El follet dels mitjons

s'ha perdut un mitjó!

 A tots ens ha passat que, en fer bugada, ens trobem amb la misteriosa desaparició d'algun mitjó... 

A Nataú podem trobar  una explicació a aquest estrany fenomen de la natura. Quin fantàstic personatge s'amaga rere el misteri dels mitjons extraviats? Si ho voleu descobrir només heu de llegir la història d'en Jonet...

     

EL FOLLET DELS MITJONS

         

  Puig Deulofeu

                

   Dlof.

                           

De tots els follets domèstics coneguts per les persones els més molestos sempre han estat els follets dels mitjons. Ells són els responsables de la pila de mitjons desaparellats que hi ha a totes les cases; però el que molt poca gent sap és que aquests follets tenen una manera molt singular de veure les coses que és la que els impulsa a emportar-se un sol mitjó cada vegada i deixar la parella desparellada al fons dels calaixos i cistells.

Els follets vigilen la bugada...

En Jonet era un follet dels mitjons especialment hàbil a l'hora d'apropiar-se d'aquestes importantíssimes peces de roba.
En Jonet era un follet petitó i de cara espavilada, portava un caputxó arrapat a la closca que era insuficient per amagar les orelles enormes que tenia. En Jonet sempre anava mig encongit de fred, sovint li tremolaven les mans, primes i llargues, que amagava instintivament dins les mànigues per protegir-se del fred.

En Jonet

El més estrany en ell, però, era que calçava una sola bota enorme, desproporcionada, misteriosa, capaç d'amagar dos o més peus al seu interior, ningú no ho sabia del cert. 
Tots els follets dels mitjons es movien fent saltirons dins d'una bota com la que calçava en Jonet, de fet, aquell era un dels trets més característics dels follets dels mitjons.

Avançar fent saltirons...

En Jonet era un follet com cal. Voltava per les cases prop de les rentadores, dels safareigs, dels estenedors i dels calaixos de la roba... en fi, que ho voltava tot per ser a prop de la bugada i, és clar, dels seus admiradíssims mitjons.
Quan en Jonet veia una estesa de mitjons posava els ulls en blanc de l'emoció. Els contemplava embadalit i els acariciava amorosament comprovant l'estat en què es trobaven i l'olor perfumada que feien tan nets i polits, acabats de rentar. Aleshores, solia comparar-ne els colors i les formes i es deia a si mateix:
- Només un, només un...

- Només un...

I, efectivament, en prenia un que li fes peça i se l'emportava a casa seva més feliç que un gínjol.
En Jonet vivia a un cau foradat entre totxanes i runa vella d'una casa abandonada. Només arribar, carregat amb el mitjó que havia robat, l'estenia al terra i se'l mirava llargament. Aleshores feia tres voltes senceres al seu voltant, feia tres bots al damunt del mitjó mentre cantava la cançó dels mitjons, també tres vegades:
- Un de sol per anar a fer el volt, un de sol que el bot el vol, un de sol, un de sol que en Jonet el vol.

- Un de sol per anar a fer el volt...

I el mitjó, fos de la mida que fos, es feia petit de la mida justa d'en Jonet que, de seguida, es treia la bota que duia posada i deixava al descobert el gran secret: un únic peu petitet i tremolós. Els follets dels mitjons sempre tenen fred al peu, així que sovint es posen un mitjó sobre l'altre provant de fer-se'l passar i fan necessària, a més, una bota prou ampla com per contenir un únic peu engreixat per un gran nombre de mitjons.

Un sol peu enfredorit

Una vegada, en Jonet va voler emportar-se un mitjó preciós que era del seu color preferit i, a més, era d'allò més gruixut. A més a més, era un mitjó força petit, no li costaria gaire fer-se'l de la seva mida. Quan ja anava a marxar carregat amb el mitjó va veure uns ulls brillants que se'l miraven fixament.
En Jonet es va espantar d'allò més, mai no l'havien descobert emportant-se un mitjó i ja temia el pitjor quan una veueta li va dir:
- Que ets un follet?
En Jonet va somriure sense voler, la veueta sonava tan dolça que va deixar de tremolar i tot.

