Dracs

 

Foguera de Sant Joan

Per Sant Joan tot el país s'omple de fogueres que recorden el solstici d'estiu... però -com sempre- a Nataú les coses s'expliquen d'una altra manera. Voleu saber què s'amaga rere el foc màgic de la nit de Sant Joan? Els Dracs de Nataú expliquen l'aparició del foc amb aquesta vella història, una història de...


                           
         DRACS
   
   Puig Deulofeu

           Dlof. 





Hi havia una vegada, ara ja fa tant de temps que ningú no en conserva la memòria, dos dracs que vivien al vell país de Nataú, es deien Funoac i Juloec i eren germans.
Funoac era el germà gran, un drac jovenet i eixerit que corria incansable rere el seu germanet petit, Juloec, que era un autèntic tro. 
Tots dos s'estimaven amb bogeria, el gran sempre volia omplir de petons el petit i el petit sempre volia fer tot el que feia el seu germà gran; però els dos dracs tenien molt mal geni i sempre s'estaven barallant per tot. La seva mare els havia de renyar constantment i s'entristia molt de veure que no eren capaços d'estar junts gaire estona sense sentir-ne els crits i els plors.
- Vindrà un dia -els deia severa- que voldreu estar junts i no podreu... Heu d'aprendre a compartir les vostres coses abans que això tan terrible pugui arribar a passar...

La seva mare els avisava...

 Funoac no feia gaire cas de les assenyades paraules de la seva mare. Juloec era com una joguina per a ell i, malgrat tot el que el feia enrabiar, estava segur d'estimar-se'l amb tot el seu cor.
Però va passar que, un dia, Funoac es va enfadar molt amb Juloec, el petit li havia trencat una de les seves joguines més estimades i com que tenia prou mal geni s'enrabià tant amb ell que tot el cos se li començà a tornar vermell.
Funoac estava tan enverinat de ràbia que no sabia ni el que es feia, tot el foc de la seva naturalesa -que havia restat adormit fins aquell moment- li pujà a la gola, enfurismat s'acostà a Juloec i li escopí una flamarada ardent del seu pitjor foc.

Es tornà tot vermell de ràbia.

 Juloec es va espantar tant que se li glaçà la sang a les venes i tot el cos escatós se li tornà de gel de l'ensurt.
Els dos germans es van mirar desconcertats. Va ser només un moment perquè, de seguida, el foc de Funoac començà a fondre el gel de Juloec. 
Els germans s'havien convertit en extrems oposats, el drac del foc i el drac del gel ja no podrien viure mai més junts tot i ser germans. S'havien de separar.

Es van transformar en foc i gel...

 Funoac, el drac del foc, se'n va haver d'anar a viure a una cova profunda al fons de les muntanyes.

Funoac, el drac del foc.

  
Juloec, el drac del gel, se n'anà als cims més alts, allà on el fred era tan intens que ningú no gosava acostar-s'hi.

Juloec, el drac del gel.

L'escalfor de la terra i el fred dels cims acolliren els dos germans des d'aquell dia, però aquells refugis no servien per alleujar la tristesa que sentien tots dos de no tenir-se d'un a l'altre.
Juloec es mirava les planes amb enyorança. De vegades, quan el fred hivernal ho permetia, baixava a fer una volta i el seu alè glaçat gebrava les aigües enllacades i els bassals que la pluja havia deixat al terra. Els nens eren els que més gaudien amb aquelles visites alades perquè hi trobaven una oportunitat de joc única.
Des del fons de la seva cova, sempre de lluny, Funoac s'ho mirava trist. Ell no podia acostar-se al gel i gaudir amb les rialles dels infants com ho feia Juloec. El fred intens feria la seva pell ardent amb la mateixa força amb què el seu alè havia començat a fondre la pell del petit Juloec aquell maleït dia... 
Funoac trobava tant a faltar el seu germà que hauria donat tots els seus tresors més valuosos per tal de poder acostar-se-li i tornar a compartir amb ell tots els seus jocs i aventures. Juloec no sabria mai com l'enyorava i com arribava a penedir-se de no haver-li dit mai com se l'estimava.

Els dos dracs vivien separats...

 Amb la calor, Juloec s'enlairava als cims i mirava les valls amb timidesa. Ell també enyorava el seu germà, però creia que Funoac era tan geniüt que segurament ni tan sols no es recordava d'ell...
Una nit molt calorosa, quan ja feia tot un any que s'havien separat, Juloec va veure tot de petits puntets de llum que s'escampaven arreu de les planes i les valls, s'hi podia resseguir el seu nom perfectament dibuixat enmig d'un cor ardent de foc.
Era la nit de Sant Joan i el que Juloec podia veure eren tot de fogueres incandescents i lluminoses que s'havien encès només per a ell. Funoac havia trobat la manera de fer-li saber que es recordava d'ell i que encara l'estimava. Juloec se sentí tan feliç que dues llàgrimes gelades li regalimaren coll avall per encrostar-se-li a la pell.

