Els follets Anairucs: Felicitat

                                                                                                             

Fotos, postals... records feliços!

 Els records sovint es converteixen per a nosaltres en símbols de la nostra felicitat. Amb una mica de sort n'acumulem molts al llarg de la vida. 
A Nataú la màgia es barreja amb la realitat per recordar-nos en què consisteix la felicitat... No us perdeu una de les més velles històries que conec de Nataú, un dels molts contes que tenen per protagonistes els follets Anairucs. La FELICITAT us espera!!!!

  ELS FOLLETS         ANAIRUCS:
        FELICITAT
   
    Puig Deulofeu 
            Dlof.

- Saps per què en Feliç, sí, en Feliç, el follet Anairuc, no te'n recordes? saps per què diuen que és tan petit com una puça? -va fer Misnòs, el drac del Somnis, espolsant-se la mandra de sobre.

- No... -va fer Àvali, el drac de la Lava, amb els seus ulls tristos i petits.

- Doncs perquè és en Feliç i la felicitat està feta com de petites gotes d'aigua que cauen del cel. La comparació no és pas casual i té molt a veure amb la seva història. No sé si mai has arribat a veure en Feliç... No? doncs té el cap ben bé com diuen que és una gota d'aigua... no ho sé pas... potser Julpà, el drac de la Pluja, ens ho podria dir del cert; però el fet és que té el caparró cristal.lí, tenyit d'un atzur puríssim, se li allarga cap amunt i se li eixampla a la base ben bé com una gota que regalimés avall, és clar que a ell se li acaba aixafant sobre el cos molsut i minso que té.

Misnòs parla d'en Feliç, el follet Anairuc

Sempre fa un posat extasiat, amb una rialla dolça a la cara i els ulls closos, beatífics. El serrell de costat li endolceix encara més el rostre i una corona vermella se li enrojola al coll per fer més candorós el seu gest. Però hi ha més coses que el connecten amb la pluja, hi ha qui diu que va néixer d'una gota d'aigua i pel que jo sé va ser gràcies a la pluja que acabà arribant a Nataú.

Es veu que en Feliç va aparèixer a Nataú després d'una època de sequera molt pronunciada, la terra estava tan seca que s'esquerdava al pas dels gegants i es formaven clots tan profunds que es podien veure les entranyes del món dels dracs com tu, Àvali, dels guardians del foc interior de la terra. Del vostre regne esventrat en venia un rebuf salvatge que afegia escalfor a la superfície cremada i res no podia créixer a Nataú en aquelles condicions. 

 

En Feliç

Feia massa temps que els dracs havien abandonat el país amb l'afany aventurer i viatger que ens és característic i tot anava a mal borràs, els gegants pujaren als cims de les muntanyes per amagar-s'hi i molts follets s'arraulien al fons dels caus abandonats i de les coves més solitàries fugint del sol abrusador que els volia cremar la pell. Semblava el final, però sortosament Julpà arribà cavalcant sobre el cos alat d'Uten, el drac del Vent, que l'havia anat a cercar. I el drac de la Pluja no deixà de regalimar aigua sobre Nataú durant tota una estació, segurament per fer-se perdonar la llarga absència.

Va ser gràcies a aquell episodi de pluges que en Feliç arribà a Nataú. Julpà l'havia atrapat en el seu cos d'aigua a algun racó de món oblidat on havia passat tot el temps que havia estat absent i se l'emportà a Nataú en adonar-se que al vell país dels Gegants, les Fades, els Dracs i els Follets li calia alguna cosa més que aigua per refer-se.

Julpà arribà a cavall del vent...

En Feliç tot i ser petit com una puça guardava al seu cor un gran poder, regalimà cos avall de Julpà i anà a caure sobre una planta marcida per la calor intensa, la besà tan amorosament amb el seu somriure que, de seguida, se'n despertaren les arrels profundes. Aleshores, en Feliç transformà el seu cos en un vestit de fulles verdes i lluents capaces d'encomanar la seva vitalitat a tot el que l'envoltava.

Al seu voltant ressorgien tot de lluïssors desconegudes, corrents vitals adormits que es deixondien al ritme dels seus tres peus soldats pels talons, amb ells en Feliç tustava la superfície de les coses, les puntes àgils- sòlidament falcades pel darrere- ressuscitaven tot el que era mort. Al ritme del seu pas quiet la saba adormida que encara bategava als polsos de la vegetació començava a córrer novament amb vitalitat.

