diumenge, 17 de setembre del 2023

EXILI

Ningú no vol abandonar la seva llar i marxar a viure a una altra banda, però de vegades, les circumstàncies forcen les situacions i obliguen a prendre decisions difícils.

Nataú  passa el mateix.

No som prou conscients de com les nostres accions incideixen en un entorn natural que no ens pertany, la deixadesa amb què tractem la natura té conseqüències dramàtiques sobre moltes altres criatures que conviuen amb nosaltres i que pateixen la nostra inconscient manera de viure.


Totes les criatures viuen en harmonia amb el seu medi i en depenen per sobreviure, si destruïm el seu entorn els condemnem (en el millor dels casos) a exiliar-se per sobreviure.

Aquesta és la història d'un exili màgic, el d'uns follets tan delicats que no podien sobreviure a la brutícia i la degeneració de l'entorn natural on vivien...

Llegim-ne la història i prenguem consciència de la nostra manera de ser al món, l'únic món que tenim i que hem de preservar. 

 

 

 

 

EXILI



Puig Deulofeu


Dlof. 

 

 

 

 

 

Els follets anairucs havien viscut sempre als boscos de Nataú. Prop dels rius i dels llacs sempre hi havia hagut lloc per a les criatures encantades i els follets de Nataú eren les criatures màgiques més menudes que poblaven aquell vell món de fantasia.

Les coses van canviar molt quan l'aparició dels primers homes va pertorbar la pau senzilla dels boscos. A poc a poc, aquells nouvinguts s'anaren escampant pel territori per buscar-hi aliment i aixopluc, però la seva presència trencà l'equilibri i l'harmonia a la natura i les coses a Nataú arribaren a canviar tant que la vida dels follets no deixà de ressentir-se'n.

Els boscos es tornaren inhòspits per a criatures tan delicades com els follets anairucs, tot el que els envoltava semblava tan brut i trist que els marcia l'ànima i la il·lusió de viure.

La desaparició lenta però inexorable dels petits follets anairucs hauria estat completa si d'altres criatures màgiques de Nataú no haguessin estat amatents a trobar-hi alguna mena d'aturador.

La presència dels homes corrompia la natura


Una de les criatures màgiques que es preocupà més dels anairucs va ser un drac inquiet i aventurer que es deia Uten. La seva naturalesa ventosa l'inclinava al moviment constant i la seva viva intel·ligència de seguida el va fer adonar que hi havia una sola cosa que la inconsciència de les persones no feia malbé a Nataú, ans al contrari. Hi havia una cosa de la qual tenien una cura tan amorosa i delicada que semblava capaç de desmentir la mala fe que demostraven tenir cap a la resta del seu entorn natural.

- M'he adonat -confessava el drac desconcertat -, que tot i embrutar tant com embruten, les persones mantenen els seus jardins i cases ben nets, bonics i endreçats. Alcen tanques per posar fites a aquest comportament tan raonable i dins d'aquests límits que s'imposen són capaços d'aconseguir uns espais harmoniosos, bells i acollidors. 

Els follets que el sentien parlar d'aquesta manera se'n feien creus d'una cosa tan absurda com aquella. Les ribes dels rius eren plenes de brossa indescriptible i el fons mateix de les aigües era una tèrbola capa de residus estranys i perillosos. Com era possible allò que l'Uten assegurava haver vist?

Uten, el drac del vent

 

La incredulitat dels follets, però, no durà gaire. Amb la desesperació de veure morir els seus companys, el primer pioner de l'èxode dels follets va encarar la decisió d'abandonar els boscos i buscar una nova vida als jardins dels homes.
En Valent va ser el primer follet viatger. Va arribar al pati d'una família de la vall de Senet un dia de pluja i trons. L'Uten esbufegava amb força i en Julpà, el drac de la pluja, regalimava constant per protegir el seu pas esperançat.

