La fada de la son

La foscor...

 De vegades ens costa d'entendre per què un nen petit té por a la foscor... però a Nataú aquestes coses s'entenen molt bé. 
En Pau tenia por de la foscor, però amb una mica d'ajuda es va poder adormir de seguida... 
Voleu saber com s'ho va fer? Aquesta és la seva història.

La fada de la son

   
LA FADA DE LA SON

  Puig Deulofeu

 Dlof.

En Pau no podia dormir, tancava els ulls i li semblava veure tot de figures amenaçadores entre les ombres que Fúsoc, el drac de la foscor, teixia al seu voltant perquè s'adormís. Goüm, el drac de la por, voltava per la seva habitació i el petit no podia aclucar l'ull sense notar que el seu alè gebrat li glaçava el cor amb vehemència.
Ja havia cridat la mare dues vegades i l'últim cop que havia vingut no semblava pas gaire contenta. Ella no entenia que els dracs de Nataú jugaven a espantar-lo a les fosques, a fer-li venir por i tremolar sota la flassada que li feia d'escut contra la por.
  
 

En Pau no podia dormir...

En Joan, el seu germà gran, el sentia somicar des de la seva habitació i s'hi acostà d'amagat per veure què tenia.
- No passa res, Pau... -li deia amb tendresa- sóc jo... què tens?
- Els dracs... em fan por...
En Joan se'l mirà un moment i somrigué comprensiu.
- Són Goüm i Fúsoc que juguen amb tu... -el tranquil·litzà- saps què faig jo quan tinc por d'ells?
- No...
- Dic el nom de la fada de la son ben baixet perquè em vingui a ajudar.
- La fada de la son?
- Sí... que no la coneixes?
En Joan s'assegué prop del seu germanet i li començà a explicar tot el que sabia d'aquella fada meravellosa que ajudava tots els nens a foragitar les pors de dins els cors.

Fúsoc, el drac de la foscor i Goüm, el drac de la por

  - La fada de la son és molt petita, tant que ni Fúsoc ni Goüm no la veuen passar pel davant quan un nen en diu el nom en secret. Ella és una criatura màgica com els dracs, però és encara més difícil de veure-la que ells. Té el poder de sentir com la criden en silenci per més lluny que es trobi i té una traça molt especial a fer fora totes les pors que podrien espantar qualsevol nen a la nit. Quan sent que la criden la fada de la son ve de puntetes fins a la vora del coixí i allà comença a espurnejar amb la seva llum dolça per allunyar la foscor que Fúsoc imposa com una teranyina invencible, fa llumetes que es veuen fins i tot si tanques els ulls i dibuixa tot de colors i formes capricioses que distreuen el cor espantat dels nens de les pors que Goüm hi inspira cruelment. I saps què fa per aconseguir tants colors? Balla incansablement com si sentís una música encisadora, cada volta que fa la fada en ballar esclaten tot d'espurnes de colors que són com dards que es claven a la pell dura de Goüm i el fan sentir tant incòmode que sempre acaba per haver de marxar de l'habitació... això sí, molt enfadat!

La fada desprèn espurnes...

Quan ja ha aconseguit fer fora Goüm, la fada de la son comença a cantar una cançó molt dolça que explica alguna història antiga del vell país de Nataú i deixa que Fúsoc es quedi a prop ja que sap que el drac de la foscor és inofensiu quan l'abandona el seu cruel company Goüm. A Fúsoc li agraden molt les cançons de la fada de la son i les escolta embadalit mentre el nen a qui acompanyen es va adormint a poc a poc. Els contes que explica la fada de la son es converteixen en somnis meravellosos per somiar i tenen el poder de mantenir les portes de la màgia de Nataú ben obertes a tots els nens que tenen la sort de somiar-los.
- Jo puc cridar la fada de la son? -va dir en Pau amb els ulls ben oberts.
- No l'has de cridar pas, només has de dir el seu nom ben baixet, tan baixet que Goüm no el pugui sentir mai perquè si el sentís tot el poder de la fada es perdria i ella ja no et podria ajudar.

