El millor amic

Qui té un amic té un tresor.
L'amistat és una de les relacions més màgiques i especials que es poden tenir a la vida.
Un amic sempre és al teu costat, disposat a tot per ajudar-te a superar els moments difícils.
Això és el que li va passar a en Pau, que va descobrir en el coratge d'un drac la força inesgotable del millor amic... Vet aquí la seva història.

Aquest conte el dedico a en Xavi Madaula, el meu 

millor amic i company.

Amb l'amor de sempre.

Puig.

     

         
     EL MILLOR AMIC

       Puig Deulofeu

               Dlof.

Uten, el drac del Vent, arribà al cim més alt dels Cingles de Litrab esbufegant ben fort contra la muntanya esmolada. Havia anat a veure Misnòs, el drac dels somnis, per tal d'esbrinar què s'amagava rere una crida misteriosa que havia excitat la seva natural curiositat.
- Fúsoc torna a fer de les seves... -es queixà rotund- té espantats els més menuts de Nataú i, pel que sembla, ja ni el poder de la Fada de la son no el pot contenir, els nens ploren desconsolats sense poder adormir-se, tement que la fosca ombra del drac els porti tot de tenebres al cor...
El rostre preocupat d'Uten es reflectí a la mirada profunda de Misnòs. El drac del vent havia atès la crida d'un nen de Nataú que coneixia molt bé el món dels dracs i de les fades i que s'havia mostrat molt preocupat en veure que la Fada de la son ja no protegia el descans del seu germà com abans.

- Fúsoc torna a fer de les seves...

- En Joan té raó -va dir Misnòs preocupat-. Alguna cosa molt estranya passa amb tot això... El petit Pau té molta por de Fúsoc i la protecció de la Fada li és molt necessària...
- En Joan va cridar al vent el que passava confiant que jo l'escoltaria, ell mateix havia explicat al seu germà com s'ho havia de fer per cridar la Fada de la son i espantar Goüm i Fúsoc del seu costat per tenir dolços somnis (*). Jo també crec que alguna cosa terrible ha d'haver passat, la Fada de la son ha desaparegut i sense ella la foscor es torna més amenaçadora i terrible.

(* en podeu llegir la història al conte la Fada de la son) 

 

- En Joan té raó...

- Un misteri com aquest només pot ser resolt per un drac valent i decidit que sigui capaç de vèncer les ombres amb la mateixa força que la bella Fada de la son... Haurem de cridar Enòs, el drac de la son, perquè ell mateix resolgui aquest misteri.

Enòs va ser cridat per Misnòs i volà empès per la força d'Uten per tots els racons de Nataú sense decans. Era un drac gran i bondadós que mirava les coses amb els ulls tancats, tenia el do màgic de veure-s'hi entre les tenebres i semblava que dormís plàcidament fins i tot quan més actiu i incansable es mostrava.

Enòs s'ho mirava tot amb els ulls tancats...

Enòs arribà a la Vall d'Inulec atret pels plors d'un nen que es resistia a adormir-se a les fosques. Enòs entrà a la casa per la xemeneia i s'envolà escales amunt sense fer soroll. 
A l'habitació d'en Pau, Fúsoc estenia les seves ales profundament negres i atemoria el nen sense remei. Enòs entrà tot d'una i acaronà el nen amb dolcesa, les seves ales esteses de seguida protegiren el seu cor amb un tel de llum blava que allunyà les teranyines de Fúsoc del seu voltant. Aleshores, Enòs esbufegà amb força i una llum vaporosa il·luminà l'habitació completament. En Pau pogué veure les escates del drac que brillaven amb mil colors diferents i alegres i tot d'espurnes que saltaven del seu cos per clavar-se a la pell dura de Fúsoc i del seu inseparable amic Goüm.
- Això també ho feia la Fada... -digué en Pau impressionat- però ella ja no ve mai... i el dolent d'en Fúsoc em fa por...
Enòs somrigué endormiscat.

Tot d'espurnes atacaven Fúsoc...

