 |
| Riera d'Arbúcies |
Nataú és un reflex d'aquesta fascinació per tot el que és màgic, per això, les bruixes hi tenen un paper destacat. La seva insistència a poblar els racons més ombrívols i solitaris convida a l'aventura, de vegades, gairebé sense voler... com li va passar a Blai de Nesí, un nen que es va convertir en cavaller. Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història...
 |
| Bruixes a Nataú |
EL CAÇADOR
DE BRUIXES
Puig Deulofeu
Dlof
El vell país de Nataú era terra de dracs i de màgia i, com és natural, les bruixes no hi eren benvingudes. La terra dels dracs, però, les atreia amb tanta força que sovint apareixien per les valls i les muntanyes provant de fer-ho anar tot a mal borràs.
Els homes que vivien a Nataú creien que eren els secrets i la màgia dels dracs allò que sempre havia seduït la bruta ambició de les bruixes, però aviat van descobrir que hi havia una altra cosa encara més llaminera per a elles: el cor innocent dels seus fills.
Res no feia sospitar que Blai de Nesí pogués arribar a esdevenir el caçador de bruixes més famós de Nataú, ni ell mateix no hauria confiat mai que la seva sort hagués de portar-lo per aquests camins; però el seu destí fou forjat a cops de màgia i de valor i la seva història es convertí en una de les llegendes més celebrades de les terres de Nataú.
 |
| Nataú |
En Blai va néixer a la vall profunda que ensotaven les muntanyes del massís de Nesí, d'aquí li venia el nom: Blai de Nesí, ja que la seva sort anava unida a les muntanyes que el van veure transformar-se en el que va arribar a ser.
En Blai no era, tot i que molts ho creien així, d'origen noble, ni comptava amb un gran patrimoni; els seus orígens humils, però, no impediren que arribés a convertir-se en tot un cavaller.
Quan en Blai era petit es va perdre als boscos més profunds del Massís de Nesí. Ningú no s'adonà de la seva absència fins que es va fer fosc i malgrat que el buscaren desesperadament tot va ser endebades.
Ja feia temps que aquells boscos havien agafat el mal nom de la "gola de les bruixes", ningú no s'hi aventurava i la desaparició del nen enmig d'aquell bosc maleït es considerà un mal averany del qual no es podia esperar res de bo.
 |
| En Blai s'aventurà a la Gola de les bruixes |
Mentre els grans es preocupaven d'allò més, el petit Blai explorava els boscos amb el cor tremolós i sense trobar-ne la sortida. Ell no ho sabia, però tot de bruixes malvades anaven cloent els camins que el nen deixava enrere per fer-li impossible el retorn. Mil ulls el sotjaven d'amagat i espiaven el seu cor amb les pitjors intencions, la innocència dels nens era molt cobejada per les bruixes i no estaven disposades a deixar escapar aquella presa fàcilment.
Mentre la foscor s'anava fent més profunda, els renous inquiets del bosc es desvetllaven intensament per espantar el nen perdut. Tot eren corredisses furtives i xiscles esgarrifosos, rialles insidioses i pudors feréstegues, capaces d'escanyar l'alè més decidit en un ofec mortal.
 |
| Les bruixes vigilaven en Blai... |
En Blai tenia molta por, es penedia molt de no haver obeït els consells de la seva mare. Ella li havia repetit mil cops que no s'aventurés al bosc tot sol, però ell havia empaitat un esquirol prop del riu i ni s'havia adonat que el bosc es tancava rere seu per no deixar-lo escapar.
Al seu voltant tot era fosc i brut, mil esbarzers atrapaven el seu pas esgarrinxant-li la roba i la pell, el terra s'havia tornat fangós i feia pudor de podridura, se li arrapava als peus fent-los pesar tant que gairebé no es podia moure.
Tot allò era estrany, aterridor. Els sorolls incessants de corredisses invisibles que sentia li feien venir ganes de cridar, però era tanta la por que el crit que li naixia de la gola s'escanyava allà mateix pres d'un pànic paralitzador.
 |
| En Blai tenia molta por... |
Les bruixes es divertien d'allò més veient el cor espantat del nen que bategava salvatge dins del seu petit pit com un cavall desbocat; però elles no sabien que en Blai era un nen especial, tenia el do de creure en la màgia bondadosa dels dracs de Nataú, coneixia a fons totes les històries secretes que se n'explicaven i en aquells moments compromesos el petit s'esforçava a recordar-se dels seus amics màgics per provar de fer fora la por que les bruixes volien inspirar al seu cor innocent.
Així, a cada passa que feia, en Blai provava d'imaginar-se que no hi havia bruixes al cor del bosc, que tots els fenòmens estranys que s'hi produïen eren deguts a la presència amistosa d'aquells dracs dels quals tant havia sentit a parlar.