A Fúsoc li agraden les cançons de la fada...

 Aleshores, en Joan s'acostà molt al seu germà i li digué a cau d'orella el nom secret de la fada de la son perquè ell també el pogués dir quan tingués por.
- Recorda. L'has de dir ben baixet, gairebé com si el pensessis. Ara ja l'hem avisada, si tanques els ulls ella vindrà de seguida a fer-te companyia i farà fora el lleig d'en Goüm perquè tinguis uns somnis molt bonics. Bona nit, Pau.
- Bona nit, Joan.
Aquella nit la fada de la son féu companyia en Pau i l'ajudà a adormir-se tranquil i content. La suau màgia de Nataú omplia tots els racons de l'habitació fosca on ja només hi havia lloc per als somnis.

Dolços somnis plens de fantasia...

I si us ha agradat aquesta història no us perdeu el conte El millor amic ,on descobrireu què s'amaga rere la misteriosa desaparició de la nostra petita amiga, la Fada de la son...

Petjades

 

Unes petjades misterioses...

L'aparició d'unes misterioses petjades al jardí i la bellesa infinita d'una flor de taronger es van aliar per forjar la primera de totes les històries que Uten, el drac del vent, em va explicar sobre el vell país de Nataú... 

El gegant de Sagiú dormia el son dels gegants i el meu amic ventós el va despertar a una nova vida. 

Voleu saber com s´ho va fer? Aquesta és la història de Giàs, el gegant de Sagiú.

la flor més bella que dóna el fruit més dolç

PETJADES

Puig Deulofeu

Dlof.

En Joan i en Pau passejaven un dia pel jardí i hi trobaren unes petjades molt estranyes que solcaven profundament l'herba del pati. Aquelles petjades dibuixaven uns peus tan grans com els que només podia tenir un gegant.
- Què són aquestes petjades? -demanà en Joan preocupat a la seva tieta mentre en Pau se les mirava tot espantat.
- Van aparèixer de sobte i n'hi ha per tots els jardins de les rodalies -explicà la tieta dels nens- Diuen que són d'un gegant.
- D'un gegant? -s'exclamà en Joan.
- Sí, d'un dels pocs gegants que encara quedaven... Vols que te n'expliqui la història?
- És clar! -va fer en Joan alegrement.
- Sí, sí... -cantussejava en Pau sense entendre gaire res del que deien els grans.

- Què són aquestes petjades?

Diuen que Uten, el drac del vent, ja solia bufar amb força per aquí des de fa molt de temps... Ell coneixia aquestes terres com el País de Nataú, perquè en la llengua dels dracs les coses tenen el seu propi nom... Eren les mateixes terres muntanyoses i fèrtils d'ara i els seus paisatges variats feien les delícies d'un drac juganer i despert com era ell.
Uten coneixia molt bé tot el país i solia visitar aquesta vall, la vall de Senet, perquè li agradava especialment. Molt a prop hi havia la presència oblidada i capriciosa dels Cingles de Litrab i era allà, entre les roques misterioses dels cingles més abruptes i esquerps, que s'amagava la presència d'una criatura singular que hi dormia de feia molt.
Molt pocs saben que al fons de les muntanyes més solitàries sovint hi ha gegants adormits, però Uten coneixia bé aquelles històries antigues i estava convençut que al fons de la muntanya de Sagiú, un dels cims més alts dels Cingles de Litrab, hi reposava un gegant que l'esperava a ell per desvetllar-se del seu son profund.

Uten, el drac del vent

Uten tenia el poder de despertar els gegants de la seva son profunda i voltava per Nataú disposat a tornar a la vida tots els gegants que en altre temps havien poblat aquell país amb tota llibertat.
L'època dels gegants havia passat, ja no hi havia lloc per a ells a un món com el nostre. Els homes havien ocupat les valls i les planes i no haurien acceptat amb facilitat la presència d'unes criatures descomunals com aquelles. Molts gegants abandonaren la seva llar i els pocs que quedaren aquí havien reculat fins les muntanyes i havien caigut en un sopor estrany i desconegut. Uten ho sabia i cercava els gegants adormits per acompanyar-los a un altre lloc on la seva presència no suposés cap trasbals.
El drac del vent havia demanat ajuda a Julpà, el drac de la pluja, perquè rescatés del fons de les aigües del mar els secrets més oblidats de l'època perduda en què els gegants començaren a desaparèixer. Julpà descobrí el lloc on havien anat a parar els gegants que havien marxat de Nataú i explicà a Uten el que calia fer per ajudar els que encara restaven aquí.

