El lloc secret

Quan vénen mal dades sovint cerquem refugi als llocs més protegits i estimats; per a alguns de nosaltres aquests llocs poden ser refugis fets de paraules... als llibres hi trobem mil racons secrets on refer les nostres forces i les nostres il·lusions. A Nataú passa el mateix i quan un geni vol trobar un refugi per refer-se no hi ha res millor que encomanar-se a un bon amic per trobar el lloc ideal. Aquí teniu... 

         EL LLOC SECRET
                  Puig Deulofeu
                           Dlof.

Un nou drac havia aparegut a Nataú. Era Uten, el drac del vent, nascut d'un badall creatiu de la boca d'un geni. (1) Tots els que el coneixien es meravellaven de la força del seu impuls i del temperament coratjós del jove drac, els que el veien se sentien seduïts per la seva generositat i per l'afany aventurer i inesgotable que l'arborava.
Uten era així i ja des de les seves primeres aventures demostrà que no hi havia res impossible per a ell, la força del seu cor noble ho podia tot.
Ginè, el geni del qual havia nascut Uten, li havia encomanat de buscar un racó protegit on reposar. Així, el drac del vent començà a viatjar incansablement per tot Nataú i descobrí, en fer-ho, que era una de les coses que més li agradaven... Hi havia tantes coses per descobrir al vell país de la màgia! 

Uten començà a viatjar per tot Nataú...

 Amb tot, allò que en principi havia semblat fàcil de fer, semblà fer-se complicat a mesura que explorava el paisatge natauenc.
Certament, Nataú era ple de paratges encisadors on Ginè hauria viscut ben feliç; però la missió del drac del vent era trobar un lloc segur, a recer de les bruixes, per al seu amic. A mesura que explorava Nataú, el drac del vent descobria que hi havia més amenaces, a banda de les bruixes. La seva curiositat sense fi s'alimentava de mil històries diferents, aventures insòlites que li parlaven de malvats ogres i follets perversos, fins i tot sentí a parlar de dracs carregats de males intencions!
Malgrat tenir un temperament impulsiu, Uten s'imposà una calma que li era desconeguda. Calia reflexionar i fer les coses ben fetes. Després de molt rumiar es digué a si mateix:

Descobrí tot d'amenaces insospitades ...

- És evident que em cal ajuda... no en sé prou d'aquestes coses i no em puc permetre el luxe de posar en perill la vida de Ginè...
La casualitat va voler que els seus esbufecs profunds se sentissin udolar entre els cims més esmolats dels Cingles de Litrab.
Uten era massa jove encara per saber-ho, però allà, ocult enmig del silenci reverencial dels cims hi dormia un dels cors que feia bategar la rica fantasia de Nataú. Els Cingles de Litrab havien estat des de sempre la llar de Misnòs, el vell drac dels somnis. Quan sentí la veu alada d'Uten, Misnòs es desvetllà i el cridà suaument.
- Uten, drac del vent... -va dir- fa temps que et volia conèixer...
- Diria que ja em coneixes, amic...-va fer el drac del vent rialler.

- Diria que ja em coneixes, amic...

- T'he somiat al fons d'un volcà embruixat, sorgint de la boca d'un geni... -va explicar Misnòs amb els ulls brillants de llum- i també t'he somiat portant un cofre màgic ben protegit dins del teu cos ventós per buscar-li un refugi segur...
Uten esbatanà uns ulls com taronges. Portava el cofre de Ginè ben amagat sota les escates, ningú no el podia veure.
- Saps moltes coses, tu... -va dir impressionat.
Es removia inquiet al voltant del drac dels somnis.
- Tot el que passa a Nataú... -explicà Misnòs amb naturalitat.
- Doncs si saps tantes coses... digues: on puc portar el meu amic?

- T'he somiat...

Misnòs somrigué comprensiu.
- T'he vist a prop d'un drac antic i molt savi... -va dir.
- Em podria ajudar? -esbufegà Uten esperançat.
- Coneix bé els secrets que et calen per protegir un geni... -explicà Misnòs.
- Com el puc trobar?
- Li agraden els llocs humits perquè té el cor d'aigua... -va dir el drac dels somnis- No et costarà gaire de trobar-lo... quan el vegis sabràs que és ell...
- T'agrada molt parlar amb misteris... -protestà Uten maliciós.
- Els misteris fan més bonica la vida... -respongué Misnòs convençut.

- Té el cor d'aigua...

