EL FOLLET DELS BOTONS

La vida quotidiana és plena de les petites coses que ens passen. Ens vestim de pressa i, de sobte, ens adonem que hem perdut un botó de la camisa i ens tornem bojos buscant-lo per tot arreu.

 

A Nataú això també passa, però un fet com aquest obre les portes a la màgia que batega latent rere tot el que ens envolta. 

Quan es perd un botó no hi ha cap dubte que el millor és encomanar-se a un follet dels botons. Aquests follets són uns veritables enamorats dels botons i no heu de dubtar gens que si hi ha cap oportunitat de trobar el que heu perdut ell se'n sortirà amb molta més traça que no pas vosaltres.

Si no em creieu no deixeu de llegir aquesta història. No us perdeu...

 

 

 

 

EL FOLLET              

DELS

BOTONS

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

En Jan s'havia posat malalt i no podia anar a l'escola. Sa mare l'havia recollit d'allà carregat de febre i de tos i l'havia fet anar al llit tan bon punt arribaren a casa.

En desfer la bossa del nen la mare hi trobà la bata escolar i descobrí que hi faltava un botó.

- Jan, fill, que has perdut un botó? -li demanà.

El nen arronsà les espatlles i aclucà els ulls febrós. Sa mare li acaronà el front i el deixà dormir una estona abans de sopar.

Mentre ell reposava i sense que ningú no se n'adonés, a l'escola del nen un follet atrafegat apareixia del no-res repetint amb aire concentrat:

- Un botó... un botó... on deu ser? On deu ser?

 - Un botó, on deu ser?

 

Qui així parlava era un follet dels botons, representant de la noble estirp dels follets anomenats domèstics per la seva afició a ajudar o entorpir les tasques quotidianes de les persones. Tothom sap que els follets dels botons no es poden resistir a trobar els botons que s'han perdut i aquell follet havia aparegut màgicament a l'escola d'en Jan per trobar el botó que sa mare havia dit que el nen havia perdut.

La feina del petit follet es concentrà de bon principi a l'aula on en Jan anava a estudi, la va repassar de dalt a baix, però no hi va trobar res més que una goma d'esborrar i una cinta dels cabells perduda.

Després d'això el follet es passejà per tot el recinte escolar, per totes les classes i els passadissos, per tots els lavabos i sales que trobava... però res. Amb tot, el follet dels botons semblava no poder desanimar-se mai i enfilà el passadís cap al pati de l'escola ben decidit.

Només va trobar una goma d'esborrar i una cinta dels cabells...

 

El pati era ple de fulles seques que havien caigut dels arbres, buscar allà un botó extraviat era com buscar una agulla en un paller, però el follet dels botons s'ho mirava tot amb els seus ulls somiosos i començà a trescar amunt i avall confiant que la seva intuïció màgica el guiaria cap al seu objectiu.

Així va ser com després de moltes voltes, el follet emergí de sota la pila de fullaraca amb un botó nacrat carregat a l'esquena.

- ja el tinc! -cridava content mentre feia ballarugues.

De sobte es posà tot seriós i féu:

- Ara s'ha de cosir. Sí, sí, cosir, cosir...

Havia trobat el botó perdut!

 

I començà a mirar al seu voltant com si li calgués decidir quin camí emprendre. El follet deixà el botó a terra i, com per art de màgia, es tragué de sota la roba un rodet de fil enorme i una agulla tan llarga que el feien empetitir a ell i tot.

Amb molta traça enfilà l'agulla amb el fil transparent, quasi invisible, i la llençà amb una força sorprenent.

El follet es carregà el botó a l'esquena i seguí el fil invisible cap al seu destí. Després de molt caminar es trobà l'agulla clavada a la porta d'una casa. Havia trobat el que buscava.

Per art de màgia aparegueren fil i agulla...

Entrà a l'habitació del petit Jan per sota la porta i es posà a cosir el botó a la bata del nen. Sense adonar-se'n cantussejava una cançoneta que despertà el nen que se'l mirà amb ulls endormiscats.

- Què fas? -li va demanar en Jan fregant-se els ulls.

- Cuso un botó... -va fer el follet mirant-se'l de reüll i sense deixar la feina- És la meva feina, saps?

- Ah...

I en Jan seguí mirant-se'l com cosia tot atrafegat, puntada aquí, puntada allà... fins que ho deixà tot ben cosit.

- Ja està -va dir tallant el fil amb les dents esmolades-. Una bona feina, a fe que sí... No sé com us ho faríeu sense un follet dels botons com cal per casos així...

El follet somrigué feliç, li picà l'ullet i s'escolà per sota la porta sense dir adéu.

El follet es va posar a cosir...

 

La mare portà el sopar al seu fill i mentre el nen menjava començà a endreçar l'habitació. S'anava a emportar la bata per cosir-la quan el nen li va dir:

- Ja no cal... el follet dels botons ha vingut i l'ha cosit...

La mare es mirà desconcertada la bata i després s'acostà al seu fill.

- Encara tens febre -li va dir tocant-li el front-. Si demà encara en tens no podràs anar a l'escola.

En Jan tancà els ulls i s'adormí de seguida. Als seus somnis febrosos tot de follets trescaven per la casa arreglant les coses que no anaven a l'hora.

Quan en Jan es va posar bo i va tornar a l'escola es cordà la bata molt orgullós dels seus botons tan ben cosits, en tocar-los se li escapava un somriure feliç.

 

En Jan recordava feliç el seu nou amic, el follet dels botons.

 

El país de les fades

Vivim envoltats d'informació, hi tenim accés amb molta facilitat i en disposem d'una manera lleugera, despreocupada, sovint massa irresponsable.

