El castell dels dracs

El castell de St. Miquel

Els castells ens parlen d'altres èpoques i exciten la nostra imaginació. Les runes d'un castell poden fer-ho encara amb més força. 

Dalt d'un turó, a Martorelles, vaig trobar unes pedres que amb prou feines dibuixaven els vestigis d'un antic castell, el de Sant Miquel. En veure-les em demanava què l'havia portat a aquell estat i, sortosament, una ventada alegre em va respondre. Uten, el drac del vent, m'explicà la història d'un castell que amagava un secret misteriós i màgic al seu si...  encara ara em pregunto si aquesta història de Nataú explica el que va passar amb el castell de Sant Miquel, però quan en recordo les runes no puc evitar deixar-me endur per la màgia que podria amagar-se al dessota. Voleu conèixer el misteri que s'amaga al castell enrunat? Aquesta n'és la història...

    EL CASTELL DELS  

             DRACS

         Puig Deulofeu

                Dlof.

Un dels llocs que a Uten, el drac del vent, més li agradava de visitar eren les runes d'un vell castell que havia estat abandonat dalt de tot d'una muntanya. Els ressons dels seus esbufecs fantàstics ressonaven d'una manera rotunda entre les pedres i les parets desfetes i sempre hi havia un racó o altre on descobrir un joc nou.

Un dia que l'acompanyava Baslè, el drac invisible, Uten féu memòria de la història que s'amagava rere aquella construcció enrunada.

Un dels racons preferits d'Uten eren unes runes antigues...

- Sembla mentida que un dia això fos tot un castell... Sí, sí, de veritat, aquestes quatre pedres eren un enorme i majestuós castell.
Baslè es mirava els murs esberlats i les pedres amuntegades aquí i allà desconcertat.
- Què va passar, que va caure? -demanà curiós.
- Els dracs el vam enrunar... -esbufegà Uten maliciós- No ho sabies?

- Això era un castell...

Baslè el mirà desconfiat, sabia que Uten era molt de la broma, gairebé tant com ell, i no sabia si creure's allò que el drac del vent explicava.
- Que sí... de veritat... -insistia ell rient- T'ho explicaré:
Fa molt de temps -començà enyoradís- va viure a Nataú un gegant que es deia Utní. Era un gegant molt fort i treballador, però una mica talòs... Se li va ficar al cap fer-se un castell on poder viure la seva vellesa, un lloc on retirar-se, tu ja m'entens... Però, saps què? com que una de les coses que més l'abellien del món era asseure's al solet, va decidir (amb la més genuïna de les ingenuïtats, mira si n'era de toix) que faria el seu castell tan gran que pogués encabir tota la llum del sol per poder gaudir-la ell solet tranquil·lament.

A Utní li agradava molt el sol.

Aquella idea absurda es va anar convertint en una obsessió per a Utní -continuà Uten- Vivia enderiat a fer un castell tan gran que pogués empresonar tota la llum de Nataú al seu interior. Fins i tot ja havia pensat el nom que li posaria, en diria el Castell de la Llum i seria el seu orgull, el seu tresor més valuós.

S'imaginava el Castell de la Llum

Amb aquest objectiu al cap, Utní treballava incansablement dia i nit. Volia fer una construcció sòlida, sense cap esquerda per on pogués escapar-se el tresor lluminós que pretenia engabiar.
Tanta tossuderia acabà per ennuvolar-li el senderi perquè, enderiat com estava a no deixar escapar la llum de dins del castell, decidí no fer-hi cap finestra o espitllera, cap porta o orifici que permetés sortir ni un sol raig d'aquella llum tan valuosa que volia posseir.

Utní treballava d'una manera incansable...

Quan va acabar la seva obra posant l'última teula al sostre del castell, Utní se sentí el gegant més afortunat del món. Per fi el seu somni s'havia fet realitat i podria gaudir a pleret d'allò que tant s'estimava! Ja només li faltava empresonar la llum daurada del sol i desar-la dins de la seva sòlida gàbia... Va ser aleshores que se n'adonà. Havia comès un error fatal: no sols no sabia com fer-se amb la cobejada llum del sol, sinó que tampoc no hauria pogut encabir-la al seu castell encara que hagués pogut capturar-la, el castell que havia construït no tenia cap fissura, cap esquerda, cap finestral, cap porta, res per on la preuada llum es pogués escapar... ni tampoc per on pogués entrar!

S'adonà de l'error que havia comès!

