Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris follets. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris follets. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de desembre del 2024

CALENDARI NATAÚ 2025

 Amb el mes de desembre arriba el moment de començar a pensar que l'any s'acaba i que hem de mirar endavant. A Nataú això vol dir calendari nou. I aquesta és la novetat que des del cor de la màgia volem compartir amb tots vosaltres.

Amb el desig que omplim de fantasia, de llum i de colors, molts colors, tots i cadascun dels nostres dies arriba el 

CALENDARI NATAÚ 2025

Com sempre podeu descarregar-lo clicant aquest enllaç:

 

CALENDARI NATAÚ 2025 

 

per imprimir-lo de la mida que més us agradi.

Des del cor de Nataú desitgem que la fantasia es faci un lloc al nostre dia a dia per alegrar-nos la vida i recordar-nos de viure-la amb la mirada més pura i brillant, la que tots tenim a dins.

Estic convençuda que l'actitud que tenim davant de les coses és la clau que ens permet viure-les de la millor manera possible i si aquest calendari us fa somriure quan el mireu ja teniu el camí dreçat cap a l'actitud que us farà més fàcil el camí. Si els contes de Nataú ens ensenyen alguna cosa és que els moments difícils se superen i sempre ens aporten algun aprenentatge important que ens serà útil a la vida, també ens ensenyen que les coses bones són un regal molt valuós i que s'han de viure amb tota la il·lusió, alegria i sorollosa felicitat que es mereixen.

Desitjo de tot cor que els vostres dies siguin ben plens d'il·lusió, alegria i moltes coses bones, un any més us agraeixo que m'acompanyeu al vell món de la màgia, amb llum, colors i molta, molta fantasia.

Bon any 2025!

Pau, amor i fantasia

Puig.

 

 

 

 

 

divendres, 12 d’abril del 2024

GOTES DE LLUM

 

En memòria d'un amic.

Hi ha persones que són com 

gotes de llum que ens inspiren a viure plenament i la seva llum no s'esvaeix encara que ja no hi siguin ...

Celebrem el seu pas per les nostres vides com el tresor més valuós amb un record enyorat.

 

De vegades ens encantem mirant alguna cosa que trobem especialment bonica amb la sensació que la veiem per primera vegada (per més que és possible que l'hàgim tingut al davant tot sovint), aquesta pausa especial que fem és un regal que ens fa adonar de la profunda bellesa de les coses que ens envolten. 

Si hi pensem una mica més ens adonem que és la mirada que hi posem, l'atenció i la devoció que li dediquem la que ens atrapa en un moment de contemplació que ens obre el cor i ens omple d'inspiració. Trobar aquesta mirada sensible i pausada ens posa en contacte amb el més essencial, la connexió que tenim amb tot el que ens envolta.

La bellesa ens envolta
 

A Nataú passa el mateix. Al vell país de la màgia hi viu un drac extremadament sensible que desconeix que rere la seva delicada sensibilitat s'hi amaga un poder enorme. La bellesa que l'envolta el sedueix tant que el seu poder adormit es desvetlla en forma de cristalls que són com gotes de llum carregades d'inspiració. 

Adonar-se que aquests cristalls poden ser un regal per a qualsevol que els contempli esdevé un nou descobriment per al jove Juloec perquè, de vegades, no som conscients del valor que té el que som capaços de fer...

Aquest és un conte ple d'inspiració i de bellesa... El voleu llegir? No us perdeu...                                 

 

 

GOTES                       DE 

LLUM

Puig Deulofeu

Dlof.



En Juloec, el drac del gel, se'n va anar a viure als cims del Nespiurí, els més alts que hi havia a l'est de Nataú. Feia molt de temps que havia pres aquella decisió, impulsat per les circumstàncies (podeu veure Dracs) i per la necessitat d'arrecerar-se dins un paisatge que fos semblant a la seva naturalesa gelada.

Al principi, en Juloec se sentia desterrat, lluny de tot el que li era conegut, engolit dins un ambient fred i solitari; però a poc a poc, el drac del gel va anar descobrint que els cims gebrats del Nespiurí amagaven tota la companyia i el consol que necessitava.

En Juloec va haver de buscar un lloc per viure

El primer que va enamorar en Juloec va ser el silenci que bategava dins del paisatge. La pau que s'hi respirava s'agermanava molt bé amb el temperament tranquil i sensible del drac del gel; però en Juloec descobrí, fascinat, que rere l'aparença silenciosa de l'entorn hi havia tot de ressons ocults i inadvertits que amagaven un esclat de vida vigorós i plural, el veritable batec del cor dels cims. Així, seduït per la promesa que s'amagava rere l'aparença de les coses, en Juloec descobrí en si mateix un afany d'explorar que l'impulsava a descobrir tots els misteris que l'esperaven per ser descoberts.

El drac del gel explorava incansable tots els racons d'aquell petit univers fet a mida. I descobria pas a pas que el silenci i la soledat no eren res més que un miratge que protegia el secret de l'existència d'una gran quantitat de criatures desconegudes.

En Juloec explorava la seva nova llar gebrada amb devoció

Solia contemplar l'albada a una balma llòbrega i humida amb una intensa sensació de pau, esperançat davant la promesa de llum que s'obria davant seu i que li tocava el cor amb delicadesa infinita. Havia descobert un dels espectacles més meravellosos que es podien contemplar als cims: l'aclaparadora bellesa que es despertava al seu voltant amb l'arribada del sol.

