Les cançons s'enllacen amb les emocions i ens fan sentir tota mena de coses.
Us imagineu sentir la veu d'un follet encisat i deixar-vos endur per la melodia del seu cor?
No us perdeu el conte més enamorat de tots els contes de Nataú cantat per en Dolç!
CANÇONS
Puig Deulofeu
Dlof.
A tots els follets anairucs els agradaven molt les cançons, solien manifestar la seva natural alegria de viure cantant alegrement i omplint tots els racons de melodies harmonioses que s’inspiraven en el moment d’intensa felicitat que vivien. De tots els follets anairucs el que hi tenia més traça era en Dolç.
En Dolç era un follet tímid i de posat melangiós que solia amagar-se més que els altres dels perill del pati; però en Dolç era una ànima sensible que no se sabia resistir a la bellesa i es deixava seduir per la intensa sensació de pau que l’envaïa i evocava dolçament les cançons més antigues de Nataú, aquelles que només la memòria insòlita d’un follet com en Dolç podia llegir directament de la terra que petjaven els seus quatre peus afuats i estesos com un ventall obert al davant del seu cos.
 |
| En Dolç |
La veu melodiosa d’en Dolç cantava i encantava tothom, la seva veu amansia els follets i atreia els dracs, però fins i tot podia arribar a influir les persones.
Per Nataú s’explicava que qui podia sentir la veu melodiosa d’en Dolç assolia de penetrar el reialme discret i secret de les coses màgiques. Calia escoltar amb molta atenció el silenci, ja que en Ciliè, el drac del silenci, sempre era a prop quan en Dolç es disposava a cantar i també calia sentir amb tot el cos aquella melodia tan dolça que encisava els sentits i els transportava a d’altres temps i a d’altres parles.
 |
| En Ciliè, el drac del silenci, i en Dolç |
En Dolç encara parlava la llengua antiga dels dracs i dels gegants, la llengua màgica que donava nom a Nataú i que tenia el poder d’evocar les coses encara que no se’n coneguessin les paraules. El cor enamorat dels infants podia entendre la llengua dels follets i les seves cançons extasiades, si assolien el miracle de sentir la veu d’en Dolç podien estar segurs que entraven de cor a la comprensió del món antic que els acollia a tots encara, al secret d’un món on tot era possible gràcies al batec miraculós d’un cor obert al misteri i a la fantasia.
Així va ser com la petita Júlia sentí la cançó de la fada enamorada, un romanç antic que en Dolç entonà una tarda clara que la nena jugava amb les seves nines al pati de casa. Una esgarrifança dolça li acaronà la pell per imposar silenci als seus jocs infantils i sense saber per què la nena començà a escoltar el conte que en Dolç cantava candorosament per a tots els que el volguessin sentir.
 |
| La petita Júlia sentia cantar en Dolç |
La Deanú era una fada delicada i dolça com totes les fades. Vivia a prop del riu que travessava la vall de Senet i s’emmirallava llargament a les seves aigües per demanar-los on s’amagava el seu amor. Les aigües, seduïdes per la intensa bellesa de la fada, li parlaren del seu enamorat i la Deanú l’esperà allà on el secret el situava, prop d’un estany calmat i silenciós.
La Deanú l’esperà llargament però ell no aparegué. Quan ella demanà a les aigües que li parlessin de la seva absència es trobà que l’estany s’assecava ràpidament i de seguida endevinà que rere aquell prodigi maliciós hi havia alguna bruixa malvada que pretenia robar-li el seu amor.
 |
| La Deanú demanava a les aigües on era el seu amor |
Les bruixes s’engelosien fàcilment de les fades, de la seva bellesa inigualable i del seu poder i aquella vegada la més funesta de totes les bruixes de l’est, la Beiú, era al darrere d’aquell misteriós parany.
La Deanú anà a veure la bruixa decidida a alliberar el seu enamorat, però ella, traïdora, també l’embruixà a ella i li exigí que per tal d’alliberar-se de l’encanteri que l'empresonava pronunciés el nom del seu enamorat davant seu. La bruixa prometia alliberar-lo també a ell si ella accedia a dir-li el seu nom, però la Deanú sabia que dir el nom d’algú a una bruixa equivalia a condemnar tot allò de bo que contingués el cor d’aquell que el portava i la Deanú estimava massa el seu enamorat com per fer-li allò.
La Beiú havia ordit un parany perfecte, sabia que l’amor que la fada sentia no li permetria mentir, ja que el veritable amor no coneix el que són les mentides i l’encanteri no es trencaria si ella no deia el nom del seu estimat davant seu.
Si la Deanú callava es condemnaven ella i el seu enamorat, si pronunciava el nom del seu amor se salvaria ella però el condemnaria a ell.
 |
| La bruixa Beiú havia ordit un parany perfecte |
La Deanú pensà llargament en el problema que se li plantejava, la seva pròpia mort li semblava preferible a una vida condemnada com la que viuria ell sense el seu cor bondadós; però tant d’amor no podia fer una fi tan trista i quan més desesperada estava va ser quan la fada notà la presència subtil d'en Ciliè, el drac del silenci, que havia acudit a auxiliar-la en aquell destret fatal.
La presència del drac la inspirà. La Deanú pogué dir el nom del seu enamorat mentre l’embolcallaven les ales amoroses d'en Ciliè que impedien que la bruixa Beiú sentís res del que deia. El malvat sortilegi es trencà i la presència maligna s’esvaí irada i vençuda pels poders que havien fet aliança per lluitar-hi en contra.
Ciliè, el drac del silenci, acudí a auxiliar-la
La cançó de la fada enamorada acabava amb els cors enamorats que s’enllaçaven en el silenci extasiat d’una besada. Quan en Dolç acabà la melodia, en Ciliè imposà el seu silenci solemne sobre la superfície vellutada de totes les plantes i les flors i la petita Júlia, que era només una nena, ja mai no podria oblidar el so encisat de la veu del follet anairuc i la mena de silenci estrany que es feia arreu quan ell cantava. Els misteris del jardí s’obrien al cor de la nena gràcies a la melodia silenciosa i màgica del follet més encisat que vivia al pati de casa seva.
El silenci protegeix les coses delicades i valuoses
