CALENDARI NATAÚ 2025

 Amb el mes de desembre arriba el moment de començar a pensar que l'any s'acaba i que hem de mirar endavant. A Nataú això vol dir calendari nou. I aquesta és la novetat que des del cor de la màgia volem compartir amb tots vosaltres.

Amb el desig que omplim de fantasia, de llum i de colors, molts colors, tots i cadascun dels nostres dies arriba el 

CALENDARI NATAÚ 2025

Com sempre podeu descarregar-lo clicant aquest enllaç:

 

CALENDARI NATAÚ 2025 

 

per imprimir-lo de la mida que més us agradi.

Des del cor de Nataú desitgem que la fantasia es faci un lloc al nostre dia a dia per alegrar-nos la vida i recordar-nos de viure-la amb la mirada més pura i brillant, la que tots tenim a dins.

Estic convençuda que l'actitud que tenim davant de les coses és la clau que ens permet viure-les de la millor manera possible i si aquest calendari us fa somriure quan el mireu ja teniu el camí dreçat cap a l'actitud que us farà més fàcil el camí. Si els contes de Nataú ens ensenyen alguna cosa és que els moments difícils se superen i sempre ens aporten algun aprenentatge important que ens serà útil a la vida, també ens ensenyen que les coses bones són un regal molt valuós i que s'han de viure amb tota la il·lusió, alegria i sorollosa felicitat que es mereixen.

Desitjo de tot cor que els vostres dies siguin ben plens d'il·lusió, alegria i moltes coses bones, un any més us agraeixo que m'acompanyeu al vell món de la màgia, amb llum, colors i molta, molta fantasia.

Bon any 2025!

Pau, amor i fantasia

Puig.

 

 

 

 

 

El país de les fades

Vivim envoltats d'informació, hi tenim accés amb molta facilitat i en disposem d'una manera lleugera, despreocupada, sovint massa irresponsable.

De vegades no som conscients que tenir accés a tota aquesta allau d'informació exigeix de nosaltres un exercici conscient i deliberat de responsabilitat, som responsables del que fem amb tot allò que arribem a saber dels altres i també en som de respectar els límits que el nostre sentit comú i l'ètica personal que tots hauríem de tenir ens imposin. 

A una societat on tot es consumeix i es llença val la pena pensar una mica sobre tota la informació que ens arriba (ja sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació o de persona a persona ) i el que en fem com a individus.

 

A Nataú passa el mateix. Hi havia un drac de naturalesa fumosa que s'escampava per tots els racons del vell país de la màgia deixant-se emportar pel seu afany de tafanejar de manera insaciable.

En Samú xerrava tot el que arribava a saber i quan descobrí un dels secrets més ben guardats de tot Nataú ja us podeu imaginar quines intencions tenia... 

Però on no arriba la discreció hi arriba la màgia i les fades van donar una lliçó exemplar a aquest drac inconscient ... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

EL PAÍS DE LES FADES

Puig Deulofeu

Dlof.

Hi ha molta gent que no creu en les fades, però cap drac entenimentat de Nataú no hauria posat mai en dubte que les fades existeixen, tots ells saben que els follets n'estan secretament enamorats i que fins i tot els gegants, grans i toixos com són, els tenen un respecte reverencial.
Amb tot, a Nataú es comentava que cada cop hi havia menys fades. L'arribada dels homes semblava anar-les foragitant de la terra dels dracs per fer-les refugiar a un lloc misteriós que es coneixia com el país de les fades.
El país de les fades es tenyia del tel misteriós i secret que prenien totes les coses que tenien a veure amb aquelles criatures màgiques, era l'indret secret des del qual les fades anaven i venien a Nataú, un lloc del qual mai no parlaven, un lloc que semblava no existir.
Així va ser com va néixer la llegenda. Alguns deien que el país de les fades era un país d'aigua, ple de rius, llacs, fonts i estanys jolius, d'altres imaginaven que s'alçava dalt de tot d'alguna muntanya altíssima, llunyana i inabastable, emboirada i irreal com la presència vaporosa d'aquelles delicades criatures. Tot plegat eren enraonies somioses i desvagades que no aclarien res de res, però hi hagué un drac, només un, que arribà a visitar aquell món meravellós i en guardà el secret tan gelosament que ningú no s'arribà a creure mai que realment hagués trobat allò que tots es delien tant per descobrir.

 

El país de les fades era un lloc secret

En Samú era el drac dels secrets, tots el coneixien a Nataú i sabien que ningú com ell per escoltar i callar tot allò que se li volgués confiar, però el que molt pocs sabien era que en Samú no sempre havia estat així, i tampoc no sabien per què aquell drac tan discret havia arribat a ser d'aquella manera.

De jovenet, en Samú era un drac tafaner i terriblement indiscret. El seu cos era vaporós com el fum i per això, durant la seva joventut, molts l'arribaren a conèixer com el drac del fum.
En Samú solia anar amb en Fúsoc i en Goüm a la recerca d'emocions i aventures, però en Samú no tenia el cor tan negre com el drac de la por ni tan enteranyinat de malifetes com el drac de la foscor. Ell surava lliure pel cel de Nataú empès pel vent d'Uten que li alegrava les entranyes, gràcies a ell s'escolava per tots els racons i espiava tot allò que atreia la seva afamada atenció.
Les fades havien exercit sempre una fascinació molt especial en aquell drac tafaner, elles fugien de la seva presència tan bon punt com el veien i se'l miraven amb una suspicàcia que semblava endevinar la mena de relació que hi havien de tenir amb el temps. Però les reticències de les fades només servien per atiar la viva curiositat d'en Samú, com més el defugien més s'enderiava ell a voler encalçar-les i espiar tot el que feien i no semblava voler entendre que per molt que ell en volgués saber tots els secrets allò no li donava cap dret a saber-los.
En Samú seguia les fades pertot arreu, les espiava pels racons disposat a esbombar tots els detalls del seu pas per Nataú a qualsevol que se'l volgués escoltar. En certa manera en Samú era conseqüent amb la seva naturalesa fumosa, tot en ell s'expandia en l'aire, com els secrets que ell escampava de manera indolent.

