La màquina de fer boira

La boira entela de misteri tot el que toca. A Nataú també passa el mateix; però hi va haver una vegada que la boira es va tornar encara més misteriosa... Tot va ser el mal acudit d'un gegant inconscient que jugà amb un poder que no dominava.
En voleu conèixer la història?
Aquí la teniu... 

LA MÀQUINA 

DE FER

BOIRA

Puig Deulofeu

Dlof. 

Venó era un gegant jove i decidit que gaudia amb delit dels seus viatges. És ben sabut que a tots els gegants els agrada molt viatjar, però Venó semblava que no tenia cul per seure, no parava mai quiet. La majoria de gegants voltaven pel món fins que trobaven un lloc especial que els cridava al repòs, a la calma; Venó encara no havia trobat aquest lloc i presumia de les seves ganes de viatjar amb tota l'arrogància dels pocs anys que tenia.

- He vist els racons més meravellosos de Nataú -feia tot fatxenda- però encara hi ha molt de camp per córrer!

I reia feliç, completament enamorat de la vida senzilla que portava.

Venó era un gegant viatger...

Les coses, però, van començar a canviar quan un dia, prop d'un riu, sentí tot de veus estranyes. Encuriosit, s'acostà a la riba i saludà alegrement a una munió de criaturetes que -inexplicablement- només veure'l van començar a córrer i a xisclar fugint d'ell.
- On s'és vist? -va fer el gegant desconcertat- Si només els he dit "hola"...
Venó acotà el cap decebut.
Aquella mena de situacions, malauradament, es van anar fent més habituals a mesura que aquelles criatures menudes -homes, dones i nens- començaren a escampar-se per Nataú.
La presència de les persones al vell país de la màgia desconcertava els gegants ja que, invariablement, cada trobada es convertia en un esclat d'histèria i pànic per part dels "menuts".

S'espantaven d'un "hola"

Venó acabà per avorrir aquella mena de situacions. Els seus viatges apassionants es van transformar en una vigilància contínua del paisatge per tal d'evitar trobar-se persones enutjoses com aquelles pel camí.
Els altres gegants compartien amb ell l'enuig de trobar persones per tot Nataú, però la majoria es limitava a oferir la solució de viatjar de nit o emparar-se amb la boira per no ser vistos. Venó també emprava aquells recursos, però es queixava que, de nit, no s'hi veia prou i ensopegava amb tot.
- Ens caldria la mida justa de boira per no ser vistos i poder caminar sense caure. Baiò, ho hauria de tenir en compte!
I se n'anà tot carregat d'exigències, a veure el drac de la boira.
- Em sap greu -refusà Baiò- però la meva boira és exactament com ha de ser a cada lloc i en cada moment. No depèn de cap caprici interessat.

Baiò no el va poder ajudar...

- No em vols ajudar, doncs?
Baiò féu un gest imprecís i el gegant, irat, acabà la conversa amb un gest crispat.
- Baiò és un egoista en no voler ajudar els gegants... -mussità furiós- no li costaria gens envoltar Nataú d'una boira màgica que ens protegís de les mirades indiscretes de les persones!
Caminava donant puntades de peu a les soques.
- Però això no quedarà així... -decidí- Si el drac de la boira no ens vols ajudar, ja ho arreglaré jo!
I des d'aquell dia, Venó es tancà al fons d'una cova secreta que coneixia i s'enderià a treballar en un giny capaç de solucionar tots els seus problemes.
 Ningú no sabia què passava dins aquell cau gegantí. Se sentien tot de renous, frecs estranys, cops i xerrics estridents, però Venó protegia el seu secret amb tan mal geni que ningú no gosava preguntar-li res.

Començà a construir una màquina de fer boira...

Finalment, un bon dia, un retruny eixordador i constant anuncià l'aparició d'una boira pesada, densa, magnètica. Semblava feta d'una mena de pols en suspensió que desdibuixava les coses i dissimulava les presències gegantines amb gran eficàcia.
Els gegants estaven contents. La boira els feia estossegar una mica, però feia el fet.
Un dia, Uten, el drac del vent, es trobà que el seu alè màgic esbargia la saturada boira d'aquell indret i se n'estranyà de seguida.
- Què passa aquí?
D'una revolada inquieta s'impulsà cel enllà i trobà Baiò al cim més alt de Litrab, on el drac de la Boira solia fer parada i fonda.
- No sé de què em parles -replicà Baiò hostil quan Uten li parlà de la boira baixa de la plana.

- Què passa aquí?

- Ja m'ho pensava -va fer Uten- És una boira tota estranya, ben diferent  de la teva naturalesa...
Baiò arrufà el nas mig enfadat.
- Anem -va dir decidit-. Ensenya'm això que dius que és "boira".
Uten xiulà alegrement mentre removia l'aire. Rere seu, un tel d'autèntica boira entapissava el paisatge tornant-lo misteriós i humit gràcies a l'alè profund que respirava el drac de la boira.
Qua van arribar a la plana, Baiò bleixà amb força. Uten se'l mirava de reüll sense saber si panteixava per l'esforç o reprimia el seu proverbial mal geni.
- Com gosa? -escopí Baiò finalment.
Uten se'l mirà sorprès.
-Qui? -xiulà inquiet.
- Qui sigui! -respongué Baiò rabiós.
Uten sospirà desconcertat.
- Que no ho veus? -va fer Baiò impacient- "Algú"ha provat d'usurpar-me el poder i tot el que ha aconseguit és fer "això". 