Uten xiulà amb força i s'acomiadà del drac dels somnis amb una ventada sorollosa i feliç.
Passejà la mirada pels boscos més humits de l'est i s'hi encaminà amb el cor ple d'il·lusió i curiositat, les paraules de Misnòs havien seduït la seva imaginació i es delia per trobar el drac misteriós que l'havia d'ajudar.
Uten es passejà pels boscos fent bellugar les capçades generoses amb l'esperança de cridar l'atenció del drac desconegut que buscava.
- Me'n podria haver dit el nom... -es lamentà- si el cridés amb força segurament el trobaria de seguida...
Però la fressa dels arbres ja parlava prou clar. Quan va arribar prop d'un rierol ja l'esperava una figura d'aigua d'un blau puríssim.
- Ets tu... -xiulà corprès.

Una figura d'aigua...

El drac de la pluja l'acollí amb els seus ulls humits i silenciosos. Uten s'hi acostà impetuós i l'altre drac rebé la batzegada salvatge del seu vent desprenent tot de gotes d'aigua volàtils i indefenses.
- Ai... perdona... -va fer de seguida el drac del vent.
L'altre drac se'l mirava en silenci, semblava intimidat.
- No et volia fer cap mal... -assegurà Uten- De fet, et buscava...
Més silenci.
- El drac dels somnis em va dir que em podries ajudar... -afegí desconcertat- El vaig trobar per casualitat als Cingles de Litrab, jo no sabia que vivia allà, de fet, és que jo no sé gaires coses, encara sóc... com t'ho diria? Acabat de néixer... -va riure- encara estic sortint de l'ou... i em cal ajuda, saps? és que tinc un problema, veuràs, tinc un amic...

- Ai perdona...

- Sempre parles tant? -li etzibà l'altre drac.
Uten se'l mirà desconcertat. Després esclatà a riure.
- Sí... suposo que sí...
L'altre drac inclinà el cap amb delicadesa.
- Ets de vent... -mussità.
- Em dic Uten...
- Jo sóc de pluja... -explicà l'altre.
- Prou que ho veig... i... com te dius?
- Julpà.

- Com te dius?

Es va fer un silenci incòmode. Passada una estona, Uten sospirà.
- Mira Julpà, em cal trobar un lloc segur per a un amic...
Dient això, li mostrà el cofre que contenia Ginè.
Julpà s'hi acostà a poc a poc.
- Un geni? -demanà.
Uten assentí.
- Són molt delicats... -reflexionà Julpà.
Uten tornà a assentir.
- Conec el lloc perfecte... -digué Julpà amb senzillesa- Et refies de mi?

Uten li mostrà el cofre de Ginè.

Uten se'l mirà llargament.
- Completament. -va dir amb un esbufec convençut.
Julpà somrigué per primer cop.
- Ho hauràs de fer perquè... al lloc que tinc al cap tu no hi pots anar... 
Uten assentí resignat.
- Mira... -mostrà Julpà- les aigües contenen els secrets més antics de tot Nataú... fins i tot aquest rierol, escàs com és, reté la saviesa més antiga... Jo en dic "el secret de les aigües". És aquest secret el que em guiarà cap al lloc perfecte on el teu amic podrà descansar segur.

- Conec el secret de les aigües...

- Serà dins de l'aigua?
Julpà assentí misteriós.
- Hi ha tot un món allà sota... -va dir enyorat.
Uten se'l mirà amb atenció, li semblava que aquell drac reposat i discret era la criatura més interessant que havia conegut mai abans.
- T'esperaré -va dir-li confiat.
Julpà assentí en silenci. Amagà el cofre dins del seu cos d'aigua i es perdé incomprensiblement dins el rierol.
Julpà es perdé dins les aigües i navegà per aquell món que coneixia tan bé. Escoltà amb atenció els senyals secrets que els corrents i les marees li enviaven i no trigà gaire a espiar amb devoció el racó profund que havia d'acollir el cofre de Ginè.

Julpà navegà per les aigües per cercar el lloc secret...

Era amb prou feines una esquerda coberta d'algues i corall. El drac l'acaricià suaument amb els dits d'aigua que li regalimaven cos avall i l'esvoranc es va obrir com una gola; aleshores, Julpà expulsà el cofre a través d'un potent tirabuixó d'aigua creat amb el seu propi cos. El cofre que contenia el geni es perdé dins del forat i, només perdre-s'hi, el clot es tancà com una boca incapaç de trair-ne el secret. Les algues i coralls dissimulaven completament l'existència d'aquell racó protegit, era impossible imaginar què s'hi amagava a sota.
Havent fet tot això, Julpà inicià el retorn sense mirar enrere. Prop del rierol l'esperava Uten, impacient.
- Ara el teu amic és a la GOLA DEL MÓN... -va dir.

