Coixí de núvols

Els temperaments somiadors sentim una 
veritable fascinació pels núvols.
Això també passa a Nataú...
Hi va haver un gegant que estava tan 
enamorat dels núvols que decidí que 
serien el lloc perfecte per fer-hi niu... 
Creieu que ho va aconseguir? Trobareu la 
resposta 
a...

  COIXÍ DE

  NÚVOLS

 Puig Deulofeu

       Dlof. 

Nataú sempre havia estat terra de gegants.

Aquestes criatures descomunals poblaven la

terra dels dracs gairebé des del principi dels 

temps i compartien amb d'altres criatures 

màgiques el dia a dia que trenava l'evolució 

natural de les coses; però l'aparició d'unes 

criatures diminutes ho va canviar tot.

Les primeres persones que arribaren a Nataú 

ho feren atretes per la singular bellesa dels 

seus paisatges. El mar, les muntanyes i les 

valls s'anaren omplint d'homes i dones que 

feren bullir el territori amb la seva activitat 

frenètica, incansable.

Els gegants no se sentiren amenaçats en 

absolut pels nous pobladors, eren tan 

grossos, forts i confiats que no sospitaren 

que hi pogués haver cap problema amb 

aquells éssers menuts i feiners.

Nataú era un lloc molt bonic...

Però la gent que arribà a Nataú vivia 

d'esquena a la màgia i no semblava capaç 

d'entendre o acceptar l'existència de cap 

altra mena de criatures que no fossin com 

elles.

Les primeres trobades entre persones i 

gegants causaren un gran rebombori entre 

la gent petita, una por forassenyada i 

agressiva s'apoderà de la seva petitesa i la 

por -com sempre- posà pals a les rodes a la 

bona entesa ingènua i natural que els 

gegants haurien esperat.

Tots els xiscles i corredisses que 

s'esdevenien als formiguers humans quan 

corria la brama que hi havia un gegant a prop 

va acabar convencent els gegants (i, de 

passada, a d'altres criatures no humanes de 

Nataú) que la convivència no seria possible.

La gent tenia por...

A poc a poc, els gegants es van anar 

acostumant a defugir les persones i a 

amagar-se'n tant com els fos possible; però 

no era gens fàcil amagar-se quan un té la 

mida d'un gegant!

Molts gegants provaren d'amagar-se al fons 

de les timbes i als racons més esquerps de 

Nataú, s'exiliaven voluntàriament als llocs 

més allunyats per no sentir xiscles ni 

renous... D'altres, més intrèpids, es feren els 

seus refugis a mida, erosionaven el terreny a 

cops de puny si calia per crear caus ofegats 

al cor de les muntanyes, o esculpien a 

mossegades els penya-segats més esmolats 

per desanimar l'afany d'expansió humana.

N'hi hagué un, però, que no semblava 

adonar-se del problema que capficava tots 

els  altres gegants.

Molts gegants marxaven...

Dormia plàcidament sota el sol, 

despreocupat i tranquil, o s'entretenia a 

badoquejar mirant-se el cel amb ulls 

somiosos. Quan els altres gegants 

l'acuitaven perquè s'alcés i s'amagués a 

algun racó menys temptador per a l'àvida 

atenció dels homes ell sempre deia:

- Oh! Ara no hi són pas... ja me'n preocuparé 

quan arribin...

Jaó acabava la paciència dels altres gegants.

- Hauries de buscar-te un cau... -li deien 

assenyats- aquelles personetes criden molt i 

fan molta nosa!

Jaó somreia plàcidament sense deixar de 

mirar el cel amb aire extasiat.

- Què faràs si vénen? -s'esveraven els altres 

en veure que no canviava d'actitud.

- Oh! No ho sé pas... ja hi pensaré... I si no... 

me n'aniré a viure als núvols...

- Ai, Jaó! -feien els seus amics- ets un somia-

truites!

Jaó s'encantava mirant el cel...

Jaó els deixava dir. Tombava el cap i es 

deixava seduir per la imatge esponjosa i 

suau d'algun núvol. Li agradaven molt els 

núvols!

Es movien sense fer gens de fressa i 

disfressaven les seves formes voluminoses 

amb mil cares diferents capaces d'explicar 

mil històries fantàstiques. Allò era una 

meravella! 

Per què no hauria de ser possible anar a 

viure al cor dels núvols? El gegant somreia 

cada cop que hi pensava, ell no podia 

entendre com s'ho feien els núvols per 

semblar tantes coses diferents i, per tant, 

reflexionava, tampoc no li calia entendre per 

què no havia de ser possible viure entre les 

masses ennuvolades que tant el fascinaven.

