El foc té un poder immens, pot resultar perillós, devastador, si s'escampa sense control, però també s'ha vist com un símbol de purificació, de renovació, en cremar tot el que és vell i gastat.
La resposta a aquest misteri la trobareu a...
EL FOC MÀGIC
Puig Deulofeu
Dlof.
Quan la ràbia incendià el seu cos amb tot de flames ardents, Funoac s'espantà de si mateix. Contemplà desconcertat com el seu esclat furiós havia gebrat el cos sencer del seu germà Juloec, convertit des d'aquell moment en el drac del gel, mentre ell era incapaç de controlar el temperament salvatge i encès que l'havia vestit de flames.
Aquell somni es repetia sovint i Funoac sempre es despertava agitat i tremolós. Era incapaç d'oblidar l'instant sorprenent que el convertí a ell en el drac del foc i que manifestà la naturalesa gebrada del seu germà (podeu veure el conte Dracs ).
Mentre Juloec, el seu germà, s'encaminava als freds cims de les muntanyes per trobar un entorn afí a la seva condició gelada, Funoac buscava refugi a les profunditats de la terra on s'amagaven els llocs més acollidors per a ell.
 |
| En Juloec i en Funoac |
Així va ser com, explorant el vell país de la màgia, Funoac arribà a la xemeneia esventrada d'un volcà extingit i solitari. De seguida se sentí atret per l'energia magnètica que desprenia aquell lloc erm.
El drac del foc penetrà el volcà de l'Ànima sense saber que aquell era un dels llocs més secrets i especials de tot Nataú. Només semblava un lloc desolat i solitari però Funoac sentia que hi havia alguna cosa que el cridava allà dins.
La xemeneia del vell volcà baixava roca endins colgada d'ombres i remors somortes. Mentre descendia, el drac del foc il·luminava el seu pas amb les flames ardents que se li desprenien del cos. De seguida s'adonà que el coll del volcà s'omplia de vapors densos que transformaven l'espai i el tornaven fantasmagòric. L'atmosfera es tornava densa, pesada, difícil de travessar i transmetia una sensació hostil, feresta, amenaçadora.
El drac sentí una viva curiositat. Mai no havia trobat res de semblant i decidí endinsar-se més i més dins del volcà.
 |
| En Funoac se sentí atret per un vell volcà extingit |
Dins d'una obscuritat espessa, fumosa, tot de galeries profundes s'obrien pas per les parets de la xemeneia i hi obrien camins tortuosos, esmolats i profunds. Alguns d'ells escalaven les parets amb esglaons impossibles que s'enfilaven cap a murs que es descobrien impenetrables. D'altres camins dibuixaven senderes costerudes que es precipitaven cap a abismes aterridors. Hi havia escales que descendien plàcidament i quedaven tallades de cop per murs polits com miralls que reflectien de manera boirosa la imatge ardent i cada cop més encuriosida del drac del foc.
Dins el volcà tot eren camins que no portaven enlloc. Aquell indret singular semblava burlar-se d'ell.
Funoac explorà tots els camins amb viva impaciència. Sentia que hi havia un lloc on havia d'arribar, però el volcà de l'Ànima semblava jugar a fet i amagar amb ell, com si volgués posar a prova una paciència que no tenia.
Enmig d'aquella atmosfera densa, irrespirable, els camins impossibles es desfeien tan bon punt els travessava, la muntanya l'engolia sense pietat, l'aire s'anava enrarint i fent més pesat i el pobre drac cada cop se sentia més i més desconcertat.
 |
| les escales topaven amb parets polides com miralls |
Al cap d'un temps, esgotat i decebut, deixà de voltar sense rumb, mirà enrere i no podia veure cap possible retorn, aleshores l'envaí un sentiment demolidor, se sentia inexplicablement derrotat, abatut, desesperat. Mai no s'havia sentit així.
Una llàgrima furtiva li regalimà galta avall. la mirà caure, era com una espurna de foc brillant, seductora, minúscula i intensament bella, espetegava amb força enmig d'aquell silenci sepulcral com si cremés alguna cosa dolenta que emmalaltia aquell indret sinistre.
Esgotat, Funoac es va adormir.
Quan es va despertar, tot el que l'envoltava era diferent.
Era a una sala àmplia amb un foc ardent al centre que semblava sortir de dins de la terra. El drac es quedà mirant les flames en silenci, sense preguntar-se com havia arribat a aquell lloc inesperat. L'atmosfera neta, silenciosa i tranquil·la que s'hi respirava convidava a sentir-se en pau i el drac somrigué sense saber gaire per què.
