El tió valent

La nit de nadal és la nit que fem cagar el tió, totes les llars catalanes s'omplen d'aquests personatges tan característics de cara riallera i poder prodigiós; però a Nataú hi va haver un tió màgic que no feia tan bona cara com voldria... i va haver de ser molt valent per superar la seva por a ser rebutjat i poder regalar la seva màgia poderosa... En voleu conèixer la història? No us perdeu...

EL TIÓ VALENT

Puig Deulofeu

Dlof. 

Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a fer llenya al bosc. 
Va fer caure un tronc enorme de roure i es va escarrassar a fer-ne trossos més petits per emportar-se'ls a casa per cremar. Amb la destral esmolada feia feina prou de pressa, els tions anaven acumulant-se vora seu formant una pila molt gran.

Un llenyataire feia llenya al bosc...

Vet aquí que un dels tions de la pila lliscà avall i rodolà sense aturador cap a una mata d'esbarzers. Entre la brossa, el tió va quedar ben amagat i quan el llenyataire enllestí la feina no s'adonà que deixava allà un dels esforçats trossos que havia tallat.

S'oblidà d'un tronc mig amagat...

El tió quedà sol al bosc i la llum de la lluna l'il·luminà, indiscreta, sota els herbots protectors. Un raig argentat davallà del cel i despertà el tió del seu son profund.
- Desperta't -li va dir prop de l'escorça- Ets un tió amb sort, aquest hivern no cremaràs i a partir d'ara et convertiràs en un tió de nadal.
El tió notà com sobre la pell llenyosa li sortien uns ulls rodons i eixerits , un nas vermell com un pebrot i un somriure feliç. A l'escorça li creixeren dues potes curtes que l'alçaven de cara a la lluna.
- Vés... -va dir-li ella silenciosa, amb aquella veu argentada que només alguns poden sentir- s'acosta nadal i   has de buscar la teva família.
- Com sabré on he d'anar? -li demanà el tió estranyat de la seva pròpia veu.
- Segueix l'escalf del teu cor, tots els tions troben la seva llar... -féu ella misteriosa.

La lluna despertà el seu poder adormit...

El tió començà a caminar, primer feia tentines i ensopegava amb tot, però ben aviat s'avesà al moviment. 
Se sentia feliç mentre viatjava. Tenia l'instint màgic que la lluna li havia encomanat per trobar una família que el volgués per nadal i les seves passes s'encaminaven certes cap al seu nou destí.
Però pel camí es trobà amb uns vailets desvagats que - en veure'l - es volgueren divertir amb ell de la manera més cruel. Començaren a donar-li cops i a fer-lo rodolar pel terra, picant contra les parets i les voreres mentre li cridaven:
- Au! camina ara, si pots!
El tió es quedà molt quietet, no gosà dir ni una paraula, no podia entendre per què aquells nois eren tan cruels amb ell. La tortura continuà durant un temps més, fins que els vailets se'n cansaren.

Ensopegà amb dos vailets cruels...

El tió quedà estès al terra tot estripat i brut, s'arrossegà cap a un bassal i una llàgrima li regalimà galta avall en veure-s'hi reflectit. 
Tenia un trenc molt lleig a la cara, prop de l'ull. Ja no semblava gens el tió feliç que la lluna havia saludat.
Desesperat, temé que el nen de la casa on somiava anar no el volgués, tan lleig i brut!  ell sabia que era la il·lusió dels nens el que guiava el pas de tot el que podia arribar a ser realitat i la seva cara estripada ja no podia enamorar cap cor d'infant. 
Amb tot, s'encaminà cap allà on sentia que havia d'haver estat la seva llar i sentí un desig tan gran de veure aquell nen que l'hauria rebut amb el cor alegre que es decidí a acostar-se a la casa tímidament.

S'havia fet un trenc molt lleig a la cara...

Era al pati, penedit de la seva gosadia, quan uns ulls esbatanats i una veu dolça el descobriren.
El nen que vivia a aquella casa, que es deia Joan, acaricià de seguida l'escorça rugosa del tió amb tota la tendresa del seu cor, com si tingués por de fer-li mal. Li rentà amorosament la cara amb un drap, tot seguit li posà un plat al davant ple de bones menges i una flassada ben calenta a l'esquena perquè es refés del fred.
De lluny, el tió sentí com en Joan deia a la seva mare:
- L'haig d'estimar molt, aquest tió. Deu haver patit molt per arribar a casa!

No hi ha res millor que l'amor d'un nen...

El tió de l'Aina

 A Catalunya, per nadal tenim una tradició que fa les delícies dels més menuts. Fem cagar

Un tió de nadal

el tió de nadal... La cosa va així: comencem a donar cops de bastó al tió mentre entonem una de les cançons tradicionals i, finalment, el tió "caga" un munt de regals... A Nataú es coneix molt bé aquesta tradició i les raons màgiques per les quals un tió qualsevol es pot convertir en màgic per nadal... No us perdeu...

