Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de desembre del 2024

La dansa de les sirenes


La figura de les sirenes és plena de misteri, seducció i perills. La mitologia i la tradició literària ens n'ofereixen molts exemples que han contribuït al fet que aquestes criatures i els seus cants formin part de la nostra manera d'expressar-nos. 

Sovint parlem d'alguna cosa com si fos un "cant de sirena" i el que volem dir és que ens trobem davant d'un esquer irresistible, d'una temptació feta de paraules aduladores, falses, que ens volen portar a acceptar un oferiment perniciós. 

Tot plegat em fa pensar en els esforçats anuncis que patim diàriament a qualsevol banda, són veritables cants de sirena que ens volen temptar a consumir qualsevol cosa que no necessitem mitjançant la seducció enganyosa -per no dir falsa- d'uns ideals associats -de vegades amb calçador- al producte en qüestió. 


 
L'art, la publicitat i la fantasia...

Vivim a un món ple d'estímuls que competeixen per conquerir la nostra atenció i convertir-nos en consumidors compulsius de qualsevol cosa. Ens acostem a les dates més consumistes de l'any. Ara més que mai hem d'estar molt alerta i ser molt conscients que els cants de sirena publicitaris són tan enganyosos com els de la mitologia i que només nosaltres som amos de la nostra voluntat. No la regalem tan fàcilment, fem servir el cap amb sentit crític, i posem el timó al cor per fer més sòlids els nostres valors. Només l'autenticitat ens salvarà de caure en mans d'interessos materials que no ens regalaran mai una felicitat autèntica perquè la veritable felicitat només viu dins nostre, no a fora. Per més que ens la vulguin vendre.

 A Nataú passa el mateix, també hi ha cants de sirena capaços d'embruixar la voluntat de tothom... fins i tot la d'un drac! En Samú, el drac dels secrets, no només va sentir els cants de les sirenes, sinó que va tenir el dubtós privilegi de veure'n una dansa hipnòtica i perillosa...


En voleu conèixer la història?

No us perdeu...


LA DANSA DE LES SIRENES

PUIG DEULOFEU

DLOF.



Després de visitar el país de les fades (podeu veure el conte:  El país de les fades), el cos de fum d'en Samú s'havia transformat en un tel vaporós de mil colors brillants i seductors. No era només el seu aspecte el que havia canviat. El drac gaudia ara d'un temperament més reposat, serè. Voltava per Nataú surant sobre les coses amb un aire indolent que inspirava confiança i li obria totes les portes. En Samú podia satisfer la seva curiositat sense forçar cap situació perquè sentia un profund respecte per tot el que li confiaven. Aquells que abans l'havien defugit (amb raó) perquè el tenien per un xafarder massa xerraire, ara n'admiraven la sobrietat i la discreció. 

El drac viatjava amb afany d'explorador per tot arreu. I així va ser com el nostre amic arribà a una terra desconeguda que hi havia més enllà del portal màgic que les fades mantenien obert només per a alguns privilegiats com ell.

En Samú, el drac dels secrets.
 

Era una illa rocosa i solitària, envoltada de bromes denses i seductores. En Samú hi voltà sense entendre gaire què era el que l'atreia tant d'un lloc aparentment erm i desolat com aquell, potser el record de la seva antiga naturalesa fumosa s'emmirallava amb les espesses boires que desdibuixaven el perfil rocós d'aquell indret irreal; però la seva intuïció no l'enganyava i malgrat que les aparences desmentien que aquell illot tingués cap interès, es quedà allà.

Cap al capvespre, el drac s'allunyà dels cims endolats i s'assegué prop de l'aigua per deixar-se bressolar pel moviment constant de les onades incansables. De cara al mar, l'espectacle de les boires persistents de l'illa perdia protagonisme. El cel endolat, sense estels que l'embellissin, semblava un teló d'acer sobre unes aigües que respiraven profundament, sense treva. En Samú inhalà profundament, va deixar que tot el seu cos s'omplís d'aquella humitat carregada de salabrors i olors rotundes.

En Samú arribà a una illa rocosa i solitària...

Mirava l'horitzó amb els ulls mig tancats, incapaç de trobar un final per a aquella immensitat. De sobte, li semblà sentir una remor remota, misteriosa, indesxifrable. Mirà el cel endolat i no hi va veure cap ocell, mirà l'aigua fosca i sentí una esgarrifança inexplicable com si una vibració desconeguda el remogués de dins cap enfora.