Julà trobà el lloc ideal...

- És un lloc prou segur? -dubtà Uten inquiet.
- No n'hi ha cap com aquest... -assegurà Julpà- Les bruixes no hi poden accedir perquè la puresa d'aquest indret les mataria...
- Un lloc pur... -somrigué Uten feliç- A Ginè li agradarà...
- És el millor lloc per a un geni... I ara... -va dir sobtadament animat- per què no me n'expliques tota la història?
Uten esbufegà sorollosament feliç-
- I tant! -va dir- Ara ja tinc la feina feta, jo...
I les seves rialles ventoses s'encomanaven a la superfície de l'aigua i a la pell tremolosa del drac de la pluja. No hi havia millor manera de començar una amistat.

L'inici d'una bella amistat.

( 1 - el naixement d'Uten apareix al conte L'afany de les bruixes )

 

El tresor perdut

El mapa del tresor...

Els mapes del tresor formen part d'una tradició aventurera que ens sedueix la imaginació... però, què passaria si no tinguéssim cap mapa per trobar el nostre cobejat tresor? Les dificultats podrien fer-nos desdir de l'intent d'aventurar-nos-hi... però a Nataú hi va haver un drac que va entossudir-se a trobar un tresor perdut sense tenir cap mapa que l'orientés, és clar que la vida d'un amic en depenia... Voleu llegir-ne la història? Aquí la teniu!

EL TRESOR PERDUT
Puig Deulofeu
Dlof. 
 

Uten, el drac del vent, havia arribat amb Ginè al cau d'on les bruixes havien segrestat el geni separant-lo de la companyia dels seus amics Quelet i Getet. El drac es removia inquiet davant dels ulls esbatanats dels follets. En Quelet i en Getet se'l miraven completament seduïts per la seva contundent presència.
- És meravellós... -mussitava el Mestre Quelet fascinat davant del drac acabat de néixer.
El jove Getet assentia en silenci.
- I doncs? -repetia el drac impacient- li pots fer un altre cofre?
Uten interrogava Getet sense gaire miraments. El jove follet anava a contestar alguna cosa, però el vell Quelet s'hi ficà.
- Em sap greu dir... -va començar calmós- que un cop establert el llaç entre un geni i el seu cofre màgic no hi ha manera de substituir-lo per cap altre... per més que el facin les mateixes mans...

 

 

-No se li pot fer un altre cofre... -va dir en Quelet.

Ginè assentí convençut. Des que Uten havia aparegut màgicament del seu propi alè, el geni havia provat d'explicar-li que Getet no podria fer-hi res i que, sense el seu cofre màgic, ell seguia essent un reu condemnat encara que el poder sorprenent del drac l'hagués alliberat de la presó on el retenien les bruixes, al Cor encantat del Ginciè; però Uten era tossut de mena i se n'havia volgut assegurar.
- Aleshores- va fer el drac amb un ànim incombustible- No hi ha més remei que trobar el cofre!
Els follets assentiren esperançats.
- Què en sabem? -reclamà Uten impetuós- Les bruixes se'n van desfer?
- Ginè assentí en silenci.

 

-Hem de trobar el cofre de Ginè!

- Com?
- El van llençar a un forat que anomenaven el Pou sense fi  ... -va dir amb un fil de veu.
Uten esbufegà amb força mentre repetia:
- El pou sense fi... el pou sense fi... el pou sense... Ara!
- Què? -feren els dos follets alhora.
- Un pou només és un forat al terra... només hem de trobar algú que en conegui tots els secrets... Què me'n dieu? Coneixeu algú així?
Els altres negaren decebuts.
- Au vinga! -es queixà el drac- Nataú és el país de la màgia. Bé hi deu haver algú capaç de descobrir-nos el camí d'un forat excavat a la terra...

 

Les bruixes van llençar el cofre al Pou sense fi.

