Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llum. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 d’abril del 2024

GOTES DE LLUM

 

En memòria d'un amic.

Hi ha persones que són com 

gotes de llum que ens inspiren a viure plenament i la seva llum no s'esvaeix encara que ja no hi siguin ...

Celebrem el seu pas per les nostres vides com el tresor més valuós amb un record enyorat.

 

De vegades ens encantem mirant alguna cosa que trobem especialment bonica amb la sensació que la veiem per primera vegada (per més que és possible que l'hàgim tingut al davant tot sovint), aquesta pausa especial que fem és un regal que ens fa adonar de la profunda bellesa de les coses que ens envolten. 

Si hi pensem una mica més ens adonem que és la mirada que hi posem, l'atenció i la devoció que li dediquem la que ens atrapa en un moment de contemplació que ens obre el cor i ens omple d'inspiració. Trobar aquesta mirada sensible i pausada ens posa en contacte amb el més essencial, la connexió que tenim amb tot el que ens envolta.

La bellesa ens envolta
 

A Nataú passa el mateix. Al vell país de la màgia hi viu un drac extremadament sensible que desconeix que rere la seva delicada sensibilitat s'hi amaga un poder enorme. La bellesa que l'envolta el sedueix tant que el seu poder adormit es desvetlla en forma de cristalls que són com gotes de llum carregades d'inspiració. 

Adonar-se que aquests cristalls poden ser un regal per a qualsevol que els contempli esdevé un nou descobriment per al jove Juloec perquè, de vegades, no som conscients del valor que té el que som capaços de fer...

Aquest és un conte ple d'inspiració i de bellesa... El voleu llegir? No us perdeu...                                 

 

 

GOTES                       DE 

LLUM

Puig Deulofeu

Dlof.



En Juloec, el drac del gel, se'n va anar a viure als cims del Nespiurí, els més alts que hi havia a l'est de Nataú. Feia molt de temps que havia pres aquella decisió, impulsat per les circumstàncies (podeu veure Dracs) i per la necessitat d'arrecerar-se dins un paisatge que fos semblant a la seva naturalesa gelada.

Al principi, en Juloec se sentia desterrat, lluny de tot el que li era conegut, engolit dins un ambient fred i solitari; però a poc a poc, el drac del gel va anar descobrint que els cims gebrats del Nespiurí amagaven tota la companyia i el consol que necessitava.

En Juloec va haver de buscar un lloc per viure

El primer que va enamorar en Juloec va ser el silenci que bategava dins del paisatge. La pau que s'hi respirava s'agermanava molt bé amb el temperament tranquil i sensible del drac del gel; però en Juloec descobrí, fascinat, que rere l'aparença silenciosa de l'entorn hi havia tot de ressons ocults i inadvertits que amagaven un esclat de vida vigorós i plural, el veritable batec del cor dels cims. Així, seduït per la promesa que s'amagava rere l'aparença de les coses, en Juloec descobrí en si mateix un afany d'explorar que l'impulsava a descobrir tots els misteris que l'esperaven per ser descoberts.

El drac del gel explorava incansable tots els racons d'aquell petit univers fet a mida. I descobria pas a pas que el silenci i la soledat no eren res més que un miratge que protegia el secret de l'existència d'una gran quantitat de criatures desconegudes.

En Juloec explorava la seva nova llar gebrada amb devoció

Solia contemplar l'albada a una balma llòbrega i humida amb una intensa sensació de pau, esperançat davant la promesa de llum que s'obria davant seu i que li tocava el cor amb delicadesa infinita. Havia descobert un dels espectacles més meravellosos que es podien contemplar als cims: l'aclaparadora bellesa que es despertava al seu voltant amb l'arribada del sol.

La llum i les ombres jugaven amb tot el que l'envoltava, les pedres, les fulles dels arbres, l'aigua dels rius... En Juloec admirava profundament la bellesa que desprenia tot en ser besat per la llum.

El drac esperava impacient la delicada besada de la llum puríssima sobre el gel que cobria les pedres cantelludes que l'envoltaven i es deixava endur per un sentiment pregon que es removia a dins seu en contemplar la bellesa que desprenien. I d'aquesta gran afició a contemplar la bellesa en va venir la descoberta d'unes criatures peculiars que gairebé ningú no coneixia a Nataú.

El drac del gel admirava la bellesa de les albades

Les Elmes eren criatures gairebé invisibles, de fet, només se'n podia endevinar la presència gràcies al rastre brillant que deixaven sobre les coses que petjaven ingràvides. En Juloec descobria punts brillants dins el paisatge gràcies a la delicada contemplació que feia de tot el que l'envoltava. Al principi, el drac del gel creia que els punts brillants que descobria responien al caprici de la llum amorosa que besava els objectes; però un dia descobrí que no era ben bé això.

