Les roses són plenes de fragància i de bellesa. Desperten la nostra sensibilitat perquè parlen la mateixa llengua silenciosa que els batecs dels nostres cors.
A Nataú les roses també són molt valorades. Uten, el drac del vent, n'és un apassionat admirador i un dia, voltant incansable per Nataú , en descobrí una de molt especial.
Voleu saber per què aquella rosa era tan especial? Llegiu-ne la història...
LA ROSA
ENCANTADA
Puig Deulofeu
Dlof.
Als jardins de Nataú les roses insistien a florir malgrat que la tardor ja s'havia fet present. Tot de poncelles agosarades esperaven àvidament els raigs generosos del sol per esbatanar-se impúdicament i presumir dels seus colors i fragàncies discretes.
Uten, el drac del vent, passejava pels jardins embadalit amb les olors i els colors intensos de les roses. Les besava suaument i les acaronava amb dolcesa, completament seduït per la serena bellesa que oferien després de les generoses pluges que el seu amic Julpà, el drac de la pluja, havia abocat a Nataú.
 |
| Uten, el drac del vent, passejava pels jardins... |
De totes les roses que Uten espiava, n'hi havia una que li tenia el cor completament robat. Es resistia encara a obrir-se, com si guardés un gran secret al seu interior. El color intensament roig que prenia, closa en la seva forma perfecta, era una promesa encisada que corprenia la sensibilitat del drac del vent.
- És una rosa encantada -li va dir Basí, el drac savi-. I saps per què? perquè ha atrapat a dins seu una mirada que s'ha enamorat de la promesa de la seva futura bellesa.
- Com és possible? -va esbufegar Uten impetuós- Les roses són totes boniques i encisadores... però no havia sentit a dir mai que poguessin estar encantades.
 |
| -És una rosa encantada -va dir Basí, el drac savi. |
- Passa de vegades. A la natura tot és sensible i respon a tot allò que hi posem. Aquesta rosa que t'enamora ha atrapat l'encís d'una mirada dins seu i no renunciarà fàcilment a aquest do tan rar perquè la mirada que hi ha quedat presonera és la d'un home.
- Un home? -se n'estranyà Uten- Sé del cert que els agraden les flors... però això que m'expliques supera el que jo creia que ells eren capaços de fer.
- Són sensibles, de vegades massa. Quan el cor se'ls despulla i contempla el que els envolta sense traves poden arribar a sentir que la seva ànima toca la bellesa d'una manera única. Un cor així combrega amb el que contempla d'una manera tan virginal, tan pura, que encanta allò que és mirat amb el mateix poder amb què una fada podria fer-ho. És un poder ignorat i descregut que tenen els homes encara i que no cultiven perquè creuen que no serveix per absolutament res del que tant els interessa.
 |
| - La puresa de la mirada d'un home va encantar aquesta rosa... |
- I quina mena d'encanteri és aquest que dius?- demanà Uten encuriosit.
- No ho sé del cert, caldria una fada de les flors per descobrir-ne els misteris, ja saps que jo em deleixo per saber-ho tot dels homes, però tot el que he pogut saber fins ara és el que t'he dit.
Així va ser com Uten i Basí decidiren buscar Asò, una de les fades de les flors més dolces i amables de Nataú. Volien demanar-li quina mena d'encanteri s'amagava al cor d'aquella rosa encisada i si era cert el que Basí n'havia arribat a saber.
 |
| Uten i Basí decidiren buscar una fada de les flors |
Asò era una fada petita i bellugadissa com totes les fades, tenia els ulls estelats d'una claror nítida, innocent, pura. I un somriure perfumat d'aromes tendres i virginals.
Poques vegades els dracs de Nataú gosaven empaitar les fades per demanar-los ajut, però Asò era tan càlida i amistosa que davant seu els dos amics s'arribaren a preguntar per què les fades solien ser tan esquerpes i solitàries.
 |
| Asò, la fada de les flors |
- Sé molt bé de quina rosa em parleu... -va dir amb naturalitat- Jo mateixa l'he contemplat a l'albada i he sentit l'embruix d'un sentiment pur al fons clos de la poncella. Es resisteix a obrir-se. No vol deixar escapar la ullada tendra que ha atrapat dins seu. És tan rar avui dia trobar un cor ungit d'emoció en un home!
- I doncs? Quin secret amaga? -demanà Uten aventurer.
- L'enyorança d'un desig no confessat.. -va fer ella somiosa- Les meves flors parlen del vell Utí com d'un home cansat i rondinaire, sovint passa per davant seu sense mirar-se-les gens, es preocupa de la terra i de l'adob, de les herbes i de les malures, però no alça el cap per adonar-se de l'ofrena que elles li fan amb la seva bellesa per parar-li de la vida i de la generositat.
 |
| El vell Utí era un home cansat i rondinaire... |
- Malgrat tot, -continuà- en el roig encès d'aquesta poncella el vell Utí hi ha trobat la delicadesa infinita del que podria haver estat i no va ser.
