El tresor perdut

El mapa del tresor...

Els mapes del tresor formen part d'una tradició aventurera que ens sedueix la imaginació... però, què passaria si no tinguéssim cap mapa per trobar el nostre cobejat tresor? Les dificultats podrien fer-nos desdir de l'intent d'aventurar-nos-hi... però a Nataú hi va haver un drac que va entossudir-se a trobar un tresor perdut sense tenir cap mapa que l'orientés, és clar que la vida d'un amic en depenia... Voleu llegir-ne la història? Aquí la teniu!

EL TRESOR PERDUT
Puig Deulofeu
Dlof. 
 

Uten, el drac del vent, havia arribat amb Ginè al cau d'on les bruixes havien segrestat el geni separant-lo de la companyia dels seus amics Quelet i Getet. El drac es removia inquiet davant dels ulls esbatanats dels follets. En Quelet i en Getet se'l miraven completament seduïts per la seva contundent presència.
- És meravellós... -mussitava el Mestre Quelet fascinat davant del drac acabat de néixer.
El jove Getet assentia en silenci.
- I doncs? -repetia el drac impacient- li pots fer un altre cofre?
Uten interrogava Getet sense gaire miraments. El jove follet anava a contestar alguna cosa, però el vell Quelet s'hi ficà.
- Em sap greu dir... -va començar calmós- que un cop establert el llaç entre un geni i el seu cofre màgic no hi ha manera de substituir-lo per cap altre... per més que el facin les mateixes mans...

 

 

-No se li pot fer un altre cofre... -va dir en Quelet.

Ginè assentí convençut. Des que Uten havia aparegut màgicament del seu propi alè, el geni havia provat d'explicar-li que Getet no podria fer-hi res i que, sense el seu cofre màgic, ell seguia essent un reu condemnat encara que el poder sorprenent del drac l'hagués alliberat de la presó on el retenien les bruixes, al Cor encantat del Ginciè; però Uten era tossut de mena i se n'havia volgut assegurar.
- Aleshores- va fer el drac amb un ànim incombustible- No hi ha més remei que trobar el cofre!
Els follets assentiren esperançats.
- Què en sabem? -reclamà Uten impetuós- Les bruixes se'n van desfer?
- Ginè assentí en silenci.

 

-Hem de trobar el cofre de Ginè!

- Com?
- El van llençar a un forat que anomenaven el Pou sense fi  ... -va dir amb un fil de veu.
Uten esbufegà amb força mentre repetia:
- El pou sense fi... el pou sense fi... el pou sense... Ara!
- Què? -feren els dos follets alhora.
- Un pou només és un forat al terra... només hem de trobar algú que en conegui tots els secrets... Què me'n dieu? Coneixeu algú així?
Els altres negaren decebuts.
- Au vinga! -es queixà el drac- Nataú és el país de la màgia. Bé hi deu haver algú capaç de descobrir-nos el camí d'un forat excavat a la terra...

 

Les bruixes van llençar el cofre al Pou sense fi.

Es féu un silenci incòmode. Tots acotaren el cap, preocupats. De sobte, el Mestre Quelet alçà la mirada ple d'inspiració.
- Em sembla que una vegada... -va començar a dir.
- Què Què? -l'acuitaren els altres.
- Ai... no ho sé pas... m'ha fugit ben bé del cap... era una cosa que has dit... un forat a la terra... els camins... -s'interrompé negant amb vehemència- els camins que se m'emboliquen dins el cap no tenen fi...
En Quelet sospirava amb aire cansat.
- Un moment... -va fer en Getet content- Era un record, Mestre? Un dels vostres records?
Uten es remogué inquiet, incapaç d'entendre res del que passava.

-Un forat a la terra...

- Potser és a una de les vostres capses! -aclarí el follet picant de mans mentre desapareixia dins del seu cau.
Al cap d'una estona, en Getet portava a les mans una capseta bellament treballada.
- Mireu Mestre Quelet! -va dir animat- N'he trobat una que devíeu fer abans que jo arribés ... no l'havia vist mai, però hi ha dibuixats una mena de camins ben embolicats sobre ells mateixos... -somrigué mentre arronsava les espatlles com a disculpa- Què us sembla si l'obríssim?
Uten anava a protestar, però un gest de Ginè en va frenar l'impuls.
- Deixa'ls fer... -va dir Ginè compassiu- En Quelet té moments de lucidesa brillants i en Getet em va donar la vida... Qui sap... 
 