Aleshores sentí amb més claredat el so d'unes veus platejades, metàl·liques, que ressonaven entre les roques i els esculls que es deixaven amarar d'aigua. Tot al seu voltant semblà omplir-se de ressons i ecos furtius que van anar minvant a mesura que un cant coral s'ensenyorí de l'escenari.

La melodia era encisadora, la més bonica que en Samú hagués sentit mai abans, la sentia fondre's amb les onades i enfilar-se cel amunt com si volgués abastar l'infinit.

El drac començà a sentir una melodia

En Samú s'abandonà a l'experiència i sentí que el seu propi cos es removia al ritme de la música subtil que ho inundava tot, era com si tot ell fos mar i cel, onades i roques, salabror i humitat. Com si tot ell fos veu, harmonia, melodia, cançó.

Ell no ho sabia, perquè amb els ulls tancats no es veia la pell boirosa que canviava, però els colors del seu cos s'havien tenyit de llum i d'intensitat, s'expandien i s'empetitien al ritme que dictava la melodia amb esclats intensos d'energia i batecs íntims i delicats com el cant que havia seduït la seva sensibilitat.

Podia sentir aquella melodia amb tot el seu ésser i se sentia benaurat per aquell moment beatífic que era capaç d'experimentar. Mai no s'havia sentit d'aquella manera, mai no havia estat capaç d'emocionar-se d'una manera tan completa i total amb una melodia inexplicable i desconeguda com aquella, era com un retorn a un origen oblidat de si mateix que l'omplia de pau i d'amor. No hi havia res d'amenaçador o sinistre en res del que sentia.

Tot el seu cos bategava amb la música

Una llàgrima furtiva regalimà galta avall i obrí els ulls entelats d'emoció per veure, completament astorat, un munt de cares somrients que el contemplaven des de l'aigua sense deixar de cantar.

Les sirenes se'l miraven amb devoció i viu interès. Cantaven dolçament i les seves veus imitaven tot d'instruments que semblaven tocar sense descans i que el pobre Samú no era capaç de veure perquè eren invisibles. Allò no tenia cap sentit, feien veure que tocaven una música que els sortia de la gola i els seus moviments hipnòtics vencien qualsevol intent d'entendre el que era incomprensible. Les sirenes l'atreien amb els seus gestos cap a l'aigua i el drac s'acostà als esculls completament seduït per la delicada bellesa d'aquelles criatures fantàstiques i per les seves veus argentades que el tenien completament subjugat.

Les sirenes se li acostaven i li passaven les mans per la pell acolorida i brillant. Els agradava veure's la pell humida a través del tel vaporós del cos del drac, reien i jugaven amb els colors, saltaven al seu voltant i començaren a cantar plenes de joia les cançons més alegres que coneixien.

 

Les sirenes tocaven instruments invisibles...


En Samú no tenia prou ulls per veure tot el que les sirenes feien al seu voltant i s'envolà cel amunt per poder tenir una imatge més clara del que feien. Aleshores se n'adonà. Les sirenes dansaven al seu voltant i removien l'aigua amb delicadesa per fer-la xipollejar al ritme intens de la seva música encantadora. En Samú somrigué extasiat. La dansa de les sirenes era tan hipnòtica com els seus cants.

- vine, balla amb nosaltres... -va dir una de les sirenes.

- És que jo... no sé si en sabré... en sabeu tant i ho feu tant bé!

- Va, vine... Ens agraden els teus colors!

- Sí, són bonics i plens d'una llum màgica!

En Samú admirà la dansa de les sirenes

En Samú assentí completament seduït per les sirenes mentre s'acostava perillosament a l'aigua. Una de les sirenes, entremaliada, l'estirà cap endins i el drac gairebé s'ofega de l'ensurt. En Samú no sabia nedar, de fet, mai abans no se li hauria acudit ficar-se dins de l'aigua i se sorprengué molt en veure que el seu cos surava sobre la superfície del mar formant remolins de colors que tenyien les onades de colors vibrants i lluminosos; però allò no era tan bonic com podria semblar, el drac se sentia disgregat com si mil parts del seu cos s'haguessin separat i escampat per sobre l'aigua sense cap control. Es va espantar i xisclà aterrit.

Les sirenes reien i reien.

- Què tens? -se'n burlaven cruels- Per què crides?