La llum i les ombres jugaven amb tot el que l'envoltava, les pedres, les fulles dels arbres, l'aigua dels rius... En Juloec admirava profundament la bellesa que desprenia tot en ser besat per la llum.

El drac esperava impacient la delicada besada de la llum puríssima sobre el gel que cobria les pedres cantelludes que l'envoltaven i es deixava endur per un sentiment pregon que es removia a dins seu en contemplar la bellesa que desprenien. I d'aquesta gran afició a contemplar la bellesa en va venir la descoberta d'unes criatures peculiars que gairebé ningú no coneixia a Nataú.

El drac del gel admirava la bellesa de les albades

Les Elmes eren criatures gairebé invisibles, de fet, només se'n podia endevinar la presència gràcies al rastre brillant que deixaven sobre les coses que petjaven ingràvides. En Juloec descobria punts brillants dins el paisatge gràcies a la delicada contemplació que feia de tot el que l'envoltava. Al principi, el drac del gel creia que els punts brillants que descobria responien al caprici de la llum amorosa que besava els objectes; però un dia descobrí que no era ben bé això.

Era un capvespre gris, amb un cel ennuvolat, opac i tan dens que semblava que s'hi pogués caminar per sobre. Tot semblava més apagat i indiferent del que solia, tot menys una pedra cantelluda que reclamava l'atenció del drac amb un esclat brillant i inesperat d'energia.

El drac s'hi acostà encuriosit. Malgrat la poca llum que hi havia, aquell fragment de dura roca reclamava la seva atenció d'una manera poderosa. En Juloec, parpellejà indecís, una pedra que brillava dins la foscor incipient desmentia que fos la llum el que feia tornar les coses vívides i brillants. Allò era alguna cosa més.

Hi havia un rastre de llum enmig de la foscor...

Emocionat, el drac del gel s'acostà a la pedra i l'observà amb atenció. Brillava intensament, com si desprengués tot de petites espurnes de colors capaces de donar vida a la dura roca. Mentre contemplava amb absoluta atenció aquella pedra, el drac començà a sentir una intensa olor floral que li recordà d'altres terres, enyorades i llunyanes. En Juloec sospirà extasiat per la rara bellesa del que tenia al davant, completament fascinat per l'experiència que vivia.

Aleshores passà. Sense saber com, l'alè gebrat del drac atrapà dins seu la delicada petjada que havia quedat impregnada sobre la roca en forma d'un cristall de gel.

El drac parpellejà com si es despertés d'un somni. Davant seu, suspès en l'aire, hi havia un cristall de gel que contenia tot el misteri que ja s'evaporava de la superfície cantelluda de la roca.

D'un sospir extasiat en sorgí un cristall de gel

En Juloec somrigué feliç. Desà el seu petit tresor cristal·lí a una balma i no passava ni un dia sense contemplar-lo meravellat. No era capaç de saber com s'ho havia fet per "crear" aquell objecte tan singular, li semblava un miracle que estava completament fora del seu control i del seu abast, però sempre que albirava una lluentor estranya dins del paisatge hi corria rabent per veure si es repetia el fenomen inexplicable que havia originat el cristall, el seu tresor més valuós.

Malauradament no hi va haver sort, cap altre cristall no va aparèixer màgicament del no-res davant seu per més brillantors que descobrís i contemplés. A poc a poc, el drac abandonà la idea de poder repetir la gesta i fins i tot, durant un temps, deixà de parar atenció als punts brillants que hi havia arreu dels cims.

Però la bellesa era tan seductora i en Juloec tan sensible que aviat recuperà l'afició a emmirallar-se en els racons brillants que descobria arreu. De fet, era com si la presència de les Elmes hagués augmentat des del dia que el drac ensopegà, com per casualitat, amb la seva miraculosa creació.

En Juloec buscava rastres brillants per tot arreu

En Juloec s'abandonà a la contemplació de les coses que més brillaven per la simple satisfacció que li produïen. Aquelles visions intensament belles sempre el transportaven amb les seves dolces fragàncies a d'altres terres on no havia estat mai, seduïen la seva imaginació i la seva fascinació per tot el que desconeixia de Nataú. Allò es va fer tan quotidià en ell que aprengué a sentir la presència de les Elmes allà on tot es tornava més brillant i bonic. A en Juloec li agradava sentir-se acompanyat d'aquelles criatures invisibles que removien la seva sensibilitat i el feien sentir tan feliç. Amb això sol, ja en tenia ben bé prou.

Les Elmes seduïen la seva sensibilitat

I va ser justament quan ja no intentava reproduir l'instant meravellós en què del seu alè n'havia nascut un cristall de gel prenyat de profunda bellesa, que el seu poder adormit, de nou, es despertà.

Sense saber per què ni com, en Juloec es trobà que alenava suaument sobre els objectes que brillaven i se'n desprenien cristalls de gel intensament bells. 

El drac els desava a la balma amb devoció, però ben aviat ja no n'hi cabien més i decidí deixar-los als llocs on havien nascut. Així, pensava en Juloec, tindria un record més viu encara de cada vegada que havia estat a prop de les seves invisibles amigues.

Tot s'omplia de cristalls intensament bells

Un dia, en Cutec, el drac de la terra, va seguir el seu instint cap als cims del Nespiurí. Seguia els seus camins laberíntics sota terra (podeu llegir La capsa dels laberints ) i sentia que alguna cosa el cridava cap a l'est.

Quan en Cutec emergí del seu forat terrós sentí una esgarrifança de fred. El paisatge que l'envoltava refulgia amb els colors que la llum del sol regalava, però hi havia alguna cosa més...