Imagina't! Ni tan sols ell no podia entrar dins del seu estimat castell! Tant ell com la llum que pretenia empresonar restaven fora de la construcció més majestuosa que s'hagués vist mai a Nataú.
Enrabiat, Utní picà de peus i es mirà el sol, que l'ullava indiferent dalt del cel, amb tristesa. 
Atabalat i profundament avergonyit davant l'evidència, abandonà la seva obra sense voler mirar enrere, aquell castell era tan gran com la mida de la seva estupidesa i mai més no va voler tornar-hi.

Avergonyit, se'n va anar ben lluny...

El Castell de la Llum restà abandonat molt de temps fins que, un dia, voltant per aquí, un drac bellugadís i curiós -Uten picà l'ullet al seu amic Baslè- sentí un frec estrany que semblava venir de dins mateix dels murs implacables.

Uten notà alguna cosa estranya al castell...

En vaig parlar amb d'altres dracs -confessà Uten somrient-. Tots sentíem una viva curiositat davant d'aquell fet tan estrany. Tot sovint visitàvem el castell i n'espiàvem les remors més secretes amb devoció, però cap de nosaltres no vam ser capaços de determinar què podien ser aquells sorolls sorprenents que sortien del cor del castell abandonat.

Tots els dracs sentien curiositat...

Fixa't si va durar el misteri -ponderà- que la nostra presència continuada a prop del castell li va fer valer el sobrenom del Castell dels dracs i, finalment, aquell nom acabà escaient-li i tot -Uten va esbufegar amb força deixant anar una rialla feliç.
El cas és que tots aquells que el visitàvem arribàrem a estar d'acord que aquell castell abandonat semblava contenir alguna mena de criatura viva que maldava per sortir-ne sense ser-ne capaç.
Els dracs mai no hem estat criatures violentes... ja ho saps, Baslè; però la nostra intuïció és poderosa i el que sentíem prop de les parets del castell d'Utní era una presència massa semblant a la nostra pròpia essència màgica de dracs com per no fer-hi res.

Hi havia alguna cosa dins del castell!

- I el vau enrunar? -demanà el drac invisible impressionat.
- Sí. Ens vam reunir molts dels dracs de Nataú i ens vam dedicar a desfer l'obra d'Utní a consciència. Va ser una cosa sorprenent perquè de dins del que havia de ser el Castell de la Llum en va sortir una figura tenebrosa i hostil que tant bon punt sentí l'escalfor del sol a la pell s'envolà rabent per fugir als boscos més profunds.

Els dracs van destruir el castell d'Utní.

- Era un drac? 
- Sí, era el més obscur dels dracs. Dins d'aquell castell clos en si mateix hi va néixer Fúsoc, el drac de la foscor, fruit d'un anhel frustrat que pretenia fer-se amb tota la llum de Nataú.
- De veritat era Fúsoc? Ara entenc per què li agraden tant els racons de les cases dels homes... deu enyorar-se de la foscor del lloc on va néixer... -va fer Baslè reflexiu.

De les runes, en va sortir Fúsoc, el drac de la foscor.

- Potser sí... -concedí Uten- però, no és curiós? Utní volia tota la llum del món per a ell solet i va empresonar tota la foscor dins del seu castell.
- La força de la seva il·lusió mal encaminada devia ser la llavor màgica que va permetre el naixement d'un drac com Fúsoc.
- Segurament... De vegades la vida té aquestes coses... res no es perd i d'un desig forassenyat com aquell d'Utní en pot néixer una criatura tan màgica i inesperada com ho són totes les coses de la natura...

D'un desig de llum en va néixer la foscor.

- I Utní no va saber mai que el seu castell havia allitat la vida d'un drac? -demanà Baslè somiador.
- No. Se'n van perdre les traces des del dia que va marxar tan esperitat com Fúsoc del seu castell... Si ho hagués sabut potser s'hauria reconciliat amb la seva obra.
- Si més no... hauria sabut que res no és inútil en aquesta vida... -somrigué Baslè.
- I tant! -esbufegà Uten joliu.

La màgia d'un resultat inesperat...

El follet avariciós

A Nataú  tothom ha sentit a parlar dels follets de les monedes. Són follets generosos que reparteixen els tresors que troben a la gent... però hi havia un follet que era ben diferent dels altres.
Voleu saber què el feia tan diferent? Aquesta és la història d'en Ralet. 

EL FOLLET AVARICIÓS

Puig Deulofeu

Dlof.

En Ralet era un follet menut, de gest desconfiat i ulls petits. Vestia un caputxó gastat i una mena de túnica ratada que no era tan plena de forats com les mitges descolorides que protegien les seves cames esquifides.
En Ralet era un follet avariciós, el més avariciós dels follets dels diners. No era rar que un follet dels diners com ell sentís un deler malaltís per les monedes, no podia evitar buscar-ne pertot arreu, però el que en Ralet en feia, un cop trobades, desmentia tot allò que un follet dels diners hauria esperat d'ell.

