L'afany de les bruixes

  Les persones ens passem la vida desitjant coses, sovint, són coses que pensem que ens faran més feliços, però sempre hi ha qui somia tenir coses per poder ser més poderós o important que els altres. A Nataú  passa el mateix, però com us podeu imaginar aquesta mena de delers maliciosos tenen com a protagonistes les bruixes. En voleu un exemple? Doncs no us perdeu aquesta història sorprenent...

  L'AFANY

 DE LES 

 BRUIXES

 Puig Deulofeu

            Dlof.

 

 

 

 

El cau que el Mestre Quelet compartia amb el seu deixeble Getet s'havia convertit en el centre d'atenció de les bruixes.

Mentre els dos follets feien vida normal sense desconfiar de res del que els envoltava, els ulls maliciosos de les bruixes espiaven casa seva nit i dia atretes per les famoses capses màgiques d'en Quelet. Aviat, però, descobriren que dins d'aquell racó tranquil i protegit hi havia alguna cosa més valuosa que els records gastats del vell follet.

El primer cop que van veure Ginè, el geni, les bruixes s'esvalotaren d'allò més. Ni la més vella de les bruixes no recordava l'última vegada que havia sentit a parlar d'un geni a Nataú, l'Antiga Tradició que seguien n'havia perdut la memòria i els tenia per extingits a causa de la seva naturalesa extremadament delicada.  

 

Les bruixes els espiaven secretament

El poder màgic dels genis era un poder temptador per la raresa única i incomprensible que implicava, sempre havia estat molt envejat per les bruixes ja que llur naturalesa mesquina les impulsava a desitjar tenir tot el que era fora del seu abast; així doncs, la caça d'un geni era una vella aspiració que bategava al cor de totes i cadascuna de les bruixes de Nataú. 
Va ser així com el descobriment de l'existència d'aquell geni obrí les portes a una aventura insòlita i perillosa. Ni el mateix Ginè no arribà mai a sospitar el setge que les bruixes havien ordit al seu voltant i descobrí massa tard el preu de la ingenuïtat i de l'excés de confiança.
Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni sense gaire dificultats; de fet, camuflat entre les capses de records, ni tan sols els follets no en descobriren l'absència fins que va ser massa tard.

Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni

Ginè despertà del seu son protegit envoltat per tot de rialles estridents i insidioses que ressonaven dins del cofre com una amenaça imminent. 
Quan les bruixes aconseguiren de forçar el conjur màgic que en Getet havia forjat per protegir el cofre, en Ginè se sentí arrossegat per una força funesta que l'arrencà del seu cau i el llençà al cor d'una boira obscura i maligna que gairebé no el deixava respirar. Què era allò? Semblava una mena de mur polsegós que l'oprimia i el mantenia immòbil, es trobava retingut dins d'un núvol tòxic que desprenia una fortor molt desagradable.
- Són bruixes? -Es preguntà a si mateix.
I per més que provava de desfer-se de la presó boirosa que el retenia només aconseguia rebre doloroses descàrregues que li ulceraven la pell tendra, gairebé vaporosa.
- No en sortiràs pas... -reia una bruixa a prop seu- Aquests follets són massa ingenus en les seves arts! No ens ha costat gaire forçar el pany del teu cofre protector! Ara ets nostre!

Ginè era presoner de les bruixes

Ginè se la mirà espantat.
- Vostre? -provà de dir- Què vols dir?
- Ens pertanys -aclarí la bruixa-. Som les mestresses del teu destí i del teu poder!
Ginè negà amb vehemència.
- No hi pots fer res... -va fer una altra veu rogallosa- No t'hi pots ni resistir... Que no ho veus?
Va fer un gest retorçat amb la mà. El conjur de les bruixes l'estrenyé cada cop més, fent-lo xisclar de dolor, el núvol negre que l'empresonava li oprimia el cos sense pietat.
- Què voleu? -xisclà desesperat.
- Que et rendeixis a la nostra voluntat -féu la bruixa més vella solemne mentre afluixava la tensió de la boira obscura amb un gest displicent.

- Rendeix-te a la nostra voluntat!

- Això és impossible... -va fer Ginè adolorit- Ho hauríeu de saber... els genis no acaten la voluntat de les bruixes... és contranatural!
- Diu la llegenda que si ho fessis et desintegraries... tens raó... -va riure la vella- però tenim la solució!
Totes reien com unes esperitades.
- Has de canviar una mica la teva naturalesa... -va insinuar una bruixa esprimatxada i lletja.
- Calculem que si fas servir l'Arca que t'hem preparat... -féu la vella interrompent l'altra- t'aniràs transformant en un servent lleial, digne de de la Congregació del Poder Prohibit.
La bruixa havia assaborit cada paraula pronunciada. Les bruixes presents allà havien recuperat aquella antiga denominació de la seva tradició i se n'havien proclamat distingides representants en honor a la gesta realitzada: la caça d'un autèntic geni.
- Així és com ho proclamen els papers antics - continuà recitant la bruixa més vella- i la vella aspiració de posseir i controlar el poder d'un geni es consumarà per fi! 
 