- Són cristalls... -mussità el drac bocabadat mentre escampava la vista- Quina meravella! Això sí que és un tresor inesperat!

El drac de la terra, que també era conegut com el drac dels tresors, contemplava els cristalls completament seduït per la delicada i infinita bellesa del poder que els bategava a dins. De sobte, s'adonà que una mirada furtiva l'observava amb atenció.

- Em pregunto qui deu ser el responsable d'aquestes obres d'art... -va dir en veu alta. 

En Juloec es remogué inquiet al seu amagatall. La seva natural timidesa frenava l'impuls d'acostar-se a en Cutec i la por, disfressada de desconfiança, el mantingué en silenci mentre observava en Cutec amb molta atenció.

- Són cristalls... -es va sorprendre en Cutec

El drac de la terra sabia que un altre drac era a prop. Ho podia notar, però també s'adonava que en aquella criatura hi bategava una sensibilitat extrema, tan vulnerable i fràgil com l'aparença d'aquells cristalls. El drac de la terra assentí en silenci mentre reflexionava sobre aquelles coses.

- Aquests cristalls... -començà a dir com si parlés sol- em recorden molt els meus tresors. Encara recordo quan vaig començar a descobrir-los per tot Nataú. Em divertia molt! Però per més valuosos que fossin mai no hauria esperat que encara ho poguessin ser més... No va ser fins que vaig començar a regalar-los que no vaig descobrir el veritable goig que representaven per a mi.

En Juloec escoltava amb atenció cada paraula, tenia els ulls negats de gebre, amarats d'enyor i melangia. Sortí a poc a poc del seu amagatall i es quedà en silenci davant d'en Cutec.

- Sabia que eres a prop... -va dir en Cutec feliç- Jo sóc en Cutec, el drac de la terra... -es presentà- I tu? Com te dius?

- Juloec... -mussità el drac del gel.

En Cutec somrigué comprensiu.

- Sens dubte havies de ser un drac molt especial per crear un tresor com aquest! -ponderà entusiasmat.

En Juloec abaixà el cap, avergonyit.

- Només són cristalls... -va dir amb un fil de veu.

 

- Només són cristalls... -va fer en Juloec

En Cutec somrigué amistós.

- Només cristalls... -mussità reflexiu- Juraria que tenen alguna cosa més...

Una espurna de llum travessà la mirada d'en Juloec.

- Tinc raó, oi? -somrigué en Cutec perspicaç.

En Juloec acotà el cap, vergonyós.

- És per les Elmes... -confessà.

- Les Elmes... -incità en Cutec.

- Bé, jo en dic així... des de fa molt que sento que hi ha unes criatures màgiques que són pràcticament invisibles... Elles toquen les coses i les transformen... com t'ho diria? Les tornen més brillants, més boniques.

- Criatures invisibles, dius? -s'hi interessà en Cutec.

- No t'ho creus, oi? -desconfià en Juloec, ferit.

En Cutec se'l mirà amb tendresa.

- És clar que m'ho crec! -assegurà- No tot el que existeix es pot veure amb els ulls! De fet, SENTIR gairebé és més important que veure... -reflexionà.

En Juloec assentí convençut.

- De vegades gairebé em sembla que les veig, és... no sé, com si fossin transparents, però el que més em fascina són les olors que fan i com brilla tot el que toquen, és com si hi hagués espurnes de colors brillants d'una bellesa infinita, plenes d'olor i sensacions...

- Et transporten a d'altres terres... -suggerí en Cutec.

- A tot de coses que no he viscut ni he vist mai...

Les Elmes són criatures màgiques gairebé invisibles

En Cutec somrigué feliç.

- I la devoció amb què ho vius et permet atrapar el rastre de tot això en uns cristalls meravellosos i màgics... -resumí el drac de la terra.

- Màgics? -se sorprengué en Juloec.

- Crec que el teu poder i el de les Elmes s'alia dins els teus cristalls per contenir un poder meravellós... La bellesa que elles regalen i la teva sensibilitat, l'amor que sents per aquesta bellesa, et permeten atrapar a dins dels teus cristalls el poder de la creació... -ponderà- Qualsevol que contempli els teus cristalls en traurà un gran profit! Contenen la inspiració necessària per fer realitat qualsevol cosa... t'ho imagines? -sospirà- Quin regal!

Es mirà en Juloec llargament, era un drac jove, semblava desconcertat per tot el que li explicava sobre els cristalls.

- La contemplació de la bellesa és profunda en tu... per això pots veure les Elmes... -va dir corprès per la mirada tendra del drac del gel- Tens un do meravellós. Un poder únic -afirmà rotund-. Però ets molt jove... i ja veig que no n'ets gaire conscient...

Va somriure amistós.

- Tots els dracs tenim un do o altre... -assegurà- i tu tens aquest do...

Es mirava els cristalls completament seduït pel que hi descobria.

El teu poder es manifesta a través dels cristalls, ells poden inspirar qualsevol que els contempli a seguir el camí que el seu cor desitgi fer, l'espurna d'un impuls com aquest és veritablement màgica.

La inspiració ens impulsa a crear coses meravelloses...

En Juloec contemplà els seus cristalls en silenci. Després d'una estona, va dir:

- Si això fos veritat... -sospirà- Sempre he sentit que eren especials... però em pensava que només ho eren per a mi. Com si el batec que hi noto fos un ressò del meu propi cor... De veritat creus que podrien fer per algú altre tot això que dius?

Semblava incapaç de creure-ho.