Un missatge amorós per Sant Joan.

A partir d'aquella nit somiosa i càlida, la vigília de Sant Joan, Funoac decidí que repetiria aquella gesta de forma periòdica, encendria per al seu germà tot de fogueres arreu del país, amb elles escriuria els missatges secrets que volia enviar al seu germà estimat perquè els llegís des dels cims més alts de les muntanyes més fredes.
El foc antic es perpetuà a través del temps i els vells rituals repetiren les traces misterioses que Funoac els donava secretament amb el seu foc interior. Gràcies a aquell foc, veritablement màgic, els dos germans havien retrobat la manera d'estar junts per uns moments, el foc de Sant Joan que encenia Funoac per recordar el seu germà els unia en un llaç que mai no els hauria d'haver separat, el de l'amor que es tenien i que perdurava més enllà del que havien arribat a ser. 

El foc màgic de Sant Joan.

El caçador de bruixes

Riera d'Arbúcies

Hi ha llocs que ens enamoren i sedueixen la nostra imaginació. Diu que Arbúcies era terra de bruixes (ja se sap: de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes) i la veritat és que el paisatge encisador convida a buscar-ne el rastre pels racons més impensats.
Nataú és un reflex d'aquesta fascinació per tot el que és màgic, per això, les bruixes hi tenen un paper destacat. La seva insistència a poblar els racons més ombrívols i solitaris convida a l'aventura, de vegades, gairebé sense voler... com li va passar a Blai de Nesí, un nen que es va convertir en cavaller. Voleu saber com s'ho va fer? Aquí en teniu la història...

                                       

Bruixes a Nataú

      

     EL CAÇADOR 

     DE  BRUIXES

    Puig Deulofeu
           
            Dlof








El vell país de Nataú era terra de dracs i de màgia i, com és natural, les bruixes no hi eren benvingudes. La terra dels dracs, però, les atreia amb tanta força que sovint apareixien per les valls i les muntanyes provant de fer-ho anar tot a mal borràs.
 Els homes que vivien a Nataú creien que eren els secrets i la màgia dels dracs allò que sempre havia seduït la bruta ambició de les bruixes, però aviat van descobrir que hi havia una altra cosa encara més llaminera per a elles: el cor innocent dels seus fills.
Res no feia sospitar que Blai de Nesí pogués arribar a esdevenir el caçador de bruixes més famós de Nataú, ni ell mateix no hauria confiat mai que la seva sort hagués de portar-lo per aquests camins; però el seu destí fou forjat a cops de màgia i de valor i la seva història es convertí en una de les llegendes més celebrades de les terres de Nataú.

Nataú

En Blai va néixer a la vall profunda que ensotaven les muntanyes del massís de Nesí, d'aquí li venia el nom: Blai de Nesí, ja que la seva sort anava unida a les muntanyes que el van veure transformar-se en el que va arribar a ser. 
En Blai no era, tot i que molts ho creien així, d'origen noble, ni comptava amb un gran patrimoni; els seus orígens humils, però, no impediren que arribés a convertir-se en tot un cavaller.
Quan en Blai era petit es va perdre als boscos més profunds del Massís de Nesí. Ningú no s'adonà de la seva absència fins que es va fer fosc i malgrat que el buscaren desesperadament tot va ser endebades. 
Ja feia temps que aquells boscos havien agafat el mal nom de la "gola de les bruixes", ningú no s'hi aventurava i la desaparició del nen enmig d'aquell bosc maleït es considerà un mal averany del qual no es podia esperar res de bo.

En Blai s'aventurà a la Gola de les bruixes

Mentre els grans es preocupaven d'allò més, el petit Blai explorava els boscos amb el cor tremolós i sense trobar-ne la sortida. Ell no ho sabia, però tot de bruixes malvades anaven cloent els camins que el nen deixava enrere per fer-li impossible el retorn. Mil ulls el sotjaven d'amagat i espiaven el seu cor amb les pitjors intencions, la innocència dels nens era molt cobejada per les bruixes i no estaven disposades a deixar escapar aquella presa fàcilment.
Mentre la foscor s'anava fent més profunda, els renous inquiets del bosc es desvetllaven intensament per espantar el nen perdut. Tot eren corredisses furtives i xiscles esgarrifosos, rialles insidioses i pudors feréstegues, capaces d'escanyar l'alè més decidit en un ofec mortal.

Les bruixes vigilaven en Blai...