 

Baiò s'enfadà molt en veure aquella "boira"

Uten aspirà amb força.
- Pesa i té un regust metàl·lic -conclogué.
Baiò assentí rabiós.
- No és res de bo... -va dir- seguim-ne el rastre.
I els dos dracs van començar a rastrejar la boira de Venó. De seguida arribaren a la cova d'on sortia el brogit infernal de la màquina que el gegant havia inventat.
Baiò es plantà davant del forat per on sortia la boira i cridà:
- Surt d'aquí, maleït impostor!
La seva veu ressonà imperiosament per tota la vall i amarà les parets de la cova repetint l'amenaça incansablement. Venó, amb les mans a les orelles, es negava tossudament a obeir.
- Mai! -repetia.

De seguida trobaren l'origen de la falsa boira.

Però aquella reacció només serví per fer enrabiar encara més el drac. Baiò es mirà la cova i una espurna d'inspiració li va fer brillar els ulls. Va fer una muda indicació a Uten i el drac del vent, obedient, començà a bufar pel forat per on sortia la boira. De seguida, tota aquella pols metàl·lica saturà l'atmosfera de la cova tornant-la irrespirable.
Venó, vençut, sortí del seu cau estossegant.
- Tu! -tronà Baiò furiós- M'ho hauria d'haver imaginat!
- El coneixes? -va fer Uten bellugadís.
Baiò assentí.
- Que no veus el que has fet, inconscient?
Venó alçà el cap amb arrogància.
- No n'hi ha per tant! Només és una mica de boira...

Venó sortí del cau estossegant.

Volia riure, però el gest del drac l'intimidà.
- No gosis dir-ne boira "d'això"! Que no veus el que fa?
Baiò mostrà amb un gest les fulles pansides dels arbres que s'abaltien amb la malura que la boira els imposava; més enllà, hi havia estesos tot d'ocellets que piulaven intensament per la desesperació de no poder batre les ales pel pes de la boira.
- Tot es morirà si continua aquesta comèdia! -sentencià Baiò- Com n'has estat capaç?
- Només era per amagar-nos dels homes... -va fer Venó plorós, s'havia fet sobtadament conscient de les conseqüències dels seus actes.
Baiò se'l mirà amb menyspreu.

- Tot es morirà per culpa teva! -va dir Baiò furiós.

- Tot a la natura ha de tenir el seu equilibri... -explicà- la meva presència respon a aquesta llei inalterable. El teu egoisme sense límits ha gosat usurpar-me el poder i la saviesa que batega rere la màgia de tot el que és viu. Els gegants sou així i la vostra toixarrudesa mereix un càstig exemplar! A partir d'ara el meu alè serà el vostre malson, us adormirà de manera permanent i així no tornareu a fer de les vostres!
Dient això, Baiò bleixà amb força sobre el gegant. Venó caigué de genolls al terra pres d'un sopor inevitable. A mesura que el gegant queia adormit la pell se li tornà una crosta dura, de pedra, tota la seva figura monumental s'anà transformant en una carena muntanyosa, només la imaginació hi podia trobar cap semblança amb un gegant adormit.

Baiò adormí el gegant com a càstig.

- Baiò... -sospirà Uten neguitós- Vols dir que no t'has excedit?
El drac de la boira se'l mirà rabiüt.
- Faré el mateix amb tots els gegants que trobi a partir d'ara -etzibà. (podeu veure El llibre màgic )
Uten xiulà d'indignació.
- Doncs jo buscaré la manera de despertar-los! -féu coratjós- No poden pagar justos per pecadors! No tots els gegants són tan inconscients com Venó, no es mereixen un càstig tan cruel! (podeu veure Petjades )
- Fes com vulguis! -contestà Baiò indiferent- Jo no canviaré de parer.
I dient això s'alçà orgullós per sobre del cos de Venó, muntanyà enllà, visiblement satisfet de la seva venjança. A partir d'aquell dia Baiò encantà tots els gegants que trobava amb el seu alè més despietat.

-No és just! Buscaré la manera de despertar-los!

La capsa dels laberints

Els camins sempre han seduït la nostra imaginació com una promesa d'aventures insòlites i esperades. 
A Nataú passa el mateix. El nostre vell amic Quelet va explorar molts camins a un indret màgic i secret quan era jove i ho va fer per tal de descobrir un tresor que li va canviar la vida... En voleu conèixer la història? No us perdeu...

LA CAPSA DELS LABERINTS

Puig Deulofeu

Dlof.

El primer dels records que el vell Quelet volgué protegir de l'amenaçadora pèrdua de memòria
que patia va ser col·locat a la capsa dels laberints . Aquella va ser la primera de totes les capses màgiques que el Mestre dels Talents va crear i ho va fer per preservar un dels moments més importants de la seva vida. Un record de la seva llunyana joventut.
Encara podia recordar molt bé el moment que veié per primera vegada Cutec, el drac de la terra.
En Quelet feinejava pel bosc quan va sentir un soroll rere uns esbarzers. S'hi acostà molt a poc a poc, mai no havia estat gaire valent, però alguna cosa l'empenyé més enllà de la prudència i descobrí una figura tota estranya que semblava atrapada entre les punxes del matoll espinós.

