El caçador d'estels

La fascinació pels estels parla molt del temperament somiador i sensible de les persones... 
A Nataú passa el mateix.
En Getet se sentia secretament atret pels estels, però només la lúcida inspiració del seu vell amic Quelet li revelà un destí que no hauria somiat mai seguir...
Voleu descobrir els secrets d'aquesta meravellosa història?
Aquí la teniu...

A la Mariona i la Jordina, que els estels vetllin sempre els seus somnis...

EL CAÇADOR

   D'ESTELS 

Puig Deulofeu

       Dlof.








Feia temps que en Quelet i en Getet es feien mútua companyia. En Quelet, el vell Mestre dels Talents, solia reposar plàcidament al solet mentre el seu jove company endreçava, traginava i conservava les valuoses capses de records que tots dos feien per preservar els records del vell Mestre. (*)
S'avenien força i la convivència es feia fàcil entre ells. De nit, en Getet solia desempolsegar algun record amagat a una d'aquelles capses màgiques i tots dos gaudien de la llum màgica de tota una vida feta d'imatges somioses. En Quelet es quedava adormit amb un somriure als llavis i en Getet contemplava amb ulls amorosos el cel estelat que esperonava els seus propis somnis.
(* podeu llegir-ne la història al primer conte d'aquest blog : el follet desmemoriat)

De nit, contemplaven vells records oblidats...

Una d'aquelles nits que en Getet contemplava el cel estelat amb aire meravellat, el follet se sorprengué de sentir la veu profunda d'en Quelet que li parlava. El vell follet se'l mirava amb atenció, com si el veiés per primer cop.
- Em sembla -va dir-, que tens un lligam molt especial amb els estels.
La seva veu semblava una carícia, els seus ulls li travessaven l'ànima.
- Sempre m'ha agradat molt mirar-me'ls... -va fer en Getet confós.
- És més que això -va fer en Quelet inspirat- el teu do hi té a veure. La llum dels estels fugaços amaga secrets que només tu pots protegir...

- Tens un do... i té a veure amb els estels...

En Getet escoltà el seu Mestre completament fascinat. Era el primer cop des que s'havien trobat que el Mestre dels Talents revelava el seu poder adormit, oblidat. En Getet havia descobert la naturalesa del seu poder a través dels records amagats a les capses màgiques, sabia que en Quelet era un Mestre dels Talents, capaç de llegir al cor dels altres el do ocult que s'hi amagava; però en Getet no havia vist mai en acció aquell do tan meravellós i dubtava si aquelles paraules misterioses descobrien una veritat oculta sobre ell mateix.

En Quelet era un Mestre dels Talents.

- No us entenc, Mestre Quelet... -va fer emocionat- Què voleu dir?
- No ho sé pas, fill meu... -va dir el vell follet novament emboirat per un tel d'apatia- Ets molt jove i eixerit, què hi fas aquí?
En Getet se'l mirà desconcertat.
- Quelet -digué preocupat-, us acompanyo, com sempre...
En Quelet sospirà llargament amb aire absent.
- No cal companyia per seguir un estel...

- Què hi fas aquí?

La seva veu era gairebé un sospir, en Getet allargà els ulls cap al cel, com si alguna cosa allà dalt el cridés amb una força desconeguda; quan tornà a mirar el seu amic s'adonà que dormia profundament. S'alçà en silenci i anà a buscar-li una flassada, després d'acotxar-lo amorosament s'assegué a prop seu deixant-se perdre novament en la foscor acollidora del cel. Sí, indubtablement allà dalt hi havia el seu destí.
A partir d'aleshores, les nits es feren especials per a en Getet. Des d'aquella inspirada revelació, el vell Mestre no va tornar a mostrar-se tan lúcid, però el jove Getet sotjava el cel estelat amb esperança, sentia que dins del misteri distant de les estrelles hi havia un secret amagat per a ell.

Dalt del cel hi havia un secret per a ell...

Va ser així com, una nit, en Getet descobrí un estel fugaç que dibuixava una traça daurada sobre el llenç blau fosc del cel.
- És això... -es va dir a si mateix entre el desig i el dubte.
I s'alçà sense dir res per empaitar l'estel que havia vist caure. Curiosament, no li costà gaire trobar-lo; malgrat tots els raonables impediments que haurien hagut de fer impossible una gesta com aquella el petit follet dreçà un camí inspirat que el portà davant per davant de l'estel caigut.