Julpà, el drac de la pluja

Així va ser com Uten despertà Giàs, el gegant de Sagiú. Li bufà suaument l'orella i el gegant adormit es despertà màgicament. Giàs s'alegrà molt de veure el drac i li agraí profundament el gest d'haver-lo anat a buscar després de tant de temps. S'abocà encuriosit entre els cims més alts i descobrí un territori transformat que gairebé no reconeixia.
- Què són totes aquestes taquetes que esquitxen el paisatge? -demanà sorprès Giàs.
- Les cases dels homes... -explicà Uten esbufegant- són ells els que viuen ara allà on vivíeu els gegants.
- Tant de temps he dormit? -es lamentà Giàs- I què faré ara? Estic tot sol i ja no queda res del que era la meva llar... Tot ha acabat per a mi...
- No t'ho pensis pas. -assegurà Uten animós- Julpà m'explicà que els gegants viuen ara a un altre país tan bonic com aquest.
- I on és? Com hi puc anar? -s'impacientà Giàs.
- Aquest és un misteri del qual ja n'he tret l'entrellat; però no sé si ens costarà gaire... -féu Uten- Pel que sembla hem de trobar la flor més bella que dóna el fruit més dolç d'aquestes terres, però els homes s'espantarien d'un gegant com tu. Haurem de buscar el que ens cal d'amagat d'ells.

- què són aquestes taquetes?

Cada nit, Giàs i Uten baixaven a la vall tan silenciosament com podien. De vegades, Julpà, el drac de la pluja, els acompanyava per protegir el seu secret mentre voltaven prop dels pobles dels homes, s'havien fixat que a ells no els agradava la pluja i s'arreceraven a casa seva sense fixar-se gaire en els passos pesats de Giàs enmig els trons tempestuosos. Quan els homes s'adormien Giàs cercava als seus jardins la flor més bella que havia de fruitar un miracle per a ell.
Va ser així que, una nit fosca i silenciosa, Giàs entrà a un altre jardí florit i esponerós que el rebia amb tota la generositat de la primavera. Ja havia provat moltes flors de molts jardins i cap d'elles no havia produït encara el miracle de transportar-lo allà on podria refer la seva vida i qui sap si trobar l'amor que tot gegant mereix.
Aquella nit, s'aturà prop d'una flor blanca i pura que s'oferia perfumada per encisar els seus sentits. Giàs l'ensumà amb força i la prengué amb delicadesa. Uten l'animava, com sempre, a provar sort amb aquella flor tan delicada, si era la que ells buscaven el tornaria tan lleuger com l'aire que el drac del vent removia amb facilitat i li permetria viatjar a cavall d'Uten cap a la terra dels gegants sens que cap home pogués veure'l ni adonar-se del seu pas alat.

un nou intent...

Quan estava a punt de provar aquella dolça flor de taronger, una presència misteriosa començà fer-se notar a la vall. Era Baiò, el drac de la boira, que s'havia assabentat del que Uten i Giàs provaven de fer i ho volia impedir. Baiò s'acostà a Giàs i l'embolcallà amb la seva mà humida, el gegant començà a notar la mateixa son que l'havia apartat del món ja feia tant de temps. En adonar-se'n, Uten esbufegà furiós.
- Així que ets tu! -exclamà- Tu ets qui adorm els gegants i els manté adormits als llocs més profunds!
- No m'agraden els gegants i tampoc no m'agrades tu!- cridà Baiò irritat- Aquest que has desvetllat del seu son tornarà al seu estat letàrgic de seguida...
- No t'ho pensis! -desafià Uten esbufegant cada vegada amb més força.
El vent se sentia per tots els racons de la vall, xiulava furiós en el seu combat contra la boira. Els dracs lluitaven per la vida de Giàs que, innocent, restava quiet prop del taronger sense acabar d'entendre el que passava. 
Va ser una nit moguda, Uten, el drac del vent, aconseguí fer fora Baiò, el drac de la boira i, en acabat, demanà Giàs que provés aquella flor tan petita que tenia a les mans.