En Fúsoc, el drac de la foscor, i en Goüm, el drac de la por, solien acompanyar en Samú

Un dia, en Samú ensopegà amb una fada que voltava tota atrafegada pel bosc, de seguida li semblà que ella tenia un tarannà sospitós i es decidí a seguir-la allà on anés. Per més que ella provés de fer marrada per estalviar-se la companyia d'un núvol de fum vaporós i insistent, en Samú no desistia d'encalçar-la. Tot i amb això la fada no es resignà a abandonar el seu camí, precisament la insistència d'aquell drac tant molest l'encoratjava a abandonar Nataú i anar-se'n al país de les fades.
El camí s'anà fent llarg i tortuós, semblava mentida que una criatura d'aparença tan desvalguda i fràgil pogués suportar un viatge tan llarg, però en Samú no desistia en la seva obsessió i encegat com estava per la idea de descobrir la llar de les fades demanà a en Fúsoc que l'ajudés.
El drac de la foscor acompanyà en Samú per fer invisible la seva presència, la dissimulava amb un tel dens de foscor sota els arbres dels boscos i l'agombolava teixint les nits més obscures de Nataú; així fou com tots dos pensaren que havien enganyat la fada fugitiva que seguia el seu camí aparentment segura d'haver deixat enrere el drac del fum definitivament.

El drac de la foscor acompanyava en samú...

Cap dels dos dracs no es podia imaginar el que passà. Dins d'uns boscos obscurs com una gola profunda i ignorada es formà un esclat de llum portentosa que havia aparegut obedientment davant el conjur de la fada.
- Així és com ho fan... -sospirà en Samú feliç.
I és que, efectivament, per arribar al país de les fades calia travessar una porta misteriosa tenyida d'una llum tan clara que encegava els sentits i els deixava tan somorts com si haguessin quedat encantats. 
En Fúsoc quedà tan enlluernat per la porta màgica de les fades que fugí corrents abans no es desdibuixessin les ombres que li cobrien el cos. En Samú, en canvi, quedà embruixat per la llum càlida i se sentí seduït per un poder rotund que l'atreia misteriosament cap a dins. 

La fada obrí el portal de llum del país de les fades

 

El país de les fades era un esclat de llums vaporoses i radiants, el cos de fum d'en Samú es tenyia dels colors més brillants com per art de màgia i ell mateix es podia veure la pell acolorida com si fos una altra criatura qui l'estigués mirant. - No has parat fins arribar-hi... -va sentir que li deia la fada a qui havia encalçat tant- Doncs mira-te'l bé... El país de les fades és un racó que no es deixa visitar pels forasters, els seus secrets, aquests secrets que tant et deleixes per descobrir se't revelaran finalment, però no en podràs dir res perquè el preu que has de pagar per la teva gosadia és el silenci.

A partir d'ara -continuà- només el teu cos de fum es podrà escampar arreu, però res del que vegis no anirà enlloc, correràs per Nataú i qui sap si per d'altres mons... descobriràs tot el que t'amaguen els silencis i les revelacions profundes, però en guardaràs el secret per sempre perquè els secrets no són com el teu fum, cal servar-los i estimar-los en el més profund dels silencis al fons del cor, allà on la ingenuïtat d'aquells que els confien els col·loquen amorosament.
Des d'ara -conclogué- l'encanteri de les fades et convertirà en el drac dels secrets, només tu podràs encalçar les veritats més ocultes dels cors dels altres i només tu els serviràs amb noblesa i honestedat.

El cos de fum d'en Samú s'anà omplint de colors

I així va ser, en Samú arribà a conèixer el país de les fades, els seus secrets i molts d'altres tan misteriosament bells com aquells. A Nataú molts creien que era la noblesa del seu cor la que imposava en ell un silenci rotund sobre tot el que havia vist, però en realitat el que impedia al drac d'esbombar-ho tot, com sens dubte hauria fet abans de la seva irrupció al país de les fades, era l'art d'un encanteri que l'obligava a callar.

El seu cos de fum s'havia transformat en un vaporós esclat de colors vius i brillants, tan generosament bells com el cor ungit de noblesa i discreció que li havien regalat les fades amb el seu encanteri. El drac dels secrets recordava amb la seva presència el valor de les coses profundes, dels misteris, de les màgies i dels silencis perquè tot plegat feia la vida una mica més bonica i engrescadora.

                            

Els secrets i la discreció són com dues cares d'una mateixa moneda

AMORETES

 La mirada que posem a les coses és la que determina el sentiment que ens envaeix en contemplar-les. 

Sempre m'ha sorprès l'alegria que sento quan veig una papallona, la seva delicadesa, la bellesa dels seus colors i la gracilitat del seu vol són coses que sempre em meravellen. 

 

Aquesta mirada amorosa que som capaços de posar sobre les coses petites que ens envolten és la mateixa mirada dels infants que descobreixen el món a cada moment i se'n meravellen a cada pas. No cal dir que a Nataú aquesta mirada ingènua i amorosa és la que totes les criatures màgiques que hi viuen saben posar en joc a l'hora de viure.

És per això que no ens ha de sorprendre la profunda emoció que les criatures màgiques senten davant els miracles de la natura.

Aquesta és la història d'un follet anairuc molt especial perquè fàcilment el podríeu confondre amb una papallona... I és que la màgia sura rere totes les coses per fer-nos mirar amb uns ulls nous tot el que ens envolta.