- Fa bonic això dels colors sobre l'aigua...

En Samú gairebé no tenia esma de parlar, però aconseguí dir:

- No em noto el cos... em desfaig... m'esvaeixo...

- Au, no passa pas res... -reien elles festives.

- Deixa't portar per la música.

- Balla amb nosaltres...

- Balla!

- Balla!

- Em desfaig! -somicà el drac quan l'estiraren cap a l'aigua...

I reien sense adonar-se del pànic que sentia el drac en veure's abandonat, fet bocins, al caprici de les onades sense poder fer-hi res. En Samú estava tan espantat que tenia por de desaparèixer dins del mar i no poder tornar mai més a Nataú o enlloc. Aquell podia ser el seu final. Intentà sortir de l'aigua, envolar-se i recuperar la consistència vaporosa del seu cos de sempre, una consistència etèria, sí, però prou compacta com per sentir-la com el que ell era.

Volia, doncs, sortir de l'aigua, però la dansa hipnòtica de les sirenes i els seus cants encantadors exercien un embruix funest sobre ell i no el deixaven moure's del mar on el seu cos s'escampava com una taca estesa de mil colors brillants. Per més que s'hi esforcés no se'n podia escapar.

En Samú tancà els ulls enfadat, ja no volia veure com dansaven les sirenes, de fet, ja no volia sentir-les cantar més. Tot havia deixat de ser divertit ja feia molta estona i se'n volia anar lluny d'aquell indret tan estrany i perillós. Començà a plorar amb desesperació.

- Què tens? -se'n burlaven les sirenes.

- Que plores? -reien despietades.

- Mira'ns, balla amb nosaltres. Que no sents com cantem?

En Samú sacsejava el cap amb força, es resistia a obeir-les, només volia que aquella tortura s'acabés d'una vegada.

Ja no les volia sentir, ni veure-les dansar...

De sobte, les veus s'apagaren i tot restà en silenci. En Samú respirà profundament alleujat, els ulls negats de llàgrimes impedien que veiés el que l'envoltava i, gràcies a això, com per art de màgia, va tenir tota la sensació que podia recuperar el seu cos i la capacitat d'enlairar-se lluny de l'aigua.

Fora del mar, en Samú recuperà completament la seva forma habitual i respirà profundament alleujat de veure's alliberat d'aquella amenaça mortal. Al seu costat es trobà que hi havia un drac desconegut que li somreia comprensiu mentre mirava cap avall i observava la dansa, ara muda, de les sirenes.

En Ciliè, el drac del silenci, havia acudit a auxiliar-lo en aquell destret. ( Sobre aquest drac, en Ciliè, podeu llegir: Cançons )

Solia visitar aquella illa solitària per ajudar els pobres dissortats que, com li havia passat a en Samú, queien sota l'embruix fatal dels cants de les sirenes. En Samú estava moix, atemorit i una mica avergonyit per l'experiència. També estava més que agraït al drac del silenci per fer callar aquelles veus embruixades.

- No t'hi amoïnis gaire... -li a dir en Ciliè- No ets el primer i t'asseguro que tampoc no seràs l'últim... De tota manera -afegí-, jo crec que els has agradat de veritat. Mai abans no les havia vist dansar davant d'algú. Pots presumir de ser un dels pocs privilegiats que han pogut contemplar la dansa de les sirenes.

- I per poc no hi deixo la pell...

L'aparició d'en Ciliè, el drac del silenci, li salvà la vida...

En Samú va mig somriure i sospirà profundament alleujat. El cor de silenci d'en Ciliè l'havia salvat de l'encant de les sirenes en impedir-li sentir-ne el cant fatal.

Tots dos dracs abandonaren l'illa de les sirenes i mentre viatjaven junts teixiren una bona amistat que els havia d'unir des d'aquell mateix moment.

El drac dels secrets sovint reflexionava sobre tot el que havia viscut a l'illa de les sirenes i, passat un temps, fins i tot arribà a estar agraït d'haver viscut tot allò ja que, gràcies a aquella aventura, havia fet un amic per tota la vida, un regal que sempre celebraria. En Ciliè era un amic de veritat, un amic amb qui l'uniria per sempre una afinitat molt especial perquè els secrets i els silencis es complementaven tan bé com els cants de sirena i la seva dansa.

Tot sovint els moments difícils ens regalen amics de veritat.