Se sentia a casa.
 |
| En Funoac, esgotat, s'adormí |
Passada una estona, sentí un renou estrany, com un so metàl·lic que seguia un ritme constant, gairebé musical.
Encuriosit, Funoac s'acostà a una galeria que s'obria a la dreta de la sala on era. A l'altra banda hi havia un follet molt concentrat que estava enderiat a treballar sobre una enclusa a prop d'un foc semblant al que havia trobat a l'altra sala.
El drac del foc se sorprengué molt de veure que al fons d'un volcà extingit hi havia algú tan enfeinat i laboriós.
- El foc té un poder immens... -va dir el follet sense mirar-se'l- Té el poder d'estovar els metalls per poder convertir-los en coses útils.
Es va girar i va somriure obertament. Es deia Forget i tenia un posat alegre, gairebé infantil, però els seus ulls... els seus ulls eren antics i savis com les parets rotundes que els envoltaven.
- És gairebé màgic, no trobes? -li preguntà amb entusiasme- un metall rígid, dur com aquest que es torna tou i mal·leable gràcies al foc... Pura màgia! Per més anys que fa que m'hi dedico no deixo mai de meravellar-me'n!
El follet tornà a colpejar amb bon ofici el metall que tenia sobre l'enclusa i de seguida va tenir-lo convertit en una mena de clau bellament treballada.
El drac del foc s'acostà cap a l'enclusa tot encuriosit.
Era la clau més estranya que havia vist mai. El cap de la clau era una peça arrodonida plena de petits forats que el follet va anar omplint de pedres precioses que agafava d'un bol. La fulla estava treballada en forma d'espiral i al final hi havia tot de dents serrades i punxegudes.
 |
| Al fons del volcà hi havia un follet |
- T'agrada? -li va dir el follet sense mirar-se'l- L'he fet per a tu.
Funoac engrandí molt els ulls.
- Per a mi?
Semblava emocionat. El follet assentí en silenci i enfilà una cadena molt fina al cap de la clau.
- Així. Mira. -va dir el follet mostrant-li la clau amb orgull- Així la pots portar penjada, si t'agrada prou...
El drac es mirà el follet amb incredulitat. La clau era tan bonica! Les pedres refulgien a prop seu, enceses per les flames que bategaven al seu cos.
- Semblen de foc... -va dir vivament impressionat.
- És clar! Quina altra cosa podrien semblar? Són el teu reflex!
El drac del foc es mirà en Forget sense entendre res.
El follet es posà un medalló brillant que reposava prop de l'enclusa i s'acostà a Funoac amb intenció de fer el mateix amb la clau, però el drac retrocedí cautelós.
- No passa res...- li va dir el follet allargant el cordonet d'on penjava la clau per penjar-li del coll.
Funoac se n'allunyava, espantat.
- No passa res, no em cremaràs pas, no hi pateixis... -insistí el follet mostrant-li el medalló que portava al coll i que refulgia a prop del cos ardent del drac.
Funoac s'acostà una mica mentre contenia la respiració. En Forget li passà la clau pel coll amb delicadesa.
 |
| En Forget li va penjar del coll una clau màgica |
- De fet, això t'ajudarà una mica... sempre tens por de no poder contenir prou el teu poder, oi? -endevinà- De vegades costa... i què podria ser millor que una clau per tancar-lo amb seguretat a dins teu? -preguntà alegre.
El follet somrigué dolçament mentre veia brillar la clau al coll del drac. Funoac abaixà el cap i va veure'n el reflex envoltat de flames, després es va mirar en Forget amb curiositat. Aquell follet misteriós sabia coses que no havia confessat mai a ningú i no tenia cap por de cremar-se ja que se li acostava amb les mans esteses per sentir de ben a prop l'abast del seu poder.
- És impressionant - ponderà-. Un poder immens! Sí, estic segur que aquesta clau t'ajudarà a contenir els esclats descontrolats que un temperament ardent com el teu sens dubte propicia -va fer comprensiu.
El drac somrigué amb timidesa.
- Però t'he de confessar que són aquests esclats, precisament, els que més m'interessen... -afirmà- I els que necessito ara...
Semblava una mica avergonyit. Funoac l'interrogà amb la mirada.
- Segur que has notat l'atmosfera enrarida que es respira aquí... -va dir el follet.
El drac assentí en silenci.
 |
| la clau màgica l'ajudaria a controlar el poder del seu foc interior |
- La Forja de l'esperança està massa saturada de por, desencís, frustració, sentiments de derrota i coses semblants -explicà-. Normalment tot això ve a parar aquí per transformar-se en esperança. És així com funciona, saps? (podeu veure el conte La Forja de l'esperança )
El drac mirà al seu voltant meravellat.
