dijous, 3 d’octubre del 2024

EL DRAC DELS COLORS

 Amb la tardor els paisatges canvien de color i es vesteixen amb una llum diferent. Cada estació de l'any ens porta un ventall de colors característic i podem gaudir de la transformació cromàtica de tot el que ens envolta com d'un regal que ens parla del nostre propi pas per la vida.

Tenim la sort immensa de viure a un món farcit de colors que ens poden encomanar tota mena d'emocions per enriquir el nostre dia a dia. Els colors parlen un llenguatge silenciós però molt poderós que connecta amb el nostre cor, amb la nostra capacitat de sentir, de bategar amb el que ens envolta.

Els mirem o no, els colors sempre hi són i val molt la pena admirar-los i enamorar-nos-en perquè són una porta oberta cap a l'alegria, la vitalitat i a una creativitat que té el poder de transformar-ho tot.

 

A Nataú passa el mateix. Els colors ho inunden tot. Hi ha llocs intensament acolorits que desprenen una gran bellesa i també n'hi ha d'altres apagats i grisos, misteriosos i desolats que esperen el seu moment... El petit Buixets es va trobar al cor d'un món erm i paorós del qual volia fugir i no podia... Però el petit follet pintor tenia la mirada neta d'un somiador i el poder miraculós d'una imaginació desbordada, a més d'uns colors veritablement màgics que venien de dins d'un drac misteriós... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...

 


     El DRAC DELS COLORS   

Puig Deulofeu

Dlof.

 


Els Cingles de Litrab eren un dels llocs més emblemàtics de tot Nataú. Tots aquells que poblaven el vell país de la màgia sentien que allà hi bategava l'autèntic cor d'aquell món de fantasia encarnat en la figura somiosa d'en Misnòs, el drac dels somnis. Es creia que aquell drac tan singular somiava tot el que passava a Nataú, que era ell qui alimentava amb la força de la seva imaginació portentosa el poder màgic que surava per tots els racons.

La màgia d'en Misnòs era molt misteriosa, surava sobre els cims més alts de Litrab com una energia càlida i inquieta, en constant moviment.

En Misnòs, el drac dels somnis, alimentava la màgia de tot Nataú...


Litrab era un paradís tranquil i solitari. Es deia que en Misnòs hi havia viscut sempre tot sol, fins que un dia, l'aparició d'un petit follet pintor va canviar-ho tot. Els Cingles havien patit l'atac més agosarat de part de les bruixes que mai s'havia produït i la situació va arribar a ser tan greu que tota la màgia de Nataú es va veure compromesa. En Misnòs patia el setge cruel sense poder alliberar-se'n tot sol i tot el que els altres dracs coratjosos intentaven fer per desfer l'encanteri de les bruixes semblava inútil. Només la ingènua capacitat creativa d'en Buixets, un petit follet pintor que jugava a fer figures amb els núvols en comptes de pintar i pintar com feien tots els seus companys, va ser capaç d'alliberar tot Nataú de la pitjor crisi que havia patit mai el vell país de la màgia. (podeu veure El follet pintor )

Aquell feliç desenllaç propicià una estreta amistat entre el follet i el vell drac dels somnis. De fet, el petit pintor es quedà a viure als Cingles amb el drac i ho va fer encantat ja que als Cingles hi creixien nuvolades portentoses que el convidaven a jugar sense descans. El vell drac somreia beatífic mentre en Buixets formava figures al cel i ell mateix s'hi encantava amb els ulls mig closos disposat a deixar-se endur pels somnis més temptadors.

En Buixets, el follet pintor, feia figures amb els núvols...

Però el petit follet pintor no només jugava amb els núvols. Aquelles muntanyes eren plenes de racons preciosos on no havia estat mai.

Un dia, en Buixets s'encaminà cap a un salt d'aigua que brillava intensament sota la llum del sol. Quan hi arribà, quedà corprès per la rotunda sonoritat de l'aigua i per una llum que desprenien les roques just al darrere.

- Què deu ser? - es preguntà el follet pintor.

I resseguí un camí impossible arran de les roques humides per intentar descobrir aquell misteri. Quan arribà just allà on l'aigua queia a doll rost avall s'adonà que la roca s'esventrava cap endins per formar una mena de passadís estret d'on en sortia la llum misteriosa. Al final del túnel, el follet descobrí una cova molt especial, hi havia llum, és cert, però el que la feia tan singular era que es vestia dels colors més vívids que el follet pintor hagués vist mai.

- Què deu ser? -es preguntà.

En Buixets es passejava per la cova fascinat pels colors que ressaltaven els volums de les roques a les parets en ser tocades per la llum indescriptiblement bella que ho inundava tot. Era ben bé com ser al cor d'un cristall lluminós que ho tacava tot de colors intensos i vibrants. Li semblava sentir un so de fons que feia tremolar la llum, com una mena de vibració molt baixa, constant, un brunzit gairebé inaudible que, sense saber per què, el follet associava als colors que l'embadalien.

Una mirada furtiva observava tots els moviments del follet explorador. En Buixets començà a jugar amb els colors d'una manera molt semblant a com ho feia amb els núvols. S'acostava a les parets humides i provava d'agafar les taques de colors com si fossin alguna substància sòlida. El més meravellós de tot era que les taques de colors es desprenien de les roques i es transformaven a les seves mans en totes les figures que la portentosa imaginació del follet era capaç de crear.

El follet reia i dansava ple d'entusiasme mentre agafava colors d'aquí i d'allà i en molt poca estona tota la cova es va omplir de figures tan fantàstiques com vaixells, animals, flors, cares de gegants o delicades fades.

En Buixets feia figures amb els colors

El follet pintor jugava i reia de les coses que li sortien de les mans i estava tan enderiat amb els seus jocs que no s'adonà que una figura misteriosa se li acostava en silenci.

Quan el petit follet es girà amb una garlanda de flors de mil colors a les mans topà amb el cos contundent d'un desconegut que el va fer caure de cul.

El follet engrandí els ulls, incapaç de dir res. Es va posar vermell com un pigot, avergonyit d'haver estat enxampat jugant d'aquella manera. Mirà al seu voltant sense saber què dir, incapaç d'aguantar-li la mirada a aquell drac enorme.

