De vegades ens passen coses que ens fan enfadar, entristir o espantar i perdem el somriure. A Nataú també passa. Hi va haver un follet que va perdre el seu somriure i es va dedicar a robar el somriure dels altres. Ell no es podia recuperar del seu mal fent que els altres el patissin també, però era el que creia. Per sort, la saviesa inspirada d'un follet bondadós li va fer veure la veritat i això obrí les portes a la recuperació del seu enyorat somriure.No us perdeu "El lladre de somriures", un conte que ens convida a no perdre mai el somriure i a compartir-lo perquè és el tresor més valuós que podem regalar als altres .
Malgrat que jo mateixa he perdut el meu somriure a causa d'una paràlisi facial no dubteu que poso un somriure a cadascuna de les meves paraules per compartir amb vosaltres el somriure que sempre tinc al cor. Espero que aquest conte us agradi.
Pau, amor i fantasia.
Puig
EL LLADRE DE
SOMRIURES
Puig Deulofeu
Dlof.
Avançava pel bosc espiant tots els racons. L'ull esbatanat ho ullava tot de manera voraç, insaciable, avariciosa. Portava el sarró ben aferrat a l'esquena i el somriure de través el delatava. Ho havia tornat a fer.
Entrar a l'habitació havia estat fàcil. La gent no es fixava gaire en res i per a un follet voluntariós resultava relativament fàcil fer-se invisible davant de gent que no creia en res que no fos tangible, contundent, real.
En Bocatorta sovint pensava que la majoria de persones adultes eren cegues, sordes i insensibles, sovint els passava pel costat emparat amb la foscor i no eren capaços de sentir ni el frec furtiu de la seva presència. Amb els més petits era diferent, sovint el veien i de seguida s'esveraven, tenien un instint natural que els protegia de les seves males intencions; però els més grans... els més grans tot ho veien amb els ulls de la raó i, és clar, res de màgic no tenia cabuda a un univers fet de coses lògiques i sensates.
Gràcies a això, en Bocatorta havia aconseguit robar molts i molts somriures, ho feia mentre la gent dormia plàcidament, convençuda que res de semblant no era possible. Els arrencava el somriure sense pietat i els deixava mitja cara paralitzada com a conseqüència del seu furt cruel. Quan es llevaven al matí es trobaven amb el drama d'un gest torçat i inexpressiu, l'ull esbatanat i la cara deformada, no podien endevinar que s'havien tornat un calc grotesc del follet malvat que els havia robat el somriure.
 |
| En Bocatorta es dedicava a robar somriures |
Les víctimes del follet no sabien per què havia passat, però aviat s'adonaven que havien perdut una cosa molt important, insubstituïble. No era només que es miressin al mirall i no s'hi reconeguessin, era que l'alegria els havia fugit de la mirada i l'expressió trista que els havia quedat no servia per comunicar ni una engruna de l'alegria que encara podien arribar a sentir. Amb el temps, tots reconeixien que havien perdut un tresor inadvertit i extremadament valuós. Molts d'ells, en perdre el seu somriure, perdien també l'alegria de viure.
Però d'allò, ni el mateix Bocatorta no n'era conscient o li era ben bé igual. El patiment de les seves víctimes pel que semblava una pèrdua d'identitat, la tristesa infinita d'un rostre inexpressiu, la desolació d'un despertar cruel a una llum feridora, tot li era igual. Ell cobejava els somriures dels altres, els volia, els necessitava. Eren la seva única obsessió.
Però no sempre havia estat així.
Ell havia estat un follet feliç i rialler que viatjava per tot arreu amb el seu sarró penjat i l'alegria de viure als llavis. Tot ho mirava, tot ho ensumava, tot ho sentia a pleret, per gaudir-ne més intensament. Tenia una curiositat vivaç i insaciable per tot el que l'envoltava i això, precisament, va ser la seva perdició.
Aquells dies havien quedat enrere, desterrats per la ganyota amarga que ara se li dibuixava a la cara de manera constant. Del que havia estat en el passat ben poca cosa en quedava, potser un record somort... El follet no recordava gaire qui era, només sabia que s'irritava cada cop que es mirava al mirall i amb prou feines es reconeixia a si mateix i s'emmurriava encara més cada cop que sentia que li deien Bocatorta, era un insult odiós que el mortificava i l'esperonava a fer qualsevol cosa per recuperar una mica de normalitat.
 |
| El follet no recordava gaire qui era... |
Aquella nit fosca corria veloç per Nataú, buscava alguna llodriguera on amagar-se després del seu últim furt.