En Ralet

En Ralet, com tots els follets de la seva classe, solia buscar diners fins i tot sota les pedres, però. a diferència dels seus companys follets, ell no repartia els seus tresors acumulats entre aquells que més ho necessitaven sinó que s'ho guardava tot per a ell al fons d'una llodriguera perduda enmig d'un descampat dels afores.
En Ralet carregava a coll les monedes que trobava o bé les feia rodolar tot content cap al seu cau, les encabia com podia pel forat estret i les arrossegava fins la pila amb una cançoneta enfadosa a la boca. 

En Ralet feia rodolar les monedes cap al seu cau...

- Comptar i comptar... -cantava feliç.
I començava a comptar totes les monedes acumulades, una per una, amb veritable delectació. En acabat, tornava a començar els comptes i passava així les hores, repassant l'import del seu tresor cada cop més copiós.
Un dia va passar que en Ralet va sentir arribar un altre follet que venia a fer una visita.
- Mal llamp! -es queixà.
- Hola, hola, hola... -sentí que saludava l'altre traient el nas pel forat de la llodriguera.
- Ah! Ets tu? -va fer en Ralet mig enfadat- Què vols?
- Ai Ralet, quin mal geni... -va fer l'altre follet sorprès- Ja m'havien dit que no se't veia el pèl... però ara entenc per què. 

- Hola, hola, hola...

En Dineret, el follet que havia entrat al cau arrossegant-se pel forat, es mirava tot el que l'envoltava enlluernat pel volum de monedes que en Ralet havia acumulat allí dins.
- Diu que no regales res a ningú... -va dir passant la mà ossuda per les piles de monedes- Deu ser veritat perquè el que tens aquí supera de molt el que cap follet dels diners podria acumular en tota la vida.
En Dineret es mirà en Ralet preocupat.
- Com t'ho fas? -va demanar-li obertament- Vull dir... per no regalar ni un cèntim del que trobes.
En Ralet se'l mirà de reüll, no li agradava gens la manera que en Dineret tenia d'acariciar els cantells de les seves estimades monedes.
- No sé què vols dir... -el tallà sec- No infringeixo cap norma. 

- Com t'ho fas?

En Dineret se'l va mirar amb atenció.
- Jo no he dit res. -contestà desafiant- Però si no regales el que trobes el cor se't tornarà dur com una pedra o millor, com un d'aquests trossos de metall que tant ens agraden als follets dels diners... i al final, de tan dur, deixarà de bategar... Ja saps què diuen.
- El què?
- Que l'impuls de regalar diners que tenim els follets ens neix de la necessitat d'estimar alguna cosa més que el vil metall.
- Això són bestieses -el tallà en Ralet- Què tenen de dolent les meves monedes?
- Res... -digué en Dineret mirant-se-les llargament- Res de res... però als follets dels diners ens agraden massa i per això les donem a les persones; per a nosaltres la felicitat de trobar-les és suficient, en canvi a les persones, rebre el nostre regal, els fa molt profit.

- El cor se't tornarà dur...

- Au vinga! -s'enfadà en Ralet- Què vols que en facin que sigui millor que això?
En Dineret contemplà el forat curull de monedes brillants, temptadores, irresistibles. Hagué de fer un veritable esforç per deixar de mirar-se-les fixament.
- Ells les fan servir per comprar coses que necessiten, com menjar, roba... coses així. Nosaltres no necessitem res. Som follets! Què vols comprar si no et cal res?
- No les vull pas gastar, les meves monedes! Són el meu tresor més valuós, m'ha costat molt acumular-les i no me'n vull pas desfer!
- I doncs? -s'estranyà en Dineret- Què en faràs?
- Guardar-les, és clar! -es desconcertà l'altre.
- I prou?
- Són meves!

- Compren coses que necessiten...

En Dineret es mirà en Ralet amb tristesa, tenia els ulls encesos i el gest esquerp d'aquell que està disposat a heure-se-les amb qui sigui amb tal de fer la seva.
- Que no ho veus? -va fer finalment- El teu cor ja se't comença a enferritjar dins del pit, a poc a poc anirà deixant de bategar, que és el que hauria de fer, igual que tu deixes de fer amb els diners que trobes el que tots els follets hem de fer: donar-los.
- Demà m'afaitaràs! Que jo doni el meu tresor? -es burlà en Ralet cruel- On s'és vist una ximpleria tan grossa com aquesta? Au vés, que jo tinc feina.
I dient això en Ralet es girà de cul al seu amic i tornà a comptar monedes com un boig.  

