EL FOLLET DELS BOTONS

La vida quotidiana és plena de les petites coses que ens passen. Ens vestim de pressa i, de sobte, ens adonem que hem perdut un botó de la camisa i ens tornem bojos buscant-lo per tot arreu.

 

A Nataú això també passa, però un fet com aquest obre les portes a la màgia que batega latent rere tot el que ens envolta. 

Quan es perd un botó no hi ha cap dubte que el millor és encomanar-se a un follet dels botons. Aquests follets són uns veritables enamorats dels botons i no heu de dubtar gens que si hi ha cap oportunitat de trobar el que heu perdut ell se'n sortirà amb molta més traça que no pas vosaltres.

Si no em creieu no deixeu de llegir aquesta història. No us perdeu...

 

 

 

 

EL FOLLET              

DELS

BOTONS

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

En Jan s'havia posat malalt i no podia anar a l'escola. Sa mare l'havia recollit d'allà carregat de febre i de tos i l'havia fet anar al llit tan bon punt arribaren a casa.

En desfer la bossa del nen la mare hi trobà la bata escolar i descobrí que hi faltava un botó.

- Jan, fill, que has perdut un botó? -li demanà.

El nen arronsà les espatlles i aclucà els ulls febrós. Sa mare li acaronà el front i el deixà dormir una estona abans de sopar.

Mentre ell reposava i sense que ningú no se n'adonés, a l'escola del nen un follet atrafegat apareixia del no-res repetint amb aire concentrat:

- Un botó... un botó... on deu ser? On deu ser?

 - Un botó, on deu ser?

 

Qui així parlava era un follet dels botons, representant de la noble estirp dels follets anomenats domèstics per la seva afició a ajudar o entorpir les tasques quotidianes de les persones. Tothom sap que els follets dels botons no es poden resistir a trobar els botons que s'han perdut i aquell follet havia aparegut màgicament a l'escola d'en Jan per trobar el botó que sa mare havia dit que el nen havia perdut.

La feina del petit follet es concentrà de bon principi a l'aula on en Jan anava a estudi, la va repassar de dalt a baix, però no hi va trobar res més que una goma d'esborrar i una cinta dels cabells perduda.

Després d'això el follet es passejà per tot el recinte escolar, per totes les classes i els passadissos, per tots els lavabos i sales que trobava... però res. Amb tot, el follet dels botons semblava no poder desanimar-se mai i enfilà el passadís cap al pati de l'escola ben decidit.

Només va trobar una goma d'esborrar i una cinta dels cabells...

 

El pati era ple de fulles seques que havien caigut dels arbres, buscar allà un botó extraviat era com buscar una agulla en un paller, però el follet dels botons s'ho mirava tot amb els seus ulls somiosos i començà a trescar amunt i avall confiant que la seva intuïció màgica el guiaria cap al seu objectiu.

Així va ser com després de moltes voltes, el follet emergí de sota la pila de fullaraca amb un botó nacrat carregat a l'esquena.

- ja el tinc! -cridava content mentre feia ballarugues.

De sobte es posà tot seriós i féu:

- Ara s'ha de cosir. Sí, sí, cosir, cosir...

Havia trobat el botó perdut!

 

I començà a mirar al seu voltant com si li calgués decidir quin camí emprendre. El follet deixà el botó a terra i, com per art de màgia, es tragué de sota la roba un rodet de fil enorme i una agulla tan llarga que el feien empetitir a ell i tot.

Amb molta traça enfilà l'agulla amb el fil transparent, quasi invisible, i la llençà amb una força sorprenent.

El follet es carregà el botó a l'esquena i seguí el fil invisible cap al seu destí. Després de molt caminar es trobà l'agulla clavada a la porta d'una casa. Havia trobat el que buscava.

Per art de màgia aparegueren fil i agulla...

Entrà a l'habitació del petit Jan per sota la porta i es posà a cosir el botó a la bata del nen. Sense adonar-se'n cantussejava una cançoneta que despertà el nen que se'l mirà amb ulls endormiscats.

- Què fas? -li va demanar en Jan fregant-se els ulls.

- Cuso un botó... -va fer el follet mirant-se'l de reüll i sense deixar la feina- És la meva feina, saps?

- Ah...

I en Jan seguí mirant-se'l com cosia tot atrafegat, puntada aquí, puntada allà... fins que ho deixà tot ben cosit.

- Ja està -va dir tallant el fil amb les dents esmolades-. Una bona feina, a fe que sí... No sé com us ho faríeu sense un follet dels botons com cal per casos així...

