La bruixeta Eca

Cal una marmita per fer de bruixa...

Els petits sempre volen fer com els grans. Això també passa a Nataú... 
La petita Eca era una bruixeta molt eixerida, però encara no dominava prou les arts que volia utilitzar. 
En voleu conèixer la història? Aquí la teniu.



               

Aquest conte el dedico a la meva neboda Erika

                                             

LA BRUIXETA 
       ECA
Puig Deulofeu
       Dlof.









L'Eca era una bruixeta molt espavilada. Anava a l'Escola de Bruixes de la Lluna Negra i sempre era la primera a sortir de classe. 
Quan sortien d'escola totes les bruixes s'entretenien a jugar amb els seus animals màgics.

Les bruixetes i els seus animals màgics

L'Eca havia triat un mussol força malcarat i rondinaire i estava farta d'ell. En Daigi sempre estava de mal humor i no volia jugar a res divertit, així que la petita bruixa va pensar que provaria un encanteri per transformar-lo en alguna cosa més interessant.

L'Eca tenia un mussol malcarat

El primer intent que va fer va resultar un desastre. El pobre mussol Daigi va acabar amb unes orelles de conill i una cua de gat llarguíssima. Feia molta gràcia, però tenia encara més mal geni que abans i no va durar gaire.

El primer intent...

El següent encanteri era per transformar-lo en una papallona daurada molt bonica, però com que l'Eca no era gaire bona amb les pocions s'equivocà d'ingredients i en Daigi es convertí en un cuc llefiscós i grenyut que ho deixava tot ple de mocs. Aquest cop, l'encanteri tampoc no va trigar a desfer-se.

El segon intent...

Cansada, l'Eca provà un tercer encanteri que no podia fallar. L'havia tret del Llibre dels Misteris de la seva tieta que era una Mestra Bruixa molt destacada a la Congregació.

El llibre dels misteris...

Quan tingué tots els ingredients a l'olla, es mirà en Daigi de reüll i pronuncià les paraules màgiques molt a poc a poc. Havia vist com ho feia la seva tieta i provà de fer els mateixos gestos i tot:
- Cua de rata, ulls de tritó, pell de patata, fel de dragó. Muda-li la cara, canvia-li el cos.

- Cua de rata, ulls de tritó...

El vapor de l'olla va bullir amb força i quan l'Eca provà d'escudellar-la per banyar en Daigi amb el líquid màgic, el cullerot li va caure pesadament a l'olla i la va esquitxar, deixant-la completament molla.

El cullerot li va relliscar...

L'encanteri va començar a fer efecte. El cos de la petita bruixa es transformà de seguida en una mena de monstre, tenia cos de rata i cara de mussol amb trenes.

l'Eca transformada en rata-mussol

En veure's així, l'Eca començà a plorar. Xisclava tant que tot de bruixes esverades aparegueren a la Sala dels Encanteris. En veure-la, però, totes començaren a riure sense parar.
- És la petita Eca? -deien- o és una rata sàvia?

Les bruixes es reien d'ella.

L'Eca plorava sense parar.
- Canvieu-me el cos! -cridava desesperada.
Però les bruixes li posaren en Daigi al costat i van dir:
- Mireu! El mussol fa més goig que ella!
- La podríem deixar així...

L'Eca i en Daigi

- Sí, sí...
- Ai pobra Eca! Haurà d'anar-se'n a viure a les clavegueres...
- No em deixeu així! -protestava la bruixeta.
- Potser així aprendràs a treure més profit de les lliçons de l'escola... -li deien.
- Ja estudiaré més ... -contestava ella desesperada.
- Si? Vols dir?

- Se n'anirà a viure a les clavegueres ...

De sobte, va entrar a la Sala la tieta de l'Eca. Tothom va callar. La Mestra Bruixa se la mirà una estona i va fer espetegar els dits. La petita Eca tornà a ser ella mateixa en un tres i no res.
- Tieta!

La Mestra Bruixa, tieta de l'Eca.