Es féu un silenci incòmode. Tots acotaren el cap, preocupats. De sobte, el Mestre Quelet alçà la mirada ple d'inspiració.
- Em sembla que una vegada... -va començar a dir.
- Què Què? -l'acuitaren els altres.
- Ai... no ho sé pas... m'ha fugit ben bé del cap... era una cosa que has dit... un forat a la terra... els camins... -s'interrompé negant amb vehemència- els camins que se m'emboliquen dins el cap no tenen fi...
En Quelet sospirava amb aire cansat.
- Un moment... -va fer en Getet content- Era un record, Mestre? Un dels vostres records?
Uten es remogué inquiet, incapaç d'entendre res del que passava.

-Un forat a la terra...

- Potser és a una de les vostres capses! -aclarí el follet picant de mans mentre desapareixia dins del seu cau.
Al cap d'una estona, en Getet portava a les mans una capseta bellament treballada.
- Mireu Mestre Quelet! -va dir animat- N'he trobat una que devíeu fer abans que jo arribés ... no l'havia vist mai, però hi ha dibuixats una mena de camins ben embolicats sobre ells mateixos... -somrigué mentre arronsava les espatlles com a disculpa- Què us sembla si l'obríssim?
Uten anava a protestar, però un gest de Ginè en va frenar l'impuls.
- Deixa'ls fer... -va dir Ginè compassiu- En Quelet té moments de lucidesa brillants i en Getet em va donar la vida... Qui sap... 
 

- Deixa'ls fer...

 Uten somrigué comprensiu. Els dos 

follets s'havien assegut davant de la 

capsa màgica i l'havien obert. De  

dins sortiren tot d'imatge  

sorprenents.

- Què és això? -féu Uten meravellat.

- Un dels records del Mestre, és clar!

 -explicà en Getet  orgullós-  

Mireu-lo! De tan jove que és     

no sembla ell!

El vell Quelet esbatanà els ulls amb 

alegria en veure la boirosa imatge del 

seu record 

sortint de la capsa màgica.

- Ah! -va fer cofoi- Sí que sóc jo...

 i en Cutec...

- Qui és en Cutec? -féu Uten indiscret.

- Un drac màgic, és clar! -va fer en 

Quelet content- Em va portar pels 

seus laberints  i em va fer un regal 

meravellós...
  

- Som jo i en Cutec! -va dir el Mestre Quelet animat.

- Un drac? -s'esverà Uten-  

Escolteu-me bé honorable Quelet- 

l'interpel·là- Diríeu que aquest drac 

podria saber on trobar 

el Pou sense fi de les bruixes?

- És el drac de la terra, si hi ha algú 

que ho pugui saber és ell! Sí! És això 

mateix el que jo volia dir!

I va ser així com Uten decidí cercar 

l'ajuda de Cutec i, com solia passar 

amb el drac de la terra, va ser ell qui 

li sortí al pas amb la resposta que 

necessitava.
 

- El Pou sense fi és un lloc sinistre 

-sentencià- Les bruixes l'han 

convertit en un racó maleït, font i 

destinació de molts dels seus 

encanteris, això és degut 

a la singular energia que hi gravita. 

No és que no tingui fi, simplement 

confon les coses... 

- Què vols dir?

 

- Cutec ho sabrà!

- El que desapareix a dins del Pou sense fi mai no és allà on un esperaria...
- No és dins del pou?
- No, no hi és... el pou confon els llocs i els canvia a voluntat. El teu tresor podria ser a qualsevol banda de Nataú.
- Però no s'hauria destruït, ni desaparegut, simplement... s'hauria perdut, no? - va fer Uten esperançat.
- Sí. El pou pot haver-lo enviat a qualsevol banda.
- I no el podem trobar?
Cutec va fer un somriure enigmàtic.
- Saps qui sóc, oi? -va dir.

- No el podrem trobar?

- El drac de la terra... m'ho va dir el vell Quelet...
- Ets un drac molt jove... -va riure Cutec picant-li l'ullet, després afegí solemne:
- També em diuen el drac dels tresors...
Uten obrí uns ulls com taronges.
- Així... -dubtà- El pots trobar?
- Tot és possible. És important?
- En depèn la vida d'un geni...
Cutec obrí molt els ulls, sorprès.
- Som-hi! -va dir.

- Som-hi doncs!

 

El drac de la terra i el drac del vent s'envolaren gràcils cel enllà. L'instint màgic de Cutec no errà el tret i de seguida notà el rastre del cofre que havia contingut Ginè.
- És molt a prop, el noto... -va dir- Em sembla... em sembla que és dalt d'aquell penya-segat.
Uten xiulà amb força.
- Bufa! -va dir- com hi ha pogut anar a parar?
- El Pou sense fi és capriciós. Les bruixes hi aboquen tota mena de coses... te'n faries creus! Elles es pensen que les fan desaparèixer perquè les perden de vista, però res no es perd mai del tot... qualsevol buscador de tresors ho sap!
Els cims esmolats eren plens d'esquerdes profundes.
- No el veig... -va fer Uten preocupat.
- Però hi és, segur! el noto!

