Ningú no vol abandonar la seva llar i marxar a viure a una altra banda, però de vegades, les circumstàncies forcen les situacions i obliguen a prendre decisions difícils.
A Nataú passa el mateix.
No som prou conscients de com les nostres accions incideixen en un entorn natural que no ens pertany, la deixadesa amb què tractem la natura té conseqüències dramàtiques sobre moltes altres criatures que conviuen amb nosaltres i que pateixen la nostra inconscient manera de viure.
Totes les criatures viuen en harmonia amb el seu medi i en depenen per sobreviure, si destruïm el seu entorn els condemnem (en el millor dels casos) a exiliar-se per sobreviure.
Aquesta és la història d'un exili màgic, el d'uns follets tan delicats que no podien sobreviure a la brutícia i la degeneració de l'entorn natural on vivien...
Llegim-ne la història i prenguem consciència de la nostra manera de ser al món, l'únic món que tenim i que hem de preservar.
EXILI
Puig Deulofeu
Dlof.
Els follets anairucs havien viscut sempre als boscos de Nataú. Prop dels rius i dels llacs sempre hi havia hagut lloc per a les criatures encantades i els follets de Nataú eren les criatures màgiques més menudes que poblaven aquell vell món de fantasia.
Les coses van canviar molt quan l'aparició dels primers homes va pertorbar la pau senzilla dels boscos. A poc a poc, aquells nouvinguts s'anaren escampant pel territori per buscar-hi aliment i aixopluc, però la seva presència trencà l'equilibri i l'harmonia a la natura i les coses a Nataú arribaren a canviar tant que la vida dels follets no deixà de ressentir-se'n.
Els boscos es tornaren inhòspits per a criatures tan delicades com els follets anairucs, tot el que els envoltava semblava tan brut i trist que els marcia l'ànima i la il·lusió de viure.
La desaparició lenta però inexorable dels petits follets anairucs hauria estat completa si d'altres criatures màgiques de Nataú no haguessin estat amatents a trobar-hi alguna mena d'aturador.
 |
| La presència dels homes corrompia la natura |
Una de les criatures màgiques que es preocupà més dels anairucs va ser un drac inquiet i aventurer que es deia Uten. La seva naturalesa ventosa l'inclinava al moviment constant i la seva viva intel·ligència de seguida el va fer adonar que hi havia una sola cosa que la inconsciència de les persones no feia malbé a Nataú, ans al contrari. Hi havia una cosa de la qual tenien una cura tan amorosa i delicada que semblava capaç de desmentir la mala fe que demostraven tenir cap a la resta del seu entorn natural.
- M'he adonat -confessava el drac desconcertat -, que tot i embrutar tant com embruten, les persones mantenen els seus jardins i cases ben nets, bonics i endreçats. Alcen tanques per posar fites a aquest comportament tan raonable i dins d'aquests límits que s'imposen són capaços d'aconseguir uns espais harmoniosos, bells i acollidors.
Els follets que el sentien parlar d'aquesta manera se'n feien creus d'una cosa tan absurda com aquella. Les ribes dels rius eren plenes de brossa indescriptible i el fons mateix de les aigües era una tèrbola capa de residus estranys i perillosos. Com era possible allò que l'Uten assegurava haver vist?
 |
| Uten, el drac del vent |
La incredulitat dels follets, però, no durà gaire. Amb la desesperació de veure morir els seus companys, el primer pioner de l'èxode dels follets va encarar la decisió d'abandonar els boscos i buscar una nova vida als jardins dels homes.
En Valent va ser el primer follet viatger. Va arribar al pati d'una família de la vall de Senet un dia de pluja i trons. L'Uten esbufegava amb força i en Julpà, el drac de la pluja, regalimava constant per protegir el seu pas esperançat.
El follet era petit com tots els seus amics, però tenia el cor encès pel coratge que els retrunys del cel li donaven. Menut com era, s'emparava amb la pluja i la foscor per protegir la seva arriscada aventura. El drac del vent l'arreplegà amb força i l'envolà dalt d'una font de pedra que acollia amorosament la generosa aigua d'en Julpà.
- No t'enganyava... veus? -li mormolà a cau d'orella el drac- Tenen tot de meravelles encisadores com els racons més bells dels teus enyorats boscos.
- Ben cert... -féu en Valent enyoradís- sembla mentida que els boscos no els agradin tant com aquests racons que saben crear...
- No en tenen la mateixa cura, això segur! -s'exclamà el drac enfadat.
 |
| El va fer volar dalt d'una font |
La gesta heroica d'en Valent s'escampà per Nataú i molts d'altres follets s'arriscaren a viure prop dels homes als seus jardins encisadors; gràcies a aquell gest desesperat no es perderen les traces dels anairucs a Nataú.
Els follets anairucs seguiren essent els personatges més enigmàtics i desconeguts de Nataú. S'amagaven de la gent i procuraven que la seva presència els passés del tot desapercebuda, tant que les persones dubtaven que fossin reals: amb tot, els anairucs no podien evitar que els seus jocs i entremaliadures els afectessin i hi havia persones que començaven a creure que la seva existència llegendària era alguna cosa més que un conte per a nens. Fins i tot hi havia qui arribava a creure que els anairucs eren follets domèstics que sempre havien viscut així.
Fos com fos, només la memòria dels dracs conservava ben present l'origen dels follets més característics de Nataú i, com ells, sentien enyorança d'uns paisatges naturals que no paraven de deteriorar-se i que semblaven cruelment condemnats a l'extinció.
 |
| Cal ser molt valent per canviar |