El follet era petit com tots els seus amics, però tenia el cor encès pel coratge que els retrunys del cel li donaven. Menut com era, s'emparava amb la pluja i la foscor per protegir la seva arriscada aventura. El drac del vent l'arreplegà amb força i l'envolà dalt d'una font de pedra que acollia amorosament la generosa aigua d'en Julpà.

- No t'enganyava... veus? -li mormolà a cau d'orella el drac- Tenen tot de meravelles encisadores com els racons més bells dels teus enyorats boscos.

- Ben cert... -féu en Valent enyoradís- sembla mentida que els boscos no els agradin tant com aquests racons que saben crear...

- No en tenen la mateixa cura, això segur! -s'exclamà el drac enfadat.

El va fer volar dalt d'una font

 

La gesta heroica d'en Valent s'escampà per Nataú i molts d'altres follets s'arriscaren a viure prop dels homes als seus jardins encisadors; gràcies a aquell gest desesperat no es perderen les traces dels anairucs a Nataú.

Els follets anairucs seguiren essent els personatges més enigmàtics i desconeguts de Nataú. S'amagaven de la gent i procuraven que la seva presència els passés del tot desapercebuda, tant que les persones dubtaven que fossin reals: amb tot, els anairucs no podien evitar que els seus jocs i entremaliadures els afectessin i hi havia persones que començaven a creure que la seva existència llegendària era alguna cosa més que un conte per a nens. Fins i tot hi havia qui arribava a creure que els anairucs eren follets domèstics que sempre havien viscut així.

Fos com fos, només la memòria dels dracs conservava ben present l'origen dels follets més característics de Nataú i, com ells, sentien enyorança d'uns paisatges naturals que no paraven de deteriorar-se i que semblaven cruelment condemnats a l'extinció.

Cal ser molt valent per canviar




divendres, 8 de setembre del 2023

Els follets anairucs

 


 
 Prats, boscos i jardins són espais gairebé màgics per a qualsevol que estimi la bellesa. A Nataú passa igual. Els follets són criatures delicades i molt sensibles que estimen el que els envolta i saben gaudir-ne completament. Els trobareu als racons més bonics que sigueu capaços de trobar i potser, si sou capaços de deixar-vos endur per l'extasiada sensació de plenitud que només la natura sap regalar, els podreu trobar al pati de casa...

Deixeu-vos endur per la bellesa que us envolta i segur que endevinareu la presència dels follets anairucs!

 

 

 

 

  ELS FOLLETS     

    ANAIRUCS

 

 Puig Deulofeu

       Dlof.  

 

 

 

 

 

 Sota un saüquer florit que s'allargava mandrós al pati de la cuina hi vivien, ben amagadets, els follets anairucs. N'hi havia de totes les mides i colors i tots tenien en comú unes intenses ganes de divertir-se.

 

Els follets vivien al pati

En Saltironet era tot un belluguet, no podia parar quiet i s'amagava rere els brins d'herba després de cada salt fenomenal que feia per veure el món per damunt de la gespa.

En Saltironet


En Fullaraca s'amagava rere les fulles més ufanoses i es mirava el pati amb uns ulls estrellats i sorpresos que no perdien detall de res del que passava; sovint es gronxava amb les tiges llargues de les flors i cantava dolçament amb el vent mentre deixava que les carícies daurades del sol li embellissin la pell.

En Fullaraca


En sentir-lo, sortia en Picarols, tot alegre i joliu, de sota el saüc florit i bellugava el seu cos minso al ritme de la cançó despertant el follet més mandrós del grup: en Dormilega, que es queixava de la fressa des dels pètals esbatanats d'alguna rosa indiscreta.

 

En Picarols


En Feliç, inquiet com una puça, posava pau mentre ballava giravoltant amb els seus tres peus soldats pels talons i, per si aquella proesa no fos prou espectacular, apareixia en Trapella, disposat a manllevar el fil d'alguna aranya per parar-li un parany que el fes anar a rodolons pel terra.