- N'estic completament segur -assegurà en Cutec-. Serien un tresor molt valuós per a qualsevol. I, creu-me. Jo, de tresors, en sé un un niu!

El drac dels tresors reia. En Juloec va mig somriure.

- Seria bonic regalar inspiració als altres... -va fer somiador- Les Elmes en regalen a tothom que sàpiga veure la bellesa...

. La inspiració és l'esca que encén les millors aventures de la vida -afirmà en Cutec-. Els cors adormits somien en silenci... -assegurà- cal despertar-los per fer-los bategar amb força, plenitud, alegria. Cal despertar-los per viure!

El regal de la inspiració és un impuls cap a la vida

La vitalitat encomanadissa d'en Cutec serví per dibuixar un somriure a la cara d'en Juloec.

- M'agradaria que fos veritat... -sospirà- però...

Semblava indecís.

En Cutec se'l mirà en silenci, de sobte, se li acudí una idea.

- Saps què? No cal que te'm creguis de res.

En Juloec se'l mirà sorprès.

- Conec algú que et pot confirmar fil per randa tot el que t'he dit sobre el teu poder.

En Juloec engrandí els ulls, incrèdul.

- Es tracta d'un Mestre dels Talents! -ponderà en Cutec- El conec de fa molt... -sospirà- de fet, vaig ser jo qui li va descobrir a ell el seu do -va riure nerviós-. Però no em facis cas a mi. Creu-me, ell sap exactament el talent que s'amaga al cor de totes les criatures... ( podeu veure El caçador d'estels ) Et sembla que el podríem anar a veure?

En Juloec hi rumià una estona.

- Un Mestre dels Talents? -va fer amb timidesa.

En Juloec semblà dubtar una mica, però de seguida decidí:

- T'hi acompanyaré. Vull saber quina mena de poder és aquest que dius que tinc. Després de tot... -va somriure amb timidesa- tots servim per una cosa o altra, oi?

En Cutec va somriure obertament.

- I tant! -va fer feliç.

I tots dos s'encaminaren cap al cau d'en Quelet, el vell Mestre dels Talents. (podeu veure El follet desmemoriat )

De vegades ens cal un Mestre dels Talents per aprendre el valor que tenen les coses que som capaços de fer.










dimarts, 13 de febrer del 2024

AMORETES

 La mirada que posem a les coses és la que determina el sentiment que ens envaeix en contemplar-les. 

Sempre m'ha sorprès l'alegria que sento quan veig una papallona, la seva delicadesa, la bellesa dels seus colors i la gracilitat del seu vol són coses que sempre em meravellen. 

 

Aquesta mirada amorosa que som capaços de posar sobre les coses petites que ens envolten és la mateixa mirada dels infants que descobreixen el món a cada moment i se'n meravellen a cada pas. No cal dir que a Nataú aquesta mirada ingènua i amorosa és la que totes les criatures màgiques que hi viuen saben posar en joc a l'hora de viure.

És per això que no ens ha de sorprendre la profunda emoció que les criatures màgiques senten davant els miracles de la natura.

Aquesta és la història d'un follet anairuc molt especial perquè fàcilment el podríeu confondre amb una papallona... I és que la màgia sura rere totes les coses per fer-nos mirar amb uns ulls nous tot el que ens envolta.

Acompanyeu en Papalloneta per evocar un dels moments més dolços que recorda... voleu saber quin?

No us perdeu...


 

 

 

AMORETES 

PUIG DEULOFEU                     

Dlof.





- Jo una vegada vaig conèixer una fada... -va fer en Papalloneta tot fatxenda.

Els altres follets anairucs se'l van mirar amb els ulls ben rodons, sabien que en Papalloneta era el follet que explorava més tots els racons del jardí, però es malfiaven de les seves històries fantàstiques sense saber si se les podien acabar de creure o no.

En Papalloneta se'ls mirà de reüll, li agradava explicar les seves vivències i esperava que la seva afirmació inicial hagués despertat en els seus amics la curiositat natural que tots els follets sentien davant dels contes i les aventures. Quan li semblà que ja els havia fet gruar prou es decidí a explicar-los una història que li havia passat ja feia molt de temps.

- Jo vaig conèixer una fada...
 

Un dia en Papalloneta passejava pel jardí tot ensumant les fragàncies encisades de les primeres roses primaverals, havia explorat un racó de pati nou que s'omplia de poncelles prometedores i aromes penetrants que l'havien atret poderosament.

Prop d'una ruda fenomenal hi creixia un arbret eixerit que rebrotava amb força després d'un hivern gebrat que l'havia despullat de totes les seves fulles. Allà va ser el primer cop que en Papalloneta la va veure.

Era una visió tremolosa i delicada, vaporosa i irreal que s'asseia gràcil entre les branques delicades del magraneret del jardí. Tenia un vestit transparent que s'embellia amb les fulles minses del magraner i una cabellera de fils d'or que s'allargaven cap al terra deixant-se pentinar pel vent.

- Era la visió més bella que he tingut mai... -assegurà en Papalloneta.

- I com es deia? -demanà de seguida en Saltironet fent un bot impacient.

- Es deia Einú i era una fada -assegurà en Papalloneta emfàtic.

-Una fada... -exclamaren els altres follets anairucs vivament impressionats pel relat.

- I com es deia? -preguntà en Saltironet.
 