Decidí empaitar l'estel fugaç...

Amb prou feines podia reconèixer el que era. Tot just una mena de pols suspesa sobre un clot profund que esventrava la terra. Una pols, això sí, tan brillant i seductora que no podia pertànyer a res més que a un estel.
En estirar la mà tremolosa, en Getet s'adonà que aquella pols d'estrella tenia una consistència inesperada, arribà a tocar-la amb el capciró dels dits i sentí que li feia pessigolles quan gosà atrapar-la entre les mans. Amb molt de compte, desféu el camí de retorn al cau on vivia amb en Quelet i col·locà amorosament la pols daurada al fons d'una capsa buida. El polsim semblava concentrar-se al voltant d'un punt brillant.

Una pols brillant i seductora...

- Una capsa de records no serà prou, no trobes? -sentí que deia en Quelet darrere seu.
- Un cofret seria millor... -afirmà en Getet sense adonar-se'n- li agradaria més...
En Quelet assentí en silenci i s'assegué davant del polsim mentre en Getet començava a feinejar.
Quan en Getet acabà la seva obra, la mostrà al seu Mestre tot orgullós. Havia construït un cofre daurat.
- Ara el canviarem de lloc... -va dir cerimoniós.
I agafà amb delicadesa el polsim daurat. Quan el col·locà dins del cofre el polsim semblà bategar suaument.
- Serà el millor dels tresors que mai he tingut... -va dir en Getet content.

- Ara el canviarem de lloc...

En Quelet féu un gest imprecís, com si volgués dir alguna cosa, però finalment amagà la seva intenció rere un somriure enigmàtic.
El cofre de l'estel restà al fons del cau dels follets molt de temps abans que la nostàlgia no fes niu al cor d'en Getet i el follet sentís la necessitat de tornar a veure el seu tresor estelat.
Quan obrí el cofre quedà garratibat. D'allà on només hi havia d'haver una pols daurada en sortí una figura vaporosa i delicada. Es movia amb molta rapidesa, gairebé era impossible distingir-ne el rostre. Quan es calmà, restà ingràvid a prop del cofre mirant-s'ho tot amb uns ulls rodons de sorpresa.

Quan obrí el cofre...

- Quelet! Quelet! -cridà en Getet tremolós- Quelet, veniu!
Quan el Mestre dels Talents veié la figura vaporosa esclatà a riure.
- Què són tants crits! -el renyà- Que no veus que pots espantar el geni?
En Getet obrí molt els ulls.
- És... un... ge... ni? -quequejà.
En Quelet somreia feliç.
- És el teu primer geni... -va dir com si res.
En Getet no s'ho acabava de creure.
- No ho veus encara? -el mig renyà en Quelet- És ben clar que és el teu do! Ets un caçador d'estels!

- És el teu do. Ets un caçador d'estels!

En Getet es mirava en Quelet i el geni amb un posat incrèdul.
- Diu que hi ha criatures especialment somiadores... -començà a explicar en Quelet- capaces de transmetre la força dels seus somnis al món. Tu ets una d'aquestes criatures, la teva manera de mirar els estels et guiava cap a la màgia creadora més antiga que es coneix: la força del desig.
Però no és això el que et converteix en un caçador d'estels -continuà en Quelet deixant-se caure pesadament sobre una soca- Quan vas veure l'estel fugaç el vas omplir amb la llum del teu cor (com podria fer qualsevol que se'l mirés amb un desig al cor) però va ser el llaç invisible que tens la capacitat de trenar amb els estels el que et va guiar per trobar-lo i ajudar-lo a a convertir-se en el que ara és... aquest és el do d'un caçador d'estels.

-Vas trenar un llaç invisible amb l'estel...

- Ets un caçador d'estels. -repetí en Quelet il·lusionat- Qualsevol estel caigut que hagi estat tocat per l'anhel d'una mirada somiosa conté la llavor d'un geni; la majoria, però, acaben desfent-se enmig del no-res perquè no troben l'ajuda que necessiten. No tothom els la pot donar... -sospirà- Els genis són criatures extremadament delicades, sense la màgia d'un cofre com el que el teu do et permet crear, no poden sobreviure i assolir la seva maduresa. 
Aquest geni és el teu geni -continuà- perquè ha estat tocat pel teu desig, això vol dir que hi tens un llaç d'unió molt especial que mai no es trencarà, però el teu do et permetrà caçar molts altres estels fugaços i protegir-los encara que els desitjos que els hagin tocat no siguin teus, si els trobes i els fas el cofre que els cal per créixer esdevindran genis madurs i poderosos. I contribuiran a engrandir el poder de la màgia de Nataú.