 

 

 

 

 

 



dimarts, 20 d’octubre del 2015

El lloc secret

Quan vénen mal dades sovint cerquem refugi als llocs més protegits i estimats; per a alguns de nosaltres aquests llocs poden ser refugis fets de paraules... als llibres hi trobem mil racons secrets on refer les nostres forces i les nostres il·lusions. A Nataú passa el mateix i quan un geni vol trobar un refugi per refer-se no hi ha res millor que encomanar-se a un bon amic per trobar el lloc ideal. Aquí teniu... 


         EL LLOC SECRET
                  Puig Deulofeu
                           Dlof.


Un nou drac havia aparegut a Nataú. Era Uten, el drac del vent, nascut d'un badall creatiu de la boca d'un geni. (1) Tots els que el coneixien es meravellaven de la força del seu impuls i del temperament coratjós del jove drac, els que el veien se sentien seduïts per la seva generositat i per l'afany aventurer i inesgotable que l'arborava.
Uten era així i ja des de les seves primeres aventures demostrà que no hi havia res impossible per a ell, la força del seu cor noble ho podia tot.
Ginè, el geni del qual havia nascut Uten, li havia encomanat de buscar un racó protegit on reposar. Així, el drac del vent començà a viatjar incansablement per tot Nataú i descobrí, en fer-ho, que era una de les coses que més li agradaven... Hi havia tantes coses per descobrir al vell país de la màgia! 



Uten començà a viatjar per tot Nataú...

 Amb tot, allò que en principi havia semblat fàcil de fer, semblà fer-se complicat a mesura que explorava el paisatge natauenc.
Certament, Nataú era ple de paratges encisadors on Ginè hauria viscut ben feliç; però la missió del drac del vent era trobar un lloc segur, a recer de les bruixes, per al seu amic. A mesura que explorava Nataú, el drac del vent descobria que hi havia més amenaces, a banda de les bruixes. La seva curiositat sense fi s'alimentava de mil històries diferents, aventures insòlites que li parlaven de malvats ogres i follets perversos, fins i tot sentí a parlar de dracs carregats de males intencions!
Malgrat tenir un temperament impulsiu, Uten s'imposà una calma que li era desconeguda. Calia reflexionar i fer les coses ben fetes. Després de molt rumiar es digué a si mateix:



Descobrí tot d'amenaces insospitades ...

- És evident que em cal ajuda... no en sé prou d'aquestes coses i no em puc permetre el luxe de posar en perill la vida de Ginè...
La casualitat va voler que els seus esbufecs profunds se sentissin udolar entre els cims més esmolats dels Cingles de Litrab.
Uten era massa jove encara per saber-ho, però allà, ocult enmig del silenci reverencial dels cims hi dormia un dels cors que feia bategar la rica fantasia de Nataú. Els Cingles de Litrab havien estat des de sempre la llar de Misnòs, el vell drac dels somnis. Quan sentí la veu alada d'Uten, Misnòs es desvetllà i el cridà suaument.
- Uten, drac del vent... -va dir- fa temps que et volia conèixer...
- Diria que ja em coneixes, amic...-va fer el drac del vent rialler.



- Diria que ja em coneixes, amic...

- T'he somiat al fons d'un volcà embruixat, sorgint de la boca d'un geni... -va explicar Misnòs amb els ulls brillants de llum- i també t'he somiat portant un cofre màgic ben protegit dins del teu cos ventós per buscar-li un refugi segur...
Uten esbatanà uns ulls com taronges. Portava el cofre de Ginè ben amagat sota les escates, ningú no el podia veure.
- Saps moltes coses, tu... -va dir impressionat.
Es removia inquiet al voltant del drac dels somnis.
- Tot el que passa a Nataú... -explicà Misnòs amb naturalitat.
- Doncs si saps tantes coses... digues: on puc portar el meu amic?



- T'he somiat...
Misnòs somrigué comprensiu.
- T'he vist a prop d'un drac antic i molt savi... -va dir.
- Em podria ajudar? -esbufegà Uten esperançat.
- Coneix bé els secrets que et calen per protegir un geni... -explicà Misnòs.
- Com el puc trobar?
- Li agraden els llocs humits perquè té el cor d'aigua... -va dir el drac dels somnis- No et costarà gaire de trobar-lo... quan el vegis sabràs que és ell...
- T'agrada molt parlar amb misteris... -protestà Uten maliciós.
- Els misteris fan més bonica la vida... -respongué Misnòs convençut.


