CALENDARI NATAÚ 2025

 Amb el mes de desembre arriba el moment de començar a pensar que l'any s'acaba i que hem de mirar endavant. A Nataú això vol dir calendari nou. I aquesta és la novetat que des del cor de la màgia volem compartir amb tots vosaltres.

Amb el desig que omplim de fantasia, de llum i de colors, molts colors, tots i cadascun dels nostres dies arriba el 

CALENDARI NATAÚ 2025

Com sempre podeu descarregar-lo clicant aquest enllaç:

 

CALENDARI NATAÚ 2025 

 

per imprimir-lo de la mida que més us agradi.

Des del cor de Nataú desitgem que la fantasia es faci un lloc al nostre dia a dia per alegrar-nos la vida i recordar-nos de viure-la amb la mirada més pura i brillant, la que tots tenim a dins.

Estic convençuda que l'actitud que tenim davant de les coses és la clau que ens permet viure-les de la millor manera possible i si aquest calendari us fa somriure quan el mireu ja teniu el camí dreçat cap a l'actitud que us farà més fàcil el camí. Si els contes de Nataú ens ensenyen alguna cosa és que els moments difícils se superen i sempre ens aporten algun aprenentatge important que ens serà útil a la vida, també ens ensenyen que les coses bones són un regal molt valuós i que s'han de viure amb tota la il·lusió, alegria i sorollosa felicitat que es mereixen.

Desitjo de tot cor que els vostres dies siguin ben plens d'il·lusió, alegria i moltes coses bones, un any més us agraeixo que m'acompanyeu al vell món de la màgia, amb llum, colors i molta, molta fantasia.

Bon any 2025!

Pau, amor i fantasia

Puig.

 

 

 

 

 

La dansa de les sirenes

La figura de les sirenes és plena de misteri, seducció i perills. La mitologia i la tradició literària ens n'ofereixen molts exemples que han contribuït al fet que aquestes criatures i els seus cants formin part de la nostra manera d'expressar-nos. 

Sovint parlem d'alguna cosa com si fos un "cant de sirena" i el que volem dir és que ens trobem davant d'un esquer irresistible, d'una temptació feta de paraules aduladores, falses, que ens volen portar a acceptar un oferiment perniciós. 

Tot plegat em fa pensar en els esforçats anuncis que patim diàriament a qualsevol banda, són veritables cants de sirena que ens volen temptar a consumir qualsevol cosa que no necessitem mitjançant la seducció enganyosa -per no dir falsa- d'uns ideals associats -de vegades amb calçador- al producte en qüestió. 

 

L'art, la publicitat i la fantasia...

Vivim a un món ple d'estímuls que competeixen per conquerir la nostra atenció i convertir-nos en consumidors compulsius de qualsevol cosa. Ens acostem a les dates més consumistes de l'any. Ara més que mai hem d'estar molt alerta i ser molt conscients que els cants de sirena publicitaris són tan enganyosos com els de la mitologia i que només nosaltres som amos de la nostra voluntat. No la regalem tan fàcilment, fem servir el cap amb sentit crític, i posem el timó al cor per fer més sòlids els nostres valors. Només l'autenticitat ens salvarà de caure en mans d'interessos materials que no ens regalaran mai una felicitat autèntica perquè la veritable felicitat només viu dins nostre, no a fora. Per més que ens la vulguin vendre.

 A Nataú passa el mateix, també hi ha cants de sirena capaços d'embruixar la voluntat de tothom... fins i tot la d'un drac! En Samú, el drac dels secrets, no només va sentir els cants de les sirenes, sinó que va tenir el dubtós privilegi de veure'n una dansa hipnòtica i perillosa...

En voleu conèixer la història?

No us perdeu...

LA DANSA DE LES SIRENES

PUIG DEULOFEU

DLOF.

Després de visitar el país de les fades (podeu veure el conte:  El país de les fades), el cos de fum d'en Samú s'havia transformat en un tel vaporós de mil colors brillants i seductors. No era només el seu aspecte el que havia canviat. El drac gaudia ara d'un temperament més reposat, serè. Voltava per Nataú surant sobre les coses amb un aire indolent que inspirava confiança i li obria totes les portes. En Samú podia satisfer la seva curiositat sense forçar cap situació perquè sentia un profund respecte per tot el que li confiaven. Aquells que abans l'havien defugit (amb raó) perquè el tenien per un xafarder massa xerraire, ara n'admiraven la sobrietat i la discreció. 

El drac viatjava amb afany d'explorador per tot arreu. I així va ser com el nostre amic arribà a una terra desconeguda que hi havia més enllà del portal màgic que les fades mantenien obert només per a alguns privilegiats com ell.

En Samú, el drac dels secrets.

 

Era una illa rocosa i solitària, envoltada de bromes denses i seductores. En Samú hi voltà sense entendre gaire què era el que l'atreia tant d'un lloc aparentment erm i desolat com aquell, potser el record de la seva antiga naturalesa fumosa s'emmirallava amb les espesses boires que desdibuixaven el perfil rocós d'aquell indret irreal; però la seva intuïció no l'enganyava i malgrat que les aparences desmentien que aquell illot tingués cap interès, es quedà allà.

Cap al capvespre, el drac s'allunyà dels cims endolats i s'assegué prop de l'aigua per deixar-se bressolar pel moviment constant de les onades incansables. De cara al mar, l'espectacle de les boires persistents de l'illa perdia protagonisme. El cel endolat, sense estels que l'embellissin, semblava un teló d'acer sobre unes aigües que respiraven profundament, sense treva. En Samú inhalà profundament, va deixar que tot el seu cos s'omplís d'aquella humitat carregada de salabrors i olors rotundes.

En Samú arribà a una illa rocosa i solitària...

