Julpà

Tots tenim una inclinació natural cap a certes coses, a Nataú també passa. És el cas del petit Julpà, un drac d'aigua que se sentia seduït per la contemplació del cel i descobrí que tot plegat responia a la silenciosa crida que havia de despertar tot el seu poder màgic.

Aquesta és una història, també, d'una mare i el seu fill, de la tendra expectació d'assistir a un nou naixement més enllà del purament biològic, la Mina descobreix, meravellada, la naturalesa portentosa i única del seu fill Julpà, el descobriment de qui realment està cridat a ser i la joia de veure'l assolir tot el seu potencial.

Espero que us agradi!

   JULPÀ          

    Puig Deulofeu

         Dlof

Des del fons més profund de les aigües va aparèixer un drac 

meravellós. Tenia el mateix cos d'aigua i la mateixa mirada 

melangiosa de la seva mare, però va ser un anhel inconfessable

allò que va fer que Julpà manifestés la seva naturalesa

i tot el seu poder.

En Julpà emergeix de les aigües

Les aigües profundes dels oceans eren la llar del petit Julpà;

la seva mare, la Mina, compartia amb ell tota la seva saviesa

i poder i ho feia de la manera més amorosa que es pogués

imaginar; però malgrat tota aquella amorosa dedicació, 

la Mina no podia evitar que tot sovint el petit drac escapés

de la seva atenta i maternal mirada per emergir cap a la

 superfície i espiar els deliciosos paisatges prohibits.

La llum del sol feria els ulls sensibles del drac, per això, 

el petit Julpà preferia espiar la lluna sota els estels brillants.

Somiava mil aventures sota la llum d'aquell astre misteriós 

i magnètic que atreia profundament la seva naturalesa.

La Mina i el seu fill, el petit Julpà

Sa mare espiava amb neguit el deler que tenia el seu fill

per tot el que era fora del seu reialme humit i poderós.

- Fill meu, -li deia- què busques allà dalt?

Julpà fugia d'estudi, provant de treure importància a la 

seva afició.

- És que no ho entenc, fillet... -insistia ella preocupada- 

hi ha tot un món i més encara aquí, al cor de les aigües.

Aquí és on pertanys, això és el que forma part de la teva

condició... No sé què et crida lluny de mi...

Julpà s'entristia de sentir aquells retrets entenimentats

i provava, durant un cert temps, d'estar-se d'anar a mirar

els estels; però mentre ho feia, dins seu creixia un neguit

difícil d'entendre, fins i tot per a ell mateix, un neguit que

només es calmava quan cedia a l'impuls de contemplar

 el cel estelat que tant estimava.

Sentia fascinació pels estels
En aquells moments d'absoluta rendició, el drac es bressolava

amb les onades mentre somiava prop dels estels, es 

preguntava com seria pujar cel amunt, amunt, fins a poder 

tocar-los, veure'ls de més a prop. Imaginava que volava pel

cel i descobria terres desconegudes, que explorava les lleres 

dels rius, tan frondoses i enlluernades de bellesa com deien 

que eren. Vivia aquelles aventures amb la seva imaginació i 

tot era tan vívid i brillant que s'oblidava completament que 

tot plegat no era res més que un somni, un joc infantil.

El petit somiava mil aventures 

Sa mare espiava el seu fill amb el cor encongit. Ella el volia 

segur, a prop seu, seguint els mateixos camins d'aigua que 

ella havia seguit i après a conèixer després de tants d'anys de

fer-los; però no eren els perills que poguessin sotjar-lo en 

allò desconegut el que la inquietava tant, sinó la certesa que 

allò que cridava Julpà lluny de la llar estimada era la crida

de la seva veritable naturalesa, el despertar del seu veritable 

poder. La Mina es resistia a deixar anar aquell que seria per 

sempre el seu petitó. Els seus ulls d'aigua no sabien el que

era plorar per un anhel que es creu impossible, ella no sabia 

que el seu patiment ancorava el destí del seu estimat fill allà 

on no pertanyia.

Julpà sentia tanta devoció pels astres que refulgien dalt del 

cel que plorava en silenci, corprès per la seva bellesa 

inabastable. Se sentia abatut per la idea absurda que un 

anhel com el seu no tenia cap raó de ser, per la falsa creença 

que la veu sàvia de la seva mare tenia totes les raons i per 

l'error de creure que el seu cor, capriciós i massa sensible, 

l'enganyava en voler abastar un cel que no estava fet per a ell.