- T'has de transformar en un servidor lleial...

Les bruixes acostaren cap al geni una mena de cofre pestilent, tot cobert de rovell, molsa i podridura. Col·locaren l' Arca al terra i encerclaren la boira que empresonava Ginè mentre salmodiaven una mena d'oracions incomprensibles. Tenien els braços estesos, amb els dits crispats i arrossegaven el núvol negre que havien conjurat com a presó del geni cap a l'Arca.
- Ara -va dir la més vella de les bruixes-. Accedeix a trobar refugi dins l'Arca del Poder Prohibit.
- Això mai! -es resistí Ginè valent.
- Saps prou bé que no pots viure sense un refugi... -va riure la bruixa- sense el teu cofre màgic no tens enlloc on reposar i refer les teves forces... ets massa delicat per restar sempre fora del teu refugi... no només s'esgotaria el teu poder... també tu t'esgotaries fins a morir! És això el que vols?

- Entra a l'Arca!

Ginè assentí en silenci. Tot el que havia dit la bruixa era cert. El cofre màgic que li havia fet en Getet no només li havia permès transformar-se en un geni, també li permetia continuar amb vida, sense el seu refugi màgic, especialment creat per a ell, es consumiria lentament i acabaria desapareixent.
- Tant se val... -negà resignat- Cap geni no renunciaria a ser el que és per servir unes bruixes malvades... Qui sap quina mena de barbaritats escamparíeu per Nataú!
Les bruixes s'enfurismaren. Havien aconseguit la gran gesta d'empresonar un geni; fins i tot havien creat un bagul encantat on corrompre'n la puresa i transformar-lo en un servidor de les arts obscures; però no havien resolt com s'ho farien obligar-lo a acceptar aquell refugi pervers, era ben sabut que el llaç d'un geni amb el seu refugi era tan poderós com la seva voluntat i sense un acte de voluntat per part del geni no hi havia cap encanteri capaç d'empresonar-lo dins de l'Arca. Calia que Ginè accedís a recollir-s'hi.

- Tant se val...

Les bruixes formaren un cercle de deliberació. En acabat, la que remenava les cireres, ordenà:
-Llenceu aquest cofre màgic al Pou Sense Fi perquè desaparegui tota esperança de sobreviure per a aquest incaut!
Les seves companyes obeïren solemnes. Agafaren el cofre d'en Getet i el llençaren dins d'un forat molt fosc que hi havia al terra. El pobre Ginè sentí com un buit infinit li naixia a les entranyes i li pujava coll amunt en forma d'ofec.
- Ara l'única opció que tens és l'Arca!- cridà la bruixa amb una veu esgarrifosa- Porteu-lo al Cor Encantat del Ginciè i deixeu-lo allà! -ordenà- Quan t'hi repensis l'Arca t'estarà esperant!
Les bruixes salmodiaren novament les seves lletanies i baixaren el cos embruixat del geni al fons d'un volcà extingit on l'alliberaren del núvol opressor.
Ginè veié desaparèixer, paret amunt, les bruixes i l'escala per on havien baixat al bell mig del cor d'una muntanya esventrada. Les parets rocoses, altíssimes, es perdien més enllà de la mirada, a tocar del cel. Ginè contemplava la seva nova presó amb un deix de perplexitat. Per més esquerpes que semblessin les parets volcàniques d'aquell forat pedregós, per més fondo que fos l'abisme que l'empresonava, per més esquerp i aspre que semblés tot, res no semblava tan opressiu com l'encanteri ennuvolat amb què l'havien fet presoner i del qual acabava d'alliberar-se; però s'equivocava.

Era presoner al fons del volcà

El Ginciè era territori de bruixes i el cor esventrat del volcà inactiu reposava sota el poder sinistre d'un encanteri molt poderós, creat per impedir el geni d'escapar-ne.
Ginè no trigà gaire a notar l'ofec incipient que li naixia del cor, una sensació derrotada i inútil que no havia sentit mai abans, era una buidor de viure sinistra, mortal. Aquella mena de sensacions el feien sentir derrotat i es deixà caure sobre les pedres, las, abatut.
Passaren dies i dies de captiveri... De tant en tant, les bruixes apareixien per temptar-lo amb l'Arca, però Ginè es resistia a acceptar un destí que, per a ell, era pitjor que la mort. No podia escapar de l'encanteri que pesava sobre aquell volcà maleït, però tampoc no podia permetre que el seu poder acabés sota el domini de les bruixes, no hi havia sortida ni remei. Acabaria els seus dies dins aquell cau infecte on només es podia respirar una buidor desoladora.

Es deixà caure, abatut.