- Té el cor d'aigua...

Uten xiulà amb força i s'acomiadà del drac dels somnis amb una ventada sorollosa i feliç.
Passejà la mirada pels boscos més humits de l'est i s'hi encaminà amb el cor ple d'il·lusió i curiositat, les paraules de Misnòs havien seduït la seva imaginació i es delia per trobar el drac misteriós que l'havia d'ajudar.
Uten es passejà pels boscos fent bellugar les capçades generoses amb l'esperança de cridar l'atenció del drac desconegut que buscava.
- Me'n podria haver dit el nom... -es lamentà- si el cridés amb força segurament el trobaria de seguida...
Però la fressa dels arbres ja parlava prou clar. Quan va arribar prop d'un rierol ja l'esperava una figura d'aigua d'un blau puríssim.
- Ets tu... -xiulà corprès.


Una figura d'aigua...

El drac de la pluja l'acollí amb els seus ulls humits i silenciosos. Uten s'hi acostà impetuós i l'altre drac rebé la batzegada salvatge del seu vent desprenent tot de gotes d'aigua volàtils i indefenses.
- Ai... perdona... -va fer de seguida el drac del vent.
L'altre drac se'l mirava en silenci, semblava intimidat.
- No et volia fer cap mal... -assegurà Uten- De fet, et buscava...
Més silenci.
- El drac dels somnis em va dir que em podries ajudar... -afegí desconcertat- El vaig trobar per casualitat als Cingles de Litrab, jo no sabia que vivia allà, de fet, és que jo no sé gaires coses, encara sóc... com t'ho diria? Acabat de néixer... -va riure- encara estic sortint de l'ou... i em cal ajuda, saps? és que tinc un problema, veuràs, tinc un amic...


- Ai perdona...

- Sempre parles tant? -li etzibà l'altre drac.
Uten se'l mirà desconcertat. Després esclatà a riure.
- Sí... suposo que sí...
L'altre drac inclinà el cap amb delicadesa.
- Ets de vent... -mussità.
- Em dic Uten...
- Jo sóc de pluja... -explicà l'altre.
- Prou que ho veig... i... com te dius?
- Julpà.


- Com te dius?

Es va fer un silenci incòmode. Passada una estona, Uten sospirà.
- Mira Julpà, em cal trobar un lloc segur per a un amic...
Dient això, li mostrà el cofre que contenia Ginè.
Julpà s'hi acostà a poc a poc.
- Un geni? -demanà.
Uten assentí.
- Són molt delicats... -reflexionà Julpà.
Uten tornà a assentir.
- Conec el lloc perfecte... -digué Julpà amb senzillesa- Et refies de mi?


Uten li mostrà el cofre de Ginè.

Uten se'l mirà llargament.
- Completament. -va dir amb un esbufec convençut.
Julpà somrigué per primer cop.
- Ho hauràs de fer perquè... al lloc que tinc al cap tu no hi pots anar... 
Uten assentí resignat.
- Mira... -mostrà Julpà- les aigües contenen els secrets més antics de tot Nataú... fins i tot aquest rierol, escàs com és, reté la saviesa més antiga... Jo en dic "el secret de les aigües". És aquest secret el que em guiarà cap al lloc perfecte on el teu amic podrà descansar segur.


- Conec el secret de les aigües...

- Serà dins de l'aigua?
Julpà assentí misteriós.
- Hi ha tot un món allà sota... -va dir enyorat.
Uten se'l mirà amb atenció, li semblava que aquell drac reposat i discret era la criatura més interessant que havia conegut mai abans.
- T'esperaré -va dir-li confiat.
Julpà assentí en silenci. Amagà el cofre dins del seu cos d'aigua i es perdé incomprensiblement dins el rierol.
Julpà es perdé dins les aigües i navegà per aquell món que coneixia tan bé. Escoltà amb atenció els senyals secrets que els corrents i les marees li enviaven i no trigà gaire a espiar amb devoció el racó profund que havia d'acollir el cofre de Ginè.


Julpà navegà per les aigües per cercar el lloc secret...