Va trobar un mitjó preciós

- Sí, sóc un follet dels mitjons... -va dir tímidament.
- Dels mitjons? -va demanar la nena petita amb qui parlava- Per això t'emportes el meu peüc?
- Te n'he deixat un altre... -es disculpà de seguida en Jonet- Sempre en deixo un de cada tipus, així... tots contents!

- Te n'he deixat un altre...

La nena somrigué divertida.
- Però amb un sol mitjó em quedarà l'altre peu fred!
I s'assegué amb els dos peus al davant movent-los ostensiblement perquè el follet veiés el peu que li assenyalava.
- Dos peus? -féu en Jonet terroritzat- Teniu dos peus?
- És clar que tenim dos peus... -va fer la nena sorpresa, però de seguida es fixà més en el follet que tenia al davant
- Ai, que estrany... tu només en tens un!

- És clar que tenim dos peus!

En Jonet semblava desconsolat. Ell, com qualsevol altre follet dels mitjons, mai no s'havia parat a pensar que les persones tenien dos peus! Ell no s'imaginava el trasbals que suposava per a qualsevol persona tenir un mitjó desaparellat al calaix... "sempre en tenen un" es deia el follet per fer-se passar la mala consciència d'endur-se el que no era seu... però, és clar, amb un sol mitjó les persones no feien res. Ara ho sabia!

Dos peus!

- Què tens? Que t'has enfadat?- va fer la nena preocupada.
- No... -va dir ell trist- Només passa que jo no ho sabia...
- El què? -s'estranyà ella.
- Que teníeu dos peus...
- I quants et pensaves que en teníem? Un, com tu?
En Jonet assentí en silenci.
- De veritat que jo no ho sabia... però els mitjons m'agraden tant... que no me'n sé estar!

- Jo no ho sabia...

La nena rigué contenta.
- No passa res! En tinc molts de mitjons! La mare s'enfada una mica quan se'n perd un, però aviat se li passa, diu... diu que sembla cosa de follets!
I la nena va començar a riure de l'acudit encomanant les seves rialles al desconsolat Jonet que ja no sabia què fer-ne del peüc que tenia a les mans.
- Té -va dir finalment, quan les rialles se'ls marciren al cor- Ara que sé que tens dos peus no em sembla just prendre't el teu mitjó...

- Té, te'l torno...

- Però a tu t'agrada molt, oi? -va fer la petita.
En Jonet arronsà les espatlles sense poder dissimular com li agradava el tacte suau del peüc de la nena.
- Te'l regalo -va fer ella generosa.
- Però... només te'n quedarà un per vestir els teus dos peus... -es lamentà en Jonet- I ta mare... que no s'enfadarà?
La nena s'arronsà d'espatlles i somrigué feliç

- No passa res!

- Li diré que se l'ha emportat un follet dels mitjons, -féu convençuda- ella no s'ho creurà però jo guardaré aquest peüc desaparellat per recordar-me de tu.
En Jonet somrigué feliç i agafà amb més força el peüc que la nena li havia regalat.
- Jo també el guardaré per sempre... -féu emocionat- segur que serà el tresor més valuós que tingui mai a la vida.
- Així tots dos tindrem un record -féu la nena feliç-. I potser quan tornis algun dia per casa et podré tornar a veure! 

- Li diré que se l'ha endut un follet...

En Jonet somrigué content i saludà amb la mà abans de fondre's sota el moble raconer de l'habitació, quan la nena s'ajupí per veure si el veia, ell havia desaparegut màgicament.
A partir d'aquell dia, en Jonet es mirava el peüc de la seva amiga amb el cor agraït i un somriure a la cara. Des d'aquell dia procurà emportar-se només els mitjons que les persones volien llençar i intentà que els seus companys follets fessin el mateix que ell... sense gaire èxit; després de tot, l'instint d'un follet dels mitjons és fer-se amb aquestes peces de vestir tan pràctiques i lluitar contra l'instint no és pas a l'abast de tothom.