La primera capsa  de records fou la dels Laberints

Fos el que fos, en Quelet estava segur de no haver vist mai res de semblant. Tenia una forma allargada i arrodonida, se li feia una mena de cresta que li resseguia tot el cos i sota les crostes de sang i brutícia polsegosa semblava d'un color clar, força lluminós i agradable. Estava ferit i sagnava. Les punxes de l'esbarzer li ferien la pell tendra amb una facilitat sorprenent.
- Tens la pell molt delicada... -va fer en Quelet dolçament mentre s'hi acostava temorós- deixa'm que t'ajudi... mira... estigues quiet, cada cop que et mous et fas mal...
El follet agafà una branca del terra i la va fer servir per apartar l'esbarzer que empresonava el pas tossut d'aquella criatura.

- No et moguis, que et fas mal...

- Ara... -indicà en Quelet suaument- Prova de moure't ara....
I aquella mena de cuc gegant lliscà pesadament pel terra allunyant-se de les punxes feridores.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció. Tenia la mirada més tendra que hagués vist mai. Ho deia tot amb els ulls. I el que deia parlava d'agraïment i alegria.
- Gràcies... -va dir amb una veu de cristall- Mai no se sap el que un té sobre el cap!
Mentre reia, en Quelet es mirà el forat profund que hi havia sota l'esbarzer, aquella criatura havia sortit d'allà dins!
- Ara ho entenc... -va dir sorprès- ningú no seria tan enze de ficar-se dins d'un matoll espinós si no fos que no l'havia vist!
El follet va somriure conciliador, se sentia malament per si havia pogut ofendre el desconegut.

Va sortir d'un forat...

- Des de sota no es veu res... -concedí l'altre somrient-  T'agraeixo molt l'ajuda. Com te dius?
- Jo sóc en Quelet... -digué el follet content- i tu?
- Em dic Cutec. I sóc un drac!
En Quelet obrí molt els ulls. Havia sentit a parlar d'aquella mena de criatures, però el cert era que mai abans no n'havia vist una. També havia sentit a dir que els dracs tenien poders especials que els lligaven amb la seva naturalesa; en mirar-se a Cutec, en Quelet no va poder evitar preguntar-se quina mena de poder devia ser el que tenia aquell drac tan estrany.
Cutec, per la seva banda, observava el follet amb molt d'interès i després d'un llarg silenci digué:
- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te... El problema és que la tinc a sota terra... em pregunto si se't faria molt carregós d'acompanyar-me...

- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te...

En Quelet es mirà el forat i negà efusivament.
- Hi ha més camins! -va riure Cutec comprensiu- això d'avui no em passa gaire sovint... -es disculpà- Creu-me si et dic que sóc un drac de confiança.
La seva mirada era pura i la seva veu no mentia, potser per això en Quelet es trobà seguint-lo a una aventura que no hauria sospitat mai que ell fos capaç d'enfrontar.
Cutec s'alçà sobre la part més prima del seu cos i s'espolsà la pols amb un moviment decidit. Aleshores inspirà amb força i quan deixà anar l'aire tot el seu cos brillava amb un daurat pur i lluminós. No hi havia rastre de ferides ni de sang.
- Molt millor així... -va dir content- som-hi?

Tot el seu cos brillava...

I fent un giravolt espectacular tot el bosc que els envoltava desaparegué i es trobaren al cor d'un túnel excavat a les roques.
- Aquest és el cor dels Laberints... -explicà Cutec- de vegades cal fer una mica de volta per trobar alguna cosa que valgui la pena...
Reia feliç.
En Quelet el seguia completament embadalit. Les parets llustroses que els encaminaven brillaven amb un fulgor estrany, s'imaginava mil ulls de colors que espiaven el seu pas.
- Quin lloc més estrany... -va dir corprès per la bellesa- Estic segur de no haver estat mai aquí, però també diria que em sento acompanyat, com si fos a casa...

Mil ulls de colors espiaven el seu pas...

Cutec va somriure complagut.
- Així és com ha de ser... -va dir- Les parets dels Laberints estan farcides de pedres precioses que contenen els talents ocults de les criatures que no els han descobert encara... i no tothom té la capacitat de veure-les... estava segur que tu en series capaç.
En Quelet se'l mirà desconcertat.
- Jo no diria pas que les veig... -va confessar avergonyit- només he dit que em sento bé, aquí.
Cutec assentí comprensiu.
- No tot es veu amb els ulls, no ho sabies?
En Quelet hi pensà una estona mentre seguien avançant.

- Jo no he dit pas que les vegi...

- Suposo que vols dir que, de vegades, veiem coses que no hi són, que les sentim per dins... com si tinguéssim una mena d'ulls interiors...
Cutec assentí.
- Et passa sovint, oi? -demanà amb naturalitat.
En Quelet féu un gest imprecís, mai no havia fet gaire cas d'aquelles coses.
- Segur que sí... -sentencià Cutec- Mira... hem de triar un camí... Què hi dius?
El follet es mirà la bifurcació dubtós. Tots dos camins semblaven idèntics, com volia que triés?
- A mi m'és igual un que l'altre... -va dir- ets tu qui manes!
Cutec se'l mirà amb atenció.

-Quin camí vols que seguim?

