En voleu conèixer la història?
Aquí la teniu...
LA MÀQUINA
DE FER
BOIRA
Puig Deulofeu
Dlof.
Venó era un gegant jove i decidit que gaudia amb delit dels seus viatges. És ben sabut que a tots els gegants els agrada molt viatjar, però Venó semblava que no tenia cul per seure, no parava mai quiet. La majoria de gegants voltaven pel món fins que trobaven un lloc especial que els cridava al repòs, a la calma; Venó encara no havia trobat aquest lloc i presumia de les seves ganes de viatjar amb tota l'arrogància dels pocs anys que tenia.
- He vist els racons més meravellosos de Nataú -feia tot fatxenda- però encara hi ha molt de camp per córrer!
I reia feliç, completament enamorat de la vida senzilla que portava.
 |
| Venó era un gegant viatger... |
Les coses, però, van començar a canviar quan un dia, prop d'un riu, sentí tot de veus estranyes. Encuriosit, s'acostà a la riba i saludà alegrement a una munió de criaturetes que -inexplicablement- només veure'l van començar a córrer i a xisclar fugint d'ell.
- On s'és vist? -va fer el gegant desconcertat- Si només els he dit "hola"...
Venó acotà el cap decebut.
Aquella mena de situacions, malauradament, es van anar fent més habituals a mesura que aquelles criatures menudes -homes, dones i nens- començaren a escampar-se per Nataú.
La presència de les persones al vell país de la màgia desconcertava els gegants ja que, invariablement, cada trobada es convertia en un esclat d'histèria i pànic per part dels "menuts".
 | |
| S'espantaven d'un "hola" |
Venó acabà per avorrir aquella mena de situacions. Els seus viatges apassionants es van transformar en una vigilància contínua del paisatge per tal d'evitar trobar-se persones enutjoses com aquelles pel camí.
Els altres gegants compartien amb ell l'enuig de trobar persones per tot Nataú, però la majoria es limitava a oferir la solució de viatjar de nit o emparar-se amb la boira per no ser vistos. Venó també emprava aquells recursos, però es queixava que, de nit, no s'hi veia prou i ensopegava amb tot.
- Ens caldria la mida justa de boira per no ser vistos i poder caminar sense caure. Baiò, ho hauria de tenir en compte!
I se n'anà tot carregat d'exigències, a veure el drac de la boira.
- Em sap greu -refusà Baiò- però la meva boira és exactament com ha de ser a cada lloc i en cada moment. No depèn de cap caprici interessat.
 |
| Baiò no el va poder ajudar... |
- No em vols ajudar, doncs?
Baiò féu un gest imprecís i el gegant, irat, acabà la conversa amb un gest crispat.
- Baiò és un egoista en no voler ajudar els gegants... -mussità furiós- no li costaria gens envoltar Nataú d'una boira màgica que ens protegís de les mirades indiscretes de les persones!
Caminava donant puntades de peu a les soques.
- Però això no quedarà així... -decidí- Si el drac de la boira no ens vols ajudar, ja ho arreglaré jo!
I des d'aquell dia, Venó es tancà al fons d'una cova secreta que coneixia i s'enderià a treballar en un giny capaç de solucionar tots els seus problemes.
Ningú no sabia què passava dins aquell cau gegantí. Se sentien tot de renous, frecs estranys, cops i xerrics estridents, però Venó protegia el seu secret amb tan mal geni que ningú no gosava preguntar-li res.
 |
| Començà a construir una màquina de fer boira... |
Finalment, un bon dia, un retruny eixordador i constant anuncià l'aparició d'una boira pesada, densa, magnètica. Semblava feta d'una mena de pols en suspensió que desdibuixava les coses i dissimulava les presències gegantines amb gran eficàcia.
Els gegants estaven contents. La boira els feia estossegar una mica, però feia el fet.
Un dia, Uten, el drac del vent, es trobà que el seu alè màgic esbargia la saturada boira d'aquell indret i se n'estranyà de seguida.
- Què passa aquí?
D'una revolada inquieta s'impulsà cel enllà i trobà Baiò al cim més alt de Litrab, on el drac de la Boira solia fer parada i fonda.
- No sé de què em parles -replicà Baiò hostil quan Uten li parlà de la boira baixa de la plana.
 |
| - Què passa aquí? |
- Ja m'ho pensava -va fer Uten- És una boira tota estranya, ben diferent de la teva naturalesa...
Baiò arrufà el nas mig enfadat.
- Anem -va dir decidit-. Ensenya'm això que dius que és "boira".
Uten xiulà alegrement mentre removia l'aire. Rere seu, un tel d'autèntica boira entapissava el paisatge tornant-lo misteriós i humit gràcies a l'alè profund que respirava el drac de la boira.
