AMORETES

 La mirada que posem a les coses és la que determina el sentiment que ens envaeix en contemplar-les. 

Sempre m'ha sorprès l'alegria que sento quan veig una papallona, la seva delicadesa, la bellesa dels seus colors i la gracilitat del seu vol són coses que sempre em meravellen. 

 

Aquesta mirada amorosa que som capaços de posar sobre les coses petites que ens envolten és la mateixa mirada dels infants que descobreixen el món a cada moment i se'n meravellen a cada pas. No cal dir que a Nataú aquesta mirada ingènua i amorosa és la que totes les criatures màgiques que hi viuen saben posar en joc a l'hora de viure.

És per això que no ens ha de sorprendre la profunda emoció que les criatures màgiques senten davant els miracles de la natura.

Aquesta és la història d'un follet anairuc molt especial perquè fàcilment el podríeu confondre amb una papallona... I és que la màgia sura rere totes les coses per fer-nos mirar amb uns ulls nous tot el que ens envolta.

Acompanyeu en Papalloneta per evocar un dels moments més dolços que recorda... voleu saber quin?

No us perdeu...

 

 

 

AMORETES 

PUIG DEULOFEU                     

Dlof.

- Jo una vegada vaig conèixer una fada... -va fer en Papalloneta tot fatxenda.

Els altres follets anairucs se'l van mirar amb els ulls ben rodons, sabien que en Papalloneta era el follet que explorava més tots els racons del jardí, però es malfiaven de les seves històries fantàstiques sense saber si se les podien acabar de creure o no.

En Papalloneta se'ls mirà de reüll, li agradava explicar les seves vivències i esperava que la seva afirmació inicial hagués despertat en els seus amics la curiositat natural que tots els follets sentien davant dels contes i les aventures. Quan li semblà que ja els havia fet gruar prou es decidí a explicar-los una història que li havia passat ja feia molt de temps.

- Jo vaig conèixer una fada...

 

Un dia en Papalloneta passejava pel jardí tot ensumant les fragàncies encisades de les primeres roses primaverals, havia explorat un racó de pati nou que s'omplia de poncelles prometedores i aromes penetrants que l'havien atret poderosament.

Prop d'una ruda fenomenal hi creixia un arbret eixerit que rebrotava amb força després d'un hivern gebrat que l'havia despullat de totes les seves fulles. Allà va ser el primer cop que en Papalloneta la va veure.

Era una visió tremolosa i delicada, vaporosa i irreal que s'asseia gràcil entre les branques delicades del magraneret del jardí. Tenia un vestit transparent que s'embellia amb les fulles minses del magraner i una cabellera de fils d'or que s'allargaven cap al terra deixant-se pentinar pel vent.

- Era la visió més bella que he tingut mai... -assegurà en Papalloneta.

- I com es deia? -demanà de seguida en Saltironet fent un bot impacient.

- Es deia Einú i era una fada -assegurà en Papalloneta emfàtic.

-Una fada... -exclamaren els altres follets anairucs vivament impressionats pel relat.

- I com es deia? -preguntà en Saltironet.

 

L'Einú s'havia enamorat de la fragilitat d'aquell magraneret ferit pel fred de l'hivern passat i com que era molt conscient que la seva presència màgica tenia un efecte vivificador sobre totes les coses visità el seu nou amic vegetal amb una constància admirable per tal de reviscolar-lo. Restava amb una paciència infinita al costat de l'arbre per tal que el miracle de la vida es renovés al seu cor adormit amb més força.

L'Einú acaronava dolçament les fulles minses del magraner que rebrotava i ho feia amb una delicadesa tan amorosa que en Papalloneta s'extasiava mirant-se-la d'amagat rere les branques ufanoses i intensament perfumades de la ruda.

- No m'hi podia resistir... -feia en Papalloneta- Si l'haguéssiu pogut veure...

En Feliç sospirà enamoradís i en Picarols repicà alegrement amb el cap i els peus per demostrar l'entusiasme que sentia davant d'aquella història tan tendra.

L'Einú acaronava les fulles...

 

En Papalloneta espià molt de temps la presència d'Einú abans no gosà parlar-li, els follets anairucs podien arribar a ser molt tímids i les fades els resultaven tan encisadores que sovint en tenien prou d'espiar-les d'amagatotis.

- Va ser ella qui em parlà... -confessà en Papalloneta mig avergonyit.

