De vegades la vida ens proposa reptes que no sabem com enfrontar.
A Nataú passa el mateix. Sortosament, al vell país de la màgia hi ha un follet que té la clau per resoldre-ho tot. Ell sap que les coses, a la vida, s'han de mirar amb el cor ple d'esperança i que quan perdem el rumb aquest és el timó que hem de buscar.
Si voleu saber com es fa, no us perdeu ...
LA FORJA
DE
L'ESPERANÇA
PUIG DEULOFEU
Dlof.
En Forget semblava un follet abstret i solitari, indiferent -en aparença- a tot el que l'envoltava; però, de fet, no era així en absolut.
Vivia al
volcà de l'Ànima, un dels racons més
solitaris de Nataú. Aquell lloc inspirava un sentiment
entre reverencial i poruc a tothom i això el convertia en
un indret privilegiat per ocultar un dels
tresors més valuosos del
vell país de la màgia: la Forja
de l'Esperança.
El follet s'enderiava tothora a resseguir
incansable les
roques més esquerpes del vell
volcà de l'Ànima per buscar-hi
senyals que
només ell sabia interpretar. Vigilava, des de la
distància, que tot Nataú tingués una de les
poques coses que
realment és
imprescindible tenir a la vida.
 |
| En Forget al volcà de l'Ànima |
El follet coneixia el llenguatge secret
de les pedres que
observava, n'agafava
l'essencial i hi treballava incansable amb les
eines més poderoses que tenia: silenci i foc.
En Forget era tot un
Mestre Forjador
d'esperança.
La forja màgica se situava xemeneia avall,
al fons més amagat dins
del volcà extingit, s'hi
arribava seguint tot de camins plens
d'escales
tortuoses que davallaven perilloses i abruptes
cap al
secret més ben guardat de Nataú.
Només
en Forget sabia quins camins dins el
volcà eren segurs per arribar a
la seva forja
màgica, allà hi reunia tots els ingredients que
li
calien.
 |
| En Forget camí de la forja... |
Així va ser com, un dia qualsevol, en Forget
examinava amb devoció
les roques de ponent
quan va sentir l'alè gebrat de l'aire al
clatell i
una esgarrifança l'alertà de seguida de la
situació.
-
Ah! -sospirà inspirat- un fil de por que es
teixeix al cor... el
regust amarg del desànim
que es buida per dins... el batec tremolós
de
la desconfiança que ho empudega tot... Sí -va
dir mentre hi
reflexionava- és ben clar... Una
clau de tres voltes i n'hi haurà
prou... si tot va
bé...
El
follet allargà la mà i acaronà una de les
pedres inspiradores amb
delicadesa, com si en
prengués l'ànima. Es mirà els dits
empolsegats, impregnats de la certesa
adquirida i assentí en
silenci. S'alçà i somrigué
enigmàtic.
 |
| - una clau de tres voltes... |
Alehores, en Forget s'encaminà cap a la
forja a través dels vells
camins que la tradició
apresa dictava com si fossin un mapa secret
dins un laberint tortuós fet d'escales
impossibles.
La
Forja l'esperava amb un foc brillant i
seductor. El follet s'espolsà
la pols de les mans
sobre el foc com si hi aboqués tot el poder de
la seva intuïció i contemplà complagut com el
foc espetegava amb
força.
Després,
en Forget s'encaminà cap a una de les
galeries de la forja i hi
rebuscà una llarga
estona fins que trobà un tros de metall brut
que
faria el fet.
El
follet agafà el metall amb les tenalles i el
deixà dins del foc
màgic que ocupava la sala
central. Se'l mirà llargament mentre
s'enrogia i
quan arribà el moment òptim que el seu bon
ofici
dictava, el va treure del foc i el col·locà
sobre l'enclusa.
 |
| En Forget començà a forjar la clau de tres voltes... |
Treballà el metall roent amb el seu martell
mentre xiulava feliç
una melodia antiga.
A
poc a poc, a força de foc, cisell i cops de
martell , el follet
forjà una clau molt especial.
Era d'un groc lluminós i vital, com
una flor que
s'allargava tija avall per acabar amb tres
puntes
esmolades i ganxudes.
-
Vet-ho aquí... -va dir feliç.
I
es mirà la clau llargament amb alegria.
Després
d'aquell moment de contemplació, el
follet allargà la mà i agafà
la clau amb força
per dir solemne:
 |
| El follet treballà el metall a l'enclusa... |
- Pots obrir portes tancades i portar llum a
la foscor per vèncer la
por desanimada que
desconfia de tot.
El
follet va fer tres vegades el gest d'obrir
amb la clau sobre l'aire.
En
acabat, llençà la clau al foc i mirà xemeneia
amunt, on el fum
dispersava el poder màgic de
la clau per portar-lo allà on calia.
El
follet buscà el seu vell tamboret i l'acostà a
les flames.
S'assegué amb calma i es quedà
contemplant el foc llargament amb
els ulls mig
tancats, però sense adormir-se.
Molt
lluny del vell volcà de l'Ànima, a un dels
racons més poblats de
Nataú, una dona
abatuda per les preocupacions contemplava
l'olla que
tenia al foc. Semblava cansada,
abstreta, trista.
 |
| i s'assegué per contemplà el foc... |
De sobte, un rebuf salvatge animà el foc
sobre les brases amb un
espetec brillant,
seductor. La clau màgica d'en Forget surava
càlida
entre les flames, com un miratge
d'increïble bellesa.
La
dona parpellejà un moment, corpresa per la
bellesa de la clau que la
commovia. La seva
mirada s'endolcí una mica, i això permeté que
la
intensa llum d'una espurna que es
desprengué de la clau li travessés
el cor com
un esclat amorós irrenunciable. La dona va
somriure
alleujada, com si el sentiment
incipient obrís espai dins una presó
imaginària.
De
seguida, una segona espurna de llum li
omplí els pulmons d'aire, de
força renovada,
d'impuls, de vida.
 |
| La dona obrí el seu cor a la bellesa de la clau i això desencadenà el seu meravellós poder... |
La dona s'alçà enèrgica, amb un posat molt
més alegre però
sense deixar de mirar el groc
hipnòtic. I, aleshores, la tercera
espurna de la
clau màgica engrandí els ulls de la dona com
si se
sorprengués d'alguna cosa oculta entre
les flames; de sobte se
sentia com si s'hagués
adonat d'alguna veritat profunda que desfeia
totes les preocupacions.
La
clau de tres voltes d'en Forget havia obert
el cor de la dona a
l'esperança i amb aquella
força renovada, ja no hi havia por, ni
desànim,
ni desconfiança en el futur.
La
dona es girà cap a la finestra i encarà el
paisatge amb alegria i
un somriure lluminós a
la cara. Res no havia canviat, però tot era
diferent. La clau de l'esperança s'havia
convertit en el timó que
feia que tot fos
possible.
 |
| La dona podia veure el món amb ulls esperançats... |
Al fons del volcà, un rebuf vigorós alertà en
Forget del que havia
passat.
-
Bé -va dir complagut.
I
s'alçà del tamboret per endreçar la forja.
Nataú
seguiria amb el seu batec silenciós rere
l'aparença de les coses
quotidianes de les
persones atrafegades que no creuen en la
màgia.
Però la màgia fantasiosa de les coses,
com l'esperança,
imprescindible a la vida, es
respira en
l'aire gairebé sense voler-ho i és
capaç de canviar-ho
absolutament tot.
 |
| L'esperança, com la màgia, són imprescindibles a la vida. |