I tornà  a comptar monedes com un boig...

Passaren els dies i en Ralet ja no es recordà més de la visita d'en Dineret, però mentre passejava pels racons enderiat a trobar alguna moneda extraviada començà a sentir un ofec que no el deixava continuar. Cada cop que s'ajupia s'ofegava i fins i tot li costava caminar.
Es repenjava a les parets incapaç de seguir la seva feina obsessiva i, finalment, s'arrossegà fins al seu cau per deixar-se caure al llit de monedes on dormia sempre tan feliç.
- Ai, ai... -somicava el follet amb un fil de veu- que ja no podré trobar més monedes...
Els laments d'en Ralet omplien la llodriguera sense que ningú no pogués sentir-los.
- Ai, ai... -plorava desconsolat en Ralet- que ja no podré comptar més les meves monedes...

S'ajaçà al llit de monedes...

I així passà la nit. L'endemà la casualitat va fer que un altre follet dels diners passegés prop del cau d'en Ralet i en sentir uns planys molt estranys de seguida s'acostà a veure què passava.
- Ralet! Ralet! -feia en Centimet tot esverat de trobar el seu amic estès a un llit de monedes que li volien fer de mortalla- Ralet, que t'has mort?
El follet li sacsejava la cara impacient, però en Ralet no reaccionava.
- Aigua! -va dir-se en Centimet inspirat. 

Se'l va trobar estès

I va començar a buscar per tot el cau algun pot ple d'aigua amb què reanimar el seu company.
Mentre ho feia, en Ralet es va despertar i se'l va mirar de reüll.
- No toquis les meves monedes! -provà de cridar.
- Ai quin ensurt, tu... -va fer en Centimet content- em pensava que eres mort!
- I volies les meves monedes... -va fer en Ralet desconfiat- Són MEVES.
El fil de veu que li sortia volia imposar la seva tenaç tossuderia.
- No vull que les toquis, vés-te'n.
- Però Ralet... què dius? Que no veus que no estàs bo? Ja ho sé... aniré a buscar algú que t'ajudi...

- Vés-te'n!

I se'n va anar sense fer gens de cas de les negatives d'en Ralet. Al cap d'una estona llarga en Centimet va arribar acompanyat d'un Mestre Follet, un follet molt vell que dominava les arts màgiques i podia guarir els mals d'aquestes delicades criatures.
- Vejam, vejam... -féu amb una veu rogallosa- Què hi tenim aquí? Un follet dels diners, és clar...
El Mestre Follet es mirava tot el que els envoltava amb aire sever. Inclinà el cap cap al pacient i escoltà amb atenció prop del pit d'en Ralet.
- No se sent res... -va dir amb aire greu.
I va donar uns copets al pit d'en Ralet fent brollar de dins un so metàl·lic opac i sinistre.

- No se sent res...

- És greu Mestre? -va fer en Centimet preocupat.
- Molt. -va fer el Mestre Follet perplex- El cor d'aquest follet està deixant de bategar perquè se li està fent una crosta de metall que n'impedeix l'impuls de viure.
En Centimet tenia llàgrimes als ulls.
- I doncs, què s'hi pot fer? -somicà trist.
El Mestre Follet reflexionà una estona passejant la mirada per les muntanyes de monedes que l'envoltaven.
- Només se m'acut que hauria de desfer-se del seu tresor per veure si la crosta d'avarícia que l'està matant es desfà prou com perquè el seu cor torni a bategar amb normalitat.
- Nooooo! -udolà en Ralet fent un bot salvatge sobre el seu llit de monedes.

- S'ha de desfer del seu tresor...

En Centimet i el Mestre Follet el van fer estirar de nou i s'adonaren que cada cop respirava amb més dificultat.
- T'estàs morint. -li va dir en Centimet plorós- Deixa anar les monedes o elles no et deixaran viure més.
En Ralet començà a plorar conscient que quant més s'aferrava al seu tresor més malament es trobava.
- I si repartim les monedes de part seva? -va demanar en Centimet al Mestre Follet esperançat.
- Ho ha de fer ell. -assegurà el Mestre- I ho ha de fer de cor. Qualsevol altra cosa seria inútil.

- Ho ha de fer ell!

En Centimet anà a buscar en Dineret i entre tots dos decidiren que acompanyarien en Ralet fora del seu cau perquè trobés algú a qui regalar de cor les seves monedes.
- Ho has de fer... -deia en Dineret entenimentat mentre l'aguantava amb un braç i amb l'altre arrossegava un sac ple de monedes.
En Ralet no deia res, estava tan dèbil que amb prou feines s'aguantava dret i seguia el pas dels seus companys repenjant-se sobre ells i respirant dèbilment.
Els follets dels diners tenien una facilitat innata per trobar persones amb dificultats, així que en Centimet i en Dineret no van tenir cap problema per trobar un home vell que dormia al carrer.