Era amb prou feines una esquerda coberta d'algues i corall. El drac l'acaricià suaument amb els dits d'aigua que li regalimaven cos avall i l'esvoranc es va obrir com una gola; aleshores, Julpà expulsà el cofre a través d'un potent tirabuixó d'aigua creat amb el seu propi cos. El cofre que contenia el geni es perdé dins del forat i, només perdre-s'hi, el clot es tancà com una boca incapaç de trair-ne el secret. Les algues i coralls dissimulaven completament l'existència d'aquell racó protegit, era impossible imaginar què s'hi amagava a sota.
Havent fet tot això, Julpà inicià el retorn sense mirar enrere. Prop del rierol l'esperava Uten, impacient.
- Ara el teu amic és a la GOLA DEL MÓN... -va dir.


Julà trobà el lloc ideal...

- És un lloc prou segur? -dubtà Uten inquiet.
- No n'hi ha cap com aquest... -assegurà Julpà- Les bruixes no hi poden accedir perquè la puresa d'aquest indret les mataria...
- Un lloc pur... -somrigué Uten feliç- A Ginè li agradarà...
- És el millor lloc per a un geni... I ara... -va dir sobtadament animat- per què no me n'expliques tota la història?
Uten esbufegà sorollosament feliç-
- I tant! -va dir- Ara ja tinc la feina feta, jo...
I les seves rialles ventoses s'encomanaven a la superfície de l'aigua i a la pell tremolosa del drac de la pluja. No hi havia millor manera de començar una amistat.


L'inici d'una bella amistat.


( 1 - el naixement d'Uten apareix al conte L'afany de les bruixes )

 

diumenge, 20 de setembre del 2015

El tresor perdut


El mapa del tresor...
Els mapes del tresor formen part d'una tradició aventurera que ens sedueix la imaginació... però, què passaria si no tinguéssim cap mapa per trobar el nostre cobejat tresor? Les dificultats podrien fer-nos desdir de l'intent d'aventurar-nos-hi... però a Nataú hi va haver un drac que va entossudir-se a trobar un tresor perdut sense tenir cap mapa que l'orientés, és clar que la vida d'un amic en depenia... Voleu llegir-ne la història? Aquí la teniu!





EL TRESOR PERDUT
Puig Deulofeu
Dlof. 
 

Uten, el drac del vent, havia arribat amb Ginè al cau d'on les bruixes havien segrestat el geni separant-lo de la companyia dels seus amics Quelet i Getet. El drac es removia inquiet davant dels ulls esbatanats dels follets. En Quelet i en Getet se'l miraven completament seduïts per la seva contundent presència.
- És meravellós... -mussitava el Mestre Quelet fascinat davant del drac acabat de néixer.
El jove Getet assentia en silenci.
- I doncs? -repetia el drac impacient- li pots fer un altre cofre?
Uten interrogava Getet sense gaire miraments. El jove follet anava a contestar alguna cosa, però el vell Quelet s'hi ficà.
- Em sap greu dir... -va començar calmós- que un cop establert el llaç entre un geni i el seu cofre màgic no hi ha manera de substituir-lo per cap altre... per més que el facin les mateixes mans...

 

 
-No se li pot fer un altre cofre... -va dir en Quelet.


Ginè assentí convençut. Des que Uten havia aparegut màgicament del seu propi alè, el geni havia provat d'explicar-li que Getet no podria fer-hi res i que, sense el seu cofre màgic, ell seguia essent un reu condemnat encara que el poder sorprenent del drac l'hagués alliberat de la presó on el retenien les bruixes, al Cor encantat del Ginciè; però Uten era tossut de mena i se n'havia volgut assegurar.
- Aleshores- va fer el drac amb un ànim incombustible- No hi ha més remei que trobar el cofre!
Els follets assentiren esperançats.
- Què en sabem? -reclamà Uten impetuós- Les bruixes se'n van desfer?
- Ginè assentí en silenci.

 

-Hem de trobar el cofre de Ginè!


- Com?
- El van llençar a un forat que anomenaven el Pou sense fi  ... -va dir amb un fil de veu.
Uten esbufegà amb força mentre repetia:
- El pou sense fi... el pou sense fi... el pou sense... Ara!
- Què? -feren els dos follets alhora.
- Un pou només és un forat al terra... només hem de trobar algú que en conegui tots els secrets... Què me'n dieu? Coneixeu algú així?
Els altres negaren decebuts.
- Au vinga! -es queixà el drac- Nataú és el país de la màgia. Bé hi deu haver algú capaç de descobrir-nos el camí d'un forat excavat a la terra...


 
Les bruixes van llençar el cofre al Pou sense fi.