- Adéu!

Així doncs, la pèrdua de mitjons segueix el seu curs natural degut a la presència furtiva d'aquests follets entremaliats, però cal insistir que la suposada mala fe d'aquests follets domèstics no és tanta com se'ls suposa; només fan allò que estan cridats a fer.
Ja ho sabeu, quan perdeu un mitjó podeu pensar sense equivocar-vos gaire que un follet com en Jonet s'escalfa el seu únic peu amb el que heu perdut... això no us ajudarà a recuperar el que és vostre, però potser us consolarà una mica i us farà somriure en comptes d'enfadar-vos.

Que es perdi un mitjó és cosa de follets...

ESPAI NATAÚ

   Espai Nataú és un racó especial que pertany als petits grans lectors que  vulguin trobar inspiració en els contes i histories que s'expliquen a aquest blog. 

Tothom hi és convidat, per fer créixer la fantasia natauenca i omplir-la de creacions úniques, inigualables... només cal adreçar els dibuixos a l'adreça de correu puigdlof@gmail.com i tenir una mica de paciència...

 Avui

Inaugurem l'Espai Nataú amb els fantàstics dracs de l'Aina Madaula, cadascun dels quals ha estat batejat per la pròpia artista, com ha de ser... no són una meravella?

       

Els dracs de l'Aina Madaula

                                  

ELS GUARDIANS DE PEDRA

  

un balcó obert a la fantasia...

   Per obrir les portes de Nataú només cal veure-hi més enllà del que mirem...

Això mateix és el que li va passar al petit Pol un vespre que es mirava la barana de pedra del balcó de casa. Les portes de la fantasia es van obrir de bat a bat i en Pol va poder veure-hi coses increïbles, voleu saber quines? Aquesta és la seva història:

els guardians de pedra

Balustres

 


Els guardians de pedra

Puig Deulofeu

Dlof

En Pol es mirava la barana del balcó amb els ulls somiosos, endormiscats, visionaris. Li agradava mirar el balconet del menjador mentre la son el vencia.

Aquella nit, els balustres arrenglerats disciplinadament l'un al costat de l'altre, ferms i altius, projectaven unes ombres tan discretes que semblaven acolorir-se d'una vida que, aparentment, els era desconeguda. En Pol se'ls mirava amb insistència, pensant-los intensament, de manera abandonada, somiadora.

De dia, els balustres suportaven el pes de la barana amb dignitat i tenien el gest decidit d'aquell que se sap tenaç complidor del deure; però quan venia el capvespre, la llum jugava amb les seves formes arrodonides, panxudes, per fer-los semblar capaços de moure's, d'abandonar la seva obligació protectora i arriscar-se a l'aventura d'una nit calorosa d'estiu.

un balcó obert a la fantasia

Efectivament, el pas de les hores al balcó havia cobert d'ombres les cares blanques, immaculades, dels balustres agermanats.
La foscor incipient havia començat a pentinar-los el cos sinuós amb delicadesa i quan la nit vencé l'esclat de força i de calor del dia, la balustrada del balcó es desféu i tots aquells que havien suportat estoicament el rigor dels raigs solars començaren a trescar pel menjador enjogassats i trapelles.

els balustres alliberats de la seva funció

 El primer balustre a alliberar-se del pes de la barana botà amb força pel balconet escàs i penetrà el menjador inclinant el caparró dòcil a banda i banda per comprovar que ningú no l'espiava. El seu cos de pedra s'oblidava de la rigidesa habitual i es balancejava amb una flexibilitat sorprenent.
De seguida, d'altres balustres com ell seguiren el seu arrauxat exemple i espiaren tots els racons del menjador amb viva curiositat, d'un bot s'enfilaven a les cadires, d'un salt rodolaven sobre un tros de sofà i de la manera més arriscada queien novament sobre el terra dempeus i tentinejant com si tot l'equilibri del món residís en la força de la seva base rodona i ampla.
El cos gràcil dels balustres s'emmirallava als finestrals del balcó i ells s'hi contemplaven embadalits i presumits, estaven avesats a veure's forçadament agrupats i l'aïllament excepcional que els permetia l'aventura nocturna els excitava d'allò més.

salts i més salts...