- Cal ser valent per enfrontar-se a la foscor... -va dir- però no cal fer-ho sol. Jo puc vèncer el drac de la foscor i també el de la por... però em cal el teu ajut per buscar la nostra amiga, la Fada de la son.
- Jo no sé on és... -va fer el petit.
- Tanca els ulls... -va dir el drac dolçament- no tinguis por... jo seré aquí en tot moment, no et deixaré mai sol.
En Pau va tancar els ulls i de seguida notà com el cos se li feia lleuger i podia veure-s'hi amb els ulls tancats. Enòs el portava a cavall i tots dos volaven per Nataú envoltats per un núvol vaporós que el drac de la son alenava poderosament per protegir-se dels perills. 
El seu viatge els portà fins un cim esquerp i esmolat ple de pedrots bruts i relliscosos.

En Pau i Enòs volaven per Nataú...

- Que és lleig tot això! -exclamà en Pau confós.
- Sí... tan lleig que només una bruixa podria viure-hi... -va fer Enòs convençut.
El drac i el nen s'acostaren a les roques i de seguida sentiren una escalfor molt suau que s'amagava al fons d'una pila plena de molsa i sutge.
- És la Fada? -demanà en Pau.
- Sí... -va dir Enòs- està presonera d'un encanteri maligne i ella sola no es pot alliberar.
- Què podem fer? -va dir en Pau preocupat.

- És la Fada?

- No hi podeu fer res! -exclamà de sobte una veu esgarrifosa.
Del darrere de les pedres en sorgí una bruixa tan lletja que el sol i tot s'espantava de veure-li la cara. Era la bruixa Glua, la bruixa del nord i darrere seu s'hi podia veure l'ombra misteriosa d'un drac ambiciós i descregut que s'havia aliat amb ella per vèncer el poder de la Fada de la son i atemorir allò de més valuós que tenien els homes: els seus fills.
La veu d'Èdop, el drac del poder, confirmà allò que la bruixa del nord havia assegurat.
- No hi ha res a fer... -va dir arrogant- sense la Fada de la son els nens com tu passareu tanta por que mai més no podreu somiar tranquils. Jo seré l'amo de les vostres pors i haureu de fer tot el que jo desitgi!

- No hi podeu fer res!

En Pau es mirà Èdop amb rancor, després es mirà Enòs i i li agafà la mà amb més força.

- Ets un dolent com en Fúsoc... -va cridar- però el drac de la son m'ha dit que no em deixarà mai i el meu germà gran que és molt valent lluitarà amb tu i et guanyarà...

Aleshores, com per art de màgia, el petit Pau es trobà que el seu germà gran era al seu costat i es mirava Èdop i la bruixa sense una engruna de por al cor.

- Heu de deixar lliure la Fada de la son... -va dir Enòs pacient.

- Mai! -cridà la bruixa orgullosa.

- Aleshores t'haurem de fer fora del nostre món! -amenaçà en Joan.

En Joan aparegué al seu costat...

Abans que ella pogués fer cap moviment es trobà que el nen havia cridat el nom de molts dels dracs més bondadosos de Nataú que acudiren a la seva crida immediatament disposats a fer fora d'aquell món de fantasia l'enemiga de la seva màgia.Julpà plogué amb força sobre el seu cos llefiscós amb tot de llamps i trons eixordadors. Uten esbufegà amb tanta força que l'arrossegà enmig de la tempesta fins el foc que Funoac havia encès com a parany. La bruixa cremà instantàniament i en veure que es convertia en fum, Èdop provà d'envolar-se per fugir d'allà. Uten esbufegà amb força per impedir-ho i Juloec llençà contra ell els dards gelats més esmolats que tenia per clavar-li el cos contra el terra i empresonar la seva voluntat de fugir.