De vegades no som conscients que tenir accés a tota aquesta allau d'informació exigeix de nosaltres un exercici conscient i deliberat de responsabilitat, som responsables del que fem amb tot allò que arribem a saber dels altres i també en som de respectar els límits que el nostre sentit comú i l'ètica personal que tots hauríem de tenir ens imposin. 

A una societat on tot es consumeix i es llença val la pena pensar una mica sobre tota la informació que ens arriba (ja sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació o de persona a persona ) i el que en fem com a individus.

 

A Nataú passa el mateix. Hi havia un drac de naturalesa fumosa que s'escampava per tots els racons del vell país de la màgia deixant-se emportar pel seu afany de tafanejar de manera insaciable.

En Samú xerrava tot el que arribava a saber i quan descobrí un dels secrets més ben guardats de tot Nataú ja us podeu imaginar quines intencions tenia... 

Però on no arriba la discreció hi arriba la màgia i les fades van donar una lliçó exemplar a aquest drac inconscient ... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

EL PAÍS DE LES FADES

Puig Deulofeu

Dlof.

Hi ha molta gent que no creu en les fades, però cap drac entenimentat de Nataú no hauria posat mai en dubte que les fades existeixen, tots ells saben que els follets n'estan secretament enamorats i que fins i tot els gegants, grans i toixos com són, els tenen un respecte reverencial.
Amb tot, a Nataú es comentava que cada cop hi havia menys fades. L'arribada dels homes semblava anar-les foragitant de la terra dels dracs per fer-les refugiar a un lloc misteriós que es coneixia com el país de les fades.
El país de les fades es tenyia del tel misteriós i secret que prenien totes les coses que tenien a veure amb aquelles criatures màgiques, era l'indret secret des del qual les fades anaven i venien a Nataú, un lloc del qual mai no parlaven, un lloc que semblava no existir.
Així va ser com va néixer la llegenda. Alguns deien que el país de les fades era un país d'aigua, ple de rius, llacs, fonts i estanys jolius, d'altres imaginaven que s'alçava dalt de tot d'alguna muntanya altíssima, llunyana i inabastable, emboirada i irreal com la presència vaporosa d'aquelles delicades criatures. Tot plegat eren enraonies somioses i desvagades que no aclarien res de res, però hi hagué un drac, només un, que arribà a visitar aquell món meravellós i en guardà el secret tan gelosament que ningú no s'arribà a creure mai que realment hagués trobat allò que tots es delien tant per descobrir.

 

El país de les fades era un lloc secret

En Samú era el drac dels secrets, tots el coneixien a Nataú i sabien que ningú com ell per escoltar i callar tot allò que se li volgués confiar, però el que molt pocs sabien era que en Samú no sempre havia estat així, i tampoc no sabien per què aquell drac tan discret havia arribat a ser d'aquella manera.

De jovenet, en Samú era un drac tafaner i terriblement indiscret. El seu cos era vaporós com el fum i per això, durant la seva joventut, molts l'arribaren a conèixer com el drac del fum.
En Samú solia anar amb en Fúsoc i en Goüm a la recerca d'emocions i aventures, però en Samú no tenia el cor tan negre com el drac de la por ni tan enteranyinat de malifetes com el drac de la foscor. Ell surava lliure pel cel de Nataú empès pel vent d'Uten que li alegrava les entranyes, gràcies a ell s'escolava per tots els racons i espiava tot allò que atreia la seva afamada atenció.
Les fades havien exercit sempre una fascinació molt especial en aquell drac tafaner, elles fugien de la seva presència tan bon punt com el veien i se'l miraven amb una suspicàcia que semblava endevinar la mena de relació que hi havien de tenir amb el temps. Però les reticències de les fades només servien per atiar la viva curiositat d'en Samú, com més el defugien més s'enderiava ell a voler encalçar-les i espiar tot el que feien i no semblava voler entendre que per molt que ell en volgués saber tots els secrets allò no li donava cap dret a saber-los.
En Samú seguia les fades pertot arreu, les espiava pels racons disposat a esbombar tots els detalls del seu pas per Nataú a qualsevol que se'l volgués escoltar. En certa manera en Samú era conseqüent amb la seva naturalesa fumosa, tot en ell s'expandia en l'aire, com els secrets que ell escampava de manera indolent.

En Fúsoc, el drac de la foscor, i en Goüm, el drac de la por, solien acompanyar en Samú

Un dia, en Samú ensopegà amb una fada que voltava tota atrafegada pel bosc, de seguida li semblà que ella tenia un tarannà sospitós i es decidí a seguir-la allà on anés. Per més que ella provés de fer marrada per estalviar-se la companyia d'un núvol de fum vaporós i insistent, en Samú no desistia d'encalçar-la. Tot i amb això la fada no es resignà a abandonar el seu camí, precisament la insistència d'aquell drac tant molest l'encoratjava a abandonar Nataú i anar-se'n al país de les fades.
El camí s'anà fent llarg i tortuós, semblava mentida que una criatura d'aparença tan desvalguda i fràgil pogués suportar un viatge tan llarg, però en Samú no desistia en la seva obsessió i encegat com estava per la idea de descobrir la llar de les fades demanà a en Fúsoc que l'ajudés.
El drac de la foscor acompanyà en Samú per fer invisible la seva presència, la dissimulava amb un tel dens de foscor sota els arbres dels boscos i l'agombolava teixint les nits més obscures de Nataú; així fou com tots dos pensaren que havien enganyat la fada fugitiva que seguia el seu camí aparentment segura d'haver deixat enrere el drac del fum definitivament.

El drac de la foscor acompanyava en samú...