Ginè plorava desconsolat, sentia que les forces l'abandonaven i que moriria sense poder tenir ni el consol de sentir-se ell mateix altra vegada. Ja gairebé ni recordava com era sentir el batec generós i vital del seu poder a dins del cor, les bruixes li havien robat tot, l'havien entaforat al fons ensotat d'un no-res anorreador que li havia balmat les forces i les ganes de viure...  
No! -pensà- No pot ser!
S'eixugà les llàgrimes i mirà al seu voltant amb desesperació.
- Tot és lleig i trist... -va lamentar amb un fil de veu- Ni tan sols no corre ni un bri d'aire...
Va riure cansat. De sobte, s'adonà que trobava molt a faltar la sensació de l'aire a la cara, suau com una carícia, amorós com una besada...
- No hi ha aire... -sospirà.
I en fer-ho s'adonà que el seu bleix desesperat l'escalfava suaument.
- Tinc el meu alè... -s'animà.

Trobava a faltar l'aire...

I es posà les mans prop de la boca per sentir-se respirar suaument, tancà els ulls i imaginà l'escalfor del sol acariciant l'aire, un aire invisible, eteri, incontenible, lliure, capaç d'abastar-ho tot, de saber-ho tot, de vigoritzar-ho tot. Un aire vital i alegre, curiós i valent, un aire indiscret i salvatge, bellugadís i juganer, poderós i generós, un aire carregat de somnis i meravelles, de màgia i de miracles.
Ginè somrigué feliç, per un moment, dins del seu cap, la presó que el retenia havia desaparegut i el seu alè cansat s'havia convertit  en un badall de felicitat irresistible.
- Aire! -exclamà captivat per la sensació.
Va ser aleshores que passà.
D'aquell badall somiós i relaxat, d'aquell badall creatiu i amorós en sorgí una forma rotunda i bellugadissa que es remogué inquieta davant del geni.

Va ser alehores que passà...

Ginè amb prou feines podia entendre el que havia passat. Davant seu una criatura de vent li bufava suaument a l'orella:
- Ginè, vell amic... marxem d'aquí!
El geni se'l mirava completament embadalit.
- Qui o què ets? -demanà el geni.
- Em diran Uten... -va fer l'altre- sí, sóc un drac... El drac del vent! Nascut del somni d'un geni moribund que l'únic que no ha perdut és el poder més gran de tots els poders: el poder d'imaginar. Jo sóc la solució a tots els teus problemes, vell amic... et puc dir així, oi? He sortit de tu, sóc el teu alè fet màgia... podríem dir que som amics, oi? -El drac del vent reia feliç, mentre parlava sense parar.
- Però... com?
- Com què? -es burlà Uten- Com t'ho has fet per crear un drac quan no sents ni una engruna del teu poder? o com ens ho farem per fugir d'un cau de bruixes com aquest?

- Qui ets?

Ginè arronsà les espatlles atabalat.
- El desig et dóna la vida... -bufà Uten content- és així com funciona... imaginar, somiar, desitjar... la màgia està feta d'aquestes coses... i un geni capaç de somiar no hauria de tenir por de cavalcar sobre el drac del vent, oi que no?
I dient això Uten es remogué hàbilment i es carregà Ginè sobre la cresta ventosa.
- Agafa't fort! Que bufa!
I tots dos s'enlairaren volcà amunt per conquerir el cel. El drac del vent bufà amb una força portentosa en el moment exacte que assolien el cràter del volcà encantat i un espetec monumental féu esclatar l'encanteri que l'embruixava. Les dues figures escaparen del cau de les bruixes sense mirar enrere. Si ho haguessin fet haurien gaudit de l'espectacle de xiscles i vanes amenaces que els dedicaven les bruixes en descobrir la fugida; encara més, haurien rigut amb ganes si haguessin vist les disputes i les baralles que començaren a encendre's entre elles per buscar la culpable d'aquell desastre.
Però Uten era un drac decidit i poderós que no s'entretenia quan en portava una de cap... i en aquells moments el que més l'amoïnava era salvar la vida del seu creador.

Fugint del volcà encantat

El caçador d'estels

La fascinació pels estels parla molt del temperament somiador i sensible de les persones... 
A Nataú passa el mateix.
En Getet se sentia secretament atret pels estels, però només la lúcida inspiració del seu vell amic Quelet li revelà un destí que no hauria somiat mai seguir...
Voleu descobrir els secrets d'aquesta meravellosa història?
Aquí la teniu...

A la Mariona i la Jordina, que els estels vetllin sempre els seus somnis...

EL CAÇADOR

   D'ESTELS 

Puig Deulofeu

       Dlof.








Feia temps que en Quelet i en Getet es feien mútua companyia. En Quelet, el vell Mestre dels Talents, solia reposar plàcidament al solet mentre el seu jove company endreçava, traginava i conservava les valuoses capses de records que tots dos feien per preservar els records del vell Mestre. (*)
S'avenien força i la convivència es feia fàcil entre ells. De nit, en Getet solia desempolsegar algun record amagat a una d'aquelles capses màgiques i tots dos gaudien de la llum màgica de tota una vida feta d'imatges somioses. En Quelet es quedava adormit amb un somriure als llavis i en Getet contemplava amb ulls amorosos el cel estelat que esperonava els seus propis somnis.
(* podeu llegir-ne la història al primer conte d'aquest blog : el follet desmemoriat)

De nit, contemplaven vells records oblidats...