Acompanyeu en Papalloneta per evocar un dels moments més dolços que recorda... voleu saber quin?

No us perdeu...

 

 

 

AMORETES 

PUIG DEULOFEU                     

Dlof.

- Jo una vegada vaig conèixer una fada... -va fer en Papalloneta tot fatxenda.

Els altres follets anairucs se'l van mirar amb els ulls ben rodons, sabien que en Papalloneta era el follet que explorava més tots els racons del jardí, però es malfiaven de les seves històries fantàstiques sense saber si se les podien acabar de creure o no.

En Papalloneta se'ls mirà de reüll, li agradava explicar les seves vivències i esperava que la seva afirmació inicial hagués despertat en els seus amics la curiositat natural que tots els follets sentien davant dels contes i les aventures. Quan li semblà que ja els havia fet gruar prou es decidí a explicar-los una història que li havia passat ja feia molt de temps.

- Jo vaig conèixer una fada...

 

Un dia en Papalloneta passejava pel jardí tot ensumant les fragàncies encisades de les primeres roses primaverals, havia explorat un racó de pati nou que s'omplia de poncelles prometedores i aromes penetrants que l'havien atret poderosament.

Prop d'una ruda fenomenal hi creixia un arbret eixerit que rebrotava amb força després d'un hivern gebrat que l'havia despullat de totes les seves fulles. Allà va ser el primer cop que en Papalloneta la va veure.

Era una visió tremolosa i delicada, vaporosa i irreal que s'asseia gràcil entre les branques delicades del magraneret del jardí. Tenia un vestit transparent que s'embellia amb les fulles minses del magraner i una cabellera de fils d'or que s'allargaven cap al terra deixant-se pentinar pel vent.

- Era la visió més bella que he tingut mai... -assegurà en Papalloneta.

- I com es deia? -demanà de seguida en Saltironet fent un bot impacient.

- Es deia Einú i era una fada -assegurà en Papalloneta emfàtic.

-Una fada... -exclamaren els altres follets anairucs vivament impressionats pel relat.

- I com es deia? -preguntà en Saltironet.

 

L'Einú s'havia enamorat de la fragilitat d'aquell magraneret ferit pel fred de l'hivern passat i com que era molt conscient que la seva presència màgica tenia un efecte vivificador sobre totes les coses visità el seu nou amic vegetal amb una constància admirable per tal de reviscolar-lo. Restava amb una paciència infinita al costat de l'arbre per tal que el miracle de la vida es renovés al seu cor adormit amb més força.

L'Einú acaronava dolçament les fulles minses del magraner que rebrotava i ho feia amb una delicadesa tan amorosa que en Papalloneta s'extasiava mirant-se-la d'amagat rere les branques ufanoses i intensament perfumades de la ruda.

- No m'hi podia resistir... -feia en Papalloneta- Si l'haguéssiu pogut veure...

En Feliç sospirà enamoradís i en Picarols repicà alegrement amb el cap i els peus per demostrar l'entusiasme que sentia davant d'aquella història tan tendra.

L'Einú acaronava les fulles...

 

En Papalloneta espià molt de temps la presència d'Einú abans no gosà parlar-li, els follets anairucs podien arribar a ser molt tímids i les fades els resultaven tan encisadores que sovint en tenien prou d'espiar-les d'amagatotis.

- Va ser ella qui em parlà... -confessà en Papalloneta mig avergonyit.

- Quina veu feia? -demanà en Picarols. (Sobre en Picarols podeu veure el conte Desitjos)

- Com parlava? -féu en Fullaraca. (sobre en Fullaraca podeu veure el conte Viatges )

- Era... era com una cançó, com la cançó més dolça que pogués cantar en Dolç -explicà en Papalloneta. (sobre en Dolç podeu veure el conte Cançons )

- Una veu dolça, dolça, dolceta... -cantussejà en Feliç. (Sobre en Feliç podeu veure el conte Felicitat )

- Parlava com si fos una cançó d'en Dolç...

 

L'Einú feia temps que sabia que en Papalloneta l'espiava d'amagat i ella també s'entretenia a contemplar les ales acolorides i radiants que ell tenia, unes ales que prenien de l'entorn tota la llum i els colors que més el podien afavorir. 

En Papalloneta era un follet especial, no només perquè podia volar, sinó perquè es podia confondre molt fàcilment amb les veritables papallones i només una fada com l'Einú podia descobrir en el borrissol que li creixia dalt del cap un tret prou revelador per saber que era un follet anairuc.

L'Einú admirava les ales del follet...

- Què et va dir? - demanà curiós en Trapella. (Sobre en Trapella podeu llegir el conte Dolenteries )

- Sí, sí, què et va dir? -afegí en Fart de seguida.

- Em va explicar moltes coses del món de les fades, de com eren i com vivien, de perquè s'amagaven i perquè es deixaven veure... Els misteris de les fades són encisadors com elles, però el que més m'agradà va ser el que em va dir perquè no m'oblidés d'ella quan marxés del jardí.

- Què et va dir? -demanà en Fullaraca emocionat.

- Què? Què? -s'hi afegiren els altres.

En Papalloneta se'ls mirà enyoradís i recordà les paraules d'ella:

- Saps quin fruit donarà aquest arbret? -li havia dit- Farà magranes... i saps de quin color són per dins les magranes? Són vermelles com un cor que batega sense descans i que s'ofereix en cada gra com un meravellós regal d'amor que ens fa la vida. A partir d'ara vull que les magranes et recordin a mi perquè el meu cor també batega per oferir-se al món amorosament com fem totes les fades. Aquest és el record que et deixo com a penyora perquè no t'oblidis de mi.

I amb una delicadesa infinita la fada acaricià les fulles de l'arbre fent-les estremir amb la llum més pura. En Papalloneta s'emocionà amb aquella amoreta tan dolça que li oferia la fada i li va voler regraciar.