- Que t'has fet mal, petit? -va dir ell amb una veu bondadosa.

El follet negà amb vehemència.

- Que t'has fet mal, petit?

 

El drac es passejà per la cova a poc a poc, contemplant amb molta atenció tot el que el petit follet havia fet amb els colors i la força de la seva imaginació. Quan el drac es tornà a girar cap a ell els ulls li reien.

-Que bonic que és tot això... -ponderà- Com ho fas?

Tenia a les mans la figura d'un estel fugaç fet amb la substància que el follet obtenia de les taques de color de les parets. El follet encongí les espatlles.

- Ho faig i ja està... -mussità- És com amb els núvols...

Tornà a encongir el gest.

- També ho saps fer amb núvols? -preguntà el drac impressionat.

El follet assentí amb timidesa. Alçà una mica la vista i es fixà més en el drac. Era molt gran, tenia una cara amable i un ventre prominent. Quan caminava movia la cua com si seguís el ritme d'alguna cançó silenciosa, tenia uns braços molt llargs que s'unien al cos amb una pell translúcida i flexible, una mena de membrana que feia que semblés com si tingués ales. En Buixets es fixà en les seves mans mentre el drac es passejava per la cova, eren unes mans petites i delicades, amb una sostenia l'estel que ell havia fet i amb l'altra alçava un dit com si fos una batuta, dirigint el ritme d'una música que només ell devia sentir.

 

El drac s'ho mirava tot amb un estel a la mà

 De sobte es va girar cap a ell.

- Per cert, jo em dic Cusló -es presentà fent una reverència teatral-. I bé, doncs, qui ets tu? -preguntà acostant-li el musell a la galta.

- Jo... jo sóc en Buixets... sóc un follet pintor...

- Buuuixeeets... -cantussejà el drac somrient- M'agrades. Tens molt de talent!

El follet pintor abaixà el cap, avergonyit.

- Au, au... no tinguis vergonya - l'animà ell- les coses bones SEMPRE s'han de dir... no ho sabies?

El follet negà amb els ulls rodons.

- Doncs és així com s'ha de fer -dictaminà el drac-. Com sabries que m'agrades si no t'ho dic?

El follet va somriure.

- Tu també m'agrades. Ets molt gros!

El drac va riure sorollosament.

 

En Cusló es presentà amb una reverència

- Sí... -va reconèixer tocant-se la panxa.

I en fer aquell gest trivial una espiral de colors començà a girar i a girar de manera hipnòtica al centre del seu estómac. 

El petit pintor sentí que perdia el món de vista, incapaç de deixar de mirar l'espiral que no parava mai de girar amb tots els colors dansant cap al centre i perdent-se en un infinit impossible dins del cos del drac. A mesura que el follet pintor es deixava seduir pel moviment dels colors se sentia empès cap a l'interior d'aquell centre que l'atreia amb un poder irresistible. Sentí que el cos se li allargava elàstic i dúctil com si fos la mateixa substància mal·leable que desprenien els colors de la cova per endinsar-se dins el forat central que s'obria a l'espiral de colors que giravoltava incessant al ventre prominent del drac.

Sense saber ni com, el petit follet pintor va deixar-se absorbir per aquell vòrtex de colors que el xuclava sense pietat. Sentí una nàusea profunda, un mareig que el debilitava completament i l'obligava a abandonar-se i a fondre's amb una energia molt poderosa que l'empenyia per camins insospitats a tota velocitat.

Un cop el petit follet hagué desaparegut dins seu, el drac simplement va plegar els braços sobre la panxa cobrint-la amb la pell membranosa que en penjava per tancar el portal. Tot seguit, obrí els braços d'una manera força teatral i el ventre prominent va començar a créixer i créixer amb una espiral cada cop més gran i poderosa que sortí del seu propi cos i el xuclà a dins de la mateixa manera que havia fet amb el petit Buixets.

En Buixets es perdé dins l'espiral de colors que hi havia a la panxa del drac

 - Buixets, Buixets...

El drac provava de despertar-lo.

- Buixets... va vine. Hem de veure moltes coses!

El petit follet pintor es mirà el que l'envoltava sense entendre res. Ja no eren a la cova. Al seu voltant tot eren pedres i pols, l'aire pesava, era aspre i costava respirar. Hi havia tot de forats al terra que fumejaven intensament, escopien espurnes de foc i vomitaven rius de lava.

- On som? -va demanar en Buixets.

- Al Fogar de l'enclusa... -explicà el drac.

El follet feia cara de no entendre res.

- Què ha passat? Com és que som aquí?

El drac va fer un somriure trist.

- Volia veure què et semblava aquest lloc... -va explicar mentre passejaven.

El follet va fer una ganyota disgustada.

- No m'agrada gens... -va dir- Fa pudor i costa respirar... A més, aquestes espurnes i rius de foc... em fan por. No. No m'agrada gens.

El drac assentí en silenci.

- Malgrat tot... -va dir- Està a punt.

- A punt de què?

El drac inclinà el cap per mirar-se'l.

- De transformar-se... Si tu vols...

 

- No m'agrada gens...

 El follet engrandí els ulls perplex.

- Si jo vull, què? No t'entenc, Cusló...

El drac s'aturà, encongí les espatlles i s'assegué en silenci. En Buixets se li acostà, inquiet.

- No podem marxar? -somicà.

El drac tancà els ulls i restà en silenci. Només movia una mica el dit com si seguís el ritme d'alguna cançó inaudible.

En Buixets s'assegué a prop seu sense deixar de mirar tot el que l'envoltava amb el cor encongit. Podia sentir la respiració pausada del drac i sentir l'escalfor del seu cos tendre a tocar, ell no tenia cap por. Aquell lloc no podia ser tan perillós si en Cusló s'hi estava tan tranquil... A poc a poc el petit follet es relaxà una mica. 

Les bafarades de fum que l'envoltaven feien formes molt curioses en ser empeses per l'aire, eren tan delicades i etèries... es movien molt, no paraven mai quietes, eren testimonis muts d'un aire que ni es notava. Quan s'acostaven a ells, l'alè del drac les tornassolava i les omplia d'una lluïssor estranya, de colors delicats i vaporosos. Era tan curiós... Sense adonar-se'n, el follet pintor s'anava deixant seduir per aquelles figures capricioses i pels colors que alenava el drac, segur que li naixien de la panxa! Pensant aquelles coses, el petit follet no s'adonava ni del gest que feia d'allargar la mà per tocar el fum vaporós de colors.