- Ho has de fer...

- Mira, -va dir en Centimet entendrit- és vell i no té sabates. Passa totes les nits d'hivern a la serena i de dia camina descalç. Que no t'agradaria ajudar-lo?
En Ralet es mirà el vell amb ràbia i trobà prou forces per dir:
- Pel que li queda...
I es negà a regalar-li ni una sola de les seves estimades monedes; però aquell gest tan egoista de seguida li afegí més crosta de metall al cor i un pes insuportable al pit que li feia més i més difícil respirar el féu penedir-se de les seves cruels paraules.
Seguiren arrossegant-lo pel camí i trobaren una dona i un nen que captaven enmig del carrer perquè no tenien res per menjar.
- I doncs? -féu en Dineret esperançat- No t'animes a ajudar-los?

- És vell i dorm a la serena...

En Ralet es mirà la dona i li nasqué una glopada de fàstic a la gola, anava a dir alguna cosa quan els plors del nen petit se li clavaren al cor endurit com una punxa esmolada. La cara del nen que plorava desconsoladament perquè tenia gana el féu tremolar, de sobte començà a sentir una emoció desconeguda, alguna cosa que es removia dins seu, es fixà en la mare del nen que el bressolava amorosament provant de consolar-lo, tenia un gest de dolor indescriptible al rostre: no podia donar al seu fill res del que tant li calia. Una llàgrima furtiva li nasqué dels ulls i, vençut, assentí en silenci amb un sentiment desconegut amarant-lo per dins.
- Sí, m'agradaria ajudar-los... -va fer senzillament- Donem-los el sac sencer, tenen gana i fred.

- Donem-los el sac sencer...

Els dos companys d'en Ralet somrigueren feliços quan deixaren el sac de monedes a prop de la dona sense que se n'adonés. De sobte, com per art de màgia, les monedes del sac començaren a dringar mentre es multiplicaven en nombre. El petit sac les escopia interminablement de dins seu més brillants i ufanoses que mai.
- Què són aquest prodigis? -féu en Ralet impressionat.
- És el do que ens acompanya als follets... -explicà en Centimet- tu no ho saps perquè mai no havies compartit amb ningú les teves monedes... però quan les regalem de cor la màgia les fa créixer i el nostre regal, per modest que sigui, sempre esdevé un veritable tresor per a qui el rep. Per cert, fas més bona cara. Ralet, com te trobes?

- Què són aquests prodigis?

En Ralet respirà fondo una glopada d'aire pur i se sentí alleujat.
- Millor, -va dir conscient que el pes que tenia al pit havia disminuït una mica- On era aquell vell d'abans?
Els seus amics somrigueren contents i l'encaminaren cap on era el vell.
- Ja no tenim més monedes... -es lamentà en Ralet- Però podríem anar a buscar-ne més si no esteu molt cansats... Em sabria greu deixar-lo passar una altra nit al ras.
I així, tots tres anaren a buscar un altre sac de diners a la llodriguera d'en Ralet. Aquest cop, però, el follet ajudà els altres a omplir-lo i s'animava imaginant-se la cara de sorpresa que faria el vell en veure el sac que li regalarien.
- Serà fantàstic, com la cara d'aquella dona... us hi heu fixat? Tenia una lluïssor als ulls que no havia vist mai abans en ningú... no m'ho pensava pas...

- Serà fantàstic!

I una llàgrima furtiva li regalimava galta avall mentre s'afanyava a omplir el sac amb les seves monedes, estava tan distret amb els seus nous pensaments que no se li acudí de comptar-ne cap ni una.
En Dineret i en Centimet es miraren de reüll i es picaren l'ullet, en Ralet començava a sentir-se genuïnament com un veritable follet dels diners.
Un cop regalat el segon sac al vell, en Ralet ja tenia un somriure desconegut a la cara i un color més saludable a les galtes.
Després d'aquell primer dia, els seus companys i ell en passaren molt d'altres regalant l'immens tresor que havia acumulat en Ralet a la seva llodriguera i, a poc a poc, en mateix Ralet era qui esmolava els seus instints per trobar la persona que més necessitava la seva ajuda econòmica.

En Ralet ja feia més bona cara...