Quan la foscor es feia més intensa, tant que no podia ni veure el que tenia al davant, el nen es deia que era Fúsoc, el drac de la foscor, qui l'envoltava amb les seves ales negres provant de jugar amb ell; Fúsoc no era pas un dels seus dracs preferits, però pensar en ell li feia menys por que no imaginar-se les denses teranyines ennuvolades que en realitat les bruixes teixien al seu voltant.
 |
| S'imaginava que era Fúsoc... |
Quan sentia alguna fressa desconeguda es recordava dels udols vigorosos d'Uten, el drac del vent, que, vital i juganer com sempre, devia córrer pel bosc jugant a fet i amagar.
En Blai seguia, així, avançant a les palpentes enmig d'un bosc encantat i perillós, sentia tot d'esgarrifances a la pell i es repetia a si mateix:
- És l'alè glaçat de Juloec, el drac del gel, que m'acaricia i m'empeny endavant, ell no té la culpa de tenir un tacte glaçat a les escates...
En Blai, però, era conscient que tenia molta por. No hi podia fer res, però quan li tremolaven massa les cames alçava la veu i es deia a si mateix que tot eren coses de Goüm, el funest drac de la por, que es reia d'ell infonent-li temors sense fonament.
- Goüm és així... -es deia sense gaire convicció- sé que és ell... no hi ha bruixes a aquest bosc...
 |
| - Són els dracs que juguen amb mi... |
Així, el petit Blai es negava a reconèixer el poder de les bruixes, era com si apartant-les del seu pensament aconseguís vèncer el malvat poder que podien tenir sobre ell.
En realitat, en Blai, com tots els habitants de Nataú (inclosos aquells que no creien en bruixes ni en dracs) detestava i temia profundament les bruixes. De fet, els tenia tanta por que buscava refugi en una màgia amiga, la dels bondadosos dracs de Nataú, confiant que fos més poderosa que les fetilleries malignes que empestaven tot el bosc. Era per això que el petit Blai s'imaginava a si mateix acompanyat pels dracs de Nataú i el fet va ser que, de tant pensar-hi, la màgia dels dracs acabà per fer-los presents de veritat dins del bosc per ajudar-lo tal com ell desitjava.
 |
| Es veia acompanyat pels seus amics dracs... |
De sobte, les sensacions del petit Blai canviaren, era ben bé com si pogués tornar a respirar i la foscor que l'envoltava deixés de ser tan densa com havia estat fins aleshores.
En sentir la presència dels dracs al seu amagatall, responent a la crida silenciosa d'un cor esperançat, les bruixes s'esvalotaren molt i s'apressaren a fugir i amagar-se a la gola més profunda de la muntanya, aquella que, precisament, havia donat el mal nom al bosc sencer.
- Els dracs et podem protegir de la bruixeria... -se sentí dir a la veu de vent d'Uten- però el bosc seguirà essent el refugi de les bruixes... Tu podries alliberar-lo del seu poder. Si te'n sents capaç i les vols vèncer et caldrà alguna cosa més que la nostra protecció.
En Blai va sentir l'esbufec d'Uten amb tota claredat, de sobte, les seves imaginacions havien esdevingut reals i la seva esperança es convertí en una fe tan poderosa que es trobà a si mateix dient:
- Jo vull vèncer les bruixes i alliberar el bosc del seu poder!
 |
| - Tu pots vèncer les bruixes... |
- Aleshores... -va fer Uten- segueix el rastre de Julpà fins la gola de les bruixes i allà on l'aigua sepulta la cova on s'amaguen trobaràs l'entrada al seu amagatall.
En Blai es mirà el rierol que tenia a la vora i suposà que aquell era el rastre del drac de la pluja a què es referia el drac del vent.
- Abans, però, -cantà l'aigua dolçament amb la veu de Julpà, el drac de la pluja- et cal armar-te d'alguna cosa més que de valor i només el drac del foc et pot ajudar. Crida el seu nom al fons de les aigües i per més incomprensible que se't faci si la teva confiança és prou gran el seu poder se't farà present.
 |
| - Crida el seu nom al cor de les aigües... |
En Blai es mirà l'escàs rierol que bressava les seves aigües amb ingènua calma i es demanà com podria ser possible que d'aquella llar humida en naixés un foc ardent com el del drac que havia d'invocar. Semblava del tot impossible creure que un prodigi així es produís, però el cor ingenu d'en Blai creia cegament en la màgia dels dracs de Nataú i aquella fe era l'única cosa que calia per invocar el miracle que Julpà havia anunciat.
Hipnotitzat per les aigües, en Blai es trobà cridant el nom de Funoac amb totes les seves forces. De seguida, el curs tranquil del rierol s'interrompé i les aigües calmes començaren a giravoltar amb força. D'aquell remolí incipient en començà a emergir una flama estranya que, a poc a poc, s'anà transformant en el cos igni de Funoac, el drac del foc.