Cap dels dos dracs no es podia imaginar el que passà. Dins d'uns boscos obscurs com una gola profunda i ignorada es formà un esclat de llum portentosa que havia aparegut obedientment davant el conjur de la fada.
- Així és com ho fan... -sospirà en Samú feliç.
I és que, efectivament, per arribar al país de les fades calia travessar una porta misteriosa tenyida d'una llum tan clara que encegava els sentits i els deixava tan somorts com si haguessin quedat encantats. 
En Fúsoc quedà tan enlluernat per la porta màgica de les fades que fugí corrents abans no es desdibuixessin les ombres que li cobrien el cos. En Samú, en canvi, quedà embruixat per la llum càlida i se sentí seduït per un poder rotund que l'atreia misteriosament cap a dins. 

La fada obrí el portal de llum del país de les fades

 

El país de les fades era un esclat de llums vaporoses i radiants, el cos de fum d'en Samú es tenyia dels colors més brillants com per art de màgia i ell mateix es podia veure la pell acolorida com si fos una altra criatura qui l'estigués mirant. - No has parat fins arribar-hi... -va sentir que li deia la fada a qui havia encalçat tant- Doncs mira-te'l bé... El país de les fades és un racó que no es deixa visitar pels forasters, els seus secrets, aquests secrets que tant et deleixes per descobrir se't revelaran finalment, però no en podràs dir res perquè el preu que has de pagar per la teva gosadia és el silenci.

A partir d'ara -continuà- només el teu cos de fum es podrà escampar arreu, però res del que vegis no anirà enlloc, correràs per Nataú i qui sap si per d'altres mons... descobriràs tot el que t'amaguen els silencis i les revelacions profundes, però en guardaràs el secret per sempre perquè els secrets no són com el teu fum, cal servar-los i estimar-los en el més profund dels silencis al fons del cor, allà on la ingenuïtat d'aquells que els confien els col·loquen amorosament.
Des d'ara -conclogué- l'encanteri de les fades et convertirà en el drac dels secrets, només tu podràs encalçar les veritats més ocultes dels cors dels altres i només tu els serviràs amb noblesa i honestedat.

El cos de fum d'en Samú s'anà omplint de colors

I així va ser, en Samú arribà a conèixer el país de les fades, els seus secrets i molts d'altres tan misteriosament bells com aquells. A Nataú molts creien que era la noblesa del seu cor la que imposava en ell un silenci rotund sobre tot el que havia vist, però en realitat el que impedia al drac d'esbombar-ho tot, com sens dubte hauria fet abans de la seva irrupció al país de les fades, era l'art d'un encanteri que l'obligava a callar.

El seu cos de fum s'havia transformat en un vaporós esclat de colors vius i brillants, tan generosament bells com el cor ungit de noblesa i discreció que li havien regalat les fades amb el seu encanteri. El drac dels secrets recordava amb la seva presència el valor de les coses profundes, dels misteris, de les màgies i dels silencis perquè tot plegat feia la vida una mica més bonica i engrescadora.

                            

Els secrets i la discreció són com dues cares d'una mateixa moneda

AMORETES

 La mirada que posem a les coses és la que determina el sentiment que ens envaeix en contemplar-les. 

Sempre m'ha sorprès l'alegria que sento quan veig una papallona, la seva delicadesa, la bellesa dels seus colors i la gracilitat del seu vol són coses que sempre em meravellen. 

 

Aquesta mirada amorosa que som capaços de posar sobre les coses petites que ens envolten és la mateixa mirada dels infants que descobreixen el món a cada moment i se'n meravellen a cada pas. No cal dir que a Nataú aquesta mirada ingènua i amorosa és la que totes les criatures màgiques que hi viuen saben posar en joc a l'hora de viure.

És per això que no ens ha de sorprendre la profunda emoció que les criatures màgiques senten davant els miracles de la natura.

Aquesta és la història d'un follet anairuc molt especial perquè fàcilment el podríeu confondre amb una papallona... I és que la màgia sura rere totes les coses per fer-nos mirar amb uns ulls nous tot el que ens envolta.

Acompanyeu en Papalloneta per evocar un dels moments més dolços que recorda... voleu saber quin?

No us perdeu...

 

 

 

AMORETES 

PUIG DEULOFEU                     

Dlof.

- Jo una vegada vaig conèixer una fada... -va fer en Papalloneta tot fatxenda.

Els altres follets anairucs se'l van mirar amb els ulls ben rodons, sabien que en Papalloneta era el follet que explorava més tots els racons del jardí, però es malfiaven de les seves històries fantàstiques sense saber si se les podien acabar de creure o no.

En Papalloneta se'ls mirà de reüll, li agradava explicar les seves vivències i esperava que la seva afirmació inicial hagués despertat en els seus amics la curiositat natural que tots els follets sentien davant dels contes i les aventures. Quan li semblà que ja els havia fet gruar prou es decidí a explicar-los una història que li havia passat ja feia molt de temps.

- Jo vaig conèixer una fada...

 

Un dia en Papalloneta passejava pel jardí tot ensumant les fragàncies encisades de les primeres roses primaverals, havia explorat un racó de pati nou que s'omplia de poncelles prometedores i aromes penetrants que l'havien atret poderosament.

Prop d'una ruda fenomenal hi creixia un arbret eixerit que rebrotava amb força després d'un hivern gebrat que l'havia despullat de totes les seves fulles. Allà va ser el primer cop que en Papalloneta la va veure.

Era una visió tremolosa i delicada, vaporosa i irreal que s'asseia gràcil entre les branques delicades del magraneret del jardí. Tenia un vestit transparent que s'embellia amb les fulles minses del magraner i una cabellera de fils d'or que s'allargaven cap al terra deixant-se pentinar pel vent.