L'Einú s'havia enamorat de la fragilitat d'aquell magraneret ferit pel fred de l'hivern passat i com que era molt conscient que la seva presència màgica tenia un efecte vivificador sobre totes les coses visità el seu nou amic vegetal amb una constància admirable per tal de reviscolar-lo. Restava amb una paciència infinita al costat de l'arbre per tal que el miracle de la vida es renovés al seu cor adormit amb més força.

L'Einú acaronava dolçament les fulles minses del magraner que rebrotava i ho feia amb una delicadesa tan amorosa que en Papalloneta s'extasiava mirant-se-la d'amagat rere les branques ufanoses i intensament perfumades de la ruda.

- No m'hi podia resistir... -feia en Papalloneta- Si l'haguéssiu pogut veure...

En Feliç sospirà enamoradís i en Picarols repicà alegrement amb el cap i els peus per demostrar l'entusiasme que sentia davant d'aquella història tan tendra.

L'Einú acaronava les fulles...
 

En Papalloneta espià molt de temps la presència d'Einú abans no gosà parlar-li, els follets anairucs podien arribar a ser molt tímids i les fades els resultaven tan encisadores que sovint en tenien prou d'espiar-les d'amagatotis.

- Va ser ella qui em parlà... -confessà en Papalloneta mig avergonyit.

- Quina veu feia? -demanà en Picarols. (Sobre en Picarols podeu veure el conte Desitjos)

- Com parlava? -féu en Fullaraca. (sobre en Fullaraca podeu veure el conte Viatges )

- Era... era com una cançó, com la cançó més dolça que pogués cantar en Dolç -explicà en Papalloneta. (sobre en Dolç podeu veure el conte Cançons )

- Una veu dolça, dolça, dolceta... -cantussejà en Feliç. (Sobre en Feliç podeu veure el conte Felicitat )

- Parlava com si fos una cançó d'en Dolç...
 

L'Einú feia temps que sabia que en Papalloneta l'espiava d'amagat i ella també s'entretenia a contemplar les ales acolorides i radiants que ell tenia, unes ales que prenien de l'entorn tota la llum i els colors que més el podien afavorir. 

En Papalloneta era un follet especial, no només perquè podia volar, sinó perquè es podia confondre molt fàcilment amb les veritables papallones i només una fada com l'Einú podia descobrir en el borrissol que li creixia dalt del cap un tret prou revelador per saber que era un follet anairuc.

L'Einú admirava les ales del follet...

- Què et va dir? - demanà curiós en Trapella. (Sobre en Trapella podeu llegir el conte Dolenteries )

- Sí, sí, què et va dir? -afegí en Fart de seguida.

- Em va explicar moltes coses del món de les fades, de com eren i com vivien, de perquè s'amagaven i perquè es deixaven veure... Els misteris de les fades són encisadors com elles, però el que més m'agradà va ser el que em va dir perquè no m'oblidés d'ella quan marxés del jardí.

- Què et va dir? -demanà en Fullaraca emocionat.

- Què? Què? -s'hi afegiren els altres.

En Papalloneta se'ls mirà enyoradís i recordà les paraules d'ella:

- Saps quin fruit donarà aquest arbret? -li havia dit- Farà magranes... i saps de quin color són per dins les magranes? Són vermelles com un cor que batega sense descans i que s'ofereix en cada gra com un meravellós regal d'amor que ens fa la vida. A partir d'ara vull que les magranes et recordin a mi perquè el meu cor també batega per oferir-se al món amorosament com fem totes les fades. Aquest és el record que et deixo com a penyora perquè no t'oblidis de mi.

I amb una delicadesa infinita la fada acaricià les fulles de l'arbre fent-les estremir amb la llum més pura. En Papalloneta s'emocionà amb aquella amoreta tan dolça que li oferia la fada i li va voler regraciar.

- Em va explicar moltes coses...

- Les magranes són com tresors... -va fer amb timidesa-. I protegeixen el que tenen a dins com un secret molt valuós de la mateixa manera que les fades amagueu els vostres secrets al món... A partir d'ara seran el meu tresor. No t'oblidaré -va prometre movent l'aire amb un batec d'ales feliç.

I tots dos es van mirar en silenci deixant que l'enyor els omplís la mirada abans i tot de dir-se adéu.

Des d'aquell dia en Papalloneta procurava passar a prop del magraner per veure'l créixer esponerós i fèrtil. I va venir el dia que l'arbre fruità tal com havia dit la fada i quan alguna magrana s'esbatanava rogenca i temptadora el follet s'hi acostava amorosament i n'acariciava els grans amb delicadesa per recordar la seva amiga.

Els miracles sempre apareixen en el silenci profund de les coses més petites i aquell va ser el secret que en Papalloneta compartí aquell dia amb els altres follets anairucs.

Els miracles sovint s'amaguen al cor de les coses més petites



dilluns, 29 de gener del 2024

VIATGES

 A la meva estimada amiga Laura, 

Els paisatges conserven la memòria d'aquells que els han estimat.

 

Vaig créixer als peus del Montseny mirant amb ulls somiadors les boires i nuvolades que s'hi enganxaven com una seductora promesa plena de misteri i aventures. Deixar-se seduir pels paisatges que un estima és sempre una gran font d'inspiració, la bellesa ens convida a viure i a explorar els secrets que s'amaguen rere les coses...

El meu estimat Montseny
 

A Nataú passa el mateix i les criatures sensibles que habiten el vell país de la màgia viuen completament enamorats de la bellesa que els envolta.