El follet somrigué feliç, li picà l'ullet i s'escolà per sota la porta sense dir adéu.

El follet es va posar a cosir...

 

La mare portà el sopar al seu fill i mentre el nen menjava començà a endreçar l'habitació. S'anava a emportar la bata per cosir-la quan el nen li va dir:

- Ja no cal... el follet dels botons ha vingut i l'ha cosit...

La mare es mirà desconcertada la bata i després s'acostà al seu fill.

- Encara tens febre -li va dir tocant-li el front-. Si demà encara en tens no podràs anar a l'escola.

En Jan tancà els ulls i s'adormí de seguida. Als seus somnis febrosos tot de follets trescaven per la casa arreglant les coses que no anaven a l'hora.

Quan en Jan es va posar bo i va tornar a l'escola es cordà la bata molt orgullós dels seus botons tan ben cosits, en tocar-los se li escapava un somriure feliç.

 

En Jan recordava feliç el seu nou amic, el follet dels botons.

 

EXILI

Ningú no vol abandonar la seva llar i marxar a viure a una altra banda, però de vegades, les circumstàncies forcen les situacions i obliguen a prendre decisions difícils.

A  Nataú  passa el mateix.

No som prou conscients de com les nostres accions incideixen en un entorn natural que no ens pertany, la deixadesa amb què tractem la natura té conseqüències dramàtiques sobre moltes altres criatures que conviuen amb nosaltres i que pateixen la nostra inconscient manera de viure.

Totes les criatures viuen en harmonia amb el seu medi i en depenen per sobreviure, si destruïm el seu entorn els condemnem (en el millor dels casos) a exiliar-se per sobreviure.

Aquesta és la història d'un exili màgic, el d'uns follets tan delicats que no podien sobreviure a la brutícia i la degeneració de l'entorn natural on vivien...

Llegim-ne la història i prenguem consciència de la nostra manera de ser al món, l'únic món que tenim i que hem de preservar. 

 

 

 

 

EXILI

Puig Deulofeu

Dlof. 

 

 

 

 

 

Els follets anairucs havien viscut sempre als boscos de Nataú. Prop dels rius i dels llacs sempre hi havia hagut lloc per a les criatures encantades i els follets de Nataú eren les criatures màgiques més menudes que poblaven aquell vell món de fantasia.

Les coses van canviar molt quan l'aparició dels primers homes va pertorbar la pau senzilla dels boscos. A poc a poc, aquells nouvinguts s'anaren escampant pel territori per buscar-hi aliment i aixopluc, però la seva presència trencà l'equilibri i l'harmonia a la natura i les coses a Nataú arribaren a canviar tant que la vida dels follets no deixà de ressentir-se'n.

Els boscos es tornaren inhòspits per a criatures tan delicades com els follets anairucs, tot el que els envoltava semblava tan brut i trist que els marcia l'ànima i la il·lusió de viure.

La desaparició lenta però inexorable dels petits follets anairucs hauria estat completa si d'altres criatures màgiques de Nataú no haguessin estat amatents a trobar-hi alguna mena d'aturador.

La presència dels homes corrompia la natura

Una de les criatures màgiques que es preocupà més dels anairucs va ser un drac inquiet i aventurer que es deia Uten. La seva naturalesa ventosa l'inclinava al moviment constant i la seva viva intel·ligència de seguida el va fer adonar que hi havia una sola cosa que la inconsciència de les persones no feia malbé a Nataú, ans al contrari. Hi havia una cosa de la qual tenien una cura tan amorosa i delicada que semblava capaç de desmentir la mala fe que demostraven tenir cap a la resta del seu entorn natural.

- M'he adonat -confessava el drac desconcertat -, que tot i embrutar tant com embruten, les persones mantenen els seus jardins i cases ben nets, bonics i endreçats. Alcen tanques per posar fites a aquest comportament tan raonable i dins d'aquests límits que s'imposen són capaços d'aconseguir uns espais harmoniosos, bells i acollidors. 

Els follets que el sentien parlar d'aquesta manera se'n feien creus d'una cosa tan absurda com aquella. Les ribes dels rius eren plenes de brossa indescriptible i el fons mateix de les aigües era una tèrbola capa de residus estranys i perillosos. Com era possible allò que l'Uten assegurava haver vist?

Uten, el drac del vent

 

La incredulitat dels follets, però, no durà gaire. Amb la desesperació de veure morir els seus companys, el primer pioner de l'èxode dels follets va encarar la decisió d'abandonar els boscos i buscar una nova vida als jardins dels homes.
En Valent va ser el primer follet viatger. Va arribar al pati d'una família de la vall de Senet un dia de pluja i trons. L'Uten esbufegava amb força i en Julpà, el drac de la pluja, regalimava constant per protegir el seu pas esperançat.