Baiò, el drac de la boira

Giàs s'empassà la flor de taronger i tentinejà pesadament a punt de caure, de seguida se sentí tan lleuger que s'adonà que les seves mans s'agafaven a la crinera transparent d'Uten. El drac del vent el transportava sense cap esforç cap a la terra secreta dels gegants. Començava a fer-se de dia, però cap home no podia veure el rastre del vent que bufava fort cap al seu destí ignorat. 
Al terra hi van quedar tot de petjades gegantines que s'enfonsaven entre la gespa dels jardins on Giàs havia buscat la seva sort, aquella era l'última empremta que Giàs, el gegant de Sagiú, deixà als jardins desconcertats dels homes que vivien a la vall de Senet...
- Així que també va ser aquí... -s'admirà en Joan.
- Això sembla... -va fer la tieta somrient.

el rastre d'una aventura...

El follet dels mitjons

s'ha perdut un mitjó!

 A tots ens ha passat que, en fer bugada, ens trobem amb la misteriosa desaparició d'algun mitjó... 

A Nataú podem trobar  una explicació a aquest estrany fenomen de la natura. Quin fantàstic personatge s'amaga rere el misteri dels mitjons extraviats? Si ho voleu descobrir només heu de llegir la història d'en Jonet...

     

EL FOLLET DELS MITJONS

         

  Puig Deulofeu

                

   Dlof.

                           

De tots els follets domèstics coneguts per les persones els més molestos sempre han estat els follets dels mitjons. Ells són els responsables de la pila de mitjons desaparellats que hi ha a totes les cases; però el que molt poca gent sap és que aquests follets tenen una manera molt singular de veure les coses que és la que els impulsa a emportar-se un sol mitjó cada vegada i deixar la parella desparellada al fons dels calaixos i cistells.

Els follets vigilen la bugada...

En Jonet era un follet dels mitjons especialment hàbil a l'hora d'apropiar-se d'aquestes importantíssimes peces de roba.
En Jonet era un follet petitó i de cara espavilada, portava un caputxó arrapat a la closca que era insuficient per amagar les orelles enormes que tenia. En Jonet sempre anava mig encongit de fred, sovint li tremolaven les mans, primes i llargues, que amagava instintivament dins les mànigues per protegir-se del fred.

En Jonet

El més estrany en ell, però, era que calçava una sola bota enorme, desproporcionada, misteriosa, capaç d'amagar dos o més peus al seu interior, ningú no ho sabia del cert. 
Tots els follets dels mitjons es movien fent saltirons dins d'una bota com la que calçava en Jonet, de fet, aquell era un dels trets més característics dels follets dels mitjons.

Avançar fent saltirons...

En Jonet era un follet com cal. Voltava per les cases prop de les rentadores, dels safareigs, dels estenedors i dels calaixos de la roba... en fi, que ho voltava tot per ser a prop de la bugada i, és clar, dels seus admiradíssims mitjons.
Quan en Jonet veia una estesa de mitjons posava els ulls en blanc de l'emoció. Els contemplava embadalit i els acariciava amorosament comprovant l'estat en què es trobaven i l'olor perfumada que feien tan nets i polits, acabats de rentar. Aleshores, solia comparar-ne els colors i les formes i es deia a si mateix:
- Només un, només un...

- Només un...

