AMORETES

 La mirada que posem a les coses és la que determina el sentiment que ens envaeix en contemplar-les. 

Sempre m'ha sorprès l'alegria que sento quan veig una papallona, la seva delicadesa, la bellesa dels seus colors i la gracilitat del seu vol són coses que sempre em meravellen. 

 

Aquesta mirada amorosa que som capaços de posar sobre les coses petites que ens envolten és la mateixa mirada dels infants que descobreixen el món a cada moment i se'n meravellen a cada pas. No cal dir que a Nataú aquesta mirada ingènua i amorosa és la que totes les criatures màgiques que hi viuen saben posar en joc a l'hora de viure.

És per això que no ens ha de sorprendre la profunda emoció que les criatures màgiques senten davant els miracles de la natura.

Aquesta és la història d'un follet anairuc molt especial perquè fàcilment el podríeu confondre amb una papallona... I és que la màgia sura rere totes les coses per fer-nos mirar amb uns ulls nous tot el que ens envolta.

Acompanyeu en Papalloneta per evocar un dels moments més dolços que recorda... voleu saber quin?

No us perdeu...

 

 

 

AMORETES 

PUIG DEULOFEU                     

Dlof.

- Jo una vegada vaig conèixer una fada... -va fer en Papalloneta tot fatxenda.

Els altres follets anairucs se'l van mirar amb els ulls ben rodons, sabien que en Papalloneta era el follet que explorava més tots els racons del jardí, però es malfiaven de les seves històries fantàstiques sense saber si se les podien acabar de creure o no.

En Papalloneta se'ls mirà de reüll, li agradava explicar les seves vivències i esperava que la seva afirmació inicial hagués despertat en els seus amics la curiositat natural que tots els follets sentien davant dels contes i les aventures. Quan li semblà que ja els havia fet gruar prou es decidí a explicar-los una història que li havia passat ja feia molt de temps.

- Jo vaig conèixer una fada...

 

Un dia en Papalloneta passejava pel jardí tot ensumant les fragàncies encisades de les primeres roses primaverals, havia explorat un racó de pati nou que s'omplia de poncelles prometedores i aromes penetrants que l'havien atret poderosament.

Prop d'una ruda fenomenal hi creixia un arbret eixerit que rebrotava amb força després d'un hivern gebrat que l'havia despullat de totes les seves fulles. Allà va ser el primer cop que en Papalloneta la va veure.

Era una visió tremolosa i delicada, vaporosa i irreal que s'asseia gràcil entre les branques delicades del magraneret del jardí. Tenia un vestit transparent que s'embellia amb les fulles minses del magraner i una cabellera de fils d'or que s'allargaven cap al terra deixant-se pentinar pel vent.

- Era la visió més bella que he tingut mai... -assegurà en Papalloneta.

- I com es deia? -demanà de seguida en Saltironet fent un bot impacient.

- Es deia Einú i era una fada -assegurà en Papalloneta emfàtic.

-Una fada... -exclamaren els altres follets anairucs vivament impressionats pel relat.

- I com es deia? -preguntà en Saltironet.

 

L'Einú s'havia enamorat de la fragilitat d'aquell magraneret ferit pel fred de l'hivern passat i com que era molt conscient que la seva presència màgica tenia un efecte vivificador sobre totes les coses visità el seu nou amic vegetal amb una constància admirable per tal de reviscolar-lo. Restava amb una paciència infinita al costat de l'arbre per tal que el miracle de la vida es renovés al seu cor adormit amb més força.

L'Einú acaronava dolçament les fulles minses del magraner que rebrotava i ho feia amb una delicadesa tan amorosa que en Papalloneta s'extasiava mirant-se-la d'amagat rere les branques ufanoses i intensament perfumades de la ruda.

- No m'hi podia resistir... -feia en Papalloneta- Si l'haguéssiu pogut veure...

En Feliç sospirà enamoradís i en Picarols repicà alegrement amb el cap i els peus per demostrar l'entusiasme que sentia davant d'aquella història tan tendra.

L'Einú acaronava les fulles...

 

En Papalloneta espià molt de temps la presència d'Einú abans no gosà parlar-li, els follets anairucs podien arribar a ser molt tímids i les fades els resultaven tan encisadores que sovint en tenien prou d'espiar-les d'amagatotis.

- Va ser ella qui em parlà... -confessà en Papalloneta mig avergonyit.