El follet era petit com tots els seus amics, però tenia el cor encès pel coratge que els retrunys del cel li donaven. Menut com era, s'emparava amb la pluja i la foscor per protegir la seva arriscada aventura. El drac del vent l'arreplegà amb força i l'envolà dalt d'una font de pedra que acollia amorosament la generosa aigua d'en Julpà.

- No t'enganyava... veus? -li mormolà a cau d'orella el drac- Tenen tot de meravelles encisadores com els racons més bells dels teus enyorats boscos.

- Ben cert... -féu en Valent enyoradís- sembla mentida que els boscos no els agradin tant com aquests racons que saben crear...

- No en tenen la mateixa cura, això segur! -s'exclamà el drac enfadat.

El va fer volar dalt d'una font

 

La gesta heroica d'en Valent s'escampà per Nataú i molts d'altres follets s'arriscaren a viure prop dels homes als seus jardins encisadors; gràcies a aquell gest desesperat no es perderen les traces dels anairucs a Nataú.

Els follets anairucs seguiren essent els personatges més enigmàtics i desconeguts de Nataú. S'amagaven de la gent i procuraven que la seva presència els passés del tot desapercebuda, tant que les persones dubtaven que fossin reals: amb tot, els anairucs no podien evitar que els seus jocs i entremaliadures els afectessin i hi havia persones que començaven a creure que la seva existència llegendària era alguna cosa més que un conte per a nens. Fins i tot hi havia qui arribava a creure que els anairucs eren follets domèstics que sempre havien viscut així.

Fos com fos, només la memòria dels dracs conservava ben present l'origen dels follets més característics de Nataú i, com ells, sentien enyorança d'uns paisatges naturals que no paraven de deteriorar-se i que semblaven cruelment condemnats a l'extinció.

Cal ser molt valent per canviar

La capsa dels laberints

Els camins sempre han seduït la nostra imaginació com una promesa d'aventures insòlites i esperades. 
A Nataú passa el mateix. El nostre vell amic Quelet va explorar molts camins a un indret màgic i secret quan era jove i ho va fer per tal de descobrir un tresor que li va canviar la vida... En voleu conèixer la història? No us perdeu...

LA CAPSA DELS LABERINTS

Puig Deulofeu

Dlof.

El primer dels records que el vell Quelet volgué protegir de l'amenaçadora pèrdua de memòria
que patia va ser col·locat a la capsa dels laberints . Aquella va ser la primera de totes les capses màgiques que el Mestre dels Talents va crear i ho va fer per preservar un dels moments més importants de la seva vida. Un record de la seva llunyana joventut.
Encara podia recordar molt bé el moment que veié per primera vegada Cutec, el drac de la terra.
En Quelet feinejava pel bosc quan va sentir un soroll rere uns esbarzers. S'hi acostà molt a poc a poc, mai no havia estat gaire valent, però alguna cosa l'empenyé més enllà de la prudència i descobrí una figura tota estranya que semblava atrapada entre les punxes del matoll espinós.

La primera capsa  de records fou la dels Laberints

Fos el que fos, en Quelet estava segur de no haver vist mai res de semblant. Tenia una forma allargada i arrodonida, se li feia una mena de cresta que li resseguia tot el cos i sota les crostes de sang i brutícia polsegosa semblava d'un color clar, força lluminós i agradable. Estava ferit i sagnava. Les punxes de l'esbarzer li ferien la pell tendra amb una facilitat sorprenent.
- Tens la pell molt delicada... -va fer en Quelet dolçament mentre s'hi acostava temorós- deixa'm que t'ajudi... mira... estigues quiet, cada cop que et mous et fas mal...
El follet agafà una branca del terra i la va fer servir per apartar l'esbarzer que empresonava el pas tossut d'aquella criatura.

- No et moguis, que et fas mal...

- Ara... -indicà en Quelet suaument- Prova de moure't ara....
I aquella mena de cuc gegant lliscà pesadament pel terra allunyant-se de les punxes feridores.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció. Tenia la mirada més tendra que hagués vist mai. Ho deia tot amb els ulls. I el que deia parlava d'agraïment i alegria.
- Gràcies... -va dir amb una veu de cristall- Mai no se sap el que un té sobre el cap!
Mentre reia, en Quelet es mirà el forat profund que hi havia sota l'esbarzer, aquella criatura havia sortit d'allà dins!
- Ara ho entenc... -va dir sorprès- ningú no seria tan enze de ficar-se dins d'un matoll espinós si no fos que no l'havia vist!
El follet va somriure conciliador, se sentia malament per si havia pogut ofendre el desconegut.