Una d'aquelles nits que en Getet contemplava el cel estelat amb aire meravellat, el follet se sorprengué de sentir la veu profunda d'en Quelet que li parlava. El vell follet se'l mirava amb atenció, com si el veiés per primer cop.
- Em sembla -va dir-, que tens un lligam molt especial amb els estels.
La seva veu semblava una carícia, els seus ulls li travessaven l'ànima.
- Sempre m'ha agradat molt mirar-me'ls... -va fer en Getet confós.
- És més que això -va fer en Quelet inspirat- el teu do hi té a veure. La llum dels estels fugaços amaga secrets que només tu pots protegir...

- Tens un do... i té a veure amb els estels...

En Getet escoltà el seu Mestre completament fascinat. Era el primer cop des que s'havien trobat que el Mestre dels Talents revelava el seu poder adormit, oblidat. En Getet havia descobert la naturalesa del seu poder a través dels records amagats a les capses màgiques, sabia que en Quelet era un Mestre dels Talents, capaç de llegir al cor dels altres el do ocult que s'hi amagava; però en Getet no havia vist mai en acció aquell do tan meravellós i dubtava si aquelles paraules misterioses descobrien una veritat oculta sobre ell mateix.

En Quelet era un Mestre dels Talents.

- No us entenc, Mestre Quelet... -va fer emocionat- Què voleu dir?
- No ho sé pas, fill meu... -va dir el vell follet novament emboirat per un tel d'apatia- Ets molt jove i eixerit, què hi fas aquí?
En Getet se'l mirà desconcertat.
- Quelet -digué preocupat-, us acompanyo, com sempre...
En Quelet sospirà llargament amb aire absent.
- No cal companyia per seguir un estel...

- Què hi fas aquí?

La seva veu era gairebé un sospir, en Getet allargà els ulls cap al cel, com si alguna cosa allà dalt el cridés amb una força desconeguda; quan tornà a mirar el seu amic s'adonà que dormia profundament. S'alçà en silenci i anà a buscar-li una flassada, després d'acotxar-lo amorosament s'assegué a prop seu deixant-se perdre novament en la foscor acollidora del cel. Sí, indubtablement allà dalt hi havia el seu destí.
A partir d'aleshores, les nits es feren especials per a en Getet. Des d'aquella inspirada revelació, el vell Mestre no va tornar a mostrar-se tan lúcid, però el jove Getet sotjava el cel estelat amb esperança, sentia que dins del misteri distant de les estrelles hi havia un secret amagat per a ell.

Dalt del cel hi havia un secret per a ell...

Va ser així com, una nit, en Getet descobrí un estel fugaç que dibuixava una traça daurada sobre el llenç blau fosc del cel.
- És això... -es va dir a si mateix entre el desig i el dubte.
I s'alçà sense dir res per empaitar l'estel que havia vist caure. Curiosament, no li costà gaire trobar-lo; malgrat tots els raonables impediments que haurien hagut de fer impossible una gesta com aquella el petit follet dreçà un camí inspirat que el portà davant per davant de l'estel caigut.

Decidí empaitar l'estel fugaç...

Amb prou feines podia reconèixer el que era. Tot just una mena de pols suspesa sobre un clot profund que esventrava la terra. Una pols, això sí, tan brillant i seductora que no podia pertànyer a res més que a un estel.
En estirar la mà tremolosa, en Getet s'adonà que aquella pols d'estrella tenia una consistència inesperada, arribà a tocar-la amb el capciró dels dits i sentí que li feia pessigolles quan gosà atrapar-la entre les mans. Amb molt de compte, desféu el camí de retorn al cau on vivia amb en Quelet i col·locà amorosament la pols daurada al fons d'una capsa buida. El polsim semblava concentrar-se al voltant d'un punt brillant.

Una pols brillant i seductora...

- Una capsa de records no serà prou, no trobes? -sentí que deia en Quelet darrere seu.
- Un cofret seria millor... -afirmà en Getet sense adonar-se'n- li agradaria més...
En Quelet assentí en silenci i s'assegué davant del polsim mentre en Getet començava a feinejar.
Quan en Getet acabà la seva obra, la mostrà al seu Mestre tot orgullós. Havia construït un cofre daurat.
- Ara el canviarem de lloc... -va dir cerimoniós.
I agafà amb delicadesa el polsim daurat. Quan el col·locà dins del cofre el polsim semblà bategar suaument.
- Serà el millor dels tresors que mai he tingut... -va dir en Getet content.

- Ara el canviarem de lloc...

En Quelet féu un gest imprecís, com si volgués dir alguna cosa, però finalment amagà la seva intenció rere un somriure enigmàtic.
El cofre de l'estel restà al fons del cau dels follets molt de temps abans que la nostàlgia no fes niu al cor d'en Getet i el follet sentís la necessitat de tornar a veure el seu tresor estelat.
Quan obrí el cofre quedà garratibat. D'allà on només hi havia d'haver una pols daurada en sortí una figura vaporosa i delicada. Es movia amb molta rapidesa, gairebé era impossible distingir-ne el rostre. Quan es calmà, restà ingràvid a prop del cofre mirant-s'ho tot amb uns ulls rodons de sorpresa.