- Quina veu feia? -demanà en Picarols. (Sobre en Picarols podeu veure el conte Desitjos)

- Com parlava? -féu en Fullaraca. (sobre en Fullaraca podeu veure el conte Viatges )

- Era... era com una cançó, com la cançó més dolça que pogués cantar en Dolç -explicà en Papalloneta. (sobre en Dolç podeu veure el conte Cançons )

- Una veu dolça, dolça, dolceta... -cantussejà en Feliç. (Sobre en Feliç podeu veure el conte Felicitat )

- Parlava com si fos una cançó d'en Dolç...

 

L'Einú feia temps que sabia que en Papalloneta l'espiava d'amagat i ella també s'entretenia a contemplar les ales acolorides i radiants que ell tenia, unes ales que prenien de l'entorn tota la llum i els colors que més el podien afavorir. 

En Papalloneta era un follet especial, no només perquè podia volar, sinó perquè es podia confondre molt fàcilment amb les veritables papallones i només una fada com l'Einú podia descobrir en el borrissol que li creixia dalt del cap un tret prou revelador per saber que era un follet anairuc.

L'Einú admirava les ales del follet...

- Què et va dir? - demanà curiós en Trapella. (Sobre en Trapella podeu llegir el conte Dolenteries )

- Sí, sí, què et va dir? -afegí en Fart de seguida.

- Em va explicar moltes coses del món de les fades, de com eren i com vivien, de perquè s'amagaven i perquè es deixaven veure... Els misteris de les fades són encisadors com elles, però el que més m'agradà va ser el que em va dir perquè no m'oblidés d'ella quan marxés del jardí.

- Què et va dir? -demanà en Fullaraca emocionat.

- Què? Què? -s'hi afegiren els altres.

En Papalloneta se'ls mirà enyoradís i recordà les paraules d'ella:

- Saps quin fruit donarà aquest arbret? -li havia dit- Farà magranes... i saps de quin color són per dins les magranes? Són vermelles com un cor que batega sense descans i que s'ofereix en cada gra com un meravellós regal d'amor que ens fa la vida. A partir d'ara vull que les magranes et recordin a mi perquè el meu cor també batega per oferir-se al món amorosament com fem totes les fades. Aquest és el record que et deixo com a penyora perquè no t'oblidis de mi.

I amb una delicadesa infinita la fada acaricià les fulles de l'arbre fent-les estremir amb la llum més pura. En Papalloneta s'emocionà amb aquella amoreta tan dolça que li oferia la fada i li va voler regraciar.

- Em va explicar moltes coses...

- Les magranes són com tresors... -va fer amb timidesa-. I protegeixen el que tenen a dins com un secret molt valuós de la mateixa manera que les fades amagueu els vostres secrets al món... A partir d'ara seran el meu tresor. No t'oblidaré -va prometre movent l'aire amb un batec d'ales feliç.

I tots dos es van mirar en silenci deixant que l'enyor els omplís la mirada abans i tot de dir-se adéu.

Des d'aquell dia en Papalloneta procurava passar a prop del magraner per veure'l créixer esponerós i fèrtil. I va venir el dia que l'arbre fruità tal com havia dit la fada i quan alguna magrana s'esbatanava rogenca i temptadora el follet s'hi acostava amorosament i n'acariciava els grans amb delicadesa per recordar la seva amiga.

Els miracles sempre apareixen en el silenci profund de les coses més petites i aquell va ser el secret que en Papalloneta compartí aquell dia amb els altres follets anairucs.

Els miracles sovint s'amaguen al cor de les coses més petites

EXILI

Ningú no vol abandonar la seva llar i marxar a viure a una altra banda, però de vegades, les circumstàncies forcen les situacions i obliguen a prendre decisions difícils.

A  Nataú  passa el mateix.

No som prou conscients de com les nostres accions incideixen en un entorn natural que no ens pertany, la deixadesa amb què tractem la natura té conseqüències dramàtiques sobre moltes altres criatures que conviuen amb nosaltres i que pateixen la nostra inconscient manera de viure.

Totes les criatures viuen en harmonia amb el seu medi i en depenen per sobreviure, si destruïm el seu entorn els condemnem (en el millor dels casos) a exiliar-se per sobreviure.

Aquesta és la història d'un exili màgic, el d'uns follets tan delicats que no podien sobreviure a la brutícia i la degeneració de l'entorn natural on vivien...

Llegim-ne la història i prenguem consciència de la nostra manera de ser al món, l'únic món que tenim i que hem de preservar. 

 

 

 

 

EXILI

Puig Deulofeu

Dlof. 

 

 

 

 

 

Els follets anairucs havien viscut sempre als boscos de Nataú. Prop dels rius i dels llacs sempre hi havia hagut lloc per a les criatures encantades i els follets de Nataú eren les criatures màgiques més menudes que poblaven aquell vell món de fantasia.