L'alè del drac vestia el fum de colors...


De seguida es trobà a si mateix dibuixant amb els gestos de sempre tot de figures amb el fum, allò era tan natural en ell que no era conscient ni de la intenció que esmerçava en influir-lo, canviar-lo i transformar-lo. Sense saber com, només amb les seves mans, el follet anava convertint el fum vaporós en una substància més tangible, flexible i consistent. Aquella matèria adquiria les formes que la viva imaginació del follet pintor dictava. 

En molt poca estona va tenir plantat un camp de flors silvestres de mil colors i formes. El follet somreia complagut, eren tan boniques que gairebé en podia sentir l'olor! I només pensar-hi una intensa olor floral s'escampà per tot arreu. Aleshores, el follet pensà que aquell prat florit necessitaria sol i aigua. I novament, va ser un dit i fet. Les seves mans no van trobar cap dificultat a forjar un sol ben lluent i un coixí ben espès de núvols dalt del cel que rajava una aigua ben brillant i fresca que de seguida omplí un riu cabalós i ple de peixos.

Sense pressa, gaudint de tot el que les seves mans afaiçonaven amb el peculiar fum que l'envoltava, el follet esculpí arbres i ocells, papallones, saltamartins, cucs de terra, marietes i qualsevol mena d'animaló que li passava pel cap.

En Buixets trescava pel nou paisatge que havia creat a partir d'aquell fum tan especial completament seduït pel que veia.

 

En Buixets jugà a crear coses amb el fum de colors...

Aquell lloc sí que li agradava. Era bonic, verd, joliu. Ple de vida. Passejava pels camins que ell mateix estenia als seus peus i n'omplia els marges de camps sembrats, pagesos feiners i masies enormes. S'aturava a beure aigua de les fonts que emergien de les seves mans com per art de màgia i jugava amb els conillets i els cabirols que sortien dels boscos acabats d'estrenar.

El follet estava tan enderiat a jugar amb el fum i transformar-lo que no s'adonà que en Cusló ja feia estona que havia obert els ulls i se li havia acostat en silenci. El drac s'ho mirava tot completament fascinat pel prodigi creatiu que el petit follet pintor estenia arreu d'aquell indret que, no feia gaire, havia estat un erm polsegós.

- Quina meravella! -exclamà entusiasmat.

En Buixets se'l mirà somrient.

- Ara és més bonic, oi?

- Ara és més bonic, oi?

 El drac somreia.

- I tant! -ponderà- I què et sembla si hi afegim un arc de Sant Martí?

En Buixets picà de mans il·lusionat.

- Sí. Sí! Un de ben gran!

El drac es fregà la panxa i l'espiral de colors que s'hi formà començà a girar i a girar. Del centre en sortí un feix de colors que formaren un semicercle perfecte a l'horitzó. Aleshores el drac obrí molt els braços com si el volgués abastar; incomprensiblement, el recollí com si el doblegués i en tornar a obrir els braços en comptes de ser-ne un n'eren un nombre incomptable que omplien tot el cel. Aleshores el drac estirà els braços cap amunt i va moure les mans com si donés corda a un rellotge. Els arcs de Sant Martí començaren a giravoltar formant una esfera de colors que s'allargava tan lluny com l'horitzó i aquella esfera feta d'arcs de Sant Martí en rotació escampava i multiplicava tot el que en Buixets havia creat i moltes altres coses noves arreu d'aquell món gris i desdibuixat per transformar-lo en un món ple de vida i de colors.

En Buixets sentia que podia entendre tot el que estava passant sense que ningú ho expliqués i sabia que era perquè podia sentir una melodia preciosa que sonava amb un ritme molt marcat. El follet es mirà el drac somrient. Aquell so tan poderós, aquella música irresistible era la que en Cusló sentia sempre dins seu, la que feia girar els colors que se li feien a la panxa, la que feia servir per omplir de vida tot el que l'envoltava. 

El follet pintor se sentia molt feliç. El seu joc infantil havia servit de llavor per donar pas al naixement d'un món nou i era en Cusló, aquell drac tan misteriós i tranquil, qui li havia permès participar en un esdeveniment tan transcendental com aquell.

Els arcs de Sant Martí formaren una esfera de colors...

El petit pintor abraçà el drac per sentir el ritme d'aquella música amb més força. Sentia l'espiral de colors rodar a la panxa del seu amic i sabia que ben aviat el xuclaria per abandonar aquell lloc meravellós i tornar a casa. Mirà de cua d'ull tot el que l'envoltava per quedar-se amb el record d'aquell esclat de colors brillants i sentir el batec d'un món que s'acabava d'omplir de vida. Se sentí agraït i encara reia quan l'ofec i la nàusea l'atraparen de camí de retorn cap a casa.

Un cop a la cova, en Buixets es despertà com d'un somni. En Cusló era al seu costat amb els ulls tancats i movent el cap com si taral·legés alguna cançoneta insistent. El follet se'l mirà en silenci i es preguntà si tot havia estat real o no.

- Sí -va dir en Cusló sense obrir els ulls.

I el follet es va mirar les mans sorprès de veure-hi unes llàgrimes de llum plenes dels colors de l'arc de Sant Martí. Atrapà la llum entre les mans i en va fer un penjoll de cristall que es va penjar al coll per recordar que la vida és per omplir-la del so dels colors.

En Cusló, el drac dels colors, l'agafà de la maneta i l'acompanyà pels camins més bonics de tot Litrab per tornar al costat d'en Misnòs que ja els esperava amb els ulls somiosos i un somriure de benvinguda després d'haver somiat aquella singular aventura que el petit Buixets havia compartit amb el seu nou amic. Així era com el vell drac dels somnis no deixava mai d'omplir el cabal inesgotable de màgia que alimentava tot Nataú.

Quan van tornar, en Misnòs ja els esperava amb un somni d'aventures al cor.




 

 






 


 

 





 

dimarts, 14 de maig del 2024

EL FOLLET DELS BOTONS

La vida quotidiana és plena de les petites coses que ens passen. Ens vestim de pressa i, de sobte, ens adonem que hem perdut un botó de la camisa i ens tornem bojos buscant-lo per tot arreu.