- Els teus cofres màgics fan créixer els genis...

En Getet plorava d'emoció.
- Sembla mentida... -deia- és com... un miracle!
El geni s'acostà a ell amb timidesa i li robà una llàgrima de la galta.
- No ploris... -va dir amb veu melosa- que no estàs content? Per fi ens coneixem!
En Getet assentí emocionat.
- Em dic Ginè... -es presentà el geni.
- Jo sóc en Getet, -respongué el follet- i aquest és el meu Mestre, en Quelet...

- No ploris... -va dir el geni.

Però el vell follet passejava la mirada per les seves estimades capses de records amb aire absent. En Getet s'hi acostà a poc a poc.
- No patiu, Mestre Quelet... -va dir- desarem aquesta aventura a una capsa ben llustrosa i així no se'n perdrà la memòria. Serà un record compartit, meu i vostre, el del naixement del primer geni que he estat capaç de trobar i el del regal que el vostre do meravellós m'ha fet en descobrir-me el meu talent.
- Sí, fill meu, sí... -s'afanyà a dir en Quelet- fem una capsa ben bonica perquè aquesta vivència és de les més boniques que he tingut i no mereix perdre's entre les boires d'una memòria massa capriciosa.

- Guardarem el record d'aquest moment a una capsa màgica...

- Deixeu-me, també a mi, contribuir a la feliç construcció d'un record que comparteixo per dret de naixença... -intervingué en Ginè que ja portava una capsa màgica a les mans.
El geni havia fet servir per primer cop el seu poder per construir una capsa de records tan bellament treballada com les que feien en Quelet i en Getet. Ginè la deixà al terra i donà les mans als dos follets.
- Aboquem-hi tot l'amor per construir el record més bell de la nostra trobada... -va dir solemne- És així com ho feu? -demanà.

El geni els oferí una capsa màgica...

- Així mateix és com ho fem... -concedí en Quelet alçant-se emocionat.
- I així és com es tornarà inoblidable més enllà del temps i de la memòria... -va afegir en Getet feliç.
I una bafarada de llum il·luminà la capsa amb el record d'aquella emocionada aventura. Tots tres havien compartit un moment de les seves vides que ja mai més no es repetiria, l'instant que el vell Quelet s'havia recordat del seu do magistral per fer possible tant la revelació del do d'en Getet com el naixement d'un autèntic geni natauenc. La vida, com la màgia, té aquestes coses.

La llum d'un record inoblidable.

El caçador de bruixes

Riera d'Arbúcies

Hi ha llocs que ens enamoren i sedueixen la nostra imaginació. Diu que Arbúcies era terra de bruixes (ja se sap: de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes) i la veritat és que el paisatge encisador convida a buscar-ne el rastre pels racons més impensats.
Nataú és un reflex d'aquesta fascinació per tot el que és màgic, per això, les bruixes hi tenen un paper destacat. La seva insistència a poblar els racons més ombrívols i solitaris convida a l'aventura, de vegades, gairebé sense voler... com li va passar a Blai de Nesí, un nen que es va convertir en cavaller. Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història...

                                       

Bruixes a Nataú

      

     EL CAÇADOR 

     DE  BRUIXES

    Puig Deulofeu
           
            Dlof








El vell país de Nataú era terra de dracs i de màgia i, com és natural, les bruixes no hi eren benvingudes. La terra dels dracs, però, les atreia amb tanta força que sovint apareixien per les valls i les muntanyes provant de fer-ho anar tot a mal borràs.
 Els homes que vivien a Nataú creien que eren els secrets i la màgia dels dracs allò que sempre havia seduït la bruta ambició de les bruixes, però aviat van descobrir que hi havia una altra cosa encara més llaminera per a elles: el cor innocent dels seus fills.
Res no feia sospitar que Blai de Nesí pogués arribar a esdevenir el caçador de bruixes més famós de Nataú, ni ell mateix no hauria confiat mai que la seva sort hagués de portar-lo per aquests camins; però el seu destí fou forjat a cops de màgia i de valor i la seva història es convertí en una de les llegendes més celebrades de les terres de Nataú.