Ara fa una desena d'anys vaig deixar anar, al meu Sant Celoni natal, una de les persones que més he estimat a la vida, el meu pare. En memòria seva vaig obrir aquest blog per donar-li un espai de llum i de puresa on viure per sempre convertit en el meu dolç i estimat follet desmemoriat, en Quelet. (podeu veure el primer dels contes d'aquest blog: El follet desmemoriat ). Nataú celebra el seu desè aniversari amb el cor enamorat dels somiadors que mai no renunciem a la mirada infantil que encara posem sobre les coses. I què podria ser millor per celebrar la vida i la fantasia que el conte d'un somiador viatger?


El voleu conèixer? No us perdeu el delit viatger d'un dels follets anairucs més inquiets: en Fullaraca ...

 


 

VIATGES

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 

De tots els follets anairucs el més inquiet i belluguet sempre havia estat en Fullaraca.

Havia arribat al pati sense fer soroll i sense cridar l'atenció. No era com qualsevol altre follet i no només pel seu aspecte; cap dels seus companys no havia viatjat tant com ell, ni tan lluny. Fins i tot en Papalloneta, fatxenda i orgullós com era, havia de reconèixer la seva derrota davant l'afany viatger d'en Fullaraca i escoltava embadalit les seves històries increïbles sobre llocs on les seves ales no l'havien pogut fer arribar mai.

La manera de viatjar d'en Fullaraca només era possible gràcies a la seva amistat amb l'Uten, el drac del vent, al qual es lliurava confiadament sempre que volia canviar d'aires. El cos d'en Fullaraca era tan lleuger que no suposava cap càrrega per al poder portentós de l'Uten i el seu aspecte vegetal no sorprenia aquells que el veien volar àgilment empès pel vent més enllà del que s'haurien sorprès de veure volar la fulla d'un arbre.

En Fullaraca es deixava portar pel vent d'Uten...

 El cos d'en Fullaraca era, efectivament, molt semblant a les fulles, en tenia tot el cos cobert i es transformaven en un calc perfecte dels colors que l'envoltaven anés on anés a parar. En Fullaraca es deixava anar dòcilment sobre les fulles seques dels patis o entre el fullam profús dels arbres, no tenia gaire manies ja que la seva habilitat a l'hora de disfressar el seu aspecte discret era tan gran que no temia gens ser descobert pels ulls indiscrets dels homes, de qui tots els follets sense excepció s'amagaven de manera tenaç.

En Fullaraca es camuflava entre les fulles...

En Fullaraca havia estat al massís de Nesí, unes muntanyes llunyanes que reunien al seu cor encimat les espècies més exòtiques d'arbres i plantes de tot Nataú.

- És com un paradís -explicava sempre extasiat-, allà he pogut assajar les disfresses més lluïdes per a la meva pell i hi he vist un gegant, desconegut a aquestes contrades, que s'hi va adormir ja fa molt molt de temps...

La fascinació que els follets anairucs sentien pels gegants era enorme, els agradava sentir-ne explicar històries i els imaginaven amb veritable delectació. Molt pocs follets anairucs havien pogut veure mai un gegant, ni que fos adormit, i l'admiració que tots sentien per en Fullaraca augmentava amb la narració d'aquelles històries fantàstiques del llunyà Nesí.


 

En Fullaraca havia vist un gegant!

- El cim més alt és conegut com el Turó del gegant dels núvols, un tal Amó que voltava pel massís fa molt de temps, abans que en Baiò, el drac de la boira, comencés a adormir gegants (podeu llegir La màquina de fer boira ).

Es deia que l'Amó era responsable de les formes que encara avui tenia tot el massís de Nesí. Era un gegant vell i rondinaire que ensopegava per tots els racons i clavava els genolls al terra amb tanta força que havia obert tot de valls profundes al cor de les muntanyes. Aquelles valls atragueren ben aviat els cors afamats dels homes i el pobre gegant de Nesí s'anà exiliant cap als cims més alts, espantat dels sorolls i dels ginys dels homes, capaços de foradar les roques més dures i esventrellar les muntanyes per fer-hi pobles cada cop més grans.

 

El gegant s'espantava de les màquines i dels sorolls...

Ja abans d'adormir-se definitivament - continuà el follet -, l'Amó s'endormiscava al pic més alt del massís, un cim orgullós que estava cobert de núvols foscos i amenaçadors. La presència d'en Julpà, el drac de la pluja, i d'en Baiò, el drac de la boira, als cims feia companyia al vell gegant... No us n'heu d'estranyar tant... -afegia en veure les cares sorpreses dels seus amics- recordeu que en Baiò encara no havia decidit castigar els de la seva espècie amb un son profund, de fet, jo diria que el drac de la boira i el vell Amó eren molt bons amics i per això en Baiò ajudava el gegant a amagar la seva presència i fer que els homes es miressin amb suspicàcia els cims, demanant-se quina mena d'atracció exercien sobre aquells núvols i boires persistents. La companyia dels dracs ajudava l'Amó a allunyar la gent de la seva llar i a reposar de les cuites humanes plenes de presses i enrenous.


En Julpà i en Baiò protegien els cims de la gent..
 

Arribà un dia que el gegant dels núvols s'adormí definitivament i el seu cos es transformà en una part essencial del paisatge que tant havia estimat. Aquell dia en Baiò i en Julpà s'alçaren dels cims i deixaren veure l'espectacle que l'Anú, el drac de la neu, havia estès sobre els cims per acomiadar-se del vell gegant. El drac de la neu havia cobert la pell del gegant amb una capa fina i blanca que en dissimulava la presència enmig del paisatge nevat. El cos del gegant es reconcilià amb la terra i sobre les espatlles adormides hi cresqueren arbres gegantins i espectaculars que atreien els núvols amb la mateixa força amb què ho havia fet l'amistat del gegant amb els dracs. Aquell cim espectacularment bell restava sempre ben protegit per en Julpà, en Baiò i l'Anú que procuraven donar pau a un indret encisat com els somnis que devia somiar el vell Amó.