 

A Nataú això també passa, però un fet com aquest obre les portes a la màgia que batega latent rere tot el que ens envolta. 

Quan es perd un botó no hi ha cap dubte que el millor és encomanar-se a un follet dels botons. Aquests follets són uns veritables enamorats dels botons i no heu de dubtar gens que si hi ha cap oportunitat de trobar el que heu perdut ell se'n sortirà amb molta més traça que no pas vosaltres.

Si no em creieu no deixeu de llegir aquesta història. No us perdeu...

 

 

 

 

EL FOLLET              

DELS

BOTONS

Puig Deulofeu

Dlof.



 

 

 

En Jan s'havia posat malalt i no podia anar a l'escola. Sa mare l'havia recollit d'allà carregat de febre i de tos i l'havia fet anar al llit tan bon punt arribaren a casa.

En desfer la bossa del nen la mare hi trobà la bata escolar i descobrí que hi faltava un botó.

- Jan, fill, que has perdut un botó? -li demanà.

El nen arronsà les espatlles i aclucà els ulls febrós. Sa mare li acaronà el front i el deixà dormir una estona abans de sopar.

Mentre ell reposava i sense que ningú no se n'adonés, a l'escola del nen un follet atrafegat apareixia del no-res repetint amb aire concentrat:

- Un botó... un botó... on deu ser? On deu ser?

 - Un botó, on deu ser?
 

Qui així parlava era un follet dels botons, representant de la noble estirp dels follets anomenats domèstics per la seva afició a ajudar o entorpir les tasques quotidianes de les persones. Tothom sap que els follets dels botons no es poden resistir a trobar els botons que s'han perdut i aquell follet havia aparegut màgicament a l'escola d'en Jan per trobar el botó que sa mare havia dit que el nen havia perdut.

La feina del petit follet es concentrà de bon principi a l'aula on en Jan anava a estudi, la va repassar de dalt a baix, però no hi va trobar res més que una goma d'esborrar i una cinta dels cabells perduda.

Després d'això el follet es passejà per tot el recinte escolar, per totes les classes i els passadissos, per tots els lavabos i sales que trobava... però res. Amb tot, el follet dels botons semblava no poder desanimar-se mai i enfilà el passadís cap al pati de l'escola ben decidit.


Només va trobar una goma d'esborrar i una cinta dels cabells...
 

El pati era ple de fulles seques que havien caigut dels arbres, buscar allà un botó extraviat era com buscar una agulla en un paller, però el follet dels botons s'ho mirava tot amb els seus ulls somiosos i començà a trescar amunt i avall confiant que la seva intuïció màgica el guiaria cap al seu objectiu.

Així va ser com després de moltes voltes, el follet emergí de sota la pila de fullaraca amb un botó nacrat carregat a l'esquena.

- ja el tinc! -cridava content mentre feia ballarugues.

De sobte es posà tot seriós i féu:

- Ara s'ha de cosir. Sí, sí, cosir, cosir...

Havia trobat el botó perdut!
 

I començà a mirar al seu voltant com si li calgués decidir quin camí emprendre. El follet deixà el botó a terra i, com per art de màgia, es tragué de sota la roba un rodet de fil enorme i una agulla tan llarga que el feien empetitir a ell i tot.

Amb molta traça enfilà l'agulla amb el fil transparent, quasi invisible, i la llençà amb una força sorprenent.

El follet es carregà el botó a l'esquena i seguí el fil invisible cap al seu destí. Després de molt caminar es trobà l'agulla clavada a la porta d'una casa. Havia trobat el que buscava.

Per art de màgia aparegueren fil i agulla...


Entrà a l'habitació del petit Jan per sota la porta i es posà a cosir el botó a la bata del nen. Sense adonar-se'n cantussejava una cançoneta que despertà el nen que se'l mirà amb ulls endormiscats.

- Què fas? -li va demanar en Jan fregant-se els ulls.

- Cuso un botó... -va fer el follet mirant-se'l de reüll i sense deixar la feina- És la meva feina, saps?

- Ah...

I en Jan seguí mirant-se'l com cosia tot atrafegat, puntada aquí, puntada allà... fins que ho deixà tot ben cosit.

- Ja està -va dir tallant el fil amb les dents esmolades-. Una bona feina, a fe que sí... No sé com us ho faríeu sense un follet dels botons com cal per casos així...

El follet somrigué feliç, li picà l'ullet i s'escolà per sota la porta sense dir adéu.

El follet es va posar a cosir...
 

La mare portà el sopar al seu fill i mentre el nen menjava començà a endreçar l'habitació. S'anava a emportar la bata per cosir-la quan el nen li va dir:

- Ja no cal... el follet dels botons ha vingut i l'ha cosit...

La mare es mirà desconcertada la bata i després s'acostà al seu fill.

- Encara tens febre -li va dir tocant-li el front-. Si demà encara en tens no podràs anar a l'escola.

En Jan tancà els ulls i s'adormí de seguida. Als seus somnis febrosos tot de follets trescaven per la casa arreglant les coses que no anaven a l'hora.

Quan en Jan es va posar bo i va tornar a l'escola es cordà la bata molt orgullós dels seus botons tan ben cosits, en tocar-los se li escapava un somriure feliç.

 

En Jan recordava feliç el seu nou amic, el follet dels botons.

 

dimarts, 23 d’abril del 2024

El país de les fades

Vivim envoltats d'informació, hi tenim accés amb molta facilitat i en disposem d'una manera lleugera, despreocupada, sovint massa irresponsable.

De vegades no som conscients que tenir accés a tota aquesta allau d'informació exigeix de nosaltres un exercici conscient i deliberat de responsabilitat, som responsables del que fem amb tot allò que arribem a saber dels altres i també en som de respectar els límits que el nostre sentit comú i l'ètica personal que tots hauríem de tenir ens imposin. 

A una societat on tot es consumeix i es llença val la pena pensar una mica sobre tota la informació que ens arriba (ja sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació o de persona a persona ) i el que en fem com a individus.

 



A Nataú passa el mateix. Hi havia un drac de naturalesa fumosa que s'escampava per tots els racons del vell país de la màgia deixant-se emportar pel seu afany de tafanejar de manera insaciable.