-Ha de ser aquí, ho noto!

Uten bufà amb força, l'aire que removia s'escolava pels racons i li parlava amb sons indesxifrables.
- Sí que hi ha alguna cosa encaixada -va dir després d'escoltar amb atenció.
- Costarà una mica d'arribar-hi... -dubtà Cutec.
Uten se'l mirà de reüll.
- Vols dir? -va riure- em sembla que ja saps que no em costarà gaire... sóc de vent, jo! I el seu cos ventós s'allargà infinitament per encabir-se dins l'escletxa esmolada que esgarrapava el cofre atrapat. Uten bufà amb força des de dins del forat estret i féu esclatar les roques que empresonaven el tresor del geni. L'esclat de pedres sobresaltà una mica Cutec, però el vell drac va somriure en veure l'agilitat amb què el cos ventós d'Uten acollia el cofre abans no caigués al terra.

Uten recollí el cofre després de fer volar les pedres que l'empresonaven

- Ja el tenim... -xiulà el drac sorollosament feliç.
- Anem! -l'acuità Cutec- el teu amic el necessita!
I en un tres i no res van ser al costat de Ginè que celebrà la seva arribada ple d'agraïment.
Mentre el geni es ficava dins del cofre per refer-se, va dir:
- No tinc paraules per agrair-te el que has fet per mi, Uten... Amb tot, encara t'haig de demanar un últim favor.
- Tu diràs!
- Hauré de restar un llarg temps dins del meu cofre màgic per poder recuperar el meu poder, he estat massa temps al límit de la meva resistència i noto que m'estic esgotant completament... vull que custodiïs el cofre i el protegeixis al lloc més segur que trobis, confio completament en tu.

- Troba un lloc ben segur per al meu cofre...

Uten assentí en silenci. Aleshores, Ginè s'adreçà a Getet.
- Sento no poder quedar-me a prop vostre... -va dir- sou els meus millors amics, però em temo que la meva presència atrau massa les bruixes i no vull posar-vos en perill. Uten farà el que calgui per protegir-me.
El follet assentí comprensiu.
- Abans no marxeu t'arreglaré el pany del cofre... -va dir en Getet amb senzillesa- Sento que no fos prou segur per resistir els conjurs de les bruixes...
Cutec se'l mirà amb atenció.
- Podries provar amb això... -va dir el drac ple d'inspiració- Obre la mà...
Getet obrí la mà menuda i hi descobrí un joc de claus molt boniques.
- Fes els teus panys tal com tu saps fer... -va dir el drac dels tresors- i tanca'ls amb una d'aquestes claus màgiques... són a prova de bruixes!

- Aquestes claus màgiques són a prova de bruixes!

El drac reia feliç. El jove Getet anà a 

ensenyar el joc de claus al Mestre 

Quelet tot emocionat.

- Mireu, Quelet! Amb això podré fer 

molt millor la meva feina!

El vell Quelet va somriure distret, es 

mirava el drac del vent completament 

seduït.

- Tu ets un drac jove... -va dir- 

inquiet, aventurer, coratjós i generós 

de mena... només pots haver nascut 

d'un afany de llibertat...

Uten bufà suaument a prop seu.

- Ja m'havien dit que éreu brillant, 

Mestre Quelet, Ginè ha de viure 

protegit dins d'un tresor màgic que 

reté les seves ànsies d'expansió, 

però jo exploraré per ell tota la màgia 

de Nataú!

I dient això, el drac del vent es 

remogué incansablement al voltant 

dels follets esperant impacient el 

moment que s'emportaria el seu amic 

lluny d'aquell cau. 

- Has nascut d'un afany de llibertat

 

L'afany de les bruixes

  Les persones ens passem la vida desitjant coses, sovint, són coses que pensem que ens faran més feliços, però sempre hi ha qui somia tenir coses per poder ser més poderós o important que els altres. A Nataú  passa el mateix, però com us podeu imaginar aquesta mena de delers maliciosos tenen com a protagonistes les bruixes. En voleu un exemple? Doncs no us perdeu aquesta història sorprenent...