En Feliç ressuscitava les plantes...

Un somriure esbatanat s'apoderava de tot el que la pluja anava amarant perquè les gotes reflectien la cara alegre d'en Feliç arreu de Nataú. Aquell era el regal que la pluja aportà al nostre vell país, un regal de vida, però també un regal de somriures feliços amb què celebrar el ressorgiment.

Des que vaig somiar la història d'aquest follet Anairuc que no puc veure la pluja que vessa Julpà arreu de Nataú de la mateixa manera -continuà Misnòs-. No és estrany que els follets estimin la pluja com ho fan, veuen en cada gota un reflex de la felicitat que els és pròpia i saben que en ésser cada gota tan petita com és la felicitat queda més ben repartida per tot arreu. Jo prou que m'hi fixo i provo de veure en la pluja el rostre feliç d'aquest follet Anairuc; però, llevat de les meves visions somioses, mai no he aconseguit de trobar-lo com sens dubte es deu poder fer.

Milers de gotes de felicitat...

Si mai el busques fixa-t'hi bé, Àvali, recorda que li agrada passejar-se per les minúscules flors dels saüquers i encara més sota la pluja, hi ha qui creu que si un arriba a veure mai la seva cara entre les flors blanques d'aquest arbre ja mai no li ha de faltar la felicitat i és que buscar-la en les coses petites n'és el secret més ben guardat. 

La felicitat és en les coses petites... com les gotes de la pluja.

 

L'afany de les bruixes

  Les persones ens passem la vida desitjant coses, sovint, són coses que pensem que ens faran més feliços, però sempre hi ha qui somia tenir coses per poder ser més poderós o important que els altres. A Nataú  passa el mateix, però com us podeu imaginar aquesta mena de delers maliciosos tenen com a protagonistes les bruixes. En voleu un exemple? Doncs no us perdeu aquesta història sorprenent...

  L'AFANY

 DE LES 

 BRUIXES

 Puig Deulofeu

            Dlof.

 

 

 

 

El cau que el Mestre Quelet compartia amb el seu deixeble Getet s'havia convertit en el centre d'atenció de les bruixes.

Mentre els dos follets feien vida normal sense desconfiar de res del que els envoltava, els ulls maliciosos de les bruixes espiaven casa seva nit i dia atretes per les famoses capses màgiques d'en Quelet. Aviat, però, descobriren que dins d'aquell racó tranquil i protegit hi havia alguna cosa més valuosa que els records gastats del vell follet.

El primer cop que van veure Ginè, el geni, les bruixes s'esvalotaren d'allò més. Ni la més vella de les bruixes no recordava l'última vegada que havia sentit a parlar d'un geni a Nataú, l'Antiga Tradició que seguien n'havia perdut la memòria i els tenia per extingits a causa de la seva naturalesa extremadament delicada.  

 

Les bruixes els espiaven secretament

El poder màgic dels genis era un poder temptador per la raresa única i incomprensible que implicava, sempre havia estat molt envejat per les bruixes ja que llur naturalesa mesquina les impulsava a desitjar tenir tot el que era fora del seu abast; així doncs, la caça d'un geni era una vella aspiració que bategava al cor de totes i cadascuna de les bruixes de Nataú. 
Va ser així com el descobriment de l'existència d'aquell geni obrí les portes a una aventura insòlita i perillosa. Ni el mateix Ginè no arribà mai a sospitar el setge que les bruixes havien ordit al seu voltant i descobrí massa tard el preu de la ingenuïtat i de l'excés de confiança.
Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni sense gaire dificultats; de fet, camuflat entre les capses de records, ni tan sols els follets no en descobriren l'absència fins que va ser massa tard.

Les bruixes robaren el cofre que contenia el geni

Ginè despertà del seu son protegit envoltat per tot de rialles estridents i insidioses que ressonaven dins del cofre com una amenaça imminent. 
Quan les bruixes aconseguiren de forçar el conjur màgic que en Getet havia forjat per protegir el cofre, en Ginè se sentí arrossegat per una força funesta que l'arrencà del seu cau i el llençà al cor d'una boira obscura i maligna que gairebé no el deixava respirar. Què era allò? Semblava una mena de mur polsegós que l'oprimia i el mantenia immòbil, es trobava retingut dins d'un núvol tòxic que desprenia una fortor molt desagradable.
- Són bruixes? -Es preguntà a si mateix.
I per més que provava de desfer-se de la presó boirosa que el retenia només aconseguia rebre doloroses descàrregues que li ulceraven la pell tendra, gairebé vaporosa.
- No en sortiràs pas... -reia una bruixa a prop seu- Aquests follets són massa ingenus en les seves arts! No ens ha costat gaire forçar el pany del teu cofre protector! Ara ets nostre!