- Era la visió més bella que he tingut mai... -assegurà en Papalloneta.

- I com es deia? -demanà de seguida en Saltironet fent un bot impacient.

- Es deia Einú i era una fada -assegurà en Papalloneta emfàtic.

-Una fada... -exclamaren els altres follets anairucs vivament impressionats pel relat.

- I com es deia? -preguntà en Saltironet.

 

L'Einú s'havia enamorat de la fragilitat d'aquell magraneret ferit pel fred de l'hivern passat i com que era molt conscient que la seva presència màgica tenia un efecte vivificador sobre totes les coses visità el seu nou amic vegetal amb una constància admirable per tal de reviscolar-lo. Restava amb una paciència infinita al costat de l'arbre per tal que el miracle de la vida es renovés al seu cor adormit amb més força.

L'Einú acaronava dolçament les fulles minses del magraner que rebrotava i ho feia amb una delicadesa tan amorosa que en Papalloneta s'extasiava mirant-se-la d'amagat rere les branques ufanoses i intensament perfumades de la ruda.

- No m'hi podia resistir... -feia en Papalloneta- Si l'haguéssiu pogut veure...

En Feliç sospirà enamoradís i en Picarols repicà alegrement amb el cap i els peus per demostrar l'entusiasme que sentia davant d'aquella història tan tendra.

L'Einú acaronava les fulles...

 

En Papalloneta espià molt de temps la presència d'Einú abans no gosà parlar-li, els follets anairucs podien arribar a ser molt tímids i les fades els resultaven tan encisadores que sovint en tenien prou d'espiar-les d'amagatotis.

- Va ser ella qui em parlà... -confessà en Papalloneta mig avergonyit.

- Quina veu feia? -demanà en Picarols. (Sobre en Picarols podeu veure el conte Desitjos)

- Com parlava? -féu en Fullaraca. (sobre en Fullaraca podeu veure el conte Viatges )

- Era... era com una cançó, com la cançó més dolça que pogués cantar en Dolç -explicà en Papalloneta. (sobre en Dolç podeu veure el conte Cançons )

- Una veu dolça, dolça, dolceta... -cantussejà en Feliç. (Sobre en Feliç podeu veure el conte Felicitat )

- Parlava com si fos una cançó d'en Dolç...

 

L'Einú feia temps que sabia que en Papalloneta l'espiava d'amagat i ella també s'entretenia a contemplar les ales acolorides i radiants que ell tenia, unes ales que prenien de l'entorn tota la llum i els colors que més el podien afavorir. 

En Papalloneta era un follet especial, no només perquè podia volar, sinó perquè es podia confondre molt fàcilment amb les veritables papallones i només una fada com l'Einú podia descobrir en el borrissol que li creixia dalt del cap un tret prou revelador per saber que era un follet anairuc.

L'Einú admirava les ales del follet...

- Què et va dir? - demanà curiós en Trapella. (Sobre en Trapella podeu llegir el conte Dolenteries )

- Sí, sí, què et va dir? -afegí en Fart de seguida.

- Em va explicar moltes coses del món de les fades, de com eren i com vivien, de perquè s'amagaven i perquè es deixaven veure... Els misteris de les fades són encisadors com elles, però el que més m'agradà va ser el que em va dir perquè no m'oblidés d'ella quan marxés del jardí.

- Què et va dir? -demanà en Fullaraca emocionat.

- Què? Què? -s'hi afegiren els altres.

En Papalloneta se'ls mirà enyoradís i recordà les paraules d'ella:

- Saps quin fruit donarà aquest arbret? -li havia dit- Farà magranes... i saps de quin color són per dins les magranes? Són vermelles com un cor que batega sense descans i que s'ofereix en cada gra com un meravellós regal d'amor que ens fa la vida. A partir d'ara vull que les magranes et recordin a mi perquè el meu cor també batega per oferir-se al món amorosament com fem totes les fades. Aquest és el record que et deixo com a penyora perquè no t'oblidis de mi.

I amb una delicadesa infinita la fada acaricià les fulles de l'arbre fent-les estremir amb la llum més pura. En Papalloneta s'emocionà amb aquella amoreta tan dolça que li oferia la fada i li va voler regraciar.

- Em va explicar moltes coses...

- Les magranes són com tresors... -va fer amb timidesa-. I protegeixen el que tenen a dins com un secret molt valuós de la mateixa manera que les fades amagueu els vostres secrets al món... A partir d'ara seran el meu tresor. No t'oblidaré -va prometre movent l'aire amb un batec d'ales feliç.

I tots dos es van mirar en silenci deixant que l'enyor els omplís la mirada abans i tot de dir-se adéu.

Des d'aquell dia en Papalloneta procurava passar a prop del magraner per veure'l créixer esponerós i fèrtil. I va venir el dia que l'arbre fruità tal com havia dit la fada i quan alguna magrana s'esbatanava rogenca i temptadora el follet s'hi acostava amorosament i n'acariciava els grans amb delicadesa per recordar la seva amiga.

Els miracles sempre apareixen en el silenci profund de les coses més petites i aquell va ser el secret que en Papalloneta compartí aquell dia amb els altres follets anairucs.

Els miracles sovint s'amaguen al cor de les coses més petites

VIATGES

 A la meva estimada amiga Laura, 

Els paisatges conserven la memòria d'aquells que els han estimat.

 

Vaig créixer als peus del Montseny mirant amb ulls somiadors les boires i nuvolades que s'hi enganxaven com una seductora promesa plena de misteri i aventures. Deixar-se seduir pels paisatges que un estima és sempre una gran font d'inspiració, la bellesa ens convida a viure i a explorar els secrets que s'amaguen rere les coses...