Quan obrí el cofre...

- Quelet! Quelet! -cridà en Getet tremolós- Quelet, veniu!
Quan el Mestre dels Talents veié la figura vaporosa esclatà a riure.
- Què són tants crits! -el renyà- Que no veus que pots espantar el geni?
En Getet obrí molt els ulls.
- És... un... ge... ni? -quequejà.
En Quelet somreia feliç.
- És el teu primer geni... -va dir com si res.
En Getet no s'ho acabava de creure.
- No ho veus encara? -el mig renyà en Quelet- És ben clar que és el teu do! Ets un caçador d'estels!

- És el teu do. Ets un caçador d'estels!

En Getet es mirava en Quelet i el geni amb un posat incrèdul.
- Diu que hi ha criatures especialment somiadores... -començà a explicar en Quelet- capaces de transmetre la força dels seus somnis al món. Tu ets una d'aquestes criatures, la teva manera de mirar els estels et guiava cap a la màgia creadora més antiga que es coneix: la força del desig.
Però no és això el que et converteix en un caçador d'estels -continuà en Quelet deixant-se caure pesadament sobre una soca- Quan vas veure l'estel fugaç el vas omplir amb la llum del teu cor (com podria fer qualsevol que se'l mirés amb un desig al cor) però va ser el llaç invisible que tens la capacitat de trenar amb els estels el que et va guiar per trobar-lo i ajudar-lo a a convertir-se en el que ara és... aquest és el do d'un caçador d'estels.

-Vas trenar un llaç invisible amb l'estel...

- Ets un caçador d'estels. -repetí en Quelet il·lusionat- Qualsevol estel caigut que hagi estat tocat per l'anhel d'una mirada somiosa conté la llavor d'un geni; la majoria, però, acaben desfent-se enmig del no-res perquè no troben l'ajuda que necessiten. No tothom els la pot donar... -sospirà- Els genis són criatures extremadament delicades, sense la màgia d'un cofre com el que el teu do et permet crear, no poden sobreviure i assolir la seva maduresa. 
Aquest geni és el teu geni -continuà- perquè ha estat tocat pel teu desig, això vol dir que hi tens un llaç d'unió molt especial que mai no es trencarà, però el teu do et permetrà caçar molts altres estels fugaços i protegir-los encara que els desitjos que els hagin tocat no siguin teus, si els trobes i els fas el cofre que els cal per créixer esdevindran genis madurs i poderosos. I contribuiran a engrandir el poder de la màgia de Nataú.

- Els teus cofres màgics fan créixer els genis...

En Getet plorava d'emoció.
- Sembla mentida... -deia- és com... un miracle!
El geni s'acostà a ell amb timidesa i li robà una llàgrima de la galta.
- No ploris... -va dir amb veu melosa- que no estàs content? Per fi ens coneixem!
En Getet assentí emocionat.
- Em dic Ginè... -es presentà el geni.
- Jo sóc en Getet, -respongué el follet- i aquest és el meu Mestre, en Quelet...

- No ploris... -va dir el geni.

Però el vell follet passejava la mirada per les seves estimades capses de records amb aire absent. En Getet s'hi acostà a poc a poc.
- No patiu, Mestre Quelet... -va dir- desarem aquesta aventura a una capsa ben llustrosa i així no se'n perdrà la memòria. Serà un record compartit, meu i vostre, el del naixement del primer geni que he estat capaç de trobar i el del regal que el vostre do meravellós m'ha fet en descobrir-me el meu talent.
- Sí, fill meu, sí... -s'afanyà a dir en Quelet- fem una capsa ben bonica perquè aquesta vivència és de les més boniques que he tingut i no mereix perdre's entre les boires d'una memòria massa capriciosa.

- Guardarem el record d'aquest moment a una capsa màgica...

- Deixeu-me, també a mi, contribuir a la feliç construcció d'un record que comparteixo per dret de naixença... -intervingué en Ginè que ja portava una capsa màgica a les mans.
El geni havia fet servir per primer cop el seu poder per construir una capsa de records tan bellament treballada com les que feien en Quelet i en Getet. Ginè la deixà al terra i donà les mans als dos follets.
- Aboquem-hi tot l'amor per construir el record més bell de la nostra trobada... -va dir solemne- És així com ho feu? -demanà.

El geni els oferí una capsa màgica...

- Així mateix és com ho fem... -concedí en Quelet alçant-se emocionat.
- I així és com es tornarà inoblidable més enllà del temps i de la memòria... -va afegir en Getet feliç.
I una bafarada de llum il·luminà la capsa amb el record d'aquella emocionada aventura. Tots tres havien compartit un moment de les seves vides que ja mai més no es repetiria, l'instant que el vell Quelet s'havia recordat del seu do magistral per fer possible tant la revelació del do d'en Getet com el naixement d'un autèntic geni natauenc. La vida, com la màgia, té aquestes coses.