La petita Eca s'abraçà a la seva tieta molt agraïda.
- No ho faré més... -deia somicant.
La bruixa se la mirà seriosa. Li posà un dit davant del nas i li va dir:
- Eca. Has de seguir practicant.

- Has de seguir practicant.

Combat

Les ombres sempre tenen un punt de joc i de companyia, us heu fixat que, si hi ha llum, mai no ens deixen de petja? 
Encara que costi de creure, a Nataú hi va haver un temps que no hi havia ombres... i va ser arran d'una gran batalla que les ombres van aparèixer al món de la 
fantasia. 
Com a la vida "real" la llum va lluitar contra la foscor i, com és natural, al món dels dracs i de la màgia només hi podia haver un vencedor... en voleu saber la història? Aquí la teniu...

    COMBAT
Puig Deulofeu
       Dlof.








Algú havia robat la llum del sol. Tot Nataú s'enfonsava en les tenebres i els dracs se sentien desconcertats davant d'aquell fet inversemblant i trist,
Uten, el drac del vent, es removia inquiet per les planes i pels cims, cercava desesperadament Fúsoc, el drac de la foscor, però enmig del dol que la seva obscuritat funesta estenia sobre Nataú no s'hi veia cap ressò ocult que el pogués fer present.
El drac del vent s'envolà cap als cims de Librab preocupat, allà pogué sentir la veu de molts altres dracs que, com ell, havien acudit a cercar resposta en les visions somioses de Misnòs, el vell drac dels somnis.
- Només Mull, el drac de la llum, ens podria ajudar... -va dir Misnòs amb aire greu- Res del que jo us pugui explicar no resoldria el conflicte amb què ens les havem... Ell és la nostra única esperança.

- Només  Mull ens pot ajudar...

Tots els dracs de Nataú començaren a cercar Mull per tot arreu, Uten esbufegava amb força el seu nom i Julpà, el drac de la pluja, el murmurejava amb cada gota de pluja que plovia. Tots el buscaven sense descans, però, com sol passar, va ser ell qui els trobà quan més desesperats estaven.
Mull retornava d'un llarg viatge que l'havia allunyat de Nataú durant molt de temps. El petit drac s'havia tornat un aventurer incansable, el fet de descobrir nous paisatges i noves maneres d'incidir-hi amb el seu poder màgic el fascinava tant que gairebé s'havia oblidat de la vella terra de dracs que l'havia vist néixer.
El drac de la llum contemplà la foscor que assolava Nataú completament esbalaït. Mull es feia creus que una cosa tan terrible hagués pogut passar i no comprenia com Fúsoc havia gosat segrestar la llum del sol que tan necessària era per a la vida del seu món.
- Les aigües profundes diuen que l'han vist prop d'Èdop... -comentà Julpà tímidament- tot just abans que aquesta foscor immensa ho cobrís tot.
- El poder sedueix les ànsies dels inconscients... -assegurà Basí, el drac savi- les tenebres del cor de Fúsoc li ennegreixen tant el cor que no s'adona que tot podria morir a Nataú sense la llum i l'escalf del nostre sol.
Les paraules del drac savi ressonaven enmig del silenci d'una forma lapidària.

- L'han vist prop d'Èdop... -va dir Julpà.

- No permetré que res mori aquí! -va fer el petit Mull obstinat.

Mentre ho deia un fulgor incisiu esmolava les seves escates daurades i un esclat de llum l'il·luminà poderosament.

Uten, el drac del vent, se'l mirà entre admirat i incrèdul, el cos del drac de la llum era el més minso que ell hagués vist mai, avesat com estava a les mides gegantines que prenien els cossos de la majoria dels dracs de Nataú aquella petitesa de Mull l'inquietava enormement.

- Jo t'ajudaré! -va dir impetuós.

- Tots ho farem! -exclamaren els altres solidaris.

- Això no es pot convertir en una baralla entre germans... -va dir el petit Mull entenimentat- Ja fa massa que vam deixar enrere aquesta mena de barbaritats. Els dracs ens hem de mantenir serens i no córrer a la lluita per més justa que sigui. Jo m'enfrontaré a Fúsoc ja que ell és el responsable d'aquesta negror intensa que ens corseca, cap altre drac no ha d'involucrar-se en el nostre combat.