Mirava l'horitzó amb els ulls mig tancats, incapaç de trobar un final per a aquella immensitat. De sobte, li semblà sentir una remor remota, misteriosa, indesxifrable. Mirà el cel endolat i no hi va veure cap ocell, mirà l'aigua fosca i sentí una esgarrifança inexplicable com si una vibració desconeguda el remogués de dins cap enfora.

Aleshores sentí amb més claredat el so d'unes veus platejades, metàl·liques, que ressonaven entre les roques i els esculls que es deixaven amarar d'aigua. Tot al seu voltant semblà omplir-se de ressons i ecos furtius que van anar minvant a mesura que un cant coral s'ensenyorí de l'escenari.

La melodia era encisadora, la més bonica que en Samú hagués sentit mai abans, la sentia fondre's amb les onades i enfilar-se cel amunt com si volgués abastar l'infinit.

El drac començà a sentir una melodia

En Samú s'abandonà a l'experiència i sentí que el seu propi cos es removia al ritme de la música subtil que ho inundava tot, era com si tot ell fos mar i cel, onades i roques, salabror i humitat. Com si tot ell fos veu, harmonia, melodia, cançó.

Ell no ho sabia, perquè amb els ulls tancats no es veia la pell boirosa que canviava, però els colors del seu cos s'havien tenyit de llum i d'intensitat, s'expandien i s'empetitien al ritme que dictava la melodia amb esclats intensos d'energia i batecs íntims i delicats com el cant que havia seduït la seva sensibilitat.

Podia sentir aquella melodia amb tot el seu ésser i se sentia benaurat per aquell moment beatífic que era capaç d'experimentar. Mai no s'havia sentit d'aquella manera, mai no havia estat capaç d'emocionar-se d'una manera tan completa i total amb una melodia inexplicable i desconeguda com aquella, era com un retorn a un origen oblidat de si mateix que l'omplia de pau i d'amor. No hi havia res d'amenaçador o sinistre en res del que sentia.

Tot el seu cos bategava amb la música

Una llàgrima furtiva regalimà galta avall i obrí els ulls entelats d'emoció per veure, completament astorat, un munt de cares somrients que el contemplaven des de l'aigua sense deixar de cantar.

Les sirenes se'l miraven amb devoció i viu interès. Cantaven dolçament i les seves veus imitaven tot d'instruments que semblaven tocar sense descans i que el pobre Samú no era capaç de veure perquè eren invisibles. Allò no tenia cap sentit, feien veure que tocaven una música que els sortia de la gola i els seus moviments hipnòtics vencien qualsevol intent d'entendre el que era incomprensible. Les sirenes l'atreien amb els seus gestos cap a l'aigua i el drac s'acostà als esculls completament seduït per la delicada bellesa d'aquelles criatures fantàstiques i per les seves veus argentades que el tenien completament subjugat.

Les sirenes se li acostaven i li passaven les mans per la pell acolorida i brillant. Els agradava veure's la pell humida a través del tel vaporós del cos del drac, reien i jugaven amb els colors, saltaven al seu voltant i començaren a cantar plenes de joia les cançons més alegres que coneixien.

 

Les sirenes tocaven instruments invisibles...

En Samú no tenia prou ulls per veure tot el que les sirenes feien al seu voltant i s'envolà cel amunt per poder tenir una imatge més clara del que feien. Aleshores se n'adonà. Les sirenes dansaven al seu voltant i removien l'aigua amb delicadesa per fer-la xipollejar al ritme intens de la seva música encantadora. En Samú somrigué extasiat. La dansa de les sirenes era tan hipnòtica com els seus cants.

- vine, balla amb nosaltres... -va dir una de les sirenes.

- És que jo... no sé si en sabré... en sabeu tant i ho feu tant bé!

- Va, vine... Ens agraden els teus colors!

- Sí, són bonics i plens d'una llum màgica!

En Samú admirà la dansa de les sirenes

En Samú assentí completament seduït per les sirenes mentre s'acostava perillosament a l'aigua. Una de les sirenes, entremaliada, l'estirà cap endins i el drac gairebé s'ofega de l'ensurt. En Samú no sabia nedar, de fet, mai abans no se li hauria acudit ficar-se dins de l'aigua i se sorprengué molt en veure que el seu cos surava sobre la superfície del mar formant remolins de colors que tenyien les onades de colors vibrants i lluminosos; però allò no era tan bonic com podria semblar, el drac se sentia disgregat com si mil parts del seu cos s'haguessin separat i escampat per sobre l'aigua sense cap control. Es va espantar i xisclà aterrit.

Les sirenes reien i reien.

- Què tens? -se'n burlaven cruels- Per què crides?

- Fa bonic això dels colors sobre l'aigua...

En Samú gairebé no tenia esma de parlar, però aconseguí dir:

- No em noto el cos... em desfaig... m'esvaeixo...

- Au, no passa pas res... -reien elles festives.

- Deixa't portar per la música.

- Balla amb nosaltres...

- Balla!

- Balla!

- Em desfaig! -somicà el drac quan l'estiraren cap a l'aigua...

I reien sense adonar-se del pànic que sentia el drac en veure's abandonat, fet bocins, al caprici de les onades sense poder fer-hi res. En Samú estava tan espantat que tenia por de desaparèixer dins del mar i no poder tornar mai més a Nataú o enlloc. Aquell podia ser el seu final. Intentà sortir de l'aigua, envolar-se i recuperar la consistència vaporosa del seu cos de sempre, una consistència etèria, sí, però prou compacta com per sentir-la com el que ell era.

Volia, doncs, sortir de l'aigua, però la dansa hipnòtica de les sirenes i els seus cants encantadors exercien un embruix funest sobre ell i no el deixaven moure's del mar on el seu cos s'escampava com una taca estesa de mil colors brillants. Per més que s'hi esforcés no se'n podia escapar.