La llum d'un record inoblidable.

La bruixeta Eca

Cal una marmita per fer de bruixa...

Els petits sempre volen fer com els grans. Això també passa a Nataú... 
La petita Eca era una bruixeta molt eixerida, però encara no dominava prou les arts que volia utilitzar. 
En voleu conèixer la història? Aquí la teniu.



               

Aquest conte el dedico a la meva neboda Erika

                                             

LA BRUIXETA 
       ECA
Puig Deulofeu
       Dlof.









L'Eca era una bruixeta molt espavilada. Anava a l'Escola de Bruixes de la Lluna Negra i sempre era la primera a sortir de classe. 
Quan sortien d'escola totes les bruixes s'entretenien a jugar amb els seus animals màgics.

Les bruixetes i els seus animals màgics

L'Eca havia triat un mussol força malcarat i rondinaire i estava farta d'ell. En Daigi sempre estava de mal humor i no volia jugar a res divertit, així que la petita bruixa va pensar que provaria un encanteri per transformar-lo en alguna cosa més interessant.

L'Eca tenia un mussol malcarat

El primer intent que va fer va resultar un desastre. El pobre mussol Daigi va acabar amb unes orelles de conill i una cua de gat llarguíssima. Feia molta gràcia, però tenia encara més mal geni que abans i no va durar gaire.

El primer intent...

El següent encanteri era per transformar-lo en una papallona daurada molt bonica, però com que l'Eca no era gaire bona amb les pocions s'equivocà d'ingredients i en Daigi es convertí en un cuc llefiscós i grenyut que ho deixava tot ple de mocs. Aquest cop, l'encanteri tampoc no va trigar a desfer-se.

El segon intent...

Cansada, l'Eca provà un tercer encanteri que no podia fallar. L'havia tret del Llibre dels Misteris de la seva tieta que era una Mestra Bruixa molt destacada a la Congregació.

El llibre dels misteris...

Quan tingué tots els ingredients a l'olla, es mirà en Daigi de reüll i pronuncià les paraules màgiques molt a poc a poc. Havia vist com ho feia la seva tieta i provà de fer els mateixos gestos i tot:
- Cua de rata, ulls de tritó, pell de patata, fel de dragó. Muda-li la cara, canvia-li el cos.

- Cua de rata, ulls de tritó...

El vapor de l'olla va bullir amb força i quan l'Eca provà d'escudellar-la per banyar en Daigi amb el líquid màgic, el cullerot li va caure pesadament a l'olla i la va esquitxar, deixant-la completament molla.

El cullerot li va relliscar...

L'encanteri va començar a fer efecte. El cos de la petita bruixa es transformà de seguida en una mena de monstre, tenia cos de rata i cara de mussol amb trenes.

l'Eca transformada en rata-mussol

En veure's així, l'Eca començà a plorar. Xisclava tant que tot de bruixes esverades aparegueren a la Sala dels Encanteris. En veure-la, però, totes començaren a riure sense parar.
- És la petita Eca? -deien- o és una rata sàvia?

Les bruixes es reien d'ella.

L'Eca plorava sense parar.
- Canvieu-me el cos! -cridava desesperada.
Però les bruixes li posaren en Daigi al costat i van dir:
- Mireu! El mussol fa més goig que ella!
- La podríem deixar així...

L'Eca i en Daigi

- Sí, sí...
- Ai pobra Eca! Haurà d'anar-se'n a viure a les clavegueres...
- No em deixeu així! -protestava la bruixeta.
- Potser així aprendràs a treure més profit de les lliçons de l'escola... -li deien.
- Ja estudiaré més ... -contestava ella desesperada.
- Si? Vols dir?

- Se n'anirà a viure a les clavegueres ...

De sobte, va entrar a la Sala la tieta de l'Eca. Tothom va callar. La Mestra Bruixa se la mirà una estona i va fer espetegar els dits. La petita Eca tornà a ser ella mateixa en un tres i no res.
- Tieta!

La Mestra Bruixa, tieta de l'Eca.

La petita Eca s'abraçà a la seva tieta molt agraïda.
- No ho faré més... -deia somicant.
La bruixa se la mirà seriosa. Li posà un dit davant del nas i li va dir:
- Eca. Has de seguir practicant.

- Has de seguir practicant.

Combat

Les ombres sempre tenen un punt de joc i de companyia, us heu fixat que, si hi ha llum, mai no ens deixen de petja? 
Encara que costi de creure, a Nataú hi va haver un temps que no hi havia ombres... i va ser arran d'una gran batalla que les ombres van aparèixer al món de la 
fantasia. 
Com a la vida "real" la llum va lluitar contra la foscor i, com és natural, al món dels dracs i de la màgia només hi podia haver un vencedor... en voleu saber la història? Aquí la teniu...

    COMBAT
Puig Deulofeu
       Dlof.