 

Els dracs dissimulaven la presència del gegant adormit als cims...

 - És el lloc més bonic on he estat -assegurava en Fullaraca-. I si mai l'Uten torna a bufar cap a les muntanyes de Nesí li demanaré que se m'emporti amb ell per tornar a sentir la pell coberta dels colors més vius i encalmats que he pogut vestir mai.

Tots els follets anairucs assentien completament seduïts per les imatges suggerides per la veueta silenciosa d'en Fullaraca, li miraven el cos farcit de fulles i gairebé se sentien capaços de reconèixer-hi els tons preciosos dels cims de Nesí.

En Fullaraca inclinà dolçament el caparró semblant a una poncella d'ulls estrellats i somrigué somiador als seus amics, gràcies a ells recordar es feia gairebé tan dolç com viure i lentament la seva pell vegetal s'anà transformant en allò que la viva imaginació dels follets ja havia fet possible en escoltar el seu relat.

Recordar és gairebé tan dolç com viure i el que s'estima sempre té un lloc a la memòria.

 

dijous, 28 de desembre del 2023

CALENDARI NATAÚ 2024

 Ja el tenim aquí!

Arriba a Nataú el calendari del 2024!
Un calendari farcit d'històries, colors i molta fantasia que us vol acompanyar cada dia d'aquest nou any que ben aviat encetarem.

 

 

Des de Nataú volem fer-vos arribar aquest regal des del convenciment que a la vida les petites coses són les que fan de brúixola i d'àncora cap a la felicitat.

Aquí teniu una cosa petita que us convida a somriure i a somiar, a deixar-vos inundar per la ingènua felicitat que sura a tot l'univers màgic de Nataú.

 

Aquest és el calendari de Nataú del 2024, com sempre, en podeu triar dues mides per descarregar-lo lliurement i imprimir-lo:

 

Calendari Nataú 2024 dinA4 

 

Calendari Nataú 2024 dinA3 

 

Espero de tot cor que us agradi molt el Calendari (si és així no dubteu a fer-m'ho saber, m'encantaria llegir-vos!) i també espero que en gaudiu tot l'any!

Sempre m'impulsa el desig de fer el món una mica més amable i amorós amb els meus contes i també amb els calendaris que faig a partir de les meves il·lustracions i ho faig perquè estic convençuda que és això el que tots ens mereixem. Que la llum, els colors i l'alegria ens acompanyin tot l'any.

Bon 2024

Pau, amor i fantasia.

Puig









divendres, 13 d’octubre del 2023

DOLENTERIES

La vida sempre ens sorprèn i, de vegades, passen coses que no ens sabem explicar.

Acostumen a ser coses petites que no surten o no són exactament com esperem i que ens poden fer enfadar i tot.

 


A Nataú passa igual, però al vell país de la màgia aquest tipus de coses serveixen per despertar l'atenció i descobrir la màgia que s'amaga al darrere d'aquests fets inesperats.

Mirar la vida amb un somriure i obrir la porta a la imaginació com a explicació del que ens destorba és un do que podem practicar i que ens ajudarà a ser una mica més feliços.

No us perdeu "Dolenteries", una història que podeu recordar quan les coses no surtin gaire com voleu...

 

 

 

DOLENTERIES   

Puig Deulofeu

Dlof.

 

 

 


Ullades de sol travessaven  els núvols com si volguessin estripar el llenç opac que formaven dalt del cel. En Misnòs, el drac dels somnis, contemplava aquella llum amb un tel melangiós a la mirada. Un record fugaç s'imposà i el va fer somriure, era el record d'un vell amic a qui feia temps que no veia.

De tots els follets anairucs, recordà somnolent, el més entremaliat era, sens dubte, en Trapella. Se n'explicaven moltes aventures, però cap de tan sonada com la que va compartir amb aquell drac misteriós que en Misnòs enyorava, un drac que era tan aficionat a les bromes com el petit follet.

 

En Misnòs, el drac dels somnis, enyorava el seu amic Baslè


En Trapella feia temps que vivia a la vall de Senet i s'entretenia com qualsevol altre follet. Li agradaven molt els gats i, sobretot, li agradava convertir-los en les víctimes de les seves bromes i jocs esbojarrats.

Un dia va arribar a la vall un foraster desconegut i burleta que tenia tantes ganes de jugar com ell. Es deia Baslè i era el drac invisible.

Com que ningú no el veia, en Baslè podia espiar-ho tot sense fer gaire fressa, sovint ho aprofitava per embolicar la troca, riure i divertir-se una mica. A en Baslè li agradaven força els follets, els trobava entretinguts i curiosos. 

Explorant la vall, el drac descobrí les activitats d'en Trapella. El follet li cridà molt l'atenció pel seu posat burleta i maliciós, ple de sornegueria, li semblà que el follet sempre acabava fent exactament el contrari del que s'esperava que fes.