Era un capvespre gris, amb un cel ennuvolat, opac i tan dens que semblava que s'hi pogués caminar per sobre. Tot semblava més apagat i indiferent del que solia, tot menys una pedra cantelluda que reclamava l'atenció del drac amb un esclat brillant i inesperat d'energia.

El drac s'hi acostà encuriosit. Malgrat la poca llum que hi havia, aquell fragment de dura roca reclamava la seva atenció d'una manera poderosa. En Juloec, parpellejà indecís, una pedra que brillava dins la foscor incipient desmentia que fos la llum el que feia tornar les coses vívides i brillants. Allò era alguna cosa més.

Hi havia un rastre de llum enmig de la foscor...

Emocionat, el drac del gel s'acostà a la pedra i l'observà amb atenció. Brillava intensament, com si desprengués tot de petites espurnes de colors capaces de donar vida a la dura roca. Mentre contemplava amb absoluta atenció aquella pedra, el drac començà a sentir una intensa olor floral que li recordà d'altres terres, enyorades i llunyanes. En Juloec sospirà extasiat per la rara bellesa del que tenia al davant, completament fascinat per l'experiència que vivia.

Aleshores passà. Sense saber com, l'alè gebrat del drac atrapà dins seu la delicada petjada que havia quedat impregnada sobre la roca en forma d'un cristall de gel.

El drac parpellejà com si es despertés d'un somni. Davant seu, suspès en l'aire, hi havia un cristall de gel que contenia tot el misteri que ja s'evaporava de la superfície cantelluda de la roca.

D'un sospir extasiat en sorgí un cristall de gel

En Juloec somrigué feliç. Desà el seu petit tresor cristal·lí a una balma i no passava ni un dia sense contemplar-lo meravellat. No era capaç de saber com s'ho havia fet per "crear" aquell objecte tan singular, li semblava un miracle que estava completament fora del seu control i del seu abast, però sempre que albirava una lluentor estranya dins del paisatge hi corria rabent per veure si es repetia el fenomen inexplicable que havia originat el cristall, el seu tresor més valuós.

Malauradament no hi va haver sort, cap altre cristall no va aparèixer màgicament del no-res davant seu per més brillantors que descobrís i contemplés. A poc a poc, el drac abandonà la idea de poder repetir la gesta i fins i tot, durant un temps, deixà de parar atenció als punts brillants que hi havia arreu dels cims.

Però la bellesa era tan seductora i en Juloec tan sensible que aviat recuperà l'afició a emmirallar-se en els racons brillants que descobria arreu. De fet, era com si la presència de les Elmes hagués augmentat des del dia que el drac ensopegà, com per casualitat, amb la seva miraculosa creació.

En Juloec buscava rastres brillants per tot arreu

En Juloec s'abandonà a la contemplació de les coses que més brillaven per la simple satisfacció que li produïen. Aquelles visions intensament belles sempre el transportaven amb les seves dolces fragàncies a d'altres terres on no havia estat mai, seduïen la seva imaginació i la seva fascinació per tot el que desconeixia de Nataú. Allò es va fer tan quotidià en ell que aprengué a sentir la presència de les Elmes allà on tot es tornava més brillant i bonic. A en Juloec li agradava sentir-se acompanyat d'aquelles criatures invisibles que removien la seva sensibilitat i el feien sentir tan feliç. Amb això sol, ja en tenia ben bé prou.

Les Elmes seduïen la seva sensibilitat

I va ser justament quan ja no intentava reproduir l'instant meravellós en què del seu alè n'havia nascut un cristall de gel prenyat de profunda bellesa, que el seu poder adormit, de nou, es despertà.

Sense saber per què ni com, en Juloec es trobà que alenava suaument sobre els objectes que brillaven i se'n desprenien cristalls de gel intensament bells. 

El drac els desava a la balma amb devoció, però ben aviat ja no n'hi cabien més i decidí deixar-los als llocs on havien nascut. Així, pensava en Juloec, tindria un record més viu encara de cada vegada que havia estat a prop de les seves invisibles amigues.

Tot s'omplia de cristalls intensament bells

Un dia, en Cutec, el drac de la terra, va seguir el seu instint cap als cims del Nespiurí. Seguia els seus camins laberíntics sota terra (podeu llegir La capsa dels laberints ) i sentia que alguna cosa el cridava cap a l'est.