Les coses van canviar molt quan l'aparició dels primers homes va pertorbar la pau senzilla dels boscos. A poc a poc, aquells nouvinguts s'anaren escampant pel territori per buscar-hi aliment i aixopluc, però la seva presència trencà l'equilibri i l'harmonia a la natura i les coses a Nataú arribaren a canviar tant que la vida dels follets no deixà de ressentir-se'n.

Els boscos es tornaren inhòspits per a criatures tan delicades com els follets anairucs, tot el que els envoltava semblava tan brut i trist que els marcia l'ànima i la il·lusió de viure.

La desaparició lenta però inexorable dels petits follets anairucs hauria estat completa si d'altres criatures màgiques de Nataú no haguessin estat amatents a trobar-hi alguna mena d'aturador.

La presència dels homes corrompia la natura

Una de les criatures màgiques que es preocupà més dels anairucs va ser un drac inquiet i aventurer que es deia Uten. La seva naturalesa ventosa l'inclinava al moviment constant i la seva viva intel·ligència de seguida el va fer adonar que hi havia una sola cosa que la inconsciència de les persones no feia malbé a Nataú, ans al contrari. Hi havia una cosa de la qual tenien una cura tan amorosa i delicada que semblava capaç de desmentir la mala fe que demostraven tenir cap a la resta del seu entorn natural.

- M'he adonat -confessava el drac desconcertat -, que tot i embrutar tant com embruten, les persones mantenen els seus jardins i cases ben nets, bonics i endreçats. Alcen tanques per posar fites a aquest comportament tan raonable i dins d'aquests límits que s'imposen són capaços d'aconseguir uns espais harmoniosos, bells i acollidors. 

Els follets que el sentien parlar d'aquesta manera se'n feien creus d'una cosa tan absurda com aquella. Les ribes dels rius eren plenes de brossa indescriptible i el fons mateix de les aigües era una tèrbola capa de residus estranys i perillosos. Com era possible allò que l'Uten assegurava haver vist?

Uten, el drac del vent

 

La incredulitat dels follets, però, no durà gaire. Amb la desesperació de veure morir els seus companys, el primer pioner de l'èxode dels follets va encarar la decisió d'abandonar els boscos i buscar una nova vida als jardins dels homes.
En Valent va ser el primer follet viatger. Va arribar al pati d'una família de la vall de Senet un dia de pluja i trons. L'Uten esbufegava amb força i en Julpà, el drac de la pluja, regalimava constant per protegir el seu pas esperançat.

El follet era petit com tots els seus amics, però tenia el cor encès pel coratge que els retrunys del cel li donaven. Menut com era, s'emparava amb la pluja i la foscor per protegir la seva arriscada aventura. El drac del vent l'arreplegà amb força i l'envolà dalt d'una font de pedra que acollia amorosament la generosa aigua d'en Julpà.

- No t'enganyava... veus? -li mormolà a cau d'orella el drac- Tenen tot de meravelles encisadores com els racons més bells dels teus enyorats boscos.

- Ben cert... -féu en Valent enyoradís- sembla mentida que els boscos no els agradin tant com aquests racons que saben crear...

- No en tenen la mateixa cura, això segur! -s'exclamà el drac enfadat.

El va fer volar dalt d'una font

 

La gesta heroica d'en Valent s'escampà per Nataú i molts d'altres follets s'arriscaren a viure prop dels homes als seus jardins encisadors; gràcies a aquell gest desesperat no es perderen les traces dels anairucs a Nataú.

Els follets anairucs seguiren essent els personatges més enigmàtics i desconeguts de Nataú. S'amagaven de la gent i procuraven que la seva presència els passés del tot desapercebuda, tant que les persones dubtaven que fossin reals: amb tot, els anairucs no podien evitar que els seus jocs i entremaliadures els afectessin i hi havia persones que començaven a creure que la seva existència llegendària era alguna cosa més que un conte per a nens. Fins i tot hi havia qui arribava a creure que els anairucs eren follets domèstics que sempre havien viscut així.

Fos com fos, només la memòria dels dracs conservava ben present l'origen dels follets més característics de Nataú i, com ells, sentien enyorança d'uns paisatges naturals que no paraven de deteriorar-se i que semblaven cruelment condemnats a l'extinció.

Cal ser molt valent per canviar

La màquina de fer boira

La boira entela de misteri tot el que toca. A Nataú també passa el mateix; però hi va haver una vegada que la boira es va tornar encara més misteriosa... Tot va ser el mal acudit d'un gegant inconscient que jugà amb un poder que no dominava.
En voleu conèixer la història?
Aquí la teniu... 