En acabar de buidar la seva llodriguera, en Ralet s'havia transformat completament en tot un altre. Tenia un somriure feliç a la cara i saltava pels camins mentre buscava amb afany més monedes amb què fer feliç algú altre que no fos ell mateix.
Havia entès que els diners no servien per a res, només per aconseguir allò que podien comprar i per a un follet com ell el veritable valor residia en el que podia fer pels altres. 
En Ralet decidí que en comptes de comptar monedes s'estimava més comptar cares felices, les d'aquells que celebraven tenir a prop un generosíssim follet dels diners com ell.

La generositat el va fer feliç.

La fada de la son

La foscor...

 De vegades ens costa d'entendre per què un nen petit té por a la foscor... però a Nataú aquestes coses s'entenen molt bé. 
En Pau tenia por de la foscor, però amb una mica d'ajuda es va poder adormir de seguida... 
Voleu saber com s'ho va fer? Aquesta és la seva història.

La fada de la son

   
LA FADA DE LA SON

  Puig Deulofeu

 Dlof.

En Pau no podia dormir, tancava els ulls i li semblava veure tot de figures amenaçadores entre les ombres que Fúsoc, el drac de la foscor, teixia al seu voltant perquè s'adormís. Goüm, el drac de la por, voltava per la seva habitació i el petit no podia aclucar l'ull sense notar que el seu alè gebrat li glaçava el cor amb vehemència.
Ja havia cridat la mare dues vegades i l'últim cop que havia vingut no semblava pas gaire contenta. Ella no entenia que els dracs de Nataú jugaven a espantar-lo a les fosques, a fer-li venir por i tremolar sota la flassada que li feia d'escut contra la por.
  
 

En Pau no podia dormir...

En Joan, el seu germà gran, el sentia somicar des de la seva habitació i s'hi acostà d'amagat per veure què tenia.
- No passa res, Pau... -li deia amb tendresa- sóc jo... què tens?
- Els dracs... em fan por...
En Joan se'l mirà un moment i somrigué comprensiu.
- Són Goüm i Fúsoc que juguen amb tu... -el tranquil·litzà- saps què faig jo quan tinc por d'ells?
- No...
- Dic el nom de la fada de la son ben baixet perquè em vingui a ajudar.
- La fada de la son?
- Sí... que no la coneixes?
En Joan s'assegué prop del seu germanet i li començà a explicar tot el que sabia d'aquella fada meravellosa que ajudava tots els nens a foragitar les pors de dins els cors.

Fúsoc, el drac de la foscor i Goüm, el drac de la por

  - La fada de la son és molt petita, tant que ni Fúsoc ni Goüm no la veuen passar pel davant quan un nen en diu el nom en secret. Ella és una criatura màgica com els dracs, però és encara més difícil de veure-la que ells. Té el poder de sentir com la criden en silenci per més lluny que es trobi i té una traça molt especial a fer fora totes les pors que podrien espantar qualsevol nen a la nit. Quan sent que la criden la fada de la son ve de puntetes fins a la vora del coixí i allà comença a espurnejar amb la seva llum dolça per allunyar la foscor que Fúsoc imposa com una teranyina invencible, fa llumetes que es veuen fins i tot si tanques els ulls i dibuixa tot de colors i formes capricioses que distreuen el cor espantat dels nens de les pors que Goüm hi inspira cruelment. I saps què fa per aconseguir tants colors? Balla incansablement com si sentís una música encisadora, cada volta que fa la fada en ballar esclaten tot d'espurnes de colors que són com dards que es claven a la pell dura de Goüm i el fan sentir tant incòmode que sempre acaba per haver de marxar de l'habitació... això sí, molt enfadat!

La fada desprèn espurnes...

Quan ja ha aconseguit fer fora Goüm, la fada de la son comença a cantar una cançó molt dolça que explica alguna història antiga del vell país de Nataú i deixa que Fúsoc es quedi a prop ja que sap que el drac de la foscor és inofensiu quan l'abandona el seu cruel company Goüm. A Fúsoc li agraden molt les cançons de la fada de la son i les escolta embadalit mentre el nen a qui acompanyen es va adormint a poc a poc. Els contes que explica la fada de la son es converteixen en somnis meravellosos per somiar i tenen el poder de mantenir les portes de la màgia de Nataú ben obertes a tots els nens que tenen la sort de somiar-los.
- Jo puc cridar la fada de la son? -va dir en Pau amb els ulls ben oberts.
- No l'has de cridar pas, només has de dir el seu nom ben baixet, tan baixet que Goüm no el pugui sentir mai perquè si el sentís tot el poder de la fada es perdria i ella ja no et podria ajudar.

A Fúsoc li agraden les cançons de la fada...