 De sobte, se sentí un xiuxiueig inquiet i ple d'alegrois i tot de caparrons de pedra convergiren en una estratègia de joc nova. En dissoldre's el grup, els balustres se situaren a l'extrem del menjador perfectament situats en una formació triangular severa i digna.
Només un d'ells havia restat al lloc de reunió original i es preparava per envestir, com un bitllot, qualsevol dels seus companys per fer-los caure. Rodolà amb força i encertà l'objectiu amb facilitat; però els balustres que l'esperaven fent de bitlles es gronxaven sobre les seves bases i es resistien tant a caure que el joc es convertia en un ball de bastons esverat i farcit de xiscladissa.

juguen a bitlles

 Després d'haver rodolat pel terra amistosament, tots els balustres s'arrengleraren novament i començaren una cursa plena de saltirons pel menjador; en acabat, començaren a enfilar-se els uns sobre els altres forçant un equilibri cada cop més difícil fins el sostre i desfent la columna genial en un no-res amb la major facilitat.
Mentre tots aquests jocs s'esdevenien, en Pol seguia dormint conveçut que mirava tot el que passava amb els ulls ben oberts i sense saber que els seus somnis coincidien amb la realitat que l'envoltava.

jocs arriscats, sorprenents

Però mentre el nen somiava balustres enjogassats i divertits, ell mateix es regirava perillosament al sofà. El cap ja li penjava quan un dels balustres juganers alertà els seus companys, tots respongueren alhora formant una estreta barana que impedia que el cos del petit Pol s'escolés cap al terra i prengués mal.
El nen es tombà en sentir la dura protecció de les pedres amoroses i de seguida s'obrí un llum que el desvetllà del seu son inquiet mentre una veu dolça l renyava.

En Pol a punt de caure...

- Pol... que t'has adormit? -li deia la mare- Vine, que anirem al teu llitet, ets massa petit per dormir aquí, podries caure...
- No... -rondinava en Pol mig adormit- la barana de pedra era aquí...
La seva mare se'l mirà perplexa, els balustres del balconet eren al seu lloc de sempre sòlidament soldats i ferms.
En Pol se'ls mirà mig estranyat i fascinat per la seva rapidesa, la mare semblava poc disposada a creure's res de tot allò, li diria que tot havia estat un somni, però, a ell, els balustres del balconet li seguien semblant tan capaços de moure's com abans. En tot cas, era bo saber que els balustres de casa eren tan responsables com divertits.

han tornat a lloc!

El llibre màgic

 A Lliçà d'Amunt tenim una biblioteca ( Biblioteca Ca l'Oliveres )                        

la Biblioteca, antiga masia de Ca l'Oliveres

molt especial... és tan especial que un dels dracs de Nataú la va venir a visitar i ja no se'n va voler anar... el nom d'aquest drac és Blioc, és un drac silenciós i pacífic, un veritable enamorat dels llibres, especialment d'un llibre en concret. Voleu saber quin és? Aquesta és la seva història:

El llibre màgic

Puig Deulofeu

Dlof

Era una nit de tempesta. A fora tronava i llampegava, la pluja amarava els vidres empesa per un vent insistent. Dins de la biblioteca, una ombra es removia inquieta entre les taules, camí del lloc secret. Unes mans tremoloses acariciaven els lloms dels llibres amorosament. Un tro eixordador il·luminà la cara espantada de Blioc, el drac de la biblioteca.
Feia temps que, seguint les indicacions d'un vell amic, Blioc arribà a la Vall de Senet, altrament coneguda com la vall del Tenes. Hi havia anat només per fer-hi una visita però se sentí tan atret pels llibres que s'acumulaven a la biblioteca que decidí quedar-s'hi a viure per sempre, el drac s'havia deixat seduir per la màgia creadora que es produïa allà sense que ningú no se n'adonés.