- Deixa'ls fer...

 Uten somrigué comprensiu. Els dos 

follets s'havien assegut davant de la 

capsa màgica i l'havien obert. De  

dins sortiren tot d'imatge  

sorprenents.

- Què és això? -féu Uten meravellat.

- Un dels records del Mestre, és clar!

 -explicà en Getet  orgullós-  

Mireu-lo! De tan jove que és     

no sembla ell!

El vell Quelet esbatanà els ulls amb 

alegria en veure la boirosa imatge del 

seu record 

sortint de la capsa màgica.

- Ah! -va fer cofoi- Sí que sóc jo...

 i en Cutec...

- Qui és en Cutec? -féu Uten indiscret.

- Un drac màgic, és clar! -va fer en 

Quelet content- Em va portar pels 

seus laberints  i em va fer un regal 

meravellós...
  

- Som jo i en Cutec! -va dir el Mestre Quelet animat.

- Un drac? -s'esverà Uten-  

Escolteu-me bé honorable Quelet- 

l'interpel·là- Diríeu que aquest drac 

podria saber on trobar 

el Pou sense fi de les bruixes?

- És el drac de la terra, si hi ha algú 

que ho pugui saber és ell! Sí! És això 

mateix el que jo volia dir!

I va ser així com Uten decidí cercar 

l'ajuda de Cutec i, com solia passar 

amb el drac de la terra, va ser ell qui 

li sortí al pas amb la resposta que 

necessitava.
 

- El Pou sense fi és un lloc sinistre 

-sentencià- Les bruixes l'han 

convertit en un racó maleït, font i 

destinació de molts dels seus 

encanteris, això és degut 

a la singular energia que hi gravita. 

No és que no tingui fi, simplement 

confon les coses... 

- Què vols dir?

 

- Cutec ho sabrà!

- El que desapareix a dins del Pou sense fi mai no és allà on un esperaria...
- No és dins del pou?
- No, no hi és... el pou confon els llocs i els canvia a voluntat. El teu tresor podria ser a qualsevol banda de Nataú.
- Però no s'hauria destruït, ni desaparegut, simplement... s'hauria perdut, no? - va fer Uten esperançat.
- Sí. El pou pot haver-lo enviat a qualsevol banda.
- I no el podem trobar?
Cutec va fer un somriure enigmàtic.
- Saps qui sóc, oi? -va dir.

- No el podrem trobar?

- El drac de la terra... m'ho va dir el vell Quelet...
- Ets un drac molt jove... -va riure Cutec picant-li l'ullet, després afegí solemne:
- També em diuen el drac dels tresors...
Uten obrí uns ulls com taronges.
- Així... -dubtà- El pots trobar?
- Tot és possible. És important?
- En depèn la vida d'un geni...
Cutec obrí molt els ulls, sorprès.
- Som-hi! -va dir.

- Som-hi doncs!

 

El drac de la terra i el drac del vent s'envolaren gràcils cel enllà. L'instint màgic de Cutec no errà el tret i de seguida notà el rastre del cofre que havia contingut Ginè.
- És molt a prop, el noto... -va dir- Em sembla... em sembla que és dalt d'aquell penya-segat.
Uten xiulà amb força.
- Bufa! -va dir- com hi ha pogut anar a parar?
- El Pou sense fi és capriciós. Les bruixes hi aboquen tota mena de coses... te'n faries creus! Elles es pensen que les fan desaparèixer perquè les perden de vista, però res no es perd mai del tot... qualsevol buscador de tresors ho sap!
Els cims esmolats eren plens d'esquerdes profundes.
- No el veig... -va fer Uten preocupat.
- Però hi és, segur! el noto!

-Ha de ser aquí, ho noto!

Uten bufà amb força, l'aire que removia s'escolava pels racons i li parlava amb sons indesxifrables.
- Sí que hi ha alguna cosa encaixada -va dir després d'escoltar amb atenció.
- Costarà una mica d'arribar-hi... -dubtà Cutec.
Uten se'l mirà de reüll.
- Vols dir? -va riure- em sembla que ja saps que no em costarà gaire... sóc de vent, jo! I el seu cos ventós s'allargà infinitament per encabir-se dins l'escletxa esmolada que esgarrapava el cofre atrapat. Uten bufà amb força des de dins del forat estret i féu esclatar les roques que empresonaven el tresor del geni. L'esclat de pedres sobresaltà una mica Cutec, però el vell drac va somriure en veure l'agilitat amb què el cos ventós d'Uten acollia el cofre abans no caigués al terra.