- Em va explicar moltes coses...

- Les magranes són com tresors... -va fer amb timidesa-. I protegeixen el que tenen a dins com un secret molt valuós de la mateixa manera que les fades amagueu els vostres secrets al món... A partir d'ara seran el meu tresor. No t'oblidaré -va prometre movent l'aire amb un batec d'ales feliç.

I tots dos es van mirar en silenci deixant que l'enyor els omplís la mirada abans i tot de dir-se adéu.

Des d'aquell dia en Papalloneta procurava passar a prop del magraner per veure'l créixer esponerós i fèrtil. I va venir el dia que l'arbre fruità tal com havia dit la fada i quan alguna magrana s'esbatanava rogenca i temptadora el follet s'hi acostava amorosament i n'acariciava els grans amb delicadesa per recordar la seva amiga.

Els miracles sempre apareixen en el silenci profund de les coses més petites i aquell va ser el secret que en Papalloneta compartí aquell dia amb els altres follets anairucs.

Els miracles sovint s'amaguen al cor de les coses més petites

CALENDARI NATAÚ 2024

 Ja el tenim aquí!

Arriba a Nataú el calendari del 2024!
Un calendari farcit d'històries, colors i molta fantasia que us vol acompanyar cada dia d'aquest nou any que ben aviat encetarem.

 

 

Des de Nataú volem fer-vos arribar aquest regal des del convenciment que a la vida les petites coses són les que fan de brúixola i d'àncora cap a la felicitat.

Aquí teniu una cosa petita que us convida a somriure i a somiar, a deixar-vos inundar per la ingènua felicitat que sura a tot l'univers màgic de Nataú.

 

Aquest és el calendari de Nataú del 2024, com sempre, en podeu triar dues mides per descarregar-lo lliurement i imprimir-lo:

 

Calendari Nataú 2024 dinA4 

 

Calendari Nataú 2024 dinA3 

 

Espero de tot cor que us agradi molt el Calendari (si és així no dubteu a fer-m'ho saber, m'encantaria llegir-vos!) i també espero que en gaudiu tot l'any!

Sempre m'impulsa el desig de fer el món una mica més amable i amorós amb els meus contes i també amb els calendaris que faig a partir de les meves il·lustracions i ho faig perquè estic convençuda que és això el que tots ens mereixem. Que la llum, els colors i l'alegria ens acompanyin tot l'any.

Bon 2024

Pau, amor i fantasia.

Puig

La dama de les ombres

Per la diada de Tots Sants a Catalunya ho celebrem fent una castanyada, s'hi mengen castanyes, moniatos i panellets que són uns pastissets típics de la nostra terra. Tot plegat ho fem com a record d'aquells que ja no hi són. Dels nostres difunts.

 

 

La fascinació per tot el que queda a l'altra banda del teló que emmarca la nostra vida es barreja amb la por que tenim a tot el que desconeixem. Més enllà del misteri que s'amaga rere la mort hi ha moltes coses a les nostres vides que ens resulten enigmàtiques i la por que ens fan no impedeix que ens sentim atrets pel que amaguen...

A Nataú també passa. Hi ha coses que poden fer una mica de por, però aquesta por, inexplicablement, es barreja amb una fascinació irresistible que impedeix fugir o bandejar tot el que sembla misteriós o enigmàtic. 

Això és el que li va passar a un gegant que veia una figura entre les ombres i no podia deixar de seguir-la...

En voleu conèixer la història? No us perdeu la història més embruixada i tenebrosa del vell país de la màgia...

 

 

LA DAMA 

DE  LES 

OMBRES

 

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

Caminava fosca pels racons més obacs del bosc. En Najú, el gegant que feia tant de temps que la seguia, la contemplava amb els ulls rodons, esbatanats davant la visió fantasmal que adquiria ella en la penombra. En retrobar-la novament, en Najú sentia que tot el temps que havia passat encalçant aquella imatge somiosa es feia etern, era com si tota la seva vida hagués consistit a perseguir un somni irreal que semblava existir només per a ell.

En Najú havia vist per primer cop la Dama de les ombres quan era només un marrec. Els seus amics es burlaven d'ell i el feien tan poruc que s'inventava qualsevol cosa amb tal de no travessar els boscos de nit; però en Najú sabia que ella era real... per més que ell fos l'únic que l'havia pogut veure, la sentia present a tots els racons del bosc, especialment els més ombrívols. En aquells temps li tenia por. La cara vaporosa de la Dama esguardava les ombres amb una mirada penetrant, feresta, amenaçadora. Sabia que ell era allà? En Naju n'estava segur, ella semblava saber-ho tot i mai no dubtava sobre quin camí prendre enmig de la foscor intensa i salvatge. 

Aquells vells camins s'havien fos en el temps i els nous camins que explorava la Dama de les ombres no la reconeixien. Ella venia de lluny, de tan lluny que ningú d'aquells boscos virginals no n'havia sentit a parlar mai, venia d'unes terres obscures i desgraciades que havien omplert de tenebres el seu cor i l'havien convertit en un aspre reflex del seu esperit torturat.

 

En Najú seguia la Dama de les ombres...

Allò era el que en Najú n'intuïa. Ell mateix era un foraster en aquells boscos profusos i aclaparats de bellesa. L'havia seguit per tot de països estranys i llunyans i mai abans havia vist que la Dama de les ombres s'entretingués tanta estona contemplant un paisatge. 

Nataú era una nova oportunitat per a la Dama de refer-se del seu mal i el vell gegant ho endevinava en el gest delicat amb què ella sotjava tot el que l'envoltava. 

