El millor amic

Qui té un amic té un tresor.
L'amistat és una de les relacions més màgiques i especials que es poden tenir a la vida.
Un amic sempre és al teu costat, disposat a tot per ajudar-te a superar els moments difícils.
Això és el que li va passar a en Pau, que va descobrir en el coratge d'un drac la força inesgotable del millor amic... Vet aquí la seva història.

Aquest conte el dedico a en Xavi Madaula, el meu 

millor amic i company.

Amb l'amor de sempre.

Puig.

     

         
     EL MILLOR AMIC

       Puig Deulofeu

               Dlof.

Uten, el drac del Vent, arribà al cim més alt dels Cingles de Litrab esbufegant ben fort contra la muntanya esmolada. Havia anat a veure Misnòs, el drac dels somnis, per tal d'esbrinar què s'amagava rere una crida misteriosa que havia excitat la seva natural curiositat.
- Fúsoc torna a fer de les seves... -es queixà rotund- té espantats els més menuts de Nataú i, pel que sembla, ja ni el poder de la Fada de la son no el pot contenir, els nens ploren desconsolats sense poder adormir-se, tement que la fosca ombra del drac els porti tot de tenebres al cor...
El rostre preocupat d'Uten es reflectí a la mirada profunda de Misnòs. El drac del vent havia atès la crida d'un nen de Nataú que coneixia molt bé el món dels dracs i de les fades i que s'havia mostrat molt preocupat en veure que la Fada de la son ja no protegia el descans del seu germà com abans.

- Fúsoc torna a fer de les seves...

- En Joan té raó -va dir Misnòs preocupat-. Alguna cosa molt estranya passa amb tot això... El petit Pau té molta por de Fúsoc i la protecció de la Fada li és molt necessària...
- En Joan va cridar al vent el que passava confiant que jo l'escoltaria, ell mateix havia explicat al seu germà com s'ho havia de fer per cridar la Fada de la son i espantar Goüm i Fúsoc del seu costat per tenir dolços somnis (*). Jo també crec que alguna cosa terrible ha d'haver passat, la Fada de la son ha desaparegut i sense ella la foscor es torna més amenaçadora i terrible.

(* en podeu llegir la història al conte la Fada de la son) 

 

- En Joan té raó...

- Un misteri com aquest només pot ser resolt per un drac valent i decidit que sigui capaç de vèncer les ombres amb la mateixa força que la bella Fada de la son... Haurem de cridar Enòs, el drac de la son, perquè ell mateix resolgui aquest misteri.

Enòs va ser cridat per Misnòs i volà empès per la força d'Uten per tots els racons de Nataú sense decans. Era un drac gran i bondadós que mirava les coses amb els ulls tancats, tenia el do màgic de veure-s'hi entre les tenebres i semblava que dormís plàcidament fins i tot quan més actiu i incansable es mostrava.

Enòs s'ho mirava tot amb els ulls tancats...

Enòs arribà a la Vall d'Inulec atret pels plors d'un nen que es resistia a adormir-se a les fosques. Enòs entrà a la casa per la xemeneia i s'envolà escales amunt sense fer soroll. 
A l'habitació d'en Pau, Fúsoc estenia les seves ales profundament negres i atemoria el nen sense remei. Enòs entrà tot d'una i acaronà el nen amb dolcesa, les seves ales esteses de seguida protegiren el seu cor amb un tel de llum blava que allunyà les teranyines de Fúsoc del seu voltant. Aleshores, Enòs esbufegà amb força i una llum vaporosa il·luminà l'habitació completament. En Pau pogué veure les escates del drac que brillaven amb mil colors diferents i alegres i tot d'espurnes que saltaven del seu cos per clavar-se a la pell dura de Fúsoc i del seu inseparable amic Goüm.
- Això també ho feia la Fada... -digué en Pau impressionat- però ella ja no ve mai... i el dolent d'en Fúsoc em fa por...
Enòs somrigué endormiscat.

Tot d'espurnes atacaven Fúsoc...

- Cal ser valent per enfrontar-se a la foscor... -va dir- però no cal fer-ho sol. Jo puc vèncer el drac de la foscor i també el de la por... però em cal el teu ajut per buscar la nostra amiga, la Fada de la son.
- Jo no sé on és... -va fer el petit.
- Tanca els ulls... -va dir el drac dolçament- no tinguis por... jo seré aquí en tot moment, no et deixaré mai sol.
En Pau va tancar els ulls i de seguida notà com el cos se li feia lleuger i podia veure-s'hi amb els ulls tancats. Enòs el portava a cavall i tots dos volaven per Nataú envoltats per un núvol vaporós que el drac de la son alenava poderosament per protegir-se dels perills. 
El seu viatge els portà fins un cim esquerp i esmolat ple de pedrots bruts i relliscosos.

En Pau i Enòs volaven per Nataú...

- Que és lleig tot això! -exclamà en Pau confós.
- Sí... tan lleig que només una bruixa podria viure-hi... -va fer Enòs convençut.
El drac i el nen s'acostaren a les roques i de seguida sentiren una escalfor molt suau que s'amagava al fons d'una pila plena de molsa i sutge.
- És la Fada? -demanà en Pau.
- Sí... -va dir Enòs- està presonera d'un encanteri maligne i ella sola no es pot alliberar.
- Què podem fer? -va dir en Pau preocupat.