El meu estimat Montseny

 

A Nataú passa el mateix i les criatures sensibles que habiten el vell país de la màgia viuen completament enamorats de la bellesa que els envolta.

Ara fa una desena d'anys vaig deixar anar, al meu Sant Celoni natal, una de les persones que més he estimat a la vida, el meu pare. En memòria seva vaig obrir aquest blog per donar-li un espai de llum i de puresa on viure per sempre convertit en el meu dolç i estimat follet desmemoriat, en Quelet. (podeu veure el primer dels contes d'aquest blog: El follet desmemoriat ). Nataú celebra el seu desè aniversari amb el cor enamorat dels somiadors que mai no renunciem a la mirada infantil que encara posem sobre les coses. I què podria ser millor per celebrar la vida i la fantasia que el conte d'un somiador viatger?

El voleu conèixer? No us perdeu el delit viatger d'un dels follets anairucs més inquiets: en Fullaraca ...

 

 

VIATGES

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

De tots els follets anairucs el més inquiet i belluguet sempre havia estat en Fullaraca.

Havia arribat al pati sense fer soroll i sense cridar l'atenció. No era com qualsevol altre follet i no només pel seu aspecte; cap dels seus companys no havia viatjat tant com ell, ni tan lluny. Fins i tot en Papalloneta, fatxenda i orgullós com era, havia de reconèixer la seva derrota davant l'afany viatger d'en Fullaraca i escoltava embadalit les seves històries increïbles sobre llocs on les seves ales no l'havien pogut fer arribar mai.

La manera de viatjar d'en Fullaraca només era possible gràcies a la seva amistat amb l'Uten, el drac del vent, al qual es lliurava confiadament sempre que volia canviar d'aires. El cos d'en Fullaraca era tan lleuger que no suposava cap càrrega per al poder portentós de l'Uten i el seu aspecte vegetal no sorprenia aquells que el veien volar àgilment empès pel vent més enllà del que s'haurien sorprès de veure volar la fulla d'un arbre.

En Fullaraca es deixava portar pel vent d'Uten...

 El cos d'en Fullaraca era, efectivament, molt semblant a les fulles, en tenia tot el cos cobert i es transformaven en un calc perfecte dels colors que l'envoltaven anés on anés a parar. En Fullaraca es deixava anar dòcilment sobre les fulles seques dels patis o entre el fullam profús dels arbres, no tenia gaire manies ja que la seva habilitat a l'hora de disfressar el seu aspecte discret era tan gran que no temia gens ser descobert pels ulls indiscrets dels homes, de qui tots els follets sense excepció s'amagaven de manera tenaç.

En Fullaraca es camuflava entre les fulles...

En Fullaraca havia estat al massís de Nesí, unes muntanyes llunyanes que reunien al seu cor encimat les espècies més exòtiques d'arbres i plantes de tot Nataú.

- És com un paradís -explicava sempre extasiat-, allà he pogut assajar les disfresses més lluïdes per a la meva pell i hi he vist un gegant, desconegut a aquestes contrades, que s'hi va adormir ja fa molt molt de temps...

La fascinació que els follets anairucs sentien pels gegants era enorme, els agradava sentir-ne explicar històries i els imaginaven amb veritable delectació. Molt pocs follets anairucs havien pogut veure mai un gegant, ni que fos adormit, i l'admiració que tots sentien per en Fullaraca augmentava amb la narració d'aquelles històries fantàstiques del llunyà Nesí.

 

En Fullaraca havia vist un gegant!

- El cim més alt és conegut com el Turó del gegant dels núvols, un tal Amó que voltava pel massís fa molt de temps, abans que en Baiò, el drac de la boira, comencés a adormir gegants (podeu llegir La màquina de fer boira ).

Es deia que l'Amó era responsable de les formes que encara avui tenia tot el massís de Nesí. Era un gegant vell i rondinaire que ensopegava per tots els racons i clavava els genolls al terra amb tanta força que havia obert tot de valls profundes al cor de les muntanyes. Aquelles valls atragueren ben aviat els cors afamats dels homes i el pobre gegant de Nesí s'anà exiliant cap als cims més alts, espantat dels sorolls i dels ginys dels homes, capaços de foradar les roques més dures i esventrellar les muntanyes per fer-hi pobles cada cop més grans.

 

El gegant s'espantava de les màquines i dels sorolls...

Ja abans d'adormir-se definitivament - continuà el follet -, l'Amó s'endormiscava al pic més alt del massís, un cim orgullós que estava cobert de núvols foscos i amenaçadors. La presència d'en Julpà, el drac de la pluja, i d'en Baiò, el drac de la boira, als cims feia companyia al vell gegant... No us n'heu d'estranyar tant... -afegia en veure les cares sorpreses dels seus amics- recordeu que en Baiò encara no havia decidit castigar els de la seva espècie amb un son profund, de fet, jo diria que el drac de la boira i el vell Amó eren molt bons amics i per això en Baiò ajudava el gegant a amagar la seva presència i fer que els homes es miressin amb suspicàcia els cims, demanant-se quina mena d'atracció exercien sobre aquells núvols i boires persistents. La companyia dels dracs ajudava l'Amó a allunyar la gent de la seva llar i a reposar de les cuites humanes plenes de presses i enrenous.

En Julpà i en Baiò protegien els cims de la gent..