  L'AFANY

 DE LES 

 BRUIXES

 Puig Deulofeu

            Dlof.

 

 

 

 

El cau que el Mestre Quelet compartia amb el seu deixeble Getet s'havia convertit en el centre d'atenció de les bruixes.

Mentre els dos follets feien vida normal sense desconfiar de res del que els envoltava, els ulls maliciosos de les bruixes espiaven casa seva nit i dia atretes per les famoses capses màgiques d'en Quelet. Aviat, però, descobriren que dins d'aquell racó tranquil i protegit hi havia alguna cosa més valuosa que els records gastats del vell follet.

El primer cop que van veure Ginè, el geni, les bruixes s'esvalotaren d'allò més. Ni la més vella de les bruixes no recordava l'última vegada que havia sentit a parlar d'un geni a Nataú, l'Antiga Tradició que seguien n'havia perdut la memòria i els tenia per extingits a causa de la seva naturalesa extremadament delicada.  

 

Les bruixes els espiaven secretament

El poder màgic dels genis era un poder temptador per la raresa única i incomprensible que implicava, sempre havia estat molt envejat per les bruixes ja que llur naturalesa mesquina les impulsava a desitjar tenir tot el que era fora del seu abast; així doncs, la caça d'un geni era una vella aspiració que bategava al cor de totes i cadascuna de les bruixes de Nataú. 
Va ser així com el descobriment de l'existència d'aquell geni obrí les portes a una aventura insòlita i perillosa. Ni el mateix Ginè no arribà mai a sospitar el setge que les bruixes havien ordit al seu voltant i descobrí massa tard el preu de la ingenuïtat i de l'excés de confiança.
Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni sense gaire dificultats; de fet, camuflat entre les capses de records, ni tan sols els follets no en descobriren l'absència fins que va ser massa tard.

Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni

Ginè despertà del seu son protegit envoltat per tot de rialles estridents i insidioses que ressonaven dins del cofre com una amenaça imminent. 
Quan les bruixes aconseguiren de forçar el conjur màgic que en Getet havia forjat per protegir el cofre, en Ginè se sentí arrossegat per una força funesta que l'arrencà del seu cau i el llençà al cor d'una boira obscura i maligna que gairebé no el deixava respirar. Què era allò? Semblava una mena de mur polsegós que l'oprimia i el mantenia immòbil, es trobava retingut dins d'un núvol tòxic que desprenia una fortor molt desagradable.
- Són bruixes? -Es preguntà a si mateix.
I per més que provava de desfer-se de la presó boirosa que el retenia només aconseguia rebre doloroses descàrregues que li ulceraven la pell tendra, gairebé vaporosa.
- No en sortiràs pas... -reia una bruixa a prop seu- Aquests follets són massa ingenus en les seves arts! No ens ha costat gaire forçar el pany del teu cofre protector! Ara ets nostre!

Ginè era presoner de les bruixes

Ginè se la mirà espantat.
- Vostre? -provà de dir- Què vols dir?
- Ens pertanys -aclarí la bruixa-. Som les mestresses del teu destí i del teu poder!
Ginè negà amb vehemència.
- No hi pots fer res... -va fer una altra veu rogallosa- No t'hi pots ni resistir... Que no ho veus?
Va fer un gest retorçat amb la mà. El conjur de les bruixes l'estrenyé cada cop més, fent-lo xisclar de dolor, el núvol negre que l'empresonava li oprimia el cos sense pietat.
- Què voleu? -xisclà desesperat.
- Que et rendeixis a la nostra voluntat -féu la bruixa més vella solemne mentre afluixava la tensió de la boira obscura amb un gest displicent.

- Rendeix-te a la nostra voluntat!

- Això és impossible... -va fer Ginè adolorit- Ho hauríeu de saber... els genis no acaten la voluntat de les bruixes... és contranatural!
- Diu la llegenda que si ho fessis et desintegraries... tens raó... -va riure la vella- però tenim la solució!
Totes reien com unes esperitades.
- Has de canviar una mica la teva naturalesa... -va insinuar una bruixa esprimatxada i lletja.
- Calculem que si fas servir l'Arca que t'hem preparat... -féu la vella interrompent l'altra- t'aniràs transformant en un servent lleial, digne de de la Congregació del Poder Prohibit.
La bruixa havia assaborit cada paraula pronunciada. Les bruixes presents allà havien recuperat aquella antiga denominació de la seva tradició i se n'havien proclamat distingides representants en honor a la gesta realitzada: la caça d'un autèntic geni.
- Així és com ho proclamen els papers antics - continuà recitant la bruixa més vella- i la vella aspiració de posseir i controlar el poder d'un geni es consumarà per fi! 
 