En Samú xerrava tot el que arribava a saber i quan descobrí un dels secrets més ben guardats de tot Nataú ja us podeu imaginar quines intencions tenia... 

Però on no arriba la discreció hi arriba la màgia i les fades van donar una lliçó exemplar a aquest drac inconscient ... Voleu saber què va passar?

No us perdeu...






EL PAÍS DE LES FADES
Puig Deulofeu
Dlof.




Hi ha molta gent que no creu en les fades, però cap drac entenimentat de Nataú no hauria posat mai en dubte que les fades existeixen, tots ells saben que els follets n'estan secretament enamorats i que fins i tot els gegants, grans i toixos com són, els tenen un respecte reverencial.
Amb tot, a Nataú es comentava que cada cop hi havia menys fades. L'arribada dels homes semblava anar-les foragitant de la terra dels dracs per fer-les refugiar a un lloc misteriós que es coneixia com el país de les fades.
El país de les fades es tenyia del tel misteriós i secret que prenien totes les coses que tenien a veure amb aquelles criatures màgiques, era l'indret secret des del qual les fades anaven i venien a Nataú, un lloc del qual mai no parlaven, un lloc que semblava no existir.
Així va ser com va néixer la llegenda. Alguns deien que el país de les fades era un país d'aigua, ple de rius, llacs, fonts i estanys jolius, d'altres imaginaven que s'alçava dalt de tot d'alguna muntanya altíssima, llunyana i inabastable, emboirada i irreal com la presència vaporosa d'aquelles delicades criatures. Tot plegat eren enraonies somioses i desvagades que no aclarien res de res, però hi hagué un drac, només un, que arribà a visitar aquell món meravellós i en guardà el secret tan gelosament que ningú no s'arribà a creure mai que realment hagués trobat allò que tots es delien tant per descobrir.

 

El país de les fades era un lloc secret

En Samú era el drac dels secrets, tots el coneixien a Nataú i sabien que ningú com ell per escoltar i callar tot allò que se li volgués confiar, però el que molt pocs sabien era que en Samú no sempre havia estat així, i tampoc no sabien per què aquell drac tan discret havia arribat a ser d'aquella manera.

De jovenet, en Samú era un drac tafaner i terriblement indiscret. El seu cos era vaporós com el fum i per això, durant la seva joventut, molts l'arribaren a conèixer com el drac del fum.
En Samú solia anar amb en Fúsoc i en Goüm a la recerca d'emocions i aventures, però en Samú no tenia el cor tan negre com el drac de la por ni tan enteranyinat de malifetes com el drac de la foscor. Ell surava lliure pel cel de Nataú empès pel vent d'Uten que li alegrava les entranyes, gràcies a ell s'escolava per tots els racons i espiava tot allò que atreia la seva afamada atenció.
Les fades havien exercit sempre una fascinació molt especial en aquell drac tafaner, elles fugien de la seva presència tan bon punt com el veien i se'l miraven amb una suspicàcia que semblava endevinar la mena de relació que hi havien de tenir amb el temps. Però les reticències de les fades només servien per atiar la viva curiositat d'en Samú, com més el defugien més s'enderiava ell a voler encalçar-les i espiar tot el que feien i no semblava voler entendre que per molt que ell en volgués saber tots els secrets allò no li donava cap dret a saber-los.
En Samú seguia les fades pertot arreu, les espiava pels racons disposat a esbombar tots els detalls del seu pas per Nataú a qualsevol que se'l volgués escoltar. En certa manera en Samú era conseqüent amb la seva naturalesa fumosa, tot en ell s'expandia en l'aire, com els secrets que ell escampava de manera indolent.



En Fúsoc, el drac de la foscor, i en Goüm, el drac de la por, solien acompanyar en Samú


Un dia, en Samú ensopegà amb una fada que voltava tota atrafegada pel bosc, de seguida li semblà que ella tenia un tarannà sospitós i es decidí a seguir-la allà on anés. Per més que ella provés de fer marrada per estalviar-se la companyia d'un núvol de fum vaporós i insistent, en Samú no desistia d'encalçar-la. Tot i amb això la fada no es resignà a abandonar el seu camí, precisament la insistència d'aquell drac tant molest l'encoratjava a abandonar Nataú i anar-se'n al país de les fades.
El camí s'anà fent llarg i tortuós, semblava mentida que una criatura d'aparença tan desvalguda i fràgil pogués suportar un viatge tan llarg, però en Samú no desistia en la seva obsessió i encegat com estava per la idea de descobrir la llar de les fades demanà a en Fúsoc que l'ajudés.
El drac de la foscor acompanyà en Samú per fer invisible la seva presència, la dissimulava amb un tel dens de foscor sota els arbres dels boscos i l'agombolava teixint les nits més obscures de Nataú; així fou com tots dos pensaren que havien enganyat la fada fugitiva que seguia el seu camí aparentment segura d'haver deixat enrere el drac del fum definitivament.

El drac de la foscor acompanyava en samú...

Cap dels dos dracs no es podia imaginar el que passà. Dins d'uns boscos obscurs com una gola profunda i ignorada es formà un esclat de llum portentosa que havia aparegut obedientment davant el conjur de la fada.
- Així és com ho fan... -sospirà en Samú feliç.
I és que, efectivament, per arribar al país de les fades calia travessar una porta misteriosa tenyida d'una llum tan clara que encegava els sentits i els deixava tan somorts com si haguessin quedat encantats. 

En Fúsoc quedà tan enlluernat per la porta màgica de les fades que fugí corrents abans no es desdibuixessin les ombres que li cobrien el cos. En Samú, en canvi, quedà embruixat per la llum càlida i se sentí seduït per un poder rotund que l'atreia misteriosament cap a dins. 

La fada obrí el portal de llum del país de les fades
 

El país de les fades era un esclat de llums vaporoses i radiants, el cos de fum d'en Samú es tenyia dels colors més brillants com per art de màgia i ell mateix es podia veure la pell acolorida com si fos una altra criatura qui l'estigués mirant. - No has parat fins arribar-hi... -va sentir que li deia la fada a qui havia encalçat tant- Doncs mira-te'l bé... El país de les fades és un racó que no es deixa visitar pels forasters, els seus secrets, aquests secrets que tant et deleixes per descobrir se't revelaran finalment, però no en podràs dir res perquè el preu que has de pagar per la teva gosadia és el silenci.