Els dracs assentiren en silenci, la seva esperança era tan menuda com el cos esquifit del drac de la llum, però ells eren criatures màgiques i sabien que, per més neulida que fos, qualsevol esperança podia abatre el més ferotge dels enemics.

- Tots t'ajudarem!

Mull volà guiat per la seva poderosa intuïció cap a unes muntanyes baixes que semblaven fondre's en el paisatge. Dalt de tot del cim més esquerp s'hi podia veure la figura espectral de Fúsoc que ullava directament la llum de Mull mentre el petit drac s'hi acostava.
- Tu? -va fer impertinent, sortint-li al pas- Em pensava que ja no tornaries mai més... Ja pots tornar a marxar... Ara Nataú és el regne de les ombres i jo sóc qui regeix els destins de tots els que hi viuen...
- Ombres? -va fer Mull sorneguer- Que no t'has fixat, drac absurd, que tu no tens ombra?
Fúsoc es mirà el drac de la llum amb ràbia i li etzibà un esbronc esquerp com a resposta.
- Vas errat, Fúsoc. -va insistir Mull- No sé qui t'ha inflat el cap, però tu no pots estendre les teves tenebres per Nataú.
- I qui ho impedirà? Tu? -va riure Fúsoc arrogant- Sense la llum del sol no hi ha res que m'impedeixi omplir-ho tot de foscor, la teva llumeta és tan trista com les teves pretensions.

- I qui ho impedirà? tu? -va riure Fúsoc.

El drac de la llum es va mirar Fúsoc amb tristesa, sabia que el drac de la foscor era molt influenciable i que el seu cor no era tan dolent com ell pretenia que fos. Escampà la vista i de seguida descobrí el que ja imaginava; de lluny, amagat entre les muntanyes, es veia la figura esquerpa i agressiva d'Èdop que s'ho mirava tot sense perdre detall. En veure'l el petit drac de la llum no tingué cap dubte que el drac del poder era darrere de cada mot que havia pronunciat Fúsoc.
Enrabiat amb aquella visió, Mull es féu un bolic i començà a girar com una roda. A mesura que el drac de la llum giravoltava tot de raigs es desprenien de les escates del seu cos i encertaven el cos d'Èdop en la distància.
El xiscle del drac del poder ressonà amb força eixordadora. Èdop ullà rabiós Mull abans de fugir amb la cua entre cames deixant Fúsoc completament sol davant d'aquell rival tan poderós.
Aquell gest desconcertà l'escàs valor de Fúsoc. El drac de la foscor, però, estengué les seves ales negres i provà d'embolcallar el cos del petit Mull dins la seva foscor intensa. Mull no havia deixat de girar en cap moment i el contacte entre les dues pells produí un esclat portentós que els féu volar l'un ben lluny de l'altre. Aleshores, Mull obrí els ulls intensos i encegà Fúsoc amb la seva llum poderosa.

Mull començà a girar com una roda.

Es féu una pausa dramàtica, Fúsoc es cobria amb les seves ales fosques, protegint-se de la cremor dels raigs que es desprenien de la mirada del seu rival, aquell gest li impedia de veure com els braços i les cames del drac de la llum amagaven encara una altra sorpresa que el drac de la foscor no hauria sospitat mai que fos possible. Mull formà una bola de foc entre els seus braços, una bola que no parava de créixer i d'adquirir velocitat empesa per les extremitats del petit drac amb una força descomunal contra el drac de la foscor.
A mesura que avançava ràpidament cap al seu objectiu, la bola es feia més i més gran i Fúsoc, paralitzat per la sorpresa i per la por, se la trobà a sobre sense saber com.
L'impacte va ser apoteòsic. Una explosió de llum desplaçà el cos de Fúsoc contra les muntanyes amb tanta força que s'esmicolaren i es convertiren en un munt de pedres i terra remoguda.
A poc a poc, una boira polsosa anà deixant entreveure una llum tímida, apagada, ofegada pel cataclisme. Aquell escenari polsegós dissimulava l'alliberament d'un sol que havia estat presoner al fons de les muntanyes, enteranyinat amb les tenebres més espesses que Fúsoc havia estat capaç de teixir per silenciar el seu esclat poderós de llum i de vida.

una  bola de foc...

