Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris boira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris boira. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 de gener del 2024

VIATGES

 A la meva estimada amiga Laura, 

Els paisatges conserven la memòria d'aquells que els han estimat.

 

Vaig créixer als peus del Montseny mirant amb ulls somiadors les boires i nuvolades que s'hi enganxaven com una seductora promesa plena de misteri i aventures. Deixar-se seduir pels paisatges que un estima és sempre una gran font d'inspiració, la bellesa ens convida a viure i a explorar els secrets que s'amaguen rere les coses...

El meu estimat Montseny
 

A Nataú passa el mateix i les criatures sensibles que habiten el vell país de la màgia viuen completament enamorats de la bellesa que els envolta.

Ara fa una desena d'anys vaig deixar anar, al meu Sant Celoni natal, una de les persones que més he estimat a la vida, el meu pare. En memòria seva vaig obrir aquest blog per donar-li un espai de llum i de puresa on viure per sempre convertit en el meu dolç i estimat follet desmemoriat, en Quelet. (podeu veure el primer dels contes d'aquest blog: El follet desmemoriat ). Nataú celebra el seu desè aniversari amb el cor enamorat dels somiadors que mai no renunciem a la mirada infantil que encara posem sobre les coses. I què podria ser millor per celebrar la vida i la fantasia que el conte d'un somiador viatger?


El voleu conèixer? No us perdeu el delit viatger d'un dels follets anairucs més inquiets: en Fullaraca ...

 


 

VIATGES

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

De tots els follets anairucs el més inquiet i belluguet sempre havia estat en Fullaraca.

Havia arribat al pati sense fer soroll i sense cridar l'atenció. No era com qualsevol altre follet i no només pel seu aspecte; cap dels seus companys no havia viatjat tant com ell, ni tan lluny. Fins i tot en Papalloneta, fatxenda i orgullós com era, havia de reconèixer la seva derrota davant l'afany viatger d'en Fullaraca i escoltava embadalit les seves històries increïbles sobre llocs on les seves ales no l'havien pogut fer arribar mai.

La manera de viatjar d'en Fullaraca només era possible gràcies a la seva amistat amb l'Uten, el drac del vent, al qual es lliurava confiadament sempre que volia canviar d'aires. El cos d'en Fullaraca era tan lleuger que no suposava cap càrrega per al poder portentós de l'Uten i el seu aspecte vegetal no sorprenia aquells que el veien volar àgilment empès pel vent més enllà del que s'haurien sorprès de veure volar la fulla d'un arbre.

En Fullaraca es deixava portar pel vent d'Uten...

 El cos d'en Fullaraca era, efectivament, molt semblant a les fulles, en tenia tot el cos cobert i es transformaven en un calc perfecte dels colors que l'envoltaven anés on anés a parar. En Fullaraca es deixava anar dòcilment sobre les fulles seques dels patis o entre el fullam profús dels arbres, no tenia gaire manies ja que la seva habilitat a l'hora de disfressar el seu aspecte discret era tan gran que no temia gens ser descobert pels ulls indiscrets dels homes, de qui tots els follets sense excepció s'amagaven de manera tenaç.

En Fullaraca es camuflava entre les fulles...

En Fullaraca havia estat al massís de Nesí, unes muntanyes llunyanes que reunien al seu cor encimat les espècies més exòtiques d'arbres i plantes de tot Nataú.

- És com un paradís -explicava sempre extasiat-, allà he pogut assajar les disfresses més lluïdes per a la meva pell i hi he vist un gegant, desconegut a aquestes contrades, que s'hi va adormir ja fa molt molt de temps...

La fascinació que els follets anairucs sentien pels gegants era enorme, els agradava sentir-ne explicar històries i els imaginaven amb veritable delectació. Molt pocs follets anairucs havien pogut veure mai un gegant, ni que fos adormit, i l'admiració que tots sentien per en Fullaraca augmentava amb la narració d'aquelles històries fantàstiques del llunyà Nesí.


 

En Fullaraca havia vist un gegant!

- El cim més alt és conegut com el Turó del gegant dels núvols, un tal Amó que voltava pel massís fa molt de temps, abans que en Baiò, el drac de la boira, comencés a adormir gegants (podeu llegir La màquina de fer boira ).