En Samú tancà els ulls enfadat, ja no volia veure com dansaven les sirenes, de fet, ja no volia sentir-les cantar més. Tot havia deixat de ser divertit ja feia molta estona i se'n volia anar lluny d'aquell indret tan estrany i perillós. Començà a plorar amb desesperació.

- Què tens? -se'n burlaven les sirenes.

- Que plores? -reien despietades.

- Mira'ns, balla amb nosaltres. Que no sents com cantem?

En Samú sacsejava el cap amb força, es resistia a obeir-les, només volia que aquella tortura s'acabés d'una vegada.

Ja no les volia sentir, ni veure-les dansar...

De sobte, les veus s'apagaren i tot restà en silenci. En Samú respirà profundament alleujat, els ulls negats de llàgrimes impedien que veiés el que l'envoltava i, gràcies a això, com per art de màgia, va tenir tota la sensació que podia recuperar el seu cos i la capacitat d'enlairar-se lluny de l'aigua.

Fora del mar, en Samú recuperà completament la seva forma habitual i respirà profundament alleujat de veure's alliberat d'aquella amenaça mortal. Al seu costat es trobà que hi havia un drac desconegut que li somreia comprensiu mentre mirava cap avall i observava la dansa, ara muda, de les sirenes.

En Ciliè, el drac del silenci, havia acudit a auxiliar-lo en aquell destret. ( Sobre aquest drac, en Ciliè, podeu llegir: Cançons )

Solia visitar aquella illa solitària per ajudar els pobres dissortats que, com li havia passat a en Samú, queien sota l'embruix fatal dels cants de les sirenes. En Samú estava moix, atemorit i una mica avergonyit per l'experiència. També estava més que agraït al drac del silenci per fer callar aquelles veus embruixades.

- No t'hi amoïnis gaire... -li a dir en Ciliè- No ets el primer i t'asseguro que tampoc no seràs l'últim... De tota manera -afegí-, jo crec que els has agradat de veritat. Mai abans no les havia vist dansar davant d'algú. Pots presumir de ser un dels pocs privilegiats que han pogut contemplar la dansa de les sirenes.

- I per poc no hi deixo la pell...

L'aparició d'en Ciliè, el drac del silenci, li salvà la vida...

En Samú va mig somriure i sospirà profundament alleujat. El cor de silenci d'en Ciliè l'havia salvat de l'encant de les sirenes en impedir-li sentir-ne el cant fatal.

Tots dos dracs abandonaren l'illa de les sirenes i mentre viatjaven junts teixiren una bona amistat que els havia d'unir des d'aquell mateix moment.

El drac dels secrets sovint reflexionava sobre tot el que havia viscut a l'illa de les sirenes i, passat un temps, fins i tot arribà a estar agraït d'haver viscut tot allò ja que, gràcies a aquella aventura, havia fet un amic per tota la vida, un regal que sempre celebraria. En Ciliè era un amic de veritat, un amic amb qui l'uniria per sempre una afinitat molt especial perquè els secrets i els silencis es complementaven tan bé com els cants de sirena i la seva dansa.

Tot sovint els moments difícils ens regalen amics de veritat.

 

 

 

 

 

 

EL FOLLET DELS BOTONS

La vida quotidiana és plena de les petites coses que ens passen. Ens vestim de pressa i, de sobte, ens adonem que hem perdut un botó de la camisa i ens tornem bojos buscant-lo per tot arreu.

 

A Nataú això també passa, però un fet com aquest obre les portes a la màgia que batega latent rere tot el que ens envolta. 

Quan es perd un botó no hi ha cap dubte que el millor és encomanar-se a un follet dels botons. Aquests follets són uns veritables enamorats dels botons i no heu de dubtar gens que si hi ha cap oportunitat de trobar el que heu perdut ell se'n sortirà amb molta més traça que no pas vosaltres.

Si no em creieu no deixeu de llegir aquesta història. No us perdeu...

 

 

 

 

EL FOLLET              

DELS

BOTONS

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

En Jan s'havia posat malalt i no podia anar a l'escola. Sa mare l'havia recollit d'allà carregat de febre i de tos i l'havia fet anar al llit tan bon punt arribaren a casa.

En desfer la bossa del nen la mare hi trobà la bata escolar i descobrí que hi faltava un botó.

- Jan, fill, que has perdut un botó? -li demanà.

El nen arronsà les espatlles i aclucà els ulls febrós. Sa mare li acaronà el front i el deixà dormir una estona abans de sopar.

Mentre ell reposava i sense que ningú no se n'adonés, a l'escola del nen un follet atrafegat apareixia del no-res repetint amb aire concentrat:

- Un botó... un botó... on deu ser? On deu ser?

 - Un botó, on deu ser?

 

Qui així parlava era un follet dels botons, representant de la noble estirp dels follets anomenats domèstics per la seva afició a ajudar o entorpir les tasques quotidianes de les persones. Tothom sap que els follets dels botons no es poden resistir a trobar els botons que s'han perdut i aquell follet havia aparegut màgicament a l'escola d'en Jan per trobar el botó que sa mare havia dit que el nen havia perdut.

La feina del petit follet es concentrà de bon principi a l'aula on en Jan anava a estudi, la va repassar de dalt a baix, però no hi va trobar res més que una goma d'esborrar i una cinta dels cabells perduda.

Després d'això el follet es passejà per tot el recinte escolar, per totes les classes i els passadissos, per tots els lavabos i sales que trobava... però res. Amb tot, el follet dels botons semblava no poder desanimar-se mai i enfilà el passadís cap al pati de l'escola ben decidit.

Només va trobar una goma d'esborrar i una cinta dels cabells...