No esperava trobar ningú dins aquell forat on s'havia amagat, però roca endins se sentien veus i en comptes de fugir com un esperitat de la cova, es va sentir inclinat a descobrir-ne l'origen. I aquella decisió impensada, com acostuma a passar, ho havia de canviar tot.
El vell Quelet remugava davant les capses que hi havia apilades al fons de la cova.
-Que són tantes andròmines? Aquí ja no s'hi cap!
En Getet se'l mirava compassiu.
- Són les vostres capses de records, Quelet... que ja no us en recordeu?
El vell follet se'l mirava incrèdul.
- I ara! Capses de records? Ves quins acudits! Qui faria una cosa així?
- Algú molt savi... -va somriure en Getet pacient- En voleu mirar alguna, Quelet? Són records molt bonics!
El vell el deixà fer i en Getet obrí una capsa a l'atzar per mostrar-li al Mestre dels Talents un dels seus records més estimats.
En Bocatorta espiava cada detall del que passava. Davant seu una bafarada de llum emmarcà una imatge boirosa dels follets que tenia al davant agermanats amb una figura delicada que semblava un geni. Aquella imatge havia sortit de la capsa i semblava fascinar completament el vell follet que s'ho mirava esmaperdut.
- És, és... -quequejava- és... ja ho diré! -s'enfadava picant de peus- és en Ginè, sí, sí, això mateix, és en Ginè! i tu! i jo!
Picava de mans entusiasmat.
 |
| Un record va sortir de la capsa... |
En Bocatorta notà com la boca li tibava amb força cap a un costat, l'havia traït un intent de somriure transformat, com sempre, en ganyota. Abaixà el cap, pensarós. No sabia per què, però aquella escena despertava dins seu una tendresa que feia molt que no sentia. De sobte, s'adonà que el vell Quelet li era al costat.
- I tu?- li va dir mentre l'estirava del braç per veure'l millor- També ets un record?
Reia mentre se'l mirava amb els seus ulls profunds i bondadosos.
- No... -va dir-se a si mateix en Quelet- A tu no et conec... -es girà cap a en Getet amb aire dispers- no el conec, oi? -l'altre follet negà vehement.
En Bocatorta volia fugir, però en Quelet tenia més força del que semblava i no li deixava anar el braç.
- Em sembla que tenim un convidat... -va dir-li a en Getet- un follet que s'ha perdut... -se'l mirava profundament- Sí... ai! I que perdut que està!
En Bocatorta deixà de tibar i se'l mirà amb interès. Què sabia aquell vell? En Quelet li va acaronar la galta caiguda compassiu, l'altre l'esquivà esquerp.
- I què hi tenim aquí? -va preguntar-li assenyalant el sarró que en Bocatorta engrapava amb força Deu ser molt valuós per com t'hi aferres! -va riure- No has de tenir pas cap por aquí... som gent de confiança!
Somreia conciliador. En Getet també se li acostà.
- Vine, tenim una mica de sopa calenta... que tens gana? -li oferí dubtós, l'ull esbatanat del follet el fitava fixament, semblava la mirada d'un boig.
En Bocatorta abaixà el cap mentre negava. En Quelet se'l mirà amb atenció mentre assentia comprensiu.
- Oh! Potser no vol sopar amb nosaltres, ell... -va dir com qui no vol la cosa- Qui vol veure xarrupar sopes a un vell? Ara que. veure com em regalima el caldo barba avall és tot un espectacle! M'hauria de posar un pitet, com els nadons!
Reia. En Bocatorta se'l mirà sorprès. Era com si aquell follet tan simpàtic hagués endevinat el que li passava a ell quan menjava o bevia, tot li regalimava barbeta avall per culpa de la cara mig paralitzada que tenia.
El van fer seure a terra i li van oferir un bol de sopa calenta. En Quelet xarrupava exageradament i s'embrutava la barba expressament mentre bevia. En Getet l'espiava de reüll, sorprès pel seu comportament.
En Bocatorta, afamat, s'acostà el bol a la boca i s'empassà el que va poder d'un glop de sopa. Com sempre, el líquid, molest, li regalimà galta avall incapaç de contenir-se dins de la boca mig paralitzada del follet. En Bocatorta abaixà el cap, avergonyit, mentre s'eixugava la galta amb la màniga tan discretament com podia.