En Baslè, el drac invisible, espiava en Trapella
 

En Baslè observava els seus jocs. En Trapella ho explorava tot com si anés a caçar alguna cosa. Quan veia algun gat que s'estirava a l'herba mandrosament buscant l'escalfor del sol se li il·luminava la mirada i corria a enfilar-s'hi per estirar-li el pèl amb totes les seves forces. Quan el gat reaccionava ell fugia d'un bot i reia ben content, s'arraulia un moment a l'herba per amagar-se i tornar-hi de seguida. Quan es cansava d'allò s'estirava a prendre el sol sense deixar d'espiar el gat a qui havia empipat. Quan veia que dormia ben relaxat s'hi tornava a enfilar i començava a passejar-se-li pel llom de quatre grapes per fer-li pessigolles i molestar. Quan el gat ja no s'aguantava més i començava a gratar-se ell saltava a terra i se'l mirava ben content. S'asseia al solet a contemplar-lo fins que el veia endormiscar-se novament, aleshores en Trapella xiulava ben fort a l'orella i l'espantava tant que se'l veia fugir com un esperitat cap a qualsevol altre racó més tranquil.

Però el follet de seguida trobava algú altre amb qui entretenir-se. Hi havia dos gatets petits que jugaven a barallar-se. Allò era una delícia, eren tan divertits! El follet se'ls mirava embadalit mentre ballava feliç enfilat al bri d'herba més alt que trobava per no perdre-se'n cap detall.

En Baslè s'ho mirava tot enriolat, ell també s'ho passava bé mirant els jocs dels gatets i en Trapella li semblava un follet eixerit i força divertit.

En Baslè s'ho mirava tot enriolat...
 

Un dia en Trapella va sentir arribar unes persones que semblaven jardiners, els espià d'allò més encuriosit perquè es preparaven per ruixar alguns arbres malalts. En Trapella es mirà el bidó que feien servir amb uns ulls rodons com taronges i una rialla sinistra a la cara.

Esperà pacient que els grans marxessin i saltà a sobre del bidó. Com que era tan petitet, en Trapella no pesava prou per fer caure el bidó com pretenia, però com que era molt llest començà a cridar l'atenció d'una gata vella que corria per allà i aconseguí fer-la acostar. No hauria passat res si en Trapella no li hagués arrencat un pèl de la cua just en el moment que la gata era més a prop del bidó. Entre salts i mèus espantats el bidó va caure, amb tan mala sort que el contingut va vessar-se i es va embassar sobre el terra.

El bidó va caure al terra...
 

En Trapella ja estava satisfet i s'oblidà de la malifeta per maquinar una altra distracció. Va veure els gatets petits que el feien riure tant i decidí entretenir-se a fer-los seguir una fulla que movia amb gran esforç.

Els gatets seguien la fulla misteriosa amb curiositat, quan li saltaven a sobre la fulla no es movia, però quan menys ho esperaven tornava a prendre vida.

Això durà fins que un dels petitons es fixà en el bassal que havia rajat del bidó i s'hi acostà tot encuriosit. El seu amic el seguí de seguida, disposat a ensumar i beure el líquid verinós que encara contenia.

En Trapella s'emmurrià quan va veure que havia perdut l'atenció dels gatets, però era tan inconscient que no s'adonà del perill que corrien.

En Trapella jugava amb els gatets...
 

En Baslè, espieta com sempre, s'afanyà a agafar una mànega i obrí l'aixeta de seguida. L'aigua començà a sortir amb força contra el gatet que va fugir corrents de la ruixada. Aquell fet inesperat va fer esclatar de riure en Trapella que aplaudia i saltava d'alegria en veure una mànega que s'aguantava sola en l'aire per remullar el gatet.

En Baslè arrufà les celles perplex, en Trapella no s'havia ni adonat que l'aigua que contenia i que havia vessat del bidó no era bona per beure i seguia rient i rient sense pensar res més que en les ganes que tenia de divertir-se.

- A veure si això també t'agrada! -digué el drac mentre dirigia l'aigua contra el petit follet inconscient. En Trapella sortí disparat pel raig d'aigua, en sofrí l'impacte com una bufetada ardent a la pell que li estroncà les ganes de riure. Va caure de cul a terra amb el gest torçat, tenia el cos masegat i els ulls plorosos per l'ensurt.

En Trapella sortí disparat pel raig d'aigua...
 

En Baslè se li acostà amb la mànega a la mà i va dir:

- Després de les rialles venen les ploralles... per riure de gust el millor és començar per un mateix!

I dient això alçà la mànega i es ruixà a si mateix, mentre l'aigua li amarava la pell, en Trapella va ser capaç de poder veure el misteriós drac invisible que li somreia amb complicitat.

El petit follet començà a aplaudir amb entusiasme mentre reclamava:

- Hi tornem? Hi tornem?

En Baslè es va fer visible sota l'aigua...
 

Però en aquell moment la mànega que sostenia en Baslè va caure a terra, el drac es va fer fonedís i el follet anairuc el buscà amb la mirada completament desconcertat; de seguida, però, va sentir veus que s'acostaven i va córrer a amagar-se.

- Què és tot això? -van dir- L'aixeta oberta, el bidó pel terra, tot escampat! Sembla cosa de follets!

En Trapella reia de l'acudit i mentre espiava els grans va sentir la pell humida del drac al seu costat, se'l mirà sense poder veure'l i li va somriure quan sentí que ell li feia una carícia a la galta que servia de comiat.

El follet s'allunyà d'allà fent saltirons mentre entonava una cançoneta feliç, havia fet un amic tan sorprenent que ja mai no va deixar de buscar-lo per tot arreu on anava per si podia tornar a jugar una altra estona amb ell. Sens dubte, en Baslè era el drac més divertit que havia conegut mai.

Els amics fan la vida més bonica.