 

Arribà un dia que el gegant dels núvols s'adormí definitivament i el seu cos es transformà en una part essencial del paisatge que tant havia estimat. Aquell dia en Baiò i en Julpà s'alçaren dels cims i deixaren veure l'espectacle que l'Anú, el drac de la neu, havia estès sobre els cims per acomiadar-se del vell gegant. El drac de la neu havia cobert la pell del gegant amb una capa fina i blanca que en dissimulava la presència enmig del paisatge nevat. El cos del gegant es reconcilià amb la terra i sobre les espatlles adormides hi cresqueren arbres gegantins i espectaculars que atreien els núvols amb la mateixa força amb què ho havia fet l'amistat del gegant amb els dracs. Aquell cim espectacularment bell restava sempre ben protegit per en Julpà, en Baiò i l'Anú que procuraven donar pau a un indret encisat com els somnis que devia somiar el vell Amó.

 

Els dracs dissimulaven la presència del gegant adormit als cims...

 - És el lloc més bonic on he estat -assegurava en Fullaraca-. I si mai l'Uten torna a bufar cap a les muntanyes de Nesí li demanaré que se m'emporti amb ell per tornar a sentir la pell coberta dels colors més vius i encalmats que he pogut vestir mai.

Tots els follets anairucs assentien completament seduïts per les imatges suggerides per la veueta silenciosa d'en Fullaraca, li miraven el cos farcit de fulles i gairebé se sentien capaços de reconèixer-hi els tons preciosos dels cims de Nesí.

En Fullaraca inclinà dolçament el caparró semblant a una poncella d'ulls estrellats i somrigué somiador als seus amics, gràcies a ells recordar es feia gairebé tan dolç com viure i lentament la seva pell vegetal s'anà transformant en allò que la viva imaginació dels follets ja havia fet possible en escoltar el seu relat.

Recordar és gairebé tan dolç com viure i el que s'estima sempre té un lloc a la memòria.

 

La dama de les ombres

Per la diada de Tots Sants a Catalunya ho celebrem fent una castanyada, s'hi mengen castanyes, moniatos i panellets que són uns pastissets típics de la nostra terra. Tot plegat ho fem com a record d'aquells que ja no hi són. Dels nostres difunts.

 

 

La fascinació per tot el que queda a l'altra banda del teló que emmarca la nostra vida es barreja amb la por que tenim a tot el que desconeixem. Més enllà del misteri que s'amaga rere la mort hi ha moltes coses a les nostres vides que ens resulten enigmàtiques i la por que ens fan no impedeix que ens sentim atrets pel que amaguen...

A Nataú també passa. Hi ha coses que poden fer una mica de por, però aquesta por, inexplicablement, es barreja amb una fascinació irresistible que impedeix fugir o bandejar tot el que sembla misteriós o enigmàtic. 

Això és el que li va passar a un gegant que veia una figura entre les ombres i no podia deixar de seguir-la...

En voleu conèixer la història? No us perdeu la història més embruixada i tenebrosa del vell país de la màgia...

 

 

LA DAMA 

DE  LES 

OMBRES

 

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

Caminava fosca pels racons més obacs del bosc. En Najú, el gegant que feia tant de temps que la seguia, la contemplava amb els ulls rodons, esbatanats davant la visió fantasmal que adquiria ella en la penombra. En retrobar-la novament, en Najú sentia que tot el temps que havia passat encalçant aquella imatge somiosa es feia etern, era com si tota la seva vida hagués consistit a perseguir un somni irreal que semblava existir només per a ell.

En Najú havia vist per primer cop la Dama de les ombres quan era només un marrec. Els seus amics es burlaven d'ell i el feien tan poruc que s'inventava qualsevol cosa amb tal de no travessar els boscos de nit; però en Najú sabia que ella era real... per més que ell fos l'únic que l'havia pogut veure, la sentia present a tots els racons del bosc, especialment els més ombrívols. En aquells temps li tenia por. La cara vaporosa de la Dama esguardava les ombres amb una mirada penetrant, feresta, amenaçadora. Sabia que ell era allà? En Naju n'estava segur, ella semblava saber-ho tot i mai no dubtava sobre quin camí prendre enmig de la foscor intensa i salvatge. 

Aquells vells camins s'havien fos en el temps i els nous camins que explorava la Dama de les ombres no la reconeixien. Ella venia de lluny, de tan lluny que ningú d'aquells boscos virginals no n'havia sentit a parlar mai, venia d'unes terres obscures i desgraciades que havien omplert de tenebres el seu cor i l'havien convertit en un aspre reflex del seu esperit torturat.

 

En Najú seguia la Dama de les ombres...

Allò era el que en Najú n'intuïa. Ell mateix era un foraster en aquells boscos profusos i aclaparats de bellesa. L'havia seguit per tot de països estranys i llunyans i mai abans havia vist que la Dama de les ombres s'entretingués tanta estona contemplant un paisatge. 

Nataú era una nova oportunitat per a la Dama de refer-se del seu mal i el vell gegant ho endevinava en el gest delicat amb què ella sotjava tot el que l'envoltava. 

En Najú havia sentit a parlar de les terres de Nataú,(sobre gegants a Nataú podeu llegir la màquina de fer boira , o bé Coixí de núvols) sabia que molts gegants com ell les consideraven una mena de pàtria antiga i sabia també que era terra de dracs, follets i fades encisadores... La màgia surava a aquelles terres amb una dolcesa especial i el vell gegant sentí que arribava a alguna mena de fita definitiva que donaria peu a un desenllaç llargament esperat i temut.

En Najú, cansat, ullà el rierol que corria indiferent prop d'on eren, les aigües netes reflectien les capçades generoses dels arbres mentre cantaven la seva dolça cançó, hi havia un tel de melangia en el ressò d'aquelles aigües desconegudes i una llum tènue semblava emanar directament del més profund del riu.

- Diu el vent que totes les terres són riques... -cantava una veu desconeguda i molt dolça- i la riquesa no és pas igual a tot arreu. Hi ha qui pensa que ser ric és una bona cosa i també hi ha qui diu que el pes de les riqueses fa enfonsar qualsevol bot... la riquesa del cor és la bellesa de l'esperit i qui té l'esperit negre no és més ric que el més pobre de la terra...