A partir d'ara -continuà- només el teu cos de fum es podrà escampar arreu, però res del que vegis no anirà enlloc, correràs per Nataú i qui sap si per d'altres mons... descobriràs tot el que t'amaguen els silencis i les revelacions profundes, però en guardaràs el secret per sempre perquè els secrets no són com el teu fum, cal servar-los i estimar-los en el més profund dels silencis al fons del cor, allà on la ingenuïtat d'aquells que els confien els col·loquen amorosament.
Des d'ara -conclogué- l'encanteri de les fades et convertirà en el drac dels secrets, només tu podràs encalçar les veritats més ocultes dels cors dels altres i només tu els serviràs amb noblesa i honestedat.

El cos de fum d'en Samú s'anà omplint de colors

I així va ser, en Samú arribà a conèixer el país de les fades, els seus secrets i molts d'altres tan misteriosament bells com aquells. A Nataú molts creien que era la noblesa del seu cor la que imposava en ell un silenci rotund sobre tot el que havia vist, però en realitat el que impedia al drac d'esbombar-ho tot, com sens dubte hauria fet abans de la seva irrupció al país de les fades, era l'art d'un encanteri que l'obligava a callar.

El seu cos de fum s'havia transformat en un vaporós esclat de colors vius i brillants, tan generosament bells com el cor ungit de noblesa i discreció que li havien regalat les fades amb el seu encanteri. El drac dels secrets recordava amb la seva presència el valor de les coses profundes, dels misteris, de les màgies i dels silencis perquè tot plegat feia la vida una mica més bonica i engrescadora.

                            
Els secrets i la discreció són com dues cares d'una mateixa moneda

divendres, 12 d’abril del 2024

GOTES DE LLUM

 

En memòria d'un amic.

Hi ha persones que són com 

gotes de llum que ens inspiren a viure plenament i la seva llum no s'esvaeix encara que ja no hi siguin ...

Celebrem el seu pas per les nostres vides com el tresor més valuós amb un record enyorat.

 

De vegades ens encantem mirant alguna cosa que trobem especialment bonica amb la sensació que la veiem per primera vegada (per més que és possible que l'hàgim tingut al davant tot sovint), aquesta pausa especial que fem és un regal que ens fa adonar de la profunda bellesa de les coses que ens envolten. 

Si hi pensem una mica més ens adonem que és la mirada que hi posem, l'atenció i la devoció que li dediquem la que ens atrapa en un moment de contemplació que ens obre el cor i ens omple d'inspiració. Trobar aquesta mirada sensible i pausada ens posa en contacte amb el més essencial, la connexió que tenim amb tot el que ens envolta.

La bellesa ens envolta
 

A Nataú passa el mateix. Al vell país de la màgia hi viu un drac extremadament sensible que desconeix que rere la seva delicada sensibilitat s'hi amaga un poder enorme. La bellesa que l'envolta el sedueix tant que el seu poder adormit es desvetlla en forma de cristalls que són com gotes de llum carregades d'inspiració. 

Adonar-se que aquests cristalls poden ser un regal per a qualsevol que els contempli esdevé un nou descobriment per al jove Juloec perquè, de vegades, no som conscients del valor que té el que som capaços de fer...

Aquest és un conte ple d'inspiració i de bellesa... El voleu llegir? No us perdeu...                                 

 

 

GOTES                       DE 

LLUM

Puig Deulofeu

Dlof.



En Juloec, el drac del gel, se'n va anar a viure als cims del Nespiurí, els més alts que hi havia a l'est de Nataú. Feia molt de temps que havia pres aquella decisió, impulsat per les circumstàncies (podeu veure Dracs) i per la necessitat d'arrecerar-se dins un paisatge que fos semblant a la seva naturalesa gelada.

Al principi, en Juloec se sentia desterrat, lluny de tot el que li era conegut, engolit dins un ambient fred i solitari; però a poc a poc, el drac del gel va anar descobrint que els cims gebrats del Nespiurí amagaven tota la companyia i el consol que necessitava.

En Juloec va haver de buscar un lloc per viure

El primer que va enamorar en Juloec va ser el silenci que bategava dins del paisatge. La pau que s'hi respirava s'agermanava molt bé amb el temperament tranquil i sensible del drac del gel; però en Juloec descobrí, fascinat, que rere l'aparença silenciosa de l'entorn hi havia tot de ressons ocults i inadvertits que amagaven un esclat de vida vigorós i plural, el veritable batec del cor dels cims. Així, seduït per la promesa que s'amagava rere l'aparença de les coses, en Juloec descobrí en si mateix un afany d'explorar que l'impulsava a descobrir tots els misteris que l'esperaven per ser descoberts.

El drac del gel explorava incansable tots els racons d'aquell petit univers fet a mida. I descobria pas a pas que el silenci i la soledat no eren res més que un miratge que protegia el secret de l'existència d'una gran quantitat de criatures desconegudes.

En Juloec explorava la seva nova llar gebrada amb devoció

Solia contemplar l'albada a una balma llòbrega i humida amb una intensa sensació de pau, esperançat davant la promesa de llum que s'obria davant seu i que li tocava el cor amb delicadesa infinita. Havia descobert un dels espectacles més meravellosos que es podien contemplar als cims: l'aclaparadora bellesa que es despertava al seu voltant amb l'arribada del sol.

La llum i les ombres jugaven amb tot el que l'envoltava, les pedres, les fulles dels arbres, l'aigua dels rius... En Juloec admirava profundament la bellesa que desprenia tot en ser besat per la llum.

El drac esperava impacient la delicada besada de la llum puríssima sobre el gel que cobria les pedres cantelludes que l'envoltaven i es deixava endur per un sentiment pregon que es removia a dins seu en contemplar la bellesa que desprenien. I d'aquesta gran afició a contemplar la bellesa en va venir la descoberta d'unes criatures peculiars que gairebé ningú no coneixia a Nataú.