I, efectivament, en prenia un que li fes peça i se l'emportava a casa seva més feliç que un gínjol.
En Jonet vivia a un cau foradat entre totxanes i runa vella d'una casa abandonada. Només arribar, carregat amb el mitjó que havia robat, l'estenia al terra i se'l mirava llargament. Aleshores feia tres voltes senceres al seu voltant, feia tres bots al damunt del mitjó mentre cantava la cançó dels mitjons, també tres vegades:
- Un de sol per anar a fer el volt, un de sol que el bot el vol, un de sol, un de sol que en Jonet el vol.

- Un de sol per anar a fer el volt...

I el mitjó, fos de la mida que fos, es feia petit de la mida justa d'en Jonet que, de seguida, es treia la bota que duia posada i deixava al descobert el gran secret: un únic peu petitet i tremolós. Els follets dels mitjons sempre tenen fred al peu, així que sovint es posen un mitjó sobre l'altre provant de fer-se'l passar i fan necessària, a més, una bota prou ampla com per contenir un únic peu engreixat per un gran nombre de mitjons.

Un sol peu enfredorit

Una vegada, en Jonet va voler emportar-se un mitjó preciós que era del seu color preferit i, a més, era d'allò més gruixut. A més a més, era un mitjó força petit, no li costaria gaire fer-se'l de la seva mida. Quan ja anava a marxar carregat amb el mitjó va veure uns ulls brillants que se'l miraven fixament.
En Jonet es va espantar d'allò més, mai no l'havien descobert emportant-se un mitjó i ja temia el pitjor quan una veueta li va dir:
- Que ets un follet?
En Jonet va somriure sense voler, la veueta sonava tan dolça que va deixar de tremolar i tot.

Va trobar un mitjó preciós

- Sí, sóc un follet dels mitjons... -va dir tímidament.
- Dels mitjons? -va demanar la nena petita amb qui parlava- Per això t'emportes el meu peüc?
- Te n'he deixat un altre... -es disculpà de seguida en Jonet- Sempre en deixo un de cada tipus, així... tots contents!

- Te n'he deixat un altre...

La nena somrigué divertida.
- Però amb un sol mitjó em quedarà l'altre peu fred!
I s'assegué amb els dos peus al davant movent-los ostensiblement perquè el follet veiés el peu que li assenyalava.
- Dos peus? -féu en Jonet terroritzat- Teniu dos peus?
- És clar que tenim dos peus... -va fer la nena sorpresa, però de seguida es fixà més en el follet que tenia al davant
- Ai, que estrany... tu només en tens un!

- És clar que tenim dos peus!

En Jonet semblava desconsolat. Ell, com qualsevol altre follet dels mitjons, mai no s'havia parat a pensar que les persones tenien dos peus! Ell no s'imaginava el trasbals que suposava per a qualsevol persona tenir un mitjó desaparellat al calaix... "sempre en tenen un" es deia el follet per fer-se passar la mala consciència d'endur-se el que no era seu... però, és clar, amb un sol mitjó les persones no feien res. Ara ho sabia!

Dos peus!

- Què tens? Que t'has enfadat?- va fer la nena preocupada.
- No... -va dir ell trist- Només passa que jo no ho sabia...
- El què? -s'estranyà ella.
- Que teníeu dos peus...
- I quants et pensaves que en teníem? Un, com tu?
En Jonet assentí en silenci.
- De veritat que jo no ho sabia... però els mitjons m'agraden tant... que no me'n sé estar!

- Jo no ho sabia...

La nena rigué contenta.
- No passa res! En tinc molts de mitjons! La mare s'enfada una mica quan se'n perd un, però aviat se li passa, diu... diu que sembla cosa de follets!
I la nena va començar a riure de l'acudit encomanant les seves rialles al desconsolat Jonet que ja no sabia què fer-ne del peüc que tenia a les mans.
- Té -va dir finalment, quan les rialles se'ls marciren al cor- Ara que sé que tens dos peus no em sembla just prendre't el teu mitjó...

- Té, te'l torno...

- Però a tu t'agrada molt, oi? -va fer la petita.
En Jonet arronsà les espatlles sense poder dissimular com li agradava el tacte suau del peüc de la nena.
- Te'l regalo -va fer ella generosa.
- Però... només te'n quedarà un per vestir els teus dos peus... -es lamentà en Jonet- I ta mare... que no s'enfadarà?
La nena s'arronsà d'espatlles i somrigué feliç

- No passa res!

