En memòria d'un amic.
Hi ha persones que són com
gotes de llum que ens inspiren a viure plenament i la seva llum no s'esvaeix encara que ja no hi siguin ...
Celebrem el seu pas per les nostres vides com el tresor més valuós amb un record enyorat.
De vegades ens encantem mirant alguna cosa que trobem especialment bonica amb la sensació que la veiem per primera vegada (per més que és possible que l'hàgim tingut al davant tot sovint), aquesta pausa especial que fem és un regal que ens fa adonar de la profunda bellesa de les coses que ens envolten.
Si hi pensem una mica més ens adonem que és la mirada que hi posem, l'atenció i la devoció que li dediquem la que ens atrapa en un moment de contemplació que ens obre el cor i ens omple d'inspiració. Trobar aquesta mirada sensible i pausada ens posa en contacte amb el més essencial, la connexió que tenim amb tot el que ens envolta.
 |
La bellesa ens envolta
|
A Nataú passa el mateix. Al vell país de la màgia hi viu un drac extremadament sensible que desconeix que rere la seva delicada sensibilitat s'hi amaga un poder enorme. La bellesa que l'envolta el sedueix tant que el seu poder adormit es desvetlla en forma de cristalls que són com gotes de llum carregades d'inspiració.
Adonar-se que aquests cristalls poden ser un regal per a qualsevol que els contempli esdevé un nou descobriment per al jove Juloec perquè, de vegades, no som conscients del valor que té el que som capaços de fer...
Aquest és un conte ple d'inspiració i de bellesa... El voleu llegir? No us perdeu...
GOTES DE
LLUM
Puig Deulofeu
Dlof.
En Juloec, el drac del gel, se'n va anar a viure als cims del Nespiurí, els més alts que hi havia a l'est de Nataú. Feia molt de temps que havia pres aquella decisió, impulsat per les circumstàncies (podeu veure Dracs) i per la necessitat d'arrecerar-se dins un paisatge que fos semblant a la seva naturalesa gelada.
Al principi, en Juloec se sentia desterrat, lluny de tot el que li era conegut, engolit dins un ambient fred i solitari; però a poc a poc, el drac del gel va anar descobrint que els cims gebrats del Nespiurí amagaven tota la companyia i el consol que necessitava.
 |
En Juloec va haver de buscar un lloc per viure
|
El primer que va enamorar en Juloec va ser el silenci que bategava dins del paisatge. La pau que s'hi respirava s'agermanava molt bé amb el temperament tranquil i sensible del drac del gel; però en Juloec descobrí, fascinat, que rere l'aparença silenciosa de l'entorn hi havia tot de ressons ocults i inadvertits que amagaven un esclat de vida vigorós i plural, el veritable batec del cor dels cims. Així, seduït per la promesa que s'amagava rere l'aparença de les coses, en Juloec descobrí en si mateix un afany d'explorar que l'impulsava a descobrir tots els misteris que l'esperaven per ser descoberts.
El drac del gel explorava incansable tots els racons d'aquell petit univers fet a mida. I descobria pas a pas que el silenci i la soledat no eren res més que un miratge que protegia el secret de l'existència d'una gran quantitat de criatures desconegudes.
 |
En Juloec explorava la seva nova llar gebrada amb devoció
|
Solia contemplar l'albada a una balma llòbrega i humida amb una intensa sensació de pau, esperançat davant la promesa de llum que s'obria davant seu i que li tocava el cor amb delicadesa infinita. Havia descobert un dels espectacles més meravellosos que es podien contemplar als cims: l'aclaparadora bellesa que es despertava al seu voltant amb l'arribada del sol.
La llum i les ombres jugaven amb tot el que l'envoltava, les pedres, les fulles dels arbres, l'aigua dels rius... En Juloec admirava profundament la bellesa que desprenia tot en ser besat per la llum.
El drac esperava impacient la delicada besada de la llum puríssima sobre el gel que cobria les pedres cantelludes que l'envoltaven i es deixava endur per un sentiment pregon que es removia a dins seu en contemplar la bellesa que desprenien. I d'aquesta gran afició a contemplar la bellesa en va venir la descoberta d'unes criatures peculiars que gairebé ningú no coneixia a Nataú.
 |
El drac del gel admirava la bellesa de les albades
|
Les Elmes eren criatures gairebé invisibles, de fet, només se'n podia endevinar la presència gràcies al rastre brillant que deixaven sobre les coses que petjaven ingràvides. En Juloec descobria punts brillants dins el paisatge gràcies a la delicada contemplació que feia de tot el que l'envoltava. Al principi, el drac del gel creia que els punts brillants que descobria responien al caprici de la llum amorosa que besava els objectes; però un dia descobrí que no era ben bé això.