En Feliç (podeu veure el conte Felicitat )
 

Qui reia més de gust amb els acudits d'en Trapella era en Fart, un follet grassonet i rodanxó que sempre li reia les gràcies. En veure caure en Feliç, ell mateix es deixava caure al terra sense parar de riure i hi rodolava tan a prop de la víctima del parany que amenaçava d'esclafar-lo amb el seu volum i pes exagerat.

En Trapella


Però tot l'enrenou s'acabava quan en Dolç emergia de dins d'un lliri encisador i prenia el relleu amb la seva veu candorosa, aleshores tots els follets anairucs es calmaven i l'escoltaven embadalits, fins i tot la tija llarga del lliri començava a dansar lleugerament empesa pel vent i les rialles d'abans es convertien en un silenci aclaparat de felicitat que omplia tots els racons del pati.

 

En Dolç

Així eren els follets anairucs i a aquell pati primaveral i esplendorós hi passaven tot el seu temps i hi vivien totes les seves aventures. Misnòs, el drac dels somnis, les coneixia totes i sovint les explicava als seus amics dracs perquè els follets anairucs sempre reien, eren feliços i ensenyaven als més grans quina mena de regal és la joia de viure.

 

En Misnòs explicava totes  les històries dels follets anairucs


 

 

 

 

 

 

dissabte, 2 de setembre del 2023

CANÇONS

 

 Les cançons s'enllacen amb les emocions i ens fan sentir tota mena de coses.

A Nataú també passa. Hi ha un follet molt especial que enamora amb la seva veu i les melodies antigues que es bressolen al seu cor.

Us imagineu sentir la veu d'un follet encisat i deixar-vos endur per la melodia del seu cor? 

No us perdeu el conte més enamorat de tots els contes de Nataú cantat per en Dolç!




 

        CANÇONS

  Puig Deulofeu

         Dlof.

 

 

 

 

 

 

 

A tots els follets anairucs els agradaven molt les cançons, solien manifestar la seva natural alegria de viure cantant alegrement i omplint tots els racons de melodies harmonioses que s’inspiraven en el moment d’intensa felicitat que vivien. De tots els follets anairucs el que hi tenia més traça era en Dolç.
En Dolç era un follet tímid i de posat melangiós que solia amagar-se més que els altres dels perill del pati; però en Dolç era una ànima sensible que no se sabia resistir a la bellesa i es deixava seduir per la intensa sensació de pau que l’envaïa i evocava dolçament les cançons més antigues de Nataú, aquelles que només la memòria insòlita d’un follet com en Dolç podia llegir directament de la terra que petjaven els seus quatre peus afuats i estesos com un ventall obert al davant del seu cos.

 

  En Dolç

La veu melodiosa d’en Dolç cantava i encantava tothom, la seva veu amansia els follets i atreia els dracs, però fins i tot podia arribar a influir les persones.
Per Nataú s’explicava que qui podia sentir la veu melodiosa d’en Dolç assolia de penetrar el reialme discret i secret de les coses màgiques. Calia escoltar amb molta atenció el silenci, ja que en Ciliè, el drac del silenci, sempre era a prop quan en Dolç es disposava a cantar i també calia sentir amb tot el cos aquella melodia tan dolça que encisava els sentits i els transportava a d’altres temps i a d’altres parles.


En Ciliè, el drac del silenci, i en Dolç


En Dolç encara parlava la llengua antiga dels dracs i dels gegants, la llengua màgica que donava nom a Nataú i que tenia el poder d’evocar les coses encara que no se’n coneguessin les paraules. El cor enamorat dels infants podia entendre la llengua dels follets i les seves cançons extasiades, si assolien el miracle de sentir la veu d’en Dolç podien estar segurs que entraven de cor a la comprensió del món antic que els acollia a tots encara, al secret d’un món on tot era possible gràcies al batec miraculós d’un cor obert al misteri i a la fantasia.
Així va ser com la petita Júlia sentí la cançó de la fada enamorada, un romanç antic que en Dolç entonà una tarda clara que la nena jugava amb les seves nines al pati de casa. Una esgarrifança dolça li acaronà la pell per imposar silenci als seus jocs infantils i sense saber per què la nena començà a escoltar el conte que en Dolç cantava candorosament per a tots els que el volguessin sentir.