Va sortir d'un forat...

- Des de sota no es veu res... -concedí l'altre somrient-  T'agraeixo molt l'ajuda. Com te dius?
- Jo sóc en Quelet... -digué el follet content- i tu?
- Em dic Cutec. I sóc un drac!
En Quelet obrí molt els ulls. Havia sentit a parlar d'aquella mena de criatures, però el cert era que mai abans no n'havia vist una. També havia sentit a dir que els dracs tenien poders especials que els lligaven amb la seva naturalesa; en mirar-se a Cutec, en Quelet no va poder evitar preguntar-se quina mena de poder devia ser el que tenia aquell drac tan estrany.
Cutec, per la seva banda, observava el follet amb molt d'interès i després d'un llarg silenci digué:
- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te... El problema és que la tinc a sota terra... em pregunto si se't faria molt carregós d'acompanyar-me...

- Tinc una cosa que m'agradaria ensenyar-te...

En Quelet es mirà el forat i negà efusivament.
- Hi ha més camins! -va riure Cutec comprensiu- això d'avui no em passa gaire sovint... -es disculpà- Creu-me si et dic que sóc un drac de confiança.
La seva mirada era pura i la seva veu no mentia, potser per això en Quelet es trobà seguint-lo a una aventura que no hauria sospitat mai que ell fos capaç d'enfrontar.
Cutec s'alçà sobre la part més prima del seu cos i s'espolsà la pols amb un moviment decidit. Aleshores inspirà amb força i quan deixà anar l'aire tot el seu cos brillava amb un daurat pur i lluminós. No hi havia rastre de ferides ni de sang.
- Molt millor així... -va dir content- som-hi?

Tot el seu cos brillava...

I fent un giravolt espectacular tot el bosc que els envoltava desaparegué i es trobaren al cor d'un túnel excavat a les roques.
- Aquest és el cor dels Laberints... -explicà Cutec- de vegades cal fer una mica de volta per trobar alguna cosa que valgui la pena...
Reia feliç.
En Quelet el seguia completament embadalit. Les parets llustroses que els encaminaven brillaven amb un fulgor estrany, s'imaginava mil ulls de colors que espiaven el seu pas.
- Quin lloc més estrany... -va dir corprès per la bellesa- Estic segur de no haver estat mai aquí, però també diria que em sento acompanyat, com si fos a casa...

Mil ulls de colors espiaven el seu pas...

Cutec va somriure complagut.
- Així és com ha de ser... -va dir- Les parets dels Laberints estan farcides de pedres precioses que contenen els talents ocults de les criatures que no els han descobert encara... i no tothom té la capacitat de veure-les... estava segur que tu en series capaç.
En Quelet se'l mirà desconcertat.
- Jo no diria pas que les veig... -va confessar avergonyit- només he dit que em sento bé, aquí.
Cutec assentí comprensiu.
- No tot es veu amb els ulls, no ho sabies?
En Quelet hi pensà una estona mentre seguien avançant.

- Jo no he dit pas que les vegi...

- Suposo que vols dir que, de vegades, veiem coses que no hi són, que les sentim per dins... com si tinguéssim una mena d'ulls interiors...
Cutec assentí.
- Et passa sovint, oi? -demanà amb naturalitat.
En Quelet féu un gest imprecís, mai no havia fet gaire cas d'aquelles coses.
- Segur que sí... -sentencià Cutec- Mira... hem de triar un camí... Què hi dius?
El follet es mirà la bifurcació dubtós. Tots dos camins semblaven idèntics, com volia que triés?
- A mi m'és igual un que l'altre... -va dir- ets tu qui manes!
Cutec se'l mirà amb atenció.

-Quin camí vols que seguim?

- De veritat? -va fer decebut el drac.
- És el teu Laberint! -protestà en Quelet enfadat- Ets tu qui em porta a alguna banda... Per què em vols fer triar?
- Així és la vida... -va dir Cutec lacònic.
En Quelet se'l mirà rabiós. No entenia quina mena de joc estrany jugava aquell drac. De sobte, s'aturà en sec i se'l mirà en silenci.
- Ets molt estrany i dius coses molt rares... -va dir-li- però ets al teu Laberint i tens les teves normes... suposo que tens raó. A la vida tot són eleccions, fins i tot si em drecessis el camí com jo esperava que fessis seria elecció meva seguir-lo o no... potser tant se val. Trio aquest camí!