- No hi pateixis gens... -va dir-li en Quelet somrient- estàs entre amics, ara... a mi em passa molt... -va dir eixugant-se la boca amb la màniga com havia fet en Bocatorta- però no podem deixar de menjar, oi?
En Getet assentí amb timidesa, admirat de la perspicàcia i la bondat del seu Mestre. En Bocatorta se sentí reconfortat i seguí menjant una mica més relaxat
 |
| Li va acaronar la galta caiguda... |
- I digues, amic meu... véns de gaire lluny?- l'interrogà en Quelet.
En Bocatorta encongí les espatlles. En Quelet se'l mirà amb atenció.
- De lluny o de prop... -va dir el Mestre dels Talents- El que sé segur és que podries explicar-me tot el que has vist i viscut com cap altra criatura!
En Bocatorta abaixà el cap, aquelles paraules havien ressonat a dins seu d'una manera desconeguda, un record del seu passat despuntava i l'omplí d'enyor. Sense adonar-se'n acaricià el seu sarró dolçament.
En Quelet somrigué.
- Cada follet té el seu talent... -començà a dir- I sempre he pensat que tenir talent per les paraules és un do molt valuós...
En Bocatorta apartà la mà del sarró de seguida, sorprès.
- No hi ha manera d'esquivar les inclinacions naturals, un cop se'ns fan evidents, saps? Les pots bandejar durant un temps... però un se sent com si no fos ell mateix... -en Quelet observava amb atenció el follet- És perquè els dons formen part del que som. I fan el món millor del que és. Tu has deixat de banda el teu talent natural, alguna cosa va passar i ja no et permets cedir a l'impuls natural que t'omplia de vida i de felicitat. Oi?
El follet assentí en silenci. Les velles memòries es feien més nítides.
- Oh! Però això no pot ser! -va fer el vell follet decidit- una naturalesa tan sensible i delicada com la que s'amaga al fons d'un esperit com el teu no pot rendir-se així! Tens el do de compartir tot el que sents i veus i vius d'una manera única! Ets un Mestre de les Paraules! -ponderà- A través del que tu escrius tots podem aprendre a sentir, a veure, a viure més coses de les que tenim al davant.
En Bocatorta se'l mirava completament embadalit. Les paraules d'en Quelet tenien un poder evocador molt poderós, l'havien retornat a allò d'essencial que encara bategava al seu cor, el que ell era més enllà del trist aspecte que tenia ara.
- Deus haver vist tants llocs meravellosos! -ponderà en Quelet- Segur que en recordes tots els detalls!
En Bocatorta assentí, enyorat.
 |
| - Ets un Mestre de les Paraules! |
- Però, és clar... no tot és bo i bonic al món... -féu el vell follet, greu- El teu cor noble i sensible no es mereixia un mal encontre com el que vas tenir...
La mirada del Mestre dels Talents semblava acariciar el cor d'en Bocatorta.
- Co... C... Com ho saps? -quequejà el follet vivament sorprès.
En Quelet somrigué en silenci.
- És un Mestre dels Talents... -aclarí en Getet- Sap llegir els cors i veure-hi coses que ningú altre no podria ni endevinar.
En Bocatorta es mirà el follet amb atenció. Obrí el seu sarró i en va treure un full doblegat.
- Tu... tu saps... saps el que és això?
En Quelet es mirà el dibuix fosc i torturat que li lliurava.
- Després d'allò i per primer cop a la meva vida no vaig ser capaç de trobar paraules. Tot el que vaig poder fer va ser això...
Es mirava el dibuix amb aire afligit.
- I tampoc no li fa justícia -féu compungit-. Si l'haguéssiu vist!
Callà i se'ls mirà en silenci. Als seus ulls hi havia bondat i comprensió. De sobte, sentí l'impuls de provar d'explicar-los el que no havia estat capaç de narrar mai abans.
 |
| en va treure un full doblegat |
- Només sé que era fosc com la nit més negra -recordà-. Recordo aquells ulls encesos de sang enmig d'un cap sense rostre. Tenia l'alè humit com d'aigua corrompuda i feia l'olor dels boscos més colgats d'ombres i podridura que un pogués imaginar. Era com una taca fosca i compacta, com un forat sense fi... però de sobte li van sortir unes arrels enganxifoses de dins que m'atrapaven i m'impedien moure'm, era com si estigués presoner d'una teranyina mortal. Una mortalla aterridora. El que vaig sentir... com us ho podria dir? No és que tingués por... és que no podia ni respirar, m'ofegava dins una sensació de pànic horrible que s'apoderava de tot el meu cos i em corsecava per dins. Era com si em buidés de vida. Em sentia completament paralitzat. Podia haver cregut que havia estat el més horrible dels malsons, però quan per fi es va acabar em vaig despertar així.