Quan en Cutec emergí del seu forat terrós sentí una esgarrifança de fred. El paisatge que l'envoltava refulgia amb els colors que la llum del sol regalava, però hi havia alguna cosa més...

- Són cristalls... -mussità el drac bocabadat mentre escampava la vista- Quina meravella! Això sí que és un tresor inesperat!

El drac de la terra, que també era conegut com el drac dels tresors, contemplava els cristalls completament seduït per la delicada i infinita bellesa del poder que els bategava a dins. De sobte, s'adonà que una mirada furtiva l'observava amb atenció.

- Em pregunto qui deu ser el responsable d'aquestes obres d'art... -va dir en veu alta. 

En Juloec es remogué inquiet al seu amagatall. La seva natural timidesa frenava l'impuls d'acostar-se a en Cutec i la por, disfressada de desconfiança, el mantingué en silenci mentre observava en Cutec amb molta atenció.

- Són cristalls... -es va sorprendre en Cutec

El drac de la terra sabia que un altre drac era a prop. Ho podia notar, però també s'adonava que en aquella criatura hi bategava una sensibilitat extrema, tan vulnerable i fràgil com l'aparença d'aquells cristalls. El drac de la terra assentí en silenci mentre reflexionava sobre aquelles coses.

- Aquests cristalls... -començà a dir com si parlés sol- em recorden molt els meus tresors. Encara recordo quan vaig començar a descobrir-los per tot Nataú. Em divertia molt! Però per més valuosos que fossin mai no hauria esperat que encara ho poguessin ser més... No va ser fins que vaig començar a regalar-los que no vaig descobrir el veritable goig que representaven per a mi.

En Juloec escoltava amb atenció cada paraula, tenia els ulls negats de gebre, amarats d'enyor i melangia. Sortí a poc a poc del seu amagatall i es quedà en silenci davant d'en Cutec.

- Sabia que eres a prop... -va dir en Cutec feliç- Jo sóc en Cutec, el drac de la terra... -es presentà- I tu? Com te dius?

- Juloec... -mussità el drac del gel.

En Cutec somrigué comprensiu.

- Sens dubte havies de ser un drac molt especial per crear un tresor com aquest! -ponderà entusiasmat.

En Juloec abaixà el cap, avergonyit.

- Només són cristalls... -va dir amb un fil de veu.

 

- Només són cristalls... -va fer en Juloec

En Cutec somrigué amistós.

- Només cristalls... -mussità reflexiu- Juraria que tenen alguna cosa més...

Una espurna de llum travessà la mirada d'en Juloec.

- Tinc raó, oi? -somrigué en Cutec perspicaç.

En Juloec acotà el cap, vergonyós.

- És per les Elmes... -confessà.

- Les Elmes... -incità en Cutec.

- Bé, jo en dic així... des de fa molt que sento que hi ha unes criatures màgiques que són pràcticament invisibles... Elles toquen les coses i les transformen... com t'ho diria? Les tornen més brillants, més boniques.

- Criatures invisibles, dius? -s'hi interessà en Cutec.

- No t'ho creus, oi? -desconfià en Juloec, ferit.

En Cutec se'l mirà amb tendresa.

- És clar que m'ho crec! -assegurà- No tot el que existeix es pot veure amb els ulls! De fet, SENTIR gairebé és més important que veure... -reflexionà.

En Juloec assentí convençut.

- De vegades gairebé em sembla que les veig, és... no sé, com si fossin transparents, però el que més em fascina són les olors que fan i com brilla tot el que toquen, és com si hi hagués espurnes de colors brillants d'una bellesa infinita, plenes d'olor i sensacions...

- Et transporten a d'altres terres... -suggerí en Cutec.

- A tot de coses que no he viscut ni he vist mai...

Les Elmes són criatures màgiques gairebé invisibles

En Cutec somrigué feliç.

- I la devoció amb què ho vius et permet atrapar el rastre de tot això en uns cristalls meravellosos i màgics... -resumí el drac de la terra.

- Màgics? -se sorprengué en Juloec.

- Crec que el teu poder i el de les Elmes s'alia dins els teus cristalls per contenir un poder meravellós... La bellesa que elles regalen i la teva sensibilitat, l'amor que sents per aquesta bellesa, et permeten atrapar a dins dels teus cristalls el poder de la creació... -ponderà- Qualsevol que contempli els teus cristalls en traurà un gran profit! Contenen la inspiració necessària per fer realitat qualsevol cosa... t'ho imagines? -sospirà- Quin regal!

