés de fer marrada per estalviar-se la companyia d'un núvol de fum vaporós i insistent, en Samú no desistia d'encalçar-la. Tot i amb això la fada no es resignà a abandonar el seu camí, precisament la insistència d'aquell drac tant molest l'encoratjava a abandonar Nataú i anar-se'n al país de les fades.
El camí s'anà fent llarg i tortuós, semblava mentida que una criatura d'aparença tan desvalguda i fràgil pogués suportar un viatge tan llarg, però en Samú no desistia en la seva obsessió i encegat com estava per la idea de descobrir la llar de les fades demanà a en Fúsoc que l'ajudés.
El drac de la foscor acompanyà en Samú per fer invisible la seva presència, la dissimulava amb un tel dens de foscor sota els arbres dels boscos i l'agombolava teixint les nits més obscures de Nataú; així fou com tots dos pensaren que havien enganyat la fada fugitiva que seguia el seu camí aparentment segura d'haver deixat enrere el drac del fum definitivament.

El drac de la foscor acompanyava en samú...

Cap dels dos dracs no es podia imaginar el que passà. Dins d'uns boscos obscurs com una gola profunda i ignorada es formà un esclat de llum portentosa que havia aparegut obedientment davant el conjur de la fada.
- Així és com ho fan... -sospirà en Samú feliç.
I és que, efectivament, per arribar al país de les fades calia travessar una porta misteriosa tenyida d'una llum tan clara que encegava els sentits i els deixava tan somorts com si haguessin quedat encantats. 
En Fúsoc quedà tan enlluernat per la porta màgica de les fades que fugí corrents abans no es desdibuixessin les ombres que li cobrien el cos. En Samú, en canvi, quedà embruixat per la llum càlida i se sentí seduït per un poder rotund que l'atreia misteriosament cap a dins. 

La fada obrí el portal de llum del país de les fades

 

El país de les fades era un esclat de llums vaporoses i radiants, el cos de fum d'en Samú es tenyia dels colors més brillants com per art de màgia i ell mateix es podia veure la pell acolorida com si fos una altra criatura qui l'estigués mirant. - No has parat fins arribar-hi... -va sentir que li deia la fada a qui havia encalçat tant- Doncs mira-te'l bé... El país de les fades és un racó que no es deixa visitar pels forasters, els seus secrets, aquests secrets que tant et deleixes per descobrir se't revelaran finalment, però no en podràs dir res perquè el preu que has de pagar per la teva gosadia és el silenci.

A partir d'ara -continuà- només el teu cos de fum es podrà escampar arreu, però res del que vegis no anirà enlloc, correràs per Nataú i qui sap si per d'altres mons... descobriràs tot el que t'amaguen els silencis i les revelacions profundes, però en guardaràs el secret per sempre perquè els secrets no són com el teu fum, cal servar-los i estimar-los en el més profund dels silencis al fons del cor, allà on la ingenuïtat d'aquells que els confien els col·loquen amorosament.
Des d'ara -conclogué- l'encanteri de les fades et convertirà en el drac dels secrets, només tu podràs encalçar les veritats més ocultes dels cors dels altres i només tu els serviràs amb noblesa i honestedat.

El cos de fum d'en Samú s'anà omplint de colors

I així va ser, en Samú arribà a conèixer el país de les fades, els seus secrets i molts d'altres tan misteriosament bells com aquells. A Nataú molts creien que era la noblesa del seu cor la que imposava en ell un silenci rotund sobre tot el que havia vist, però en realitat el que impedia al drac d'esbombar-ho tot, com sens dubte hauria fet abans de la seva irrupció al país de les fades, era l'art d'un encanteri que l'obligava a callar.

El seu cos de fum s'havia transformat en un vaporós esclat de colors vius i brillants, tan generosament bells com el cor ungit de noblesa i discreció que li havien regalat les fades amb el seu encanteri. El drac dels secrets recordava amb la seva presència el valor de les coses profundes, dels misteris, de les màgies i dels silencis perquè tot plegat feia la vida una mica més bonica i engrescadora.

                            

Els secrets i la discreció són com dues cares d'una mateixa moneda