En Blai tenia molta por, es penedia molt de no haver obeït els consells de la seva mare. Ella li havia repetit mil cops que no s'aventurés al bosc tot sol, però ell havia empaitat un esquirol prop del riu i ni s'havia adonat que el bosc es tancava rere seu per no deixar-lo escapar. 
Al seu voltant tot era fosc i brut, mil esbarzers atrapaven el seu pas esgarrinxant-li la roba i la pell, el terra s'havia tornat fangós i feia pudor de podridura, se li arrapava als peus fent-los pesar tant que gairebé no es podia moure.
Tot allò era estrany, aterridor. Els sorolls incessants de corredisses invisibles que sentia li feien venir ganes de cridar, però era tanta la por que el crit que li naixia de la gola s'escanyava allà mateix pres d'un pànic paralitzador.

En Blai tenia molta por...

Les bruixes es divertien d'allò més veient el cor espantat del nen que bategava salvatge dins del seu petit pit com un cavall desbocat; però elles no sabien que en Blai era un nen especial, tenia el do de creure en la màgia bondadosa dels dracs de Nataú, coneixia a fons totes les històries secretes que se n'explicaven i en aquells moments compromesos el petit s'esforçava a recordar-se dels seus amics màgics per provar de fer fora la por que les bruixes volien inspirar al seu cor innocent.
Així, a cada passa que feia, en Blai provava d'imaginar-se que no hi havia bruixes al cor del bosc, que tots els fenòmens estranys que s'hi produïen eren deguts a la presència amistosa d'aquells dracs dels quals tant havia sentit a parlar.
Quan la foscor es feia més intensa, tant que no podia ni veure el que tenia al davant, el nen es deia que era Fúsoc, el drac de la foscor, qui l'envoltava amb les seves ales negres provant de jugar amb ell; Fúsoc no era pas un dels seus dracs preferits, però pensar en ell li feia menys por que no imaginar-se les denses teranyines ennuvolades que en realitat les bruixes teixien al seu voltant.

S'imaginava que era Fúsoc...

Quan sentia alguna fressa desconeguda es recordava dels udols vigorosos d'Uten, el drac del vent, que, vital i juganer com sempre, devia córrer pel bosc jugant a fet i amagar.
En Blai seguia, així, avançant a les palpentes enmig d'un bosc encantat i perillós, sentia tot d'esgarrifances a la pell i es repetia a si mateix:
- És l'alè glaçat de Juloec, el drac del gel, que m'acaricia i m'empeny endavant, ell no té la culpa de tenir un tacte glaçat a les escates...
En Blai, però, era conscient que tenia molta por. No hi podia fer res, però quan li tremolaven massa les cames alçava la veu i es deia a si mateix que tot eren coses de Goüm, el funest drac de la por, que es reia d'ell infonent-li temors sense fonament.
- Goüm és així... -es deia sense gaire convicció- sé que és ell... no hi ha bruixes a aquest bosc...

- Són els dracs que juguen amb mi...

Així, el petit Blai es negava a reconèixer el poder de les bruixes, era com si apartant-les del seu pensament aconseguís vèncer el malvat poder que podien tenir sobre ell.
En realitat, en Blai, com tots els habitants de Nataú (inclosos aquells que no creien en bruixes ni en dracs) detestava i temia profundament les bruixes. De fet, els tenia tanta por que buscava refugi en una màgia amiga, la dels bondadosos dracs de Nataú, confiant que fos més poderosa que les fetilleries malignes que empestaven tot el bosc. Era per això que el petit Blai s'imaginava a si mateix acompanyat pels dracs de Nataú i el fet va ser que, de tant pensar-hi, la màgia dels dracs acabà per fer-los presents de veritat dins del bosc per ajudar-lo tal com ell desitjava.

Es veia acompanyat pels seus amics dracs...

De sobte, les sensacions del petit Blai canviaren, era ben bé com si pogués tornar a respirar i la foscor que l'envoltava deixés de ser tan densa com havia estat fins aleshores. 
En sentir la presència dels dracs al seu amagatall, responent a la crida silenciosa d'un cor esperançat, les bruixes s'esvalotaren molt i s'apressaren a fugir i amagar-se a la gola més profunda de la muntanya, aquella que, precisament, havia donat el mal nom al bosc sencer.
- Els dracs et podem protegir de la bruixeria... -se sentí dir a la veu de vent d'Uten- però el bosc seguirà essent el refugi de les bruixes... Tu podries alliberar-lo del seu poder. Si te'n sents capaç i les vols vèncer et caldrà alguna cosa més que la nostra protecció.
En Blai va sentir l'esbufec d'Uten amb tota claredat, de sobte, les seves imaginacions havien esdevingut reals i la seva esperança es convertí en una fe tan poderosa que es trobà a si mateix dient:
- Jo vull vèncer les bruixes i alliberar el bosc del seu poder!

- Tu pots vèncer les bruixes...