Uten recollí el cofre després de fer volar les pedres que l'empresonaven

- Ja el tenim... -xiulà el drac sorollosament feliç.
- Anem! -l'acuità Cutec- el teu amic el necessita!
I en un tres i no res van ser al costat de Ginè que celebrà la seva arribada ple d'agraïment.
Mentre el geni es ficava dins del cofre per refer-se, va dir:
- No tinc paraules per agrair-te el que has fet per mi, Uten... Amb tot, encara t'haig de demanar un últim favor.
- Tu diràs!
- Hauré de restar un llarg temps dins del meu cofre màgic per poder recuperar el meu poder, he estat massa temps al límit de la meva resistència i noto que m'estic esgotant completament... vull que custodiïs el cofre i el protegeixis al lloc més segur que trobis, confio completament en tu.

- Troba un lloc ben segur per al meu cofre...

Uten assentí en silenci. Aleshores, Ginè s'adreçà a Getet.
- Sento no poder quedar-me a prop vostre... -va dir- sou els meus millors amics, però em temo que la meva presència atrau massa les bruixes i no vull posar-vos en perill. Uten farà el que calgui per protegir-me.
El follet assentí comprensiu.
- Abans no marxeu t'arreglaré el pany del cofre... -va dir en Getet amb senzillesa- Sento que no fos prou segur per resistir els conjurs de les bruixes...
Cutec se'l mirà amb atenció.
- Podries provar amb això... -va dir el drac ple d'inspiració- Obre la mà...
Getet obrí la mà menuda i hi descobrí un joc de claus molt boniques.
- Fes els teus panys tal com tu saps fer... -va dir el drac dels tresors- i tanca'ls amb una d'aquestes claus màgiques... són a prova de bruixes!

- Aquestes claus màgiques són a prova de bruixes!

El drac reia feliç. El jove Getet anà a 

ensenyar el joc de claus al Mestre 

Quelet tot emocionat.

- Mireu, Quelet! Amb això podré fer 

molt millor la meva feina!

El vell Quelet va somriure distret, es 

mirava el drac del vent completament 

seduït.

- Tu ets un drac jove... -va dir- 

inquiet, aventurer, coratjós i generós 

de mena... només pots haver nascut 

d'un afany de llibertat...

Uten bufà suaument a prop seu.

- Ja m'havien dit que éreu brillant, 

Mestre Quelet, Ginè ha de viure 

protegit dins d'un tresor màgic que 

reté les seves ànsies d'expansió, 

però jo exploraré per ell tota la màgia 

de Nataú!

I dient això, el drac del vent es 

remogué incansablement al voltant 

dels follets esperant impacient el 

moment que s'emportaria el seu amic 

lluny d'aquell cau. 

- Has nascut d'un afany de llibertat

 

Els follets Anairucs: Felicitat

                                                                                                             

Fotos, postals... records feliços!

 Els records sovint es converteixen per a nosaltres en símbols de la nostra felicitat. Amb una mica de sort n'acumulem molts al llarg de la vida. 
A Nataú la màgia es barreja amb la realitat per recordar-nos en què consisteix la felicitat... No us perdeu una de les més velles històries que conec de Nataú, un dels molts contes que tenen per protagonistes els follets Anairucs. La FELICITAT us espera!!!!

  ELS FOLLETS         ANAIRUCS:
        FELICITAT
   
    Puig Deulofeu 
            Dlof.

- Saps per què en Feliç, sí, en Feliç, el follet Anairuc, no te'n recordes? saps per què diuen que és tan petit com una puça? -va fer Misnòs, el drac del Somnis, espolsant-se la mandra de sobre.

- No... -va fer Àvali, el drac de la Lava, amb els seus ulls tristos i petits.

- Doncs perquè és en Feliç i la felicitat està feta com de petites gotes d'aigua que cauen del cel. La comparació no és pas casual i té molt a veure amb la seva història. No sé si mai has arribat a veure en Feliç... No? doncs té el cap ben bé com diuen que és una gota d'aigua... no ho sé pas... potser Julpà, el drac de la Pluja, ens ho podria dir del cert; però el fet és que té el caparró cristal.lí, tenyit d'un atzur puríssim, se li allarga cap amunt i se li eixampla a la base ben bé com una gota que regalimés avall, és clar que a ell se li acaba aixafant sobre el cos molsut i minso que té.