Funoac cremà la bruixa i Juloec llençà dards de gel contra Èdop

- Allibera-la -va dir Enòs tranquil.
- Sí, deixa-la anar... -va gosar dir en Pau.
- No serviria de res... -va fer ell indiferent- una fada sense nom no pot ser cridada per ningú...
Les seves rialles retrunyien enmig dels cims rocosos i desolats, Enòs es mirà la pila de pedres amb atenció i després s'ajupí prop d'en Pau.
- La bruixa del nord ha robat el nom de la Fada... -li explicà- és per això que no la podies cridar i ella no podia venir... Aquest és l'encanteri que la bruixa Glua li ha fet i del que la Fada de la son no es pot alliberar.
- Doncs potser el que hauríem de fer és donar un altre nom a la Fada... -va dir en Joan decidit- Què et sembla Pau? Ho provem?

La bruixa havia robat el nom a la Fada

El nen es mirà el seu germà amb devoció, ell sabia tantes coses de dracs i de fades que no es podia equivocar. Es posà dret sense deixar anar la mà d'Enòs i li digué a cau d'orella un nom per si podia ajudar a la Fada.
- És un nom ben bonic... -assegurà Enòs- Hauries de dir-lo a prop de les pedres, potser ella et sentirà i la màgia d'un nom nou l'alliberarà de l'embruix de la Glua.
En Pau s'acostà una mica a les pedres i tot solemne digué ben baixet:
- Luà.
Tot de colors començaren a sortir de sota les pedres i un esclat de llum començà  a esberlar-les per deixar veure al dessota la bellesa amagada de la Fada de la son.

Un esclat de llum esberlà les pedres.

En Pau començà a saltar d'alegria i Enòs recollí amb delicadesa el cos petit de la Fada per portar-la de retorn a la vall d'Inulec, a la casa on vivien els dos germans.
Tot va anar molt de pressa, de sobte l'habitació d'en Pau tornà a fer-se present i Enòs deixava la Fada de la son prop del coixí del nen que dormia profundament.
- Des d'ara no hauràs de tenir més por d'en Fúsoc, Pau... -va dir Enòs mentre li feia un petó al front- tant la fada Luà com jo tindrem cura que la foscor sigui bondadosa amb tu i amb tots els nens de Nataú.
- Que la foscor sigui un dolç refugi per a la son i per als somnis... -va dir ella amb la seva veu més dolça- amb un drac especial que tindrà cura de tot com el millor amic que un nen pot tenir.

El millor amic que un nen pot tenir.

El castell dels dracs

El castell de St. Miquel

Els castells ens parlen d'altres èpoques i exciten la nostra imaginació. Les runes d'un castell poden fer-ho encara amb més força. 

Dalt d'un turó, a Martorelles, vaig trobar unes pedres que amb prou feines dibuixaven els vestigis d'un antic castell, el de Sant Miquel. En veure-les em demanava què l'havia portat a aquell estat i, sortosament, una ventada alegre em va respondre. Uten, el drac del vent, m'explicà la història d'un castell que amagava un secret misteriós i màgic al seu si...  encara ara em pregunto si aquesta història de Nataú explica el que va passar amb el castell de Sant Miquel, però quan en recordo les runes no puc evitar deixar-me endur per la màgia que podria amagar-se al dessota. Voleu conèixer el misteri que s'amaga al castell enrunat? Aquesta n'és la història...

    EL CASTELL DELS  

             DRACS

         Puig Deulofeu

                Dlof.

Un dels llocs que a Uten, el drac del vent, més li agradava de visitar eren les runes d'un vell castell que havia estat abandonat dalt de tot d'una muntanya. Els ressons dels seus esbufecs fantàstics ressonaven d'una manera rotunda entre les pedres i les parets desfetes i sempre hi havia un racó o altre on descobrir un joc nou.

Un dia que l'acompanyava Baslè, el drac invisible, Uten féu memòria de la història que s'amagava rere aquella construcció enrunada.

Un dels racons preferits d'Uten eren unes runes antigues...

