Amb la tardor els paisatges canvien de color i es vesteixen amb una llum diferent. Cada estació de l'any ens porta un ventall de colors característic i podem gaudir de la transformació cromàtica de tot el que ens envolta com d'un regal que ens parla del nostre propi pas per la vida.
Tenim la sort immensa de viure a un món farcit de colors que ens poden encomanar tota mena d'emocions per enriquir el nostre dia a dia. Els colors parlen un llenguatge silenciós però molt poderós que connecta amb el nostre cor, amb la nostra capacitat de sentir, de bategar amb el que ens envolta.
Els mirem o no, els colors sempre hi són i val molt la pena admirar-los i enamorar-nos-en perquè són una porta oberta cap a l'alegria, la vitalitat i a una creativitat que té el poder de transformar-ho tot.
A Nataú passa el mateix. Els colors ho inunden tot. Hi ha llocs intensament acolorits que desprenen una gran bellesa i també n'hi ha d'altres apagats i grisos, misteriosos i desolats que esperen el seu moment... El petit Buixets es va trobar al cor d'un món erm i paorós del qual volia fugir i no podia... Però el petit follet pintor tenia la mirada neta d'un somiador i el poder miraculós d'una imaginació desbordada, a més d'uns colors veritablement màgics que venien de dins d'un drac misteriós... Voleu saber què va passar?
No us perdeu...
El DRAC DELS COLORS
Puig Deulofeu
Dlof.
Els Cingles de Litrab eren un dels llocs més emblemàtics de tot Nataú. Tots aquells que poblaven el vell país de la màgia sentien que allà hi bategava l'autèntic cor d'aquell món de fantasia encarnat en la figura somiosa d'en Misnòs, el drac dels somnis. Es creia que aquell drac tan singular somiava tot el que passava a Nataú, que era ell qui alimentava amb la força de la seva imaginació portentosa el poder màgic que surava per tots els racons.
La màgia d'en Misnòs era molt misteriosa, surava sobre els cims més alts de Litrab com una energia càlida i inquieta, en constant moviment.
 |
| En Misnòs, el drac dels somnis, alimentava la màgia de tot Nataú... |
Litrab era un paradís tranquil i solitari. Es deia que en Misnòs hi havia viscut sempre tot sol, fins que un dia, l'aparició d'un petit follet pintor va canviar-ho tot. Els Cingles havien patit l'atac més agosarat de part de les bruixes que mai s'havia produït i la situació va arribar a ser tan greu que tota la màgia de Nataú es va veure compromesa. En Misnòs patia el setge cruel sense poder alliberar-se'n tot sol i tot el que els altres dracs coratjosos intentaven fer per desfer l'encanteri de les bruixes semblava inútil. Només la ingènua capacitat creativa d'en Buixets, un petit follet pintor que jugava a fer figures amb els núvols en comptes de pintar i pintar com feien tots els seus companys, va ser capaç d'alliberar tot Nataú de la pitjor crisi que havia patit mai el vell país de la màgia. (podeu veure El follet pintor )
Aquell feliç desenllaç propicià una estreta amistat entre el follet i el vell drac dels somnis. De fet, el petit pintor es quedà a viure als Cingles amb el drac i ho va fer encantat ja que als Cingles hi creixien nuvolades portentoses que el convidaven a jugar sense descans. El vell drac somreia beatífic mentre en Buixets formava figures al cel i ell mateix s'hi encantava amb els ulls mig closos disposat a deixar-se endur pels somnis més temptadors.
 |
| En Buixets, el follet pintor, feia figures amb els núvols... |
Però el petit follet pintor no només jugava amb els núvols. Aquelles muntanyes eren plenes de racons preciosos on no havia estat mai.
Un dia, en Buixets s'encaminà cap a un salt d'aigua que brillava intensament sota la llum del sol. Quan hi arribà, quedà corprès per la rotunda sonoritat de l'aigua i per una llum que desprenien les roques just al darrere.
- Què deu ser? - es preguntà el follet pintor.
I resseguí un camí impossible arran de les roques humides per intentar descobrir aquell misteri. Quan arribà just allà on l'aigua queia a doll rost avall s'adonà que la roca s'esventrava cap endins per formar una mena de passadís estret d'on en sortia la llum misteriosa. Al final del túnel, el follet descobrí una cova molt especial, hi havia llum, és cert, però el que la feia tan singular era que es vestia dels colors més vívids que el follet pintor hagués vist mai.
 |
| - Què deu ser? -es preguntà. |
En Buixets es passejava per la cova fascinat pels colors que ressaltaven els volums de les roques a les parets en ser tocades per la llum indescriptiblement bella que ho inundava tot. Era ben bé com ser al cor d'un cristall lluminós que ho tacava tot de colors intensos i vibrants. Li semblava sentir un so de fons que feia tremolar la llum, com una mena de vibració molt baixa, constant, un brunzit gairebé inaudible que, sense saber per què, el follet associava als colors que l'embadalien.