Es mirà en Juloec llargament, era un drac jove, semblava desconcertat per tot el que li explicava sobre els cristalls.

- La contemplació de la bellesa és profunda en tu... per això pots veure les Elmes... -va dir corprès per la mirada tendra del drac del gel- Tens un do meravellós. Un poder únic -afirmà rotund-. Però ets molt jove... i ja veig que no n'ets gaire conscient...

Va somriure amistós.

- Tots els dracs tenim un do o altre... -assegurà- i tu tens aquest do...

Es mirava els cristalls completament seduït pel que hi descobria.

El teu poder es manifesta a través dels cristalls, ells poden inspirar qualsevol que els contempli a seguir el camí que el seu cor desitgi fer, l'espurna d'un impuls com aquest és veritablement màgica.

La inspiració ens impulsa a crear coses meravelloses...

En Juloec contemplà els seus cristalls en silenci. Després d'una estona, va dir:

- Si això fos veritat... -sospirà- Sempre he sentit que eren especials... però em pensava que només ho eren per a mi. Com si el batec que hi noto fos un ressò del meu propi cor... De veritat creus que podrien fer per algú altre tot això que dius?

Semblava incapaç de creure-ho.

- N'estic completament segur -assegurà en Cutec-. Serien un tresor molt valuós per a qualsevol. I, creu-me. Jo, de tresors, en sé un un niu!

El drac dels tresors reia. En Juloec va mig somriure.

- Seria bonic regalar inspiració als altres... -va fer somiador- Les Elmes en regalen a tothom que sàpiga veure la bellesa...

. La inspiració és l'esca que encén les millors aventures de la vida -afirmà en Cutec-. Els cors adormits somien en silenci... -assegurà- cal despertar-los per fer-los bategar amb força, plenitud, alegria. Cal despertar-los per viure!

El regal de la inspiració és un impuls cap a la vida

La vitalitat encomanadissa d'en Cutec serví per dibuixar un somriure a la cara d'en Juloec.

- M'agradaria que fos veritat... -sospirà- però...

Semblava indecís.

En Cutec se'l mirà en silenci, de sobte, se li acudí una idea.

- Saps què? No cal que te'm creguis de res.

En Juloec se'l mirà sorprès.

- Conec algú que et pot confirmar fil per randa tot el que t'he dit sobre el teu poder.

En Juloec engrandí els ulls, incrèdul.

- Es tracta d'un Mestre dels Talents! -ponderà en Cutec- El conec de fa molt... -sospirà- de fet, vaig ser jo qui li va descobrir a ell el seu do -va riure nerviós-. Però no em facis cas a mi. Creu-me, ell sap exactament el talent que s'amaga al cor de totes les criatures... ( podeu veure El caçador d'estels ) Et sembla que el podríem anar a veure?

En Juloec hi rumià una estona.

- Un Mestre dels Talents? -va fer amb timidesa.

En Juloec semblà dubtar una mica, però de seguida decidí:

- T'hi acompanyaré. Vull saber quina mena de poder és aquest que dius que tinc. Després de tot... -va somriure amb timidesa- tots servim per una cosa o altra, oi?

En Cutec va somriure obertament.

- I tant! -va fer feliç.

I tots dos s'encaminaren cap al cau d'en Quelet, el vell Mestre dels Talents. (podeu veure El follet desmemoriat )

De vegades ens cal un Mestre dels Talents per aprendre el valor que tenen les coses que som capaços de fer.










dijous, 15 de gener del 2015

Combat



Les ombres sempre tenen un punt de joc i de companyia, us heu fixat que, si hi ha llum, mai no ens deixen de petja? 
Encara que costi de creure, a Nataú hi va haver un temps que no hi havia ombres... i va ser arran d'una gran batalla que les ombres van aparèixer al món de la 
fantasia. 
Com a la vida "real" la llum va lluitar contra la foscor i, com és natural, al món dels dracs i de la màgia només hi podia haver un vencedor... en voleu saber la història? Aquí la teniu...







    COMBAT
Puig Deulofeu
       Dlof.








Algú havia robat la llum del sol. Tot Nataú s'enfonsava en les tenebres i els dracs se sentien desconcertats davant d'aquell fet inversemblant i trist,
Uten, el drac del vent, es removia inquiet per les planes i pels cims, cercava desesperadament Fúsoc, el drac de la foscor, però enmig del dol que la seva obscuritat funesta estenia sobre Nataú no s'hi veia cap ressò ocult que el pogués fer present.
El drac del vent s'envolà cap als cims de Librab preocupat, allà pogué sentir la veu de molts altres dracs que, com ell, havien acudit a cercar resposta en les visions somioses de Misnòs, el vell drac dels somnis.
- Només Mull, el drac de la llum, ens podria ajudar... -va dir Misnòs amb aire greu- Res del que jo us pugui explicar no resoldria el conflicte amb què ens les havem... Ell és la nostra única esperança.