- De veritat? -va fer decebut el drac.
- És el teu Laberint! -protestà en Quelet enfadat- Ets tu qui em porta a alguna banda... Per què em vols fer triar?
- Així és la vida... -va dir Cutec lacònic.
En Quelet se'l mirà rabiós. No entenia quina mena de joc estrany jugava aquell drac. De sobte, s'aturà en sec i se'l mirà en silenci.
- Ets molt estrany i dius coses molt rares... -va dir-li- però ets al teu Laberint i tens les teves normes... suposo que tens raó. A la vida tot són eleccions, fins i tot si em drecessis el camí com jo esperava que fessis seria elecció meva seguir-lo o no... potser tant se val. Trio aquest camí!

-Trio aquest camí!

I tots dos seguiren el camí que el follet havia triat.
Des d'aquell moment, Cutec es féu enrere i permeté que fos en Quelet qui el guiés dins dels seus Laberints.
Voltaren llargament per aquell univers pedregós i hi trobaren tota mena de racons impressionants: fonts que brollaven del terra sobre un fons daurat, camins que escalaven cims bellament decorats per caramells de mil colors diferents, rius de còdols lleugerament calents, figures esculpides d'un fang llustrós i resistent que custodiaven llocs encalmats i sorprenentment ben il·luminats...
En Quelet cada cop se sentia més content de les seves decisions, triar camins era tan fàcil com deixar-se portar i el que s'hi amagava era tan sorprenent i tan bonic que satisfeia completament els seus desitjos.

camins decorats per caramells de mil colors...

- Saps què, Cutec? -va dir- M'agraden els teus camins... tots tenen una cosa o altra... sempre hi ha una sorpresa, un tresor amagat al darrere... és com un regal rere l'altre...
Cutec somrigué complagut.
- M'has descobert... -va dir cofoi.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció.
- Aquest és el teu do? -va dir insegur- Crees tresors... per... regalar-los?
Cutec assentí amb senzillesa.
- I en tinc un per a tu.

-Ets un drac dels tresors?

En Quelet refusà amb un gest atabalat.
- Ja m'has regalat prou coses deixant-me veure els teus Laberints...
- Ja ho sé... -va dir Cutec- però mira...
Davant del follet va aparèixer un objecte misteriós embolcallat en un polsim boirós.
- Només l'has de voler... -temptà.
En Quelet s'acostà a la boira i allargà els dits tremolós.
- Què és?
- Una cosa que tothom necessita a la vida... -va dir Cutec.

-Què és?

El follet bufà suaument sobre la pols suspesa sobre l'objecte i descobrí que el regal del drac era un mirall daurat. 
En Quelet allargà la mà per agafar-lo, però dubtà un moment abans de fer-ho: un mirall? es preguntà, un mirall és el que tothom necessita? Espolsà el cap amb vehemència i agafà el mirall amb més decisió. En tenir-lo a les mans se'l mirà llargament sense veure-hi res d'especial. Era un mirall, un mirall molt bonic, bellament treballat, però només un mirall.
Aleshores, es fixà en el reflex que hi veia i es meravellà de la certesa que hi descobrí.
- Sóc jo! -va dir- És això!
I va compartir un gran somriure amb el drac dels tresors.
- Jo puc descobrir els talents dels altres! -va dir lentament, profundament emocionat- És això! Aquest és el meu do! I jo no ho sabia! Quina meravella!

-Hi veig el meu propi talent!

- I tant! -va fer Cutec feliç- Ets un Mestre dels Talents, estimat Quelet. Des del moment que em vas conèixer que vas voler descobrir el meu do natural. Pels Laberints podies notar la presència de tots els dons que hi ha en totes les criatures vives i que s'amaguen aquí esperant l'oportunitat de sortir a la llum... i havent de decidir quin camí seguir has descobert els tresors que s'amaguen rere les eleccions que fem a la vida.
Tu tens el do de llegir als cors dels altres els talents que hi reposen. I el pots fer servir. Si ho fas, trobaràs criatures que t'agrairan l'ajut i seguiran el seu camí del cor i n'hi haurà que, simplement, faran d'altres eleccions. A la vida tot són camins! Ara saps que tu també pots triar. El meu regal te'l fas a tu mateix, no és res que no sigui a dins teu. Tu tens el poder d'acceptar-lo o de no fer-ho.
En Quelet assentí feliç. Des del moment que havia descobert el seu do que ja havia decidit que el faria servir. Com sempre, Cutec tenia tota la raó. A la vida tothom necessita un mirall... i ell podria ser un mirall on aquells que ho volguessin hi podrien veure reflectit el seu propi talent.
- Seré un mirall... -va dir feliç- no posaré ni trauré res que no hi sigui, ajudaré els altres mostrant-los els dons que tenen al cor. No podria ser més feliç!

-No podria ser més feliç!

Nadal

Arriba nadal i, amb ell, els llums de colors, la il·lusió i els bons sentiments... això, al món de les persones; però: què passa a Nataú?

Diuen que hi va haver una vegada un follet que s'aficionà tant a ser a prop de les persones que s'oblidà del més important i es perdé a si mateix... sortosament, una llum misteriosa l'ajudà. 
En voleu conèixer la història?
Acompanyeu en Queixós en el seu viatge de retorn al cor de la màgia i la fantasia natauenca i deixeu que la màgia i els bons desitjos de nadal us omplin cada dia de l'any.