Una mirada furtiva observava tots els moviments del follet explorador. En Buixets començà a jugar amb els colors d'una manera molt semblant a com ho feia amb els núvols. S'acostava a les parets humides i provava d'agafar les taques de colors com si fossin alguna substància sòlida. El més meravellós de tot era que les taques de colors es desprenien de les roques i es transformaven a les seves mans en totes les figures que la portentosa imaginació del follet era capaç de crear.
El follet reia i dansava ple d'entusiasme mentre agafava colors d'aquí i d'allà i en molt poca estona tota la cova es va omplir de figures tan fantàstiques com vaixells, animals, flors, cares de gegants o delicades fades.
 |
| En Buixets feia figures amb els colors |
El follet pintor jugava i reia de les coses que li sortien de les mans i estava tan enderiat amb els seus jocs que no s'adonà que una figura misteriosa se li acostava en silenci.
Quan el petit follet es girà amb una garlanda de flors de mil colors a les mans topà amb el cos contundent d'un desconegut que el va fer caure de cul.
El follet engrandí els ulls, incapaç de dir res. Es va posar vermell com un pigot, avergonyit d'haver estat enxampat jugant d'aquella manera. Mirà al seu voltant sense saber què dir, incapaç d'aguantar-li la mirada a aquell drac enorme.
- Que t'has fet mal, petit? -va dir ell amb una veu bondadosa.
El follet negà amb vehemència.
 |
| - Que t'has fet mal, petit? |
El drac es passejà per la cova a poc a poc, contemplant amb molta atenció tot el que el petit follet havia fet amb els colors i la força de la seva imaginació. Quan el drac es tornà a girar cap a ell els ulls li reien.
-Que bonic que és tot això... -ponderà- Com ho fas?
Tenia a les mans la figura d'un estel fugaç fet amb la substància que el follet obtenia de les taques de color de les parets. El follet encongí les espatlles.
- Ho faig i ja està... -mussità- És com amb els núvols...
Tornà a encongir el gest.
- També ho saps fer amb núvols? -preguntà el drac impressionat.
El follet assentí amb timidesa. Alçà una mica la vista i es fixà més en el drac. Era molt gran, tenia una cara amable i un ventre prominent. Quan caminava movia la cua com si seguís el ritme d'alguna cançó silenciosa, tenia uns braços molt llargs que s'unien al cos amb una pell translúcida i flexible, una mena de membrana que feia que semblés com si tingués ales. En Buixets es fixà en les seves mans mentre el drac es passejava per la cova, eren unes mans petites i delicades, amb una sostenia l'estel que ell havia fet i amb l'altra alçava un dit com si fos una batuta, dirigint el ritme d'una música que només ell devia sentir.
 |
| El drac s'ho mirava tot amb un estel a la mà |
De sobte es va girar cap a ell.
- Per cert, jo em dic Cusló -es presentà fent una reverència teatral-. I bé, doncs, qui ets tu? -preguntà acostant-li el musell a la galta.
- Jo... jo sóc en Buixets... sóc un follet pintor...
- Buuuixeeets... -cantussejà el drac somrient- M'agrades. Tens molt de talent!
El follet pintor abaixà el cap, avergonyit.
- Au, au... no tinguis vergonya - l'animà ell- les coses bones SEMPRE s'han de dir... no ho sabies?
El follet negà amb els ulls rodons.
- Doncs és així com s'ha de fer -dictaminà el drac-. Com sabries que m'agrades si no t'ho dic?
El follet va somriure.
- Tu també m'agrades. Ets molt gros!
El drac va riure sorollosament.
 |
| En Cusló es presentà amb una reverència |
- Sí... -va reconèixer tocant-se la panxa.
I en fer aquell gest trivial una espiral de colors començà a girar i a girar de manera hipnòtica al centre del seu estómac.
El petit pintor sentí que perdia el món de vista, incapaç de deixar de mirar l'espiral que no parava mai de girar amb tots els colors dansant cap al centre i perdent-se en un infinit impossible dins del cos del drac. A mesura que el follet pintor es deixava seduir pel moviment dels colors se sentia empès cap a l'interior d'aquell centre que l'atreia amb un poder irresistible. Sentí que el cos se li allargava elàstic i dúctil com si fos la mateixa substància mal·leable que desprenien els colors de la cova per endinsar-se dins el forat central que s'obria a l'espiral de colors que giravoltava incessant al ventre prominent del drac.