Es féu un silenci incòmode. Tots acotaren el cap, preocupats. De sobte, el Mestre Quelet alçà la mirada ple d'inspiració.
- Em sembla que una vegada... -va començar a dir.
- Què Què? -l'acuitaren els altres.
- Ai... no ho sé pas... m'ha fugit ben bé del cap... era una cosa que has dit... un forat a la terra... els camins... -s'interrompé negant amb vehemència- els camins que se m'emboliquen dins el cap no tenen fi...
En Quelet sospirava amb aire cansat.
- Un moment... -va fer en Getet content- Era un record, Mestre? Un dels vostres records?
Uten es remogué inquiet, incapaç d'entendre res del que passava.



-Un forat a la terra...

- Potser és a una de les vostres capses! -aclarí el follet picant de mans mentre desapareixia dins del seu cau.
Al cap d'una estona, en Getet portava a les mans una capseta bellament treballada.
- Mireu Mestre Quelet! -va dir animat- N'he trobat una que devíeu fer abans que jo arribés ... no l'havia vist mai, però hi ha dibuixats una mena de camins ben embolicats sobre ells mateixos... -somrigué mentre arronsava les espatlles com a disculpa- Què us sembla si l'obríssim?
Uten anava a protestar, però un gest de Ginè en va frenar l'impuls.
- Deixa'ls fer... -va dir Ginè compassiu- En Quelet té moments de lucidesa brillants i en Getet em va donar la vida... Qui sap... 
 


- Deixa'ls fer...

 Uten somrigué comprensiu. Els dos 

follets s'havien assegut davant de la 

capsa màgica i l'havien obert. De  

dins sortiren tot d'imatge  

sorprenents.

- Què és això? -féu Uten meravellat.

- Un dels records del Mestre, és clar!

 -explicà en Getet  orgullós-  

Mireu-lo! De tan jove que és     

no sembla ell!

El vell Quelet esbatanà els ulls amb 

alegria en veure la boirosa imatge del 

seu record 

sortint de la capsa màgica.

- Ah! -va fer cofoi- Sí que sóc jo...

 i en Cutec...

- Qui és en Cutec? -féu Uten indiscret.

- Un drac màgic, és clar! -va fer en 

Quelet content- Em va portar pels 

seus laberints  i em va fer un regal 

meravellós...
  


- Som jo i en Cutec! -va dir el Mestre Quelet animat.

- Un drac? -s'esverà Uten-  

Escolteu-me bé honorable Quelet- 

l'interpel·là- Diríeu que aquest drac 

podria saber on trobar 

el Pou sense fi de les bruixes?

- És el drac de la terra, si hi ha algú 

que ho pugui saber és ell! Sí! És això 

mateix el que jo volia dir!

I va ser així com Uten decidí cercar 

l'ajuda de Cutec i, com solia passar 

amb el drac de la terra, va ser ell qui 

li sortí al pas amb la resposta que 

necessitava.
 
- El Pou sense fi és un lloc sinistre 

-sentencià- Les bruixes l'han 

convertit en un racó maleït, font i 

destinació de molts dels seus 

encanteris, això és degut 

a la singular energia que hi gravita. 

No és que no tingui fi, simplement 

confon les coses... 

- Què vols dir?

 


- Cutec ho sabrà!

- El que desapareix a dins del Pou sense fi mai no és allà on un esperaria...
- No és dins del pou?
- No, no hi és... el pou confon els llocs i els canvia a voluntat. El teu tresor podria ser a qualsevol banda de Nataú.
- Però no s'hauria destruït, ni desaparegut, simplement... s'hauria perdut, no? - va fer Uten esperançat.
- Sí. El pou pot haver-lo enviat a qualsevol banda.
- I no el podem trobar?
Cutec va fer un somriure enigmàtic.
- Saps qui sóc, oi? -va dir.



- No el podrem trobar?


- El drac de la terra... m'ho va dir el vell Quelet...
- Ets un drac molt jove... -va riure Cutec picant-li l'ullet, després afegí solemne:
- També em diuen el drac dels tresors...
Uten obrí uns ulls com taronges.
- Així... -dubtà- El pots trobar?
- Tot és possible. És important?
- En depèn la vida d'un geni...
Cutec obrí molt els ulls, sorprès.
- Som-hi! -va dir.



- Som-hi doncs!