El drac del gel admirava la bellesa de les albades

Les Elmes eren criatures gairebé invisibles, de fet, només se'n podia endevinar la presència gràcies al rastre brillant que deixaven sobre les coses que petjaven ingràvides. En Juloec descobria punts brillants dins el paisatge gràcies a la delicada contemplació que feia de tot el que l'envoltava. Al principi, el drac del gel creia que els punts brillants que descobria responien al caprici de la llum amorosa que besava els objectes; però un dia descobrí que no era ben bé això.

Era un capvespre gris, amb un cel ennuvolat, opac i tan dens que semblava que s'hi pogués caminar per sobre. Tot semblava més apagat i indiferent del que solia, tot menys una pedra cantelluda que reclamava l'atenció del drac amb un esclat brillant i inesperat d'energia.

El drac s'hi acostà encuriosit. Malgrat la poca llum que hi havia, aquell fragment de dura roca reclamava la seva atenció d'una manera poderosa. En Juloec, parpellejà indecís, una pedra que brillava dins la foscor incipient desmentia que fos la llum el que feia tornar les coses vívides i brillants. Allò era alguna cosa més.

Hi havia un rastre de llum enmig de la foscor...

Emocionat, el drac del gel s'acostà a la pedra i l'observà amb atenció. Brillava intensament, com si desprengués tot de petites espurnes de colors capaces de donar vida a la dura roca. Mentre contemplava amb absoluta atenció aquella pedra, el drac començà a sentir una intensa olor floral que li recordà d'altres terres, enyorades i llunyanes. En Juloec sospirà extasiat per la rara bellesa del que tenia al davant, completament fascinat per l'experiència que vivia.

Aleshores passà. Sense saber com, l'alè gebrat del drac atrapà dins seu la delicada petjada que havia quedat impregnada sobre la roca en forma d'un cristall de gel.

El drac parpellejà com si es despertés d'un somni. Davant seu, suspès en l'aire, hi havia un cristall de gel que contenia tot el misteri que ja s'evaporava de la superfície cantelluda de la roca.

D'un sospir extasiat en sorgí un cristall de gel

En Juloec somrigué feliç. Desà el seu petit tresor cristal·lí a una balma i no passava ni un dia sense contemplar-lo meravellat. No era capaç de saber com s'ho havia fet per "crear" aquell objecte tan singular, li semblava un miracle que estava completament fora del seu control i del seu abast, però sempre que albirava una lluentor estranya dins del paisatge hi corria rabent per veure si es repetia el fenomen inexplicable que havia originat el cristall, el seu tresor més valuós.

Malauradament no hi va haver sort, cap altre cristall no va aparèixer màgicament del no-res davant seu per més brillantors que descobrís i contemplés. A poc a poc, el drac abandonà la idea de poder repetir la gesta i fins i tot, durant un temps, deixà de parar atenció als punts brillants que hi havia arreu dels cims.

Però la bellesa era tan seductora i en Juloec tan sensible que aviat recuperà l'afició a emmirallar-se en els racons brillants que descobria arreu. De fet, era com si la presència de les Elmes hagués augmentat des del dia que el drac ensopegà, com per casualitat, amb la seva miraculosa creació.

En Juloec buscava rastres brillants per tot arreu

En Juloec s'abandonà a la contemplació de les coses que més brillaven per la simple satisfacció que li produïen. Aquelles visions intensament belles sempre el transportaven amb les seves dolces fragàncies a d'altres terres on no havia estat mai, seduïen la seva imaginació i la seva fascinació per tot el que desconeixia de Nataú. Allò es va fer tan quotidià en ell que aprengué a sentir la presència de les Elmes allà on tot es tornava més brillant i bonic. A en Juloec li agradava sentir-se acompanyat d'aquelles criatures invisibles que removien la seva sensibilitat i el feien sentir tan feliç. Amb això sol, ja en tenia ben bé prou.

Les Elmes seduïen la seva sensibilitat

I va ser justament quan ja no intentava reproduir l'instant meravellós en què del seu alè n'havia nascut un cristall de gel prenyat de profunda bellesa, que el seu poder adormit, de nou, es despertà.

Sense saber per què ni com, en Juloec es trobà que alenava suaument sobre els objectes que brillaven i se'n desprenien cristalls de gel intensament bells. 

El drac els desava a la balma amb devoció, però ben aviat ja no n'hi cabien més i decidí deixar-los als llocs on havien nascut. Així, pensava en Juloec, tindria un record més viu encara de cada vegada que havia estat a prop de les seves invisibles amigues.

Tot s'omplia de cristalls intensament bells

Un dia, en Cutec, el drac de la terra, va seguir el seu instint cap als cims del Nespiurí. Seguia els seus camins laberíntics sota terra (podeu llegir La capsa dels laberints ) i sentia que alguna cosa el cridava cap a l'est.

Quan en Cutec emergí del seu forat terrós sentí una esgarrifança de fred. El paisatge que l'envoltava refulgia amb els colors que la llum del sol regalava, però hi havia alguna cosa més...

- Són cristalls... -mussità el drac bocabadat mentre escampava la vista- Quina meravella! Això sí que és un tresor inesperat!

El drac de la terra, que també era conegut com el drac dels tresors, contemplava els cristalls completament seduït per la delicada i infinita bellesa del poder que els bategava a dins. De sobte, s'adonà que una mirada furtiva l'observava amb atenció.

- Em pregunto qui deu ser el responsable d'aquestes obres d'art... -va dir en veu alta. 

En Juloec es remogué inquiet al seu amagatall. La seva natural timidesa frenava l'impuls d'acostar-se a en Cutec i la por, disfressada de desconfiança, el mantingué en silenci mentre observava en Cutec amb molta atenció.

- Són cristalls... -es va sorprendre en Cutec

El drac de la terra sabia que un altre drac era a prop. Ho podia notar, però també s'adonava que en aquella criatura hi bategava una sensibilitat extrema, tan vulnerable i fràgil com l'aparença d'aquells cristalls. El drac de la terra assentí en silenci mentre reflexionava sobre aquelles coses.

- Aquests cristalls... -començà a dir com si parlés sol- em recorden molt els meus tresors. Encara recordo quan vaig començar a descobrir-los per tot Nataú. Em divertia molt! Però per més valuosos que fossin mai no hauria esperat que encara ho poguessin ser més... No va ser fins que vaig començar a regalar-los que no vaig descobrir el veritable goig que representaven per a mi.