 Aleshores, en Joan s'acostà molt al seu germà i li digué a cau d'orella el nom secret de la fada de la son perquè ell també el pogués dir quan tingués por.
- Recorda. L'has de dir ben baixet, gairebé com si el pensessis. Ara ja l'hem avisada, si tanques els ulls ella vindrà de seguida a fer-te companyia i farà fora el lleig d'en Goüm perquè tinguis uns somnis molt bonics. Bona nit, Pau.
- Bona nit, Joan.
Aquella nit la fada de la son féu companyia en Pau i l'ajudà a adormir-se tranquil i content. La suau màgia de Nataú omplia tots els racons de l'habitació fosca on ja només hi havia lloc per als somnis.

Dolços somnis plens de fantasia...

I si us ha agradat aquesta història no us perdeu el conte El millor amic ,on descobrireu què s'amaga rere la misteriosa desaparició de la nostra petita amiga, la Fada de la son...

Petjades

 

Unes petjades misterioses...

L'aparició d'unes misterioses petjades al jardí i la bellesa infinita d'una flor de taronger es van aliar per forjar la primera de totes les històries que Uten, el drac del vent, em va explicar sobre el vell país de Nataú... 

El gegant de Sagiú dormia el son dels gegants i el meu amic ventós el va despertar a una nova vida. 

Voleu saber com s´ho va fer? Aquesta és la història de Giàs, el gegant de Sagiú.

la flor més bella que dóna el fruit més dolç

PETJADES

Puig Deulofeu

Dlof.

En Joan i en Pau passejaven un dia pel jardí i hi trobaren unes petjades molt estranyes que solcaven profundament l'herba del pati. Aquelles petjades dibuixaven uns peus tan grans com els que només podia tenir un gegant.
- Què són aquestes petjades? -demanà en Joan preocupat a la seva tieta mentre en Pau se les mirava tot espantat.
- Van aparèixer de sobte i n'hi ha per tots els jardins de les rodalies -explicà la tieta dels nens- Diuen que són d'un gegant.
- D'un gegant? -s'exclamà en Joan.
- Sí, d'un dels pocs gegants que encara quedaven... Vols que te n'expliqui la història?
- És clar! -va fer en Joan alegrement.
- Sí, sí... -cantussejava en Pau sense entendre gaire res del que deien els grans.

- Què són aquestes petjades?

Diuen que Uten, el drac del vent, ja solia bufar amb força per aquí des de fa molt de temps... Ell coneixia aquestes terres com el País de Nataú, perquè en la llengua dels dracs les coses tenen el seu propi nom... Eren les mateixes terres muntanyoses i fèrtils d'ara i els seus paisatges variats feien les delícies d'un drac juganer i despert com era ell.
Uten coneixia molt bé tot el país i solia visitar aquesta vall, la vall de Senet, perquè li agradava especialment. Molt a prop hi havia la presència oblidada i capriciosa dels Cingles de Litrab i era allà, entre les roques misterioses dels cingles més abruptes i esquerps, que s'amagava la presència d'una criatura singular que hi dormia de feia molt.
Molt pocs saben que al fons de les muntanyes més solitàries sovint hi ha gegants adormits, però Uten coneixia bé aquelles històries antigues i estava convençut que al fons de la muntanya de Sagiú, un dels cims més alts dels Cingles de Litrab, hi reposava un gegant que l'esperava a ell per desvetllar-se del seu son profund.

Uten, el drac del vent

Uten tenia el poder de despertar els gegants de la seva son profunda i voltava per Nataú disposat a tornar a la vida tots els gegants que en altre temps havien poblat aquell país amb tota llibertat.
L'època dels gegants havia passat, ja no hi havia lloc per a ells a un món com el nostre. Els homes havien ocupat les valls i les planes i no haurien acceptat amb facilitat la presència d'unes criatures descomunals com aquelles. Molts gegants abandonaren la seva llar i els pocs que quedaren aquí havien reculat fins les muntanyes i havien caigut en un sopor estrany i desconegut. Uten ho sabia i cercava els gegants adormits per acompanyar-los a un altre lloc on la seva presència no suposés cap trasbals.
El drac del vent havia demanat ajuda a Julpà, el drac de la pluja, perquè rescatés del fons de les aigües del mar els secrets més oblidats de l'època perduda en què els gegants començaren a desaparèixer. Julpà descobrí el lloc on havien anat a parar els gegants que havien marxat de Nataú i explicà a Uten el que calia fer per ajudar els que encara restaven aquí.