En Najú havia sentit a parlar de les terres de Nataú,(sobre gegants a Nataú podeu llegir la màquina de fer boira , o bé Coixí de núvols) sabia que molts gegants com ell les consideraven una mena de pàtria antiga i sabia també que era terra de dracs, follets i fades encisadores... La màgia surava a aquelles terres amb una dolcesa especial i el vell gegant sentí que arribava a alguna mena de fita definitiva que donaria peu a un desenllaç llargament esperat i temut.

En Najú, cansat, ullà el rierol que corria indiferent prop d'on eren, les aigües netes reflectien les capçades generoses dels arbres mentre cantaven la seva dolça cançó, hi havia un tel de melangia en el ressò d'aquelles aigües desconegudes i una llum tènue semblava emanar directament del més profund del riu.

- Diu el vent que totes les terres són riques... -cantava una veu desconeguda i molt dolça- i la riquesa no és pas igual a tot arreu. Hi ha qui pensa que ser ric és una bona cosa i també hi ha qui diu que el pes de les riqueses fa enfonsar qualsevol bot... la riquesa del cor és la bellesa de l'esperit i qui té l'esperit negre no és més ric que el més pobre de la terra...

 

En Najú la seguí fins a Nataú

En Najú escoltà entendrit aquella veu ignorada i sentí una esgarrifança a la pell arrugada, en el fons sempre havia temut que aquella Dama de les ombres que empaitava obsessivament no fos una ànima torturada per alguna mena d'embruix fatal i aquella cançó feia presents els seus temors com si els llegís directament del seu cor.

Mentre el gegant rumiava aquelles coses, una revolada intensa de foscor aparegué prop de la imatge estimada de la Dama. Era en Fúsoc, el drac de la Foscor, que acudia a la crida silenciosa que ella havia fet. El drac es movia inquiet a prop seu i l'examinava indecís, desconcertat per la presència vaporosa que s'encadenava a unes ombres més obscures que el més profund del negre cor del drac.

- Tu no ets com jo... -va dir finalment en Fúsoc- Les tenebres que t'empresonen no són de la mateixa naturalesa que la foscor que em dona forma a mi... No et puc ajudar. (sobre la naturalesa d'en Fúsoc podeu llegir el conte El castell dels dracs)

La Dama de les ombres féu un gest imprecís, el seu cor compungit no podia expressar amb claredat la seva decepció, però en Najú sabé veure en les formes imprecises un desencís tan profund que, momentàniament, li semblà poder veure-li el rostre plorós i tot.

- Tant de camí... -somicà el gegant- i mai cap resposta...

- El dol que ataca l'ànima de la teva amiga -digué una veu encisadora- només el pot atacar ella mateixa...

En Najú es girà espantat. Davant seu hi havia una figura menuda i preciosa que li parlava amb els ulls plens d'una llum tan clara que semblava poder animar les ombres del bosc amb la seva sola mirada.

 

- Tu no ets com jo -va dir en Fúsoc, el drac de la foscor...

 

- Ets una fada? -demanà en Najú esperançat.

- L'embruix que atrapa el cor de la Dama de les ombres és fruit d'un encanteri maligne, l'encanteri d'una bruixa. Mira'm Najú, vell amic... sóc tan menudeta que costa de distingir-me entre la vegetació, només la ullada innocent d'un cor noble pot adonar-se que hi sóc. Ella no em veuria mai perquè no hi ha esperança al seu cor, la seva ànima és presonera de les ombres que la fan incapaç de veure la llum màgica de les fades que encara poblem Nataú.

- Si pogués veure't... -va fer ell- s'alliberaria d'aquest mal que dius?

- Seria just a l'inrevés... si s'alliberés del seu plany, aconseguiria veure'm.

En Najú contemplà la Dama en silenci, l'havia seguit arreu amb l'esperança que descobriria qui era realment, com si allò el pogués alliberar a ell de la fascinació que sentia cap a ella. El seu cor valent i bo prou hauria lluitat per alliberar-la del seu mal si hagués sabut com fer-ho; però estava tan perdut com ella.

 

- Ets una fada? -preguntà el gegant.

 

- El teu cor se sent atret per la seva força malgrat que ella mateixa ja no creu tenir-ne gens... -continuà la fada- perceps en ella coses que ella ja ha oblidat de si mateixa, per això no la pots abandonar.

- Ja fa massa temps... -confessà en Najú cansat- No es pot empaitar un somni per sempre...

- És justament al contrari... -va dir ella dolçament, complaguda per l'amor que delatava la veu del gegant- Les il·lusions són el motor de la vida, l'impuls que fa que seguim endavant, creixent, vivint. Això, precisament, és el que ella va perdre fa tant de temps i que ha ancorat el seu cor a les tenebres.

- No té il·lusions? -demanà en Najú desconcertat- Només és això?

- Mira-te-la bé, Najú- féu ella greu- Les ombres que corsequen el seu esperit no tenen cap contrast possible, ni una mica de llum que els doni un descans. La Dama de les ombres pateix el més terrible dels martiris, la condemna de vagarejar pel món sense saber què busca, ni què li manca...

En Najú deixà caure pesadament el seu cos al terra i plorà desconsoladament, se sentia tan incapaç d'ajudar la seva silenciosa amiga com d'abandonar-la definitivament a la seva sort.

- Mai no he sabut què tenies... -somicava desesperat- però ara veig que esperava poder veure el dia que t'alliberessis d'aquest tel tenebrós que m'impedeix veure't el rostre... era una il·lusió vana que ha impulsat les meves passes tot aquest temps... no puc imaginar com de desolat ha d'haver estat el teu camí sense cap mena d'esperança en el que tens al davant...

La fada es compadí del vell gegant i allargà tendrament una de les seves mans vaporoses per conhortar-lo.

- Potser encara hi ha esperança per a ella... -va fer amb senzillesa- un afecte sincer com el teu potser podria encendre en ella l'esca d'una petita il·lusió, per petita que fos la llum que niés dins seu seria prou per salvar-la.