- Sembla mentida que un dia això fos tot un castell... Sí, sí, de veritat, aquestes quatre pedres eren un enorme i majestuós castell.
Baslè es mirava els murs esberlats i les pedres amuntegades aquí i allà desconcertat.
- Què va passar, que va caure? -demanà curiós.
- Els dracs el vam enrunar... -esbufegà Uten maliciós- No ho sabies?

- Això era un castell...

Baslè el mirà desconfiat, sabia que Uten era molt de la broma, gairebé tant com ell, i no sabia si creure's allò que el drac del vent explicava.
- Que sí... de veritat... -insistia ell rient- T'ho explicaré:
Fa molt de temps -començà enyoradís- va viure a Nataú un gegant que es deia Utní. Era un gegant molt fort i treballador, però una mica talòs... Se li va ficar al cap fer-se un castell on poder viure la seva vellesa, un lloc on retirar-se, tu ja m'entens... Però, saps què? com que una de les coses que més l'abellien del món era asseure's al solet, va decidir (amb la més genuïna de les ingenuïtats, mira si n'era de toix) que faria el seu castell tan gran que pogués encabir tota la llum del sol per poder gaudir-la ell solet tranquil·lament.

A Utní li agradava molt el sol.

Aquella idea absurda es va anar convertint en una obsessió per a Utní -continuà Uten- Vivia enderiat a fer un castell tan gran que pogués empresonar tota la llum de Nataú al seu interior. Fins i tot ja havia pensat el nom que li posaria, en diria el Castell de la Llum i seria el seu orgull, el seu tresor més valuós.

S'imaginava el Castell de la Llum

Amb aquest objectiu al cap, Utní treballava incansablement dia i nit. Volia fer una construcció sòlida, sense cap esquerda per on pogués escapar-se el tresor lluminós que pretenia engabiar.
Tanta tossuderia acabà per ennuvolar-li el senderi perquè, enderiat com estava a no deixar escapar la llum de dins del castell, decidí no fer-hi cap finestra o espitllera, cap porta o orifici que permetés sortir ni un sol raig d'aquella llum tan valuosa que volia posseir.

Utní treballava d'una manera incansable...

Quan va acabar la seva obra posant l'última teula al sostre del castell, Utní se sentí el gegant més afortunat del món. Per fi el seu somni s'havia fet realitat i podria gaudir a pleret d'allò que tant s'estimava! Ja només li faltava empresonar la llum daurada del sol i desar-la dins de la seva sòlida gàbia... Va ser aleshores que se n'adonà. Havia comès un error fatal: no sols no sabia com fer-se amb la cobejada llum del sol, sinó que tampoc no hauria pogut encabir-la al seu castell encara que hagués pogut capturar-la, el castell que havia construït no tenia cap fissura, cap esquerda, cap finestral, cap porta, res per on la preuada llum es pogués escapar... ni tampoc per on pogués entrar!

S'adonà de l'error que havia comès!

Imagina't! Ni tan sols ell no podia entrar dins del seu estimat castell! Tant ell com la llum que pretenia empresonar restaven fora de la construcció més majestuosa que s'hagués vist mai a Nataú.
Enrabiat, Utní picà de peus i es mirà el sol, que l'ullava indiferent dalt del cel, amb tristesa. 
Atabalat i profundament avergonyit davant l'evidència, abandonà la seva obra sense voler mirar enrere, aquell castell era tan gran com la mida de la seva estupidesa i mai més no va voler tornar-hi.

Avergonyit, se'n va anar ben lluny...

El Castell de la Llum restà abandonat molt de temps fins que, un dia, voltant per aquí, un drac bellugadís i curiós -Uten picà l'ullet al seu amic Baslè- sentí un frec estrany que semblava venir de dins mateix dels murs implacables.

Uten notà alguna cosa estranya al castell...

En vaig parlar amb d'altres dracs -confessà Uten somrient-. Tots sentíem una viva curiositat davant d'aquell fet tan estrany. Tot sovint visitàvem el castell i n'espiàvem les remors més secretes amb devoció, però cap de nosaltres no vam ser capaços de determinar què podien ser aquells sorolls sorprenents que sortien del cor del castell abandonat.