Ginè era presoner de les bruixes

Ginè se la mirà espantat.
- Vostre? -provà de dir- Què vols dir?
- Ens pertanys -aclarí la bruixa-. Som les mestresses del teu destí i del teu poder!
Ginè negà amb vehemència.
- No hi pots fer res... -va fer una altra veu rogallosa- No t'hi pots ni resistir... Que no ho veus?
Va fer un gest retorçat amb la mà. El conjur de les bruixes l'estrenyé cada cop més, fent-lo xisclar de dolor, el núvol negre que l'empresonava li oprimia el cos sense pietat.
- Què voleu? -xisclà desesperat.
- Que et rendeixis a la nostra voluntat -féu la bruixa més vella solemne mentre afluixava la tensió de la boira obscura amb un gest displicent.

- Rendeix-te a la nostra voluntat!

- Això és impossible... -va fer Ginè adolorit- Ho hauríeu de saber... els genis no acaten la voluntat de les bruixes... és contranatural!
- Diu la llegenda que si ho fessis et desintegraries... tens raó... -va riure la vella- però tenim la solució!
Totes reien com unes esperitades.
- Has de canviar una mica la teva naturalesa... -va insinuar una bruixa esprimatxada i lletja.
- Calculem que si fas servir l'Arca que t'hem preparat... -féu la vella interrompent l'altra- t'aniràs transformant en un servent lleial, digne de de la Congregació del Poder Prohibit.
La bruixa havia assaborit cada paraula pronunciada. Les bruixes presents allà havien recuperat aquella antiga denominació de la seva tradició i se n'havien proclamat distingides representants en honor a la gesta realitzada: la caça d'un autèntic geni.
- Així és com ho proclamen els papers antics - continuà recitant la bruixa més vella- i la vella aspiració de posseir i controlar el poder d'un geni es consumarà per fi! 
 

- T'has de transformar en un servidor lleial...

Les bruixes acostaren cap al geni una mena de cofre pestilent, tot cobert de rovell, molsa i podridura. Col·locaren l' Arca al terra i encerclaren la boira que empresonava Ginè mentre salmodiaven una mena d'oracions incomprensibles. Tenien els braços estesos, amb els dits crispats i arrossegaven el núvol negre que havien conjurat com a presó del geni cap a l'Arca.
- Ara -va dir la més vella de les bruixes-. Accedeix a trobar refugi dins l'Arca del Poder Prohibit.
- Això mai! -es resistí Ginè valent.
- Saps prou bé que no pots viure sense un refugi... -va riure la bruixa- sense el teu cofre màgic no tens enlloc on reposar i refer les teves forces... ets massa delicat per restar sempre fora del teu refugi... no només s'esgotaria el teu poder... també tu t'esgotaries fins a morir! És això el que vols?

- Entra a l'Arca!

Ginè assentí en silenci. Tot el que havia dit la bruixa era cert. El cofre màgic que li havia fet en Getet no només li havia permès transformar-se en un geni, també li permetia continuar amb vida, sense el seu refugi màgic, especialment creat per a ell, es consumiria lentament i acabaria desapareixent.
- Tant se val... -negà resignat- Cap geni no renunciaria a ser el que és per servir unes bruixes malvades... Qui sap quina mena de barbaritats escamparíeu per Nataú!
Les bruixes s'enfurismaren. Havien aconseguit la gran gesta d'empresonar un geni; fins i tot havien creat un bagul encantat on corrompre'n la puresa i transformar-lo en un servidor de les arts obscures; però no havien resolt com s'ho farien obligar-lo a acceptar aquell refugi pervers, era ben sabut que el llaç d'un geni amb el seu refugi era tan poderós com la seva voluntat i sense un acte de voluntat per part del geni no hi havia cap encanteri capaç d'empresonar-lo dins de l'Arca. Calia que Ginè accedís a recollir-s'hi.

- Tant se val...