Sospirà. La veu d'en Bocatorta sonava estranya, cavernosa, només una galta se li movia en parlar, fent més dramàtic el seu relat, l'ull esbatanat que tenia semblava contemplar encara la visió terrible que l'havia colpit d'aquella manera demolidora.
 |
| presoner d'una teranyina mortal |
En Quelet assentí.
- Diu que la trobada amb un Funest és una experiència terrible.
- Un Funest? - s'hi interessà en Getet- Què és un Funest, Quelet?
- Un Funest és un parany de bruixa. Jo mai no n'he trobat cap -va dir mentre contemplava el dibuix que en Bocatorta n'havia fet-, però sé de molts cors que s'han enteranyinat de tenebres després d'un encontre tan fatal com aquest.
En Bocatorta acotà el cap, entristit.
Es va fer un silenci.
- És per això? -preguntà en Quelet de sobte.
Assenyalava el sarró del follet. En Bocatorta l'engrapà amb força.
- Ningú no et prendrà el que has robat empès, segurament, per les males arts d'una bruixa.
El follet esbatanà l'altre ull, encara més sorprès que abans.
- Els paranys de bruixa tenen un propòsit molt clar, saps? -explicà en Quelet inexplicablement lúcid- Persegueixen ànimes, les cobegen, les empresonen. Però els efectes de la por paralitzadora d'un Funest no duren per sempre. La resta del teu cos se'n va alliberar, no?
El follet badà la boca, mentre negava amb el cap, incrèdul.
- No ho sabies, oi? -continuà en Quelet comprensiu- Et van fer creure que no podries recuperar-te mai completament d'aquest mal que t'ha robat el somriure. Et van fer creure que l'única solució era que robessis els somriures d'altra gent. M'equivoco?
En Bocatorta negà amb vehemència. Era tal com deia.
 |
| engrapà el sarró amb força |
- Però, Quelet... -intervingué en Getet. Qui podria fer una cosa tan sinistra com aquesta?
- Qui? -rigué en Quelet- una bruixa, és clar! El Funest comença la feina i les bruixes la completen. Tothom sap que les bruixes es valen de les mentides i la por per fer la seva feina mesquina. Dir-te que l'ÚNICA solució al teu mal era fer mal a d'altres criatures és la mentida més cruel de totes, volien que pensessis que no podies triar, et van abocar a l'abisme. Et van voler transformar en el que no ets. Volien que fossis un instrument per escampar el seu mal.
El follet somicà, mentre assentia.
- Em van començar a dir Bocatorta... -reflexionà entristit- i va se com si aquest malnom em convertís en una altra criatura. Algú que ja no es podia reconèixer en el que solia ser.
En Quelet assentí.
- Això és el que pretenien les bruixes. Van sembrar la por més horrorosa que es pugui imaginar amb el Funest i després et van omplir el cap de mentides. Així és com ho fan. Encadenen les seves víctimes més i més a la foscor fent-les actuar en contra de si mateixes i dels altres. Com que volien que et perdessis a tu mateix, i que et convertissis en en Bocatorta van ordir un pla que t'embrutés l'ànima: què hi pot haver de més mesquí que robar somriures a la gent?
Es mirà el follet amb compassió.
- Tu saps molt bé el que se sent quan tens mitja cara com de suro, paralitzada, com adormida: no pots tancar l'ull, la galta et penja i et deforma la cara, la boca se'n va completament torta quan parles o intentes somriure... No et reconeixes a tu mateix, oi que no?
El seu mig rostre inexpressiu contrastava amb l'altra meitat.
- I no has pensat que això mateix, precisament és el que has fet a tots aquells a qui els has robat el somriure? Ara són com tu, se senten com tu, pateixen com tu. Es miren al mirall i no saben entendre qui és el boig que se'ls mira desaforat i deformat des de l'altra banda, s'entristeixen quan volen riure i senten que una ganyota cruel s'apodera del gest que volien amable, se senten limitats i avergonyits, s'adonen de tot el que abans podien expressar sense parar-hi esment, de tot el que podien fer sense pensar-hi, enyoren poder parpellejar, poder respirar bé, sentir la pròpia veu com solia ser, poder beure i empassar sense dificultats... però tot això- va dir mirant-se'l amb tendresa- tu ho saps molt millor que no pas jo...
 |
| les bruixes li feien robar somriures |
En Bocatorta abaixà el cap, plorava d'un sol ull. Negava amb el cap, com si aquelles paraules el ferissin. En Quelet li posà la mà a l'espatlla.