Es deia que l'Amó era responsable de les formes que encara avui tenia tot el massís de Nesí. Era un gegant vell i rondinaire que ensopegava per tots els racons i clavava els genolls al terra amb tanta força que havia obert tot de valls profundes al cor de les muntanyes. Aquelles valls atragueren ben aviat els cors afamats dels homes i el pobre gegant de Nesí s'anà exiliant cap als cims més alts, espantat dels sorolls i dels ginys dels homes, capaços de foradar les roques més dures i esventrellar les muntanyes per fer-hi pobles cada cop més grans.

 

El gegant s'espantava de les màquines i dels sorolls...

Ja abans d'adormir-se definitivament - continuà el follet -, l'Amó s'endormiscava al pic més alt del massís, un cim orgullós que estava cobert de núvols foscos i amenaçadors. La presència d'en Julpà, el drac de la pluja, i d'en Baiò, el drac de la boira, als cims feia companyia al vell gegant... No us n'heu d'estranyar tant... -afegia en veure les cares sorpreses dels seus amics- recordeu que en Baiò encara no havia decidit castigar els de la seva espècie amb un son profund, de fet, jo diria que el drac de la boira i el vell Amó eren molt bons amics i per això en Baiò ajudava el gegant a amagar la seva presència i fer que els homes es miressin amb suspicàcia els cims, demanant-se quina mena d'atracció exercien sobre aquells núvols i boires persistents. La companyia dels dracs ajudava l'Amó a allunyar la gent de la seva llar i a reposar de les cuites humanes plenes de presses i enrenous.


En Julpà i en Baiò protegien els cims de la gent..
 

Arribà un dia que el gegant dels núvols s'adormí definitivament i el seu cos es transformà en una part essencial del paisatge que tant havia estimat. Aquell dia en Baiò i en Julpà s'alçaren dels cims i deixaren veure l'espectacle que l'Anú, el drac de la neu, havia estès sobre els cims per acomiadar-se del vell gegant. El drac de la neu havia cobert la pell del gegant amb una capa fina i blanca que en dissimulava la presència enmig del paisatge nevat. El cos del gegant es reconcilià amb la terra i sobre les espatlles adormides hi cresqueren arbres gegantins i espectaculars que atreien els núvols amb la mateixa força amb què ho havia fet l'amistat del gegant amb els dracs. Aquell cim espectacularment bell restava sempre ben protegit per en Julpà, en Baiò i l'Anú que procuraven donar pau a un indret encisat com els somnis que devia somiar el vell Amó.

 

Els dracs dissimulaven la presència del gegant adormit als cims...

 - És el lloc més bonic on he estat -assegurava en Fullaraca-. I si mai l'Uten torna a bufar cap a les muntanyes de Nesí li demanaré que se m'emporti amb ell per tornar a sentir la pell coberta dels colors més vius i encalmats que he pogut vestir mai.

Tots els follets anairucs assentien completament seduïts per les imatges suggerides per la veueta silenciosa d'en Fullaraca, li miraven el cos farcit de fulles i gairebé se sentien capaços de reconèixer-hi els tons preciosos dels cims de Nesí.

En Fullaraca inclinà dolçament el caparró semblant a una poncella d'ulls estrellats i somrigué somiador als seus amics, gràcies a ells recordar es feia gairebé tan dolç com viure i lentament la seva pell vegetal s'anà transformant en allò que la viva imaginació dels follets ja havia fet possible en escoltar el seu relat.

Recordar és gairebé tan dolç com viure i el que s'estima sempre té un lloc a la memòria.

 

divendres, 22 d’abril del 2016

La màquina de fer boira



La boira entela de misteri tot el que toca. A Nataú també passa el mateix; però hi va haver una vegada que la boira es va tornar encara més misteriosa... Tot va ser el mal acudit d'un gegant inconscient que jugà amb un poder que no dominava.
En voleu conèixer la història?
Aquí la teniu... 





LA MÀQUINA 
DE FER
BOIRA
Puig Deulofeu
Dlof. 







Venó era un gegant jove i decidit que gaudia amb delit dels seus viatges. És ben sabut que a tots els gegants els agrada molt viatjar, però Venó semblava que no tenia cul per seure, no parava mai quiet. La majoria de gegants voltaven pel món fins que trobaven un lloc especial que els cridava al repòs, a la calma; Venó encara no havia trobat aquest lloc i presumia de les seves ganes de viatjar amb tota l'arrogància dels pocs anys que tenia.
- He vist els racons més meravellosos de Nataú -feia tot fatxenda- però encara hi ha molt de camp per córrer!
I reia feliç, completament enamorat de la vida senzilla que portava.