     NADAL

    Puig Deulofeu

          Dlof






 Al vell país de Nataú tot s'havia omplert de llums de colors. Les cases dels homes lluïen festives i alegres amb tot de llumets de colors que il·luminaven les nits més fosques de l'any.
Els dracs de Nataú s'ho miraven embadalits, tenien debilitat per la bellesa i els arbres, els balcons i els fanals engalanats de llum els enllaminien el cor com ho feien amb els infants que poblaven el seu món de fantasia.
- Diuen que és nadal, -explicava convençut Basí, el drac savi- i sembla que és el moment de l'any que els homes es recorden de la il·lusió i de l'amor.
- Jo m'he adonat que estan de molt bon humor... -esbufegà Uten rialler- i es miren els més petits amb una devoció especial.

- Diuen que és Nadal...

- Tenen tot de costums ben curiosos -replicava Basí- i parlen de la màgia de nadal amb un candor que gairebé es diria que hi creuen i tot...

Misnòs sospirà amb força, el seu alè càlid feia un baf visible i semblava ben bé com si el seu vapor somiós volgués dir alguna cosa.

- Fa molt de temps... -començà a dir- hi va haver un follet desenganyat que abandonà la seva llar fart de veure sempre les mateixes cares rialleres i felices.

- Un follet? -demanà de seguida Baslè, el drac invisible, que era molt amic dels follets Anairucs- Com es deia?

- Li deien en Queixós i, com us podeu imaginar, era un follet rondinaire que no estava mai content de res.         

- Fa molt de temps...

De fet, en Queixós era un follet insòlit -començà a explicar Misnòs encenent la seva mirada somiadora- . Com ja sabeu la majoria dels follets Anairucs són personatges feliços i jolius, però en Queixós tenia tendència a vigilar molt de prop els homes. No ho feia com tu -Basí- admirant-ne totes les coses bones que són capaços de fer. No, en Queixós només es fixava en el dolent i n'acabà aprenent tots els desenganys i les frustracions. 
Acabà per no creure en la màgia, us ho imagineu? Ell! un follet! 
Es passava tot el dia repassant totes les coses terribles que podien passar-li en un món cruel i perillós com era el dels homes i s'amargava dient-se a si mateix que el millor que podia fer era abandonar aquell lloc per sempre.
El mal va ser que, un dia, en Queixós complí la seva amenaça i abandonà Nataú definitivament.

En Queixós era un follet desenganyat de tot.

La quantitat de coses que li van arribar a passar mereixerien més paciència de la que qualsevol drac tindria per escoltar-les. Com que només esperava coses dolentes de la vida era incapaç de veure les bones que se li oferien al pas i el seu dia a dia s'anà omplint de penúries que confirmaven allò que ell mateix es deia sobre com li podien anar les coses.
En Queixós es va perdre molt més lluny del que qualsevol follet hagués anat mai. El seu esperit contemplà els miracles de mil paisatges nous, però com que tenia l'ànima bruta de por i desconfiança només en veia els perills i les incerteses. El follet s'havia oblidat de somiar, no somreia mai a la llum ni a l'escalfor del sol, no sentia el cant de les fades i la distància no li imposava cap oblit que el rescabalés de les pors que niaven al fons del seu temperament solitari.

En Queixós es perdé molt lluny...

Un dia arribà a una terra deserta, només hi havia sorra i més sorra al seu davant i el follet s'hi endinsà convençut que era el seu destí haver d'enfrontar aquell nou paratge desolat que podia acabar amb la seva vida. Travessar aquella terra deserta va ser més del que pogué suportar. Tota la pols i l'aire sec el feien enyorar els seus rius estimats, aquells que, plens de brutícia i tot, respiraven més vida que no aquell erm eixut i trist.
De nit, contemplava el cel i envejava les estrelles, eren tan lluny i lluminoses que semblaven contenir tota la pau que a ell li faltava. De sobte, pensà en tornar, en retrobar els alegrois dels seus companys i el so tendre de les aigües de Nataú; però ja era massa tard, havia perdut el rumb feia molt de temps i les forces l'havien abandonat gairebé del tot en el seu suïcida intent de travessar el desert.

De nit contemplava el cel...

- I què va passar?- demanà Julpà, el drac de la pluja, melangiós.
- Va veure una llum -féu Misnòs misteriós-. Era una llum molt minsa, gairebé una al·lucinació somiosa i irreal. En Queixós se la mirà un moment, desconcertat, no podia saber d'on havia vingut, havia aparegut davant seu sense fer gens de soroll i volava suaument sense allunyar-se gaire. 
El follet se sentí atret per aquella llum misteriosa sense saber gaire per què, estava massa cansat i abatut per rondinar i aquella llumeta era tan dolça i càlida com un company de camí que t'anima a continuar.
Va ser gràcies a aquella llum que en Queixós començà a caminar altre cop. Curiosament, la llum seguia una direcció precisa, com si el guiés fora d'aquell parany en què havia caigut per la seva pròpia voluntat.

- Va veure una llum...