Mentre allò passava, Mull tornà a obrir els ulls i contemplà el cos estès de Fúsoc amb atenció.
- Ara- va dir- et faré un regal que et recordarà que la teva existència no té cap sentit sense mi.
El drac de la llum s'afanyà a il·luminar amb tota la força del seu cos el cos ennegrit de Fúsoc, la crinera daurada de Mull desprenia uns raigs tan clars de llum que semblaven capaços de destenyir el negre llustrós de la pell de Fúsoc per tornar-lo un pàl·lid reflex de si mateix.
La llum de Mull travessà el cos del drac de la foscor i desprengué d'ell una ombra subtil que mai abans no havia tingut.
- Ara aquesta ombra teva et recordarà sempre que sense llum no hi ha foscor i fins i tot la teva essència depèn d'aquesta veritat innegable.
L'ombra de Fúsoc fumejava intensament com si es resistís a pertànyer-li completament i, inesperadament, miraculosament, una part d'aquella ombra se separà d'ell i començà a prendre una forma diferent d'aquella que imposava la figura sinistra de Fúsoc.

-Et faré un regal...

El drac de la foscor i el drac de la llum contemplaren atònits com del combat que ells havien sostingut en sorgia la figura d'un drac diferent i completament desconegut: el drac de les ombres prengué el nom de Bumè.
- Tens molta raó. -va dir Bumè complagut mentre es mirava Mull i Fúsoc alternativament- Jo faré que tot el que sigui tocat per la llum projecti una ombra íntimament lligada al seu cos. Seré un ressò de cada presència, un record, una companyia inevitable, la demostració evident que la llum i la foscor són com dues cares d'una mateixa moneda.
Mentre el drac de les ombres deia això, el núvol de pols que enteranyinava el sol s'anà desfent i tots tres dracs pogueren veure com l'astre rei recuperava el seu lloc al cel sense problemes.
El petit Mull somrigué a Bumè amb tendresa i Fúsoc girà cua tant de pressa que semblava ben bé que la seva ombra l'empaités mentre fugia.
Bumè s'envolà amb prestesa i lliscà sobre la superfície de les coses deixant-hi la petjada inesborrable del seu pas misteriós.
Des d'aquell dia, el drac de les ombres passejà per Nataú com qualsevol dels altres dracs que hi vivien i la seva presència escampà tot d'ombres juganeres rere les realitats rotundes de Nataú.
Gràcies a Bumè, aquell món de fantasia i de realitat que era alhora terra de dracs i d'homes es mostrà una mica més misteriós i màgic del que ja era.

Bumè, el drac de les ombres

Nadal

Arriba nadal i, amb ell, els llums de colors, la il·lusió i els bons sentiments... això, al món de les persones; però: què passa a Nataú?

Diuen que hi va haver una vegada un follet que s'aficionà tant a ser a prop de les persones que s'oblidà del més important i es perdé a si mateix... sortosament, una llum misteriosa l'ajudà. 
En voleu conèixer la història?
Acompanyeu en Queixós en el seu viatge de retorn al cor de la màgia i la fantasia natauenca i deixeu que la màgia i els bons desitjos de nadal us omplin cada dia de l'any.

     NADAL

    Puig Deulofeu

          Dlof






 Al vell país de Nataú tot s'havia omplert de llums de colors. Les cases dels homes lluïen festives i alegres amb tot de llumets de colors que il·luminaven les nits més fosques de l'any.
Els dracs de Nataú s'ho miraven embadalits, tenien debilitat per la bellesa i els arbres, els balcons i els fanals engalanats de llum els enllaminien el cor com ho feien amb els infants que poblaven el seu món de fantasia.
- Diuen que és nadal, -explicava convençut Basí, el drac savi- i sembla que és el moment de l'any que els homes es recorden de la il·lusió i de l'amor.
- Jo m'he adonat que estan de molt bon humor... -esbufegà Uten rialler- i es miren els més petits amb una devoció especial.