 

El pati era ple de fulles seques que havien caigut dels arbres, buscar allà un botó extraviat era com buscar una agulla en un paller, però el follet dels botons s'ho mirava tot amb els seus ulls somiosos i començà a trescar amunt i avall confiant que la seva intuïció màgica el guiaria cap al seu objectiu.

Així va ser com després de moltes voltes, el follet emergí de sota la pila de fullaraca amb un botó nacrat carregat a l'esquena.

- ja el tinc! -cridava content mentre feia ballarugues.

De sobte es posà tot seriós i féu:

- Ara s'ha de cosir. Sí, sí, cosir, cosir...

Havia trobat el botó perdut!

 

I començà a mirar al seu voltant com si li calgués decidir quin camí emprendre. El follet deixà el botó a terra i, com per art de màgia, es tragué de sota la roba un rodet de fil enorme i una agulla tan llarga que el feien empetitir a ell i tot.

Amb molta traça enfilà l'agulla amb el fil transparent, quasi invisible, i la llençà amb una força sorprenent.

El follet es carregà el botó a l'esquena i seguí el fil invisible cap al seu destí. Després de molt caminar es trobà l'agulla clavada a la porta d'una casa. Havia trobat el que buscava.

Per art de màgia aparegueren fil i agulla...

Entrà a l'habitació del petit Jan per sota la porta i es posà a cosir el botó a la bata del nen. Sense adonar-se'n cantussejava una cançoneta que despertà el nen que se'l mirà amb ulls endormiscats.

- Què fas? -li va demanar en Jan fregant-se els ulls.

- Cuso un botó... -va fer el follet mirant-se'l de reüll i sense deixar la feina- És la meva feina, saps?

- Ah...

I en Jan seguí mirant-se'l com cosia tot atrafegat, puntada aquí, puntada allà... fins que ho deixà tot ben cosit.

- Ja està -va dir tallant el fil amb les dents esmolades-. Una bona feina, a fe que sí... No sé com us ho faríeu sense un follet dels botons com cal per casos així...

El follet somrigué feliç, li picà l'ullet i s'escolà per sota la porta sense dir adéu.

El follet es va posar a cosir...

 

La mare portà el sopar al seu fill i mentre el nen menjava començà a endreçar l'habitació. S'anava a emportar la bata per cosir-la quan el nen li va dir:

- Ja no cal... el follet dels botons ha vingut i l'ha cosit...

La mare es mirà desconcertada la bata i després s'acostà al seu fill.

- Encara tens febre -li va dir tocant-li el front-. Si demà encara en tens no podràs anar a l'escola.

En Jan tancà els ulls i s'adormí de seguida. Als seus somnis febrosos tot de follets trescaven per la casa arreglant les coses que no anaven a l'hora.

Quan en Jan es va posar bo i va tornar a l'escola es cordà la bata molt orgullós dels seus botons tan ben cosits, en tocar-los se li escapava un somriure feliç.

 

En Jan recordava feliç el seu nou amic, el follet dels botons.

 

El país de les fades

Vivim envoltats d'informació, hi tenim accés amb molta facilitat i en disposem d'una manera lleugera, despreocupada, sovint massa irresponsable.

De vegades no som conscients que tenir accés a tota aquesta allau d'informació exigeix de nosaltres un exercici conscient i deliberat de responsabilitat, som responsables del que fem amb tot allò que arribem a saber dels altres i també en som de respectar els límits que el nostre sentit comú i l'ètica personal que tots hauríem de tenir ens imposin. 

A una societat on tot es consumeix i es llença val la pena pensar una mica sobre tota la informació que ens arriba (ja sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació o de persona a persona ) i el que en fem com a individus.

 

A Nataú passa el mateix. Hi havia un drac de naturalesa fumosa que s'escampava per tots els racons del vell país de la màgia deixant-se emportar pel seu afany de tafanejar de manera insaciable.

En Samú xerrava tot el que arribava a saber i quan descobrí un dels secrets més ben guardats de tot Nataú ja us podeu imaginar quines intencions tenia... 

Però on no arriba la discreció hi arriba la màgia i les fades van donar una lliçó exemplar a aquest drac inconscient ... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

EL PAÍS DE LES FADES

Puig Deulofeu

Dlof.

Hi ha molta gent que no creu en les fades, però cap drac entenimentat de Nataú no hauria posat mai en dubte que les fades existeixen, tots ells saben que els follets n'estan secretament enamorats i que fins i tot els gegants, grans i toixos com són, els tenen un respecte reverencial.
Amb tot, a Nataú es comentava que cada cop hi havia menys fades. L'arribada dels homes semblava anar-les foragitant de la terra dels dracs per fer-les refugiar a un lloc misteriós que es coneixia com el país de les fades.
El país de les fades es tenyia del tel misteriós i secret que prenien totes les coses que tenien a veure amb aquelles criatures màgiques, era l'indret secret des del qual les fades anaven i venien a Nataú, un lloc del qual mai no parlaven, un lloc que semblava no existir.
Així va ser com va néixer la llegenda. Alguns deien que el país de les fades era un país d'aigua, ple de rius, llacs, fonts i estanys jolius, d'altres imaginaven que s'alçava dalt de tot d'alguna muntanya altíssima, llunyana i inabastable, emboirada i irreal com la presència vaporosa d'aquelles delicades criatures. Tot plegat eren enraonies somioses i desvagades que no aclarien res de res, però hi hagué un drac, només un, que arribà a visitar aquell món meravellós i en guardà el secret tan gelosament que ningú no s'arribà a creure mai que realment hagués trobat allò que tots es delien tant per descobrir.