Blioc

A Blioc no li agradaven gaire les tempestes.
Li havien explicat que eren com una festa sorollosa que celebraven Julpà, el drac de la pluja, i el seu amic Uten, el drac del vent. També li havien explicat que aquests dracs sovint feien servir les tempestes per fer viatjar algun gegant adormit a un país de gegants on no se sentirien tan sols... (Com podeu veure al conte: Petjades)
Aquelles boniques històries feien somiar Blioc, però els trons, els llamps i els esbufecs salvatges del vent removent els arbres el feien estremir de fred i de por... Li calia distreure's, per això decidí arraulir-se a un dels seus racons de lectura preferits per deixar-se acompanyar per un amic molt especial. 

Uten i Julpà fent viatjar gegants adormits les nits de tempesta...

Blioc arribà a l'estanteria i esbufegà suaument sobre els llibres, un tel vaporós espurnejà mil colors sobre les lletres llustroses dels lloms. Blioc acostà la mà i tocà les espurnes un moment, li feien pessigolles, va fer pinça amb els dos dits molsuts que tenia a cada mà i els va fer espetegar una sola vegada. De seguida, els llibres es mogueren a les estanteries i a l'espai buit que deixaren hi aparegué un llibre brillant que desprenia tot d'espurnes de colors.
- Hola vell amic... -va dir Blioc amb la veu farcida de silencis.
El llibre bategà suaument i se li obrí a les mans amb les pàgines obertes, completament buides.
- Bé... -va murmurar Blioc parant-hi atenció- Què hi tenim aquí? 

Blioc troba el llibre màgic

Davant seu, les pàgines del llibre màgic començaren a omplir-se de paraules i imatges meravelloses.
- Sí... ja jo veig... una història de dracs i de gegants... -va somriure Blioc complagut mentre mirava la pluja a les finestres- Com em coneixes, vell amic!
El llibre tenyia de colors les lletres que s'anaven escrivint a mesura Blioc hi reposava la mirada. El drac de la biblioteca somreia feliç mentre s'endinsava al cor d'aquella història que es trenava -només per a ell- aquella nit de tempesta.
Començà a llegir en silenci i, a poc a poc, li semblà que els trons ja no feien tant de soroll i que la pluja es tornava menys violenta. Era, ben bé, com si la tempesta fes una treva per escoltar la vella història que es teixia al llibre màgic.

Una història de gegants...

Hi havia una vegada un gegant que volia ser pirata... començava el relat.
Damló era un gegant inquiet i aventurer que somiava viure una vida plena d'emocions. Vivia a la Vall Secreta, l'únic lloc de Nataú on encara podien viure els pocs gegants que hi quedaven. La Vall era un indret especialment protegit per la màgia, cap persona no era capaç d'endevinar-ne l'existència i, és clar, tampoc no tenien cap nom per referir-s'hi en la seva llengua; així, els gegants podien fer la seva sense amoïnar-se gaire per aquelles criatures diminutes que eren els homes.
Damló, com qualsevol altre gegant, escoltava amb molt d'interès les històries que s'explicaven sobre els homes i s'emocionava especialment amb les aventures trepidants que vivien els pirates. En sentir aquelles històries, Damló sempre sospirava confessant que el seu somni hauria estat fer-se un nom com a pirata, navegar lliure per tot el món i cercar mil tresors amagats al cor de les illes més secretes. Els altres gegants es reien de les seves aspiracions.

Damló somia viure com un pirata...