A poc a poc, el camí es va anar fent més amable. El desert quedava enrere i els boscos i les aigües per on la llum es feia seguir restituïen les forces i l'ànim del follet perdut. Aquella companyia silenciosa ocupava tota la seva atenció, el guiava per camins plens de bellesa i d'energia que omplien l'esperit decebut del follet d'una força estranya, feta de confiança i d'amor.
Quan arribaren a Nataú en Queixós descobrí que tot el seu vell món era ple de llumets de colors que brillaven intensament dins la foscor, la llum misteriosa que l'havia guiat de retorn a la llar es fongué amb aquells colors intensos i alegres i en Queixós sentí l'alegria de veure's envoltat d'aquells que tant l'estimaven i que l'havien trobat tant a faltar.

La llum misteriosa es fongué amb els colors...

- Són els llums... -cantava la veu tendra d'en Dolç- Cada llumet és com una il·lusió... tot Nataú s'omple de fantasia per nadal. Fins i tot els homes es recorden que n'hi ha dins dels seus cors per aquestes dates...
- Més val això que res... -va fer en Queixós rient.
I des d'aquell dia en Queixós procurà restar més estones a prop dels altres follets que no pas a prop dels homes perquè estava segur que a ell li calia recordar-se de la il·lusió més sovint del que els homes ho solien fer. Amb el nadal no n'hi havia prou.

Amb el nadal no n'hi havia prou.

El caçador de bruixes

Riera d'Arbúcies

Hi ha llocs que ens enamoren i sedueixen la nostra imaginació. Diu que Arbúcies era terra de bruixes (ja se sap: de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes) i la veritat és que el paisatge encisador convida a buscar-ne el rastre pels racons més impensats.
Nataú és un reflex d'aquesta fascinació per tot el que és màgic, per això, les bruixes hi tenen un paper destacat. La seva insistència a poblar els racons més ombrívols i solitaris convida a l'aventura, de vegades, gairebé sense voler... com li va passar a Blai de Nesí, un nen que es va convertir en cavaller. Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història...

                                       

Bruixes a Nataú

      

     EL CAÇADOR 

     DE  BRUIXES

    Puig Deulofeu
           
            Dlof








El vell país de Nataú era terra de dracs i de màgia i, com és natural, les bruixes no hi eren benvingudes. La terra dels dracs, però, les atreia amb tanta força que sovint apareixien per les valls i les muntanyes provant de fer-ho anar tot a mal borràs.
 Els homes que vivien a Nataú creien que eren els secrets i la màgia dels dracs allò que sempre havia seduït la bruta ambició de les bruixes, però aviat van descobrir que hi havia una altra cosa encara més llaminera per a elles: el cor innocent dels seus fills.
Res no feia sospitar que Blai de Nesí pogués arribar a esdevenir el caçador de bruixes més famós de Nataú, ni ell mateix no hauria confiat mai que la seva sort hagués de portar-lo per aquests camins; però el seu destí fou forjat a cops de màgia i de valor i la seva història es convertí en una de les llegendes més celebrades de les terres de Nataú.

Nataú

En Blai va néixer a la vall profunda que ensotaven les muntanyes del massís de Nesí, d'aquí li venia el nom: Blai de Nesí, ja que la seva sort anava unida a les muntanyes que el van veure transformar-se en el que va arribar a ser. 
En Blai no era, tot i que molts ho creien així, d'origen noble, ni comptava amb un gran patrimoni; els seus orígens humils, però, no impediren que arribés a convertir-se en tot un cavaller.
Quan en Blai era petit es va perdre als boscos més profunds del Massís de Nesí. Ningú no s'adonà de la seva absència fins que es va fer fosc i malgrat que el buscaren desesperadament tot va ser endebades. 
Ja feia temps que aquells boscos havien agafat el mal nom de la "gola de les bruixes", ningú no s'hi aventurava i la desaparició del nen enmig d'aquell bosc maleït es considerà un mal averany del qual no es podia esperar res de bo.

En Blai s'aventurà a la Gola de les bruixes

Mentre els grans es preocupaven d'allò més, el petit Blai explorava els boscos amb el cor tremolós i sense trobar-ne la sortida. Ell no ho sabia, però tot de bruixes malvades anaven cloent els camins que el nen deixava enrere per fer-li impossible el retorn. Mil ulls el sotjaven d'amagat i espiaven el seu cor amb les pitjors intencions, la innocència dels nens era molt cobejada per les bruixes i no estaven disposades a deixar escapar aquella presa fàcilment.
Mentre la foscor s'anava fent més profunda, els renous inquiets del bosc es desvetllaven intensament per espantar el nen perdut. Tot eren corredisses furtives i xiscles esgarrifosos, rialles insidioses i pudors feréstegues, capaces d'escanyar l'alè més decidit en un ofec mortal.

Les bruixes vigilaven en Blai...

En Blai tenia molta por, es penedia molt de no haver obeït els consells de la seva mare. Ella li havia repetit mil cops que no s'aventurés al bosc tot sol, però ell havia empaitat un esquirol prop del riu i ni s'havia adonat que el bosc es tancava rere seu per no deixar-lo escapar. 
Al seu voltant tot era fosc i brut, mil esbarzers atrapaven el seu pas esgarrinxant-li la roba i la pell, el terra s'havia tornat fangós i feia pudor de podridura, se li arrapava als peus fent-los pesar tant que gairebé no es podia moure.
Tot allò era estrany, aterridor. Els sorolls incessants de corredisses invisibles que sentia li feien venir ganes de cridar, però era tanta la por que el crit que li naixia de la gola s'escanyava allà mateix pres d'un pànic paralitzador.

