Tots tenim una inclinació natural cap a certes coses, a Nataú també passa. És el cas del petit Julpà, un drac d'aigua que se sentia seduït per la contemplació del cel i descobrí que tot plegat responia a la silenciosa crida que havia de despertar tot el seu poder màgic.Aquesta és una història, també, d'una mare i el seu fill, de la tendra expectació d'assistir a un nou naixement més enllà del purament biològic, la Mina descobreix, meravellada, la naturalesa portentosa i única del seu fill Julpà, el descobriment de qui realment està cridat a ser i la joia de veure'l assolir tot el seu potencial.
Espero que us agradi!
JULPÀ
Puig Deulofeu
Dlof
Des del fons més profund de les aigües va aparèixer un drac
meravellós. Tenia el mateix cos d'aigua i la mateixa mirada
melangiosa de la seva mare, però va ser un anhel inconfessable
allò que va fer que Julpà manifestés la seva naturalesa
i tot el seu poder.
 |
| En Julpà emergeix de les aigües |
Les aigües profundes dels oceans eren la llar del petit Julpà;
la seva mare, la Mina, compartia amb ell tota la seva saviesa
i poder i ho feia de la manera més amorosa que es pogués
imaginar; però malgrat tota aquella amorosa dedicació,
la Mina no podia evitar que tot sovint el petit drac escapés
de la seva atenta i maternal mirada per emergir cap a la
superfície i espiar els deliciosos paisatges prohibits.
La llum del sol feria els ulls sensibles del drac, per això,
el petit Julpà preferia espiar la lluna sota els estels brillants.
Somiava mil aventures sota la llum d'aquell astre misteriós
i magnètic que atreia profundament la seva naturalesa.
 |
| La Mina i el seu fill, el petit Julpà |
Sa mare espiava amb neguit el deler que tenia el seu fill
per tot el que era fora del seu reialme humit i poderós.
- Fill meu, -li deia- què busques allà dalt?
Julpà fugia d'estudi, provant de treure importància a la
seva afició.
- És que no ho entenc, fillet... -insistia ella preocupada-
hi ha tot un món i més encara aquí, al cor de les aigües.
Aquí és on pertanys, això és el que forma part de la teva
condició... No sé què et crida lluny de mi...
Julpà s'entristia de sentir aquells retrets entenimentats
i provava, durant un cert temps, d'estar-se d'anar a mirar
els estels; però mentre ho feia, dins seu creixia un neguit
difícil d'entendre, fins i tot per a ell mateix, un neguit que
només es calmava quan cedia a l'impuls de contemplar
el cel estelat que tant estimava.
 |
| Sentia fascinació pels estels |
En aquells moments d'absoluta rendició, el drac es bressolavaamb les onades mentre somiava prop dels estels, es
preguntava com seria pujar cel amunt, amunt, fins a poder
tocar-los, veure'ls de més a prop. Imaginava que volava pel
cel i descobria terres desconegudes, que explorava les lleres
dels rius, tan frondoses i enlluernades de bellesa com deien
que eren. Vivia aquelles aventures amb la seva imaginació i
tot era tan vívid i brillant que s'oblidava completament que
tot plegat no era res més que un somni, un joc infantil.
 |
| El petit somiava mil aventures |
Sa mare espiava el seu fill amb el cor encongit. Ella el volia
segur, a prop seu, seguint els mateixos camins d'aigua que
ella havia seguit i après a conèixer després de tants d'anys de
fer-los; però no eren els perills que poguessin sotjar-lo en
allò desconegut el que la inquietava tant, sinó la certesa que
allò que cridava Julpà lluny de la llar estimada era la crida
de la seva veritable naturalesa, el despertar del seu veritable
poder. La Mina es resistia a deixar anar aquell que seria per
sempre el seu petitó. Els seus ulls d'aigua no sabien el que
era plorar per un anhel que es creu impossible, ella no sabia
que el seu patiment ancorava el destí del seu estimat fill allà
on no pertanyia.
Julpà sentia tanta devoció pels astres que refulgien dalt del
cel que plorava en silenci, corprès per la seva bellesa
inabastable. Se sentia abatut per la idea absurda que un
anhel com el seu no tenia cap raó de ser, per la falsa creença
que la veu sàvia de la seva mare tenia totes les raons i per
l'error de creure que el seu cor, capriciós i massa sensible,
l'enganyava en voler abastar un cel que no estava fet per a ell.
 |
| Julpà es posava trist |
Així, enamorat d'un somni irrenunciable i convençut que aquest
mateix somni era impossible, Julpà s'anà fent gran. I a mesura
que creixia, el seu impuls d'explorar tot el que era fora del seu
món d'aigua es va fer més i més ambiciós. Ja no esperava els
capvespres per emergir de les aigües i contemplar els paisatges,
ja no en tenia prou amb sentir les històries que s'explicaven
dels miracles de bellesa incomparable que hi havia prop de les
lleres dels rius, dels llacs i dels salts d'aigua. L'impuls impetuós
de la joventut s'anava fent invencible.