 

El país de les fades era un lloc secret

En Samú era el drac dels secrets, tots el coneixien a Nataú i sabien que ningú com ell per escoltar i callar tot allò que se li volgués confiar, però el que molt pocs sabien era que en Samú no sempre havia estat així, i tampoc no sabien per què aquell drac tan discret havia arribat a ser d'aquella manera.

De jovenet, en Samú era un drac tafaner i terriblement indiscret. El seu cos era vaporós com el fum i per això, durant la seva joventut, molts l'arribaren a conèixer com el drac del fum.
En Samú solia anar amb en Fúsoc i en Goüm a la recerca d'emocions i aventures, però en Samú no tenia el cor tan negre com el drac de la por ni tan enteranyinat de malifetes com el drac de la foscor. Ell surava lliure pel cel de Nataú empès pel vent d'Uten que li alegrava les entranyes, gràcies a ell s'escolava per tots els racons i espiava tot allò que atreia la seva afamada atenció.
Les fades havien exercit sempre una fascinació molt especial en aquell drac tafaner, elles fugien de la seva presència tan bon punt com el veien i se'l miraven amb una suspicàcia que semblava endevinar la mena de relació que hi havien de tenir amb el temps. Però les reticències de les fades només servien per atiar la viva curiositat d'en Samú, com més el defugien més s'enderiava ell a voler encalçar-les i espiar tot el que feien i no semblava voler entendre que per molt que ell en volgués saber tots els secrets allò no li donava cap dret a saber-los.
En Samú seguia les fades pertot arreu, les espiava pels racons disposat a esbombar tots els detalls del seu pas per Nataú a qualsevol que se'l volgués escoltar. En certa manera en Samú era conseqüent amb la seva naturalesa fumosa, tot en ell s'expandia en l'aire, com els secrets que ell escampava de manera indolent.

En Fúsoc, el drac de la foscor, i en Goüm, el drac de la por, solien acompanyar en Samú

Un dia, en Samú ensopegà amb una fada que voltava tota atrafegada pel bosc, de seguida li semblà que ella tenia un tarannà sospitós i es decidí a seguir-la allà on anés. Per més que ella provés de fer marrada per estalviar-se la companyia d'un núvol de fum vaporós i insistent, en Samú no desistia d'encalçar-la. Tot i amb això la fada no es resignà a abandonar el seu camí, precisament la insistència d'aquell drac tant molest l'encoratjava a abandonar Nataú i anar-se'n al país de les fades.
El camí s'anà fent llarg i tortuós, semblava mentida que una criatura d'aparença tan desvalguda i fràgil pogués suportar un viatge tan llarg, però en Samú no desistia en la seva obsessió i encegat com estava per la idea de descobrir la llar de les fades demanà a en Fúsoc que l'ajudés.
El drac de la foscor acompanyà en Samú per fer invisible la seva presència, la dissimulava amb un tel dens de foscor sota els arbres dels boscos i l'agombolava teixint les nits més obscures de Nataú; així fou com tots dos pensaren que havien enganyat la fada fugitiva que seguia el seu camí aparentment segura d'haver deixat enrere el drac del fum definitivament.

El drac de la foscor acompanyava en samú...

Cap dels dos dracs no es podia imaginar el que passà. Dins d'uns boscos obscurs com una gola profunda i ignorada es formà un esclat de llum portentosa que havia aparegut obedientment davant el conjur de la fada.
- Així és com ho fan... -sospirà en Samú feliç.
I és que, efectivament, per arribar al país de les fades calia travessar una porta misteriosa tenyida d'una llum tan clara que encegava els sentits i els deixava tan somorts com si haguessin quedat encantats. 
En Fúsoc quedà tan enlluernat per la porta màgica de les fades que fugí corrents abans no es desdibuixessin les ombres que li cobrien el cos. En Samú, en canvi, quedà embruixat per la llum càlida i se sentí seduït per un poder rotund que l'atreia misteriosament cap a dins. 

La fada obrí el portal de llum del país de les fades

 

El país de les fades era un esclat de llums vaporoses i radiants, el cos de fum d'en Samú es tenyia dels colors més brillants com per art de màgia i ell mateix es podia veure la pell acolorida com si fos una altra criatura qui l'estigués mirant. - No has parat fins arribar-hi... -va sentir que li deia la fada a qui havia encalçat tant- Doncs mira-te'l bé... El país de les fades és un racó que no es deixa visitar pels forasters, els seus secrets, aquests secrets que tant et deleixes per descobrir se't revelaran finalment, però no en podràs dir res perquè el preu que has de pagar per la teva gosadia és el silenci.

A partir d'ara -continuà- només el teu cos de fum es podrà escampar arreu, però res del que vegis no anirà enlloc, correràs per Nataú i qui sap si per d'altres mons... descobriràs tot el que t'amaguen els silencis i les revelacions profundes, però en guardaràs el secret per sempre perquè els secrets no són com el teu fum, cal servar-los i estimar-los en el més profund dels silencis al fons del cor, allà on la ingenuïtat d'aquells que els confien els col·loquen amorosament.
Des d'ara -conclogué- l'encanteri de les fades et convertirà en el drac dels secrets, només tu podràs encalçar les veritats més ocultes dels cors dels altres i només tu els serviràs amb noblesa i honestedat.

El cos de fum d'en Samú s'anà omplint de colors

I així va ser, en Samú arribà a conèixer el país de les fades, els seus secrets i molts d'altres tan misteriosament bells com aquells. A Nataú molts creien que era la noblesa del seu cor la que imposava en ell un silenci rotund sobre tot el que havia vist, però en realitat el que impedia al drac d'esbombar-ho tot, com sens dubte hauria fet abans de la seva irrupció al país de les fades, era l'art d'un encanteri que l'obligava a callar.