Julpà, el drac de la pluja

Així va ser com Uten despertà Giàs, el gegant de Sagiú. Li bufà suaument l'orella i el gegant adormit es despertà màgicament. Giàs s'alegrà molt de veure el drac i li agraí profundament el gest d'haver-lo anat a buscar després de tant de temps. S'abocà encuriosit entre els cims més alts i descobrí un territori transformat que gairebé no reconeixia.
- Què són totes aquestes taquetes que esquitxen el paisatge? -demanà sorprès Giàs.
- Les cases dels homes... -explicà Uten esbufegant- són ells els que viuen ara allà on vivíeu els gegants.
- Tant de temps he dormit? -es lamentà Giàs- I què faré ara? Estic tot sol i ja no queda res del que era la meva llar... Tot ha acabat per a mi...
- No t'ho pensis pas. -assegurà Uten animós- Julpà m'explicà que els gegants viuen ara a un altre país tan bonic com aquest.
- I on és? Com hi puc anar? -s'impacientà Giàs.
- Aquest és un misteri del qual ja n'he tret l'entrellat; però no sé si ens costarà gaire... -féu Uten- Pel que sembla hem de trobar la flor més bella que dóna el fruit més dolç d'aquestes terres, però els homes s'espantarien d'un gegant com tu. Haurem de buscar el que ens cal d'amagat d'ells.

- què són aquestes taquetes?

Cada nit, Giàs i Uten baixaven a la vall tan silenciosament com podien. De vegades, Julpà, el drac de la pluja, els acompanyava per protegir el seu secret mentre voltaven prop dels pobles dels homes, s'havien fixat que a ells no els agradava la pluja i s'arreceraven a casa seva sense fixar-se gaire en els passos pesats de Giàs enmig els trons tempestuosos. Quan els homes s'adormien Giàs cercava als seus jardins la flor més bella que havia de fruitar un miracle per a ell.
Va ser així que, una nit fosca i silenciosa, Giàs entrà a un altre jardí florit i esponerós que el rebia amb tota la generositat de la primavera. Ja havia provat moltes flors de molts jardins i cap d'elles no havia produït encara el miracle de transportar-lo allà on podria refer la seva vida i qui sap si trobar l'amor que tot gegant mereix.
Aquella nit, s'aturà prop d'una flor blanca i pura que s'oferia perfumada per encisar els seus sentits. Giàs l'ensumà amb força i la prengué amb delicadesa. Uten l'animava, com sempre, a provar sort amb aquella flor tan delicada, si era la que ells buscaven el tornaria tan lleuger com l'aire que el drac del vent removia amb facilitat i li permetria viatjar a cavall d'Uten cap a la terra dels gegants sens que cap home pogués veure'l ni adonar-se del seu pas alat.

un nou intent...

Quan estava a punt de provar aquella dolça flor de taronger, una presència misteriosa començà fer-se notar a la vall. Era Baiò, el drac de la boira, que s'havia assabentat del que Uten i Giàs provaven de fer i ho volia impedir. Baiò s'acostà a Giàs i l'embolcallà amb la seva mà humida, el gegant començà a notar la mateixa son que l'havia apartat del món ja feia tant de temps. En adonar-se'n, Uten esbufegà furiós.
- Així que ets tu! -exclamà- Tu ets qui adorm els gegants i els manté adormits als llocs més profunds!
- No m'agraden els gegants i tampoc no m'agrades tu!- cridà Baiò irritat- Aquest que has desvetllat del seu son tornarà al seu estat letàrgic de seguida...
- No t'ho pensis! -desafià Uten esbufegant cada vegada amb més força.
El vent se sentia per tots els racons de la vall, xiulava furiós en el seu combat contra la boira. Els dracs lluitaven per la vida de Giàs que, innocent, restava quiet prop del taronger sense acabar d'entendre el que passava. 
Va ser una nit moguda, Uten, el drac del vent, aconseguí fer fora Baiò, el drac de la boira i, en acabat, demanà Giàs que provés aquella flor tan petita que tenia a les mans.

Baiò, el drac de la boira

Giàs s'empassà la flor de taronger i tentinejà pesadament a punt de caure, de seguida se sentí tan lleuger que s'adonà que les seves mans s'agafaven a la crinera transparent d'Uten. El drac del vent el transportava sense cap esforç cap a la terra secreta dels gegants. Començava a fer-se de dia, però cap home no podia veure el rastre del vent que bufava fort cap al seu destí ignorat. 
Al terra hi van quedar tot de petjades gegantines que s'enfonsaven entre la gespa dels jardins on Giàs havia buscat la seva sort, aquella era l'última empremta que Giàs, el gegant de Sagiú, deixà als jardins desconcertats dels homes que vivien a la vall de Senet...
- Així que també va ser aquí... -s'admirà en Joan.
- Això sembla... -va fer la tieta somrient.

el rastre d'una aventura...