Coixí de núvols

Els temperaments somiadors sentim una 
veritable fascinació pels núvols.
Això també passa a Nataú...
Hi va haver un gegant que estava tan 
enamorat dels núvols que decidí que 
serien el lloc perfecte per fer-hi niu... 
Creieu que ho va aconseguir? Trobareu la 
resposta 
a...

  COIXÍ DE

  NÚVOLS

 Puig Deulofeu

       Dlof. 

Nataú sempre havia estat terra de gegants.

Aquestes criatures descomunals poblaven la

terra dels dracs gairebé des del principi dels 

temps i compartien amb d'altres criatures 

màgiques el dia a dia que trenava l'evolució 

natural de les coses; però l'aparició d'unes 

criatures diminutes ho va canviar tot.

Les primeres persones que arribaren a Nataú 

ho feren atretes per la singular bellesa dels 

seus paisatges. El mar, les muntanyes i les 

valls s'anaren omplint d'homes i dones que 

feren bullir el territori amb la seva activitat 

frenètica, incansable.

Els gegants no se sentiren amenaçats en 

absolut pels nous pobladors, eren tan 

grossos, forts i confiats que no sospitaren 

que hi pogués haver cap problema amb 

aquells éssers menuts i feiners.

Nataú era un lloc molt bonic...

Però la gent que arribà a Nataú vivia 

d'esquena a la màgia i no semblava capaç 

d'entendre o acceptar l'existència de cap 

altra mena de criatures que no fossin com 

elles.

Les primeres trobades entre persones i 

gegants causaren un gran rebombori entre 

la gent petita, una por forassenyada i 

agressiva s'apoderà de la seva petitesa i la 

por -com sempre- posà pals a les rodes a la 

bona entesa ingènua i natural que els 

gegants haurien esperat.

Tots els xiscles i corredisses que 

s'esdevenien als formiguers humans quan 

corria la brama que hi havia un gegant a prop 

va acabar convencent els gegants (i, de 

passada, a d'altres criatures no humanes de 

Nataú) que la convivència no seria possible.

La gent tenia por...

A poc a poc, els gegants es van anar 

acostumant a defugir les persones i a 

amagar-se'n tant com els fos possible; però 

no era gens fàcil amagar-se quan un té la 

mida d'un gegant!

Molts gegants provaren d'amagar-se al fons 

de les timbes i als racons més esquerps de 

Nataú, s'exiliaven voluntàriament als llocs 

més allunyats per no sentir xiscles ni 

renous... D'altres, més intrèpids, es feren els 

seus refugis a mida, erosionaven el terreny a 

cops de puny si calia per crear caus ofegats 

al cor de les muntanyes, o esculpien a 

mossegades els penya-segats més esmolats 

per desanimar l'afany d'expansió humana.

N'hi hagué un, però, que no semblava 

adonar-se del problema que capficava tots 

els  altres gegants.

Molts gegants marxaven...

Dormia plàcidament sota el sol, 

despreocupat i tranquil, o s'entretenia a 

badoquejar mirant-se el cel amb ulls 

somiosos. Quan els altres gegants 

l'acuitaven perquè s'alcés i s'amagués a 

algun racó menys temptador per a l'àvida 

atenció dels homes ell sempre deia:

- Oh! Ara no hi són pas... ja me'n preocuparé 

quan arribin...

Jaó acabava la paciència dels altres gegants.

- Hauries de buscar-te un cau... -li deien 

assenyats- aquelles personetes criden molt i 

fan molta nosa!

Jaó somreia plàcidament sense deixar de 

mirar el cel amb aire extasiat.

- Què faràs si vénen? -s'esveraven els altres 

en veure que no canviava d'actitud.

- Oh! No ho sé pas... ja hi pensaré... I si no... 

me n'aniré a viure als núvols...

- Ai, Jaó! -feien els seus amics- ets un somia-

truites!

Jaó s'encantava mirant el cel...

Jaó els deixava dir. Tombava el cap i es 

deixava seduir per la imatge esponjosa i 

suau d'algun núvol. Li agradaven molt els 

núvols!