-Trio aquest camí!

I tots dos seguiren el camí que el follet havia triat.
Des d'aquell moment, Cutec es féu enrere i permeté que fos en Quelet qui el guiés dins dels seus Laberints.
Voltaren llargament per aquell univers pedregós i hi trobaren tota mena de racons impressionants: fonts que brollaven del terra sobre un fons daurat, camins que escalaven cims bellament decorats per caramells de mil colors diferents, rius de còdols lleugerament calents, figures esculpides d'un fang llustrós i resistent que custodiaven llocs encalmats i sorprenentment ben il·luminats...
En Quelet cada cop se sentia més content de les seves decisions, triar camins era tan fàcil com deixar-se portar i el que s'hi amagava era tan sorprenent i tan bonic que satisfeia completament els seus desitjos.

camins decorats per caramells de mil colors...

- Saps què, Cutec? -va dir- M'agraden els teus camins... tots tenen una cosa o altra... sempre hi ha una sorpresa, un tresor amagat al darrere... és com un regal rere l'altre...
Cutec somrigué complagut.
- M'has descobert... -va dir cofoi.
Aleshores, en Quelet se'l mirà amb més atenció.
- Aquest és el teu do? -va dir insegur- Crees tresors... per... regalar-los?
Cutec assentí amb senzillesa.
- I en tinc un per a tu.

-Ets un drac dels tresors?

En Quelet refusà amb un gest atabalat.
- Ja m'has regalat prou coses deixant-me veure els teus Laberints...
- Ja ho sé... -va dir Cutec- però mira...
Davant del follet va aparèixer un objecte misteriós embolcallat en un polsim boirós.
- Només l'has de voler... -temptà.
En Quelet s'acostà a la boira i allargà els dits tremolós.
- Què és?
- Una cosa que tothom necessita a la vida... -va dir Cutec.

-Què és?

El follet bufà suaument sobre la pols suspesa sobre l'objecte i descobrí que el regal del drac era un mirall daurat. 
En Quelet allargà la mà per agafar-lo, però dubtà un moment abans de fer-ho: un mirall? es preguntà, un mirall és el que tothom necessita? Espolsà el cap amb vehemència i agafà el mirall amb més decisió. En tenir-lo a les mans se'l mirà llargament sense veure-hi res d'especial. Era un mirall, un mirall molt bonic, bellament treballat, però només un mirall.
Aleshores, es fixà en el reflex que hi veia i es meravellà de la certesa que hi descobrí.
- Sóc jo! -va dir- És això!
I va compartir un gran somriure amb el drac dels tresors.
- Jo puc descobrir els talents dels altres! -va dir lentament, profundament emocionat- És això! Aquest és el meu do! I jo no ho sabia! Quina meravella!

-Hi veig el meu propi talent!

- I tant! -va fer Cutec feliç- Ets un Mestre dels Talents, estimat Quelet. Des del moment que em vas conèixer que vas voler descobrir el meu do natural. Pels Laberints podies notar la presència de tots els dons que hi ha en totes les criatures vives i que s'amaguen aquí esperant l'oportunitat de sortir a la llum... i havent de decidir quin camí seguir has descobert els tresors que s'amaguen rere les eleccions que fem a la vida.
Tu tens el do de llegir als cors dels altres els talents que hi reposen. I el pots fer servir. Si ho fas, trobaràs criatures que t'agrairan l'ajut i seguiran el seu camí del cor i n'hi haurà que, simplement, faran d'altres eleccions. A la vida tot són camins! Ara saps que tu també pots triar. El meu regal te'l fas a tu mateix, no és res que no sigui a dins teu. Tu tens el poder d'acceptar-lo o de no fer-ho.
En Quelet assentí feliç. Des del moment que havia descobert el seu do que ja havia decidit que el faria servir. Com sempre, Cutec tenia tota la raó. A la vida tothom necessita un mirall... i ell podria ser un mirall on aquells que ho volguessin hi podrien veure reflectit el seu propi talent.
- Seré un mirall... -va dir feliç- no posaré ni trauré res que no hi sigui, ajudaré els altres mostrant-los els dons que tenen al cor. No podria ser més feliç!

-No podria ser més feliç!