Les bruixes formaren un cercle de deliberació. En acabat, la que remenava les cireres, ordenà:
-Llenceu aquest cofre màgic al Pou Sense Fi perquè desaparegui tota esperança de sobreviure per a aquest incaut!
Les seves companyes obeïren solemnes. Agafaren el cofre d'en Getet i el llençaren dins d'un forat molt fosc que hi havia al terra. El pobre Ginè sentí com un buit infinit li naixia a les entranyes i li pujava coll amunt en forma d'ofec.
- Ara l'única opció que tens és l'Arca!- cridà la bruixa amb una veu esgarrifosa- Porteu-lo al Cor Encantat del Ginciè i deixeu-lo allà! -ordenà- Quan t'hi repensis l'Arca t'estarà esperant!
Les bruixes salmodiaren novament les seves lletanies i baixaren el cos embruixat del geni al fons d'un volcà extingit on l'alliberaren del núvol opressor.
Ginè veié desaparèixer, paret amunt, les bruixes i l'escala per on havien baixat al bell mig del cor d'una muntanya esventrada. Les parets rocoses, altíssimes, es perdien més enllà de la mirada, a tocar del cel. Ginè contemplava la seva nova presó amb un deix de perplexitat. Per més esquerpes que semblessin les parets volcàniques d'aquell forat pedregós, per més fondo que fos l'abisme que l'empresonava, per més esquerp i aspre que semblés tot, res no semblava tan opressiu com l'encanteri ennuvolat amb què l'havien fet presoner i del qual acabava d'alliberar-se; però s'equivocava.

Era presoner al fons del volcà

El Ginciè era territori de bruixes i el cor esventrat del volcà inactiu reposava sota el poder sinistre d'un encanteri molt poderós, creat per impedir el geni d'escapar-ne.
Ginè no trigà gaire a notar l'ofec incipient que li naixia del cor, una sensació derrotada i inútil que no havia sentit mai abans, era una buidor de viure sinistra, mortal. Aquella mena de sensacions el feien sentir derrotat i es deixà caure sobre les pedres, las, abatut.
Passaren dies i dies de captiveri... De tant en tant, les bruixes apareixien per temptar-lo amb l'Arca, però Ginè es resistia a acceptar un destí que, per a ell, era pitjor que la mort. No podia escapar de l'encanteri que pesava sobre aquell volcà maleït, però tampoc no podia permetre que el seu poder acabés sota el domini de les bruixes, no hi havia sortida ni remei. Acabaria els seus dies dins aquell cau infecte on només es podia respirar una buidor desoladora.

Es deixà caure, abatut.

Ginè plorava desconsolat, sentia que les forces l'abandonaven i que moriria sense poder tenir ni el consol de sentir-se ell mateix altra vegada. Ja gairebé ni recordava com era sentir el batec generós i vital del seu poder a dins del cor, les bruixes li havien robat tot, l'havien entaforat al fons ensotat d'un no-res anorreador que li havia balmat les forces i les ganes de viure...  
No! -pensà- No pot ser!
S'eixugà les llàgrimes i mirà al seu voltant amb desesperació.
- Tot és lleig i trist... -va lamentar amb un fil de veu- Ni tan sols no corre ni un bri d'aire...
Va riure cansat. De sobte, s'adonà que trobava molt a faltar la sensació de l'aire a la cara, suau com una carícia, amorós com una besada...
- No hi ha aire... -sospirà.
I en fer-ho s'adonà que el seu bleix desesperat l'escalfava suaument.
- Tinc el meu alè... -s'animà.

Trobava a faltar l'aire...

I es posà les mans prop de la boca per sentir-se respirar suaument, tancà els ulls i imaginà l'escalfor del sol acariciant l'aire, un aire invisible, eteri, incontenible, lliure, capaç d'abastar-ho tot, de saber-ho tot, de vigoritzar-ho tot. Un aire vital i alegre, curiós i valent, un aire indiscret i salvatge, bellugadís i juganer, poderós i generós, un aire carregat de somnis i meravelles, de màgia i de miracles.
Ginè somrigué feliç, per un moment, dins del seu cap, la presó que el retenia havia desaparegut i el seu alè cansat s'havia convertit  en un badall de felicitat irresistible.
- Aire! -exclamà captivat per la sensació.
Va ser aleshores que passà.
D'aquell badall somiós i relaxat, d'aquell badall creatiu i amorós en sorgí una forma rotunda i bellugadissa que es remogué inquieta davant del geni.

Va ser alehores que passà...