 

La petita Júlia sentia cantar en Dolç

La Deanú era una fada delicada i dolça com totes les fades. Vivia a prop del riu que travessava la vall de Senet i s’emmirallava llargament a les seves aigües per demanar-los on s’amagava el seu amor. Les aigües, seduïdes per la intensa bellesa de la fada, li parlaren del seu enamorat i la Deanú l’esperà allà on el secret el situava, prop d’un estany calmat i silenciós. 

La Deanú l’esperà llargament però ell no aparegué. Quan ella demanà a les aigües que li parlessin de la seva absència es trobà que l’estany s’assecava ràpidament i de seguida endevinà que rere aquell prodigi maliciós hi havia alguna bruixa malvada que pretenia robar-li el seu amor.

 

La Deanú demanava a les aigües on era el seu amor

Les bruixes s’engelosien fàcilment de les fades, de la seva bellesa inigualable i del seu poder i aquella vegada la més funesta de totes les bruixes de l’est, la Beiú, era al darrere d’aquell misteriós parany.
La Deanú anà a veure la bruixa decidida a alliberar el seu enamorat, però ella, traïdora, també l’embruixà a ella i li exigí que per tal d’alliberar-se de l’encanteri que l'empresonava pronunciés el nom del seu enamorat davant seu. La bruixa prometia alliberar-lo també a ell si ella accedia a dir-li el seu nom, però la Deanú sabia que dir el nom d’algú a una bruixa equivalia a condemnar tot allò de bo que contingués el cor d’aquell que el portava i la Deanú estimava massa el seu enamorat com per fer-li allò.
La Beiú havia ordit un parany perfecte, sabia que l’amor que la fada sentia no li permetria mentir, ja que el veritable amor no coneix el que són les mentides i l’encanteri no es trencaria si ella no deia el nom del seu estimat davant seu.
Si la Deanú callava es condemnaven ella i el seu enamorat, si pronunciava el nom del seu amor se salvaria ella però el condemnaria a ell.

 

La bruixa Beiú havia ordit un parany perfecte

 

La Deanú pensà llargament en el problema que se li plantejava, la seva pròpia mort li semblava preferible a una vida condemnada com la que viuria ell sense el seu cor bondadós;  però tant d’amor no podia fer una fi tan trista i quan més desesperada estava va ser quan la fada notà la presència subtil d'en Ciliè, el drac del silenci, que havia acudit a auxiliar-la en aquell destret fatal.

La presència del drac la inspirà. La Deanú pogué dir el nom del seu enamorat mentre l’embolcallaven les ales amoroses d'en Ciliè que impedien que la bruixa Beiú sentís res del que deia. El malvat sortilegi es trencà i la presència maligna s’esvaí irada i vençuda pels poders que havien fet aliança per lluitar-hi en contra.

Ciliè, el drac del silenci, acudí a auxiliar-la
 

La cançó de la fada enamorada acabava amb els cors enamorats que s’enllaçaven en el silenci extasiat d’una besada. Quan en Dolç acabà la melodia, en Ciliè imposà el seu silenci solemne sobre la superfície vellutada de totes les plantes i les flors i la petita Júlia, que era només una nena, ja mai no podria oblidar el so encisat de la veu del follet anairuc i la mena de silenci estrany que es feia arreu quan ell cantava. Els misteris del jardí s’obrien al cor de la nena gràcies a la melodia silenciosa i màgica del follet més encisat que vivia al pati de casa seva.

 

El silenci protegeix les coses delicades i valuoses