- Diuen que és Nadal...

- Tenen tot de costums ben curiosos -replicava Basí- i parlen de la màgia de nadal amb un candor que gairebé es diria que hi creuen i tot...

Misnòs sospirà amb força, el seu alè càlid feia un baf visible i semblava ben bé com si el seu vapor somiós volgués dir alguna cosa.

- Fa molt de temps... -començà a dir- hi va haver un follet desenganyat que abandonà la seva llar fart de veure sempre les mateixes cares rialleres i felices.

- Un follet? -demanà de seguida Baslè, el drac invisible, que era molt amic dels follets Anairucs- Com es deia?

- Li deien en Queixós i, com us podeu imaginar, era un follet rondinaire que no estava mai content de res.         

- Fa molt de temps...

De fet, en Queixós era un follet insòlit -començà a explicar Misnòs encenent la seva mirada somiadora- . Com ja sabeu la majoria dels follets Anairucs són personatges feliços i jolius, però en Queixós tenia tendència a vigilar molt de prop els homes. No ho feia com tu -Basí- admirant-ne totes les coses bones que són capaços de fer. No, en Queixós només es fixava en el dolent i n'acabà aprenent tots els desenganys i les frustracions. 
Acabà per no creure en la màgia, us ho imagineu? Ell! un follet! 
Es passava tot el dia repassant totes les coses terribles que podien passar-li en un món cruel i perillós com era el dels homes i s'amargava dient-se a si mateix que el millor que podia fer era abandonar aquell lloc per sempre.
El mal va ser que, un dia, en Queixós complí la seva amenaça i abandonà Nataú definitivament.

En Queixós era un follet desenganyat de tot.

La quantitat de coses que li van arribar a passar mereixerien més paciència de la que qualsevol drac tindria per escoltar-les. Com que només esperava coses dolentes de la vida era incapaç de veure les bones que se li oferien al pas i el seu dia a dia s'anà omplint de penúries que confirmaven allò que ell mateix es deia sobre com li podien anar les coses.
En Queixós es va perdre molt més lluny del que qualsevol follet hagués anat mai. El seu esperit contemplà els miracles de mil paisatges nous, però com que tenia l'ànima bruta de por i desconfiança només en veia els perills i les incerteses. El follet s'havia oblidat de somiar, no somreia mai a la llum ni a l'escalfor del sol, no sentia el cant de les fades i la distància no li imposava cap oblit que el rescabalés de les pors que niaven al fons del seu temperament solitari.

En Queixós es perdé molt lluny...

Un dia arribà a una terra deserta, només hi havia sorra i més sorra al seu davant i el follet s'hi endinsà convençut que era el seu destí haver d'enfrontar aquell nou paratge desolat que podia acabar amb la seva vida. Travessar aquella terra deserta va ser més del que pogué suportar. Tota la pols i l'aire sec el feien enyorar els seus rius estimats, aquells que, plens de brutícia i tot, respiraven més vida que no aquell erm eixut i trist.
De nit, contemplava el cel i envejava les estrelles, eren tan lluny i lluminoses que semblaven contenir tota la pau que a ell li faltava. De sobte, pensà en tornar, en retrobar els alegrois dels seus companys i el so tendre de les aigües de Nataú; però ja era massa tard, havia perdut el rumb feia molt de temps i les forces l'havien abandonat gairebé del tot en el seu suïcida intent de travessar el desert.

De nit contemplava el cel...