Tots els dracs sentien curiositat...

Fixa't si va durar el misteri -ponderà- que la nostra presència continuada a prop del castell li va fer valer el sobrenom del Castell dels dracs i, finalment, aquell nom acabà escaient-li i tot -Uten va esbufegar amb força deixant anar una rialla feliç.
El cas és que tots aquells que el visitàvem arribàrem a estar d'acord que aquell castell abandonat semblava contenir alguna mena de criatura viva que maldava per sortir-ne sense ser-ne capaç.
Els dracs mai no hem estat criatures violentes... ja ho saps, Baslè; però la nostra intuïció és poderosa i el que sentíem prop de les parets del castell d'Utní era una presència massa semblant a la nostra pròpia essència màgica de dracs com per no fer-hi res.

Hi havia alguna cosa dins del castell!

- I el vau enrunar? -demanà el drac invisible impressionat.
- Sí. Ens vam reunir molts dels dracs de Nataú i ens vam dedicar a desfer l'obra d'Utní a consciència. Va ser una cosa sorprenent perquè de dins del que havia de ser el Castell de la Llum en va sortir una figura tenebrosa i hostil que tant bon punt sentí l'escalfor del sol a la pell s'envolà rabent per fugir als boscos més profunds.

Els dracs van destruir el castell d'Utní.

- Era un drac? 
- Sí, era el més obscur dels dracs. Dins d'aquell castell clos en si mateix hi va néixer Fúsoc, el drac de la foscor, fruit d'un anhel frustrat que pretenia fer-se amb tota la llum de Nataú.
- De veritat era Fúsoc? Ara entenc per què li agraden tant els racons de les cases dels homes... deu enyorar-se de la foscor del lloc on va néixer... -va fer Baslè reflexiu.

De les runes, en va sortir Fúsoc, el drac de la foscor.

- Potser sí... -concedí Uten- però, no és curiós? Utní volia tota la llum del món per a ell solet i va empresonar tota la foscor dins del seu castell.
- La força de la seva il·lusió mal encaminada devia ser la llavor màgica que va permetre el naixement d'un drac com Fúsoc.
- Segurament... De vegades la vida té aquestes coses... res no es perd i d'un desig forassenyat com aquell d'Utní en pot néixer una criatura tan màgica i inesperada com ho són totes les coses de la natura...

D'un desig de llum en va néixer la foscor.

- I Utní no va saber mai que el seu castell havia allitat la vida d'un drac? -demanà Baslè somiador.
- No. Se'n van perdre les traces des del dia que va marxar tan esperitat com Fúsoc del seu castell... Si ho hagués sabut potser s'hauria reconciliat amb la seva obra.
- Si més no... hauria sabut que res no és inútil en aquesta vida... -somrigué Baslè.
- I tant! -esbufegà Uten joliu.

La màgia d'un resultat inesperat...

La fada de la son

La foscor...

 De vegades ens costa d'entendre per què un nen petit té por a la foscor... però a Nataú aquestes coses s'entenen molt bé. 
En Pau tenia por de la foscor, però amb una mica d'ajuda es va poder adormir de seguida... 
Voleu saber com s'ho va fer? Aquesta és la seva història.

La fada de la son

   
LA FADA DE LA SON

  Puig Deulofeu

 Dlof.

En Pau no podia dormir, tancava els ulls i li semblava veure tot de figures amenaçadores entre les ombres que Fúsoc, el drac de la foscor, teixia al seu voltant perquè s'adormís. Goüm, el drac de la por, voltava per la seva habitació i el petit no podia aclucar l'ull sense notar que el seu alè gebrat li glaçava el cor amb vehemència.
Ja havia cridat la mare dues vegades i l'últim cop que havia vingut no semblava pas gaire contenta. Ella no entenia que els dracs de Nataú jugaven a espantar-lo a les fosques, a fer-li venir por i tremolar sota la flassada que li feia d'escut contra la por.
  