Era un capvespre gris, amb un cel ennuvolat, opac i tan dens que semblava que s'hi pogués caminar per sobre. Tot semblava més apagat i indiferent del que solia, tot menys una pedra cantelluda que reclamava l'atenció del drac amb un esclat brillant i inesperat d'energia.
El drac s'hi acostà encuriosit. Malgrat la poca llum que hi havia, aquell fragment de dura roca reclamava la seva atenció d'una manera poderosa. En Juloec, parpellejà indecís, una pedra que brillava dins la foscor incipient desmentia que fos la llum el que feia tornar les coses vívides i brillants. Allò era alguna cosa més.
 |
Hi havia un rastre de llum enmig de la foscor...
|
Emocionat, el drac del gel s'acostà a la pedra i l'observà amb atenció. Brillava intensament, com si desprengués tot de petites espurnes de colors capaces de donar vida a la dura roca. Mentre contemplava amb absoluta atenció aquella pedra, el drac començà a sentir una intensa olor floral que li recordà d'altres terres, enyorades i llunyanes. En Juloec sospirà extasiat per la rara bellesa del que tenia al davant, completament fascinat per l'experiència que vivia.
Aleshores passà. Sense saber com, l'alè gebrat del drac atrapà dins seu la delicada petjada que havia quedat impregnada sobre la roca en forma d'un cristall de gel.
El drac parpellejà com si es despertés d'un somni. Davant seu, suspès en l'aire, hi havia un cristall de gel que contenia tot el misteri que ja s'evaporava de la superfície cantelluda de la roca.
 |
D'un sospir extasiat en sorgí un cristall de gel
|
En Juloec somrigué feliç. Desà el seu petit tresor cristal·lí a una balma i no passava ni un dia sense contemplar-lo meravellat. No era capaç de saber com s'ho havia fet per "crear" aquell objecte tan singular, li semblava un miracle que estava completament fora del seu control i del seu abast, però sempre que albirava una lluentor estranya dins del paisatge hi corria rabent per veure si es repetia el fenomen inexplicable que havia originat el cristall, el seu tresor més valuós.
Malauradament no hi va haver sort, cap altre cristall no va aparèixer màgicament del no-res davant seu per més brillantors que descobrís i contemplés. A poc a poc, el drac abandonà la idea de poder repetir la gesta i fins i tot, durant un temps, deixà de parar atenció als punts brillants que hi havia arreu dels cims.
Però la bellesa era tan seductora i en Juloec tan sensible que aviat recuperà l'afició a emmirallar-se en els racons brillants que descobria arreu. De fet, era com si la presència de les Elmes hagués augmentat des del dia que el drac ensopegà, com per casualitat, amb la seva miraculosa creació.
 |
En Juloec buscava rastres brillants per tot arreu
|
En Juloec s'abandonà a la contemplació de les coses que més brillaven per la simple satisfacció que li produïen. Aquelles visions intensament belles sempre el transportaven amb les seves dolces fragàncies a d'altres terres on no havia estat mai, seduïen la seva imaginació i la seva fascinació per tot el que desconeixia de Nataú. Allò es va fer tan quotidià en ell que aprengué a sentir la presència de les Elmes allà on tot es tornava més brillant i bonic. A en Juloec li agradava sentir-se acompanyat d'aquelles criatures invisibles que removien la seva sensibilitat i el feien sentir tan feliç. Amb això sol, ja en tenia ben bé prou.
 |
Les Elmes seduïen la seva sensibilitat
|
I va ser justament quan ja no intentava reproduir l'instant meravellós en què del seu alè n'havia nascut un cristall de gel prenyat de profunda bellesa, que el seu poder adormit, de nou, es despertà.
Sense saber per què ni com, en Juloec es trobà que alenava suaument sobre els objectes que brillaven i se'n desprenien cristalls de gel intensament bells.