- I què va passar?- demanà Julpà, el drac de la pluja, melangiós.
- Va veure una llum -féu Misnòs misteriós-. Era una llum molt minsa, gairebé una al·lucinació somiosa i irreal. En Queixós se la mirà un moment, desconcertat, no podia saber d'on havia vingut, havia aparegut davant seu sense fer gens de soroll i volava suaument sense allunyar-se gaire. 
El follet se sentí atret per aquella llum misteriosa sense saber gaire per què, estava massa cansat i abatut per rondinar i aquella llumeta era tan dolça i càlida com un company de camí que t'anima a continuar.
Va ser gràcies a aquella llum que en Queixós començà a caminar altre cop. Curiosament, la llum seguia una direcció precisa, com si el guiés fora d'aquell parany en què havia caigut per la seva pròpia voluntat.

- Va veure una llum...

A poc a poc, el camí es va anar fent més amable. El desert quedava enrere i els boscos i les aigües per on la llum es feia seguir restituïen les forces i l'ànim del follet perdut. Aquella companyia silenciosa ocupava tota la seva atenció, el guiava per camins plens de bellesa i d'energia que omplien l'esperit decebut del follet d'una força estranya, feta de confiança i d'amor.
Quan arribaren a Nataú en Queixós descobrí que tot el seu vell món era ple de llumets de colors que brillaven intensament dins la foscor, la llum misteriosa que l'havia guiat de retorn a la llar es fongué amb aquells colors intensos i alegres i en Queixós sentí l'alegria de veure's envoltat d'aquells que tant l'estimaven i que l'havien trobat tant a faltar.

La llum misteriosa es fongué amb els colors...

- Són els llums... -cantava la veu tendra d'en Dolç- Cada llumet és com una il·lusió... tot Nataú s'omple de fantasia per nadal. Fins i tot els homes es recorden que n'hi ha dins dels seus cors per aquestes dates...
- Més val això que res... -va fer en Queixós rient.
I des d'aquell dia en Queixós procurà restar més estones a prop dels altres follets que no pas a prop dels homes perquè estava segur que a ell li calia recordar-se de la il·lusió més sovint del que els homes ho solien fer. Amb el nadal no n'hi havia prou.

Amb el nadal no n'hi havia prou.

El millor amic

Qui té un amic té un tresor.
L'amistat és una de les relacions més màgiques i especials que es poden tenir a la vida.
Un amic sempre és al teu costat, disposat a tot per ajudar-te a superar els moments difícils.
Això és el que li va passar a en Pau, que va descobrir en el coratge d'un drac la força inesgotable del millor amic... Vet aquí la seva història.

Aquest conte el dedico a en Xavi Madaula, el meu 

millor amic i company.

Amb l'amor de sempre.

Puig.

     

         
     EL MILLOR AMIC

       Puig Deulofeu

               Dlof.

Uten, el drac del Vent, arribà al cim més alt dels Cingles de Litrab esbufegant ben fort contra la muntanya esmolada. Havia anat a veure Misnòs, el drac dels somnis, per tal d'esbrinar què s'amagava rere una crida misteriosa que havia excitat la seva natural curiositat.
- Fúsoc torna a fer de les seves... -es queixà rotund- té espantats els més menuts de Nataú i, pel que sembla, ja ni el poder de la Fada de la son no el pot contenir, els nens ploren desconsolats sense poder adormir-se, tement que la fosca ombra del drac els porti tot de tenebres al cor...
El rostre preocupat d'Uten es reflectí a la mirada profunda de Misnòs. El drac del vent havia atès la crida d'un nen de Nataú que coneixia molt bé el món dels dracs i de les fades i que s'havia mostrat molt preocupat en veure que la Fada de la son ja no protegia el descans del seu germà com abans.

- Fúsoc torna a fer de les seves...

- En Joan té raó -va dir Misnòs preocupat-. Alguna cosa molt estranya passa amb tot això... El petit Pau té molta por de Fúsoc i la protecció de la Fada li és molt necessària...
- En Joan va cridar al vent el que passava confiant que jo l'escoltaria, ell mateix havia explicat al seu germà com s'ho havia de fer per cridar la Fada de la son i espantar Goüm i Fúsoc del seu costat per tenir dolços somnis (*). Jo també crec que alguna cosa terrible ha d'haver passat, la Fada de la son ha desaparegut i sense ella la foscor es torna més amenaçadora i terrible.