- Només  Mull ens pot ajudar...

Tots els dracs de Nataú començaren a cercar Mull per tot arreu, Uten esbufegava amb força el seu nom i Julpà, el drac de la pluja, el murmurejava amb cada gota de pluja que plovia. Tots el buscaven sense descans, però, com sol passar, va ser ell qui els trobà quan més desesperats estaven.
Mull retornava d'un llarg viatge que l'havia allunyat de Nataú durant molt de temps. El petit drac s'havia tornat un aventurer incansable, el fet de descobrir nous paisatges i noves maneres d'incidir-hi amb el seu poder màgic el fascinava tant que gairebé s'havia oblidat de la vella terra de dracs que l'havia vist néixer.
El drac de la llum contemplà la foscor que assolava Nataú completament esbalaït. Mull es feia creus que una cosa tan terrible hagués pogut passar i no comprenia com Fúsoc havia gosat segrestar la llum del sol que tan necessària era per a la vida del seu món.
- Les aigües profundes diuen que l'han vist prop d'Èdop... -comentà Julpà tímidament- tot just abans que aquesta foscor immensa ho cobrís tot.
- El poder sedueix les ànsies dels inconscients... -assegurà Basí, el drac savi- les tenebres del cor de Fúsoc li ennegreixen tant el cor que no s'adona que tot podria morir a Nataú sense la llum i l'escalf del nostre sol.
Les paraules del drac savi ressonaven enmig del silenci d'una forma lapidària.



- L'han vist prop d'Èdop... -va dir Julpà.


- No permetré que res mori aquí! -va fer el petit Mull obstinat.
Mentre ho deia un fulgor incisiu esmolava les seves escates daurades i un esclat de llum l'il·luminà poderosament.
Uten, el drac del vent, se'l mirà entre admirat i incrèdul, el cos del drac de la llum era el més minso que ell hagués vist mai, avesat com estava a les mides gegantines que prenien els cossos de la majoria dels dracs de Nataú aquella petitesa de Mull l'inquietava enormement.
- Jo t'ajudaré! -va dir impetuós.
- Tots ho farem! -exclamaren els altres solidaris.
- Això no es pot convertir en una baralla entre germans... -va dir el petit Mull entenimentat- Ja fa massa que vam deixar enrere aquesta mena de barbaritats. Els dracs ens hem de mantenir serens i no córrer a la lluita per més justa que sigui. Jo m'enfrontaré a Fúsoc ja que ell és el responsable d'aquesta negror intensa que ens corseca, cap altre drac no ha d'involucrar-se en el nostre combat.
Els dracs assentiren en silenci, la seva esperança era tan menuda com el cos esquifit del drac de la llum, però ells eren criatures màgiques i sabien que, per més neulida que fos, qualsevol esperança podia abatre el més ferotge dels enemics.



- Tots t'ajudarem!


Mull volà guiat per la seva poderosa intuïció cap a unes muntanyes baixes que semblaven fondre's en el paisatge. Dalt de tot del cim més esquerp s'hi podia veure la figura espectral de Fúsoc que ullava directament la llum de Mull mentre el petit drac s'hi acostava.
- Tu? -va fer impertinent, sortint-li al pas- Em pensava que ja no tornaries mai més... Ja pots tornar a marxar... Ara Nataú és el regne de les ombres i jo sóc qui regeix els destins de tots els que hi viuen...
- Ombres? -va fer Mull sorneguer- Que no t'has fixat, drac absurd, que tu no tens ombra?
Fúsoc es mirà el drac de la llum amb ràbia i li etzibà un esbronc esquerp com a resposta.
- Vas errat, Fúsoc. -va insistir Mull- No sé qui t'ha inflat el cap, però tu no pots estendre les teves tenebres per Nataú.
- I qui ho impedirà? Tu? -va riure Fúsoc arrogant- Sense la llum del sol no hi ha res que m'impedeixi omplir-ho tot de foscor, la teva llumeta és tan trista com les teves pretensions.



- I qui ho impedirà? tu? -va riure Fúsoc.