Julpà es posava trist

Així, enamorat d'un somni irrenunciable i convençut que aquest 

mateix somni era impossible, Julpà s'anà fent gran. I a mesura 

que creixia, el seu impuls d'explorar tot el que era fora del seu 

món d'aigua es va fer més i més ambiciós. Ja no esperava els 

capvespres per emergir de les aigües i contemplar els paisatges, 

ja no en tenia prou amb sentir les històries que s'explicaven 

dels miracles de bellesa incomparable que hi havia prop de les 

lleres dels rius, dels llacs i dels salts d'aigua. L'impuls impetuós 

de la joventut s'anava fent invencible. 

A poc a poc, Julpà s'anà aventurant terra endins, emparat 

amb les aigües protectores dels rius, incapaç d'abandonar-les 

per por de sortir del niu, com hauria volgut fer. Així, des de 

ribes i platges, explorà molts racons de món de bellesa 

incomparable. I quantes més coses veia, més es meravellava 

del que quedava per descobrir. 

Un dia, algú li va explicar que lluny dels rius i de l'aigua, hi 

havia racons de terra deserta i erma, llocs desolats de vida i 

d'esperança. Aquella idea el torturà durant molt de temps i 

el va fer adonar que l'aigua, després de tot, era font de tota 

la vida, tal com sempre havia dit la seva mare.

explorava des de l'aigua...

Una nit, de lluna plena, Julpà emergí des del més profund de 

les aigües per contemplar el cel estelat. 

Es quedà allà, mirant la lluna amb el cor ple d'una nostàlgia 

inexplicable, la força del vell anhel que no l'havia abandonat mai 

semblava fer-se més i més gran; aquella nit va arribar a 

ser-ho tant, que ja no va poder resistir-s'hi, ja no va poder fer 

res més que deixar-se portar i abandonar-se al sentiment més 

pur i profund que bategava dins del seu bell cos d'aigua.

contemplava la bellesa de la lluna

Sense saber ni com, tot en ell començà a expandir-se, 

era ben bé com si pogués arribar a tocar els estels més llunyans, 

engolir-los dins del seu propi ésser, se sentia immens i poderós

com si tot l'univers bategués dins del seu pols, com si tot fos 

ell i ell ho fos tot. Era tan intens el que sentia que va sentir que 

un ofec profund l'atacava, no podia respirar. Obrí la boca per 

empassar una glopada inacabable d'aire vigorós i enèrgic que 

li començà a inflar el cos i el va inflar més i més fins que, 

de sobte, s'adonà que s'enfilava cel amunt amb tota facilitat. Se

sentia molt lleuger. Tot el cos li regalimava d'aigua i l'ofec no 

deixava d'insistir a fer-lo respirar de manera agitada i 

voluptuosa, sentia una sensació de por barrejada amb una de 

nàusea i de vertigen que li feia bategar el cor amb una força 

desconeguda. Se sentia més viu que mai abans.

començà a pujar cel amunt

Quan ja era molt amunt, Julpà ullà astorat els estels que sempre 

havia contemplat des del seu bressol d'aigua i tot l'ofec, 

la nàusea, el vertigen van remetre de cop. Inspirà amb força i 

sospirà commogut, completament seduït per la visió. Sense 

saber per què començà a plorar, corprès per l'emoció.

Les llàgrimes de Julpà, convertides en pluja, amaraven el cel 

i feien brillar les estrelles amb tanta nitidesa que la mare del 

drac, des del fons de les aigües, va sentir que aquella pluja 

màgica, daurada com si fos pols d'estels, li permetia sentir tota 

la bellesa que la mirada neta del seu fill havia sabut trobar fora 

del seu món. En aquell precís moment, la mare de Julpà va 

tenir la certesa que la veritable naturalesa i poder del seu fill 

per fi s'havien manifestat. Havia nascut el drac de la pluja. El 

moment més temut, va ser, també, el més feliç per a ella ja que 

va descobrir que el poder del seu fill no era del tot una renúncia 

a la naturalesa que compartien tots dos, sinó una nova manera 

d'experimentar-la, una nova i meravellosa manera

de ser-la.

les llàgrimes es transformaren en pluja
Lluny del curs de les aigües, Julpà podia vessar la seva generosa 

pluja i sadollar la set dels racons més assedegats del món i 

podia veure, complagut, com la vida ressorgia gràcies a la 

seva presència i al seu do generós.

Al fons de les aigües, el drac de la pluja hi trobava el consol i 

l'amor maternal de sempre, a més de la saviesa profunda que 

guardava els secrets més antics i ben guardats del món.

Julpà aprengué a viure la seva naturalesa sense renunciar a res 

que no fos el que no formava part d'ell mateix. Cada dia aprenia 

a viure la vida que el seu cor sempre havia estat disposat 

a fer bategar només per a ell.

Julpà es convertí en el drac de la pluja