Ginè amb prou feines podia entendre el que havia passat. Davant seu una criatura de vent li bufava suaument a l'orella:
- Ginè, vell amic... marxem d'aquí!
El geni se'l mirava completament embadalit.
- Qui o què ets? -demanà el geni.
- Em diran Uten... -va fer l'altre- sí, sóc un drac... El drac del vent! Nascut del somni d'un geni moribund que l'únic que no ha perdut és el poder més gran de tots els poders: el poder d'imaginar. Jo sóc la solució a tots els teus problemes, vell amic... et puc dir així, oi? He sortit de tu, sóc el teu alè fet màgia... podríem dir que som amics, oi? -El drac del vent reia feliç, mentre parlava sense parar.
- Però... com?
- Com què? -es burlà Uten- Com t'ho has fet per crear un drac quan no sents ni una engruna del teu poder? o com ens ho farem per fugir d'un cau de bruixes com aquest?

- Qui ets?

Ginè arronsà les espatlles atabalat.
- El desig et dóna la vida... -bufà Uten content- és així com funciona... imaginar, somiar, desitjar... la màgia està feta d'aquestes coses... i un geni capaç de somiar no hauria de tenir por de cavalcar sobre el drac del vent, oi que no?
I dient això Uten es remogué hàbilment i es carregà Ginè sobre la cresta ventosa.
- Agafa't fort! Que bufa!
I tots dos s'enlairaren volcà amunt per conquerir el cel. El drac del vent bufà amb una força portentosa en el moment exacte que assolien el cràter del volcà encantat i un espetec monumental féu esclatar l'encanteri que l'embruixava. Les dues figures escaparen del cau de les bruixes sense mirar enrere. Si ho haguessin fet haurien gaudit de l'espectacle de xiscles i vanes amenaces que els dedicaven les bruixes en descobrir la fugida; encara més, haurien rigut amb ganes si haguessin vist les disputes i les baralles que començaren a encendre's entre elles per buscar la culpable d'aquell desastre.
Però Uten era un drac decidit i poderós que no s'entretenia quan en portava una de cap... i en aquells moments el que més l'amoïnava era salvar la vida del seu creador.

Fugint del volcà encantat

El caçador d'estels

La fascinació pels estels parla molt del temperament somiador i sensible de les persones... 
A Nataú passa el mateix.
En Getet se sentia secretament atret pels estels, però només la lúcida inspiració del seu vell amic Quelet li revelà un destí que no hauria somiat mai seguir...
Voleu descobrir els secrets d'aquesta meravellosa història?
Aquí la teniu...

A la Mariona i la Jordina, que els estels vetllin sempre els seus somnis...

EL CAÇADOR

   D'ESTELS 

Puig Deulofeu

       Dlof.








Feia temps que en Quelet i en Getet es feien mútua companyia. En Quelet, el vell Mestre dels Talents, solia reposar plàcidament al solet mentre el seu jove company endreçava, traginava i conservava les valuoses capses de records que tots dos feien per preservar els records del vell Mestre. (*)
S'avenien força i la convivència es feia fàcil entre ells. De nit, en Getet solia desempolsegar algun record amagat a una d'aquelles capses màgiques i tots dos gaudien de la llum màgica de tota una vida feta d'imatges somioses. En Quelet es quedava adormit amb un somriure als llavis i en Getet contemplava amb ulls amorosos el cel estelat que esperonava els seus propis somnis.
(* podeu llegir-ne la història al primer conte d'aquest blog : el follet desmemoriat)

De nit, contemplaven vells records oblidats...

Una d'aquelles nits que en Getet contemplava el cel estelat amb aire meravellat, el follet se sorprengué de sentir la veu profunda d'en Quelet que li parlava. El vell follet se'l mirava amb atenció, com si el veiés per primer cop.
- Em sembla -va dir-, que tens un lligam molt especial amb els estels.
La seva veu semblava una carícia, els seus ulls li travessaven l'ànima.
- Sempre m'ha agradat molt mirar-me'ls... -va fer en Getet confós.
- És més que això -va fer en Quelet inspirat- el teu do hi té a veure. La llum dels estels fugaços amaga secrets que només tu pots protegir...

- Tens un do... i té a veure amb els estels...

En Getet escoltà el seu Mestre completament fascinat. Era el primer cop des que s'havien trobat que el Mestre dels Talents revelava el seu poder adormit, oblidat. En Getet havia descobert la naturalesa del seu poder a través dels records amagats a les capses màgiques, sabia que en Quelet era un Mestre dels Talents, capaç de llegir al cor dels altres el do ocult que s'hi amagava; però en Getet no havia vist mai en acció aquell do tan meravellós i dubtava si aquelles paraules misterioses descobrien una veritat oculta sobre ell mateix.