En Blai tenia molta por...

Les bruixes es divertien d'allò més veient el cor espantat del nen que bategava salvatge dins del seu petit pit com un cavall desbocat; però elles no sabien que en Blai era un nen especial, tenia el do de creure en la màgia bondadosa dels dracs de Nataú, coneixia a fons totes les històries secretes que se n'explicaven i en aquells moments compromesos el petit s'esforçava a recordar-se dels seus amics màgics per provar de fer fora la por que les bruixes volien inspirar al seu cor innocent.
Així, a cada passa que feia, en Blai provava d'imaginar-se que no hi havia bruixes al cor del bosc, que tots els fenòmens estranys que s'hi produïen eren deguts a la presència amistosa d'aquells dracs dels quals tant havia sentit a parlar.
Quan la foscor es feia més intensa, tant que no podia ni veure el que tenia al davant, el nen es deia que era Fúsoc, el drac de la foscor, qui l'envoltava amb les seves ales negres provant de jugar amb ell; Fúsoc no era pas un dels seus dracs preferits, però pensar en ell li feia menys por que no imaginar-se les denses teranyines ennuvolades que en realitat les bruixes teixien al seu voltant.

S'imaginava que era Fúsoc...

Quan sentia alguna fressa desconeguda es recordava dels udols vigorosos d'Uten, el drac del vent, que, vital i juganer com sempre, devia córrer pel bosc jugant a fet i amagar.
En Blai seguia, així, avançant a les palpentes enmig d'un bosc encantat i perillós, sentia tot d'esgarrifances a la pell i es repetia a si mateix:
- És l'alè glaçat de Juloec, el drac del gel, que m'acaricia i m'empeny endavant, ell no té la culpa de tenir un tacte glaçat a les escates...
En Blai, però, era conscient que tenia molta por. No hi podia fer res, però quan li tremolaven massa les cames alçava la veu i es deia a si mateix que tot eren coses de Goüm, el funest drac de la por, que es reia d'ell infonent-li temors sense fonament.
- Goüm és així... -es deia sense gaire convicció- sé que és ell... no hi ha bruixes a aquest bosc...

- Són els dracs que juguen amb mi...

Així, el petit Blai es negava a reconèixer el poder de les bruixes, era com si apartant-les del seu pensament aconseguís vèncer el malvat poder que podien tenir sobre ell.
En realitat, en Blai, com tots els habitants de Nataú (inclosos aquells que no creien en bruixes ni en dracs) detestava i temia profundament les bruixes. De fet, els tenia tanta por que buscava refugi en una màgia amiga, la dels bondadosos dracs de Nataú, confiant que fos més poderosa que les fetilleries malignes que empestaven tot el bosc. Era per això que el petit Blai s'imaginava a si mateix acompanyat pels dracs de Nataú i el fet va ser que, de tant pensar-hi, la màgia dels dracs acabà per fer-los presents de veritat dins del bosc per ajudar-lo tal com ell desitjava.

Es veia acompanyat pels seus amics dracs...

De sobte, les sensacions del petit Blai canviaren, era ben bé com si pogués tornar a respirar i la foscor que l'envoltava deixés de ser tan densa com havia estat fins aleshores. 
En sentir la presència dels dracs al seu amagatall, responent a la crida silenciosa d'un cor esperançat, les bruixes s'esvalotaren molt i s'apressaren a fugir i amagar-se a la gola més profunda de la muntanya, aquella que, precisament, havia donat el mal nom al bosc sencer.
- Els dracs et podem protegir de la bruixeria... -se sentí dir a la veu de vent d'Uten- però el bosc seguirà essent el refugi de les bruixes... Tu podries alliberar-lo del seu poder. Si te'n sents capaç i les vols vèncer et caldrà alguna cosa més que la nostra protecció.
En Blai va sentir l'esbufec d'Uten amb tota claredat, de sobte, les seves imaginacions havien esdevingut reals i la seva esperança es convertí en una fe tan poderosa que es trobà a si mateix dient:
- Jo vull vèncer les bruixes i alliberar el bosc del seu poder!

- Tu pots vèncer les bruixes...

- Aleshores... -va fer Uten- segueix el rastre de Julpà fins la gola de les bruixes i allà on l'aigua sepulta la cova on s'amaguen trobaràs l'entrada al seu amagatall.
En Blai es mirà el rierol que tenia a la vora i suposà que aquell era el rastre del drac de la pluja a què es referia el drac del vent.
- Abans, però, -cantà l'aigua dolçament amb la veu de Julpà, el drac de la pluja- et cal armar-te d'alguna cosa més que de valor i només el drac del foc et pot ajudar. Crida el seu nom al fons de les aigües i per més incomprensible que se't faci si la teva confiança és prou gran el seu poder se't farà present.

- Crida el seu nom al cor de les aigües...