El drac de la llum es va mirar Fúsoc amb tristesa, sabia que el drac de la foscor era molt influenciable i que el seu cor no era tan dolent com ell pretenia que fos. Escampà la vista i de seguida descobrí el que ja imaginava; de lluny, amagat entre les muntanyes, es veia la figura esquerpa i agressiva d'Èdop que s'ho mirava tot sense perdre detall. En veure'l el petit drac de la llum no tingué cap dubte que el drac del poder era darrere de cada mot que havia pronunciat Fúsoc.
Enrabiat amb aquella visió, Mull es féu un bolic i començà a girar com una roda. A mesura que el drac de la llum giravoltava tot de raigs es desprenien de les escates del seu cos i encertaven el cos d'Èdop en la distància.
El xiscle del drac del poder ressonà amb força eixordadora. Èdop ullà rabiós Mull abans de fugir amb la cua entre cames deixant Fúsoc completament sol davant d'aquell rival tan poderós.
Aquell gest desconcertà l'escàs valor de Fúsoc. El drac de la foscor, però, estengué les seves ales negres i provà d'embolcallar el cos del petit Mull dins la seva foscor intensa. Mull no havia deixat de girar en cap moment i el contacte entre les dues pells produí un esclat portentós que els féu volar l'un ben lluny de l'altre. Aleshores, Mull obrí els ulls intensos i encegà Fúsoc amb la seva llum poderosa.



Mull començà a girar com una roda.


Es féu una pausa dramàtica, Fúsoc es cobria amb les seves ales fosques, protegint-se de la cremor dels raigs que es desprenien de la mirada del seu rival, aquell gest li impedia de veure com els braços i les cames del drac de la llum amagaven encara una altra sorpresa que el drac de la foscor no hauria sospitat mai que fos possible. Mull formà una bola de foc entre els seus braços, una bola que no parava de créixer i d'adquirir velocitat empesa per les extremitats del petit drac amb una força descomunal contra el drac de la foscor.
A mesura que avançava ràpidament cap al seu objectiu, la bola es feia més i més gran i Fúsoc, paralitzat per la sorpresa i per la por, se la trobà a sobre sense saber com.
L'impacte va ser apoteòsic. Una explosió de llum desplaçà el cos de Fúsoc contra les muntanyes amb tanta força que s'esmicolaren i es convertiren en un munt de pedres i terra remoguda.
A poc a poc, una boira polsosa anà deixant entreveure una llum tímida, apagada, ofegada pel cataclisme. Aquell escenari polsegós dissimulava l'alliberament d'un sol que havia estat presoner al fons de les muntanyes, enteranyinat amb les tenebres més espesses que Fúsoc havia estat capaç de teixir per silenciar el seu esclat poderós de llum i de vida.


una  bola de foc...


Mentre allò passava, Mull tornà a obrir els ulls i contemplà el cos estès de Fúsoc amb atenció.
- Ara- va dir- et faré un regal que et recordarà que la teva existència no té cap sentit sense mi.
El drac de la llum s'afanyà a il·luminar amb tota la força del seu cos el cos ennegrit de Fúsoc, la crinera daurada de Mull desprenia uns raigs tan clars de llum que semblaven capaços de destenyir el negre llustrós de la pell de Fúsoc per tornar-lo un pàl·lid reflex de si mateix.
La llum de Mull travessà el cos del drac de la foscor i desprengué d'ell una ombra subtil que mai abans no havia tingut.
- Ara aquesta ombra teva et recordarà sempre que sense llum no hi ha foscor i fins i tot la teva essència depèn d'aquesta veritat innegable.
L'ombra de Fúsoc fumejava intensament com si es resistís a pertànyer-li completament i, inesperadament, miraculosament, una part d'aquella ombra se separà d'ell i començà a prendre una forma diferent d'aquella que imposava la figura sinistra de Fúsoc.


-Et faré un regal...


El drac de la foscor i el drac de la llum contemplaren atònits com del combat que ells havien sostingut en sorgia la figura d'un drac diferent i completament desconegut: el drac de les ombres prengué el nom de Bumè.
- Tens molta raó. -va dir Bumè complagut mentre es mirava Mull i Fúsoc alternativament- Jo faré que tot el que sigui tocat per la llum projecti una ombra íntimament lligada al seu cos. Seré un ressò de cada presència, un record, una companyia inevitable, la demostració evident que la llum i la foscor són com dues cares d'una mateixa moneda.
Mentre el drac de les ombres deia això, el núvol de pols que enteranyinava el sol s'anà desfent i tots tres dracs pogueren veure com l'astre rei recuperava el seu lloc al cel sense problemes.
El petit Mull somrigué a Bumè amb tendresa i Fúsoc girà cua tant de pressa que semblava ben bé que la seva ombra l'empaités mentre fugia.
Bumè s'envolà amb prestesa i lliscà sobre la superfície de les coses deixant-hi la petjada inesborrable del seu pas misteriós.
Des d'aquell dia, el drac de les ombres passejà per Nataú com qualsevol dels altres dracs que hi vivien i la seva presència escampà tot d'ombres juganeres rere les realitats rotundes de Nataú.
Gràcies a Bumè, aquell món de fantasia i de realitat que era alhora terra de dracs i d'homes es mostrà una mica més misteriós i màgic del que ja era.