- Li diré que se l'ha emportat un follet dels mitjons, -féu convençuda- ella no s'ho creurà però jo guardaré aquest peüc desaparellat per recordar-me de tu.
En Jonet somrigué feliç i agafà amb més força el peüc que la nena li havia regalat.
- Jo també el guardaré per sempre... -féu emocionat- segur que serà el tresor més valuós que tingui mai a la vida.
- Així tots dos tindrem un record -féu la nena feliç-. I potser quan tornis algun dia per casa et podré tornar a veure! 

- Li diré que se l'ha endut un follet...

En Jonet somrigué content i saludà amb la mà abans de fondre's sota el moble raconer de l'habitació, quan la nena s'ajupí per veure si el veia, ell havia desaparegut màgicament.
A partir d'aquell dia, en Jonet es mirava el peüc de la seva amiga amb el cor agraït i un somriure a la cara. Des d'aquell dia procurà emportar-se només els mitjons que les persones volien llençar i intentà que els seus companys follets fessin el mateix que ell... sense gaire èxit; després de tot, l'instint d'un follet dels mitjons és fer-se amb aquestes peces de vestir tan pràctiques i lluitar contra l'instint no és pas a l'abast de tothom.

- Adéu!

Així doncs, la pèrdua de mitjons segueix el seu curs natural degut a la presència furtiva d'aquests follets entremaliats, però cal insistir que la suposada mala fe d'aquests follets domèstics no és tanta com se'ls suposa; només fan allò que estan cridats a fer.
Ja ho sabeu, quan perdeu un mitjó podeu pensar sense equivocar-vos gaire que un follet com en Jonet s'escalfa el seu únic peu amb el que heu perdut... això no us ajudarà a recuperar el que és vostre, però potser us consolarà una mica i us farà somriure en comptes d'enfadar-vos.

Que es perdi un mitjó és cosa de follets...

ESPAI NATAÚ

   Espai Nataú és un racó especial que pertany als petits grans lectors que  vulguin trobar inspiració en els contes i histories que s'expliquen a aquest blog. 

Tothom hi és convidat, per fer créixer la fantasia natauenca i omplir-la de creacions úniques, inigualables... només cal adreçar els dibuixos a l'adreça de correu puigdlof@gmail.com i tenir una mica de paciència...

 Avui

Inaugurem l'Espai Nataú amb els fantàstics dracs de l'Aina Madaula, cadascun dels quals ha estat batejat per la pròpia artista, com ha de ser... no són una meravella?

       

Els dracs de l'Aina Madaula

                                  

ELS GUARDIANS DE PEDRA

  

un balcó obert a la fantasia...

   Per obrir les portes de Nataú només cal veure-hi més enllà del que mirem...

Això mateix és el que li va passar al petit Pol un vespre que es mirava la barana de pedra del balcó de casa. Les portes de la fantasia es van obrir de bat a bat i en Pol va poder veure-hi coses increïbles, voleu saber quines? Aquesta és la seva història:

els guardians de pedra

Balustres

 


Els guardians de pedra

Puig Deulofeu

Dlof

En Pol es mirava la barana del balcó amb els ulls somiosos, endormiscats, visionaris. Li agradava mirar el balconet del menjador mentre la son el vencia.

Aquella nit, els balustres arrenglerats disciplinadament l'un al costat de l'altre, ferms i altius, projectaven unes ombres tan discretes que semblaven acolorir-se d'una vida que, aparentment, els era desconeguda. En Pol se'ls mirava amb insistència, pensant-los intensament, de manera abandonada, somiadora.