Es movien sense fer gens de fressa i 

disfressaven les seves formes voluminoses 

amb mil cares diferents capaces d'explicar 

mil històries fantàstiques. Allò era una 

meravella! 

Per què no hauria de ser possible anar a 

viure al cor dels núvols? El gegant somreia 

cada cop que hi pensava, ell no podia 

entendre com s'ho feien els núvols per 

semblar tantes coses diferents i, per tant, 

reflexionava, tampoc no li calia entendre per 

què no havia de ser possible viure entre les 

masses ennuvolades que tant el fascinaven.

Aquella idea esbojarrada es va arribar a fer 

tan normal per a Jaó que arribà a creure que 

havia de ser possible anar a viure als núvols. 

I va ser per això mateix que, un bon dia, 

decidí que havia de buscar la manera de fer-

ho.

Jaó estava enamorat dels núvols...

Com que era un gegant entenimentat decidí 

que començaria pel principi.

- A veure, qui és el que sap més coses dels 

núvols? - es demanà a si mateix.

- Ja ho sé! El drac de la pluja en fa de molt 

grossos per regar tot Nataú... podria 

demanar-li a Julpà quin camí em portaria al 

cor d'una nuvolada acollidora... la màgia dels 

dracs ho pot fer tot! -es digué convençut.

Jaó s'encaminà al riu i s'agenollà prop de 

l'aigua. Havia sentit a dir que Julpà sovint 

reposava a llocs com aquell.

- Si el crido, potser s'enfadaria... -es va dir 

mentre tocava l'aigua amb el capciró dels 

dits.

- Qui s'enfadaria? -esbufegà curiós Uten, el 

drac del vent.

Jaó es girà content.

- Julpà ho sabrà...

- Uten! Que content que estic de veure't. 

Diuen que ets molt amic de Julpà...

- I tant! -va riure el drac del vent- Què li vols?

- Doncs... una coseta... M'agradaria que 

m'expliqués com puc anar a viure als núvols!

- Als núvols? -se sorprengué Uten- Ves, 

quines coses... i, per què vols anar-te'n tan 

lluny?

Jaó s'encongí d'espatlles.

- Sembla un lloc prou tranquil... -sospirà- i 

tothom em diu que les persones s'escampen 

pertot arreu! Ja saps que no semblen gaire 

sociables...

Uten deixà anar un esbufec sorollós.

- Tens raó... he sentit a dir que us tenen una 

por incomprensible.

- Som grossos... -va riure Jaó- i ells són tan 

petitets...

Uten se sorprengué de l'acudit...

Uten assentí en silenci.

- M'agraden molt els núvols, saps Uten? 

 -insistí el gegant amb la mirada perduda- 

m'encantaria viure a un lloc tan tranquil i 

sorprenent com aquell!

El gegant assenyalava un núvol imponent 

que semblava ben bé un castell de cotó-fluix.

- En parlaré amb Julpà... -prometé el drac- 

No sé què en pensarà ell... però jo no hi sé 

veure cap problema...

Passaren els dies i Jaó seguí la seva rutina 

contemplativa sense dubtar en cap moment 

que el seu amic ventós compliria la promesa 

que li havia fet. Ja es veia dalt del cel, 

envoltat de núvols i d'una pau enlluernadora. 

Aviat, però, començaren a córrer rumors que 

un petit grup d'humans s'acostava a la vall on 

vivia, tothom estava molt esverat, però Jaó, 

en comptes d'afanyar-se a fugir, seguí 

esperant tranquil·lament el retorn dels dracs 

amb la bona nova que ell desitjava.

S'imaginava un castell fet de núvols...

- Tornaran a temps... -repetia amb un 

somriure als llavis.

Els altres gegants no entenien res, anaven 

marxant de la vall i Jaó es quedà tot sol 

esperant un lloc millor on anar.

Quan van aparèixer Julpà i Uten. Jaó estava 

mig adormit.

- Jaó! Jaó! -li xiulà dolçament Uten a cau 

d'orella- Jaó, ja som aquí... que estàs a punt?

Jaó obrí els ulls il·lusionat.

- I tant! -va fer feliç- Fa dies que us espero!

   

- Així doncs... -va fer Julpà tímidament – no 

te'n desdius de voler viure als núvols?