Qua van arribar a la plana, Baiò bleixà amb força. Uten se'l mirava de reüll sense saber si panteixava per l'esforç o reprimia el seu proverbial mal geni.
- Com gosa? -escopí Baiò finalment.
Uten se'l mirà sorprès.
-Qui? -xiulà inquiet.
- Qui sigui! -respongué Baiò rabiós.
Uten sospirà desconcertat.
- Que no ho veus? -va fer Baiò impacient- "Algú"ha provat d'usurpar-me el poder i tot el que ha aconseguit és fer "això".
 |
| Baiò s'enfadà molt en veure aquella "boira" |
- Pesa i té un regust metàl·lic -conclogué.
Baiò assentí rabiós.
- No és res de bo... -va dir- seguim-ne el rastre.
I els dos dracs van començar a rastrejar la boira de Venó. De seguida arribaren a la cova d'on sortia el brogit infernal de la màquina que el gegant havia inventat.
Baiò es plantà davant del forat per on sortia la boira i cridà:
- Surt d'aquí, maleït impostor!
La seva veu ressonà imperiosament per tota la vall i amarà les parets de la cova repetint l'amenaça incansablement. Venó, amb les mans a les orelles, es negava tossudament a obeir.
- Mai! -repetia.
 |
| De seguida trobaren l'origen de la falsa boira. |
Però aquella reacció només serví per fer enrabiar encara més el drac. Baiò es mirà la cova i una espurna d'inspiració li va fer brillar els ulls. Va fer una muda indicació a Uten i el drac del vent, obedient, començà a bufar pel forat per on sortia la boira. De seguida, tota aquella pols metàl·lica saturà l'atmosfera de la cova tornant-la irrespirable.
Venó, vençut, sortí del seu cau estossegant.
- Tu! -tronà Baiò furiós- M'ho hauria d'haver imaginat!
- El coneixes? -va fer Uten bellugadís.
Baiò assentí.
- Que no veus el que has fet, inconscient?
Venó alçà el cap amb arrogància.
- No n'hi ha per tant! Només és una mica de boira...
 |
| Venó sortí del cau estossegant. |
Volia riure, però el gest del drac l'intimidà.
- No gosis dir-ne boira "d'això"! Que no veus el que fa?
Baiò mostrà amb un gest les fulles pansides dels arbres que s'abaltien amb la malura que la boira els imposava; més enllà, hi havia estesos tot d'ocellets que piulaven intensament per la desesperació de no poder batre les ales pel pes de la boira.
- Tot es morirà si continua aquesta comèdia! -sentencià Baiò- Com n'has estat capaç?
- Només era per amagar-nos dels homes... -va fer Venó plorós, s'havia fet sobtadament conscient de les conseqüències dels seus actes.
Baiò se'l mirà amb menyspreu.
 |
| - Tot es morirà per culpa teva! -va dir Baiò furiós. |
- Tot a la natura ha de tenir el seu equilibri... -explicà- la meva presència respon a aquesta llei inalterable. El teu egoisme sense límits ha gosat usurpar-me el poder i la saviesa que batega rere la màgia de tot el que és viu. Els gegants sou així i la vostra toixarrudesa mereix un càstig exemplar! A partir d'ara el meu alè serà el vostre malson, us adormirà de manera permanent i així no tornareu a fer de les vostres!
Dient això, Baiò bleixà amb força sobre el gegant. Venó caigué de genolls al terra pres d'un sopor inevitable. A mesura que el gegant queia adormit la pell se li tornà una crosta dura, de pedra, tota la seva figura monumental s'anà transformant en una carena muntanyosa, només la imaginació hi podia trobar cap semblança amb un gegant adormit.
 |
| Baiò adormí el gegant com a càstig. |
- Baiò... -sospirà Uten neguitós- Vols dir que no t'has excedit?
El drac de la boira se'l mirà rabiüt.
- Faré el mateix amb tots els gegants que trobi a partir d'ara -etzibà. (podeu veure El llibre màgic )
Uten xiulà d'indignació.
- Doncs jo buscaré la manera de despertar-los! -féu coratjós- No poden pagar justos per pecadors! No tots els gegants són tan inconscients com Venó, no es mereixen un càstig tan cruel! (podeu veure Petjades )
- Fes com vulguis! -contestà Baiò indiferent- Jo no canviaré de parer.
I dient això s'alçà orgullós per sobre del cos de Venó, muntanyà enllà, visiblement satisfet de la seva venjança. A partir d'aquell dia Baiò encantà tots els gegants que trobava amb el seu alè més despietat.
 |
| -No és just! Buscaré la manera de despertar-los! |