- Aleshores... -va fer Uten- segueix el rastre de Julpà fins la gola de les bruixes i allà on l'aigua sepulta la cova on s'amaguen trobaràs l'entrada al seu amagatall.
En Blai es mirà el rierol que tenia a la vora i suposà que aquell era el rastre del drac de la pluja a què es referia el drac del vent.
- Abans, però, -cantà l'aigua dolçament amb la veu de Julpà, el drac de la pluja- et cal armar-te d'alguna cosa més que de valor i només el drac del foc et pot ajudar. Crida el seu nom al fons de les aigües i per més incomprensible que se't faci si la teva confiança és prou gran el seu poder se't farà present.

- Crida el seu nom al cor de les aigües...

En Blai es mirà l'escàs rierol que bressava les seves aigües amb ingènua calma i es demanà com podria ser possible que d'aquella llar humida en naixés un foc ardent com el del drac que havia d'invocar. Semblava del tot impossible creure que un prodigi així es produís, però el cor ingenu d'en Blai creia cegament en la màgia dels dracs de Nataú i aquella fe era l'única cosa que calia per invocar el miracle que Julpà havia anunciat.
Hipnotitzat per les aigües, en Blai es trobà cridant el nom de Funoac amb totes les seves forces. De seguida, el curs tranquil del rierol s'interrompé i les aigües calmes començaren a giravoltar amb força. D'aquell remolí incipient en començà a emergir una flama estranya que, a poc a poc, s'anà transformant en el cos igni de Funoac, el drac del foc.
La silueta ardent i sinuosa de Funoac estava formada per tot de flames que cremaven constantment, de la seva cua afuada en vessava un foc que es fonia a l'aigua formant una espiral roja incessant. La flama dels ulls de Funoac ullà el nen amb ardent passió i de la seva boca en sorgiren espurnes que es clavaren a la pell del nen sense cremar-lo.

Funoac emergí de les aigües...

Cada espurna es transformà en una escata daurada que s'anà agermanant amb tot d'altres escates fin a formar una armadura roent que protegia tot el cos de l'infant.
Aleshores, el drac del foc alenà amb força sobre el seu cap i n'enrogí el cabell i la cara per formar un casc perfectament ajustat al crani d'en Blai. Finalment, la cua poderosa del drac sacsejà amb força les gotes ardents que lliscaven avall i formà, davant els ulls estupefactes del nen, una espasa ardent que brillava amb llum pròpia enmig de la nit.
Aquell va ser l'últim regal que Funoac va fer a l'infant i la veu solemne d'Uten cridà al vent el nom del cavaller que havia nascut en aquell mateix moment per art de màgia: Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.

Funoac forjà l'espasa del cavaller.

L'encesa aparició de Funoac es va fondre entre les aigües serenes del riu que Julpà guiava sàviament cap al seu destí. En Blai, convertit en cavaller, seguí el camí de l'aigua amb l'espasa ardent fent de torxa invencible contra la foscor del bosc embruixat. 
Finalment, arribà allà on les aigües davallaven sobre un abisme aterridor formant un salt d'aigua que protegia l'entrada a la sinistra cova de les bruixes.
El Cavaller Daurat començà el descens amb més sort que traça, l'armadura daurada el protegia de les relliscades i els entrebancs i ben aviat es trobà davant per davant d'un forat obert a la roca que s'amagava rere una poderosa cortina d'aigua.
En Blai de Nesí es mirà l'espasa un moment i hi veié un reflex ardent de si mateix que l'encoratjà. Apuntà amb decisió la seva espasa contra l'aigua impetuosa i el seu devessall continu li cedí pas enretirant-se cortesament. La màgia dels dracs feia obeir els element i el Cavaller Daurat començà -així- a descobrir quina mena de poder s'amagava als regals que li havien fet els dracs de Nataú per dur a terme la seva aventura

Camí de la cova de les bruixes...

Dins la cova tot era fosc, el forat feia una pudor insuportable, un tuf irrespirable i dens que ho empudegava tot. Les parets rocoses eren plenes d'una molsa corrompuda que regalimava humors inconfessables, el terra bullia amb tot de basses incandescents que escopien vapors fètids enmig d'aquell infern ofegat.
Hi havia tot de roques apilades arreu i rere seu s'hi amagava la maldat de les bruixes que esperaven pacientment l'heroi per vèncer el seu valor amb les seves males arts; en Blai no les podia veure, però la màgia sàvia dels dracs era amb ell i quan s'acostava al primer parany, un pedra enorme rere la qual s'amagava una bruixa traïdora, el cavaller notà com la flama intensa de la seva espasa de foc s'embravia i aconduïa el seu braç d'infant cap a la batalla amb una força desconeguda.

El cau de les bruixes era un lloc perillós.

Així fou com caigué la primera bruixa. El Cavaller Daurat en travessà el cos d'un sol cop i la figura odiosa s'esvaí convertida en fum com si mai abans no hagués existit.
Després d'aquell primer embat, d'altres bruixes sortiren dels seus amagatalls per abraonar-se-li, els seus unglots infectes volien esgarrapar la pell tendra de l'infant, però topaven amb l'armadura ardent d'un veritable cavaller ungit per la màgia de foc de Funoac, un dels dracs més poderosos de Nataú. Els moviments d'en Blai esdevenien precisos i implacables i, a poc a poc, totes les bruixes anaren caient fulminades per una espasa que semblava ben bé com si lluités sola.