De dia, els balustres suportaven el pes de la barana amb dignitat i tenien el gest decidit d'aquell que se sap tenaç complidor del deure; però quan venia el capvespre, la llum jugava amb les seves formes arrodonides, panxudes, per fer-los semblar capaços de moure's, d'abandonar la seva obligació protectora i arriscar-se a l'aventura d'una nit calorosa d'estiu.

un balcó obert a la fantasia

Efectivament, el pas de les hores al balcó havia cobert d'ombres les cares blanques, immaculades, dels balustres agermanats.
La foscor incipient havia començat a pentinar-los el cos sinuós amb delicadesa i quan la nit vencé l'esclat de força i de calor del dia, la balustrada del balcó es desféu i tots aquells que havien suportat estoicament el rigor dels raigs solars començaren a trescar pel menjador enjogassats i trapelles.

els balustres alliberats de la seva funció

 El primer balustre a alliberar-se del pes de la barana botà amb força pel balconet escàs i penetrà el menjador inclinant el caparró dòcil a banda i banda per comprovar que ningú no l'espiava. El seu cos de pedra s'oblidava de la rigidesa habitual i es balancejava amb una flexibilitat sorprenent.
De seguida, d'altres balustres com ell seguiren el seu arrauxat exemple i espiaren tots els racons del menjador amb viva curiositat, d'un bot s'enfilaven a les cadires, d'un salt rodolaven sobre un tros de sofà i de la manera més arriscada queien novament sobre el terra dempeus i tentinejant com si tot l'equilibri del món residís en la força de la seva base rodona i ampla.
El cos gràcil dels balustres s'emmirallava als finestrals del balcó i ells s'hi contemplaven embadalits i presumits, estaven avesats a veure's forçadament agrupats i l'aïllament excepcional que els permetia l'aventura nocturna els excitava d'allò més.

salts i més salts...

 De sobte, se sentí un xiuxiueig inquiet i ple d'alegrois i tot de caparrons de pedra convergiren en una estratègia de joc nova. En dissoldre's el grup, els balustres se situaren a l'extrem del menjador perfectament situats en una formació triangular severa i digna.
Només un d'ells havia restat al lloc de reunió original i es preparava per envestir, com un bitllot, qualsevol dels seus companys per fer-los caure. Rodolà amb força i encertà l'objectiu amb facilitat; però els balustres que l'esperaven fent de bitlles es gronxaven sobre les seves bases i es resistien tant a caure que el joc es convertia en un ball de bastons esverat i farcit de xiscladissa.

juguen a bitlles

 Després d'haver rodolat pel terra amistosament, tots els balustres s'arrengleraren novament i començaren una cursa plena de saltirons pel menjador; en acabat, començaren a enfilar-se els uns sobre els altres forçant un equilibri cada cop més difícil fins el sostre i desfent la columna genial en un no-res amb la major facilitat.
Mentre tots aquests jocs s'esdevenien, en Pol seguia dormint conveçut que mirava tot el que passava amb els ulls ben oberts i sense saber que els seus somnis coincidien amb la realitat que l'envoltava.

jocs arriscats, sorprenents

Però mentre el nen somiava balustres enjogassats i divertits, ell mateix es regirava perillosament al sofà. El cap ja li penjava quan un dels balustres juganers alertà els seus companys, tots respongueren alhora formant una estreta barana que impedia que el cos del petit Pol s'escolés cap al terra i prengués mal.
El nen es tombà en sentir la dura protecció de les pedres amoroses i de seguida s'obrí un llum que el desvetllà del seu son inquiet mentre una veu dolça l renyava.

En Pol a punt de caure...

- Pol... que t'has adormit? -li deia la mare- Vine, que anirem al teu llitet, ets massa petit per dormir aquí, podries caure...
- No... -rondinava en Pol mig adormit- la barana de pedra era aquí...
La seva mare se'l mirà perplexa, els balustres del balconet eren al seu lloc de sempre sòlidament soldats i ferms.
En Pol se'ls mirà mig estranyat i fascinat per la seva rapidesa, la mare semblava poc disposada a creure's res de tot allò, li diria que tot havia estat un somni, però, a ell, els balustres del balconet li seguien semblant tan capaços de moure's com abans. En tot cas, era bo saber que els balustres de casa eren tan responsables com divertits.

han tornat a lloc!