En Quelet era un Mestre dels Talents.

- No us entenc, Mestre Quelet... -va fer emocionat- Què voleu dir?
- No ho sé pas, fill meu... -va dir el vell follet novament emboirat per un tel d'apatia- Ets molt jove i eixerit, què hi fas aquí?
En Getet se'l mirà desconcertat.
- Quelet -digué preocupat-, us acompanyo, com sempre...
En Quelet sospirà llargament amb aire absent.
- No cal companyia per seguir un estel...

- Què hi fas aquí?

La seva veu era gairebé un sospir, en Getet allargà els ulls cap al cel, com si alguna cosa allà dalt el cridés amb una força desconeguda; quan tornà a mirar el seu amic s'adonà que dormia profundament. S'alçà en silenci i anà a buscar-li una flassada, després d'acotxar-lo amorosament s'assegué a prop seu deixant-se perdre novament en la foscor acollidora del cel. Sí, indubtablement allà dalt hi havia el seu destí.
A partir d'aleshores, les nits es feren especials per a en Getet. Des d'aquella inspirada revelació, el vell Mestre no va tornar a mostrar-se tan lúcid, però el jove Getet sotjava el cel estelat amb esperança, sentia que dins del misteri distant de les estrelles hi havia un secret amagat per a ell.

Dalt del cel hi havia un secret per a ell...

Va ser així com, una nit, en Getet descobrí un estel fugaç que dibuixava una traça daurada sobre el llenç blau fosc del cel.
- És això... -es va dir a si mateix entre el desig i el dubte.
I s'alçà sense dir res per empaitar l'estel que havia vist caure. Curiosament, no li costà gaire trobar-lo; malgrat tots els raonables impediments que haurien hagut de fer impossible una gesta com aquella el petit follet dreçà un camí inspirat que el portà davant per davant de l'estel caigut.

Decidí empaitar l'estel fugaç...

Amb prou feines podia reconèixer el que era. Tot just una mena de pols suspesa sobre un clot profund que esventrava la terra. Una pols, això sí, tan brillant i seductora que no podia pertànyer a res més que a un estel.
En estirar la mà tremolosa, en Getet s'adonà que aquella pols d'estrella tenia una consistència inesperada, arribà a tocar-la amb el capciró dels dits i sentí que li feia pessigolles quan gosà atrapar-la entre les mans. Amb molt de compte, desféu el camí de retorn al cau on vivia amb en Quelet i col·locà amorosament la pols daurada al fons d'una capsa buida. El polsim semblava concentrar-se al voltant d'un punt brillant.

Una pols brillant i seductora...

- Una capsa de records no serà prou, no trobes? -sentí que deia en Quelet darrere seu.
- Un cofret seria millor... -afirmà en Getet sense adonar-se'n- li agradaria més...
En Quelet assentí en silenci i s'assegué davant del polsim mentre en Getet començava a feinejar.
Quan en Getet acabà la seva obra, la mostrà al seu Mestre tot orgullós. Havia construït un cofre daurat.
- Ara el canviarem de lloc... -va dir cerimoniós.
I agafà amb delicadesa el polsim daurat. Quan el col·locà dins del cofre el polsim semblà bategar suaument.
- Serà el millor dels tresors que mai he tingut... -va dir en Getet content.

- Ara el canviarem de lloc...

En Quelet féu un gest imprecís, com si volgués dir alguna cosa, però finalment amagà la seva intenció rere un somriure enigmàtic.
El cofre de l'estel restà al fons del cau dels follets molt de temps abans que la nostàlgia no fes niu al cor d'en Getet i el follet sentís la necessitat de tornar a veure el seu tresor estelat.
Quan obrí el cofre quedà garratibat. D'allà on només hi havia d'haver una pols daurada en sortí una figura vaporosa i delicada. Es movia amb molta rapidesa, gairebé era impossible distingir-ne el rostre. Quan es calmà, restà ingràvid a prop del cofre mirant-s'ho tot amb uns ulls rodons de sorpresa.

Quan obrí el cofre...