LA MÀQUINA 

DE FER

BOIRA

Puig Deulofeu

Dlof. 

Venó era un gegant jove i decidit que gaudia amb delit dels seus viatges. És ben sabut que a tots els gegants els agrada molt viatjar, però Venó semblava que no tenia cul per seure, no parava mai quiet. La majoria de gegants voltaven pel món fins que trobaven un lloc especial que els cridava al repòs, a la calma; Venó encara no havia trobat aquest lloc i presumia de les seves ganes de viatjar amb tota l'arrogància dels pocs anys que tenia.

- He vist els racons més meravellosos de Nataú -feia tot fatxenda- però encara hi ha molt de camp per córrer!

I reia feliç, completament enamorat de la vida senzilla que portava.

Venó era un gegant viatger...

Les coses, però, van començar a canviar quan un dia, prop d'un riu, sentí tot de veus estranyes. Encuriosit, s'acostà a la riba i saludà alegrement a una munió de criaturetes que -inexplicablement- només veure'l van començar a córrer i a xisclar fugint d'ell.
- On s'és vist? -va fer el gegant desconcertat- Si només els he dit "hola"...
Venó acotà el cap decebut.
Aquella mena de situacions, malauradament, es van anar fent més habituals a mesura que aquelles criatures menudes -homes, dones i nens- començaren a escampar-se per Nataú.
La presència de les persones al vell país de la màgia desconcertava els gegants ja que, invariablement, cada trobada es convertia en un esclat d'histèria i pànic per part dels "menuts".

S'espantaven d'un "hola"

Venó acabà per avorrir aquella mena de situacions. Els seus viatges apassionants es van transformar en una vigilància contínua del paisatge per tal d'evitar trobar-se persones enutjoses com aquelles pel camí.
Els altres gegants compartien amb ell l'enuig de trobar persones per tot Nataú, però la majoria es limitava a oferir la solució de viatjar de nit o emparar-se amb la boira per no ser vistos. Venó també emprava aquells recursos, però es queixava que, de nit, no s'hi veia prou i ensopegava amb tot.
- Ens caldria la mida justa de boira per no ser vistos i poder caminar sense caure. Baiò, ho hauria de tenir en compte!
I se n'anà tot carregat d'exigències, a veure el drac de la boira.
- Em sap greu -refusà Baiò- però la meva boira és exactament com ha de ser a cada lloc i en cada moment. No depèn de cap caprici interessat.

Baiò no el va poder ajudar...

- No em vols ajudar, doncs?
Baiò féu un gest imprecís i el gegant, irat, acabà la conversa amb un gest crispat.
- Baiò és un egoista en no voler ajudar els gegants... -mussità furiós- no li costaria gens envoltar Nataú d'una boira màgica que ens protegís de les mirades indiscretes de les persones!
Caminava donant puntades de peu a les soques.
- Però això no quedarà així... -decidí- Si el drac de la boira no ens vols ajudar, ja ho arreglaré jo!
I des d'aquell dia, Venó es tancà al fons d'una cova secreta que coneixia i s'enderià a treballar en un giny capaç de solucionar tots els seus problemes.
 Ningú no sabia què passava dins aquell cau gegantí. Se sentien tot de renous, frecs estranys, cops i xerrics estridents, però Venó protegia el seu secret amb tan mal geni que ningú no gosava preguntar-li res.

Començà a construir una màquina de fer boira...

Finalment, un bon dia, un retruny eixordador i constant anuncià l'aparició d'una boira pesada, densa, magnètica. Semblava feta d'una mena de pols en suspensió que desdibuixava les coses i dissimulava les presències gegantines amb gran eficàcia.
Els gegants estaven contents. La boira els feia estossegar una mica, però feia el fet.
Un dia, Uten, el drac del vent, es trobà que el seu alè màgic esbargia la saturada boira d'aquell indret i se n'estranyà de seguida.
- Què passa aquí?
D'una revolada inquieta s'impulsà cel enllà i trobà Baiò al cim més alt de Litrab, on el drac de la Boira solia fer parada i fonda.
- No sé de què em parles -replicà Baiò hostil quan Uten li parlà de la boira baixa de la plana.

- Què passa aquí?