La silueta ardent i sinuosa de Funoac estava formada per tot de flames que cremaven constantment, de la seva cua afuada en vessava un foc que es fonia a l'aigua formant una espiral roja incessant. La flama dels ulls de Funoac ullà el nen amb ardent passió i de la seva boca en sorgiren espurnes que es clavaren a la pell del nen sense cremar-lo.
 |
| Funoac emergí de les aigües... |
Cada espurna es transformà en una escata daurada que s'anà agermanant amb tot d'altres escates fin a formar una armadura roent que protegia tot el cos de l'infant.
Aleshores, el drac del foc alenà amb força sobre el seu cap i n'enrogí el cabell i la cara per formar un casc perfectament ajustat al crani d'en Blai. Finalment, la cua poderosa del drac sacsejà amb força les gotes ardents que lliscaven avall i formà, davant els ulls estupefactes del nen, una espasa ardent que brillava amb llum pròpia enmig de la nit.
Aquell va ser l'últim regal que Funoac va fer a l'infant i la veu solemne d'Uten cridà al vent el nom del cavaller que havia nascut en aquell mateix moment per art de màgia: Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.
 |
| Funoac forjà l'espasa del cavaller. |
L'encesa aparició de Funoac es va fondre entre les aigües serenes del riu que Julpà guiava sàviament cap al seu destí. En Blai, convertit en cavaller, seguí el camí de l'aigua amb l'espasa ardent fent de torxa invencible contra la foscor del bosc embruixat.
Finalment, arribà allà on les aigües davallaven sobre un abisme aterridor formant un salt d'aigua que protegia l'entrada a la sinistra cova de les bruixes.
El Cavaller Daurat començà el descens amb més sort que traça, l'armadura daurada el protegia de les relliscades i els entrebancs i ben aviat es trobà davant per davant d'un forat obert a la roca que s'amagava rere una poderosa cortina d'aigua.
En Blai de Nesí es mirà l'espasa un moment i hi veié un reflex ardent de si mateix que l'encoratjà. Apuntà amb decisió la seva espasa contra l'aigua impetuosa i el seu devessall continu li cedí pas enretirant-se cortesament. La màgia dels dracs feia obeir els element i el Cavaller Daurat començà -així- a descobrir quina mena de poder s'amagava als regals que li havien fet els dracs de Nataú per dur a terme la seva aventura
 |
| Camí de la cova de les bruixes... |
Dins la cova tot era fosc, el forat feia una pudor insuportable, un tuf irrespirable i dens que ho empudegava tot. Les parets rocoses eren plenes d'una molsa corrompuda que regalimava humors inconfessables, el terra bullia amb tot de basses incandescents que escopien vapors fètids enmig d'aquell infern ofegat.
Hi havia tot de roques apilades arreu i rere seu s'hi amagava la maldat de les bruixes que esperaven pacientment l'heroi per vèncer el seu valor amb les seves males arts; en Blai no les podia veure, però la màgia sàvia dels dracs era amb ell i quan s'acostava al primer parany, un pedra enorme rere la qual s'amagava una bruixa traïdora, el cavaller notà com la flama intensa de la seva espasa de foc s'embravia i aconduïa el seu braç d'infant cap a la batalla amb una força desconeguda.
 |
| El cau de les bruixes era un lloc perillós. |
Així fou com caigué la primera bruixa. El Cavaller Daurat en travessà el cos d'un sol cop i la figura odiosa s'esvaí convertida en fum com si mai abans no hagués existit.
Després d'aquell primer embat, d'altres bruixes sortiren dels seus amagatalls per abraonar-se-li, els seus unglots infectes volien esgarrapar la pell tendra de l'infant, però topaven amb l'armadura ardent d'un veritable cavaller ungit per la màgia de foc de Funoac, un dels dracs més poderosos de Nataú. Els moviments d'en Blai esdevenien precisos i implacables i, a poc a poc, totes les bruixes anaren caient fulminades per una espasa que semblava ben bé com si lluités sola.
 |
| En Blai vencia totes les bruixes... |
Aquella va ser la primera batalla que visqué el Cavaller Daurat. El petit Blai emergí del bosc que havia alliberat de l'embruix fatal de les fetilleres transformat en una altra persona, en un Cavaller de Foc. Res no semblava diferent en ell, però havia rebut el do d'invocar el drac del foc i de transformar-se en el Cavaller Daurat i no renuncià mai a la seva aliança secreta amb la màgia protectora dels dracs de Nataú.
Des d'aleshores, i a mesura que anà creixent, Blai de Nesí s'anà convertint en el més gran caçador de bruixes del país i les seves aventures es convertiren en llegendes tan celebrades com aquelles que s'explicaven dels seus amics secrets: els dracs de Nataú.
L'aliança d'en Blai de Nesí amb el poder dels dracs havia de durar tota la seva vida i l'havia d'acompanyar en totes les aventures que visqué com el Cavaller Daurat.
 |
| Blai de Nesí, el Cavaller Daurat. |