L'afany de les bruixes

  Les persones ens passem la vida desitjant coses, sovint, són coses que pensem que ens faran més feliços, però sempre hi ha qui somia tenir coses per poder ser més poderós o important que els altres. A Nataú  passa el mateix, però com us podeu imaginar aquesta mena de delers maliciosos tenen com a protagonistes les bruixes. En voleu un exemple? Doncs no us perdeu aquesta història sorprenent...

  L'AFANY

 DE LES 

 BRUIXES

 Puig Deulofeu

            Dlof.

 

 

 

 

El cau que el Mestre Quelet compartia amb el seu deixeble Getet s'havia convertit en el centre d'atenció de les bruixes.

Mentre els dos follets feien vida normal sense desconfiar de res del que els envoltava, els ulls maliciosos de les bruixes espiaven casa seva nit i dia atretes per les famoses capses màgiques d'en Quelet. Aviat, però, descobriren que dins d'aquell racó tranquil i protegit hi havia alguna cosa més valuosa que els records gastats del vell follet.

El primer cop que van veure Ginè, el geni, les bruixes s'esvalotaren d'allò més. Ni la més vella de les bruixes no recordava l'última vegada que havia sentit a parlar d'un geni a Nataú, l'Antiga Tradició que seguien n'havia perdut la memòria i els tenia per extingits a causa de la seva naturalesa extremadament delicada.  

 

Les bruixes els espiaven secretament

El poder màgic dels genis era un poder temptador per la raresa única i incomprensible que implicava, sempre havia estat molt envejat per les bruixes ja que llur naturalesa mesquina les impulsava a desitjar tenir tot el que era fora del seu abast; així doncs, la caça d'un geni era una vella aspiració que bategava al cor de totes i cadascuna de les bruixes de Nataú. 
Va ser així com el descobriment de l'existència d'aquell geni obrí les portes a una aventura insòlita i perillosa. Ni el mateix Ginè no arribà mai a sospitar el setge que les bruixes havien ordit al seu voltant i descobrí massa tard el preu de la ingenuïtat i de l'excés de confiança.
Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni sense gaire dificultats; de fet, camuflat entre les capses de records, ni tan sols els follets no en descobriren l'absència fins que va ser massa tard.

Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni

Ginè despertà del seu son protegit envoltat per tot de rialles estridents i insidioses que ressonaven dins del cofre com una amenaça imminent. 
Quan les bruixes aconseguiren de forçar el conjur màgic que en Getet havia forjat per protegir el cofre, en Ginè se sentí arrossegat per una força funesta que l'arrencà del seu cau i el llençà al cor d'una boira obscura i maligna que gairebé no el deixava respirar. Què era allò? Semblava una mena de mur polsegós que l'oprimia i el mantenia immòbil, es trobava retingut dins d'un núvol tòxic que desprenia una fortor molt desagradable.
- Són bruixes? -Es preguntà a si mateix.
I per més que provava de desfer-se de la presó boirosa que el retenia només aconseguia rebre doloroses descàrregues que li ulceraven la pell tendra, gairebé vaporosa.
- No en sortiràs pas... -reia una bruixa a prop seu- Aquests follets són massa ingenus en les seves arts! No ens ha costat gaire forçar el pany del teu cofre protector! Ara ets nostre!

Ginè era presoner de les bruixes

Ginè se la mirà espantat.
- Vostre? -provà de dir- Què vols dir?
- Ens pertanys -aclarí la bruixa-. Som les mestresses del teu destí i del teu poder!
Ginè negà amb vehemència.
- No hi pots fer res... -va fer una altra veu rogallosa- No t'hi pots ni resistir... Que no ho veus?
Va fer un gest retorçat amb la mà. El conjur de les bruixes l'estrenyé cada cop més, fent-lo xisclar de dolor, el núvol negre que l'empresonava li oprimia el cos sense pietat.
- Què voleu? -xisclà desesperat.
- Que et rendeixis a la nostra voluntat -féu la bruixa més vella solemne mentre afluixava la tensió de la boira obscura amb un gest displicent.

- Rendeix-te a la nostra voluntat!

- Això és impossible... -va fer Ginè adolorit- Ho hauríeu de saber... els genis no acaten la voluntat de les bruixes... és contranatural!
- Diu la llegenda que si ho fessis et desintegraries... tens raó... -va riure la vella- però tenim la solució!
Totes reien com unes esperitades.
- Has de canviar una mica la teva naturalesa... -va insinuar una bruixa esprimatxada i lletja.
- Calculem que si fas servir l'Arca que t'hem preparat... -féu la vella interrompent l'altra- t'aniràs transformant en un servent lleial, digne de de la Congregació del Poder Prohibit.
La bruixa havia assaborit cada paraula pronunciada. Les bruixes presents allà havien recuperat aquella antiga denominació de la seva tradició i se n'havien proclamat distingides representants en honor a la gesta realitzada: la caça d'un autèntic geni.
- Així és com ho proclamen els papers antics - continuà recitant la bruixa més vella- i la vella aspiració de posseir i controlar el poder d'un geni es consumarà per fi! 
 