En Blai vencia totes les bruixes...

Aquella va ser la primera batalla que visqué el Cavaller Daurat. El petit Blai emergí del bosc que havia alliberat de l'embruix fatal de les fetilleres transformat en una altra persona, en un Cavaller de Foc. Res no semblava diferent en ell, però havia rebut el do d'invocar el drac del foc i de transformar-se en el Cavaller Daurat i no renuncià mai a la seva aliança secreta amb la màgia protectora dels dracs de Nataú.
Des d'aleshores, i a mesura que anà creixent, Blai de Nesí s'anà convertint en el més gran caçador de bruixes del país i les seves aventures es convertiren en llegendes tan celebrades com aquelles que s'explicaven dels seus amics secrets: els dracs de Nataú.
L'aliança d'en Blai de Nesí amb el poder dels dracs havia de durar tota la seva vida i l'havia d'acompanyar en totes les aventures que visqué com el Cavaller Daurat.

Blai de Nesí, el Cavaller Daurat.

No mateu el drac!

És el dia de Sant Jordi. Els llibres i les roses inunden els carrers de Nataú. La bellesa i la fragància de les roses enamoren la sensibilitat dels dracs; però la vella llegenda que s'explica durant aquesta diada tan nostrada fereix el cor noble d'Uten, el drac del vent... Voleu saber per què? Només heu de llegir aquesta història i potser acabareu cridant amb mi: "No mateu el drac!"

NO MATEU EL DRAC!

Puig Deulofeu

Dlof.

Havia arribat la diada de Sant Jordi carregada de roses i de llibres. Uten, el drac del vent, es removia inquiet entre les paradetes incapaç d'entendre què passava. Cada any li passava el mateix, Nataú es vestia de festa i la gent voltava pels carrers enderiada a buscar llibres i regalar roses.
- No pot ser... -es va dir frustrat- he d'esbrinar què dimonis passa!

Uten no entén què passa el dia de Sant Jordi

I s'envolà rabent cap als Cingles de Litrab on Misnòs, el drac dels somnis, feia bategar el veritable cor fantàstic de Nataú.

- Que no ho saps? -li va dir Misnòs pacient- Celebren la diada de Sant Jordi, el cavaller que va matar el drac...

- Celebren que va matar un drac? -va fer Uten astorat- Ves... quines coses de celebrar! 

Celebren que Sant jordi matà el drac...

   

Uten no podia deixar de remoure l'aire, encès de justa indignació, feia tant de vent que fins i tot Misnòs, tranquil com era, començà a posar-se nerviós.
- No t'enfilis tant, Uten... -va dir per provar de calmar-lo- només és una història, ja hauries de saber que, d'històries, n'hi ha tantes com gent per explicar-ne... Algú la va explicar i... va fer fortuna. Això és tot.

Uten esbufegava indignat

- Però matar un drac? On s'és vist? -va exclamar Uten compungit- M'agraden les persones! No hauria dit mai que em volguessin cap mal!
- No et podrien fer cap mal encara que ho volguessin... -va fer Misnòs compassiu- però has de recordar com són... neguen tot allò que els fa por i per a ells matar un drac vol dir matar les pors més arrelades que tenen al fons del cor... Que no saps per què els dracs ens amaguem d'ells?

Uten s'imagina que el maten a ell...

- Per no espantar-los... suposo -esbufegà Uten trist-. Però bé que hi ha gent que no ens té por i que celebra la nostra existència i la de Nataú sencer, encara que ells no en diguin així...
- És cert, són gent capaç d'obrir-se  a la fantasia i als somnis, gent que busca la màgia i la il·lusió de viure en tot allò que s'amaga rere les coses de cada dia... però aquesta mena de gent també celebren Sant Jordi, celebren les mil històries possibles que s'amaguen dins dels llibres que compren, gaudeixen de la bellesa infinita que contenen les roses ardents que es regalen.

Hi ha gent a qui els agraden els dracs de Nataú...

Somien a través dels llibres -continuà Misnòs- i estimen la bellesa delicada i misteriosa de les flors. Són gent sensible i amorosa. La llegenda de Sant Jordi només és una història més de les moltes que expliquen, llegeixen i celebren... pensa que hi ha milers d'històries que jo somio constantment i que alimenten la fantasia de Nataú, moltes d'elles les xiules alegrement amb els teus esbufecs més festius, tu mateix les fas arribar als cors de moltes persones que no odien els dracs sinó que se senten fascinades per nosaltres, pel nostre poder màgic, per la nostra existència misteriosa... D'alguna manera Sant Jordi els lliga a la nostra existència.