El drac els desava a la balma amb devoció, però ben aviat ja no n'hi cabien més i decidí deixar-los als llocs on havien nascut. Així, pensava en Juloec, tindria un record més viu encara de cada vegada que havia estat a prop de les seves invisibles amigues.
 |
Tot s'omplia de cristalls intensament bells
|
Un dia, en Cutec, el drac de la terra, va seguir el seu instint cap als cims del Nespiurí. Seguia els seus camins laberíntics sota terra (podeu llegir La capsa dels laberints ) i sentia que alguna cosa el cridava cap a l'est.
Quan en Cutec emergí del seu forat terrós sentí una esgarrifança de fred. El paisatge que l'envoltava refulgia amb els colors que la llum del sol regalava, però hi havia alguna cosa més...
- Són cristalls... -mussità el drac bocabadat mentre escampava la vista- Quina meravella! Això sí que és un tresor inesperat!
El drac de la terra, que també era conegut com el drac dels tresors, contemplava els cristalls completament seduït per la delicada i infinita bellesa del poder que els bategava a dins. De sobte, s'adonà que una mirada furtiva l'observava amb atenció.
- Em pregunto qui deu ser el responsable d'aquestes obres d'art... -va dir en veu alta.
En Juloec es remogué inquiet al seu amagatall. La seva natural timidesa frenava l'impuls d'acostar-se a en Cutec i la por, disfressada de desconfiança, el mantingué en silenci mentre observava en Cutec amb molta atenció.
 |
- Són cristalls... -es va sorprendre en Cutec
|
El drac de la terra sabia que un altre drac era a prop. Ho podia notar, però també s'adonava que en aquella criatura hi bategava una sensibilitat extrema, tan vulnerable i fràgil com l'aparença d'aquells cristalls. El drac de la terra assentí en silenci mentre reflexionava sobre aquelles coses.
- Aquests cristalls... -començà a dir com si parlés sol- em recorden molt els meus tresors. Encara recordo quan vaig començar a descobrir-los per tot Nataú. Em divertia molt! Però per més valuosos que fossin mai no hauria esperat que encara ho poguessin ser més... No va ser fins que vaig començar a regalar-los que no vaig descobrir el veritable goig que representaven per a mi.
En Juloec escoltava amb atenció cada paraula, tenia els ulls negats de gebre, amarats d'enyor i melangia. Sortí a poc a poc del seu amagatall i es quedà en silenci davant d'en Cutec.
- Sabia que eres a prop... -va dir en Cutec feliç- Jo sóc en Cutec, el drac de la terra... -es presentà- I tu? Com te dius?
- Juloec... -mussità el drac del gel.
En Cutec somrigué comprensiu.
- Sens dubte havies de ser un drac molt especial per crear un tresor com aquest! -ponderà entusiasmat.
En Juloec abaixà el cap, avergonyit.
- Només són cristalls... -va dir amb un fil de veu.
 |
- Només són cristalls... -va fer en Juloec
|
En Cutec somrigué amistós.
- Només cristalls... -mussità reflexiu- Juraria que tenen alguna cosa més...
Una espurna de llum travessà la mirada d'en Juloec.
- Tinc raó, oi? -somrigué en Cutec perspicaç.
En Juloec acotà el cap, vergonyós.
- És per les Elmes... -confessà.
- Les Elmes... -incità en Cutec.
- Bé, jo en dic així... des de fa molt que sento que hi ha unes criatures màgiques que són pràcticament invisibles... Elles toquen les coses i les transformen... com t'ho diria? Les tornen més brillants, més boniques.
- Criatures invisibles, dius? -s'hi interessà en Cutec.
- No t'ho creus, oi? -desconfià en Juloec, ferit.
En Cutec se'l mirà amb tendresa.
- És clar que m'ho crec! -assegurà- No tot el que existeix es pot veure amb els ulls! De fet, SENTIR gairebé és més important que veure... -reflexionà.
En Juloec assentí convençut.
- De vegades gairebé em sembla que les veig, és... no sé, com si fossin transparents, però el que més em fascina són les olors que fan i com brilla tot el que toquen, és com si hi hagués espurnes de colors brillants d'una bellesa infinita, plenes d'olor i sensacions...
- Et transporten a d'altres terres... -suggerí en Cutec.