Aquella idea esbojarrada es va arribar a fer 

tan normal per a Jaó que arribà a creure que 

havia de ser possible anar a viure als núvols. 

I va ser per això mateix que, un bon dia, 

decidí que havia de buscar la manera de fer-

ho.

Jaó estava enamorat dels núvols...

Com que era un gegant entenimentat decidí 

que començaria pel principi.

- A veure, qui és el que sap més coses dels 

núvols? - es demanà a si mateix.

- Ja ho sé! El drac de la pluja en fa de molt 

grossos per regar tot Nataú... podria 

demanar-li a Julpà quin camí em portaria al 

cor d'una nuvolada acollidora... la màgia dels 

dracs ho pot fer tot! -es digué convençut.

Jaó s'encaminà al riu i s'agenollà prop de 

l'aigua. Havia sentit a dir que Julpà sovint 

reposava a llocs com aquell.

- Si el crido, potser s'enfadaria... -es va dir 

mentre tocava l'aigua amb el capciró dels 

dits.

- Qui s'enfadaria? -esbufegà curiós Uten, el 

drac del vent.

Jaó es girà content.

- Julpà ho sabrà...

- Uten! Que content que estic de veure't. 

Diuen que ets molt amic de Julpà...

- I tant! -va riure el drac del vent- Què li vols?

- Doncs... una coseta... M'agradaria que 

m'expliqués com puc anar a viure als núvols!

- Als núvols? -se sorprengué Uten- Ves, 

quines coses... i, per què vols anar-te'n tan 

lluny?

Jaó s'encongí d'espatlles.

- Sembla un lloc prou tranquil... -sospirà- i 

tothom em diu que les persones s'escampen 

pertot arreu! Ja saps que no semblen gaire 

sociables...

Uten deixà anar un esbufec sorollós.

- Tens raó... he sentit a dir que us tenen una 

por incomprensible.

- Som grossos... -va riure Jaó- i ells són tan 

petitets...

Uten se sorprengué de l'acudit...

Uten assentí en silenci.

- M'agraden molt els núvols, saps Uten? 

 -insistí el gegant amb la mirada perduda- 

m'encantaria viure a un lloc tan tranquil i 

sorprenent com aquell!

El gegant assenyalava un núvol imponent 

que semblava ben bé un castell de cotó-fluix.

- En parlaré amb Julpà... -prometé el drac- 

No sé què en pensarà ell... però jo no hi sé 

veure cap problema...

Passaren els dies i Jaó seguí la seva rutina 

contemplativa sense dubtar en cap moment 

que el seu amic ventós compliria la promesa 

que li havia fet. Ja es veia dalt del cel, 

envoltat de núvols i d'una pau enlluernadora. 

Aviat, però, començaren a córrer rumors que 

un petit grup d'humans s'acostava a la vall on 

vivia, tothom estava molt esverat, però Jaó, 

en comptes d'afanyar-se a fugir, seguí 

esperant tranquil·lament el retorn dels dracs 

amb la bona nova que ell desitjava.

S'imaginava un castell fet de núvols...

- Tornaran a temps... -repetia amb un 

somriure als llavis.

Els altres gegants no entenien res, anaven 

marxant de la vall i Jaó es quedà tot sol 

esperant un lloc millor on anar.

Quan van aparèixer Julpà i Uten. Jaó estava 

mig adormit.

- Jaó! Jaó! -li xiulà dolçament Uten a cau 

d'orella- Jaó, ja som aquí... que estàs a punt?

Jaó obrí els ulls il·lusionat.

- I tant! -va fer feliç- Fa dies que us espero!

   

- Així doncs... -va fer Julpà tímidament – no 

te'n desdius de voler viure als núvols?

- Desdir-me'n? -s'esverà Jaó- NOOOOOOO!

 

Julpà rigué content.

Jaó s'havia quedat adormit...

- Millor -va dir convençut-. Hem tingut molta 

feina a preparar-ho tot. I ens ha quedat molt 

bé, tot s'ha de dir... em sabria greu que no ho 

veiessis...

- Som-hi, doncs? -s'afanyà a dir el gegant.

- Sí, sí... -concedí Uten esverat i content- 

només has de tancar els ulls i imaginar-te 

que trepitges els núvols, nosaltres farem la 

resta!

- Això rai! -celebrà Jaó- m'ho he imaginat 

tantes vegades que no em costarà gens de 

fer...