Tot és fantasia, com la que batega a Nataú...

- Però, igualment, maten el drac... -insistí Uten trist.
- I de la seva sang en neixen roses plenes de fragàncies encisadores, plenes de la mateixa màgia que bategava al cor del pretès monstre. No. No maten el drac perquè ell sobreviu en les roses, en la memòria, en la fascinació per tot el que és misteriós, màgic, fantàstic, miraculós. Es regalen llibres que els obren les portes a d'altres realitats, es regalen roses que els encadenen a la fragància etèria i fràgil de la bellesa intangible, a la sensibilitat, a la capacitat de deixar-se seduir pel que no es pot tocar.

El drac perviu en la màgia de roses i llibres

- En parles  com si la seva festa celebrés tot el que nosaltres representem en essència... -va fer Uten sorprès.
- I que no és així? -va riure Misnòs- Tot depèn del punt de vista, vell amic... qualsevol història pot ser explicada de mil formes i entesa de moltes altres maneres. Posats a triar... m'agrada més somiar Sant Jordi com una celebració plena de màgia, sensibilitat i amor. En cap d'aquestes coses no hi ha lloc per a cap mort, ni tan sols la d'un drac malvat...
- Tens raó -va riure Uten feliç- Però posats a triar, jo m'estimaria més que no matessin cap drac.
I les rialles d'Uten ressonaren salvatges des dels Cingles de Litrab, com l'eco d'un somni que retrunyia poderós sobre tot Nataú escampant aromes de rosa i llibres.

Posats a triar... millor amics!

El follet de la sort

una troca de bona sort...

Què tenen a veure una troca de llana i unes agulles de fer mitja amb la sort?
Només a Nataú hi podríem trobar la relació. 
Si voleu saber com es teixeix la cobejada "bona sort" que tots ens mereixem no dubteu a llegir aquest nou conte. La història d'en Tonet us descobrirà els secrets misteriosos que s'amaguen al si d'una bona sort no gens casual... 

En Tonet

           

EL FOLLET DE

      LA SORT       

         
        Puig Deulofeu
       
               Dlof.





Hi havia una vegada un home, el senyor Duc, a qui tots consideraven molt afortunat. Sovint li demanaven quins considerava que eren els motius del seu èxit i ell sempre somreia, arronsava les espatlles i afirmava amb senzillesa:
- Deu ser cosa del follet de la sort.
La gent el prenia per boig: "un follet? No se li podia acudir res més absurd? La gent seriosa no inventa aquestes coses! -feien irritats- si no ens vol dir el seu secret que ho digui sense embuts... un follet! On s'és vist!"
Però el que no sabien tota aquella gent tan seriosa era que el senyor Duc tenia tota la raó.
 

- Deu ser cosa del follet de la sort...

El senyor Duc portava una modesta barreteria incapaç de competir amb l'esplèndida camiseria del senyor Estruc. Ambdues botigues estaven de costat i tots dos botiguers eren gent esforçada i treballadora. 
La botiga del senyor Estruc era un establiment dels de tota la vida, heretat de pares a fills, un local ampli i lluminós que amb els anys s'havia fet un nom al barri i gaudia de cert prestigi. El senyor Duc, d'origen més modest, s'havia plantat pel seu compte després de molts anys d'ofici barreter i la seva botiga, petita i endreçada, no era -ni de bon tros- tan luxosa com la camiseria del costat. Amb tot, ambdós botiguers s'havien fet bons amics i gestionaven els seus respectius negocis d'acord amb el peculiar caràcter de cadascú.

Les dues botigues.

Un dia, en Tonet, un follet de la sort, passà pel barri i s'aturà un moment a contemplar els aparadors de les dues botigues. 
El gènere que el senyor Estruc venia a la seva botiga lluïa esplèndidament a l'aparador immaculat.
- Molt bonic... -feia el follet amb els ulls ben oberts- molt i molt bonic.
Després, es mirà els barrets impecables de la botiga del senyor Duc i s'admirà del bon ofici que demostraven.
- En sap molt... a fe que sí...
 

En Tonet admira el gènere de les botigues

 En Tonet somrigué feliç. L'aparador del senyor Duc semblava pobre al costat de les camises del senyor Estruc, així que decidí donar un cop de mà a aquell botiguer que semblava més desfavorit.
Mentre s'estava allà, a punt d'entrar a la botiga del senyor Duc, el follet s'adonà que una parella de possibles compradors passejava badoquejant pel carrer. De seguida se sentiren atrets per l'aparador del senyor Estruc i s'aturaren a admirar-ne les camises completament seduïts pel que veien. 
En Tonet somrigué compassiu, encara més decidit a entrar a l'establiment del senyor Duc; però quan ja era a punt d'escolar-s'hi s'adonà que la parella seguia caminant endavant sense entrar a la botiga del senyor Estruc i, en canvi, es decidí a entrar a una altra botiga que hi havia una mica més avall.