- Quina veu feia? -demanà en Picarols. (Sobre en Picarols podeu veure el conte Desitjos)

- Com parlava? -féu en Fullaraca. (sobre en Fullaraca podeu veure el conte Viatges )

- Era... era com una cançó, com la cançó més dolça que pogués cantar en Dolç -explicà en Papalloneta. (sobre en Dolç podeu veure el conte Cançons )

- Una veu dolça, dolça, dolceta... -cantussejà en Feliç. (Sobre en Feliç podeu veure el conte Felicitat )

- Parlava com si fos una cançó d'en Dolç...

 

L'Einú feia temps que sabia que en Papalloneta l'espiava d'amagat i ella també s'entretenia a contemplar les ales acolorides i radiants que ell tenia, unes ales que prenien de l'entorn tota la llum i els colors que més el podien afavorir. 

En Papalloneta era un follet especial, no només perquè podia volar, sinó perquè es podia confondre molt fàcilment amb les veritables papallones i només una fada com l'Einú podia descobrir en el borrissol que li creixia dalt del cap un tret prou revelador per saber que era un follet anairuc.

L'Einú admirava les ales del follet...

- Què et va dir? - demanà curiós en Trapella. (Sobre en Trapella podeu llegir el conte Dolenteries )

- Sí, sí, què et va dir? -afegí en Fart de seguida.

- Em va explicar moltes coses del món de les fades, de com eren i com vivien, de perquè s'amagaven i perquè es deixaven veure... Els misteris de les fades són encisadors com elles, però el que més m'agradà va ser el que em va dir perquè no m'oblidés d'ella quan marxés del jardí.

- Què et va dir? -demanà en Fullaraca emocionat.

- Què? Què? -s'hi afegiren els altres.

En Papalloneta se'ls mirà enyoradís i recordà les paraules d'ella:

- Saps quin fruit donarà aquest arbret? -li havia dit- Farà magranes... i saps de quin color són per dins les magranes? Són vermelles com un cor que batega sense descans i que s'ofereix en cada gra com un meravellós regal d'amor que ens fa la vida. A partir d'ara vull que les magranes et recordin a mi perquè el meu cor també batega per oferir-se al món amorosament com fem totes les fades. Aquest és el record que et deixo com a penyora perquè no t'oblidis de mi.

I amb una delicadesa infinita la fada acaricià les fulles de l'arbre fent-les estremir amb la llum més pura. En Papalloneta s'emocionà amb aquella amoreta tan dolça que li oferia la fada i li va voler regraciar.

- Em va explicar moltes coses...

- Les magranes són com tresors... -va fer amb timidesa-. I protegeixen el que tenen a dins com un secret molt valuós de la mateixa manera que les fades amagueu els vostres secrets al món... A partir d'ara seran el meu tresor. No t'oblidaré -va prometre movent l'aire amb un batec d'ales feliç.

I tots dos es van mirar en silenci deixant que l'enyor els omplís la mirada abans i tot de dir-se adéu.

Des d'aquell dia en Papalloneta procurava passar a prop del magraner per veure'l créixer esponerós i fèrtil. I va venir el dia que l'arbre fruità tal com havia dit la fada i quan alguna magrana s'esbatanava rogenca i temptadora el follet s'hi acostava amorosament i n'acariciava els grans amb delicadesa per recordar la seva amiga.

Els miracles sempre apareixen en el silenci profund de les coses més petites i aquell va ser el secret que en Papalloneta compartí aquell dia amb els altres follets anairucs.

Els miracles sovint s'amaguen al cor de les coses més petites

El tió valent

La nit de nadal és la nit que fem cagar el tió, totes les llars catalanes s'omplen d'aquests personatges tan característics de cara riallera i poder prodigiós; però a Nataú hi va haver un tió màgic que no feia tan bona cara com voldria... i va haver de ser molt valent per superar la seva por a ser rebutjat i poder regalar la seva màgia poderosa... En voleu conèixer la història? No us perdeu...

EL TIÓ VALENT

Puig Deulofeu

Dlof. 

Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a fer llenya al bosc. 
Va fer caure un tronc enorme de roure i es va escarrassar a fer-ne trossos més petits per emportar-se'ls a casa per cremar. Amb la destral esmolada feia feina prou de pressa, els tions anaven acumulant-se vora seu formant una pila molt gran.

Un llenyataire feia llenya al bosc...

Vet aquí que un dels tions de la pila lliscà avall i rodolà sense aturador cap a una mata d'esbarzers. Entre la brossa, el tió va quedar ben amagat i quan el llenyataire enllestí la feina no s'adonà que deixava allà un dels esforçats trossos que havia tallat.

S'oblidà d'un tronc mig amagat...