Venó era un gegant viatger...

Les coses, però, van començar a canviar quan un dia, prop d'un riu, sentí tot de veus estranyes. Encuriosit, s'acostà a la riba i saludà alegrement a una munió de criaturetes que -inexplicablement- només veure'l van començar a córrer i a xisclar fugint d'ell.
- On s'és vist? -va fer el gegant desconcertat- Si només els he dit "hola"...
Venó acotà el cap decebut.
Aquella mena de situacions, malauradament, es van anar fent més habituals a mesura que aquelles criatures menudes -homes, dones i nens- començaren a escampar-se per Nataú.
La presència de les persones al vell país de la màgia desconcertava els gegants ja que, invariablement, cada trobada es convertia en un esclat d'histèria i pànic per part dels "menuts".



S'espantaven d'un "hola"

Venó acabà per avorrir aquella mena de situacions. Els seus viatges apassionants es van transformar en una vigilància contínua del paisatge per tal d'evitar trobar-se persones enutjoses com aquelles pel camí.
Els altres gegants compartien amb ell l'enuig de trobar persones per tot Nataú, però la majoria es limitava a oferir la solució de viatjar de nit o emparar-se amb la boira per no ser vistos. Venó també emprava aquells recursos, però es queixava que, de nit, no s'hi veia prou i ensopegava amb tot.
- Ens caldria la mida justa de boira per no ser vistos i poder caminar sense caure. Baiò, ho hauria de tenir en compte!
I se n'anà tot carregat d'exigències, a veure el drac de la boira.
- Em sap greu -refusà Baiò- però la meva boira és exactament com ha de ser a cada lloc i en cada moment. No depèn de cap caprici interessat.


Baiò no el va poder ajudar...


- No em vols ajudar, doncs?
Baiò féu un gest imprecís i el gegant, irat, acabà la conversa amb un gest crispat.
- Baiò és un egoista en no voler ajudar els gegants... -mussità furiós- no li costaria gens envoltar Nataú d'una boira màgica que ens protegís de les mirades indiscretes de les persones!
Caminava donant puntades de peu a les soques.
- Però això no quedarà així... -decidí- Si el drac de la boira no ens vols ajudar, ja ho arreglaré jo!
I des d'aquell dia, Venó es tancà al fons d'una cova secreta que coneixia i s'enderià a treballar en un giny capaç de solucionar tots els seus problemes.
 Ningú no sabia què passava dins aquell cau gegantí. Se sentien tot de renous, frecs estranys, cops i xerrics estridents, però Venó protegia el seu secret amb tan mal geni que ningú no gosava preguntar-li res.



Començà a construir una màquina de fer boira...


Finalment, un bon dia, un retruny eixordador i constant anuncià l'aparició d'una boira pesada, densa, magnètica. Semblava feta d'una mena de pols en suspensió que desdibuixava les coses i dissimulava les presències gegantines amb gran eficàcia.
Els gegants estaven contents. La boira els feia estossegar una mica, però feia el fet.
Un dia, Uten, el drac del vent, es trobà que el seu alè màgic esbargia la saturada boira d'aquell indret i se n'estranyà de seguida.
- Què passa aquí?
D'una revolada inquieta s'impulsà cel enllà i trobà Baiò al cim més alt de Litrab, on el drac de la Boira solia fer parada i fonda.
- No sé de què em parles -replicà Baiò hostil quan Uten li parlà de la boira baixa de la plana.


- Què passa aquí?


- Ja m'ho pensava -va fer Uten- És una boira tota estranya, ben diferent  de la teva naturalesa...
Baiò arrufà el nas mig enfadat.
- Anem -va dir decidit-. Ensenya'm això que dius que és "boira".
Uten xiulà alegrement mentre removia l'aire. Rere seu, un tel d'autèntica boira entapissava el paisatge tornant-lo misteriós i humit gràcies a l'alè profund que respirava el drac de la boira.
Qua van arribar a la plana, Baiò bleixà amb força. Uten se'l mirava de reüll sense saber si panteixava per l'esforç o reprimia el seu proverbial mal geni.
- Com gosa? -escopí Baiò finalment.
Uten se'l mirà sorprès.
-Qui? -xiulà inquiet.
- Qui sigui! -respongué Baiò rabiós.
Uten sospirà desconcertat.
- Que no ho veus? -va fer Baiò impacient- "Algú"ha provat d'usurpar-me el poder i tot el que ha aconseguit és fer "això". 