- On s'és vist? -li deien- un pirata gegant? No pots pas fer-te pirata, Damló! Ets massa gros i talòs!
I Damló arrufava el nas i s'encongia d'espatlles sense contestar res. Tenien raó. Mai no havia sentit a parlar de cap gegant que fes de pirata... Si ni tan sols no podia sortir lliurement de la Vall Secreta sense tenir por de ser descobert pels homes!
Quan aquestes coses li passaven, Damló solia tenir ganes d'estar sol. Se n'anava a un racó del riu que li agradava especialment perquè era molt tranquil i solitari, s'asseia i mirava l'aigua amb els ulls negats d'emoció.
Un dia, Julpà s'emmirallava a prop del riu quan el gegant hi arribà amb el gest desconsolat de sempre. Tenia els ulls negats de llàgrimes i el drac de la pluja se li acostà lentament.
- Què tens? Que t'has perdut?-li va dir amb la seva veu d'aigua.
El gegant se'l mirà tot espantat i avergonyit.
- No... no... -va fer inquiet- és que... no hi pateixis, estic bé...

 Que t'has perdut?

Julpà se'l mirà llargament.
- A mi no m'ho sembla pas... -insistí deixant que el seu cos d'aigua regalimés sobre la superfície del riu.
El gegant es veié reflectit a les gotes d'aigua del cos de Julpà i s'adonà de la profunda tristesa que se li veia al fons dels ulls.
- Tens raó... -va dir gairebé sense voler- estic trist... però ja se'm passarà... sempre se m'acaba passant...
- I doncs? -va fer Julpà encuriosit- que tens mal d'amors?
El gegant va mig riure de l'acudit.
- No, i ara! -va fer- això rai!
Julpà se'l mirà amb més atenció. Era un gegant fort i sa. No podia endevinar què podia entristir-lo d'aquella manera.

Damló està molt trist...

- Veuràs... -va començar a dir Damló- és gairebé una bestiesa... em poso trist perquè la gent em diu que jo mai no podré ser un pirata... -es mirà el drac tot neguitós- és ridícul, oi?
Julpà assentí en silenci.
- Ja t'ho deia... -acceptà el gegant amb la mirada perduda al cos brillant del drac- un gegant pirata! Quines bestieses!
Julpà espolsà el cap amb força mullant-lo completament.
- I ara! No és pas això el que és ridícul! -el va renyar- el que em sembla una bestiesa és que et posis trist pel que et diguin els altres!

Julpà el  renya...

El gegant es mirà Julpà sorprès.
- Però... tenen raó! -va dir convençut- Mai no he sentit a parlar de cap gegant que faci vida de pirata! Encara que pogués sortir de la Vall... Sóc massa gros i peso massa! Quina mena de vaixell em podria encabir? A més a més... tothom sap que als gegants no ens agrada l'aigua!
Julpà rigué sense ganes.
El drac de la pluja es quedà amb el gegant una bona estona més fent-li companyia i, quan ja es feia fosc, s'acomiadà d'ell prometent-li que buscaria la manera d'ajudar-lo.
- T'ho agraeixo... -va dir el gegant no gaire convençut- però no hi ha res a fer...
I així es van dir adéu. 

 Sóc massa gros!

Passaren els dies i Julpà no s'oblidà de la seva promesa. Voltà per tot arreu buscant indicis d'altres gegants que fessin vida de pirata; però no se'n sortí.
- Potser té raó... -va dir-se a si mateix amb un deix de tristesa a la veu.
- Qui té raó? -esbufegà un vent alegre al seu voltant.
- Uten, vell amic! -exclamà Julpà content- potser tu em podràs ajudar...
I el drac de la pluja li explicà al drac del vent tota la història de Damló, el gegant que volia ser pirata.
- Òndia! -esbufegà Uten feliç- els gegants no deixen mai de sorprendre'm!
Julpà assentí en silenci.

Julpà, el drac de la pluja i Uten, el drac del vent.