Els records en un home vell com ell -reflexionà encara la fada- es poden tornar molt vívids quan estan tocats per l'emoció i pel que sembla aquesta rosa ha tocat l'ànima d'un vell atrafegat per les cuites i les presses que empenyen tots els de la seva espècie lluny de si mateixos.
- Un record... un desig... -reflexionava Basí concentrat- Els homes són tan complexos que no deixen mai de fascinar-me! No puc imaginar quin record en una vida llarga com la seva pot haver despertat en ell aquest poder adormit.
 |
| - Quin record va despertar aquest poder? |
- El vell Utí s'ha entristit en recordar-se a si mateix abans de la renúncia que va canviar els seus somnis per una realitat diferent a aquella que estava cridat a viure -explicà Asò-. Els homes obliden amb rapidesa allò que saben que volen ser en un moment donat de la seva vida i aprenen a malviure fent allò que d'altres homes esperen d'ells.
El vell Utí -féu ella somiadora- es veié reflectit en la bellesa d'una flor que encara era una poncella. En ella es recordava a si mateix tal com era de petit, quan volia viatjar pel món i explicar tot el que veia als altres. Tenia l'impuls, la força, el do de fer atractius els seus relats... però li van treure del cap com només els homes saben fer amb les idees esbojarrades, amb els somnis... Ningú del seu poble no havia abandonat mai la vall, mai ningú no havia travessat el riu, ni vist res més que aquestes velles muntanyes. Com podia ell, que era només un vailet inconscient, pretendre fer el que no havia fet mai ningú?
 |
| Utí somiava viatjar pel món... |
- El que reclamava Utí lluny d'aquí era perillosament atractiu, intens, vital... massa bonic per poder ser real. Per això, Utí, hi va renunciar. Malgrat que els homes estan fets per somiar, s'imposen absurdament el dogal de no creure en els seus somnis.
La sola visió d'una rosa menuda, fràgil i prometedora portà Utí a imaginar quines roses no hauria descobert enllà del riu i les muntanyes... el record d'aquell anhel arribà a ell sense fer fressa, sense avisar, sense mentir. Una llàgrima fugaç va recórrer la seva galta en adonar-se de l'emoció profunda que li ungia el cor davant de tanta bellesa i, com sempre passa, la flor que va rebre la besada dels seus ulls va atrapar l'emoció dins seu per protegir-la dins la seva fragilitat.
 |
| Somiava anar més enllà del riu... |
- I és aquest l'encanteri que pateix? -féu Uten vigorós.
- Sí, -féu la fada- i restarà closa sense deslliurar-se del secret que guarda al seu si fins que la mateixa mirada que la va encantar no hi torni a reposar i l'alliberi.
- I si això no passés? -s'interessà Basí.
- Restaria així, closa, fins que li manquessin les forces i declinés definitivament el seu vigor i la seva esperança.
- Esperança... -repetí Uten impressionat- i què espera?
 |
| La rosa encara té esperança... |
- Ella espera que el miracle es repeteixi, que els ulls que han estat tocats per la seva bellesa tornin a caure retuts a la certesa que els va vèncer.
- I per què? -demanà el drac savi.
- Perquè només així aquell moment passarà de ser un instant de defalliment, que sempre es pot passar per alt, per passar a ser viscut com una veritat profunda i certa capaç d'impulsar un cor adormit cap als batecs que enyora tant de sentir.
El vell Utí s'ha tornat malcarat i rondinaire, adust i esquerp, potser si entengués fins a quin punt mai no ha deixat de desitjar viatjar lluny d'aquí s'adonaria que només unes passes el separen del riu que no ha travessat mai i que els somriures que l'esperen a l'altra banda encara són a punt per dibuixar-se davant la seva cara arrugada. Mai no és massa tard. Aquesta rosa encantada que només és una poncella sap que res no és vell ni gastat mentre és viu. Sap que tot a la natura és com una poncella que creix i s'obre al món disposada a oferir-se tal com és, sense pors ni renúncies
 |
| - Mai no és massa tard... |
Per a aquesta rosa encantada -conclogué Asò- el vell Utí no és més que un nen que somia travessar el riu, un nen que vol fer una passa més enllà del que els altres són capaços de fer; ella sap que ell pot fer aquesta passa encara perquè encara és viva en ell la mirada inquieta i admirada que reconeix la bellesa d'una flor.
 |
| Els somnis no moren... |
- I tu creus que Utí alliberarà la rosa encantada del seu embruix? -demanà Uten esperançat.
- Qui ho sap... -va fer la fada- això és una cosa que només el seu cor pot decidir.
- Espero que l'alliberi! -desitjà Basí convençut.
- Tots els cors haurien de merèixer la sort de bategar amb força cap allà on els crida la vida -va fer Asò somiadora-, seria un do que faria la vida veritablement màgica.
 |
| - Utí farà realitat el seu somni infantil? |
Sentint allò, Uten esbufegà amb força convençut que el seu alè podia vigoritzar tot el que l'envoltava.
En el fons, el drac esperava que l'impuls alat del seu vent renovador decantés la balança a favor dels somnis.
 |
| La promesa d'un somni batega al cor d'una rosa |