(* en podeu llegir la història al conte la Fada de la son) 

 

- En Joan té raó...

- Un misteri com aquest només pot ser resolt per un drac valent i decidit que sigui capaç de vèncer les ombres amb la mateixa força que la bella Fada de la son... Haurem de cridar Enòs, el drac de la son, perquè ell mateix resolgui aquest misteri.

Enòs va ser cridat per Misnòs i volà empès per la força d'Uten per tots els racons de Nataú sense decans. Era un drac gran i bondadós que mirava les coses amb els ulls tancats, tenia el do màgic de veure-s'hi entre les tenebres i semblava que dormís plàcidament fins i tot quan més actiu i incansable es mostrava.

Enòs s'ho mirava tot amb els ulls tancats...

Enòs arribà a la Vall d'Inulec atret pels plors d'un nen que es resistia a adormir-se a les fosques. Enòs entrà a la casa per la xemeneia i s'envolà escales amunt sense fer soroll. 
A l'habitació d'en Pau, Fúsoc estenia les seves ales profundament negres i atemoria el nen sense remei. Enòs entrà tot d'una i acaronà el nen amb dolcesa, les seves ales esteses de seguida protegiren el seu cor amb un tel de llum blava que allunyà les teranyines de Fúsoc del seu voltant. Aleshores, Enòs esbufegà amb força i una llum vaporosa il·luminà l'habitació completament. En Pau pogué veure les escates del drac que brillaven amb mil colors diferents i alegres i tot d'espurnes que saltaven del seu cos per clavar-se a la pell dura de Fúsoc i del seu inseparable amic Goüm.
- Això també ho feia la Fada... -digué en Pau impressionat- però ella ja no ve mai... i el dolent d'en Fúsoc em fa por...
Enòs somrigué endormiscat.

Tot d'espurnes atacaven Fúsoc...

- Cal ser valent per enfrontar-se a la foscor... -va dir- però no cal fer-ho sol. Jo puc vèncer el drac de la foscor i també el de la por... però em cal el teu ajut per buscar la nostra amiga, la Fada de la son.
- Jo no sé on és... -va fer el petit.
- Tanca els ulls... -va dir el drac dolçament- no tinguis por... jo seré aquí en tot moment, no et deixaré mai sol.
En Pau va tancar els ulls i de seguida notà com el cos se li feia lleuger i podia veure-s'hi amb els ulls tancats. Enòs el portava a cavall i tots dos volaven per Nataú envoltats per un núvol vaporós que el drac de la son alenava poderosament per protegir-se dels perills. 
El seu viatge els portà fins un cim esquerp i esmolat ple de pedrots bruts i relliscosos.

En Pau i Enòs volaven per Nataú...

- Que és lleig tot això! -exclamà en Pau confós.
- Sí... tan lleig que només una bruixa podria viure-hi... -va fer Enòs convençut.
El drac i el nen s'acostaren a les roques i de seguida sentiren una escalfor molt suau que s'amagava al fons d'una pila plena de molsa i sutge.
- És la Fada? -demanà en Pau.
- Sí... -va dir Enòs- està presonera d'un encanteri maligne i ella sola no es pot alliberar.
- Què podem fer? -va dir en Pau preocupat.

- És la Fada?

- No hi podeu fer res! -exclamà de sobte una veu esgarrifosa.
Del darrere de les pedres en sorgí una bruixa tan lletja que el sol i tot s'espantava de veure-li la cara. Era la bruixa Glua, la bruixa del nord i darrere seu s'hi podia veure l'ombra misteriosa d'un drac ambiciós i descregut que s'havia aliat amb ella per vèncer el poder de la Fada de la son i atemorir allò de més valuós que tenien els homes: els seus fills.
La veu d'Èdop, el drac del poder, confirmà allò que la bruixa del nord havia assegurat.
- No hi ha res a fer... -va dir arrogant- sense la Fada de la son els nens com tu passareu tanta por que mai més no podreu somiar tranquils. Jo seré l'amo de les vostres pors i haureu de fer tot el que jo desitgi!