Parlava amb els ulls tancats i veia 

perfectament un terra ennuvolat que 

l'encaminava cap a un castell de núvols 

majestuós. Caminar pels núvols era com no 

pesar gens i no haver d'esforçar-se per fer 

cap pas, els núvols feien una olor fresca, 

vigorosa, com de terra molla després de 

ploure i tenien el tacte suau de les coses 

delicades, fugisseres, però no s'esvaïen 

entre les mans perquè, sinó, ell podria caure 

daltabaix... Jaó seguia el fi de les seves 

imaginacions completament seduït pel que 

pensava.

Jaó se sentia com si ja hi fos...

De sobte, li semblà sentir la veu de pluja de 

Julpà com si fos molt lluny, molt lluny...

- Jaó, Jaó... -feia a mitja veu- Jaó obre els 

ulls, ja hi som...

Jaó obrí els ulls i veié el rostre amarat de 

Julpà tan a prop que se'n sorprengué i tot.

- Caram! -va dir- et feia més lluny!

- Són els núvols... -esbufegà Uten amb una 

suavitat sorprenent- esmorteeixen els sons i 

fan que semblin més llunyans...

- Millor! -va dir Jaó convençut- així estaré 

més tranquil!

Aleshores el gegant començà a escampar la 

mirada pel cel i es veié envoltat del paisatge 

que havia imaginat. Tot era exactament com 

ho havia anat fent dins del seu cap, era 

indubtable que la màgia dels dracs s'havia 

amarat al pou dels seus somnis per no 

decebre'l.

- Vaja! -exclamà- és com si ja hi hagués estat!

Els dracs rigueren enjogassats.

- És clar!

- És com si ja hi hagués estat abans...

- Aquí no et faltarà res... tot és com t'ho 

imaginaves, tines d'aigua neta de pluja, 

muntanyes de menjar que no paren de 

créixer, castells de núvols, llits esponjosos... 

tot el que mai hagis imaginat...

- O que puguis imaginar... Això sí, tot fet de 

núvols!

Uten es removia inquiet al voltant del gegant. 

Julpà, més calmós, somreia amb timidesa 

davant l'evident satisfacció dels seus amics.

- El teixit de núvols màgics s'estén per tot el 

cel... fan camins que porten a d'altres indrets 

que pots voler explorar, o no. Hi ha ponts de 

núvols que es poden desfer amb una bufada 

i si estires una mica un núvol esfilagarsat et 

pots fer una corda per enfilar-te dalt d'un 

núvol viatger. Aquest és un país sense 

fronteres, tan gran com la voluntat d'explorar-

lo, tan tranquil com la placidesa d'un somni 

acomplert.

- Aquest és el teu somni fet realitat...

- És... és... és meravellós! -va dir Jaó 

convençut- Tant de bo els altres gegants hi 

volguessin venir!

- Els ho proposarem... -va fer Uten- però em 

sembla que n'hi haurà molts que no 

renunciarien a Nataú per res del món...

- Nataú és allà baix... -mostrà el gegant- i 

aquest és el seu cel i els seus núvols... per 

tant, també som a Nataú! A més: que no és 

la màgia el que de veritat fa bategar el cor 

del nostre vell país? Què hi pot haver de més 

màgic que un coixí de núvols per dormir?

 - Tens raó! -xiulà Uten content.

Julpà assentí en silenci. El cor dels núvols 

era un llenç blanc on qualsevol cosa era 

possible.

Un coixí de núvols per a un cor somiador

La rosa encantada

Les roses són plenes de fragància i de bellesa. Desperten la nostra sensibilitat perquè parlen la mateixa llengua silenciosa que els batecs dels nostres cors.
A Nataú les roses també són molt valorades. Uten, el drac del vent, n'és un apassionat admirador i un dia, voltant incansable per Nataú , en descobrí una de molt especial.
Voleu saber per què aquella rosa era tan especial? Llegiu-ne la història...



          


                                                               
         LA  ROSA
       ENCANTADA

       Puig Deulofeu
               Dlof.  








Als jardins de Nataú les roses insistien a florir malgrat que la tardor ja s'havia fet present. Tot de poncelles agosarades esperaven àvidament els raigs generosos del sol per esbatanar-se impúdicament i presumir dels seus colors i fragàncies discretes.
 Uten, el drac del vent, passejava pels jardins embadalit amb les olors i els colors intensos de les roses. Les besava suaument i les acaronava amb dolcesa, completament seduït per la serena bellesa que oferien després de les generoses pluges que el seu amic Julpà, el drac de la pluja, havia abocat a Nataú.