 

- Potser encara hi ha esperança...

Amb aquella promesa la fada es féu fonedissa i en Najú restà solitari prop del riu sense saber com es podien donar il·lusions  a un cor desenganyat com aquell que vagarejava per Nataú. De sobte, una pluja fina començà a banyar tot el que envoltava en Najú i en Julpà, el drac de la pluja, es féu present davant seu.

- El secret de les aigües explica que al fons gairebé sec d'un pou profund i llunyà hi hagué en d'altres temps unes aigües miraculoses que vigoritzaven els esperits malalts i els alliberaven de la deixadesa de viure. El meu amic Uten i jo podríem acompanyar-te al pou, encara que només quedés una gota d'aquella aigua potser n'hi hauria prou per fer el miracle que ella necessita.

 

En Julpà, el drac de la pluja, començà a parlar...

Tot d'una, un vent vigorós i alegre envoltà el cos d'en Najú  mentre li deia a cau d'orella les paraules màgiques que el drac del vent feia servir per envolar els gegants i fer-los viatjar aferrats a la seva crinera salvatge. (podeu llegir el conte Petjades)

En Najú viatjà entre trons i llampecs acompanyant l'Uten i en Julpà, els dracs de Nataú s'esforçaren tant com van poder a dissimular la presència del gegant davant dels homes, car estaven convençuts que trobar-ne algun representaria una dificultat afegida a la seva missió.

 

En Najú viatjà entre trons i llampecs...

De matinada, en Baiò cobria l'aparença de les coses amb el seu alè boirós i molt pocs haurien estat capaços de veure el retorn alat d'un gegant que portava a les mans una minsa gota d'aigua que espurnejava com si fos viva enmig de la boira.

Quan penetraren els boscos colgats de bromes i obscuritats semblava com si no hagués de ser possible trobar la Dama de les ombres; però en Najú la coneixia bé i sabia quins llocs triava ella per arrecerar-se dels esclats de llum dels dies que ferien tant la seva essència torturada i trista.

 

En Baiò, el drac de la boira, cobria el paisatge de bromes...

En Najú saltà a terra fent trontollar tot el bosc sota el seu pes mentre s'acomiadava de l'Uten ple d'agraïment. Després, s'endinsà als boscos per trobar la seva silenciosa amiga i acabà trobant-la al racó més obscur que hi havia prop del riu. Començà a caminar cap a ella tan lentament com va poder.

En Najú sospirà amb força, mai abans no havia gosat adreçar-se-li i el seu cor valent bategava amb un neguit desconegut. En ser-li a prop va començar a parlar amb la veu enrogallada d'emoció.

- Diu que el teu mal pot tenir un remei en aquesta gota d'aigua que he anat a buscar per a tu... -va fer tímidament- No sé si és cert o no, però et voldria demanar que la prenguessis... ella et podria retornar l'espurna de vida que et manca i a mi em sembla que amb això n'hi ha prou per provar-ho.

 

- Aquesta gota pot guarir el teu mal...

 

La Dama de les ombres féu un gest imprecís. Les ombres que envoltaven el seu cos es remogueren inquietes, les paraules del gegant semblaven fer trontollar algun ressort adormit de la consciència d'ella, com si remoguessin l'essencial que havia oblidat a algun racó desconegut, ignorat de si mateixa.

Espectral, la Dama començà a avançar cap a on era ell, malgrat la seva vaporosa presència un pes enorme semblava llastar els seus passos i l'avenç es feia penosament lent, difícil, heroic.

Quan finalment arribà a tocar del gegant la Dama de les ombres allargà una mà fràgil, irreconeixible, entre les tenebres que la sepultaven i en Najú hi abocà candorosament la miraculosa gota d'aigua que havia cercat amb tota la fe que era capaç de sentir.

Ella prengué la gota i l'acostà als llavis marcits, un esclat sobtat de llum penetrà la seva gola profunda i fosca i, a poc a poc, el miracle de la vida s'anà apoderant de les ombres que havien empresonat el seu cos des de feia tant de temps.

 

La dama de les ombres prengué la gota...

En Najú contemplà meravellat com les obscures tenebres que envoltaven la figura estimada s'esvaïen completament per deixar-li veure, per primer cop a la vida, la bellíssima imatge d'un cos fràgil i delicat que resplendia d'una llum puríssima.

Aleshores se sentí una veu dolça i emmelangida que li regraciava el seu gest valerós.

- Jo no sabia què em mancava i tu ho has trobat per a mi, és el teu gest el que em torna a la vida perquè em demostra que allò que jo creia perdut per sempre existeix encara dins del teu cor.

En Najú escoltà aquelles paraules esmaperdut.

- No mereixo el teu agraïment, només volia veure't lliure del teu mal, sabia que el que hi havia sota les ombres mereixia veure novament la llum. Ara només voldria saber què et va fer perdre tant la il·lusió de viure que et va empresonar en un embruix tan terrible.

- Ha estat un malson del qual em pensava que no em despertaria mai... -va fer ella trista- Un embruix fatal que nasqué d'un desengany tan profund i abismat que no me'n vaig saber refer. Em vaig abandonar a aquell dolor sense voler veure res del que m'envoltava i que em podia fer sortir d'aquell sentiment tan fosc. Va ser per això que el mal de les bruixes em va empresonar d'aquesta terrible manera. Les tenebres del meu cor van anar creixent sense mesura i quan me'n vaig voler adonar ja havien crescut tant que no tenia forces per expulsar-les de dins meu tota sola.