A poc a poc, Julpà s'anà aventurant terra endins, emparat
amb les aigües protectores dels rius, incapaç d'abandonar-les
per por de sortir del niu, com hauria volgut fer. Així, des de
ribes i platges, explorà molts racons de món de bellesa
incomparable. I quantes més coses veia, més es meravellava
del que quedava per descobrir.
Un dia, algú li va explicar que lluny dels rius i de l'aigua, hi
havia racons de terra deserta i erma, llocs desolats de vida i
d'esperança. Aquella idea el torturà durant molt de temps i
el va fer adonar que l'aigua, després de tot, era font de tota
la vida, tal com sempre havia dit la seva mare.
 |
| explorava des de l'aigua... |
Una nit, de lluna plena, Julpà emergí des del més profund de
les aigües per contemplar el cel estelat.
Es quedà allà, mirant la lluna amb el cor ple d'una nostàlgia
inexplicable, la força del vell anhel que no l'havia abandonat mai
semblava fer-se més i més gran; aquella nit va arribar a
ser-ho tant, que ja no va poder resistir-s'hi, ja no va poder fer
res més que deixar-se portar i abandonar-se al sentiment més
pur i profund que bategava dins del seu bell cos d'aigua.
 |
| contemplava la bellesa de la lluna |
Sense saber ni com, tot en ell començà a expandir-se,
era ben bé com si pogués arribar a tocar els estels més llunyans,
engolir-los dins del seu propi ésser, se sentia immens i poderós
com si tot l'univers bategués dins del seu pols, com si tot fos
ell i ell ho fos tot. Era tan intens el que sentia que va sentir que
un ofec profund l'atacava, no podia respirar. Obrí la boca per
empassar una glopada inacabable d'aire vigorós i enèrgic que
li començà a inflar el cos i el va inflar més i més fins que,
de sobte, s'adonà que s'enfilava cel amunt amb tota facilitat. Se
sentia molt lleuger. Tot el cos li regalimava d'aigua i l'ofec no
deixava d'insistir a fer-lo respirar de manera agitada i
voluptuosa, sentia una sensació de por barrejada amb una de
nàusea i de vertigen que li feia bategar el cor amb una força
desconeguda. Se sentia més viu que mai abans.
 |
| començà a pujar cel amunt |
Quan ja era molt amunt, Julpà ullà astorat els estels que sempre
havia contemplat des del seu bressol d'aigua i tot l'ofec,
la nàusea, el vertigen van remetre de cop. Inspirà amb força i
sospirà commogut, completament seduït per la visió. Sense
saber per què començà a plorar, corprès per l'emoció.
Les llàgrimes de Julpà, convertides en pluja, amaraven el cel
i feien brillar les estrelles amb tanta nitidesa que la mare del
drac, des del fons de les aigües, va sentir que aquella pluja
màgica, daurada com si fos pols d'estels, li permetia sentir tota
la bellesa que la mirada neta del seu fill havia sabut trobar fora
del seu món. En aquell precís moment, la mare de Julpà va
tenir la certesa que la veritable naturalesa i poder del seu fill
per fi s'havien manifestat. Havia nascut el drac de la pluja. El
moment més temut, va ser, també, el més feliç per a ella ja que
va descobrir que el poder del seu fill no era del tot una renúncia
a la naturalesa que compartien tots dos, sinó una nova manera
d'experimentar-la, una nova i meravellosa manera
de ser-la.
 |
| les llàgrimes es transformaren en pluja |
Lluny del curs de les aigües, Julpà podia vessar la seva generosa pluja i sadollar la set dels racons més assedegats del món i
podia veure, complagut, com la vida ressorgia gràcies a la
seva presència i al seu do generós.
Al fons de les aigües, el drac de la pluja hi trobava el consol i
l'amor maternal de sempre, a més de la saviesa profunda que
guardava els secrets més antics i ben guardats del món.
Julpà aprengué a viure la seva naturalesa sense renunciar a res
que no fos el que no formava part d'ell mateix. Cada dia aprenia
a viure la vida que el seu cor sempre havia estat disposat
a fer bategar només per a ell.
 |
| Julpà es convertí en el drac de la pluja |