Algú havia robat la llum del sol. Tot Nataú s'enfonsava en les tenebres i els dracs se sentien desconcertats davant d'aquell fet inversemblant i trist,
Uten, el drac del vent, es removia inquiet per les planes i pels cims, cercava desesperadament Fúsoc, el drac de la foscor, però enmig del dol que la seva obscuritat funesta estenia sobre Nataú no s'hi veia cap ressò ocult que el pogués fer present.
El drac del vent s'envolà cap als cims de Librab preocupat, allà pogué sentir la veu de molts altres dracs que, com ell, havien acudit a cercar resposta en les visions somioses de Misnòs, el vell drac dels somnis.
- Només Mull, el drac de la llum, ens podria ajudar... -va dir Misnòs amb aire greu- Res del que jo us pugui explicar no resoldria el conflicte amb què ens les havem... Ell és la nostra única esperança.

- Només  Mull ens pot ajudar...

Tots els dracs de Nataú començaren a cercar Mull per tot arreu, Uten esbufegava amb força el seu nom i Julpà, el drac de la pluja, el murmurejava amb cada gota de pluja que plovia. Tots el buscaven sense descans, però, com sol passar, va ser ell qui els trobà quan més desesperats estaven.
Mull retornava d'un llarg viatge que l'havia allunyat de Nataú durant molt de temps. El petit drac s'havia tornat un aventurer incansable, el fet de descobrir nous paisatges i noves maneres d'incidir-hi amb el seu poder màgic el fascinava tant que gairebé s'havia oblidat de la vella terra de dracs que l'havia vist néixer.
El drac de la llum contemplà la foscor que assolava Nataú completament esbalaït. Mull es feia creus que una cosa tan terrible hagués pogut passar i no comprenia com Fúsoc havia gosat segrestar la llum del sol que tan necessària era per a la vida del seu món.
- Les aigües profundes diuen que l'han vist prop d'Èdop... -comentà Julpà tímidament- tot just abans que aquesta foscor immensa ho cobrís tot.
- El poder sedueix les ànsies dels inconscients... -assegurà Basí, el drac savi- les tenebres del cor de Fúsoc li ennegreixen tant el cor que no s'adona que tot podria morir a Nataú sense la llum i l'escalf del nostre sol.
Les paraules del drac savi ressonaven enmig del silenci d'una forma lapidària.

- L'han vist prop d'Èdop... -va dir Julpà.

- No permetré que res mori aquí! -va fer el petit Mull obstinat.

Mentre ho deia un fulgor incisiu esmolava les seves escates daurades i un esclat de llum l'il·luminà poderosament.

Uten, el drac del vent, se'l mirà entre admirat i incrèdul, el cos del drac de la llum era el més minso que ell hagués vist mai, avesat com estava a les mides gegantines que prenien els cossos de la majoria dels dracs de Nataú aquella petitesa de Mull l'inquietava enormement.

- Jo t'ajudaré! -va dir impetuós.

- Tots ho farem! -exclamaren els altres solidaris.

- Això no es pot convertir en una baralla entre germans... -va dir el petit Mull entenimentat- Ja fa massa que vam deixar enrere aquesta mena de barbaritats. Els dracs ens hem de mantenir serens i no córrer a la lluita per més justa que sigui. Jo m'enfrontaré a Fúsoc ja que ell és el responsable d'aquesta negror intensa que ens corseca, cap altre drac no ha d'involucrar-se en el nostre combat.

Els dracs assentiren en silenci, la seva esperança era tan menuda com el cos esquifit del drac de la llum, però ells eren criatures màgiques i sabien que, per més neulida que fos, qualsevol esperança podia abatre el més ferotge dels enemics.

- Tots t'ajudarem!

Mull volà guiat per la seva poderosa intuïció cap a unes muntanyes baixes que semblaven fondre's en el paisatge. Dalt de tot del cim més esquerp s'hi podia veure la figura espectral de Fúsoc que ullava directament la llum de Mull mentre el petit drac s'hi acostava.
- Tu? -va fer impertinent, sortint-li al pas- Em pensava que ja no tornaries mai més... Ja pots tornar a marxar... Ara Nataú és el regne de les ombres i jo sóc qui regeix els destins de tots els que hi viuen...
- Ombres? -va fer Mull sorneguer- Que no t'has fixat, drac absurd, que tu no tens ombra?
Fúsoc es mirà el drac de la llum amb ràbia i li etzibà un esbronc esquerp com a resposta.
- Vas errat, Fúsoc. -va insistir Mull- No sé qui t'ha inflat el cap, però tu no pots estendre les teves tenebres per Nataú.
- I qui ho impedirà? Tu? -va riure Fúsoc arrogant- Sense la llum del sol no hi ha res que m'impedeixi omplir-ho tot de foscor, la teva llumeta és tan trista com les teves pretensions.

- I qui ho impedirà? tu? -va riure Fúsoc.