- Desdir-me'n? -s'esverà Jaó- NOOOOOOO!

 

Julpà rigué content.

Jaó s'havia quedat adormit...

- Millor -va dir convençut-. Hem tingut molta 

feina a preparar-ho tot. I ens ha quedat molt 

bé, tot s'ha de dir... em sabria greu que no ho 

veiessis...

- Som-hi, doncs? -s'afanyà a dir el gegant.

- Sí, sí... -concedí Uten esverat i content- 

només has de tancar els ulls i imaginar-te 

que trepitges els núvols, nosaltres farem la 

resta!

- Això rai! -celebrà Jaó- m'ho he imaginat 

tantes vegades que no em costarà gens de 

fer...

Parlava amb els ulls tancats i veia 

perfectament un terra ennuvolat que 

l'encaminava cap a un castell de núvols 

majestuós. Caminar pels núvols era com no 

pesar gens i no haver d'esforçar-se per fer 

cap pas, els núvols feien una olor fresca, 

vigorosa, com de terra molla després de 

ploure i tenien el tacte suau de les coses 

delicades, fugisseres, però no s'esvaïen 

entre les mans perquè, sinó, ell podria caure 

daltabaix... Jaó seguia el fi de les seves 

imaginacions completament seduït pel que 

pensava.

Jaó se sentia com si ja hi fos...

De sobte, li semblà sentir la veu de pluja de 

Julpà com si fos molt lluny, molt lluny...

- Jaó, Jaó... -feia a mitja veu- Jaó obre els 

ulls, ja hi som...

Jaó obrí els ulls i veié el rostre amarat de 

Julpà tan a prop que se'n sorprengué i tot.

- Caram! -va dir- et feia més lluny!

- Són els núvols... -esbufegà Uten amb una 

suavitat sorprenent- esmorteeixen els sons i 

fan que semblin més llunyans...

- Millor! -va dir Jaó convençut- així estaré 

més tranquil!

Aleshores el gegant començà a escampar la 

mirada pel cel i es veié envoltat del paisatge 

que havia imaginat. Tot era exactament com 

ho havia anat fent dins del seu cap, era 

indubtable que la màgia dels dracs s'havia 

amarat al pou dels seus somnis per no 

decebre'l.

- Vaja! -exclamà- és com si ja hi hagués estat!

Els dracs rigueren enjogassats.

- És clar!

- És com si ja hi hagués estat abans...

- Aquí no et faltarà res... tot és com t'ho 

imaginaves, tines d'aigua neta de pluja, 

muntanyes de menjar que no paren de 

créixer, castells de núvols, llits esponjosos... 

tot el que mai hagis imaginat...

- O que puguis imaginar... Això sí, tot fet de 

núvols!

Uten es removia inquiet al voltant del gegant. 

Julpà, més calmós, somreia amb timidesa 

davant l'evident satisfacció dels seus amics.

- El teixit de núvols màgics s'estén per tot el 

cel... fan camins que porten a d'altres indrets 

que pots voler explorar, o no. Hi ha ponts de 

núvols que es poden desfer amb una bufada 

i si estires una mica un núvol esfilagarsat et 

pots fer una corda per enfilar-te dalt d'un 

núvol viatger. Aquest és un país sense 

fronteres, tan gran com la voluntat d'explorar-

lo, tan tranquil com la placidesa d'un somni 

acomplert.

- Aquest és el teu somni fet realitat...

- És... és... és meravellós! -va dir Jaó 

convençut- Tant de bo els altres gegants hi 

volguessin venir!

- Els ho proposarem... -va fer Uten- però em 

sembla que n'hi haurà molts que no 

renunciarien a Nataú per res del món...

- Nataú és allà baix... -mostrà el gegant- i 

aquest és el seu cel i els seus núvols... per 

tant, també som a Nataú! A més: que no és 

la màgia el que de veritat fa bategar el cor 

del nostre vell país? Què hi pot haver de més 

màgic que un coixí de núvols per dormir?

 - Tens raó! -xiulà Uten content.

Julpà assentí en silenci. El cor dels núvols 

era un llenç blanc on qualsevol cosa era 

possible.

Un coixí de núvols per a un cor somiador