 

Uten, el drac del vent, passejava pels jardins...

De totes les roses que Uten espiava, n'hi havia una que li tenia el cor completament robat. Es resistia encara a obrir-se, com si guardés un gran secret al seu interior. El color intensament roig que prenia, closa en la seva forma perfecta, era una promesa encisada que corprenia la sensibilitat del drac del vent.
- És una rosa encantada -li va dir Basí, el drac savi-. I saps per què? perquè ha atrapat a dins seu una mirada que s'ha enamorat de la promesa de la seva futura bellesa.
- Com és possible? -va esbufegar Uten impetuós- Les roses són totes boniques i encisadores... però no havia sentit a dir mai que poguessin estar encantades.


 

-És una rosa encantada -va dir Basí, el drac savi.

- Passa de vegades. A la natura tot és sensible i respon a tot allò que hi posem. Aquesta rosa que t'enamora ha atrapat l'encís d'una mirada dins seu i no renunciarà fàcilment a aquest do tan rar perquè la mirada que hi ha quedat presonera és la d'un home.
- Un home? -se n'estranyà Uten- Sé del cert que els agraden les flors... però això que m'expliques supera el que jo creia que ells eren capaços de fer.
- Són sensibles, de vegades massa. Quan el cor se'ls despulla i contempla el que els envolta sense traves poden arribar a sentir que la seva ànima toca la bellesa d'una manera única. Un cor així combrega amb el que contempla d'una manera tan virginal, tan pura, que encanta allò que és mirat amb el mateix poder amb què una fada podria fer-ho. És un poder ignorat i descregut que tenen els homes encara i que no cultiven perquè creuen que no serveix per absolutament res del que tant els interessa.

 

- La puresa de la mirada d'un home va encantar aquesta rosa...

- I quina mena d'encanteri és aquest que dius?- demanà Uten encuriosit.
- No ho sé del cert, caldria una fada de les flors per descobrir-ne els misteris, ja saps que jo em deleixo per saber-ho tot dels homes, però tot el que he pogut saber fins ara és el que t'he dit.  
Així va ser com Uten i Basí decidiren buscar Asò, una de les fades de les flors més dolces i amables de Nataú. Volien demanar-li quina mena d'encanteri s'amagava al cor d'aquella rosa encisada i si era cert el que Basí n'havia arribat a saber.

Uten i Basí decidiren buscar una fada de les flors

Asò era una fada petita i bellugadissa com totes les fades, tenia els ulls estelats d'una claror nítida, innocent, pura. I un somriure perfumat d'aromes tendres i virginals.
Poques vegades els dracs de Nataú gosaven empaitar les fades per demanar-los ajut, però Asò era tan càlida i amistosa que davant seu els dos amics s'arribaren a preguntar per què les fades solien ser tan esquerpes i solitàries.

 

Asò, la fada de les flors

- Sé molt bé de quina rosa em parleu... -va dir amb naturalitat- Jo mateixa l'he contemplat a l'albada i he sentit l'embruix d'un sentiment pur al fons clos de la poncella. Es resisteix a obrir-se. No vol deixar escapar la ullada tendra que ha atrapat dins seu. És tan rar avui dia trobar un cor ungit d'emoció en un home!
- I doncs? Quin secret amaga? -demanà Uten aventurer.
- L'enyorança d'un desig no confessat.. -va fer ella somiosa- Les meves flors parlen del vell Utí com d'un home cansat i rondinaire, sovint passa per davant seu sense mirar-se-les gens, es preocupa de la terra i de l'adob, de les herbes i de les malures, però no alça el cap per adonar-se de l'ofrena que elles li fan amb la seva bellesa per parar-li de la vida i de la generositat.

 

El vell Utí era un home cansat i rondinaire...

- Malgrat tot, -continuà- en el roig encès d'aquesta poncella el vell Utí hi ha trobat la delicadesa infinita del que podria haver estat i no va ser.
Els records en un home vell com ell -reflexionà encara la fada- es poden tornar molt vívids quan estan tocats per l'emoció i pel que sembla aquesta rosa ha tocat l'ànima d'un vell atrafegat per les cuites i les presses que empenyen tots els de la seva espècie lluny de si mateixos.
 - Un record... un desig... -reflexionava Basí concentrat- Els homes són tan complexos que no deixen mai de fascinar-me! No puc imaginar quin record en una vida llarga com la seva pot haver despertat en ell aquest poder adormit.

 

- Quin record va despertar aquest poder?