- T'has de transformar en un servidor lleial...

Les bruixes acostaren cap al geni una mena de cofre pestilent, tot cobert de rovell, molsa i podridura. Col·locaren l' Arca al terra i encerclaren la boira que empresonava Ginè mentre salmodiaven una mena d'oracions incomprensibles. Tenien els braços estesos, amb els dits crispats i arrossegaven el núvol negre que havien conjurat com a presó del geni cap a l'Arca.
- Ara -va dir la més vella de les bruixes-. Accedeix a trobar refugi dins l'Arca del Poder Prohibit.
- Això mai! -es resistí Ginè valent.
- Saps prou bé que no pots viure sense un refugi... -va riure la bruixa- sense el teu cofre màgic no tens enlloc on reposar i refer les teves forces... ets massa delicat per restar sempre fora del teu refugi... no només s'esgotaria el teu poder... també tu t'esgotaries fins a morir! És això el que vols?

- Entra a l'Arca!

Ginè assentí en silenci. Tot el que havia dit la bruixa era cert. El cofre màgic que li havia fet en Getet no només li havia permès transformar-se en un geni, també li permetia continuar amb vida, sense el seu refugi màgic, especialment creat per a ell, es consumiria lentament i acabaria desapareixent.
- Tant se val... -negà resignat- Cap geni no renunciaria a ser el que és per servir unes bruixes malvades... Qui sap quina mena de barbaritats escamparíeu per Nataú!
Les bruixes s'enfurismaren. Havien aconseguit la gran gesta d'empresonar un geni; fins i tot havien creat un bagul encantat on corrompre'n la puresa i transformar-lo en un servidor de les arts obscures; però no havien resolt com s'ho farien obligar-lo a acceptar aquell refugi pervers, era ben sabut que el llaç d'un geni amb el seu refugi era tan poderós com la seva voluntat i sense un acte de voluntat per part del geni no hi havia cap encanteri capaç d'empresonar-lo dins de l'Arca. Calia que Ginè accedís a recollir-s'hi.

- Tant se val...

Les bruixes formaren un cercle de deliberació. En acabat, la que remenava les cireres, ordenà:
-Llenceu aquest cofre màgic al Pou Sense Fi perquè desaparegui tota esperança de sobreviure per a aquest incaut!
Les seves companyes obeïren solemnes. Agafaren el cofre d'en Getet i el llençaren dins d'un forat molt fosc que hi havia al terra. El pobre Ginè sentí com un buit infinit li naixia a les entranyes i li pujava coll amunt en forma d'ofec.
- Ara l'única opció que tens és l'Arca!- cridà la bruixa amb una veu esgarrifosa- Porteu-lo al Cor Encantat del Ginciè i deixeu-lo allà! -ordenà- Quan t'hi repensis l'Arca t'estarà esperant!
Les bruixes salmodiaren novament les seves lletanies i baixaren el cos embruixat del geni al fons d'un volcà extingit on l'alliberaren del núvol opressor.
Ginè veié desaparèixer, paret amunt, les bruixes i l'escala per on havien baixat al bell mig del cor d'una muntanya esventrada. Les parets rocoses, altíssimes, es perdien més enllà de la mirada, a tocar del cel. Ginè contemplava la seva nova presó amb un deix de perplexitat. Per més esquerpes que semblessin les parets volcàniques d'aquell forat pedregós, per més fondo que fos l'abisme que l'empresonava, per més esquerp i aspre que semblés tot, res no semblava tan opressiu com l'encanteri ennuvolat amb què l'havien fet presoner i del qual acabava d'alliberar-se; però s'equivocava.

Era presoner al fons del volcà

El Ginciè era territori de bruixes i el cor esventrat del volcà inactiu reposava sota el poder sinistre d'un encanteri molt poderós, creat per impedir el geni d'escapar-ne.
Ginè no trigà gaire a notar l'ofec incipient que li naixia del cor, una sensació derrotada i inútil que no havia sentit mai abans, era una buidor de viure sinistra, mortal. Aquella mena de sensacions el feien sentir derrotat i es deixà caure sobre les pedres, las, abatut.
Passaren dies i dies de captiveri... De tant en tant, les bruixes apareixien per temptar-lo amb l'Arca, però Ginè es resistia a acceptar un destí que, per a ell, era pitjor que la mort. No podia escapar de l'encanteri que pesava sobre aquell volcà maleït, però tampoc no podia permetre que el seu poder acabés sota el domini de les bruixes, no hi havia sortida ni remei. Acabaria els seus dies dins aquell cau infecte on només es podia respirar una buidor desoladora.