EL TIÓ DE L'AINA

Puig Deulofeu

Dlof. 

Hi havia una vegada una nena dolça i eixerida que es deia Aina, era tan petita que encara no sabia quins misteris s'amagaven rere les festes més candoroses de l'any, les festes de nadal.
Aquell any la petita i els seus pares anaren a viure a una casa que amagava el tresor més meravellós que poguessin imaginar. Enmig del pati hi havia un pi molt gran que s'havia fet vell i estava malalt, els pares de l'Aina el van haver de fer tallar i vet aquí que d'aquell tronc tan alt n'havia de sortir un preciós regal per a la petita. Un petit miracle que l'havia estat esperant només a ella.

Hi havia un pi molt alt...

Va ser mirant la pila de llenya en què s'havia convertit l'arbre que el pare de l'Aina es fixà en un tros gruixut i ferm que li cridà molt l'atenció.
- Em sembla -va dir a la seva dona-, que aquest tronc no el podrem pas cremar...
El pare de l'Aina no va dir res més, però guardà aquell tronc al llenyer amb l'esperança que el que hi havia vist es fes realitat.
Passaren els mesos i ningú no es recordava gaire del tronc arraconat fins que, pels volts de nadal, una nit de lluna plena aquell tros de llenya adormit es despertà del seu son profund.
Com tots els tions de nadal, aquell tió sentí la crida silenciosa de la lluna, la seva llum màgica acaronà l'escorça adormida i el desvetllà dolçament.
- Lleva't... -li va dir carinyosa- s'acosten els dies de nadal i hi ha una nena que t'espera.
El tió es desvetllà lentament i a mesura que ho feia una cara riallera s'anava dibuixant a la seva pell llenyosa.

La lluna desvetllà el tió...

L'endemà, el pare de l'Aina la cridà de seguida.
- Aina, mira! El tió ja s'ha despertat!
La nena se'l mirava amb els ulls ben rodons i el somriure a la cara.
- Ara l'hem d'abrigar i li hem de donar força menjar... -va dir la mare.
- Menjar... -va dir la petita.
I des d'aquell dia fins la nit de nadal l'Aina va tenir cura d'aquell tió que l'havia esperat adormit durant tant de temps. La nena li donava menjar i el mantenia ben calentó i procurava portar-se molt bé perquè el seu tió ho veia tot i se sentia feliç quan la petita era bona minyona.

De seguida li donaren menjar...

La nit de nadal el tió va ser molt generós amb ella i li regalà tot de dolços i llaminadures per agrair-li tot l'amor que la nena li havia sabut donar durant aquells dies de l'any que es mantenia despert només per a ella. Se sentia feliç de ser el seu tió de nadal.

Un tió feliç!

Nadal

Arriba nadal i, amb ell, els llums de colors, la il·lusió i els bons sentiments... això, al món de les persones; però: què passa a Nataú?

Diuen que hi va haver una vegada un follet que s'aficionà tant a ser a prop de les persones que s'oblidà del més important i es perdé a si mateix... sortosament, una llum misteriosa l'ajudà. 
En voleu conèixer la història?
Acompanyeu en Queixós en el seu viatge de retorn al cor de la màgia i la fantasia natauenca i deixeu que la màgia i els bons desitjos de nadal us omplin cada dia de l'any.

     NADAL

    Puig Deulofeu

          Dlof






 Al vell país de Nataú tot s'havia omplert de llums de colors. Les cases dels homes lluïen festives i alegres amb tot de llumets de colors que il·luminaven les nits més fosques de l'any.
Els dracs de Nataú s'ho miraven embadalits, tenien debilitat per la bellesa i els arbres, els balcons i els fanals engalanats de llum els enllaminien el cor com ho feien amb els infants que poblaven el seu món de fantasia.
- Diuen que és nadal, -explicava convençut Basí, el drac savi- i sembla que és el moment de l'any que els homes es recorden de la il·lusió i de l'amor.
- Jo m'he adonat que estan de molt bon humor... -esbufegà Uten rialler- i es miren els més petits amb una devoció especial.

- Diuen que és Nadal...

- Tenen tot de costums ben curiosos -replicava Basí- i parlen de la màgia de nadal amb un candor que gairebé es diria que hi creuen i tot...

Misnòs sospirà amb força, el seu alè càlid feia un baf visible i semblava ben bé com si el seu vapor somiós volgués dir alguna cosa.

- Fa molt de temps... -començà a dir- hi va haver un follet desenganyat que abandonà la seva llar fart de veure sempre les mateixes cares rialleres i felices.

- Un follet? -demanà de seguida Baslè, el drac invisible, que era molt amic dels follets Anairucs- Com es deia?

- Li deien en Queixós i, com us podeu imaginar, era un follet rondinaire que no estava mai content de res.         

- Fa molt de temps...