Una parella de compradors...

En Tonet se'ls mirà encuriosit, la botiga del senyor Estruc era admirable, els aparadors lluïen amb tot el seu encant seductor i les camises impecables que s'hi exhibien semblaven d'una gran qualitat, però el gest impensat dels vianants el féu reflexionar.
- Potser -es va dir- a ell també li cal una mica de sort...
El follet es mirà la botiga de barrets amb aire inquiet. Després es mirà la camiseria amb perplexitat. S'encongí d'espatlles i es digué a si mateix:
- Un o l'altre... i per què hauria de triar? Tots dos deuen merèixer un cop de sort i en això sí que hi tinc la mà trencada...

- Per què triar?

Va somriure feliç i, aprofitant un moment que el senyor Estruc sortí a mirar el carrer per veure si hi havia moviment, en Tonet s'afanyà a entrar a la seva botiga i amagar-se ben amagadet, a punt per espiar tot el que passés allà dins.
El follet de la sort passà tot el dia a la botiga i, en tancar, acompanyà d'estranquis el senyor Estruc fins a casa seva.
A la nit, quan el senyor Estruc ja dormia, en Tonet s'acostà a la vora del seu coixí i tragué de sota la roba les llarguíssimes agulles de fer mitja que utilitzaria per teixir la bona sort que li volia regalar.

S'arma amb les agulles per trenar la bona sort...

Els follets de la sort són molt silenciosos, hi ha qui els considera invisibles perquè és tanta la seva habilitat per amagar-se de les persones que sembla ben bé que no es puguin veure a ull nu. Els agrada trenar de nit els seus fils de bona sort. Es posen a prop de les coixineres de les persones i van fent tota la nit a la vora dels somnis que somien. Els follets de la sort escolten amb molta atenció quins somnis tenen les persones perquè estan convençuts que allà s'amaga molta de la veritat que no surt a la llum i els secrets serveixen per teixir amb més encert la mena de sort que les persones necessiten a les seves vides.

En Tonet trena la sort a partir dels somnis

Aquella nit a casa del senyor Estruc, en Tonet, el follet de la sort, va fer molta mitja. A l'albada havia teixit una bufanda màgica plena de tota la sort que el senyor Estruc sens dubte mereixia.
El follet, tot content, va lligar la bufanda invisible al coll del seu protegit i el veié despertar-se de molt bon humor i molt animat.
En Tonet s'encaminà aleshores cap a la barreteria on hagué d'esperar impacient fins a la nit per acompanyar i repetir el seu treball màgic prop de la coixinera del senyor Duc. L'endemà, el barreter va poder sortir de casa amb una bufanda invisible tan afortunada com la que ja tenia el seu amic camiser.

Les bufandes invisibles

Com que no podia resistir-se a comprovar els efectes del seu art màgic, el follet Tonet decidí espiar els senyors Duc i Estruc tot il·lusionat.
Només començar el seu espionatge, però, en Tonet ja va tenir el primer ensurt. 
Mentre el senyor Estruc esmorzava, es va escaldar la llengua amb el cafè i, de molt mal humor, li va donar la culpa a la seva dona perquè "sempre" li feia el mateix. Com que ja no trobava el gust a res del que menjava, el senyor Estruc es va posar de mala lluna i se'n va anar de casa donant un cop de porta que féu retrunyir les parets i tot.
El follet de la sort el seguí amb el cor encongit, un fil de la seva preciosa bufanda de la sort s'havia deixat anar i penjava indolent a l'esquena del senyor Estruc.

El mal geni del senyor Estruc

Camí de la botiga, el senyor Duc saludà el senyor Estruc amablement.
- bon dia, amic meu... Com va tot?
El senyor Estruc va grunyir feréstec i l'altre se'l mirà de reüll.
- Sembla que sentim el temps... oi? Jo també he començat el dia amb el peu esquerre... -va riure afablement- Miri, sóc tan talòs que m'he deixat la pell a la pica provant d'afaitar-me...
El senyor Estruc se'l va mirar de reüll amb un gest hostil.
- Hi ha dies que un no s'hauria de llevar...
El follet de la sort va veure, desolat, com un altre fil trenat de la bufanda del senyor Estruc li penjava desfet per l'esquena.

- Bon dia!

- No n'hi ha per tant! -féu el senyor Duc conciliador- almenys vostè no té la cara com un mapa!
La bufanda de la sort del senyor Duc espurnejava brillant sota la llum del sol, el follet de la sort va somriure content, la seva màgia s'estava activant.
En arribar a la botiga, el senyor Estruc es va trobar que uns brètols li havien pintat la porta de ferro amb tot de dibuixos estranys. Els renecs que deixava anar espantaren tant en Tonet que s'hagué de posar les mans a les orelles per no sentir-los.
- Oh quin greu senyor Estruc... -deia el senyor Duc compassiu mentre contemplava els grafits multicolors.
- Quin greu, quin greu... -va fer el senyor Estruc rancorós- Ja m'agradaria veure quina cara faria si fos la seva porta!