Misnòs parla d'en Feliç, el follet Anairuc

Sempre fa un posat extasiat, amb una rialla dolça a la cara i els ulls closos, beatífics. El serrell de costat li endolceix encara més el rostre i una corona vermella se li enrojola al coll per fer més candorós el seu gest. Però hi ha més coses que el connecten amb la pluja, hi ha qui diu que va néixer d'una gota d'aigua i pel que jo sé va ser gràcies a la pluja que acabà arribant a Nataú.

Es veu que en Feliç va aparèixer a Nataú després d'una època de sequera molt pronunciada, la terra estava tan seca que s'esquerdava al pas dels gegants i es formaven clots tan profunds que es podien veure les entranyes del món dels dracs com tu, Àvali, dels guardians del foc interior de la terra. Del vostre regne esventrat en venia un rebuf salvatge que afegia escalfor a la superfície cremada i res no podia créixer a Nataú en aquelles condicions. 

 

En Feliç

Feia massa temps que els dracs havien abandonat el país amb l'afany aventurer i viatger que ens és característic i tot anava a mal borràs, els gegants pujaren als cims de les muntanyes per amagar-s'hi i molts follets s'arraulien al fons dels caus abandonats i de les coves més solitàries fugint del sol abrusador que els volia cremar la pell. Semblava el final, però sortosament Julpà arribà cavalcant sobre el cos alat d'Uten, el drac del Vent, que l'havia anat a cercar. I el drac de la Pluja no deixà de regalimar aigua sobre Nataú durant tota una estació, segurament per fer-se perdonar la llarga absència.

Va ser gràcies a aquell episodi de pluges que en Feliç arribà a Nataú. Julpà l'havia atrapat en el seu cos d'aigua a algun racó de món oblidat on havia passat tot el temps que havia estat absent i se l'emportà a Nataú en adonar-se que al vell país dels Gegants, les Fades, els Dracs i els Follets li calia alguna cosa més que aigua per refer-se.

Julpà arribà a cavall del vent...

En Feliç tot i ser petit com una puça guardava al seu cor un gran poder, regalimà cos avall de Julpà i anà a caure sobre una planta marcida per la calor intensa, la besà tan amorosament amb el seu somriure que, de seguida, se'n despertaren les arrels profundes. Aleshores, en Feliç transformà el seu cos en un vestit de fulles verdes i lluents capaces d'encomanar la seva vitalitat a tot el que l'envoltava.

Al seu voltant ressorgien tot de lluïssors desconegudes, corrents vitals adormits que es deixondien al ritme dels seus tres peus soldats pels talons, amb ells en Feliç tustava la superfície de les coses, les puntes àgils- sòlidament falcades pel darrere- ressuscitaven tot el que era mort. Al ritme del seu pas quiet la saba adormida que encara bategava als polsos de la vegetació començava a córrer novament amb vitalitat.

En Feliç ressuscitava les plantes...

Un somriure esbatanat s'apoderava de tot el que la pluja anava amarant perquè les gotes reflectien la cara alegre d'en Feliç arreu de Nataú. Aquell era el regal que la pluja aportà al nostre vell país, un regal de vida, però també un regal de somriures feliços amb què celebrar el ressorgiment.

Des que vaig somiar la història d'aquest follet Anairuc que no puc veure la pluja que vessa Julpà arreu de Nataú de la mateixa manera -continuà Misnòs-. No és estrany que els follets estimin la pluja com ho fan, veuen en cada gota un reflex de la felicitat que els és pròpia i saben que en ésser cada gota tan petita com és la felicitat queda més ben repartida per tot arreu. Jo prou que m'hi fixo i provo de veure en la pluja el rostre feliç d'aquest follet Anairuc; però, llevat de les meves visions somioses, mai no he aconseguit de trobar-lo com sens dubte es deu poder fer.

Milers de gotes de felicitat...

Si mai el busques fixa-t'hi bé, Àvali, recorda que li agrada passejar-se per les minúscules flors dels saüquers i encara més sota la pluja, hi ha qui creu que si un arriba a veure mai la seva cara entre les flors blanques d'aquest arbre ja mai no li ha de faltar la felicitat i és que buscar-la en les coses petites n'és el secret més ben guardat. 

La felicitat és en les coses petites... com les gotes de la pluja.