- Quelet! Quelet! -cridà en Getet tremolós- Quelet, veniu!
Quan el Mestre dels Talents veié la figura vaporosa esclatà a riure.
- Què són tants crits! -el renyà- Que no veus que pots espantar el geni?
En Getet obrí molt els ulls.
- És... un... ge... ni? -quequejà.
En Quelet somreia feliç.
- És el teu primer geni... -va dir com si res.
En Getet no s'ho acabava de creure.
- No ho veus encara? -el mig renyà en Quelet- És ben clar que és el teu do! Ets un caçador d'estels!

- És el teu do. Ets un caçador d'estels!

En Getet es mirava en Quelet i el geni amb un posat incrèdul.
- Diu que hi ha criatures especialment somiadores... -començà a explicar en Quelet- capaces de transmetre la força dels seus somnis al món. Tu ets una d'aquestes criatures, la teva manera de mirar els estels et guiava cap a la màgia creadora més antiga que es coneix: la força del desig.
Però no és això el que et converteix en un caçador d'estels -continuà en Quelet deixant-se caure pesadament sobre una soca- Quan vas veure l'estel fugaç el vas omplir amb la llum del teu cor (com podria fer qualsevol que se'l mirés amb un desig al cor) però va ser el llaç invisible que tens la capacitat de trenar amb els estels el que et va guiar per trobar-lo i ajudar-lo a a convertir-se en el que ara és... aquest és el do d'un caçador d'estels.

-Vas trenar un llaç invisible amb l'estel...

- Ets un caçador d'estels. -repetí en Quelet il·lusionat- Qualsevol estel caigut que hagi estat tocat per l'anhel d'una mirada somiosa conté la llavor d'un geni; la majoria, però, acaben desfent-se enmig del no-res perquè no troben l'ajuda que necessiten. No tothom els la pot donar... -sospirà- Els genis són criatures extremadament delicades, sense la màgia d'un cofre com el que el teu do et permet crear, no poden sobreviure i assolir la seva maduresa. 
Aquest geni és el teu geni -continuà- perquè ha estat tocat pel teu desig, això vol dir que hi tens un llaç d'unió molt especial que mai no es trencarà, però el teu do et permetrà caçar molts altres estels fugaços i protegir-los encara que els desitjos que els hagin tocat no siguin teus, si els trobes i els fas el cofre que els cal per créixer esdevindran genis madurs i poderosos. I contribuiran a engrandir el poder de la màgia de Nataú.

- Els teus cofres màgics fan créixer els genis...

En Getet plorava d'emoció.
- Sembla mentida... -deia- és com... un miracle!
El geni s'acostà a ell amb timidesa i li robà una llàgrima de la galta.
- No ploris... -va dir amb veu melosa- que no estàs content? Per fi ens coneixem!
En Getet assentí emocionat.
- Em dic Ginè... -es presentà el geni.
- Jo sóc en Getet, -respongué el follet- i aquest és el meu Mestre, en Quelet...

- No ploris... -va dir el geni.

Però el vell follet passejava la mirada per les seves estimades capses de records amb aire absent. En Getet s'hi acostà a poc a poc.
- No patiu, Mestre Quelet... -va dir- desarem aquesta aventura a una capsa ben llustrosa i així no se'n perdrà la memòria. Serà un record compartit, meu i vostre, el del naixement del primer geni que he estat capaç de trobar i el del regal que el vostre do meravellós m'ha fet en descobrir-me el meu talent.
- Sí, fill meu, sí... -s'afanyà a dir en Quelet- fem una capsa ben bonica perquè aquesta vivència és de les més boniques que he tingut i no mereix perdre's entre les boires d'una memòria massa capriciosa.

- Guardarem el record d'aquest moment a una capsa màgica...

- Deixeu-me, també a mi, contribuir a la feliç construcció d'un record que comparteixo per dret de naixença... -intervingué en Ginè que ja portava una capsa màgica a les mans.
El geni havia fet servir per primer cop el seu poder per construir una capsa de records tan bellament treballada com les que feien en Quelet i en Getet. Ginè la deixà al terra i donà les mans als dos follets.
- Aboquem-hi tot l'amor per construir el record més bell de la nostra trobada... -va dir solemne- És així com ho feu? -demanà.

El geni els oferí una capsa màgica...

- Així mateix és com ho fem... -concedí en Quelet alçant-se emocionat.
- I així és com es tornarà inoblidable més enllà del temps i de la memòria... -va afegir en Getet feliç.
I una bafarada de llum il·luminà la capsa amb el record d'aquella emocionada aventura. Tots tres havien compartit un moment de les seves vides que ja mai més no es repetiria, l'instant que el vell Quelet s'havia recordat del seu do magistral per fer possible tant la revelació del do d'en Getet com el naixement d'un autèntic geni natauenc. La vida, com la màgia, té aquestes coses.