- Sí... -remarcà el follet- Aquesta és la funció de la forja. I és la meva feina, saps? -va somriure- Però el nivell de saturació que s'ha acumulat és massa gran. Passa alguna cosa estranya... -afirmà- és com si tot Nataú estigués colgat sota una nuvolada fosca de desesperació i tristesa. El volcà de l'Ànima atrau tota aquesta mala maror per netejar-la, però no dona l'abast. És per això que la teva visita resulta providencial. Ets la resposta a la crida esperançada que jo mateix he fet des del fons d'aquesta forja.
El drac engrandí els ulls, sorprès, però de seguida sentí que tot encaixava.
- Què puc fer? -va dir amb senzillesa.
- Desfermar tot el teu poder dins la forja.
Funoac, espantat, negà amb vehemència.
- Sí, ja ho sé... pot fer por, però creu-me. Aquest és el lloc ideal per a fer-ho.
El drac no s'ho acabava de creure. En Forget se li acostà comprensiu.
- La clau és per això, saps? - va murmurejar a prop seu com si revelés un secret- La vaig començar a fer de seguida que vaig sentir que venies... T'ajudarà a tornar a contenir el teu poder un cop l'hagis alliberat completament.
- De veritat? -va fer el drac. La clau bategava sota la seva pell ardent per infondre-li confiança- I si desfermo tot el meu poder... -va dir abaixant el cap per notar el batec de la clau amb més força- gràcies a ella podré tornar a contenir-lo?
En Forget assentí.
 |
| En Forget li explicà que alguna cosa passava a Nataú... |
- Per què haig d'alliberar tota la meva força? No ho he fet mai... no em sé imaginar què passaria...
- El teu poder consumirà tota aquesta energia que sura dins la forja i la transformarà en un esclat d'esperança que s'escamparà per tot Nataú. Aquesta és la funció de la Forja de l'esperança i la meva feina, això és el que faig aquí a cop de martell, foc i paciència... -explicà- però amb tu ho podrem fer a gran escala. Estic convençut que Nataú agrairia un esclat d'esperança per alliberar-se del desànim que pesa al cor d'aquest vell país i que en debilita la màgia. Què me'n dius? M'ajudaràs?
Funoac somrigué animat.
- I tant!
El follet s'enretirà una mica i es posà les mans a sobre el medalló màgic que el protegia, Fuoac assentí i es girà per quedar-se encarat al foc de la forja, se'l va quedar mirant, deixant-se seduir per les flames màgiques.
De sobte, Funoac, sentí que l'envaïa un sentiment voraç, vigorós, potent, i començà a deixar anar alenades de foc que espetegaven furioses contra la boirina densa que s'arremolinava al seu entorn.
A poc a poc es va anar creant una mena d'espiral de foc que s'anà expandint per tots els racons de la forja de l'esperança com una ànsia afamada de cremar i consumir tot el que l'envoltava.
 |
| En Funoac alliberà tot el seu poder dins la Forja de l'esperança |
El volcà de l'Ànima es convertí en una foguera incandescent que vomità xemeneia amunt tot de guspires de colors d'intensa bellesa i Nataú sencer s'estremí d'emoció en notar com el cor de cadascuna de les criatures que l'habitaven s'eixamplava i enfortia amb el vigor de l'esperança recuperada.
Funoac se sentia embriagat per la força del seu poder il·limitat quan el poder de la clau d'en Forget començà a funcionar. El batec suau de la clau màgica en girar dins seu ajudà el drac a tornar a contenir la seva força dins uns límits raonables; el seu foc furiós havia consumit tota l'atmosfera densa que contenia el volcà de l'Ànima.
En acabat, el drac i en Forget es miraren amb un somriure de complicitat a la cara. Havien assistit al miracle més generós que la Forja de l'esperança havia regalat mai a Nataú.
La llum de l'esperança resplendia per tots els racons del vell país de la màgia rejovenint-lo i omplint-lo de nou impuls vital. I tot va ser gràcies al valor d'un drac que va ser capaç d'explorar els límits del seu poder i a l'aliança amb l'art i el bon ofici d'un follet que vivia per donar esperança als altres.
Així va ser com Funoac trobà a la forja un lloc segur on estar-se i on vestir el seu poder d'un propòsit a la mida del gran valor que tenia el seu foc màgic.
 |
| En Funoac trobà a la forja la manera de donar un propòsit al seu poder màgic |