El seu cos de fum s'havia transformat en un vaporós esclat de colors vius i brillants, tan generosament bells com el cor ungit de noblesa i discreció que li havien regalat les fades amb el seu encanteri. El drac dels secrets recordava amb la seva presència el valor de les coses profundes, dels misteris, de les màgies i dels silencis perquè tot plegat feia la vida una mica més bonica i engrescadora.

                            

Els secrets i la discreció són com dues cares d'una mateixa moneda

GOTES DE LLUM

 

En memòria d'un amic.

Hi ha persones que són com 

gotes de llum que ens inspiren a viure plenament i la seva llum no s'esvaeix encara que ja no hi siguin ...

Celebrem el seu pas per les nostres vides com el tresor més valuós amb un record enyorat.

 

De vegades ens encantem mirant alguna cosa que trobem especialment bonica amb la sensació que la veiem per primera vegada (per més que és possible que l'hàgim tingut al davant tot sovint), aquesta pausa especial que fem és un regal que ens fa adonar de la profunda bellesa de les coses que ens envolten. 

Si hi pensem una mica més ens adonem que és la mirada que hi posem, l'atenció i la devoció que li dediquem la que ens atrapa en un moment de contemplació que ens obre el cor i ens omple d'inspiració. Trobar aquesta mirada sensible i pausada ens posa en contacte amb el més essencial, la connexió que tenim amb tot el que ens envolta.

La bellesa ens envolta

 

A Nataú passa el mateix. Al vell país de la màgia hi viu un drac extremadament sensible que desconeix que rere la seva delicada sensibilitat s'hi amaga un poder enorme. La bellesa que l'envolta el sedueix tant que el seu poder adormit es desvetlla en forma de cristalls que són com gotes de llum carregades d'inspiració. 

Adonar-se que aquests cristalls poden ser un regal per a qualsevol que els contempli esdevé un nou descobriment per al jove Juloec perquè, de vegades, no som conscients del valor que té el que som capaços de fer...

Aquest és un conte ple d'inspiració i de bellesa... El voleu llegir? No us perdeu...                                 

 

 

GOTES                       DE 

LLUM

Puig Deulofeu

Dlof.

En Juloec, el drac del gel, se'n va anar a viure als cims del Nespiurí, els més alts que hi havia a l'est de Nataú. Feia molt de temps que havia pres aquella decisió, impulsat per les circumstàncies (podeu veure Dracs) i per la necessitat d'arrecerar-se dins un paisatge que fos semblant a la seva naturalesa gelada.

Al principi, en Juloec se sentia desterrat, lluny de tot el que li era conegut, engolit dins un ambient fred i solitari; però a poc a poc, el drac del gel va anar descobrint que els cims gebrats del Nespiurí amagaven tota la companyia i el consol que necessitava.

En Juloec va haver de buscar un lloc per viure

El primer que va enamorar en Juloec va ser el silenci que bategava dins del paisatge. La pau que s'hi respirava s'agermanava molt bé amb el temperament tranquil i sensible del drac del gel; però en Juloec descobrí, fascinat, que rere l'aparença silenciosa de l'entorn hi havia tot de ressons ocults i inadvertits que amagaven un esclat de vida vigorós i plural, el veritable batec del cor dels cims. Així, seduït per la promesa que s'amagava rere l'aparença de les coses, en Juloec descobrí en si mateix un afany d'explorar que l'impulsava a descobrir tots els misteris que l'esperaven per ser descoberts.

El drac del gel explorava incansable tots els racons d'aquell petit univers fet a mida. I descobria pas a pas que el silenci i la soledat no eren res més que un miratge que protegia el secret de l'existència d'una gran quantitat de criatures desconegudes.

En Juloec explorava la seva nova llar gebrada amb devoció

Solia contemplar l'albada a una balma llòbrega i humida amb una intensa sensació de pau, esperançat davant la promesa de llum que s'obria davant seu i que li tocava el cor amb delicadesa infinita. Havia descobert un dels espectacles més meravellosos que es podien contemplar als cims: l'aclaparadora bellesa que es despertava al seu voltant amb l'arribada del sol.

La llum i les ombres jugaven amb tot el que l'envoltava, les pedres, les fulles dels arbres, l'aigua dels rius... En Juloec admirava profundament la bellesa que desprenia tot en ser besat per la llum.

El drac esperava impacient la delicada besada de la llum puríssima sobre el gel que cobria les pedres cantelludes que l'envoltaven i es deixava endur per un sentiment pregon que es removia a dins seu en contemplar la bellesa que desprenien. I d'aquesta gran afició a contemplar la bellesa en va venir la descoberta d'unes criatures peculiars que gairebé ningú no coneixia a Nataú.

El drac del gel admirava la bellesa de les albades

Les Elmes eren criatures gairebé invisibles, de fet, només se'n podia endevinar la presència gràcies al rastre brillant que deixaven sobre les coses que petjaven ingràvides. En Juloec descobria punts brillants dins el paisatge gràcies a la delicada contemplació que feia de tot el que l'envoltava. Al principi, el drac del gel creia que els punts brillants que descobria responien al caprici de la llum amorosa que besava els objectes; però un dia descobrí que no era ben bé això.

Era un capvespre gris, amb un cel ennuvolat, opac i tan dens que semblava que s'hi pogués caminar per sobre. Tot semblava més apagat i indiferent del que solia, tot menys una pedra cantelluda que reclamava l'atenció del drac amb un esclat brillant i inesperat d'energia.

El drac s'hi acostà encuriosit. Malgrat la poca llum que hi havia, aquell fragment de dura roca reclamava la seva atenció d'una manera poderosa. En Juloec, parpellejà indecís, una pedra que brillava dins la foscor incipient desmentia que fos la llum el que feia tornar les coses vívides i brillants. Allò era alguna cosa més.

Hi havia un rastre de llum enmig de la foscor...