Nataú

En Blai va néixer a la vall profunda que ensotaven les muntanyes del massís de Nesí, d'aquí li venia el nom: Blai de Nesí, ja que la seva sort anava unida a les muntanyes que el van veure transformar-se en el que va arribar a ser. 
En Blai no era, tot i que molts ho creien així, d'origen noble, ni comptava amb un gran patrimoni; els seus orígens humils, però, no impediren que arribés a convertir-se en tot un cavaller.
Quan en Blai era petit es va perdre als boscos més profunds del Massís de Nesí. Ningú no s'adonà de la seva absència fins que es va fer fosc i malgrat que el buscaren desesperadament tot va ser endebades. 
Ja feia temps que aquells boscos havien agafat el mal nom de la "gola de les bruixes", ningú no s'hi aventurava i la desaparició del nen enmig d'aquell bosc maleït es considerà un mal averany del qual no es podia esperar res de bo.

En Blai s'aventurà a la Gola de les bruixes

Mentre els grans es preocupaven d'allò més, el petit Blai explorava els boscos amb el cor tremolós i sense trobar-ne la sortida. Ell no ho sabia, però tot de bruixes malvades anaven cloent els camins que el nen deixava enrere per fer-li impossible el retorn. Mil ulls el sotjaven d'amagat i espiaven el seu cor amb les pitjors intencions, la innocència dels nens era molt cobejada per les bruixes i no estaven disposades a deixar escapar aquella presa fàcilment.
Mentre la foscor s'anava fent més profunda, els renous inquiets del bosc es desvetllaven intensament per espantar el nen perdut. Tot eren corredisses furtives i xiscles esgarrifosos, rialles insidioses i pudors feréstegues, capaces d'escanyar l'alè més decidit en un ofec mortal.

Les bruixes vigilaven en Blai...

En Blai tenia molta por, es penedia molt de no haver obeït els consells de la seva mare. Ella li havia repetit mil cops que no s'aventurés al bosc tot sol, però ell havia empaitat un esquirol prop del riu i ni s'havia adonat que el bosc es tancava rere seu per no deixar-lo escapar. 
Al seu voltant tot era fosc i brut, mil esbarzers atrapaven el seu pas esgarrinxant-li la roba i la pell, el terra s'havia tornat fangós i feia pudor de podridura, se li arrapava als peus fent-los pesar tant que gairebé no es podia moure.
Tot allò era estrany, aterridor. Els sorolls incessants de corredisses invisibles que sentia li feien venir ganes de cridar, però era tanta la por que el crit que li naixia de la gola s'escanyava allà mateix pres d'un pànic paralitzador.

En Blai tenia molta por...

Les bruixes es divertien d'allò més veient el cor espantat del nen que bategava salvatge dins del seu petit pit com un cavall desbocat; però elles no sabien que en Blai era un nen especial, tenia el do de creure en la màgia bondadosa dels dracs de Nataú, coneixia a fons totes les històries secretes que se n'explicaven i en aquells moments compromesos el petit s'esforçava a recordar-se dels seus amics màgics per provar de fer fora la por que les bruixes volien inspirar al seu cor innocent.
Així, a cada passa que feia, en Blai provava d'imaginar-se que no hi havia bruixes al cor del bosc, que tots els fenòmens estranys que s'hi produïen eren deguts a la presència amistosa d'aquells dracs dels quals tant havia sentit a parlar.
Quan la foscor es feia més intensa, tant que no podia ni veure el que tenia al davant, el nen es deia que era Fúsoc, el drac de la foscor, qui l'envoltava amb les seves ales negres provant de jugar amb ell; Fúsoc no era pas un dels seus dracs preferits, però pensar en ell li feia menys por que no imaginar-se les denses teranyines ennuvolades que en realitat les bruixes teixien al seu voltant.

S'imaginava que era Fúsoc...

Quan sentia alguna fressa desconeguda es recordava dels udols vigorosos d'Uten, el drac del vent, que, vital i juganer com sempre, devia córrer pel bosc jugant a fet i amagar.
En Blai seguia, així, avançant a les palpentes enmig d'un bosc encantat i perillós, sentia tot d'esgarrifances a la pell i es repetia a si mateix:
- És l'alè glaçat de Juloec, el drac del gel, que m'acaricia i m'empeny endavant, ell no té la culpa de tenir un tacte glaçat a les escates...
En Blai, però, era conscient que tenia molta por. No hi podia fer res, però quan li tremolaven massa les cames alçava la veu i es deia a si mateix que tot eren coses de Goüm, el funest drac de la por, que es reia d'ell infonent-li temors sense fonament.
- Goüm és així... -es deia sense gaire convicció- sé que és ell... no hi ha bruixes a aquest bosc...