Només tu m'acompanyaves distant però proper i jo no comprenia com la meva aparença trista i fosca podia atreure la teva bondadosa atenció. M'havies tingut por, jo ho recordo, però mai no vas deixar de seguir-me, com si confiessis que hi havia alguna cosa en mi que mereixia la teva devoció. Ara sé que vas ser tu l'únic que va mantenir en mi un alè de vida  i és a través del teu gest que he entès quin valor pot tenir la vida en qualsevol criatura, fins i tot la més desvalguda i ofuscada del món.

 

Les ombres van desaparèixer...

En Najú escoltà entendrit aquelles paraules i mentre ells parlaven les fades dels boscos de Nataú començaren a dansar al seu voltant per celebrar el retorn de l'ànima torturada de la que ja no seria mai més la Dama de les ombres.

 

Rere els núvols, fins i tot els més foscos, sempre hi ha un raig de sol.

Calendari Nataú 2018

             CALENDARI NATAÚ 2018

Des de Nataú us volem acompanyar dia a dia, és per això que hem decidit fer-ho a través d'un CALENDARI ple de màgia, fantasia i valors que ens ajudin a tots a fer un món millor.
Podem viure de moltes maneres, però conservar dins nostre la mirada pura d'un infant ens ajudarà a fer present el camí daurat que impulsa el batec dels nostres cors.
Com sempre, des del cor de la màgia de Nataú us desitgem tot l'amor, la puresa, la fantasia i la il·lusió de sempre .

 

 
 Podeu accedir al calendari clicant :  Calendari Nataú 2018

Els meus dracs, gegants, follets, fades, bruixes i d'altres criatures màgiques de Nataú esperem que us agradi compartir el dia a dia amb nosaltres.
Gràcies per ser-hi!!!
                                                           Puig Deulofeu

 

La rosa encantada

Les roses són plenes de fragància i de bellesa. Desperten la nostra sensibilitat perquè parlen la mateixa llengua silenciosa que els batecs dels nostres cors.
A Nataú les roses també són molt valorades. Uten, el drac del vent, n'és un apassionat admirador i un dia, voltant incansable per Nataú , en descobrí una de molt especial.
Voleu saber per què aquella rosa era tan especial? Llegiu-ne la història...



          


                                                               
         LA  ROSA
       ENCANTADA

       Puig Deulofeu
               Dlof.  








Als jardins de Nataú les roses insistien a florir malgrat que la tardor ja s'havia fet present. Tot de poncelles agosarades esperaven àvidament els raigs generosos del sol per esbatanar-se impúdicament i presumir dels seus colors i fragàncies discretes.
 Uten, el drac del vent, passejava pels jardins embadalit amb les olors i els colors intensos de les roses. Les besava suaument i les acaronava amb dolcesa, completament seduït per la serena bellesa que oferien després de les generoses pluges que el seu amic Julpà, el drac de la pluja, havia abocat a Nataú.

 

Uten, el drac del vent, passejava pels jardins...

De totes les roses que Uten espiava, n'hi havia una que li tenia el cor completament robat. Es resistia encara a obrir-se, com si guardés un gran secret al seu interior. El color intensament roig que prenia, closa en la seva forma perfecta, era una promesa encisada que corprenia la sensibilitat del drac del vent.
- És una rosa encantada -li va dir Basí, el drac savi-. I saps per què? perquè ha atrapat a dins seu una mirada que s'ha enamorat de la promesa de la seva futura bellesa.
- Com és possible? -va esbufegar Uten impetuós- Les roses són totes boniques i encisadores... però no havia sentit a dir mai que poguessin estar encantades.


 

-És una rosa encantada -va dir Basí, el drac savi.

- Passa de vegades. A la natura tot és sensible i respon a tot allò que hi posem. Aquesta rosa que t'enamora ha atrapat l'encís d'una mirada dins seu i no renunciarà fàcilment a aquest do tan rar perquè la mirada que hi ha quedat presonera és la d'un home.
- Un home? -se n'estranyà Uten- Sé del cert que els agraden les flors... però això que m'expliques supera el que jo creia que ells eren capaços de fer.
- Són sensibles, de vegades massa. Quan el cor se'ls despulla i contempla el que els envolta sense traves poden arribar a sentir que la seva ànima toca la bellesa d'una manera única. Un cor així combrega amb el que contempla d'una manera tan virginal, tan pura, que encanta allò que és mirat amb el mateix poder amb què una fada podria fer-ho. És un poder ignorat i descregut que tenen els homes encara i que no cultiven perquè creuen que no serveix per absolutament res del que tant els interessa.

 

- La puresa de la mirada d'un home va encantar aquesta rosa...

- I quina mena d'encanteri és aquest que dius?- demanà Uten encuriosit.
- No ho sé del cert, caldria una fada de les flors per descobrir-ne els misteris, ja saps que jo em deleixo per saber-ho tot dels homes, però tot el que he pogut saber fins ara és el que t'he dit.  
Així va ser com Uten i Basí decidiren buscar Asò, una de les fades de les flors més dolces i amables de Nataú. Volien demanar-li quina mena d'encanteri s'amagava al cor d'aquella rosa encisada i si era cert el que Basí n'havia arribat a saber.

Uten i Basí decidiren buscar una fada de les flors

Asò era una fada petita i bellugadissa com totes les fades, tenia els ulls estelats d'una claror nítida, innocent, pura. I un somriure perfumat d'aromes tendres i virginals.
Poques vegades els dracs de Nataú gosaven empaitar les fades per demanar-los ajut, però Asò era tan càlida i amistosa que davant seu els dos amics s'arribaren a preguntar per què les fades solien ser tan esquerpes i solitàries.