En Juloec escoltava amb atenció cada paraula, tenia els ulls negats de gebre, amarats d'enyor i melangia. Sortí a poc a poc del seu amagatall i es quedà en silenci davant d'en Cutec.

- Sabia que eres a prop... -va dir en Cutec feliç- Jo sóc en Cutec, el drac de la terra... -es presentà- I tu? Com te dius?

- Juloec... -mussità el drac del gel.

En Cutec somrigué comprensiu.

- Sens dubte havies de ser un drac molt especial per crear un tresor com aquest! -ponderà entusiasmat.

En Juloec abaixà el cap, avergonyit.

- Només són cristalls... -va dir amb un fil de veu.

 

- Només són cristalls... -va fer en Juloec

En Cutec somrigué amistós.

- Només cristalls... -mussità reflexiu- Juraria que tenen alguna cosa més...

Una espurna de llum travessà la mirada d'en Juloec.

- Tinc raó, oi? -somrigué en Cutec perspicaç.

En Juloec acotà el cap, vergonyós.

- És per les Elmes... -confessà.

- Les Elmes... -incità en Cutec.

- Bé, jo en dic així... des de fa molt que sento que hi ha unes criatures màgiques que són pràcticament invisibles... Elles toquen les coses i les transformen... com t'ho diria? Les tornen més brillants, més boniques.

- Criatures invisibles, dius? -s'hi interessà en Cutec.

- No t'ho creus, oi? -desconfià en Juloec, ferit.

En Cutec se'l mirà amb tendresa.

- És clar que m'ho crec! -assegurà- No tot el que existeix es pot veure amb els ulls! De fet, SENTIR gairebé és més important que veure... -reflexionà.

En Juloec assentí convençut.

- De vegades gairebé em sembla que les veig, és... no sé, com si fossin transparents, però el que més em fascina són les olors que fan i com brilla tot el que toquen, és com si hi hagués espurnes de colors brillants d'una bellesa infinita, plenes d'olor i sensacions...

- Et transporten a d'altres terres... -suggerí en Cutec.

- A tot de coses que no he viscut ni he vist mai...

Les Elmes són criatures màgiques gairebé invisibles

En Cutec somrigué feliç.

- I la devoció amb què ho vius et permet atrapar el rastre de tot això en uns cristalls meravellosos i màgics... -resumí el drac de la terra.

- Màgics? -se sorprengué en Juloec.

- Crec que el teu poder i el de les Elmes s'alia dins els teus cristalls per contenir un poder meravellós... La bellesa que elles regalen i la teva sensibilitat, l'amor que sents per aquesta bellesa, et permeten atrapar a dins dels teus cristalls el poder de la creació... -ponderà- Qualsevol que contempli els teus cristalls en traurà un gran profit! Contenen la inspiració necessària per fer realitat qualsevol cosa... t'ho imagines? -sospirà- Quin regal!

Es mirà en Juloec llargament, era un drac jove, semblava desconcertat per tot el que li explicava sobre els cristalls.

- La contemplació de la bellesa és profunda en tu... per això pots veure les Elmes... -va dir corprès per la mirada tendra del drac del gel- Tens un do meravellós. Un poder únic -afirmà rotund-. Però ets molt jove... i ja veig que no n'ets gaire conscient...

Va somriure amistós.

- Tots els dracs tenim un do o altre... -assegurà- i tu tens aquest do...

Es mirava els cristalls completament seduït pel que hi descobria.

El teu poder es manifesta a través dels cristalls, ells poden inspirar qualsevol que els contempli a seguir el camí que el seu cor desitgi fer, l'espurna d'un impuls com aquest és veritablement màgica.

La inspiració ens impulsa a crear coses meravelloses...

En Juloec contemplà els seus cristalls en silenci. Després d'una estona, va dir:

- Si això fos veritat... -sospirà- Sempre he sentit que eren especials... però em pensava que només ho eren per a mi. Com si el batec que hi noto fos un ressò del meu propi cor... De veritat creus que podrien fer per algú altre tot això que dius?

Semblava incapaç de creure-ho.

- N'estic completament segur -assegurà en Cutec-. Serien un tresor molt valuós per a qualsevol. I, creu-me. Jo, de tresors, en sé un un niu!

El drac dels tresors reia. En Juloec va mig somriure.

- Seria bonic regalar inspiració als altres... -va fer somiador- Les Elmes en regalen a tothom que sàpiga veure la bellesa...

. La inspiració és l'esca que encén les millors aventures de la vida -afirmà en Cutec-. Els cors adormits somien en silenci... -assegurà- cal despertar-los per fer-los bategar amb força, plenitud, alegria. Cal despertar-los per viure!

El regal de la inspiració és un impuls cap a la vida

La vitalitat encomanadissa d'en Cutec serví per dibuixar un somriure a la cara d'en Juloec.

- M'agradaria que fos veritat... -sospirà- però...

Semblava indecís.

En Cutec se'l mirà en silenci, de sobte, se li acudí una idea.

- Saps què? No cal que te'm creguis de res.

En Juloec se'l mirà sorprès.

- Conec algú que et pot confirmar fil per randa tot el que t'he dit sobre el teu poder.

En Juloec engrandí els ulls, incrèdul.

- Es tracta d'un Mestre dels Talents! -ponderà en Cutec- El conec de fa molt... -sospirà- de fet, vaig ser jo qui li va descobrir a ell el seu do -va riure nerviós-. Però no em facis cas a mi. Creu-me, ell sap exactament el talent que s'amaga al cor de totes les criatures... ( podeu veure El caçador d'estels ) Et sembla que el podríem anar a veure?

En Juloec hi rumià una estona.

- Un Mestre dels Talents? -va fer amb timidesa.

En Juloec semblà dubtar una mica, però de seguida decidí:

- T'hi acompanyaré. Vull saber quina mena de poder és aquest que dius que tinc. Després de tot... -va somriure amb timidesa- tots servim per una cosa o altra, oi?

En Cutec va somriure obertament.

- I tant! -va fer feliç.

I tots dos s'encaminaren cap al cau d'en Quelet, el vell Mestre dels Talents. (podeu veure El follet desmemoriat )

De vegades ens cal un Mestre dels Talents per aprendre el valor que tenen les coses que som capaços de fer.