- No sé com ajudar-lo... -va dir finalment.
- Doncs jo ho veig ben clar! -esbufegà Uten sorollós.
- Si?
- És clar! -esclatà Uten- hem d'ajudar-lo a fer realitat el seu somni!
- Com?
- Tu li pots construir una nau de núvols ben carregats de pluja, han de ser prou espessos per aguantar el seu pes... i jo... jo puc empènyer qualsevol núvol per la immensitat del cel, això és millor que navegar pel mar... i a més no hi ha perill de mullar-se!
El drac del vent reia i reia. Julpà se'l mirava feliç, però de seguida una ombra de dubte li travessà la mirada.
- Em fa por que no funcioni... -va dir.

Una nau de tempesta

- Per què? -se n'estranyà Uten.
- Perquè Damló està convençut que no és possible! -explicà Julpà.
Uten sospirà llargament mentre reflexionava.
- Ja ho sé! -exclamà content- Deixa'm fer a mi!
I els dos dracs s'afanyaren a trobar Damló que passejava pel bosc fent llenya.
- Damló! -xiulà Uten feliç- Tenim bones notícies!
El gegant es mirà les escates brillants del drac del vent completament esbalaït.
- Potser ja saps que tot sovint ajudem gegants com tu a buscar nous horitzons... -va dir amb aire festiu- Doncs bé, hem sentit a parlar d'un lloc on la teva idea de convertir-te en pirata es pot fer realitat!

 

 Damló! Tenim bones notícies!

El gegant Damló va obrir uns ulls com taronges.
- De debò?
- Sí, de debò... és un lloc que anomenen el país dels impossibles perquè és l'únic lloc on és possible el que no ho pot ser enlloc més... Tenies raó... Aquí no aconseguiràs mai fer-te un nom com a pirata, però al país dels impossibles podràs ser el que vulguis! Fins i tot un gegant pirata!
Damló tremolava d'emoció.
- I com s'hi va? -demanà impacient.
- Doncs bé, en el teu cas et caldrà confiar en nosaltres... -va dir Uten picant-li l'ullet- Nosaltres t'hi portarem però has de fer-nos confiança.
Damló assentí completament convençut de cada paraula que li deia el drac del vent.

Hi ha un lloc on tot és possible...

Aleshores, els dos dracs començaren a créixer i a créixer per poder ordir la seva màgia antiga. 
Julpà començà a forjar núvols de tempesta negres com la nit més fosca. El drac de la pluja formà una nau monstruosa que coronà amb un masteler armat de veles negres i una bandera pirata.
- Capità Damló... -oferí al gegant.
Damló trepitjà a poc a poc els núvols convençut que s'enfonsarien sota el seu pes. Però els núvols que havia teixit Julpà eren molt espessos i no cedien tan fàcilment. Damló s'encaminà una mica més decidit cap al timó i es mirà les veles amb admiració. Uten començà a bufar amb força i les veles s'inflaren i s'inflaren empenyent la nau per sobre dels boscos cap al cel. Julpà observà amb atenció el vaixell de tempesta i decidí envoltar-lo de pluja per protegir-lo de mirades indiscretes. Estaven abandonant la Vall Secreta dels gegants.

volant per damunt de la Vell Secreta

Quan ja feia estona que volaven, Baiò, el drac de la boira, aparegué atret per la presència del gegant.
- On s'és vist! -va dir ferotge- un gegant a bord d'un vaixell de núvols!
Damló s'espantà molt de veure el drac i, de seguida, començà a notar que les parpelles li pesaven, un son profund es volia apoderar d'ell.
- Baiò! -udolà Uten furiós- No podràs adormir un capità pirata gegant!
I el drac del vent començà a esbufegar amb força esbargint les boires màgiques que Baiò teixia per adormir els gegants perquè els odiava profundament. El poder del vent empenyé les boires de Baiò per sota de la nau de tempesta i la pluja fresca de Julpà reviscolà el gegant del seu son incipient.