Emocionat, el drac del gel s'acostà a la pedra i l'observà amb atenció. Brillava intensament, com si desprengués tot de petites espurnes de colors capaces de donar vida a la dura roca. Mentre contemplava amb absoluta atenció aquella pedra, el drac començà a sentir una intensa olor floral que li recordà d'altres terres, enyorades i llunyanes. En Juloec sospirà extasiat per la rara bellesa del que tenia al davant, completament fascinat per l'experiència que vivia.

Aleshores passà. Sense saber com, l'alè gebrat del drac atrapà dins seu la delicada petjada que havia quedat impregnada sobre la roca en forma d'un cristall de gel.

El drac parpellejà com si es despertés d'un somni. Davant seu, suspès en l'aire, hi havia un cristall de gel que contenia tot el misteri que ja s'evaporava de la superfície cantelluda de la roca.

D'un sospir extasiat en sorgí un cristall de gel

En Juloec somrigué feliç. Desà el seu petit tresor cristal·lí a una balma i no passava ni un dia sense contemplar-lo meravellat. No era capaç de saber com s'ho havia fet per "crear" aquell objecte tan singular, li semblava un miracle que estava completament fora del seu control i del seu abast, però sempre que albirava una lluentor estranya dins del paisatge hi corria rabent per veure si es repetia el fenomen inexplicable que havia originat el cristall, el seu tresor més valuós.

Malauradament no hi va haver sort, cap altre cristall no va aparèixer màgicament del no-res davant seu per més brillantors que descobrís i contemplés. A poc a poc, el drac abandonà la idea de poder repetir la gesta i fins i tot, durant un temps, deixà de parar atenció als punts brillants que hi havia arreu dels cims.

Però la bellesa era tan seductora i en Juloec tan sensible que aviat recuperà l'afició a emmirallar-se en els racons brillants que descobria arreu. De fet, era com si la presència de les Elmes hagués augmentat des del dia que el drac ensopegà, com per casualitat, amb la seva miraculosa creació.

En Juloec buscava rastres brillants per tot arreu

En Juloec s'abandonà a la contemplació de les coses que més brillaven per la simple satisfacció que li produïen. Aquelles visions intensament belles sempre el transportaven amb les seves dolces fragàncies a d'altres terres on no havia estat mai, seduïen la seva imaginació i la seva fascinació per tot el que desconeixia de Nataú. Allò es va fer tan quotidià en ell que aprengué a sentir la presència de les Elmes allà on tot es tornava més brillant i bonic. A en Juloec li agradava sentir-se acompanyat d'aquelles criatures invisibles que removien la seva sensibilitat i el feien sentir tan feliç. Amb això sol, ja en tenia ben bé prou.

Les Elmes seduïen la seva sensibilitat

I va ser justament quan ja no intentava reproduir l'instant meravellós en què del seu alè n'havia nascut un cristall de gel prenyat de profunda bellesa, que el seu poder adormit, de nou, es despertà.

Sense saber per què ni com, en Juloec es trobà que alenava suaument sobre els objectes que brillaven i se'n desprenien cristalls de gel intensament bells. 

El drac els desava a la balma amb devoció, però ben aviat ja no n'hi cabien més i decidí deixar-los als llocs on havien nascut. Així, pensava en Juloec, tindria un record més viu encara de cada vegada que havia estat a prop de les seves invisibles amigues.

Tot s'omplia de cristalls intensament bells

Un dia, en Cutec, el drac de la terra, va seguir el seu instint cap als cims del Nespiurí. Seguia els seus camins laberíntics sota terra (podeu llegir La capsa dels laberints ) i sentia que alguna cosa el cridava cap a l'est.

Quan en Cutec emergí del seu forat terrós sentí una esgarrifança de fred. El paisatge que l'envoltava refulgia amb els colors que la llum del sol regalava, però hi havia alguna cosa més...

- Són cristalls... -mussità el drac bocabadat mentre escampava la vista- Quina meravella! Això sí que és un tresor inesperat!

El drac de la terra, que també era conegut com el drac dels tresors, contemplava els cristalls completament seduït per la delicada i infinita bellesa del poder que els bategava a dins. De sobte, s'adonà que una mirada furtiva l'observava amb atenció.

- Em pregunto qui deu ser el responsable d'aquestes obres d'art... -va dir en veu alta. 

En Juloec es remogué inquiet al seu amagatall. La seva natural timidesa frenava l'impuls d'acostar-se a en Cutec i la por, disfressada de desconfiança, el mantingué en silenci mentre observava en Cutec amb molta atenció.

- Són cristalls... -es va sorprendre en Cutec

El drac de la terra sabia que un altre drac era a prop. Ho podia notar, però també s'adonava que en aquella criatura hi bategava una sensibilitat extrema, tan vulnerable i fràgil com l'aparença d'aquells cristalls. El drac de la terra assentí en silenci mentre reflexionava sobre aquelles coses.

- Aquests cristalls... -començà a dir com si parlés sol- em recorden molt els meus tresors. Encara recordo quan vaig començar a descobrir-los per tot Nataú. Em divertia molt! Però per més valuosos que fossin mai no hauria esperat que encara ho poguessin ser més... No va ser fins que vaig començar a regalar-los que no vaig descobrir el veritable goig que representaven per a mi.

En Juloec escoltava amb atenció cada paraula, tenia els ulls negats de gebre, amarats d'enyor i melangia. Sortí a poc a poc del seu amagatall i es quedà en silenci davant d'en Cutec.

- Sabia que eres a prop... -va dir en Cutec feliç- Jo sóc en Cutec, el drac de la terra... -es presentà- I tu? Com te dius?

- Juloec... -mussità el drac del gel.

En Cutec somrigué comprensiu.

- Sens dubte havies de ser un drac molt especial per crear un tresor com aquest! -ponderà entusiasmat.