- T'has de transformar en un servidor lleial...

Les bruixes acostaren cap al geni una mena de cofre pestilent, tot cobert de rovell, molsa i podridura. Col·locaren l' Arca al terra i encerclaren la boira que empresonava Ginè mentre salmodiaven una mena d'oracions incomprensibles. Tenien els braços estesos, amb els dits crispats i arrossegaven el núvol negre que havien conjurat com a presó del geni cap a l'Arca.
- Ara -va dir la més vella de les bruixes-. Accedeix a trobar refugi dins l'Arca del Poder Prohibit.
- Això mai! -es resistí Ginè valent.
- Saps prou bé que no pots viure sense un refugi... -va riure la bruixa- sense el teu cofre màgic no tens enlloc on reposar i refer les teves forces... ets massa delicat per restar sempre fora del teu refugi... no només s'esgotaria el teu poder... també tu t'esgotaries fins a morir! És això el que vols?

- Entra a l'Arca!

Ginè assentí en silenci. Tot el que havia dit la bruixa era cert. El cofre màgic que li havia fet en Getet no només li havia permès transformar-se en un geni, també li permetia continuar amb vida, sense el seu refugi màgic, especialment creat per a ell, es consumiria lentament i acabaria desapareixent.
- Tant se val... -negà resignat- Cap geni no renunciaria a ser el que és per servir unes bruixes malvades... Qui sap quina mena de barbaritats escamparíeu per Nataú!
Les bruixes s'enfurismaren. Havien aconseguit la gran gesta d'empresonar un geni; fins i tot havien creat un bagul encantat on corrompre'n la puresa i transformar-lo en un servidor de les arts obscures; però no havien resolt com s'ho farien obligar-lo a acceptar aquell refugi pervers, era ben sabut que el llaç d'un geni amb el seu refugi era tan poderós com la seva voluntat i sense un acte de voluntat per part del geni no hi havia cap encanteri capaç d'empresonar-lo dins de l'Arca. Calia que Ginè accedís a recollir-s'hi.

- Tant se val...

Les bruixes formaren un cercle de deliberació. En acabat, la que remenava les cireres, ordenà:
-Llenceu aquest cofre màgic al Pou Sense Fi perquè desaparegui tota esperança de sobreviure per a aquest incaut!
Les seves companyes obeïren solemnes. Agafaren el cofre d'en Getet i el llençaren dins d'un forat molt fosc que hi havia al terra. El pobre Ginè sentí com un buit infinit li naixia a les entranyes i li pujava coll amunt en forma d'ofec.
- Ara l'única opció que tens és l'Arca!- cridà la bruixa amb una veu esgarrifosa- Porteu-lo al Cor Encantat del Ginciè i deixeu-lo allà! -ordenà- Quan t'hi repensis l'Arca t'estarà esperant!
Les bruixes salmodiaren novament les seves lletanies i baixaren el cos embruixat del geni al fons d'un volcà extingit on l'alliberaren del núvol opressor.
Ginè veié desaparèixer, paret amunt, les bruixes i l'escala per on havien baixat al bell mig del cor d'una muntanya esventrada. Les parets rocoses, altíssimes, es perdien més enllà de la mirada, a tocar del cel. Ginè contemplava la seva nova presó amb un deix de perplexitat. Per més esquerpes que semblessin les parets volcàniques d'aquell forat pedregós, per més fondo que fos l'abisme que l'empresonava, per més esquerp i aspre que semblés tot, res no semblava tan opressiu com l'encanteri ennuvolat amb què l'havien fet presoner i del qual acabava d'alliberar-se; però s'equivocava.

Era presoner al fons del volcà

El Ginciè era territori de bruixes i el cor esventrat del volcà inactiu reposava sota el poder sinistre d'un encanteri molt poderós, creat per impedir el geni d'escapar-ne.
Ginè no trigà gaire a notar l'ofec incipient que li naixia del cor, una sensació derrotada i inútil que no havia sentit mai abans, era una buidor de viure sinistra, mortal. Aquella mena de sensacions el feien sentir derrotat i es deixà caure sobre les pedres, las, abatut.
Passaren dies i dies de captiveri... De tant en tant, les bruixes apareixien per temptar-lo amb l'Arca, però Ginè es resistia a acceptar un destí que, per a ell, era pitjor que la mort. No podia escapar de l'encanteri que pesava sobre aquell volcà maleït, però tampoc no podia permetre que el seu poder acabés sota el domini de les bruixes, no hi havia sortida ni remei. Acabaria els seus dies dins aquell cau infecte on només es podia respirar una buidor desoladora.