- Són els dracs que juguen amb mi...

Així, el petit Blai es negava a reconèixer el poder de les bruixes, era com si apartant-les del seu pensament aconseguís vèncer el malvat poder que podien tenir sobre ell.
En realitat, en Blai, com tots els habitants de Nataú (inclosos aquells que no creien en bruixes ni en dracs) detestava i temia profundament les bruixes. De fet, els tenia tanta por que buscava refugi en una màgia amiga, la dels bondadosos dracs de Nataú, confiant que fos més poderosa que les fetilleries malignes que empestaven tot el bosc. Era per això que el petit Blai s'imaginava a si mateix acompanyat pels dracs de Nataú i el fet va ser que, de tant pensar-hi, la màgia dels dracs acabà per fer-los presents de veritat dins del bosc per ajudar-lo tal com ell desitjava.

Es veia acompanyat pels seus amics dracs...

De sobte, les sensacions del petit Blai canviaren, era ben bé com si pogués tornar a respirar i la foscor que l'envoltava deixés de ser tan densa com havia estat fins aleshores. 
En sentir la presència dels dracs al seu amagatall, responent a la crida silenciosa d'un cor esperançat, les bruixes s'esvalotaren molt i s'apressaren a fugir i amagar-se a la gola més profunda de la muntanya, aquella que, precisament, havia donat el mal nom al bosc sencer.
- Els dracs et podem protegir de la bruixeria... -se sentí dir a la veu de vent d'Uten- però el bosc seguirà essent el refugi de les bruixes... Tu podries alliberar-lo del seu poder. Si te'n sents capaç i les vols vèncer et caldrà alguna cosa més que la nostra protecció.
En Blai va sentir l'esbufec d'Uten amb tota claredat, de sobte, les seves imaginacions havien esdevingut reals i la seva esperança es convertí en una fe tan poderosa que es trobà a si mateix dient:
- Jo vull vèncer les bruixes i alliberar el bosc del seu poder!

- Tu pots vèncer les bruixes...

- Aleshores... -va fer Uten- segueix el rastre de Julpà fins la gola de les bruixes i allà on l'aigua sepulta la cova on s'amaguen trobaràs l'entrada al seu amagatall.
En Blai es mirà el rierol que tenia a la vora i suposà que aquell era el rastre del drac de la pluja a què es referia el drac del vent.
- Abans, però, -cantà l'aigua dolçament amb la veu de Julpà, el drac de la pluja- et cal armar-te d'alguna cosa més que de valor i només el drac del foc et pot ajudar. Crida el seu nom al fons de les aigües i per més incomprensible que se't faci si la teva confiança és prou gran el seu poder se't farà present.

- Crida el seu nom al cor de les aigües...

En Blai es mirà l'escàs rierol que bressava les seves aigües amb ingènua calma i es demanà com podria ser possible que d'aquella llar humida en naixés un foc ardent com el del drac que havia d'invocar. Semblava del tot impossible creure que un prodigi així es produís, però el cor ingenu d'en Blai creia cegament en la màgia dels dracs de Nataú i aquella fe era l'única cosa que calia per invocar el miracle que Julpà havia anunciat.
Hipnotitzat per les aigües, en Blai es trobà cridant el nom de Funoac amb totes les seves forces. De seguida, el curs tranquil del rierol s'interrompé i les aigües calmes començaren a giravoltar amb força. D'aquell remolí incipient en començà a emergir una flama estranya que, a poc a poc, s'anà transformant en el cos igni de Funoac, el drac del foc.
La silueta ardent i sinuosa de Funoac estava formada per tot de flames que cremaven constantment, de la seva cua afuada en vessava un foc que es fonia a l'aigua formant una espiral roja incessant. La flama dels ulls de Funoac ullà el nen amb ardent passió i de la seva boca en sorgiren espurnes que es clavaren a la pell del nen sense cremar-lo.

Funoac emergí de les aigües...