En Juloec abaixà el cap, avergonyit.

- Només són cristalls... -va dir amb un fil de veu.

 

- Només són cristalls... -va fer en Juloec

En Cutec somrigué amistós.

- Només cristalls... -mussità reflexiu- Juraria que tenen alguna cosa més...

Una espurna de llum travessà la mirada d'en Juloec.

- Tinc raó, oi? -somrigué en Cutec perspicaç.

En Juloec acotà el cap, vergonyós.

- És per les Elmes... -confessà.

- Les Elmes... -incità en Cutec.

- Bé, jo en dic així... des de fa molt que sento que hi ha unes criatures màgiques que són pràcticament invisibles... Elles toquen les coses i les transformen... com t'ho diria? Les tornen més brillants, més boniques.

- Criatures invisibles, dius? -s'hi interessà en Cutec.

- No t'ho creus, oi? -desconfià en Juloec, ferit.

En Cutec se'l mirà amb tendresa.

- És clar que m'ho crec! -assegurà- No tot el que existeix es pot veure amb els ulls! De fet, SENTIR gairebé és més important que veure... -reflexionà.

En Juloec assentí convençut.

- De vegades gairebé em sembla que les veig, és... no sé, com si fossin transparents, però el que més em fascina són les olors que fan i com brilla tot el que toquen, és com si hi hagués espurnes de colors brillants d'una bellesa infinita, plenes d'olor i sensacions...

- Et transporten a d'altres terres... -suggerí en Cutec.

- A tot de coses que no he viscut ni he vist mai...

Les Elmes són criatures màgiques gairebé invisibles

En Cutec somrigué feliç.

- I la devoció amb què ho vius et permet atrapar el rastre de tot això en uns cristalls meravellosos i màgics... -resumí el drac de la terra.

- Màgics? -se sorprengué en Juloec.

- Crec que el teu poder i el de les Elmes s'alia dins els teus cristalls per contenir un poder meravellós... La bellesa que elles regalen i la teva sensibilitat, l'amor que sents per aquesta bellesa, et permeten atrapar a dins dels teus cristalls el poder de la creació... -ponderà- Qualsevol que contempli els teus cristalls en traurà un gran profit! Contenen la inspiració necessària per fer realitat qualsevol cosa... t'ho imagines? -sospirà- Quin regal!

Es mirà en Juloec llargament, era un drac jove, semblava desconcertat per tot el que li explicava sobre els cristalls.

- La contemplació de la bellesa és profunda en tu... per això pots veure les Elmes... -va dir corprès per la mirada tendra del drac del gel- Tens un do meravellós. Un poder únic -afirmà rotund-. Però ets molt jove... i ja veig que no n'ets gaire conscient...

Va somriure amistós.

- Tots els dracs tenim un do o altre... -assegurà- i tu tens aquest do...

Es mirava els cristalls completament seduït pel que hi descobria.

El teu poder es manifesta a través dels cristalls, ells poden inspirar qualsevol que els contempli a seguir el camí que el seu cor desitgi fer, l'espurna d'un impuls com aquest és veritablement màgica.

La inspiració ens impulsa a crear coses meravelloses...

En Juloec contemplà els seus cristalls en silenci. Després d'una estona, va dir:

- Si això fos veritat... -sospirà- Sempre he sentit que eren especials... però em pensava que només ho eren per a mi. Com si el batec que hi noto fos un ressò del meu propi cor... De veritat creus que podrien fer per algú altre tot això que dius?

Semblava incapaç de creure-ho.

- N'estic completament segur -assegurà en Cutec-. Serien un tresor molt valuós per a qualsevol. I, creu-me. Jo, de tresors, en sé un un niu!

El drac dels tresors reia. En Juloec va mig somriure.

- Seria bonic regalar inspiració als altres... -va fer somiador- Les Elmes en regalen a tothom que sàpiga veure la bellesa...

. La inspiració és l'esca que encén les millors aventures de la vida -afirmà en Cutec-. Els cors adormits somien en silenci... -assegurà- cal despertar-los per fer-los bategar amb força, plenitud, alegria. Cal despertar-los per viure!

El regal de la inspiració és un impuls cap a la vida

La vitalitat encomanadissa d'en Cutec serví per dibuixar un somriure a la cara d'en Juloec.

- M'agradaria que fos veritat... -sospirà- però...

Semblava indecís.

En Cutec se'l mirà en silenci, de sobte, se li acudí una idea.

- Saps què? No cal que te'm creguis de res.

En Juloec se'l mirà sorprès.

- Conec algú que et pot confirmar fil per randa tot el que t'he dit sobre el teu poder.

En Juloec engrandí els ulls, incrèdul.

- Es tracta d'un Mestre dels Talents! -ponderà en Cutec- El conec de fa molt... -sospirà- de fet, vaig ser jo qui li va descobrir a ell el seu do -va riure nerviós-. Però no em facis cas a mi. Creu-me, ell sap exactament el talent que s'amaga al cor de totes les criatures... ( podeu veure El caçador d'estels ) Et sembla que el podríem anar a veure?

En Juloec hi rumià una estona.

- Un Mestre dels Talents? -va fer amb timidesa.

En Juloec semblà dubtar una mica, però de seguida decidí:

- T'hi acompanyaré. Vull saber quina mena de poder és aquest que dius que tinc. Després de tot... -va somriure amb timidesa- tots servim per una cosa o altra, oi?

En Cutec va somriure obertament.

- I tant! -va fer feliç.

I tots dos s'encaminaren cap al cau d'en Quelet, el vell Mestre dels Talents. (podeu veure El follet desmemoriat )

De vegades ens cal un Mestre dels Talents per aprendre el valor que tenen les coses que som capaços de fer.