- És la Fada?

- No hi podeu fer res! -exclamà de sobte una veu esgarrifosa.
Del darrere de les pedres en sorgí una bruixa tan lletja que el sol i tot s'espantava de veure-li la cara. Era la bruixa Glua, la bruixa del nord i darrere seu s'hi podia veure l'ombra misteriosa d'un drac ambiciós i descregut que s'havia aliat amb ella per vèncer el poder de la Fada de la son i atemorir allò de més valuós que tenien els homes: els seus fills.
La veu d'Èdop, el drac del poder, confirmà allò que la bruixa del nord havia assegurat.
- No hi ha res a fer... -va dir arrogant- sense la Fada de la son els nens com tu passareu tanta por que mai més no podreu somiar tranquils. Jo seré l'amo de les vostres pors i haureu de fer tot el que jo desitgi!

- No hi podeu fer res!

En Pau es mirà Èdop amb rancor, després es mirà Enòs i i li agafà la mà amb més força.

- Ets un dolent com en Fúsoc... -va cridar- però el drac de la son m'ha dit que no em deixarà mai i el meu germà gran que és molt valent lluitarà amb tu i et guanyarà...

Aleshores, com per art de màgia, el petit Pau es trobà que el seu germà gran era al seu costat i es mirava Èdop i la bruixa sense una engruna de por al cor.

- Heu de deixar lliure la Fada de la son... -va dir Enòs pacient.

- Mai! -cridà la bruixa orgullosa.

- Aleshores t'haurem de fer fora del nostre món! -amenaçà en Joan.

En Joan aparegué al seu costat...

Abans que ella pogués fer cap moviment es trobà que el nen havia cridat el nom de molts dels dracs més bondadosos de Nataú que acudiren a la seva crida immediatament disposats a fer fora d'aquell món de fantasia l'enemiga de la seva màgia.Julpà plogué amb força sobre el seu cos llefiscós amb tot de llamps i trons eixordadors. Uten esbufegà amb tanta força que l'arrossegà enmig de la tempesta fins el foc que Funoac havia encès com a parany. La bruixa cremà instantàniament i en veure que es convertia en fum, Èdop provà d'envolar-se per fugir d'allà. Uten esbufegà amb força per impedir-ho i Juloec llençà contra ell els dards gelats més esmolats que tenia per clavar-li el cos contra el terra i empresonar la seva voluntat de fugir.

Funoac cremà la bruixa i Juloec llençà dards de gel contra Èdop

- Allibera-la -va dir Enòs tranquil.
- Sí, deixa-la anar... -va gosar dir en Pau.
- No serviria de res... -va fer ell indiferent- una fada sense nom no pot ser cridada per ningú...
Les seves rialles retrunyien enmig dels cims rocosos i desolats, Enòs es mirà la pila de pedres amb atenció i després s'ajupí prop d'en Pau.
- La bruixa del nord ha robat el nom de la Fada... -li explicà- és per això que no la podies cridar i ella no podia venir... Aquest és l'encanteri que la bruixa Glua li ha fet i del que la Fada de la son no es pot alliberar.
- Doncs potser el que hauríem de fer és donar un altre nom a la Fada... -va dir en Joan decidit- Què et sembla Pau? Ho provem?

La bruixa havia robat el nom a la Fada

El nen es mirà el seu germà amb devoció, ell sabia tantes coses de dracs i de fades que no es podia equivocar. Es posà dret sense deixar anar la mà d'Enòs i li digué a cau d'orella un nom per si podia ajudar a la Fada.
- És un nom ben bonic... -assegurà Enòs- Hauries de dir-lo a prop de les pedres, potser ella et sentirà i la màgia d'un nom nou l'alliberarà de l'embruix de la Glua.
En Pau s'acostà una mica a les pedres i tot solemne digué ben baixet:
- Luà.
Tot de colors començaren a sortir de sota les pedres i un esclat de llum començà  a esberlar-les per deixar veure al dessota la bellesa amagada de la Fada de la son.

Un esclat de llum esberlà les pedres.

En Pau començà a saltar d'alegria i Enòs recollí amb delicadesa el cos petit de la Fada per portar-la de retorn a la vall d'Inulec, a la casa on vivien els dos germans.
Tot va anar molt de pressa, de sobte l'habitació d'en Pau tornà a fer-se present i Enòs deixava la Fada de la son prop del coixí del nen que dormia profundament.
- Des d'ara no hauràs de tenir més por d'en Fúsoc, Pau... -va dir Enòs mentre li feia un petó al front- tant la fada Luà com jo tindrem cura que la foscor sigui bondadosa amb tu i amb tots els nens de Nataú.
- Que la foscor sigui un dolç refugi per a la son i per als somnis... -va dir ella amb la seva veu més dolça- amb un drac especial que tindrà cura de tot com el millor amic que un nen pot tenir.

El millor amic que un nen pot tenir.