De fet, en Queixós era un follet insòlit -començà a explicar Misnòs encenent la seva mirada somiadora- . Com ja sabeu la majoria dels follets Anairucs són personatges feliços i jolius, però en Queixós tenia tendència a vigilar molt de prop els homes. No ho feia com tu -Basí- admirant-ne totes les coses bones que són capaços de fer. No, en Queixós només es fixava en el dolent i n'acabà aprenent tots els desenganys i les frustracions. 
Acabà per no creure en la màgia, us ho imagineu? Ell! un follet! 
Es passava tot el dia repassant totes les coses terribles que podien passar-li en un món cruel i perillós com era el dels homes i s'amargava dient-se a si mateix que el millor que podia fer era abandonar aquell lloc per sempre.
El mal va ser que, un dia, en Queixós complí la seva amenaça i abandonà Nataú definitivament.

En Queixós era un follet desenganyat de tot.

La quantitat de coses que li van arribar a passar mereixerien més paciència de la que qualsevol drac tindria per escoltar-les. Com que només esperava coses dolentes de la vida era incapaç de veure les bones que se li oferien al pas i el seu dia a dia s'anà omplint de penúries que confirmaven allò que ell mateix es deia sobre com li podien anar les coses.
En Queixós es va perdre molt més lluny del que qualsevol follet hagués anat mai. El seu esperit contemplà els miracles de mil paisatges nous, però com que tenia l'ànima bruta de por i desconfiança només en veia els perills i les incerteses. El follet s'havia oblidat de somiar, no somreia mai a la llum ni a l'escalfor del sol, no sentia el cant de les fades i la distància no li imposava cap oblit que el rescabalés de les pors que niaven al fons del seu temperament solitari.

En Queixós es perdé molt lluny...

Un dia arribà a una terra deserta, només hi havia sorra i més sorra al seu davant i el follet s'hi endinsà convençut que era el seu destí haver d'enfrontar aquell nou paratge desolat que podia acabar amb la seva vida. Travessar aquella terra deserta va ser més del que pogué suportar. Tota la pols i l'aire sec el feien enyorar els seus rius estimats, aquells que, plens de brutícia i tot, respiraven més vida que no aquell erm eixut i trist.
De nit, contemplava el cel i envejava les estrelles, eren tan lluny i lluminoses que semblaven contenir tota la pau que a ell li faltava. De sobte, pensà en tornar, en retrobar els alegrois dels seus companys i el so tendre de les aigües de Nataú; però ja era massa tard, havia perdut el rumb feia molt de temps i les forces l'havien abandonat gairebé del tot en el seu suïcida intent de travessar el desert.

De nit contemplava el cel...

- I què va passar?- demanà Julpà, el drac de la pluja, melangiós.
- Va veure una llum -féu Misnòs misteriós-. Era una llum molt minsa, gairebé una al·lucinació somiosa i irreal. En Queixós se la mirà un moment, desconcertat, no podia saber d'on havia vingut, havia aparegut davant seu sense fer gens de soroll i volava suaument sense allunyar-se gaire. 
El follet se sentí atret per aquella llum misteriosa sense saber gaire per què, estava massa cansat i abatut per rondinar i aquella llumeta era tan dolça i càlida com un company de camí que t'anima a continuar.
Va ser gràcies a aquella llum que en Queixós començà a caminar altre cop. Curiosament, la llum seguia una direcció precisa, com si el guiés fora d'aquell parany en què havia caigut per la seva pròpia voluntat.

- Va veure una llum...

A poc a poc, el camí es va anar fent més amable. El desert quedava enrere i els boscos i les aigües per on la llum es feia seguir restituïen les forces i l'ànim del follet perdut. Aquella companyia silenciosa ocupava tota la seva atenció, el guiava per camins plens de bellesa i d'energia que omplien l'esperit decebut del follet d'una força estranya, feta de confiança i d'amor.
Quan arribaren a Nataú en Queixós descobrí que tot el seu vell món era ple de llumets de colors que brillaven intensament dins la foscor, la llum misteriosa que l'havia guiat de retorn a la llar es fongué amb aquells colors intensos i alegres i en Queixós sentí l'alegria de veure's envoltat d'aquells que tant l'estimaven i que l'havien trobat tant a faltar.

La llum misteriosa es fongué amb els colors...

- Són els llums... -cantava la veu tendra d'en Dolç- Cada llumet és com una il·lusió... tot Nataú s'omple de fantasia per nadal. Fins i tot els homes es recorden que n'hi ha dins dels seus cors per aquestes dates...
- Més val això que res... -va fer en Queixós rient.
I des d'aquell dia en Queixós procurà restar més estones a prop dels altres follets que no pas a prop dels homes perquè estava segur que a ell li calia recordar-se de la il·lusió més sovint del que els homes ho solien fer. Amb el nadal no n'hi havia prou.

Amb el nadal no n'hi havia prou.