La llum d'un record inoblidable.

La bruixeta Eca

Cal una marmita per fer de bruixa...

Els petits sempre volen fer com els grans. Això també passa a Nataú... 
La petita Eca era una bruixeta molt eixerida, però encara no dominava prou les arts que volia utilitzar. 
En voleu conèixer la història? Aquí la teniu.



               

Aquest conte el dedico a la meva neboda Erika

                                             

LA BRUIXETA 
       ECA
Puig Deulofeu
       Dlof.









L'Eca era una bruixeta molt espavilada. Anava a l'Escola de Bruixes de la Lluna Negra i sempre era la primera a sortir de classe. 
Quan sortien d'escola totes les bruixes s'entretenien a jugar amb els seus animals màgics.

Les bruixetes i els seus animals màgics

L'Eca havia triat un mussol força malcarat i rondinaire i estava farta d'ell. En Daigi sempre estava de mal humor i no volia jugar a res divertit, així que la petita bruixa va pensar que provaria un encanteri per transformar-lo en alguna cosa més interessant.

L'Eca tenia un mussol malcarat

El primer intent que va fer va resultar un desastre. El pobre mussol Daigi va acabar amb unes orelles de conill i una cua de gat llarguíssima. Feia molta gràcia, però tenia encara més mal geni que abans i no va durar gaire.

El primer intent...

El següent encanteri era per transformar-lo en una papallona daurada molt bonica, però com que l'Eca no era gaire bona amb les pocions s'equivocà d'ingredients i en Daigi es convertí en un cuc llefiscós i grenyut que ho deixava tot ple de mocs. Aquest cop, l'encanteri tampoc no va trigar a desfer-se.

El segon intent...

Cansada, l'Eca provà un tercer encanteri que no podia fallar. L'havia tret del Llibre dels Misteris de la seva tieta que era una Mestra Bruixa molt destacada a la Congregació.

El llibre dels misteris...

Quan tingué tots els ingredients a l'olla, es mirà en Daigi de reüll i pronuncià les paraules màgiques molt a poc a poc. Havia vist com ho feia la seva tieta i provà de fer els mateixos gestos i tot:
- Cua de rata, ulls de tritó, pell de patata, fel de dragó. Muda-li la cara, canvia-li el cos.

- Cua de rata, ulls de tritó...

El vapor de l'olla va bullir amb força i quan l'Eca provà d'escudellar-la per banyar en Daigi amb el líquid màgic, el cullerot li va caure pesadament a l'olla i la va esquitxar, deixant-la completament molla.

El cullerot li va relliscar...

L'encanteri va començar a fer efecte. El cos de la petita bruixa es transformà de seguida en una mena de monstre, tenia cos de rata i cara de mussol amb trenes.

l'Eca transformada en rata-mussol

En veure's així, l'Eca començà a plorar. Xisclava tant que tot de bruixes esverades aparegueren a la Sala dels Encanteris. En veure-la, però, totes començaren a riure sense parar.
- És la petita Eca? -deien- o és una rata sàvia?

Les bruixes es reien d'ella.

L'Eca plorava sense parar.
- Canvieu-me el cos! -cridava desesperada.
Però les bruixes li posaren en Daigi al costat i van dir:
- Mireu! El mussol fa més goig que ella!
- La podríem deixar així...

L'Eca i en Daigi

- Sí, sí...
- Ai pobra Eca! Haurà d'anar-se'n a viure a les clavegueres...
- No em deixeu així! -protestava la bruixeta.
- Potser així aprendràs a treure més profit de les lliçons de l'escola... -li deien.
- Ja estudiaré més ... -contestava ella desesperada.
- Si? Vols dir?

- Se n'anirà a viure a les clavegueres ...

De sobte, va entrar a la Sala la tieta de l'Eca. Tothom va callar. La Mestra Bruixa se la mirà una estona i va fer espetegar els dits. La petita Eca tornà a ser ella mateixa en un tres i no res.
- Tieta!

La Mestra Bruixa, tieta de l'Eca.

La petita Eca s'abraçà a la seva tieta molt agraïda.
- No ho faré més... -deia somicant.
La bruixa se la mirà seriosa. Li posà un dit davant del nas i li va dir:
- Eca. Has de seguir practicant.

- Has de seguir practicant.