- Ja m'ho pensava -va fer Uten- És una boira tota estranya, ben diferent  de la teva naturalesa...
Baiò arrufà el nas mig enfadat.
- Anem -va dir decidit-. Ensenya'm això que dius que és "boira".
Uten xiulà alegrement mentre removia l'aire. Rere seu, un tel d'autèntica boira entapissava el paisatge tornant-lo misteriós i humit gràcies a l'alè profund que respirava el drac de la boira.
Qua van arribar a la plana, Baiò bleixà amb força. Uten se'l mirava de reüll sense saber si panteixava per l'esforç o reprimia el seu proverbial mal geni.
- Com gosa? -escopí Baiò finalment.
Uten se'l mirà sorprès.
-Qui? -xiulà inquiet.
- Qui sigui! -respongué Baiò rabiós.
Uten sospirà desconcertat.
- Que no ho veus? -va fer Baiò impacient- "Algú"ha provat d'usurpar-me el poder i tot el que ha aconseguit és fer "això". 

 

Baiò s'enfadà molt en veure aquella "boira"

Uten aspirà amb força.
- Pesa i té un regust metàl·lic -conclogué.
Baiò assentí rabiós.
- No és res de bo... -va dir- seguim-ne el rastre.
I els dos dracs van començar a rastrejar la boira de Venó. De seguida arribaren a la cova d'on sortia el brogit infernal de la màquina que el gegant havia inventat.
Baiò es plantà davant del forat per on sortia la boira i cridà:
- Surt d'aquí, maleït impostor!
La seva veu ressonà imperiosament per tota la vall i amarà les parets de la cova repetint l'amenaça incansablement. Venó, amb les mans a les orelles, es negava tossudament a obeir.
- Mai! -repetia.

De seguida trobaren l'origen de la falsa boira.

Però aquella reacció només serví per fer enrabiar encara més el drac. Baiò es mirà la cova i una espurna d'inspiració li va fer brillar els ulls. Va fer una muda indicació a Uten i el drac del vent, obedient, començà a bufar pel forat per on sortia la boira. De seguida, tota aquella pols metàl·lica saturà l'atmosfera de la cova tornant-la irrespirable.
Venó, vençut, sortí del seu cau estossegant.
- Tu! -tronà Baiò furiós- M'ho hauria d'haver imaginat!
- El coneixes? -va fer Uten bellugadís.
Baiò assentí.
- Que no veus el que has fet, inconscient?
Venó alçà el cap amb arrogància.
- No n'hi ha per tant! Només és una mica de boira...

Venó sortí del cau estossegant.

Volia riure, però el gest del drac l'intimidà.
- No gosis dir-ne boira "d'això"! Que no veus el que fa?
Baiò mostrà amb un gest les fulles pansides dels arbres que s'abaltien amb la malura que la boira els imposava; més enllà, hi havia estesos tot d'ocellets que piulaven intensament per la desesperació de no poder batre les ales pel pes de la boira.
- Tot es morirà si continua aquesta comèdia! -sentencià Baiò- Com n'has estat capaç?
- Només era per amagar-nos dels homes... -va fer Venó plorós, s'havia fet sobtadament conscient de les conseqüències dels seus actes.
Baiò se'l mirà amb menyspreu.

- Tot es morirà per culpa teva! -va dir Baiò furiós.

- Tot a la natura ha de tenir el seu equilibri... -explicà- la meva presència respon a aquesta llei inalterable. El teu egoisme sense límits ha gosat usurpar-me el poder i la saviesa que batega rere la màgia de tot el que és viu. Els gegants sou així i la vostra toixarrudesa mereix un càstig exemplar! A partir d'ara el meu alè serà el vostre malson, us adormirà de manera permanent i així no tornareu a fer de les vostres!
Dient això, Baiò bleixà amb força sobre el gegant. Venó caigué de genolls al terra pres d'un sopor inevitable. A mesura que el gegant queia adormit la pell se li tornà una crosta dura, de pedra, tota la seva figura monumental s'anà transformant en una carena muntanyosa, només la imaginació hi podia trobar cap semblança amb un gegant adormit.

Baiò adormí el gegant com a càstig.

- Baiò... -sospirà Uten neguitós- Vols dir que no t'has excedit?
El drac de la boira se'l mirà rabiüt.
- Faré el mateix amb tots els gegants que trobi a partir d'ara -etzibà. (podeu veure El llibre màgic )
Uten xiulà d'indignació.
- Doncs jo buscaré la manera de despertar-los! -féu coratjós- No poden pagar justos per pecadors! No tots els gegants són tan inconscients com Venó, no es mereixen un càstig tan cruel! (podeu veure Petjades )
- Fes com vulguis! -contestà Baiò indiferent- Jo no canviaré de parer.
I dient això s'alçà orgullós per sobre del cos de Venó, muntanyà enllà, visiblement satisfet de la seva venjança. A partir d'aquell dia Baiò encantà tots els gegants que trobava amb el seu alè més despietat.

-No és just! Buscaré la manera de despertar-los!