 

Asò, la fada de les flors

- Sé molt bé de quina rosa em parleu... -va dir amb naturalitat- Jo mateixa l'he contemplat a l'albada i he sentit l'embruix d'un sentiment pur al fons clos de la poncella. Es resisteix a obrir-se. No vol deixar escapar la ullada tendra que ha atrapat dins seu. És tan rar avui dia trobar un cor ungit d'emoció en un home!
- I doncs? Quin secret amaga? -demanà Uten aventurer.
- L'enyorança d'un desig no confessat.. -va fer ella somiosa- Les meves flors parlen del vell Utí com d'un home cansat i rondinaire, sovint passa per davant seu sense mirar-se-les gens, es preocupa de la terra i de l'adob, de les herbes i de les malures, però no alça el cap per adonar-se de l'ofrena que elles li fan amb la seva bellesa per parar-li de la vida i de la generositat.

 

El vell Utí era un home cansat i rondinaire...

- Malgrat tot, -continuà- en el roig encès d'aquesta poncella el vell Utí hi ha trobat la delicadesa infinita del que podria haver estat i no va ser.
Els records en un home vell com ell -reflexionà encara la fada- es poden tornar molt vívids quan estan tocats per l'emoció i pel que sembla aquesta rosa ha tocat l'ànima d'un vell atrafegat per les cuites i les presses que empenyen tots els de la seva espècie lluny de si mateixos.
 - Un record... un desig... -reflexionava Basí concentrat- Els homes són tan complexos que no deixen mai de fascinar-me! No puc imaginar quin record en una vida llarga com la seva pot haver despertat en ell aquest poder adormit.

 

- Quin record va despertar aquest poder?

- El vell Utí s'ha entristit en recordar-se a si mateix abans de la renúncia que va canviar els seus somnis per una realitat diferent a aquella que estava cridat a viure -explicà Asò-. Els homes obliden amb rapidesa allò que saben que volen ser en un moment donat de la seva vida i aprenen a malviure fent allò que d'altres homes esperen d'ells.
El vell Utí -féu ella somiadora- es veié reflectit en la bellesa d'una flor que encara era una poncella. En ella es recordava a si mateix tal com era de petit, quan volia viatjar pel món i explicar tot el que veia als altres. Tenia l'impuls, la força, el do de fer atractius els seus relats... però li van treure del cap com només els homes saben fer amb les idees esbojarrades, amb els somnis... Ningú del seu poble no havia abandonat mai la vall, mai ningú no havia travessat el riu, ni vist res més que aquestes velles muntanyes. Com podia ell, que era només un vailet inconscient, pretendre fer el que no havia fet mai ningú?

Utí somiava viatjar pel món...

- El que reclamava Utí lluny d'aquí era perillosament atractiu, intens, vital... massa bonic per poder ser real. Per això, Utí, hi va renunciar. Malgrat que els homes estan fets per somiar, s'imposen absurdament el dogal de no creure en els seus somnis.
La sola visió d'una rosa menuda, fràgil i prometedora portà Utí a imaginar quines roses no hauria descobert enllà del riu i les muntanyes... el record d'aquell anhel arribà a ell sense fer fressa, sense avisar, sense mentir. Una llàgrima fugaç va recórrer la seva galta en adonar-se de l'emoció profunda que li ungia el cor davant de tanta bellesa i, com sempre passa, la flor que va rebre la besada dels seus ulls va atrapar l'emoció dins seu per protegir-la dins la seva fragilitat.

Somiava anar més enllà del riu...

- I és aquest l'encanteri que pateix? -féu Uten vigorós.
- Sí, -féu la fada- i restarà closa sense deslliurar-se del secret que guarda al seu si fins que la mateixa mirada que la va encantar no hi torni a reposar i l'alliberi.
- I si això no passés? -s'interessà Basí.
- Restaria així, closa, fins que li manquessin les forces i declinés definitivament el seu vigor i la seva esperança.
- Esperança... -repetí Uten impressionat- i què espera?

La rosa encara té esperança...

- Ella espera que el miracle es repeteixi, que els ulls que han estat tocats per la seva bellesa tornin a caure retuts a la certesa que els va vèncer.
- I per què? -demanà el drac savi.
- Perquè només així aquell moment passarà de ser un instant de defalliment, que sempre es pot passar per alt, per passar a ser viscut com una veritat profunda i certa capaç d'impulsar un cor adormit cap als batecs que enyora tant de sentir.
El vell Utí s'ha tornat malcarat i rondinaire, adust i esquerp, potser si entengués fins a quin punt mai no ha deixat de desitjar viatjar lluny d'aquí s'adonaria que només unes passes el separen del riu que no ha travessat mai i que els somriures que l'esperen a l'altra banda encara són a punt per dibuixar-se davant la seva cara arrugada. Mai no és massa tard. Aquesta rosa encantada que només és una poncella sap que res no és vell ni gastat mentre és viu. Sap que tot a la natura és com una poncella que creix i s'obre al món disposada a oferir-se tal com és, sense pors ni renúncies

- Mai no és massa tard...

Per a aquesta rosa encantada -conclogué Asò- el vell Utí no és més que un nen que somia travessar el riu, un nen que vol fer una passa més enllà del que els altres són capaços de fer; ella sap que ell pot fer aquesta passa encara perquè encara és viva en ell la mirada inquieta i admirada que reconeix la bellesa d'una flor.

Els somnis no moren...

- I tu creus que Utí alliberarà la rosa encantada del seu embruix? -demanà Uten esperançat.
- Qui ho sap... -va fer la fada- això és una cosa que només el seu cor pot decidir.
- Espero que l'alliberi! -desitjà Basí convençut.
- Tots els cors haurien de merèixer la sort de bategar amb força cap allà on els crida la vida -va fer Asò somiadora-, seria un do que faria la vida veritablement màgica.

- Utí farà realitat el seu somni infantil?

Sentint allò, Uten esbufegà amb força convençut que el seu alè podia vigoritzar tot el que l'envoltava. 
En el fons, el drac esperava que l'impuls alat del seu vent renovador decantés la balança a favor dels somnis.

La promesa d'un somni batega al cor d'una rosa