El drac de la llum es va mirar Fúsoc amb tristesa, sabia que el drac de la foscor era molt influenciable i que el seu cor no era tan dolent com ell pretenia que fos. Escampà la vista i de seguida descobrí el que ja imaginava; de lluny, amagat entre les muntanyes, es veia la figura esquerpa i agressiva d'Èdop que s'ho mirava tot sense perdre detall. En veure'l el petit drac de la llum no tingué cap dubte que el drac del poder era darrere de cada mot que havia pronunciat Fúsoc.
Enrabiat amb aquella visió, Mull es féu un bolic i començà a girar com una roda. A mesura que el drac de la llum giravoltava tot de raigs es desprenien de les escates del seu cos i encertaven el cos d'Èdop en la distància.
El xiscle del drac del poder ressonà amb força eixordadora. Èdop ullà rabiós Mull abans de fugir amb la cua entre cames deixant Fúsoc completament sol davant d'aquell rival tan poderós.
Aquell gest desconcertà l'escàs valor de Fúsoc. El drac de la foscor, però, estengué les seves ales negres i provà d'embolcallar el cos del petit Mull dins la seva foscor intensa. Mull no havia deixat de girar en cap moment i el contacte entre les dues pells produí un esclat portentós que els féu volar l'un ben lluny de l'altre. Aleshores, Mull obrí els ulls intensos i encegà Fúsoc amb la seva llum poderosa.

Mull començà a girar com una roda.

Es féu una pausa dramàtica, Fúsoc es cobria amb les seves ales fosques, protegint-se de la cremor dels raigs que es desprenien de la mirada del seu rival, aquell gest li impedia de veure com els braços i les cames del drac de la llum amagaven encara una altra sorpresa que el drac de la foscor no hauria sospitat mai que fos possible. Mull formà una bola de foc entre els seus braços, una bola que no parava de créixer i d'adquirir velocitat empesa per les extremitats del petit drac amb una força descomunal contra el drac de la foscor.
A mesura que avançava ràpidament cap al seu objectiu, la bola es feia més i més gran i Fúsoc, paralitzat per la sorpresa i per la por, se la trobà a sobre sense saber com.
L'impacte va ser apoteòsic. Una explosió de llum desplaçà el cos de Fúsoc contra les muntanyes amb tanta força que s'esmicolaren i es convertiren en un munt de pedres i terra remoguda.
A poc a poc, una boira polsosa anà deixant entreveure una llum tímida, apagada, ofegada pel cataclisme. Aquell escenari polsegós dissimulava l'alliberament d'un sol que havia estat presoner al fons de les muntanyes, enteranyinat amb les tenebres més espesses que Fúsoc havia estat capaç de teixir per silenciar el seu esclat poderós de llum i de vida.

una  bola de foc...

Mentre allò passava, Mull tornà a obrir els ulls i contemplà el cos estès de Fúsoc amb atenció.
- Ara- va dir- et faré un regal que et recordarà que la teva existència no té cap sentit sense mi.
El drac de la llum s'afanyà a il·luminar amb tota la força del seu cos el cos ennegrit de Fúsoc, la crinera daurada de Mull desprenia uns raigs tan clars de llum que semblaven capaços de destenyir el negre llustrós de la pell de Fúsoc per tornar-lo un pàl·lid reflex de si mateix.
La llum de Mull travessà el cos del drac de la foscor i desprengué d'ell una ombra subtil que mai abans no havia tingut.
- Ara aquesta ombra teva et recordarà sempre que sense llum no hi ha foscor i fins i tot la teva essència depèn d'aquesta veritat innegable.
L'ombra de Fúsoc fumejava intensament com si es resistís a pertànyer-li completament i, inesperadament, miraculosament, una part d'aquella ombra se separà d'ell i començà a prendre una forma diferent d'aquella que imposava la figura sinistra de Fúsoc.

-Et faré un regal...

El drac de la foscor i el drac de la llum contemplaren atònits com del combat que ells havien sostingut en sorgia la figura d'un drac diferent i completament desconegut: el drac de les ombres prengué el nom de Bumè.
- Tens molta raó. -va dir Bumè complagut mentre es mirava Mull i Fúsoc alternativament- Jo faré que tot el que sigui tocat per la llum projecti una ombra íntimament lligada al seu cos. Seré un ressò de cada presència, un record, una companyia inevitable, la demostració evident que la llum i la foscor són com dues cares d'una mateixa moneda.
Mentre el drac de les ombres deia això, el núvol de pols que enteranyinava el sol s'anà desfent i tots tres dracs pogueren veure com l'astre rei recuperava el seu lloc al cel sense problemes.
El petit Mull somrigué a Bumè amb tendresa i Fúsoc girà cua tant de pressa que semblava ben bé que la seva ombra l'empaités mentre fugia.
Bumè s'envolà amb prestesa i lliscà sobre la superfície de les coses deixant-hi la petjada inesborrable del seu pas misteriós.
Des d'aquell dia, el drac de les ombres passejà per Nataú com qualsevol dels altres dracs que hi vivien i la seva presència escampà tot d'ombres juganeres rere les realitats rotundes de Nataú.
Gràcies a Bumè, aquell món de fantasia i de realitat que era alhora terra de dracs i d'homes es mostrà una mica més misteriós i màgic del que ja era.

Bumè, el drac de les ombres