Bumè, el drac de les ombres







dissabte, 22 de març del 2014

El castell dels dracs

El castell de St. Miquel
Els castells ens parlen d'altres èpoques i exciten la nostra imaginació. Les runes d'un castell poden fer-ho encara amb més força. 
Dalt d'un turó, a Martorelles, vaig trobar unes pedres que amb prou feines dibuixaven els vestigis d'un antic castell, el de Sant Miquel. En veure-les em demanava què l'havia portat a aquell estat i, sortosament, una ventada alegre em va respondre. Uten, el drac del vent, m'explicà la història d'un castell que amagava un secret misteriós i màgic al seu si...  encara ara em pregunto si aquesta història de Nataú explica el que va passar amb el castell de Sant Miquel, però quan en recordo les runes no puc evitar deixar-me endur per la màgia que podria amagar-se al dessota. Voleu conèixer el misteri que s'amaga al castell enrunat? Aquesta n'és la història...



    EL CASTELL DELS  
             DRACS

         Puig Deulofeu

                Dlof.




Un dels llocs que a Uten, el drac del vent, més li agradava de visitar eren les runes d'un vell castell que havia estat abandonat dalt de tot d'una muntanya. Els ressons dels seus esbufecs fantàstics ressonaven d'una manera rotunda entre les pedres i les parets desfetes i sempre hi havia un racó o altre on descobrir un joc nou.
Un dia que l'acompanyava Baslè, el drac invisible, Uten féu memòria de la història que s'amagava rere aquella construcció enrunada.

Un dels racons preferits d'Uten eren unes runes antigues...

- Sembla mentida que un dia això fos tot un castell... Sí, sí, de veritat, aquestes quatre pedres eren un enorme i majestuós castell.
Baslè es mirava els murs esberlats i les pedres amuntegades aquí i allà desconcertat.
- Què va passar, que va caure? -demanà curiós.
- Els dracs el vam enrunar... -esbufegà Uten maliciós- No ho sabies?

- Això era un castell...

Baslè el mirà desconfiat, sabia que Uten era molt de la broma, gairebé tant com ell, i no sabia si creure's allò que el drac del vent explicava.
- Que sí... de veritat... -insistia ell rient- T'ho explicaré:
Fa molt de temps -començà enyoradís- va viure a Nataú un gegant que es deia Utní. Era un gegant molt fort i treballador, però una mica talòs... Se li va ficar al cap fer-se un castell on poder viure la seva vellesa, un lloc on retirar-se, tu ja m'entens... Però, saps què? com que una de les coses que més l'abellien del món era asseure's al solet, va decidir (amb la més genuïna de les ingenuïtats, mira si n'era de toix) que faria el seu castell tan gran que pogués encabir tota la llum del sol per poder gaudir-la ell solet tranquil·lament.


A Utní li agradava molt el sol.

Aquella idea absurda es va anar convertint en una obsessió per a Utní -continuà Uten- Vivia enderiat a fer un castell tan gran que pogués empresonar tota la llum de Nataú al seu interior. Fins i tot ja havia pensat el nom que li posaria, en diria el Castell de la Llum i seria el seu orgull, el seu tresor més valuós.


S'imaginava el Castell de la Llum

Amb aquest objectiu al cap, Utní treballava incansablement dia i nit. Volia fer una construcció sòlida, sense cap esquerda per on pogués escapar-se el tresor lluminós que pretenia engabiar.
Tanta tossuderia acabà per ennuvolar-li el senderi perquè, enderiat com estava a no deixar escapar la llum de dins del castell, decidí no fer-hi cap finestra o espitllera, cap porta o orifici que permetés sortir ni un sol raig d'aquella llum tan valuosa que volia posseir.


Utní treballava d'una manera incansable...