Cada espurna es transformà en una escata daurada que s'anà agermanant amb tot d'altres escates fin a formar una armadura roent que protegia tot el cos de l'infant.
Aleshores, el drac del foc alenà amb força sobre el seu cap i n'enrogí el cabell i la cara per formar un casc perfectament ajustat al crani d'en Blai. Finalment, la cua poderosa del drac sacsejà amb força les gotes ardents que lliscaven avall i formà, davant els ulls estupefactes del nen, una espasa ardent que brillava amb llum pròpia enmig de la nit.
Aquell va ser l'últim regal que Funoac va fer a l'infant i la veu solemne d'Uten cridà al vent el nom del cavaller que havia nascut en aquell mateix moment per art de màgia: Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.

Funoac forjà l'espasa del cavaller.

L'encesa aparició de Funoac es va fondre entre les aigües serenes del riu que Julpà guiava sàviament cap al seu destí. En Blai, convertit en cavaller, seguí el camí de l'aigua amb l'espasa ardent fent de torxa invencible contra la foscor del bosc embruixat. 
Finalment, arribà allà on les aigües davallaven sobre un abisme aterridor formant un salt d'aigua que protegia l'entrada a la sinistra cova de les bruixes.
El Cavaller Daurat començà el descens amb més sort que traça, l'armadura daurada el protegia de les relliscades i els entrebancs i ben aviat es trobà davant per davant d'un forat obert a la roca que s'amagava rere una poderosa cortina d'aigua.
En Blai de Nesí es mirà l'espasa un moment i hi veié un reflex ardent de si mateix que l'encoratjà. Apuntà amb decisió la seva espasa contra l'aigua impetuosa i el seu devessall continu li cedí pas enretirant-se cortesament. La màgia dels dracs feia obeir els element i el Cavaller Daurat començà -així- a descobrir quina mena de poder s'amagava als regals que li havien fet els dracs de Nataú per dur a terme la seva aventura

Camí de la cova de les bruixes...

Dins la cova tot era fosc, el forat feia una pudor insuportable, un tuf irrespirable i dens que ho empudegava tot. Les parets rocoses eren plenes d'una molsa corrompuda que regalimava humors inconfessables, el terra bullia amb tot de basses incandescents que escopien vapors fètids enmig d'aquell infern ofegat.
Hi havia tot de roques apilades arreu i rere seu s'hi amagava la maldat de les bruixes que esperaven pacientment l'heroi per vèncer el seu valor amb les seves males arts; en Blai no les podia veure, però la màgia sàvia dels dracs era amb ell i quan s'acostava al primer parany, un pedra enorme rere la qual s'amagava una bruixa traïdora, el cavaller notà com la flama intensa de la seva espasa de foc s'embravia i aconduïa el seu braç d'infant cap a la batalla amb una força desconeguda.

El cau de les bruixes era un lloc perillós.

Així fou com caigué la primera bruixa. El Cavaller Daurat en travessà el cos d'un sol cop i la figura odiosa s'esvaí convertida en fum com si mai abans no hagués existit.
Després d'aquell primer embat, d'altres bruixes sortiren dels seus amagatalls per abraonar-se-li, els seus unglots infectes volien esgarrapar la pell tendra de l'infant, però topaven amb l'armadura ardent d'un veritable cavaller ungit per la màgia de foc de Funoac, un dels dracs més poderosos de Nataú. Els moviments d'en Blai esdevenien precisos i implacables i, a poc a poc, totes les bruixes anaren caient fulminades per una espasa que semblava ben bé com si lluités sola.

En Blai vencia totes les bruixes...

Aquella va ser la primera batalla que visqué el Cavaller Daurat. El petit Blai emergí del bosc que havia alliberat de l'embruix fatal de les fetilleres transformat en una altra persona, en un Cavaller de Foc. Res no semblava diferent en ell, però havia rebut el do d'invocar el drac del foc i de transformar-se en el Cavaller Daurat i no renuncià mai a la seva aliança secreta amb la màgia protectora dels dracs de Nataú.
Des d'aleshores, i a mesura que anà creixent, Blai de Nesí s'anà convertint en el més gran caçador de bruixes del país i les seves aventures es convertiren en llegendes tan celebrades com aquelles que s'explicaven dels seus amics secrets: els dracs de Nataú.
L'aliança d'en Blai de Nesí amb el poder dels dracs havia de durar tota la seva vida i l'havia d'acompanyar en totes les aventures que visqué com el Cavaller Daurat.

Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.