dilluns, 23 de juny de 2014

Dracs

 
Foguera de Sant Joan
Per Sant Joan tot el país s'omple de fogueres que recorden el solstici d'estiu... però -com sempre- a Nataú les coses s'expliquen d'una altra manera. Voleu saber què s'amaga rere el foc màgic de la nit de Sant Joan? Els Dracs de Nataú expliquen l'aparició del foc amb aquesta vella història, una història de...


                           
         DRACS
   
   Puig Deulofeu

           Dlof. 





Hi havia una vegada, ara ja fa tant de temps que ningú no en conserva la memòria, dos dracs que vivien al vell país de Nataú, es deien Funoac i Juloec i eren germans.
Funoac era el germà gran, un drac jovenet i eixerit que corria incansable rere el seu germanet petit, Juloec, que era un autèntic tro. 
Tots dos s'estimaven amb bogeria, el gran sempre volia omplir de petons el petit i el petit sempre volia fer tot el que feia el seu germà gran; però els dos dracs tenien molt mal geni i sempre s'estaven barallant per tot. La seva mare els havia de renyar constantment i s'entristia molt de veure que no eren capaços d'estar junts gaire estona sense sentir-ne els crits i els plors.
- Vindrà un dia -els deia severa- que voldreu estar junts i no podreu... Heu d'aprendre a compartir les vostres coses abans que això tan terrible pugui arribar a passar...



La seva mare els avisava...

 Funoac no feia gaire cas de les assenyades paraules de la seva mare. Juloec era com una joguina per a ell i, malgrat tot el que el feia enrabiar, estava segur d'estimar-se'l amb tot el seu cor.
Però va passar que, un dia, Funoac es va enfadar molt amb Juloec, el petit li havia trencat una de les seves joguines més estimades i com que tenia prou mal geni s'enrabià tant amb ell que tot el cos se li començà a tornar vermell.
Funoac estava tan enverinat de ràbia que no sabia ni el que es feia, tot el foc de la seva naturalesa -que havia restat adormit fins aquell moment- li pujà a la gola, enfurismat s'acostà a Juloec i li escopí una flamarada ardent del seu pitjor foc.


Es tornà tot vermell de ràbia.

 Juloec es va espantar tant que se li glaçà la sang a les venes i tot el cos escatós se li tornà de gel de l'ensurt.
Els dos germans es van mirar desconcertats. Va ser només un moment perquè, de seguida, el foc de Funoac començà a fondre el gel de Juloec. 
Els germans s'havien convertit en extrems oposats, el drac del foc i el drac del gel ja no podrien viure mai més junts tot i ser germans. S'havien de separar.


Es van transformar en foc i gel...

 Funoac, el drac del foc, se'n va haver d'anar a viure a una cova profunda al fons de les muntanyes.


Funoac, el drac del foc.
  
Juloec, el drac del gel, se n'anà als cims més alts, allà on el fred era tan intens que ningú no gosava acostar-s'hi.


Juloec, el drac del gel.

L'escalfor de la terra i el fred dels cims acolliren els dos germans des d'aquell dia, però aquells refugis no servien per alleujar la tristesa que sentien tots dos de no tenir-se d'un a l'altre.
Juloec es mirava les planes amb enyorança. De vegades, quan el fred hivernal ho permetia, baixava a fer una volta i el seu alè glaçat gebrava les aigües enllacades i els bassals que la pluja havia deixat al terra. Els nens eren els que més gaudien amb aquelles visites alades perquè hi trobaven una oportunitat de joc única.
Des del fons de la seva cova, sempre de lluny, Funoac s'ho mirava trist. Ell no podia acostar-se al gel i gaudir amb les rialles dels infants com ho feia Juloec. El fred intens feria la seva pell ardent amb la mateixa força amb què el seu alè havia començat a fondre la pell del petit Juloec aquell maleït dia... 
Funoac trobava tant a faltar el seu germà que hauria donat tots els seus tresors més valuosos per tal de poder acostar-se-li i tornar a compartir amb ell tots els seus jocs i aventures. Juloec no sabria mai com l'enyorava i com arribava a penedir-se de no haver-li dit mai com se l'estimava.


Els dos dracs vivien separats...

 Amb la calor, Juloec s'enlairava als cims i mirava les valls amb timidesa. Ell també enyorava el seu germà, però creia que Funoac era tan geniüt que segurament ni tan sols no es recordava d'ell...
Una nit molt calorosa, quan ja feia tot un any que s'havien separat, Juloec va veure tot de petits puntets de llum que s'escampaven arreu de les planes i les valls, s'hi podia resseguir el seu nom perfectament dibuixat enmig d'un cor ardent de foc.
Era la nit de Sant Joan i el que Juloec podia veure eren tot de fogueres incandescents i lluminoses que s'havien encès només per a ell. Funoac havia trobat la manera de fer-li saber que es recordava d'ell i que encara l'estimava. Juloec se sentí tan feliç que dues llàgrimes gelades li regalimaren coll avall per encrostar-se-li a la pell.


Un missatge amorós per Sant Joan.

A partir d'aquella nit somiosa i càlida, la vigília de Sant Joan, Funoac decidí que repetiria aquella gesta de forma periòdica, encendria per al seu germà tot de fogueres arreu del país, amb elles escriuria els missatges secrets que volia enviar al seu germà estimat perquè els llegís des dels cims més alts de les muntanyes més fredes.
El foc antic es perpetuà a través del temps i els vells rituals repetiren les traces misterioses que Funoac els donava secretament amb el seu foc interior. Gràcies a aquell foc, veritablement màgic, els dos germans havien retrobat la manera d'estar junts per uns moments, el foc de Sant Joan que encenia Funoac per recordar el seu germà els unia en un llaç que mai no els hauria d'haver separat, el de l'amor que es tenien i que perdurava més enllà del que havien arribat a ser. 


El foc màgic de Sant Joan.

2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Moltes gràcies! És dels primers que vaig escriure, com un testimoni de com Nataú m'anava creixent a les mans i al cor. Em fa molt feliç que t'hagi agradat, Joy i encara més que m'ho expliquis en un comentari!!! Una abraçada

      Elimina

Aquesta és la història... què us ha semblat? M'encantaria saber què en penseu!
Deixeu el vostre comentar aquí o bé a puigdlof@gmail.com
Gràcies per la visita!