El tió quedà sol al bosc i la llum de la lluna l'il·luminà, indiscreta, sota els herbots protectors. Un raig argentat davallà del cel i despertà el tió del seu son profund.
- Desperta't -li va dir prop de l'escorça- Ets un tió amb sort, aquest hivern no cremaràs i a partir d'ara et convertiràs en un tió de nadal.
El tió notà com sobre la pell llenyosa li sortien uns ulls rodons i eixerits , un nas vermell com un pebrot i un somriure feliç. A l'escorça li creixeren dues potes curtes que l'alçaven de cara a la lluna.
- Vés... -va dir-li ella silenciosa, amb aquella veu argentada que només alguns poden sentir- s'acosta nadal i   has de buscar la teva família.
- Com sabré on he d'anar? -li demanà el tió estranyat de la seva pròpia veu.
- Segueix l'escalf del teu cor, tots els tions troben la seva llar... -féu ella misteriosa.

La lluna despertà el seu poder adormit...

El tió començà a caminar, primer feia tentines i ensopegava amb tot, però ben aviat s'avesà al moviment. 
Se sentia feliç mentre viatjava. Tenia l'instint màgic que la lluna li havia encomanat per trobar una família que el volgués per nadal i les seves passes s'encaminaven certes cap al seu nou destí.
Però pel camí es trobà amb uns vailets desvagats que - en veure'l - es volgueren divertir amb ell de la manera més cruel. Començaren a donar-li cops i a fer-lo rodolar pel terra, picant contra les parets i les voreres mentre li cridaven:
- Au! camina ara, si pots!
El tió es quedà molt quietet, no gosà dir ni una paraula, no podia entendre per què aquells nois eren tan cruels amb ell. La tortura continuà durant un temps més, fins que els vailets se'n cansaren.

Ensopegà amb dos vailets cruels...

El tió quedà estès al terra tot estripat i brut, s'arrossegà cap a un bassal i una llàgrima li regalimà galta avall en veure-s'hi reflectit. 
Tenia un trenc molt lleig a la cara, prop de l'ull. Ja no semblava gens el tió feliç que la lluna havia saludat.
Desesperat, temé que el nen de la casa on somiava anar no el volgués, tan lleig i brut!  ell sabia que era la il·lusió dels nens el que guiava el pas de tot el que podia arribar a ser realitat i la seva cara estripada ja no podia enamorar cap cor d'infant. 
Amb tot, s'encaminà cap allà on sentia que havia d'haver estat la seva llar i sentí un desig tan gran de veure aquell nen que l'hauria rebut amb el cor alegre que es decidí a acostar-se a la casa tímidament.

S'havia fet un trenc molt lleig a la cara...

Era al pati, penedit de la seva gosadia, quan uns ulls esbatanats i una veu dolça el descobriren.
El nen que vivia a aquella casa, que es deia Joan, acaricià de seguida l'escorça rugosa del tió amb tota la tendresa del seu cor, com si tingués por de fer-li mal. Li rentà amorosament la cara amb un drap, tot seguit li posà un plat al davant ple de bones menges i una flassada ben calenta a l'esquena perquè es refés del fred.
De lluny, el tió sentí com en Joan deia a la seva mare:
- L'haig d'estimar molt, aquest tió. Deu haver patit molt per arribar a casa!

No hi ha res millor que l'amor d'un nen...

Dracs

 

Foguera de Sant Joan

Per Sant Joan tot el país s'omple de fogueres que recorden el solstici d'estiu... però -com sempre- a Nataú les coses s'expliquen d'una altra manera. Voleu saber què s'amaga rere el foc màgic de la nit de Sant Joan? Els Dracs de Nataú expliquen l'aparició del foc amb aquesta vella història, una història de...


                           
         DRACS
   
   Puig Deulofeu

           Dlof. 





Hi havia una vegada, ara ja fa tant de temps que ningú no en conserva la memòria, dos dracs que vivien al vell país de Nataú, es deien Funoac i Juloec i eren germans.
Funoac era el germà gran, un drac jovenet i eixerit que corria incansable rere el seu germanet petit, Juloec, que era un autèntic tro. 
Tots dos s'estimaven amb bogeria, el gran sempre volia omplir de petons el petit i el petit sempre volia fer tot el que feia el seu germà gran; però els dos dracs tenien molt mal geni i sempre s'estaven barallant per tot. La seva mare els havia de renyar constantment i s'entristia molt de veure que no eren capaços d'estar junts gaire estona sense sentir-ne els crits i els plors.
- Vindrà un dia -els deia severa- que voldreu estar junts i no podreu... Heu d'aprendre a compartir les vostres coses abans que això tan terrible pugui arribar a passar...