- No hi podeu fer res!

En Pau es mirà Èdop amb rancor, després es mirà Enòs i i li agafà la mà amb més força.

- Ets un dolent com en Fúsoc... -va cridar- però el drac de la son m'ha dit que no em deixarà mai i el meu germà gran que és molt valent lluitarà amb tu i et guanyarà...

Aleshores, com per art de màgia, el petit Pau es trobà que el seu germà gran era al seu costat i es mirava Èdop i la bruixa sense una engruna de por al cor.

- Heu de deixar lliure la Fada de la son... -va dir Enòs pacient.

- Mai! -cridà la bruixa orgullosa.

- Aleshores t'haurem de fer fora del nostre món! -amenaçà en Joan.

En Joan aparegué al seu costat...

Abans que ella pogués fer cap moviment es trobà que el nen havia cridat el nom de molts dels dracs més bondadosos de Nataú que acudiren a la seva crida immediatament disposats a fer fora d'aquell món de fantasia l'enemiga de la seva màgia.Julpà plogué amb força sobre el seu cos llefiscós amb tot de llamps i trons eixordadors. Uten esbufegà amb tanta força que l'arrossegà enmig de la tempesta fins el foc que Funoac havia encès com a parany. La bruixa cremà instantàniament i en veure que es convertia en fum, Èdop provà d'envolar-se per fugir d'allà. Uten esbufegà amb força per impedir-ho i Juloec llençà contra ell els dards gelats més esmolats que tenia per clavar-li el cos contra el terra i empresonar la seva voluntat de fugir.

Funoac cremà la bruixa i Juloec llençà dards de gel contra Èdop

- Allibera-la -va dir Enòs tranquil.
- Sí, deixa-la anar... -va gosar dir en Pau.
- No serviria de res... -va fer ell indiferent- una fada sense nom no pot ser cridada per ningú...
Les seves rialles retrunyien enmig dels cims rocosos i desolats, Enòs es mirà la pila de pedres amb atenció i després s'ajupí prop d'en Pau.
- La bruixa del nord ha robat el nom de la Fada... -li explicà- és per això que no la podies cridar i ella no podia venir... Aquest és l'encanteri que la bruixa Glua li ha fet i del que la Fada de la son no es pot alliberar.
- Doncs potser el que hauríem de fer és donar un altre nom a la Fada... -va dir en Joan decidit- Què et sembla Pau? Ho provem?

La bruixa havia robat el nom a la Fada

El nen es mirà el seu germà amb devoció, ell sabia tantes coses de dracs i de fades que no es podia equivocar. Es posà dret sense deixar anar la mà d'Enòs i li digué a cau d'orella un nom per si podia ajudar a la Fada.
- És un nom ben bonic... -assegurà Enòs- Hauries de dir-lo a prop de les pedres, potser ella et sentirà i la màgia d'un nom nou l'alliberarà de l'embruix de la Glua.
En Pau s'acostà una mica a les pedres i tot solemne digué ben baixet:
- Luà.
Tot de colors començaren a sortir de sota les pedres i un esclat de llum començà  a esberlar-les per deixar veure al dessota la bellesa amagada de la Fada de la son.

Un esclat de llum esberlà les pedres.

En Pau començà a saltar d'alegria i Enòs recollí amb delicadesa el cos petit de la Fada per portar-la de retorn a la vall d'Inulec, a la casa on vivien els dos germans.
Tot va anar molt de pressa, de sobte l'habitació d'en Pau tornà a fer-se present i Enòs deixava la Fada de la son prop del coixí del nen que dormia profundament.
- Des d'ara no hauràs de tenir més por d'en Fúsoc, Pau... -va dir Enòs mentre li feia un petó al front- tant la fada Luà com jo tindrem cura que la foscor sigui bondadosa amb tu i amb tots els nens de Nataú.
- Que la foscor sigui un dolç refugi per a la son i per als somnis... -va dir ella amb la seva veu més dolça- amb un drac especial que tindrà cura de tot com el millor amic que un nen pot tenir.

El millor amic que un nen pot tenir.