Sense saber ni com, el petit follet pintor va deixar-se absorbir per aquell vòrtex de colors que el xuclava sense pietat. Sentí una nàusea profunda, un mareig que el debilitava completament i l'obligava a abandonar-se i a fondre's amb una energia molt poderosa que l'empenyia per camins insospitats a tota velocitat.
Un cop el petit follet hagué desaparegut dins seu, el drac simplement va plegar els braços sobre la panxa cobrint-la amb la pell membranosa que en penjava per tancar el portal. Tot seguit, obrí els braços d'una manera força teatral i el ventre prominent va començar a créixer i créixer amb una espiral cada cop més gran i poderosa que sortí del seu propi cos i el xuclà a dins de la mateixa manera que havia fet amb el petit Buixets.
 |
| En Buixets es perdé dins l'espiral de colors que hi havia a la panxa del drac |
- Buixets, Buixets...
El drac provava de despertar-lo.
- Buixets... va vine. Hem de veure moltes coses!
El petit follet pintor es mirà el que l'envoltava sense entendre res. Ja no eren a la cova. Al seu voltant tot eren pedres i pols, l'aire pesava, era aspre i costava respirar. Hi havia tot de forats al terra que fumejaven intensament, escopien espurnes de foc i vomitaven rius de lava.
- On som? -va demanar en Buixets.
- Al Fogar de l'enclusa... -explicà el drac.
El follet feia cara de no entendre res.
- Què ha passat? Com és que som aquí?
El drac va fer un somriure trist.
- Volia veure què et semblava aquest lloc... -va explicar mentre passejaven.
El follet va fer una ganyota disgustada.
- No m'agrada gens... -va dir- Fa pudor i costa respirar... A més, aquestes espurnes i rius de foc... em fan por. No. No m'agrada gens.
El drac assentí en silenci.
- Malgrat tot... -va dir- Està a punt.
- A punt de què?
El drac inclinà el cap per mirar-se'l.
- De transformar-se... Si tu vols...
 |
| - No m'agrada gens... |
El follet engrandí els ulls perplex.
- Si jo vull, què? No t'entenc, Cusló...
El drac s'aturà, encongí les espatlles i s'assegué en silenci. En Buixets se li acostà, inquiet.
- No podem marxar? -somicà.
El drac tancà els ulls i restà en silenci. Només movia una mica el dit com si seguís el ritme d'alguna cançó inaudible.
En Buixets s'assegué a prop seu sense deixar de mirar tot el que l'envoltava amb el cor encongit. Podia sentir la respiració pausada del drac i sentir l'escalfor del seu cos tendre a tocar, ell no tenia cap por. Aquell lloc no podia ser tan perillós si en Cusló s'hi estava tan tranquil... A poc a poc el petit follet es relaxà una mica.
Les bafarades de fum que l'envoltaven feien formes molt curioses en ser empeses per l'aire, eren tan delicades i etèries... es movien molt, no paraven mai quietes, eren testimonis muts d'un aire que ni es notava. Quan s'acostaven a ells, l'alè del drac les tornassolava i les omplia d'una lluïssor estranya, de colors delicats i vaporosos. Era tan curiós... Sense adonar-se'n, el follet pintor s'anava deixant seduir per aquelles figures capricioses i pels colors que alenava el drac, segur que li naixien de la panxa! Pensant aquelles coses, el petit follet no s'adonava ni del gest que feia d'allargar la mà per tocar el fum vaporós de colors.
 |
| L'alè del drac vestia el fum de colors... |
De seguida es trobà a si mateix dibuixant amb els gestos de sempre tot de figures amb el fum, allò era tan natural en ell que no era conscient ni de la intenció que esmerçava en influir-lo, canviar-lo i transformar-lo. Sense saber com, només amb les seves mans, el follet anava convertint el fum vaporós en una substància més tangible, flexible i consistent. Aquella matèria adquiria les formes que la viva imaginació del follet pintor dictava.
En molt poca estona va tenir plantat un camp de flors silvestres de mil colors i formes. El follet somreia complagut, eren tan boniques que gairebé en podia sentir l'olor! I només pensar-hi una intensa olor floral s'escampà per tot arreu. Aleshores, el follet pensà que aquell prat florit necessitaria sol i aigua. I novament, va ser un dit i fet. Les seves mans no van trobar cap dificultat a forjar un sol ben lluent i un coixí ben espès de núvols dalt del cel que rajava una aigua ben brillant i fresca que de seguida omplí un riu cabalós i ple de peixos.
Sense pressa, gaudint de tot el que les seves mans afaiçonaven amb el peculiar fum que l'envoltava, el follet esculpí arbres i ocells, papallones, saltamartins, cucs de terra, marietes i qualsevol mena d'animaló que li passava pel cap.