La seva mare els avisava...

 Funoac no feia gaire cas de les assenyades paraules de la seva mare. Juloec era com una joguina per a ell i, malgrat tot el que el feia enrabiar, estava segur d'estimar-se'l amb tot el seu cor.
Però va passar que, un dia, Funoac es va enfadar molt amb Juloec, el petit li havia trencat una de les seves joguines més estimades i com que tenia prou mal geni s'enrabià tant amb ell que tot el cos se li començà a tornar vermell.
Funoac estava tan enverinat de ràbia que no sabia ni el que es feia, tot el foc de la seva naturalesa -que havia restat adormit fins aquell moment- li pujà a la gola, enfurismat s'acostà a Juloec i li escopí una flamarada ardent del seu pitjor foc.

Es tornà tot vermell de ràbia.

 Juloec es va espantar tant que se li glaçà la sang a les venes i tot el cos escatós se li tornà de gel de l'ensurt.
Els dos germans es van mirar desconcertats. Va ser només un moment perquè, de seguida, el foc de Funoac començà a fondre el gel de Juloec. 
Els germans s'havien convertit en extrems oposats, el drac del foc i el drac del gel ja no podrien viure mai més junts tot i ser germans. S'havien de separar.

Es van transformar en foc i gel...

 Funoac, el drac del foc, se'n va haver d'anar a viure a una cova profunda al fons de les muntanyes.

Funoac, el drac del foc.

  
Juloec, el drac del gel, se n'anà als cims més alts, allà on el fred era tan intens que ningú no gosava acostar-s'hi.

Juloec, el drac del gel.

L'escalfor de la terra i el fred dels cims acolliren els dos germans des d'aquell dia, però aquells refugis no servien per alleujar la tristesa que sentien tots dos de no tenir-se d'un a l'altre.
Juloec es mirava les planes amb enyorança. De vegades, quan el fred hivernal ho permetia, baixava a fer una volta i el seu alè glaçat gebrava les aigües enllacades i els bassals que la pluja havia deixat al terra. Els nens eren els que més gaudien amb aquelles visites alades perquè hi trobaven una oportunitat de joc única.
Des del fons de la seva cova, sempre de lluny, Funoac s'ho mirava trist. Ell no podia acostar-se al gel i gaudir amb les rialles dels infants com ho feia Juloec. El fred intens feria la seva pell ardent amb la mateixa força amb què el seu alè havia començat a fondre la pell del petit Juloec aquell maleït dia... 
Funoac trobava tant a faltar el seu germà que hauria donat tots els seus tresors més valuosos per tal de poder acostar-se-li i tornar a compartir amb ell tots els seus jocs i aventures. Juloec no sabria mai com l'enyorava i com arribava a penedir-se de no haver-li dit mai com se l'estimava.

Els dos dracs vivien separats...

 Amb la calor, Juloec s'enlairava als cims i mirava les valls amb timidesa. Ell també enyorava el seu germà, però creia que Funoac era tan geniüt que segurament ni tan sols no es recordava d'ell...
Una nit molt calorosa, quan ja feia tot un any que s'havien separat, Juloec va veure tot de petits puntets de llum que s'escampaven arreu de les planes i les valls, s'hi podia resseguir el seu nom perfectament dibuixat enmig d'un cor ardent de foc.
Era la nit de Sant Joan i el que Juloec podia veure eren tot de fogueres incandescents i lluminoses que s'havien encès només per a ell. Funoac havia trobat la manera de fer-li saber que es recordava d'ell i que encara l'estimava. Juloec se sentí tan feliç que dues llàgrimes gelades li regalimaren coll avall per encrostar-se-li a la pell.

Un missatge amorós per Sant Joan.

A partir d'aquella nit somiosa i càlida, la vigília de Sant Joan, Funoac decidí que repetiria aquella gesta de forma periòdica, encendria per al seu germà tot de fogueres arreu del país, amb elles escriuria els missatges secrets que volia enviar al seu germà estimat perquè els llegís des dels cims més alts de les muntanyes més fredes.
El foc antic es perpetuà a través del temps i els vells rituals repetiren les traces misterioses que Funoac els donava secretament amb el seu foc interior. Gràcies a aquell foc, veritablement màgic, els dos germans havien retrobat la manera d'estar junts per uns moments, el foc de Sant Joan que encenia Funoac per recordar el seu germà els unia en un llaç que mai no els hauria d'haver separat, el de l'amor que es tenien i que perdurava més enllà del que havien arribat a ser. 

El foc màgic de Sant Joan.