 
El drac de la terra i el drac del vent s'envolaren gràcils cel enllà. L'instint màgic de Cutec no errà el tret i de seguida notà el rastre del cofre que havia contingut Ginè.
- És molt a prop, el noto... -va dir- Em sembla... em sembla que és dalt d'aquell penya-segat.
Uten xiulà amb força.
- Bufa! -va dir- com hi ha pogut anar a parar?
- El Pou sense fi és capriciós. Les bruixes hi aboquen tota mena de coses... te'n faries creus! Elles es pensen que les fan desaparèixer perquè les perden de vista, però res no es perd mai del tot... qualsevol buscador de tresors ho sap!
Els cims esmolats eren plens d'esquerdes profundes.
- No el veig... -va fer Uten preocupat.
- Però hi és, segur! el noto!



-Ha de ser aquí, ho noto!


Uten bufà amb força, l'aire que removia s'escolava pels racons i li parlava amb sons indesxifrables.
- Sí que hi ha alguna cosa encaixada -va dir després d'escoltar amb atenció.
- Costarà una mica d'arribar-hi... -dubtà Cutec.
Uten se'l mirà de reüll.
- Vols dir? -va riure- em sembla que ja saps que no em costarà gaire... sóc de vent, jo! I el seu cos ventós s'allargà infinitament per encabir-se dins l'escletxa esmolada que esgarrapava el cofre atrapat. Uten bufà amb força des de dins del forat estret i féu esclatar les roques que empresonaven el tresor del geni. L'esclat de pedres sobresaltà una mica Cutec, però el vell drac va somriure en veure l'agilitat amb què el cos ventós d'Uten acollia el cofre abans no caigués al terra.



Uten recollí el cofre després de fer volar les pedres que l'empresonaven


- Ja el tenim... -xiulà el drac sorollosament feliç.
- Anem! -l'acuità Cutec- el teu amic el necessita!
I en un tres i no res van ser al costat de Ginè que celebrà la seva arribada ple d'agraïment.
Mentre el geni es ficava dins del cofre per refer-se, va dir:
- No tinc paraules per agrair-te el que has fet per mi, Uten... Amb tot, encara t'haig de demanar un últim favor.
- Tu diràs!
- Hauré de restar un llarg temps dins del meu cofre màgic per poder recuperar el meu poder, he estat massa temps al límit de la meva resistència i noto que m'estic esgotant completament... vull que custodiïs el cofre i el protegeixis al lloc més segur que trobis, confio completament en tu.



- Troba un lloc ben segur per al meu cofre...
Uten assentí en silenci. Aleshores, Ginè s'adreçà a Getet.
- Sento no poder quedar-me a prop vostre... -va dir- sou els meus millors amics, però em temo que la meva presència atrau massa les bruixes i no vull posar-vos en perill. Uten farà el que calgui per protegir-me.
El follet assentí comprensiu.
- Abans no marxeu t'arreglaré el pany del cofre... -va dir en Getet amb senzillesa- Sento que no fos prou segur per resistir els conjurs de les bruixes...
Cutec se'l mirà amb atenció.
- Podries provar amb això... -va dir el drac ple d'inspiració- Obre la mà...
Getet obrí la mà menuda i hi descobrí un joc de claus molt boniques.
- Fes els teus panys tal com tu saps fer... -va dir el drac dels tresors- i tanca'ls amb una d'aquestes claus màgiques... són a prova de bruixes!


- Aquestes claus màgiques són a prova de bruixes!

El drac reia feliç. El jove Getet anà a 

ensenyar el joc de claus al Mestre 

Quelet tot emocionat.

- Mireu, Quelet! Amb això podré fer 

molt millor la meva feina!

El vell Quelet va somriure distret, es 

mirava el drac del vent completament 

seduït.

- Tu ets un drac jove... -va dir- 

inquiet, aventurer, coratjós i generós 

de mena... només pots haver nascut 

d'un afany de llibertat...

Uten bufà suaument a prop seu.

- Ja m'havien dit que éreu brillant, 

Mestre Quelet, Ginè ha de viure 

protegit dins d'un tresor màgic que 

reté les seves ànsies d'expansió, 

però jo exploraré per ell tota la màgia 

de Nataú!

I dient això, el drac del vent es 

remogué incansablement al voltant 

dels follets esperant impacient el 

moment que s'emportaria el seu amic 

lluny d'aquell cau. 



- Has nascut d'un afany de llibertat