Baiò vol adormir el gegant amb el seu alè maligne

- Què ha passat? -digué Damló confós.
- Baiò no és gaire amic dels gegants... -sospirà Julpà- recorda-ho, no te'n refiïs mai!
- Cap pirata no es refia de la boira... -esbufegà Uten rialler- és la teva primera lliçó, però com a bon pirata també has de fer servir els entrebancs per impulsar-te endavant!
Damló mirà les boires que cobrien la terra i comprengué que Baiò, sense voler-ho, el protegia de les mirades indiscretes que s'haurien exclamat de veure'l navegar d'aquella manera increïble.

 Què ha passat?

El viatge de Damló a bord del vaixell de tempesta el portà a visitar el nou país dels gegants, una llar on molts d'aquells de la seva espècie que s'havien adormit per culpa de Baiò anaven a parar gràcies a l'ajuda d'Uten i Julpà. Era un país molt tranquil i bonic, però Damló no s'hi va voler quedar. Tenia al cap la idea d'anar al país dels impossibles i res no el faria desdir d'aquest propòsit.
Així, de camí al país dels impossibles, el capità Damló es va fer tot un expert en navegació ennuvolada, la companyia dels dracs li permetia viure tota mena d'aventures ja que aquelles criatures màgiques convertien en joc qualsevol situació.
Damló pogué visitar illes imaginàries farcides de sirenes, terres de bruixes colgades de misteris i conjurs perillosos i selves profundes que amagaven tresors fantàstics que ompliren les bodegues del seu vaixell de joies precioses i peces d'or.

Damló viu mil aventures

Quan, finalment, els dracs anunciaren que havien arribat al país dels impossibles, Damló saltà a terra ple de felicitat. Començà a explorar el territori i, curiosament, tot li semblava tan familiar que acabà per creure que s'havia tornat boig.
- És ben igual que la Vall Secreta... és com si fóssim a Nataú! -va dir-se confós.
- És que som a Nataú! -explicà Uten feliç.
- Nataú? -s'estranyà el gegant- però, com? Que m'heu enganyat, o què?
- No! I ara! -van fer els dracs ben seriosos- som al país dels impossibles. Nataú i aquest país són la mateixa cosa! Que no ho sabies? Molta gent en diu així: Nataú, el país dels impossibles.
El Gegant se'ls mirava incrèdul.
- Mira't bé, Damló- continuà Uten compassiu-, vas vestit com tot un pirata, mira la teva nau, els teus tresors, els records de les aventures que has viscut a bord del teu vaixell de tempesta. Negaràs que has viscut com un pirata? Negaràs que allò que tots et deien que era impossible, allò que fins i tot tu creies que era impossible s'ha fet realitat a la teva vida?

Som a Nataú!

Damló es mirà el vaixell i es mirà les mans enjoiades, acaricià l'espasa que portava al cintó i el mocador que li cobria el cap. Havia viscut com un pirata, havia navegat pel cel i viscut moltes aventures emocionants.
- No t'ha calgut sortir de Nataú per fer realitat el teu somni, ja eres al país dels impossibles, però encara no ho sabies... -va dir Julpà amb la seva veu d'aigua- viure el teu somni és tot el que et calia per fer-lo realitat...
- Amb una mica d'ajuda tot és possible, capità Damló!
- És ben veritat...-reconegué el gegant somrient feliç- fins i tot que un gegant arribi a fer-se pirata!

Sóc un pirata!

I la història que llegia Blioc al seu llibre màgic acabà amb aquelles rialles plenes de felicitat. La tempesta s'havia convertit en una pluja fina i el drac de la biblioteca s'acostà al vidre de la finestra per mirar com plovia. El llibre màgic que tenia a les mans desdibuixava ràpidament les paraules i les imatges de les seves pàgines secretes. Caldria esperar una altra ocasió per deixar que la màgia silenciosa tornés a donar-li vida. Blioc deixà el llibre a l'estanteria i va fer espetegar els dits amb delicadesa. El llibre va desaparèixer i el drac se n'anà a dormir amb el cor ple d'il·lusions i paraules, el millor lloc on deixar reposar els nostres somnis.

El llibre màgic s'adorm...