 

En Najú la seguí fins a Nataú

En Najú escoltà entendrit aquella veu ignorada i sentí una esgarrifança a la pell arrugada, en el fons sempre havia temut que aquella Dama de les ombres que empaitava obsessivament no fos una ànima torturada per alguna mena d'embruix fatal i aquella cançó feia presents els seus temors com si els llegís directament del seu cor.

Mentre el gegant rumiava aquelles coses, una revolada intensa de foscor aparegué prop de la imatge estimada de la Dama. Era en Fúsoc, el drac de la Foscor, que acudia a la crida silenciosa que ella havia fet. El drac es movia inquiet a prop seu i l'examinava indecís, desconcertat per la presència vaporosa que s'encadenava a unes ombres més obscures que el més profund del negre cor del drac.

- Tu no ets com jo... -va dir finalment en Fúsoc- Les tenebres que t'empresonen no són de la mateixa naturalesa que la foscor que em dona forma a mi... No et puc ajudar. (sobre la naturalesa d'en Fúsoc podeu llegir el conte El castell dels dracs)

La Dama de les ombres féu un gest imprecís, el seu cor compungit no podia expressar amb claredat la seva decepció, però en Najú sabé veure en les formes imprecises un desencís tan profund que, momentàniament, li semblà poder veure-li el rostre plorós i tot.

- Tant de camí... -somicà el gegant- i mai cap resposta...

- El dol que ataca l'ànima de la teva amiga -digué una veu encisadora- només el pot atacar ella mateixa...

En Najú es girà espantat. Davant seu hi havia una figura menuda i preciosa que li parlava amb els ulls plens d'una llum tan clara que semblava poder animar les ombres del bosc amb la seva sola mirada.

 

- Tu no ets com jo -va dir en Fúsoc, el drac de la foscor...

 

- Ets una fada? -demanà en Najú esperançat.

- L'embruix que atrapa el cor de la Dama de les ombres és fruit d'un encanteri maligne, l'encanteri d'una bruixa. Mira'm Najú, vell amic... sóc tan menudeta que costa de distingir-me entre la vegetació, només la ullada innocent d'un cor noble pot adonar-se que hi sóc. Ella no em veuria mai perquè no hi ha esperança al seu cor, la seva ànima és presonera de les ombres que la fan incapaç de veure la llum màgica de les fades que encara poblem Nataú.

- Si pogués veure't... -va fer ell- s'alliberaria d'aquest mal que dius?

- Seria just a l'inrevés... si s'alliberés del seu plany, aconseguiria veure'm.

En Najú contemplà la Dama en silenci, l'havia seguit arreu amb l'esperança que descobriria qui era realment, com si allò el pogués alliberar a ell de la fascinació que sentia cap a ella. El seu cor valent i bo prou hauria lluitat per alliberar-la del seu mal si hagués sabut com fer-ho; però estava tan perdut com ella.

 

- Ets una fada? -preguntà el gegant.

 

- El teu cor se sent atret per la seva força malgrat que ella mateixa ja no creu tenir-ne gens... -continuà la fada- perceps en ella coses que ella ja ha oblidat de si mateixa, per això no la pots abandonar.

- Ja fa massa temps... -confessà en Najú cansat- No es pot empaitar un somni per sempre...

- És justament al contrari... -va dir ella dolçament, complaguda per l'amor que delatava la veu del gegant- Les il·lusions són el motor de la vida, l'impuls que fa que seguim endavant, creixent, vivint. Això, precisament, és el que ella va perdre fa tant de temps i que ha ancorat el seu cor a les tenebres.

- No té il·lusions? -demanà en Najú desconcertat- Només és això?

- Mira-te-la bé, Najú- féu ella greu- Les ombres que corsequen el seu esperit no tenen cap contrast possible, ni una mica de llum que els doni un descans. La Dama de les ombres pateix el més terrible dels martiris, la condemna de vagarejar pel món sense saber què busca, ni què li manca...

En Najú deixà caure pesadament el seu cos al terra i plorà desconsoladament, se sentia tan incapaç d'ajudar la seva silenciosa amiga com d'abandonar-la definitivament a la seva sort.

- Mai no he sabut què tenies... -somicava desesperat- però ara veig que esperava poder veure el dia que t'alliberessis d'aquest tel tenebrós que m'impedeix veure't el rostre... era una il·lusió vana que ha impulsat les meves passes tot aquest temps... no puc imaginar com de desolat ha d'haver estat el teu camí sense cap mena d'esperança en el que tens al davant...

La fada es compadí del vell gegant i allargà tendrament una de les seves mans vaporoses per conhortar-lo.

- Potser encara hi ha esperança per a ella... -va fer amb senzillesa- un afecte sincer com el teu potser podria encendre en ella l'esca d'una petita il·lusió, per petita que fos la llum que niés dins seu seria prou per salvar-la.

 

- Potser encara hi ha esperança...

Amb aquella promesa la fada es féu fonedissa i en Najú restà solitari prop del riu sense saber com es podien donar il·lusions  a un cor desenganyat com aquell que vagarejava per Nataú. De sobte, una pluja fina començà a banyar tot el que envoltava en Najú i en Julpà, el drac de la pluja, es féu present davant seu.

- El secret de les aigües explica que al fons gairebé sec d'un pou profund i llunyà hi hagué en d'altres temps unes aigües miraculoses que vigoritzaven els esperits malalts i els alliberaven de la deixadesa de viure. El meu amic Uten i jo podríem acompanyar-te al pou, encara que només quedés una gota d'aquella aigua potser n'hi hauria prou per fer el miracle que ella necessita.