Quan va acabar la seva obra posant l'última teula al sostre del castell, Utní se sentí el gegant més afortunat del món. Per fi el seu somni s'havia fet realitat i podria gaudir a pleret d'allò que tant s'estimava! Ja només li faltava empresonar la llum daurada del sol i desar-la dins de la seva sòlida gàbia... Va ser aleshores que se n'adonà. Havia comès un error fatal: no sols no sabia com fer-se amb la cobejada llum del sol, sinó que tampoc no hauria pogut encabir-la al seu castell encara que hagués pogut capturar-la, el castell que havia construït no tenia cap fissura, cap esquerda, cap finestral, cap porta, res per on la preuada llum es pogués escapar... ni tampoc per on pogués entrar!


S'adonà de l'error que havia comès!

Imagina't! Ni tan sols ell no podia entrar dins del seu estimat castell! Tant ell com la llum que pretenia empresonar restaven fora de la construcció més majestuosa que s'hagués vist mai a Nataú.
Enrabiat, Utní picà de peus i es mirà el sol, que l'ullava indiferent dalt del cel, amb tristesa. 
Atabalat i profundament avergonyit davant l'evidència, abandonà la seva obra sense voler mirar enrere, aquell castell era tan gran com la mida de la seva estupidesa i mai més no va voler tornar-hi.


Avergonyit, se'n va anar ben lluny...


El Castell de la Llum restà abandonat molt de temps fins que, un dia, voltant per aquí, un drac bellugadís i curiós -Uten picà l'ullet al seu amic Baslè- sentí un frec estrany que semblava venir de dins mateix dels murs implacables.

Uten notà alguna cosa estranya al castell...


En vaig parlar amb d'altres dracs -confessà Uten somrient-. Tots sentíem una viva curiositat davant d'aquell fet tan estrany. Tot sovint visitàvem el castell i n'espiàvem les remors més secretes amb devoció, però cap de nosaltres no vam ser capaços de determinar què podien ser aquells sorolls sorprenents que sortien del cor del castell abandonat.


Tots els dracs sentien curiositat...


Fixa't si va durar el misteri -ponderà- que la nostra presència continuada a prop del castell li va fer valer el sobrenom del Castell dels dracs i, finalment, aquell nom acabà escaient-li i tot -Uten va esbufegar amb força deixant anar una rialla feliç.
El cas és que tots aquells que el visitàvem arribàrem a estar d'acord que aquell castell abandonat semblava contenir alguna mena de criatura viva que maldava per sortir-ne sense ser-ne capaç.
Els dracs mai no hem estat criatures violentes... ja ho saps, Baslè; però la nostra intuïció és poderosa i el que sentíem prop de les parets del castell d'Utní era una presència massa semblant a la nostra pròpia essència màgica de dracs com per no fer-hi res.


Hi havia alguna cosa dins del castell!

- I el vau enrunar? -demanà el drac invisible impressionat.
- Sí. Ens vam reunir molts dels dracs de Nataú i ens vam dedicar a desfer l'obra d'Utní a consciència. Va ser una cosa sorprenent perquè de dins del que havia de ser el Castell de la Llum en va sortir una figura tenebrosa i hostil que tant bon punt sentí l'escalfor del sol a la pell s'envolà rabent per fugir als boscos més profunds.


Els dracs van destruir el castell d'Utní.

- Era un drac? 
- Sí, era el més obscur dels dracs. Dins d'aquell castell clos en si mateix hi va néixer Fúsoc, el drac de la foscor, fruit d'un anhel frustrat que pretenia fer-se amb tota la llum de Nataú.
- De veritat era Fúsoc? Ara entenc per què li agraden tant els racons de les cases dels homes... deu enyorar-se de la foscor del lloc on va néixer... -va fer Baslè reflexiu.


De les runes, en va sortir Fúsoc, el drac de la foscor.

- Potser sí... -concedí Uten- però, no és curiós? Utní volia tota la llum del món per a ell solet i va empresonar tota la foscor dins del seu castell.
- La força de la seva il·lusió mal encaminada devia ser la llavor màgica que va permetre el naixement d'un drac com Fúsoc.
- Segurament... De vegades la vida té aquestes coses... res no es perd i d'un desig forassenyat com aquell d'Utní en pot néixer una criatura tan màgica i inesperada com ho són totes les coses de la natura...


D'un desig de llum en va néixer la foscor.

- I Utní no va saber mai que el seu castell havia allitat la vida d'un drac? -demanà Baslè somiador.
- No. Se'n van perdre les traces des del dia que va marxar tan esperitat com Fúsoc del seu castell... Si ho hagués sabut potser s'hauria reconciliat amb la seva obra.
- Si més no... hauria sabut que res no és inútil en aquesta vida... -somrigué Baslè.
- I tant! -esbufegà Uten joliu.


La màgia d'un resultat inesperat...