En Blai es mirà l'escàs rierol que bressava les seves aigües amb ingènua calma i es demanà com podria ser possible que d'aquella llar humida en naixés un foc ardent com el del drac que havia d'invocar. Semblava del tot impossible creure que un prodigi així es produís, però el cor ingenu d'en Blai creia cegament en la màgia dels dracs de Nataú i aquella fe era l'única cosa que calia per invocar el miracle que Julpà havia anunciat.
Hipnotitzat per les aigües, en Blai es trobà cridant el nom de Funoac amb totes les seves forces. De seguida, el curs tranquil del rierol s'interrompé i les aigües calmes començaren a giravoltar amb força. D'aquell remolí incipient en començà a emergir una flama estranya que, a poc a poc, s'anà transformant en el cos igni de Funoac, el drac del foc.
La silueta ardent i sinuosa de Funoac estava formada per tot de flames que cremaven constantment, de la seva cua afuada en vessava un foc que es fonia a l'aigua formant una espiral roja incessant. La flama dels ulls de Funoac ullà el nen amb ardent passió i de la seva boca en sorgiren espurnes que es clavaren a la pell del nen sense cremar-lo.

Funoac emergí de les aigües...

Cada espurna es transformà en una escata daurada que s'anà agermanant amb tot d'altres escates fin a formar una armadura roent que protegia tot el cos de l'infant.
Aleshores, el drac del foc alenà amb força sobre el seu cap i n'enrogí el cabell i la cara per formar un casc perfectament ajustat al crani d'en Blai. Finalment, la cua poderosa del drac sacsejà amb força les gotes ardents que lliscaven avall i formà, davant els ulls estupefactes del nen, una espasa ardent que brillava amb llum pròpia enmig de la nit.
Aquell va ser l'últim regal que Funoac va fer a l'infant i la veu solemne d'Uten cridà al vent el nom del cavaller que havia nascut en aquell mateix moment per art de màgia: Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.

Funoac forjà l'espasa del cavaller.

L'encesa aparició de Funoac es va fondre entre les aigües serenes del riu que Julpà guiava sàviament cap al seu destí. En Blai, convertit en cavaller, seguí el camí de l'aigua amb l'espasa ardent fent de torxa invencible contra la foscor del bosc embruixat. 
Finalment, arribà allà on les aigües davallaven sobre un abisme aterridor formant un salt d'aigua que protegia l'entrada a la sinistra cova de les bruixes.
El Cavaller Daurat començà el descens amb més sort que traça, l'armadura daurada el protegia de les relliscades i els entrebancs i ben aviat es trobà davant per davant d'un forat obert a la roca que s'amagava rere una poderosa cortina d'aigua.
En Blai de Nesí es mirà l'espasa un moment i hi veié un reflex ardent de si mateix que l'encoratjà. Apuntà amb decisió la seva espasa contra l'aigua impetuosa i el seu devessall continu li cedí pas enretirant-se cortesament. La màgia dels dracs feia obeir els element i el Cavaller Daurat començà -així- a descobrir quina mena de poder s'amagava als regals que li havien fet els dracs de Nataú per dur a terme la seva aventura

Camí de la cova de les bruixes...

Dins la cova tot era fosc, el forat feia una pudor insuportable, un tuf irrespirable i dens que ho empudegava tot. Les parets rocoses eren plenes d'una molsa corrompuda que regalimava humors inconfessables, el terra bullia amb tot de basses incandescents que escopien vapors fètids enmig d'aquell infern ofegat.
Hi havia tot de roques apilades arreu i rere seu s'hi amagava la maldat de les bruixes que esperaven pacientment l'heroi per vèncer el seu valor amb les seves males arts; en Blai no les podia veure, però la màgia sàvia dels dracs era amb ell i quan s'acostava al primer parany, un pedra enorme rere la qual s'amagava una bruixa traïdora, el cavaller notà com la flama intensa de la seva espasa de foc s'embravia i aconduïa el seu braç d'infant cap a la batalla amb una força desconeguda.

El cau de les bruixes era un lloc perillós.

Així fou com caigué la primera bruixa. El Cavaller Daurat en travessà el cos d'un sol cop i la figura odiosa s'esvaí convertida en fum com si mai abans no hagués existit.
Després d'aquell primer embat, d'altres bruixes sortiren dels seus amagatalls per abraonar-se-li, els seus unglots infectes volien esgarrapar la pell tendra de l'infant, però topaven amb l'armadura ardent d'un veritable cavaller ungit per la màgia de foc de Funoac, un dels dracs més poderosos de Nataú. Els moviments d'en Blai esdevenien precisos i implacables i, a poc a poc, totes les bruixes anaren caient fulminades per una espasa que semblava ben bé com si lluités sola.

En Blai vencia totes les bruixes...

Aquella va ser la primera batalla que visqué el Cavaller Daurat. El petit Blai emergí del bosc que havia alliberat de l'embruix fatal de les fetilleres transformat en una altra persona, en un Cavaller de Foc. Res no semblava diferent en ell, però havia rebut el do d'invocar el drac del foc i de transformar-se en el Cavaller Daurat i no renuncià mai a la seva aliança secreta amb la màgia protectora dels dracs de Nataú.
Des d'aleshores, i a mesura que anà creixent, Blai de Nesí s'anà convertint en el més gran caçador de bruixes del país i les seves aventures es convertiren en llegendes tan celebrades com aquelles que s'explicaven dels seus amics secrets: els dracs de Nataú.
L'aliança d'en Blai de Nesí amb el poder dels dracs havia de durar tota la seva vida i l'havia d'acompanyar en totes les aventures que visqué com el Cavaller Daurat.

Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.