 

En Pau no podia dormir...

En Joan, el seu germà gran, el sentia somicar des de la seva habitació i s'hi acostà d'amagat per veure què tenia.
- No passa res, Pau... -li deia amb tendresa- sóc jo... què tens?
- Els dracs... em fan por...
En Joan se'l mirà un moment i somrigué comprensiu.
- Són Goüm i Fúsoc que juguen amb tu... -el tranquil·litzà- saps què faig jo quan tinc por d'ells?
- No...
- Dic el nom de la fada de la son ben baixet perquè em vingui a ajudar.
- La fada de la son?
- Sí... que no la coneixes?
En Joan s'assegué prop del seu germanet i li començà a explicar tot el que sabia d'aquella fada meravellosa que ajudava tots els nens a foragitar les pors de dins els cors.

Fúsoc, el drac de la foscor i Goüm, el drac de la por

  - La fada de la son és molt petita, tant que ni Fúsoc ni Goüm no la veuen passar pel davant quan un nen en diu el nom en secret. Ella és una criatura màgica com els dracs, però és encara més difícil de veure-la que ells. Té el poder de sentir com la criden en silenci per més lluny que es trobi i té una traça molt especial a fer fora totes les pors que podrien espantar qualsevol nen a la nit. Quan sent que la criden la fada de la son ve de puntetes fins a la vora del coixí i allà comença a espurnejar amb la seva llum dolça per allunyar la foscor que Fúsoc imposa com una teranyina invencible, fa llumetes que es veuen fins i tot si tanques els ulls i dibuixa tot de colors i formes capricioses que distreuen el cor espantat dels nens de les pors que Goüm hi inspira cruelment. I saps què fa per aconseguir tants colors? Balla incansablement com si sentís una música encisadora, cada volta que fa la fada en ballar esclaten tot d'espurnes de colors que són com dards que es claven a la pell dura de Goüm i el fan sentir tant incòmode que sempre acaba per haver de marxar de l'habitació... això sí, molt enfadat!

La fada desprèn espurnes...

Quan ja ha aconseguit fer fora Goüm, la fada de la son comença a cantar una cançó molt dolça que explica alguna història antiga del vell país de Nataú i deixa que Fúsoc es quedi a prop ja que sap que el drac de la foscor és inofensiu quan l'abandona el seu cruel company Goüm. A Fúsoc li agraden molt les cançons de la fada de la son i les escolta embadalit mentre el nen a qui acompanyen es va adormint a poc a poc. Els contes que explica la fada de la son es converteixen en somnis meravellosos per somiar i tenen el poder de mantenir les portes de la màgia de Nataú ben obertes a tots els nens que tenen la sort de somiar-los.
- Jo puc cridar la fada de la son? -va dir en Pau amb els ulls ben oberts.
- No l'has de cridar pas, només has de dir el seu nom ben baixet, tan baixet que Goüm no el pugui sentir mai perquè si el sentís tot el poder de la fada es perdria i ella ja no et podria ajudar.

A Fúsoc li agraden les cançons de la fada...

 Aleshores, en Joan s'acostà molt al seu germà i li digué a cau d'orella el nom secret de la fada de la son perquè ell també el pogués dir quan tingués por.
- Recorda. L'has de dir ben baixet, gairebé com si el pensessis. Ara ja l'hem avisada, si tanques els ulls ella vindrà de seguida a fer-te companyia i farà fora el lleig d'en Goüm perquè tinguis uns somnis molt bonics. Bona nit, Pau.
- Bona nit, Joan.
Aquella nit la fada de la son féu companyia en Pau i l'ajudà a adormir-se tranquil i content. La suau màgia de Nataú omplia tots els racons de l'habitació fosca on ja només hi havia lloc per als somnis.

Dolços somnis plens de fantasia...

I si us ha agradat aquesta història no us perdeu el conte El millor amic ,on descobrireu què s'amaga rere la misteriosa desaparició de la nostra petita amiga, la Fada de la son...