Es deixà caure, abatut.

Ginè plorava desconsolat, sentia que les forces l'abandonaven i que moriria sense poder tenir ni el consol de sentir-se ell mateix altra vegada. Ja gairebé ni recordava com era sentir el batec generós i vital del seu poder a dins del cor, les bruixes li havien robat tot, l'havien entaforat al fons ensotat d'un no-res anorreador que li havia balmat les forces i les ganes de viure...  
No! -pensà- No pot ser!
S'eixugà les llàgrimes i mirà al seu voltant amb desesperació.
- Tot és lleig i trist... -va lamentar amb un fil de veu- Ni tan sols no corre ni un bri d'aire...
Va riure cansat. De sobte, s'adonà que trobava molt a faltar la sensació de l'aire a la cara, suau com una carícia, amorós com una besada...
- No hi ha aire... -sospirà.
I en fer-ho s'adonà que el seu bleix desesperat l'escalfava suaument.
- Tinc el meu alè... -s'animà.

Trobava a faltar l'aire...

I es posà les mans prop de la boca per sentir-se respirar suaument, tancà els ulls i imaginà l'escalfor del sol acariciant l'aire, un aire invisible, eteri, incontenible, lliure, capaç d'abastar-ho tot, de saber-ho tot, de vigoritzar-ho tot. Un aire vital i alegre, curiós i valent, un aire indiscret i salvatge, bellugadís i juganer, poderós i generós, un aire carregat de somnis i meravelles, de màgia i de miracles.
Ginè somrigué feliç, per un moment, dins del seu cap, la presó que el retenia havia desaparegut i el seu alè cansat s'havia convertit  en un badall de felicitat irresistible.
- Aire! -exclamà captivat per la sensació.
Va ser aleshores que passà.
D'aquell badall somiós i relaxat, d'aquell badall creatiu i amorós en sorgí una forma rotunda i bellugadissa que es remogué inquieta davant del geni.

Va ser alehores que passà...

Ginè amb prou feines podia entendre el que havia passat. Davant seu una criatura de vent li bufava suaument a l'orella:
- Ginè, vell amic... marxem d'aquí!
El geni se'l mirava completament embadalit.
- Qui o què ets? -demanà el geni.
- Em diran Uten... -va fer l'altre- sí, sóc un drac... El drac del vent! Nascut del somni d'un geni moribund que l'únic que no ha perdut és el poder més gran de tots els poders: el poder d'imaginar. Jo sóc la solució a tots els teus problemes, vell amic... et puc dir així, oi? He sortit de tu, sóc el teu alè fet màgia... podríem dir que som amics, oi? -El drac del vent reia feliç, mentre parlava sense parar.
- Però... com?
- Com què? -es burlà Uten- Com t'ho has fet per crear un drac quan no sents ni una engruna del teu poder? o com ens ho farem per fugir d'un cau de bruixes com aquest?

- Qui ets?

Ginè arronsà les espatlles atabalat.
- El desig et dóna la vida... -bufà Uten content- és així com funciona... imaginar, somiar, desitjar... la màgia està feta d'aquestes coses... i un geni capaç de somiar no hauria de tenir por de cavalcar sobre el drac del vent, oi que no?
I dient això Uten es remogué hàbilment i es carregà Ginè sobre la cresta ventosa.
- Agafa't fort! Que bufa!
I tots dos s'enlairaren volcà amunt per conquerir el cel. El drac del vent bufà amb una força portentosa en el moment exacte que assolien el cràter del volcà encantat i un espetec monumental féu esclatar l'encanteri que l'embruixava. Les dues figures escaparen del cau de les bruixes sense mirar enrere. Si ho haguessin fet haurien gaudit de l'espectacle de xiscles i vanes amenaces que els dedicaven les bruixes en descobrir la fugida; encara més, haurien rigut amb ganes si haguessin vist les disputes i les baralles que començaren a encendre's entre elles per buscar la culpable d'aquell desastre.
Però Uten era un drac decidit i poderós que no s'entretenia quan en portava una de cap... i en aquells moments el que més l'amoïnava era salvar la vida del seu creador.

Fugint del volcà encantat