 
Baiò s'enfadà molt en veure aquella "boira"



Uten aspirà amb força.
- Pesa i té un regust metàl·lic -conclogué.
Baiò assentí rabiós.
- No és res de bo... -va dir- seguim-ne el rastre.
I els dos dracs van començar a rastrejar la boira de Venó. De seguida arribaren a la cova d'on sortia el brogit infernal de la màquina que el gegant havia inventat.
Baiò es plantà davant del forat per on sortia la boira i cridà:
- Surt d'aquí, maleït impostor!
La seva veu ressonà imperiosament per tota la vall i amarà les parets de la cova repetint l'amenaça incansablement. Venó, amb les mans a les orelles, es negava tossudament a obeir.
- Mai! -repetia.


De seguida trobaren l'origen de la falsa boira.

Però aquella reacció només serví per fer enrabiar encara més el drac. Baiò es mirà la cova i una espurna d'inspiració li va fer brillar els ulls. Va fer una muda indicació a Uten i el drac del vent, obedient, començà a bufar pel forat per on sortia la boira. De seguida, tota aquella pols metàl·lica saturà l'atmosfera de la cova tornant-la irrespirable.
Venó, vençut, sortí del seu cau estossegant.
- Tu! -tronà Baiò furiós- M'ho hauria d'haver imaginat!
- El coneixes? -va fer Uten bellugadís.
Baiò assentí.
- Que no veus el que has fet, inconscient?
Venó alçà el cap amb arrogància.
- No n'hi ha per tant! Només és una mica de boira...



Venó sortí del cau estossegant.


Volia riure, però el gest del drac l'intimidà.
- No gosis dir-ne boira "d'això"! Que no veus el que fa?
Baiò mostrà amb un gest les fulles pansides dels arbres que s'abaltien amb la malura que la boira els imposava; més enllà, hi havia estesos tot d'ocellets que piulaven intensament per la desesperació de no poder batre les ales pel pes de la boira.
- Tot es morirà si continua aquesta comèdia! -sentencià Baiò- Com n'has estat capaç?
- Només era per amagar-nos dels homes... -va fer Venó plorós, s'havia fet sobtadament conscient de les conseqüències dels seus actes.
Baiò se'l mirà amb menyspreu.


- Tot es morirà per culpa teva! -va dir Baiò furiós.


- Tot a la natura ha de tenir el seu equilibri... -explicà- la meva presència respon a aquesta llei inalterable. El teu egoisme sense límits ha gosat usurpar-me el poder i la saviesa que batega rere la màgia de tot el que és viu. Els gegants sou així i la vostra toixarrudesa mereix un càstig exemplar! A partir d'ara el meu alè serà el vostre malson, us adormirà de manera permanent i així no tornareu a fer de les vostres!
Dient això, Baiò bleixà amb força sobre el gegant. Venó caigué de genolls al terra pres d'un sopor inevitable. A mesura que el gegant queia adormit la pell se li tornà una crosta dura, de pedra, tota la seva figura monumental s'anà transformant en una carena muntanyosa, només la imaginació hi podia trobar cap semblança amb un gegant adormit.



Baiò adormí el gegant com a càstig.


- Baiò... -sospirà Uten neguitós- Vols dir que no t'has excedit?
El drac de la boira se'l mirà rabiüt.
- Faré el mateix amb tots els gegants que trobi a partir d'ara -etzibà. (podeu veure El llibre màgic )
Uten xiulà d'indignació.
- Doncs jo buscaré la manera de despertar-los! -féu coratjós- No poden pagar justos per pecadors! No tots els gegants són tan inconscients com Venó, no es mereixen un càstig tan cruel! (podeu veure Petjades )
- Fes com vulguis! -contestà Baiò indiferent- Jo no canviaré de parer.
I dient això s'alçà orgullós per sobre del cos de Venó, muntanyà enllà, visiblement satisfet de la seva venjança. A partir d'aquell dia Baiò encantà tots els gegants que trobava amb el seu alè més despietat.


-No és just! Buscaré la manera de despertar-los!