Els renecs li ferien les orelles...

El senyor Duc se'l mirà perplex. Es mirà la seva porta de ferro tan grisa i trista i digué:
- Un toc de color no m'hi aniria malament! Aquest dibuixos estan molt ben fets!
De seguida s'hagué de penedir de les seves paraules.
- On s'és vist? Però quines penques! Que es pensa que fa gràcia?
- Potser els podríem esborrar amb aigua i sabó... -oferí l'altre ingenu.
- Aigua i sabó? -es burlà el senyor Estruc cruel- Com si fos tan fàcil! Aquests brètols saben molt bé el que es fan... Aigua i sabó... aigua i sabó... -repetia mentre entrava a la botiga deixant l'altre botiguer amb la paraula a la boca- santa innocència: aigua i sabó!

- Potser ho podríem esborrar...

Desesperat, el follet veié com un tros enorme del teixit de la bufanda del senyor Estruc queia a terra. Mentre se li negaven els ulls, encara va sentir que el senyor Duc es deia a si mateix:
- Quin greu... m'agradaria saber com ajudar-lo... de veritat que hauria preferit mil vegades que em pintessin a mi la porta que no pas a ell...
En Tonet es mirà el senyor Duc amb atenció. La seva bufanda de la sort brillava al voltant del seu coll i desprenia uns raigs càlids i purs que s'estenien com teranyines brillants cap a l'exterior. El follet no tenia cap dubte que la màgia de la sort que havia teixit per a ell li estava trenant un destí favorable.

- Quin greu!

A mig matí, la botiga del senyor Duc ja havia tingut més clients que en tot un dia de treball. En canvi, a la botiga del senyor Estruc tot semblava en calma. El follet no se n'estranyà gens, però no s'esperava que, amb el pas de les hores, el senyor Estruc estigués encara de més mal humor.
S'havia passat tot el matí llegint el diari, renegant i maleint cada mala notícia que hi trobava. La bufanda màgica que duia al coll estava tota esfilagarsada; amb tot, encara va tenir prou poder per atraure una clienta a la botiga.

El senyor Estruc treia foc pels queixals.

La dona volia comprar una camisa per al seu marit, volia fer-li un bon regal i estava ben decidida a comprar, però es va trobar que el senyor Estruc només es queixava de les bretolades que es feien al barri i de les males notícies que corrien pel món. La dona se l'escoltava plena de paciència sense veure com, amb cada nou retall de conversa, el botiguer perdia trossos sencers de la seva valuosa bufanda màgica. 
Al final, la dona s'havia posat tan nerviosa i dubtava tant a l'hora de decidir-se que el senyor Estruc acabà la poca paciència que tenia i volgué tancar la venda precipitadament. Aleshores ella es féu enrere i marxà de la botiga sense comprar res.

La dona no es decidia...

Només sortir, la dona se sentí atrapada per un raig càlid de llum que l'acarà al modest aparador del senyor Duc, el botiguer escombrava somrient la vorera mentre cantussejava una cançó.
- Bon dia tingui, senyora... -va dir-li somrient.
- Bon dia, jove... -va fer ella.
- Veu? Ja m'ha alegrat el dia amb això de jove...
Tots dos van riure. La dona contemplà els barrets completament seduïda per la pàtina brillant que la bona sort de la bufanda del botiguer havia estès per tot arreu.
- Ai quins barrets tan bonics! -va fer amb un sospir d'admiració.
- És molt amable, senyora. Tots són fets amb productes de primera qualitat... i amb molta cura i amor... ens agrada servir bé els nostres clients!
La senyora entrà a la botiga i en sortí amb un barret preciós i un somriure satisfet a la cara.

- Bon dia, jove...

Rere el finestró de la camiseria, el senyor Estruc va fer un últim renec farcit d'enveja i començà a voltar per la botiga lamentant-se de la poca seriositat de la gent i de les ganes de fer perdre el temps que tenien... Amb cada paraula que deia es desfeia un altre fil de la bufanda. Al final del dia ja no en quedava ni un trosset petit.
El senyor Duc, en canvi, conservava la seva bufanda completament intacta.
- Si segueix així... -va dir-se en Tonet- tindrà sort per molt de temps!
El follet de la sort es mirà les dues botigues i pensà en el senyor Estruc amb tristesa, seria absurd insistir. Si tornava a teixir més bona sort per a ell segurament tornaria a desfer-la a base de queixes, enveja i desconfiança. Així doncs, el follet s'allunyà d'allà amb el cor trist però disposat a tornar a provar sort amb algú que estigués més predisposat a aprofitar els seus regals. Algú com el senyor Duc.

La bona sort mereix una bona actitud.