Es deixà caure, abatut.

Ginè plorava desconsolat, sentia que les forces l'abandonaven i que moriria sense poder tenir ni el consol de sentir-se ell mateix altra vegada. Ja gairebé ni recordava com era sentir el batec generós i vital del seu poder a dins del cor, les bruixes li havien robat tot, l'havien entaforat al fons ensotat d'un no-res anorreador que li havia balmat les forces i les ganes de viure...  
No! -pensà- No pot ser!
S'eixugà les llàgrimes i mirà al seu voltant amb desesperació.
- Tot és lleig i trist... -va lamentar amb un fil de veu- Ni tan sols no corre ni un bri d'aire...
Va riure cansat. De sobte, s'adonà que trobava molt a faltar la sensació de l'aire a la cara, suau com una carícia, amorós com una besada...
- No hi ha aire... -sospirà.
I en fer-ho s'adonà que el seu bleix desesperat l'escalfava suaument.
- Tinc el meu alè... -s'animà.

Trobava a faltar l'aire...

I es posà les mans prop de la boca per sentir-se respirar suaument, tancà els ulls i imaginà l'escalfor del sol acariciant l'aire, un aire invisible, eteri, incontenible, lliure, capaç d'abastar-ho tot, de saber-ho tot, de vigoritzar-ho tot. Un aire vital i alegre, curiós i valent, un aire indiscret i salvatge, bellugadís i juganer, poderós i generós, un aire carregat de somnis i meravelles, de màgia i de miracles.
Ginè somrigué feliç, per un moment, dins del seu cap, la presó que el retenia havia desaparegut i el seu alè cansat s'havia convertit  en un badall de felicitat irresistible.
- Aire! -exclamà captivat per la sensació.
Va ser aleshores que passà.
D'aquell badall somiós i relaxat, d'aquell badall creatiu i amorós en sorgí una forma rotunda i bellugadissa que es remogué inquieta davant del geni.

Va ser alehores que passà...

Ginè amb prou feines podia entendre el que havia passat. Davant seu una criatura de vent li bufava suaument a l'orella:
- Ginè, vell amic... marxem d'aquí!
El geni se'l mirava completament embadalit.
- Qui o què ets? -demanà el geni.
- Em diran Uten... -va fer l'altre- sí, sóc un drac... El drac del vent! Nascut del somni d'un geni moribund que l'únic que no ha perdut és el poder més gran de tots els poders: el poder d'imaginar. Jo sóc la solució a tots els teus problemes, vell amic... et puc dir així, oi? He sortit de tu, sóc el teu alè fet màgia... podríem dir que som amics, oi? -El drac del vent reia feliç, mentre parlava sense parar.
- Però... com?
- Com què? -es burlà Uten- Com t'ho has fet per crear un drac quan no sents ni una engruna del teu poder? o com ens ho farem per fugir d'un cau de bruixes com aquest?

- Qui ets?

Ginè arronsà les espatlles atabalat.
- El desig et dóna la vida... -bufà Uten content- és així com funciona... imaginar, somiar, desitjar... la màgia està feta d'aquestes coses... i un geni capaç de somiar no hauria de tenir por de cavalcar sobre el drac del vent, oi que no?
I dient això Uten es remogué hàbilment i es carregà Ginè sobre la cresta ventosa.
- Agafa't fort! Que bufa!
I tots dos s'enlairaren volcà amunt per conquerir el cel. El drac del vent bufà amb una força portentosa en el moment exacte que assolien el cràter del volcà encantat i un espetec monumental féu esclatar l'encanteri que l'embruixava. Les dues figures escaparen del cau de les bruixes sense mirar enrere. Si ho haguessin fet haurien gaudit de l'espectacle de xiscles i vanes amenaces que els dedicaven les bruixes en descobrir la fugida; encara més, haurien rigut amb ganes si haguessin vist les disputes i les baralles que començaren a encendre's entre elles per buscar la culpable d'aquell desastre.
Però Uten era un drac decidit i poderós que no s'entretenia quan en portava una de cap... i en aquells moments el que més l'amoïnava era salvar la vida del seu creador.

Fugint del volcà encantat