- A tot de coses que no he viscut ni he vist mai...
 |
Les Elmes són criatures màgiques gairebé invisibles
|
En Cutec somrigué feliç.
- I la devoció amb què ho vius et permet atrapar el rastre de tot això en uns cristalls meravellosos i màgics... -resumí el drac de la terra.
- Màgics? -se sorprengué en Juloec.
- Crec que el teu poder i el de les Elmes s'alia dins els teus cristalls per contenir un poder meravellós... La bellesa que elles regalen i la teva sensibilitat, l'amor que sents per aquesta bellesa, et permeten atrapar a dins dels teus cristalls el poder de la creació... -ponderà- Qualsevol que contempli els teus cristalls en traurà un gran profit! Contenen la inspiració necessària per fer realitat qualsevol cosa... t'ho imagines? -sospirà- Quin regal!
Es mirà en Juloec llargament, era un drac jove, semblava desconcertat per tot el que li explicava sobre els cristalls.
- La contemplació de la bellesa és profunda en tu... per això pots veure les Elmes... -va dir corprès per la mirada tendra del drac del gel- Tens un do meravellós. Un poder únic -afirmà rotund-. Però ets molt jove... i ja veig que no n'ets gaire conscient...
Va somriure amistós.
- Tots els dracs tenim un do o altre... -assegurà- i tu tens aquest do...
Es mirava els cristalls completament seduït pel que hi descobria.
El teu poder es manifesta a través dels cristalls, ells poden inspirar qualsevol que els contempli a seguir el camí que el seu cor desitgi fer, l'espurna d'un impuls com aquest és veritablement màgica.
 |
La inspiració ens impulsa a crear coses meravelloses...
|
En Juloec contemplà els seus cristalls en silenci. Després d'una estona, va dir:
- Si això fos veritat... -sospirà- Sempre he sentit que eren especials... però em pensava que només ho eren per a mi. Com si el batec que hi noto fos un ressò del meu propi cor... De veritat creus que podrien fer per algú altre tot això que dius?
Semblava incapaç de creure-ho.
- N'estic completament segur -assegurà en Cutec-. Serien un tresor molt valuós per a qualsevol. I, creu-me. Jo, de tresors, en sé un un niu!
El drac dels tresors reia. En Juloec va mig somriure.
- Seria bonic regalar inspiració als altres... -va fer somiador- Les Elmes en regalen a tothom que sàpiga veure la bellesa...
. La inspiració és l'esca que encén les millors aventures de la vida -afirmà en Cutec-. Els cors adormits somien en silenci... -assegurà- cal despertar-los per fer-los bategar amb força, plenitud, alegria. Cal despertar-los per viure!
 |
El regal de la inspiració és un impuls cap a la vida
|
La vitalitat encomanadissa d'en Cutec serví per dibuixar un somriure a la cara d'en Juloec.
- M'agradaria que fos veritat... -sospirà- però...
Semblava indecís.
En Cutec se'l mirà en silenci, de sobte, se li acudí una idea.
- Saps què? No cal que te'm creguis de res.
En Juloec se'l mirà sorprès.
- Conec algú que et pot confirmar fil per randa tot el que t'he dit sobre el teu poder.
En Juloec engrandí els ulls, incrèdul.
- Es tracta d'un Mestre dels Talents! -ponderà en Cutec- El conec de fa molt... -sospirà- de fet, vaig ser jo qui li va descobrir a ell el seu do -va riure nerviós-. Però no em facis cas a mi. Creu-me, ell sap exactament el talent que s'amaga al cor de totes les criatures... ( podeu veure El caçador d'estels ) Et sembla que el podríem anar a veure?
En Juloec hi rumià una estona.
- Un Mestre dels Talents? -va fer amb timidesa.
En Juloec semblà dubtar una mica, però de seguida decidí:
- T'hi acompanyaré. Vull saber quina mena de poder és aquest que dius que tinc. Després de tot... -va somriure amb timidesa- tots servim per una cosa o altra, oi?
En Cutec va somriure obertament.
- I tant! -va fer feliç.
I tots dos s'encaminaren cap al cau d'en Quelet, el vell Mestre dels Talents. (podeu veure El follet desmemoriat )
 |
De vegades ens cal un Mestre dels Talents per aprendre el valor que tenen les coses que som capaços de fer.
|