- El vell Utí s'ha entristit en recordar-se a si mateix abans de la renúncia que va canviar els seus somnis per una realitat diferent a aquella que estava cridat a viure -explicà Asò-. Els homes obliden amb rapidesa allò que saben que volen ser en un moment donat de la seva vida i aprenen a malviure fent allò que d'altres homes esperen d'ells.
El vell Utí -féu ella somiadora- es veié reflectit en la bellesa d'una flor que encara era una poncella. En ella es recordava a si mateix tal com era de petit, quan volia viatjar pel món i explicar tot el que veia als altres. Tenia l'impuls, la força, el do de fer atractius els seus relats... però li van treure del cap com només els homes saben fer amb les idees esbojarrades, amb els somnis... Ningú del seu poble no havia abandonat mai la vall, mai ningú no havia travessat el riu, ni vist res més que aquestes velles muntanyes. Com podia ell, que era només un vailet inconscient, pretendre fer el que no havia fet mai ningú?

Utí somiava viatjar pel món...

- El que reclamava Utí lluny d'aquí era perillosament atractiu, intens, vital... massa bonic per poder ser real. Per això, Utí, hi va renunciar. Malgrat que els homes estan fets per somiar, s'imposen absurdament el dogal de no creure en els seus somnis.
La sola visió d'una rosa menuda, fràgil i prometedora portà Utí a imaginar quines roses no hauria descobert enllà del riu i les muntanyes... el record d'aquell anhel arribà a ell sense fer fressa, sense avisar, sense mentir. Una llàgrima fugaç va recórrer la seva galta en adonar-se de l'emoció profunda que li ungia el cor davant de tanta bellesa i, com sempre passa, la flor que va rebre la besada dels seus ulls va atrapar l'emoció dins seu per protegir-la dins la seva fragilitat.

Somiava anar més enllà del riu...

- I és aquest l'encanteri que pateix? -féu Uten vigorós.
- Sí, -féu la fada- i restarà closa sense deslliurar-se del secret que guarda al seu si fins que la mateixa mirada que la va encantar no hi torni a reposar i l'alliberi.
- I si això no passés? -s'interessà Basí.
- Restaria així, closa, fins que li manquessin les forces i declinés definitivament el seu vigor i la seva esperança.
- Esperança... -repetí Uten impressionat- i què espera?

La rosa encara té esperança...

- Ella espera que el miracle es repeteixi, que els ulls que han estat tocats per la seva bellesa tornin a caure retuts a la certesa que els va vèncer.
- I per què? -demanà el drac savi.
- Perquè només així aquell moment passarà de ser un instant de defalliment, que sempre es pot passar per alt, per passar a ser viscut com una veritat profunda i certa capaç d'impulsar un cor adormit cap als batecs que enyora tant de sentir.
El vell Utí s'ha tornat malcarat i rondinaire, adust i esquerp, potser si entengués fins a quin punt mai no ha deixat de desitjar viatjar lluny d'aquí s'adonaria que només unes passes el separen del riu que no ha travessat mai i que els somriures que l'esperen a l'altra banda encara són a punt per dibuixar-se davant la seva cara arrugada. Mai no és massa tard. Aquesta rosa encantada que només és una poncella sap que res no és vell ni gastat mentre és viu. Sap que tot a la natura és com una poncella que creix i s'obre al món disposada a oferir-se tal com és, sense pors ni renúncies

- Mai no és massa tard...

Per a aquesta rosa encantada -conclogué Asò- el vell Utí no és més que un nen que somia travessar el riu, un nen que vol fer una passa més enllà del que els altres són capaços de fer; ella sap que ell pot fer aquesta passa encara perquè encara és viva en ell la mirada inquieta i admirada que reconeix la bellesa d'una flor.

Els somnis no moren...

- I tu creus que Utí alliberarà la rosa encantada del seu embruix? -demanà Uten esperançat.
- Qui ho sap... -va fer la fada- això és una cosa que només el seu cor pot decidir.
- Espero que l'alliberi! -desitjà Basí convençut.
- Tots els cors haurien de merèixer la sort de bategar amb força cap allà on els crida la vida -va fer Asò somiadora-, seria un do que faria la vida veritablement màgica.

- Utí farà realitat el seu somni infantil?

Sentint allò, Uten esbufegà amb força convençut que el seu alè podia vigoritzar tot el que l'envoltava. 
En el fons, el drac esperava que l'impuls alat del seu vent renovador decantés la balança a favor dels somnis.

La promesa d'un somni batega al cor d'una rosa