 

En Julpà, el drac de la pluja, començà a parlar...

Tot d'una, un vent vigorós i alegre envoltà el cos d'en Najú  mentre li deia a cau d'orella les paraules màgiques que el drac del vent feia servir per envolar els gegants i fer-los viatjar aferrats a la seva crinera salvatge. (podeu llegir el conte Petjades)

En Najú viatjà entre trons i llampecs acompanyant l'Uten i en Julpà, els dracs de Nataú s'esforçaren tant com van poder a dissimular la presència del gegant davant dels homes, car estaven convençuts que trobar-ne algun representaria una dificultat afegida a la seva missió.

 

En Najú viatjà entre trons i llampecs...

De matinada, en Baiò cobria l'aparença de les coses amb el seu alè boirós i molt pocs haurien estat capaços de veure el retorn alat d'un gegant que portava a les mans una minsa gota d'aigua que espurnejava com si fos viva enmig de la boira.

Quan penetraren els boscos colgats de bromes i obscuritats semblava com si no hagués de ser possible trobar la Dama de les ombres; però en Najú la coneixia bé i sabia quins llocs triava ella per arrecerar-se dels esclats de llum dels dies que ferien tant la seva essència torturada i trista.

 

En Baiò, el drac de la boira, cobria el paisatge de bromes...

En Najú saltà a terra fent trontollar tot el bosc sota el seu pes mentre s'acomiadava de l'Uten ple d'agraïment. Després, s'endinsà als boscos per trobar la seva silenciosa amiga i acabà trobant-la al racó més obscur que hi havia prop del riu. Començà a caminar cap a ella tan lentament com va poder.

En Najú sospirà amb força, mai abans no havia gosat adreçar-se-li i el seu cor valent bategava amb un neguit desconegut. En ser-li a prop va començar a parlar amb la veu enrogallada d'emoció.

- Diu que el teu mal pot tenir un remei en aquesta gota d'aigua que he anat a buscar per a tu... -va fer tímidament- No sé si és cert o no, però et voldria demanar que la prenguessis... ella et podria retornar l'espurna de vida que et manca i a mi em sembla que amb això n'hi ha prou per provar-ho.

 

- Aquesta gota pot guarir el teu mal...

 

La Dama de les ombres féu un gest imprecís. Les ombres que envoltaven el seu cos es remogueren inquietes, les paraules del gegant semblaven fer trontollar algun ressort adormit de la consciència d'ella, com si remoguessin l'essencial que havia oblidat a algun racó desconegut, ignorat de si mateixa.

Espectral, la Dama començà a avançar cap a on era ell, malgrat la seva vaporosa presència un pes enorme semblava llastar els seus passos i l'avenç es feia penosament lent, difícil, heroic.

Quan finalment arribà a tocar del gegant la Dama de les ombres allargà una mà fràgil, irreconeixible, entre les tenebres que la sepultaven i en Najú hi abocà candorosament la miraculosa gota d'aigua que havia cercat amb tota la fe que era capaç de sentir.

Ella prengué la gota i l'acostà als llavis marcits, un esclat sobtat de llum penetrà la seva gola profunda i fosca i, a poc a poc, el miracle de la vida s'anà apoderant de les ombres que havien empresonat el seu cos des de feia tant de temps.

 

La dama de les ombres prengué la gota...

En Najú contemplà meravellat com les obscures tenebres que envoltaven la figura estimada s'esvaïen completament per deixar-li veure, per primer cop a la vida, la bellíssima imatge d'un cos fràgil i delicat que resplendia d'una llum puríssima.

Aleshores se sentí una veu dolça i emmelangida que li regraciava el seu gest valerós.

- Jo no sabia què em mancava i tu ho has trobat per a mi, és el teu gest el que em torna a la vida perquè em demostra que allò que jo creia perdut per sempre existeix encara dins del teu cor.

En Najú escoltà aquelles paraules esmaperdut.

- No mereixo el teu agraïment, només volia veure't lliure del teu mal, sabia que el que hi havia sota les ombres mereixia veure novament la llum. Ara només voldria saber què et va fer perdre tant la il·lusió de viure que et va empresonar en un embruix tan terrible.

- Ha estat un malson del qual em pensava que no em despertaria mai... -va fer ella trista- Un embruix fatal que nasqué d'un desengany tan profund i abismat que no me'n vaig saber refer. Em vaig abandonar a aquell dolor sense voler veure res del que m'envoltava i que em podia fer sortir d'aquell sentiment tan fosc. Va ser per això que el mal de les bruixes em va empresonar d'aquesta terrible manera. Les tenebres del meu cor van anar creixent sense mesura i quan me'n vaig voler adonar ja havien crescut tant que no tenia forces per expulsar-les de dins meu tota sola.

Només tu m'acompanyaves distant però proper i jo no comprenia com la meva aparença trista i fosca podia atreure la teva bondadosa atenció. M'havies tingut por, jo ho recordo, però mai no vas deixar de seguir-me, com si confiessis que hi havia alguna cosa en mi que mereixia la teva devoció. Ara sé que vas ser tu l'únic que va mantenir en mi un alè de vida  i és a través del teu gest que he entès quin valor pot tenir la vida en qualsevol criatura, fins i tot la més desvalguda i ofuscada del món.

 

Les ombres van desaparèixer...

En Najú escoltà entendrit aquelles paraules i mentre ells parlaven les fades dels boscos de Nataú començaren a dansar al seu voltant per celebrar el retorn de l'ànima torturada de la que ja no seria mai més la Dama de les ombres.

 

Rere els núvols, fins i tot els més foscos, sempre hi ha un raig de sol.