- De veritat ets capaç d'oblidar-te de totes les teves víctimes només perquè tu n'ets una? -insistí implacable- A tu les bruixes t'han robat el somriure, però t'han fet una cosa encara pitjor: t'han enganyat perquè robessis tots aquests somriures que amagues dins el teu sarró.
En Bocatorta se'l mirà desesperat. En Quelet inclinà el cap mentre l'observava.
- Et sap greu, oi? Ara que ho saps et sap greu... Tu et vas creure una mentida i vas fer el que et van dir...
- Em van prometre que em recuperaria si ho feia... -somicà en Bocatorta.
- Era una mentida. No és culpa teva creure't una mentida. Però ara que saps la veritat... què faràs?
En Bocatorta abaixà la mirada i, lentament, li donà a en Quelet el sarró ple dels somriures que havia robat.
En Quelet assentí satisfet.
- Ja no ets en Bocatorta -declarà-. En aquest precís moment has recuperat el teu veritable nom...
El follet semblà entre alleujat i esperançat.
- De veritat? -dubtà.
- És clar! En Bocatorta no existeix... no ha existit mai perquè tu no has renunciat a ser en...
El convidava a continuar amb el gest.
- Giupó -va dir el follet amb evident orgull.
En Quelet picava de mans, estava molt content.
- Cap mal dura per sempre, saps, Giupó? -va dir animat mentre mostrava el sarró amb aire triomfal -. Imagina't quina alegria quan tots aquells a qui va robar en Bocatorta recuperin el seu somriure!
En Giupó hi pensà i s'animà de seguida.
- És possible? Estarien tan contents! I podran tornar a somriure! No saps com s'arriba a enyorar poder-ho fer!
En Getet s'eixugà les llàgrimes, profundament commogut. En Quelet somreia satisfet.
- i tu també n'estaràs, de content, quan el recuperis. Ja n'estàs ara només de pensar en els altres, oi?
El follet assentí.
- De veritat que em puc refer d'aquest mal? -reflexionà- Ja fa molt que dura...
 |
| li donà el sarró ple de somriures robats |
En Quelet assentí convençut.
- Hi ha les Fades de la Llum que poden ajudar-nos... -explicà- Només les hem d'invocar! -en Giupó se'l mirava incrèdul- Tu mateix: mira dins del teu cor, on reposa tot el que has perdut, tot el que has fet i tot el que s'ha de recuperar i reclama la seva ajuda.
En Giupó abaixà el cap i es mirà les mans, restà en silenci una estona i finalment murmurejà:
- Des del fons del meu cor que estima tant la vida, la bellesa, les paraules, us demano ajuda, Fades de la Llum, perquè es pugui desfer tot el mal que he fet i que m'han fet, perquè pugui tornar a honorar el que jo sóc de veritat.
Tot va quedar en silenci. No corria ni un bri d'aire però, de sobte, un remolí de llum carregà d'energia un extrem de la cova on es trobaven.
Des del cor de la llum tres figures menudes anaren prenent cos i després d'un esclat final les fades acabaren de fer-se visibles davant dels follets.
- Som les Fades de la Llum... -va dir una d'elles adreçant-se directament a en Giupó- Ets tu qui ens ha cridat?
En Giupó sentia com el cor li bategava amb força. Podia sentir l'energia pacífica que transmetien les fades. Una d'elles se li acostà en silenci i es parà davant seu. Vestia una túnica grisa, amb blaus tornassolats, encisadors. El contemplà llargament, després allargà la mà i li acaronà el front.
- Una mirada dolça per a qui ha vist les tenebres de la por.
A l'altra mà hi aparegué un bol de cristall que contenia líquid d'un atzur puríssim. Ella hi posà la mà i, regalimant, l'acostà al'ull esbatanat d'en Bocatorta. Amb un gest delicat, li tancà l'ull i repetí el gest diverses vegades. En Giupó sentia la cara amarada per una sensació fresca i balsàmica, molt agradable.
- Ara -va dir la fada amb senzillesa.