En Buixets trescava pel nou paisatge que havia creat a partir d'aquell fum tan especial completament seduït pel que veia.
 |
| En Buixets jugà a crear coses amb el fum de colors... |
Aquell lloc sí que li agradava. Era bonic, verd, joliu. Ple de vida. Passejava pels camins que ell mateix estenia als seus peus i n'omplia els marges de camps sembrats, pagesos feiners i masies enormes. S'aturava a beure aigua de les fonts que emergien de les seves mans com per art de màgia i jugava amb els conillets i els cabirols que sortien dels boscos acabats d'estrenar.
El follet estava tan enderiat a jugar amb el fum i transformar-lo que no s'adonà que en Cusló ja feia estona que havia obert els ulls i se li havia acostat en silenci. El drac s'ho mirava tot completament fascinat pel prodigi creatiu que el petit follet pintor estenia arreu d'aquell indret que, no feia gaire, havia estat un erm polsegós.
- Quina meravella! -exclamà entusiasmat.
En Buixets se'l mirà somrient.
- Ara és més bonic, oi?
 |
| - Ara és més bonic, oi? |
El drac somreia.
- I tant! -ponderà- I què et sembla si hi afegim un arc de Sant Martí?
En Buixets picà de mans il·lusionat.
- Sí. Sí! Un de ben gran!
El drac es fregà la panxa i l'espiral de colors que s'hi formà començà a girar i a girar. Del centre en sortí un feix de colors que formaren un semicercle perfecte a l'horitzó. Aleshores el drac obrí molt els braços com si el volgués abastar; incomprensiblement, el recollí com si el doblegués i en tornar a obrir els braços en comptes de ser-ne un n'eren un nombre incomptable que omplien tot el cel. Aleshores el drac estirà els braços cap amunt i va moure les mans com si donés corda a un rellotge. Els arcs de Sant Martí començaren a giravoltar formant una esfera de colors que s'allargava tan lluny com l'horitzó i aquella esfera feta d'arcs de Sant Martí en rotació escampava i multiplicava tot el que en Buixets havia creat i moltes altres coses noves arreu d'aquell món gris i desdibuixat per transformar-lo en un món ple de vida i de colors.
En Buixets sentia que podia entendre tot el que estava passant sense que ningú ho expliqués i sabia que era perquè podia sentir una melodia preciosa que sonava amb un ritme molt marcat. El follet es mirà el drac somrient. Aquell so tan poderós, aquella música irresistible era la que en Cusló sentia sempre dins seu, la que feia girar els colors que se li feien a la panxa, la que feia servir per omplir de vida tot el que l'envoltava.
El follet pintor se sentia molt feliç. El seu joc infantil havia servit de llavor per donar pas al naixement d'un món nou i era en Cusló, aquell drac tan misteriós i tranquil, qui li havia permès participar en un esdeveniment tan transcendental com aquell.
 |
| Els arcs de Sant Martí formaren una esfera de colors... |
El petit pintor abraçà el drac per sentir el ritme d'aquella música amb més força. Sentia l'espiral de colors rodar a la panxa del seu amic i sabia que ben aviat el xuclaria per abandonar aquell lloc meravellós i tornar a casa. Mirà de cua d'ull tot el que l'envoltava per quedar-se amb el record d'aquell esclat de colors brillants i sentir el batec d'un món que s'acabava d'omplir de vida. Se sentí agraït i encara reia quan l'ofec i la nàusea l'atraparen de camí de retorn cap a casa.
Un cop a la cova, en Buixets es despertà com d'un somni. En Cusló era al seu costat amb els ulls tancats i movent el cap com si taral·legés alguna cançoneta insistent. El follet se'l mirà en silenci i es preguntà si tot havia estat real o no.
- Sí -va dir en Cusló sense obrir els ulls.
I el follet es va mirar les mans sorprès de veure-hi unes llàgrimes de llum plenes dels colors de l'arc de Sant Martí. Atrapà la llum entre les mans i en va fer un penjoll de cristall que es va penjar al coll per recordar que la vida és per omplir-la del so dels colors.
En Cusló, el drac dels colors, l'agafà de la maneta i l'acompanyà pels camins més bonics de tot Litrab per tornar al costat d'en Misnòs que ja els esperava amb els ulls somiosos i un somriure de benvinguda després d'haver somiat aquella singular aventura que el petit Buixets havia compartit amb el seu nou amic. Així era com el vell drac dels somnis no deixava mai d'omplir el cabal inesgotable de màgia que alimentava tot Nataú.
 |
| Quan van tornar, en Misnòs ja els esperava amb un somni d'aventures al cor. |