Ell obrí l'ull i parpellejà alleujat. Ja no notava la tensió que hi tenia i podia tancar-lo amb una facilitat tan normal que semblava gairebé màgica.
 |
| li tancà l'ull esbatanat |
La fada s'enretirà i deixà pas a la segona fada que havia aparegut del no-res. Tenia els cabells molt llargs i un somriure encisador. Vestia una túnica daurada amb fils de colors a les vores. La fada acaronà la galta caiguda del follet i, amb delicadesa, hi esbossà el somriure perdut ja feia tant de temps.
- Un somriure amable per a qui ha vist la cara amarga de la por.
Seguí dibuixant gestos a la cara del follet amb les seves mans petites i suaus. Era com si les ales delicades d'una papallona li fessin pessigolles a la pell adormida per despertar-la del seu son profund. A poc a poc, en Giupó va començar a notar la diferència. Ja no sentia la galta com de suro i podia sentir els gestos que ella propiciava com a propis.
- Ara -reiterà la segona Fada mentre feia una passa enrere.
I en Giupó sentí com el somriure que tant havia enyorat se li dibuixava a la cara com a resposta a la màgia guaridora de la fada.
 |
| acaronà la galta caiguda |
La tercera fada s'acostà aleshores cap a ell, era la més menuda de totes tres, tenia una mirada brillant i un aire decidit. Portava una túnica del color del capvespre i feia olor de primavera. Va dir:
- Amor, alegria de viure, per a aquell que ha vençut la por.
I començà a dansar al voltant del follet. Picava de mans a prop de les cames d'en Giupó i teclejava amb els dits dins l'aire mentre enfilava els braços amunt cap a la cara del follet. Giravoltava intensa sobre si mateixa mentre celebrava alegrement el retorn de la vitalitat i del geni creatiu que s'havia adormit al cor d'en Giupó.
El follet sentí com un volcà d'emocions es despertava dins seu. Una intensa sensació d'amor l'envaïa, la bellesa silenciosa de tot el que l'envoltava, el batec genuí de la vida que s'apoderava de tot el seu ésser. Tenia ganes de cridar, de cantar, d'expressar i compartir la seva alegria de viure. Aquell rampell de vitalitat enfortia els seus batecs i dibuixava al seu rostre un somriure d'orella a orella.
 |
| dansava i picava de mans |
En Giupó agafà el sarró i en va treure les seves eines d'escriure abans de lliurar-lo a les fades.
Elles l'obriren i embolcallaren els somriures robats que contenia dins una bafarada de llum que els sortia de la boca per poder tornar-los a les víctimes d'en Bocatorta.
Un núvol d'energia que espetegava i espurnejava intensament es formà davant seu. Les tres fades s'agafaren de les mans al voltant del núvol i dansaren una dansa màgica que anà fent més i més petit el núvol fins que s'esvaí completament.
- Ara -van dir totes tres aturant-se alhora.
I un esclat de llum de mil colors diferents omplí tots els racons de la cova durant uns moments. Tot d'imatges boiroses somreien aquí i allà. Se sentien rialles i tot el que els envoltava, les parets rocoses de la cova, els objectes que hi havia, fins i tot les capses de records, semblaven despendre un sentiment d'alegria solidari i encomanadís. S'havia desfet tot el mal que havia fet en Bocatorta, totes les seves víctimes havien recuperat el seu somriure.
L'energia que els envoltava era suau i plàcida, tots la podien notar. Era una emoció de profunda felicitat, de reverència, de pau. Tot estava bé.
Les fades es van abraçar emocionades. Van fer una reverència i s'acomiadaren en silenci fent honor a la proverbial discreció de les de la seva espècie.
 |
| dansaren una dansa màgica per tornar els somriures |
En Giupó se sentia profundament agraït per tot el que les fades havien fet per ell, sabia del cert que tot el mal que havia fet quan era en Bocatorta s'havia desfet i se sentia profundament alleujat.
Somrigué feliç als seus nous amics. En Quelet i en Getet somreien emocionats.
- Sento que després de tot això que he viscut mai més no deixaré d'agrair tot el que tinc... -va dir en Giupó- poder somriure és un regal inadvertit, un miracle que donem per fet i que no valorem prou. És la nostra manera d'apreciar i tornar tot l'amor que la vida ens regala a cada moment.
El follet sentia un profund agraïment pel simple fet de ser viu, abraçà amb força els pergamins, el tinter i el seu estimat càlam sobre el pit. Tornava a sentir l'impuls d'escriure, de compartir aquelles veritats profundes que li bategaven a dins el cor amb els tresors més valuosos que tenia per a fer-ho: les seves estimades paraules.
 |
| la vida es mereix el millor dels somriures |
